[Entrada 144]
La memòria enganya
Sí, sí, la memòria ens enganya. Jo sempre he estat molt ben dotat pel que fa a memòria, especialment la fotogràfica, però en ocasió de la meva segona ascensió a l’Aneto, em vaig adonar que a vegades ens pot arribar a enganyar completament.
Pels que no ho sabeu, l'Aneto és el pic més alt dels Pirineus, el seu cim és a uns 3.404 m sobre el nivell del mar. Tot i que no és d'una gran dificultat tècnica és un objectiu habitual dels que estimem l'excursionisme i la muntanya en aquestes terres. Hi vaig ascendir per primer cop a la meva adolescència, amb 18 anys, i hi vaig tornar per segona vegada per acompanyar a la meva filla, llavors era ella l'adolescent. Aquesta segona vegada vaig prendre consciència del traïdora que pot arribar a ser la memòria.
Potser ja sapigueu que per completar aquesta ascensió cal passar pel pas de Mahoma. Es tracta d'un pas situat molt a prop del cim que es caracteritza per la seva dificultat. No és una dificultat tècnica, ja que en té ben poca, sinó que la dificultat ve del fet que és molt aeri, ja que els vessants a banda i banda són molt alts i escarpats, i la gent que pateix de vertigen o por a les altures de vegades renúncia passar-lo.
El record que jo en guardava a la memòria de la meva primera visita en aquest pas i la realitat que em vaig trobar en aquesta segona vegada eren completament diferents. El de la meva memòria era força més bonic, bucòlic i menys esfereïdor del que era en realitat. El més greu és que la primera vegada el vaig passar dues o tres vegades per intentar convèncer a un dels companys, un amic una mica més jove que jo i amb molta por les altures, perquè passés, cosa que no va voler fer malgrat tot.
El dia de la meva segona ascensió vaig prendre consciència del poc fiable que pot arribar a ser, de vegades, el que un guarda a la memòria.
Una abraçada.
La memoria engaña
Sí, sí, la memoria nos engaña. Yo siempre he estado muy bien dotado en cuanto a memoria, especialmente la fotográfica, pero en ocasión de mi segunda ascensión al Aneto, me di cuenta que a veces nos puede llegar a engañar completamente.
Para los que no lo saben, el Aneto es el pico más alto de los Pirineos, su cima está a unos 3.404 m sobre el nivel del mar. Aunque no es de una gran dificultad técnica es un objetivo habitual de los que amamos el excursionismo y la montaña en estas tierras. Ascendí por primera vez a él en mi adolescencia, con 18 años, y volví por segunda vez para acompañar a mi hija, entonces era ella la adolescente. Esa segunda vez tomé conciencia de lo traidora que puede llegar a ser la memoria.
Puede que ya sepáis que para completar esa ascensión hay que pasar por el paso de Mahoma. Se trata de un paso situado muy cerca de la cima que se caracteriza por su dificultad. No es una dificultad técnica, ya que tiene muy poca, sino que la dificultad viene del hecho de que es muy aéreo, ya que las laderas a ambos lados son muy altas y escarpadas, y la gente que sufre de vértigo o miedo a las alturas a veces renuncia pasarlo.
El recuerdo que yo guardaba en la memoria de mi primera visita a ese paso y la realidad que me encontré en esa segunda vez eran completamente diferentes. El de mi memoria era bastante más bonito, bucólico y menos aterrador de lo que era en realidad. Lo más grave es que la primera vez lo pasé dos o tres veces para intentar convencer a uno de mis compañeros, un amigo algo más joven que yo y con mucho miedo las alturas, para que pasara, cosa que no quiso hacer a pesar de todo.
El día de mi segunda ascensión tomé conciencia de lo poco fiable que puede llegar a ser, a veces, lo que uno guarda en la memoria.
Un abrazo.
[Entrada 143]
El nen de la padrineta
Tornant del cap de setmana reflexionava sobre les emocions que havia sentit al poble del meu pare després de tants anys. Als meus 6 anys, hi havia passat un llarg estiu que es va acabar a primers d'octubre. Després hi havia tornat una curta temporada, de dues o tres setmanes, també a l'estiu, ja amb 12 anys. De llavors fins avui hi havia fet unes poques visites esporàdiques, curtes, d'un dia, acompanyant el meu pare. Des de la seva mort no hi havia tornat.
