Pensaments: 11 – Vida

[Entrada 412]

Aprofita la vida, tens tota l’eternitat per estar mort.
Hans Christian Andersen (1805-1875), escriptor.

La mort és a la vida com el silenci a la música: en forma part i la nega.
Josep Piera (1947), escriptor.

He sentit defensar que la vida real és allò en diem somnis i que la vetlla, el que passa quan estem desperts, és pura ficció. Potser en el món de psicologia això tingui un cert sentit, almenys això va expressar Sigmund Freud a la seva obra La interpretació dels somnis (publicada el 1899). Però la realitat objectiva ens mostra que la vida ho és tot, el somni i la vetlla, tot i que els nostres sentits i la nostra consciència només solen estar funcionant coordinadament en el temps de vetlla. I això és una obvietat que no té gaire sentit debatre malgrat el que diu en Pedro Calderón de la Barca a la seva obra La vida es sueño.

Ja he dit alguna vegada que el bé més important de tot ésser viu és la seva vida. No insistiré en aquest tema. També he dit que crec que el sentit de la vida és la vida mateixa. Si és fruit de l’atzar, com es creu avui dia, com volem trobar-li un sentit? Per què ha de tenir sentit? O potser tenia raó Kant en defensar que el sentit de la vida no pot explicar-se des de la pròpia vida?

Davant el fet que la vida és el bé més rellevant, més gran, de l’ésser viu, la mort és el seu gran enemic, encara que la vida es perpetuï en els seus congèneres i en els altres éssers vius. Això ens fa veure la importància de l’instint de supervivència: sobreviure és fonamental, s’ha de continuar viu, sigui com sigui.

Per a un ésser racional i emocional, resulta complicat haver d’acceptar que ha de morir tant o més del que li costa acceptar la mort d’aquells a qui estima. I aquesta és, sens dubte, la font que alimenta la necessitat de donar-li un sentit a la vida més enllà d’aquesta realitat objectiva on la mort acaba amb el cos i l’ànima dels éssers vius, siguin racionals o no. I potser també de la supèrbia humana, en considerar-se superior a la resta dels éssers vius per la seva capacitat de raonar.

Sens dubte hem sobrevalorat la mort. Hi ha evidències de culte a la mort a la prehistòria. Però la mort és part de la vida mateixa, sense la mort no hi hauria vida, igual que no existeix vida sense un naixement. Perquè la vida és allò que hi ha entre el naixement i la mort.

Biològicament, el fill és part dels seus pares. Així que, si més no biològicament, continuem vius en la nostra descendència. A més, els humans deixem una herència ideològica, deixem un rastre amb els nostres pensaments si hem estat capaços de transmetre’ls, i també amb els nostres fets que hagin pogut servir d’exemple o de contraexemple als qui ens envolten. Vull dir que la vida humana no és buida, té sentit per tot plegat, per la vida mateixa.

Algú, no recordo qui, deia que la vida era com un joc, amb un reglament estricte, però on el més important és saber adaptar-s’hi i jugar. I en tot joc hi ha un percentatge, més o menys alt, d’atzar. No crec en el destí, com no crec en les prediccions del futur, entre altres coses perquè el futur no existeix, existirà, però encara no existeix.