Acabava de passar el cap de setmana complet al poble. Havia visitat família que feia segles que no veia. Un dels meus cosins em va preguntar: per què has trigat tant a tornar? No li vaig donar una resposta honesta. La veritat és que tampoc en sóc molt conscient de la raó per la qual he trigat tant a tornar-hi. Potser sigui perquè en realitat no se m'hi havia perdut res en aquell poble. Els únics llaços que m'hi quedaven estaven al cementiri. Mon pare, tot i haver nascut allí, hi anava ben poc. La seva família directa havien emigrat amb ell. I jo només tenia els records d'una llarga estada a la meva infància i una de més curta cap al final d'aquesta, a casa de la meva padrina. Tot i que un altre dels meus cosins em va assegurar que no, que hi havia anat 3 o 4 estius, sé que s'equivocava. Aquesta visita, com la magdalena de Proust, va reviure records de la meva infància.
Pel que en sé de la meva infància, entre el que recordo i el que m'han explicat, vaig ser un nen força entremaliat. No era dolent, perquè no tenia malícia, sinó que era mogut, inquiet i tafaner, sobretot tafaner. 
Desmuntava les joguines per saber com estaven fetes i com funcionaven, i remenava tots els mobles per saber que contenien els calaixos i els prestatges. Ho feia tant a casa meva com a les cases on anava de visita, si podia. Al poble em vaig fer famós per la meva desimboltura. Però no tot foren flors i violes. Una cosina em va explicar que em passava hores castigat perquè sovint anava més enllà del que es considerava acceptable. Malgrat això, tot el poble em coneixia i, pel que vaig veure, en guardava un bon record de mi.
Al final del meu primer estiu allà parlava el català d'aquell poble, que és ben diferent del que es parla a Barcelona, i em sentia un més dels d'allà, completament integrat. Un dia o dos abans que vinguessin a buscar-me els meus pares per dur-me a casa, va arribar el meu germà gran que llavors tenia uns 8 anys. Ell havia passat l'estiu amb la nostra àvia en un altre poble no gaire allunyat d'on era jo, però no ens havíem vist en tot l'estiu. Recordo com em va molestar la seva presència, suposo que la primera raó és que em robava protagonisme, però especialment el que recordo és que sentia que em prenia part del meu poble, que l'envaïa amb la seva presència i que em retornava a la quotidianitat de la meva vida familiar. En aquell moment a casa érem cinc germans i estàvem a l'espera d'un sisè que va néixer aquell desembre. Allà havia estat durant 3 o 4 mesos l'únic nen, un nen privilegiat com un fill únic, i protegit per la meva padrineta.
I la visita d'aquest cap de setmana em va despertar aquells sentiments adormits durant anys. Tant és així que em van venir ganes de tenir-hi una casa per poder-hi anar de tant en tant a sentir-me el nen de la padrineta.
Una abraçada
El niño de su madrina
Volviendo del fin de semana reflexionaba sobre las emociones que había sentido en el pueblo de mi padre después de tantos años. A mis 6 años, había pasado allí un largo verano que terminó a primeros de octubre. Después había vuelto una corta temporada, de dos o tres semanas, también en verano, ya con 12 años. Desde entonces hasta hoy había hecho unas pocas visitas esporádicas, cortas, de un día, acompañando a mi padre. Desde su muerte no había regresado allí.
Acababa de pasar el fin de semana completo en el pueblo. Había visitado familia que hacía siglos que no veía. Uno de mis primos me preguntó: ¿por qué has tardado tanto en volver? No le di una respuesta honesta. La verdad es que tampoco soy muy consciente de la razón por la que he tardado tanto en volver. Quizás sea porque en realidad no se me había perdido nada en aquel pueblo. Los únicos lazos que me quedaban allí estaban en el cementerio. Mi padre, a pesar de haber nacido allí, iba muy poco. Su familia directa habían emigrado con él. Y yo sólo tenía los recuerdos de una larga estancia en mi infancia y una más corta hacia el final de la misma, en casa de mi madrina. Aunque otro de mis primos me aseguró que no, que había ido 3 o 4 veranos, sé que se equivocaba. Esta visita, como la magdalena de Proust, revivió recuerdos de mi infancia.
Por lo que sé de mi infancia, entre lo que recuerdo y lo que me han contado, fui un niño bastante travieso. No era malo, porque no tenía malicia, sino que era movido, inquieto y curioso, sobre todo curioso. Desmontaba los juguetes para saber cómo estaban hechos y cómo funcionaban, y curioseaba los muebles para saber que contenían los cajones y los estantes. Lo hacía tanto en mi casa como en las casas donde iba de visita, si podía. En el pueblo me hice famoso por mi desparpajo. Pero no todo fue idílico. Una prima me contó que me pasaba horas castigado porque a menudo iba más allá de lo que se consideraba aceptable. Sin embargo, todo el pueblo me conocía y, por lo que vi, guardaba un buen recuerdo de mí.
Al final de mi primer verano allá hablaba el catalán de aquel pueblo, que es muy diferente del que se habla en Barcelona, y me sentía uno más de los de allí, completamente integrado. Un día o dos antes de que vinieran a buscarme mis padres para llevarme a mi casa, llegó mi hermano mayor que entonces tenía unos 8 años. Él había pasado el verano con nuestra abuela en otro pueblo no muy alejado de donde estaba yo, pero no nos habíamos visto durante ese verano. Recuerdo como me molestó su presencia, supongo que la primera razón es que me robaba protagonismo, pero especialmente lo que recuerdo es que sentía que me quitaba parte de mi pueblo, que lo invadía con su presencia y que me devolvía a la cotidianidad de mi vida familiar. En ese momento en mi casa éramos cinco hermanos y estábamos a la espera de un sexto que nació aquel diciembre. Allí había sido durante 3 o 4 meses el único niño, un niño privilegiado como un hijo único, y protegido por mi madrina.
Y la visita de este fin de semana despertó en mi aquellos sentimientos dormidos durante años. Tanto es así que me vinieron ganas de poseer una casa allí para poder ir de vez en cuando a sentirme el nene de mi madrina.
un abrazo
[Entrada 142]
El déu de Spinoza
Albert Einstein (1879-1955) va contestar al rabí Herbert S. Goldstein sobre la seva visió religiosa en un telegrama: "Crec en el Déu de Spinoza. Qui es revela a Si mateix en les harmonioses lleis de l'univers, no en un Déu qui s'ocupa del destí i el càstig de la humanitat" (New York Times. 25 abril 1929).
El filòsof neerlandès Baruch Spinoza (1632-1677), també jueu, d'una família d'origen portuguès, és considerat un dels tres grans filòsofs racionalistes del segle XVII. Fou excomunicat pels jueus i prohibida la seva obra fonamental (Ètica demostrada segons l'ordre geomètric) durant un segle. Spinoza entén la realitat com a substància (allò que no necessita cap altra cosa per a existir) però la porta a les seves últimes conseqüències: no hi ha més realitat o substància que Déu. I conclou que Déu és la naturalesa ("Deus sive natura"). Déu és la causa immanent i no transcendent de l'Univers (en una singular concepció panteista de la realitat).
El passat 11 d'octubre La Vanguardia (un diari publicat a Barcelona) publicava una entrevista amb John Mather que titulava "L'univers no va començar amb un bang". Entrevista feta aprofitant que una conferència havia dut al Sr. Mather a la ciutat comtal.
John Cromwell Mather (Roanoke, EUA 1946) és un astrofísic de la NASA i professor universitari guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 2006 per la seva recerca sobre els cossos negres i l'anisotropia de la radiació còsmica de fons. En aquesta entrevista diu coses que ens acosten a la idea de déu que plantejava Spinoza fa quasi 350 anys.
Argumenta que no hem entès bé la idea d'un big bang, que no es va produir com ens havien dit fa 13.700 milions d'anys. De fet diu: No hi ha un moment zero, perquè hauria de ser un moment de densitat infinita, i no és possible. Tot el que fem en física té a veure amb processos. Hi ha d’haver una cosa que ja existeixi i que es transformi en una cosa diferent. No podem dir que no hi havia res i que després hi havia alguna cosa. i és que qualsevol astrònom en qualsevol galàxia tindria la mateixa impressió que nosaltres de ser al centre de l’univers. La distància a la radiació còsmica de fons és la mateixa en totes les direccions per a qualsevol observador en qualsevol lloc. L’univers no té centre. No té vores ni té límits. No va tenir un primer moment, que és el contrari del que la gent considera quan pensa en el big bang. No va començar amb un bang. És a dir, que l'univers ha existit sempre.
Assegura que la nostra intuïció del temps és enganyosa. Einstein va demostrar que el temps és flexible. Està vinculat a l’espai i depèn de com ens movem. Si li pregunto: quina edat tenen les ones de llum que ens arriben de la radiació de fons? [...] Van a la velocitat de la llum, no tenen edat. Si una cosa es mou gairebé a la velocitat de la llum, el temps es frena. Ho prediu la teoria de la relativitat d’Einstein i ho han confirmat observacions experimentals. De manera que la radiació de fons té una edat des de la nostra perspectiva i una edat diferent des de la perspectiva de la llum.
[...]
La comprensió que nosaltres tenim del temps és incompleta. No acabem d'entendre el temps. Si algú es pensa que ho entén, és que no ho entén. Tenim la intuïció que avança de manera regular, tic-tac, tic-tac, i no és així. En realitat el temps és elàstic.
[...]
Amb les dades que tenim en aquest moment, sembla que l’univers té una extensió infinita, i a més a més està en expansió. Si pensa en la superfície de la Terra, no té límits, però és finita. L’univers és diferent. Tampoc no té límits, però el volum és infinit.
Com que qualsevol esdeveniment a l’univers té unes coordenades de temps i d’espai que no es poden separar, ambdós són infinits. També assegura que no assolirem mai una comprensió completa de l’univers, i que ignorem que pot arribar a passar amb aquest univers o amb altres possibles universos paral·lels.
Del temps infinit es dedueix una natura eterna, ja que no tindria ni origen ni final, cosa que apunta de nou al déu de Spinoza.
Una abraçada.
El dios de Spinoza
Albert Einstein (1879-1955) contestó al rabino Herbert S. Goldstein sobre su visión religiosa en un telegrama: "Creo en el Dios de Spinoza. Quien se revela a Sí mismo en las armoniosas leyes del universo, no en un Dios que se ocupa del destino y el castigo de la humanidad" (New York Times. 25 de abril 1929).
El filósofo holandés Baruch Spinoza (1632-1677), también judío, de una familia de origen portugués, es considerado uno de los tres grandes filósofos racionalistas del siglo XVII. Fue excomulgado por los judíos y prohibida su obra fundamental (Ética demostrada según el orden geométrico) durante un siglo. Spinoza entiende la realidad como sustancia (lo que no necesita ninguna otra cosa para existir) pero la lleva a sus últimas consecuencias: No hay más realidad o sustancia que Dios. Y concluye que Dios es la naturaleza ("Deus sive natura"). Dios es la causa inmanente y no trascendente del Universo (en una singular concepción panteísta de la realidad).
El pasado 11 de octubre La Vanguardia (un diario publicado en Barcelona) publicaba una entrevista con John Mather que titulaba "El universo no comenzó con un bang". Entrevista hecha aprovechando que una conferencia había traido al Sr. Mather a la ciudad condal.
John Cromwell Mather (Roanoke, EEUU 1946) es un astrofísico de la NASA y profesor universitario galardonado con el Premio Nobel de Física en 2006 por su investigación sobre los cuerpos negros y la anisotropía de la radiación cósmica de fondo. En esta entrevista dice cosas que nos acercan a la idea de dios que planteaba Spinoza hace casi 350 años.
Argumenta que no hemos entendido bien la idea de un big bang, que no se produjo como nos habían dicho hace 13.700 millones de años. De hecho dice: No hay un momento cero, porque debería ser un momento de densidad infinita, y no es posible. Todo lo que hacemos en física tiene que ver con procesos. Debe haber algo que ya exista y que se transforme en algo diferente. No podemos decir que no había nada y que después había algo. Y es que cualquier astrónomo en cualquier galaxia tendría la misma impresión que nosotros de estar en el centro del universo. La distancia a la radiación cósmica de fondo es la misma en todas las direcciones para cualquier observador en cualquier lugar. El universo no tiene centro. No tiene bordes ni tiene límites. No tuvo un primer momento, que es lo contrario de lo que la gente considera cuando piensa en el big bang. No empezó con un bang. Es decir, que el universo ha existido siempre.
Asegura que nuestra intuición del tiempo es engañosa. Einstein demostró que el tiempo es flexible. Está vinculado al espacio y depende de cómo nos movemos. Si le pregunto: ¿Qué edad tienen las ondas de luz que nos llegan de la radiación de fondo? [...] Van a la velocidad de la luz, no tienen edad. Si algo se mueve casi a la velocidad de la luz, el tiempo se frena. Lo predice la teoría de la relatividad de Einstein y lo han confirmado observaciones experimentales. De modo que la radiación de fondo tiene una edad desde nuestra perspectiva y una edad diferente desde la perspectiva de la luz.
[...]
La comprensión que nosotros tenemos del tiempo es incompleta. No acabamos de entender el tiempo. Si alguien piensa que lo entiende, es que no lo entiende. Tenemos la intuición que avanza de manera regular, tic-tac, tic-tac, y no es así. En realidad el tiempo es elástico.
[...]
Con los datos que tenemos en este momento, parece que el universo tiene una extensión infinita, y además está en expansión. Si piensa en la superficie de la Tierra, no tiene límites, pero es finita. El universo es diferente. Tampoco tiene límites, pero el volumen es infinito.
Como cualquier evento en el universo tiene unas coordenadas de tiempo y de espacio que no se pueden separar, ambos son infinitos. También asegura que no lograremos nunca una comprensión completa del universo, y que ignoramos que puede llegar a pasar con este universo o con otros posibles universos paralelos.
Del tiempo infinito se deduce una naturaleza eterna, ya que no tendría ni origen ni final, lo cual apunta de nuevo al dios de Spinoza.
Un abrazo.
[Entrada 141]
Històries (i V)
Els comtes de Barcelona (el Casal de Barcelona) no havien aspirat al títol de rei de Catalunya (o Gothlandia), que se solia aconseguir amb la benedicció papal, abans de ser reis d'Aragó. Probablement perquè sabien que els Papes entre el 988 i el 1137 no tenien gens d'interès a fer res que pogués generar conflictes amb els corresponents reis de França. D'altra banda, no va ser fins al 1258, amb els tractats de Corbeil que el rei de França (Lluís IX, el sant) va reconèixer la independència de Catalunya, renunciant als seus drets sobre el que havia estat Gòtia, a canvi el comte de Barcelona (Jaume I, el conqueridor) va renunciar als seus drets sobre Occitània, que havia ocupat el rei de França com a conseqüència de la croada contra els albigesos.
La noblesa aragonesa va estar, força vegades, descontenta del seu rei del Casal de Barcelona, especialment després de la conquesta de València. A més, el rei va haver de patir un parell de croades promocionades pels papes: la ja esmentada croada contra els albigesos (o Croada albigesa) promoguda per acabar amb l'heretgia dels càtars (1207-1244) on va morir el rei Pere, el Catòlic (dit també Pere II d'Aragó i Pere I de Catalunya-Aragó), qui era fill d'Alfons II d'Aragó i pare de Jaume I; i la Croada contra la Corona d'Aragó (1283-1285) en un intent dels papes d'Avinyó de donar la corona d'Aragó a Carles I de Valois, segon fill del rei Felip III de França.
En els capítols matrimonials d'Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó (els reis catòlics) es va acordar que no es modificaria l'estructura política de cap dels reialmes, és a dir, que es va mantenir l'estructura de la Corona d'Aragó i la de la Corona de Castella, formant una nova "confederació" de reialmes, la qual cosa es va respectar per la dinastia de el Casal d'Àustria, la qual es va extinguir amb Carles II, l'embruixat, rei de Castella i Aragó fins al 1700. Malgrat això alguns serveis es van mancomunar i, per exemple, els exèrcits van quedar en mans de la Corona de Castella. La Corona d'Aragó no en tenia i depenia i pagava per ser defensada per les tropes castellanes, cosa que no va funcionar quan l'enemic fou la mateixa Castella.
Ferran II d'Aragó, el catòlic, havia concedit a les Corts Catalanes, el privilegi d'aprovar tots els decrets reials, és a dir, que els decrets reials només eren vàlids a Catalunya si havien estat aprovats prèviament per les Corts de Barcelona. Això va crear moltes dificultats als reis del Casal d'Àustria, especialment, en el suport a les aspiracions europees d'aquells. Aquest dret no ha estat mai derogat i Felip V, el primer que va ostentar el títol de rei d'Espanya, no el va respectar per aprovar els seus Decrets de Nova Planta. Així que aquests decrets que unificaven els seus reialmes, en dreta llei, com que no van ser mai aprovats per les Corts Catalanes, van ser aplicats fora de la llei a Catalunya.
- o -
Aquesta sèrie de textos (posts), que en realitat en són un de sol, podria haver estat titulada Catalunya de Tarraco als Borbons o una cosa similar, però em va semblar que els allunyaria de l'objectiu que pretenia, és a dir, d'allò que volia transmetre.
Ja he dit més d'una vegada que la història no és una ciència exacta, que està subjecta a interpretacions, per això he volgut basar-me en dades i dates concretes, i molt poques vegades he donat explicacions o justificacions.
Una abraçada.
Historias (y V)
Los condes de Barcelona (la Casa de Barcelona) no habían aspirado al título de rey de Cataluña (o Gothlandia), que se solía conseguir con la bendición papal, antes de ser reyes de Aragón. Probablemente porque sabían que los Papas entre el 988 y el 1137 no tenían ningún interés en hacer nada que pudiera generar conflictos con los correspondientes reyes de Francia. Por otra parte, no fue hasta el 1258, con los tratados de Corbeil que el rey de Francia (Luis IX, el santo) reconoció la independencia de Cataluña, renunciando a sus derechos sobre el que había sido Gothia, a cambio el conde de Barcelona (Jaime I, el conquistador) renunció a sus derechos sobre Occitania, que había ocupado el rey de Francia como consecuencia de la cruzada contra los albigenses.
La nobleza aragonesa estuvo, bastantes veces, descontenta de su rey de la Casa de Barcelona, especialmente después de la conquista de Valencia. Además, el rey tuvo que sufrir un par de cruzadas promocionadas por los papas: La ya mencionada cruzada contra los albigenses (o Cruzada albigense) promovida para acabar con la herejía de los cátaros (1207 - 1244) donde murió el rey Pedro, el Católico (llamado también Pedro II de Aragón y Pedro I de Catalunya-Aragón), quien era hijo de Alfonso II de Aragón y padre de Jaime I; y la Cruzada contra la Corona de Aragón (1283-1285) en un intento de los papas de Aviñón de dar la corona de Aragón a Carlos de Valois, segundo hijo del rey Felipe III de Francia.
En los capítulos matrimoniales de Isabel I de Castilla y Fernando II de Aragón (los reyes católicos) se acordó que no se modificaría la estructura política de ninguno de los reinos, es decir, que se mantuvo la estructura de la Corona de Aragón y la de la Corona de Castilla, formando una nueva "confederación" de reinos, lo que se respetó por la dinastía de la Casa de Austria, la cual se extinguió con Carlos II, el hechizado, rey de Castilla y Aragón hasta el 1700 . A pesar de ello algunos servicios se mancomunaron y, por ejemplo, los ejércitos quedaron en manos de la Corona de Castilla. La Corona de Aragón no tenía ejercito y dependía y pagaba por ser defendida por las tropas castellanas, lo cual no funcionó cuando el enemigo fue la misma Castilla.
Fernando II de Aragón, el católico, había concedido a las Cortes Catalanas, el privilegio de aprobar todos los decretos reales, es decir, que los decretos reales sólo eran válidos en Cataluña si habían sido aprobados previamente por las Cortes de Barcelona. Esto creó muchas dificultades a los reyes de la Casa de Austria, especialmente, en el apoyo a las aspiraciones europeas de aquellos. Este derecho no ha sido nunca derogado y Felipe V, el primero que ostentó el título de rey de España, no lo respetó para aprobar sus Decretos de Nueva Planta. Así que esos decretos que unificaban sus reinos, en buena ley, como nunca fueron aprobados por las Cortes Catalanas, fueron aplicados fuera de la ley en Cataluña.
- o -
Esta serie de textos (posts), que en realidad son uno solo, podría haber sido titulado Cataluña de Tarraco a los Borbones o algo similar, pero me pareció que los alejaría del objetivo que pretendía, es decir, de lo que quería transmitir.
Ya he dicho más de una vez que la historia no es una ciencia exacta, que está sujeta a interpretaciones, por eso he querido basarme en datos y fechas concretas, y muy pocas veces he dado explicaciones o justificaciones.
Un abrazo.
[Entrada 140]
Històries (IV)
Gòtia (que també fou mal anomenada La Marca Hispànica) estava formada pels territoris i comtats conquerits per Carlemany al voltant dels Pirineus per tal de defensar l'Imperi Carolingi de les incursions i ràtzies sarraïnes provinents del califat de Còrdova. En el regne dels francs la denominació Gòtia començà a emprar-se vers el segle IX, desapareixent progressivament a començaments del segle XII. El governador de Gòtia ostentà el títol de «marchio» o «dux» (marquès o duc); el primer governant a emprar-lo fou el got Sunifred (?-848), comte de Barcelona, Cerdanya i Urgell, i de Narbona; i el darrer «dux» de la Gòtia fou el comte Borrell II (927-992). El comte Borrell II va ser el qui deixaria de retre vassallatge al rei dels francs, provocant, de fet, la independència d'aquests comtats, encara que no fos de dret, arribant-se a anomenar "Príncep de la terra gòtica" (Gothlandia). Aquest fet avui en dia es consideraria una declaració unilateral d'independència. Aquests fets es produïren després què entre l'any 978 i l'any 985 hi hagués diverses incursions musulmanes als territoris de Gòtia que van culminar amb el saqueig de Barcelona de l'any 985. Les peticions d'ajuda del comte Borrell II van ser ignorades pel rei franc Lotari I que en aquells moments s'enfrontava als seus propis problemes al Comtat de Verdun, i com a conseqüència, si hi afegim un creixent desarrelament dels comtes barcelonins respecte als seus antics senyors, el 988 Borrell II es va negar a renovar el pacte de vassallatge amb Hug Capet. Borrell II, també conegut com a Borrell I de Barcelona, va ser comte de Barcelona, Girona, Osona (947-992) i comte d'Urgell (948-992).
Es diu que el Regne d'Aragó va néixer l'any 1035 amb la unió dels comtats d'Aragó, Sobrarb i Ribagorça en la figura de Ramir I malgrat que en realitat Ramir I no s'intitulà rei, ni l'antic comtat d'Aragó esdevingué regne sota el seu regnat, tot i que hi ha tota una sèrie de documentació que s'ha demostrat que és falsa, que diu el contrari. El succeïren el seu fill Sanç Ramires i els seus néts, Pere, Alfons i Ramir. Els tres primers (Sanç Ramires, Pere i Alfons) foren reis d'Aragó i de Pamplona, mentre que Ramir només ho fou d'Aragó. Va ser conegut com a Ramir II d'Aragó, el Monjo, i és qui dóna la corona d'Aragó als descendents de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona.
El primer rei d'Aragó que no era al mateix temps rei de Pamplona, Ramir II, va rebre la corona a la mort, l'any 1134, del seu germà Alfons I, el bataller. Alfons havia fet testament a favor de l'orde del Temple, però els nobles aragonesos van arribar a l'acord que al Regne d'Aragó el succeís el seu germà petit Ramir, bisbe de Roda-Barbastre. Ramir, gens interessat per ser rei, va acabar per cedir el govern del regne al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, l'any 1137. La noblesa aragonesa havia impedit poc abans que el cedís al rei de Castella.
En els capítols matrimonials de Barbastre (1137) es fixava que el comte es casaria amb la filla de Ramir, Peronella (també dita Urraca) que tenia 1 any. Ramir II seria rei mentre visqués i el comte ho seria després de la mort de Ramir només si la seva muller Peronella moria sense fills i ell la sobrevivia. El fill de Ramon Berenguer i Peronella, Alfons I el Cast (o Alfons II d'Aragó), va ser la primera persona que va ostentar alhora el títol de comte de Barcelona i el de rei d'Aragó, donant el tret de sortida a la Corona d'Aragó (també coneguda com a Corona Catalano-Aragonesa). Cada un dels dos territoris mantindria les seves estructures polítiques i només compartirien el rei. Avui definiríem aquesta manera d'organitzar el reialme com a una confederació. Aquesta estructura es va mantenir fins al 1714, any en què amb els Decrets de Nova Planta del primer monarca de la dinastia dels Borbons unificava tots els reialmes (Castella i els de la Corona d'Aragó) en un de sol. Llavors la Corona d'Aragó constava de 4 reialmes, més ben dit, 3 reialmes: Aragó, València i Mallorca; i un principat: Catalunya, ja que Catalunya no tenia rei sinó que era regida pel comte de Barcelona.
Una abraçada.
Historias (IV)
Gòtia (que también fue mal llamada La Marca Hispánica) estaba formada por los territorios y condados conquistados por Carlomagno en torno a los Pirineos para defender el Imperio Carolingio de las incursiones y razzias sarracenas provenientes del califato de Córdoba . En el reino de los francos la denominación Gòtia empezó a emplearse hacia el siglo IX, desapareciendo progresivamente a principios del siglo XII. El gobernador de Gòtia ostentó el título de «marchio» o «dux» (marqués o duque); el primer gobernante en emplearlo fue el godo Sunifred (? -848), conde de Barcelona, Cerdaña y Urgell, y de Narbona; y el último «dux» de la Gothia fue el conde Borrell II (927-992). El conde Borrell II fue quien dejaría de rendir vasallaje al rey de los francos, provocando, de hecho, la independencia de estos condados, aunque no fuera de derecho, llegándose a llamar a si mismo "Príncipe de la tierra gótica" (Gothlandia). Este hecho hoy en día se consideraría una declaración unilateral de independencia. Estos hechos se produjeron después de que entre el año 978 y el año 985 hubiera varias incursiones musulmanas en los territorios de Gòtia que culminaron con el saqueo de Barcelona del año 985. Las peticiones de ayuda del conde Borrell II fueron ignoradas por el rey franco Lotario I que en esos momentos se enfrentaba a sus propios problemas en el Condado de Verdun, y como consecuencia, si añadimos un creciente desarraigo de los condes barceloneses respecto a sus antiguos señores, el 988 Borrell II se negó a renovar el pacto de vasallaje con Hugo Capeto. Borrell II, también conocido como Borrell I de Barcelona, fue conde de Barcelona, Girona, Osona (947-992) y conde de Urgell (948-992).
Se dice que el Reino de Aragón nació en 1035 con la unión de los condados de Aragón, Sobrarbe y Ribagorza en la figura de Ramiro I aunque en realidad Ramiro I no se intituló rey, ni el antiguo condado de Aragón se convirtió reino bajo su reinado, aunque hay toda una serie de documentación que se ha demostrado que es falsa, que dice lo contrario. Le sucedieron su hijo Sancho Ramírez y sus nietos, Pedro, Alfonso y Ramiro. Los tres primeros (Sancho Ramírez, Pedro y Alfonso) fueron reyes de Aragón y de Pamplona, mientras que Ramiro sólo lo fue de Aragón. Fue conocido como Ramiro II de Aragón, el Monje, y es quien dio la corona de Aragón a los descendientes de Ramón Berenguer IV, conde de Barcelona.
El primer rey de Aragón que no era al mismo tiempo rey de Pamplona, Ramiro II, recibió la corona a la muerte, en el año 1134, de su hermano Alfonso I, el batallador. Alfonso había hecho testamento a favor de la orden del Temple, pero los nobles aragoneses llegaron al acuerdo de que en el Reino de Aragón le sucediera su hermano pequeño Ramiro, obispo de Roda-Barbastro. Ramiro, que no estaba interesado en absoluto en ser rey, acabó por ceder el gobierno del reino al conde de Barcelona, Ramón Berenguer IV, el año 1137. La nobleza aragonesa había impedido poco antes que lo cediera al rey de Castilla.
En los capítulos matrimoniales de Barbastro (1137) se fijaba que el conde se casaría con la hija de Ramiro, Petronila (también llamada Urraca) que tenía 1 año. Ramiro II sería rey mientras viviera y el conde lo sería después de la muerte de Ramiro sólo si su esposa Petronila moría sin hijos y él la sobrevivía. El hijo de Ramón Berenguer y Petronila, Alfonso I el Casto (o Alfonso II de Aragón), fue la primera persona que ostentó la vez el título de conde de Barcelona y el de rey de Aragón, dando el pistoletazo de salida a la Corona de Aragón (también conocida como Corona Catalano-Aragonesa). Cada uno de los dos territorios mantendría sus estructuras políticas y sólo compartirían el rey. Hoy definiríamos esta manera de organizar el reino como una confederación. Esta estructura se mantuvo hasta 1714, año en que con los Decretos de Nueva Planta del primer monarca de la dinastía de los Borbones unificaba todos sus reinos (Castilla y los de la Corona de Aragón) en uno solo. Entonces la Corona de Aragón constaba de 4 reinos, mejor dicho, 3 reinos: Aragón, Valencia y Mallorca; y un principado: Cataluña, ya que Cataluña no tenía rey sino que era regida por el conde de Barcelona.
Un abrazo.
[Entrada 139]
Històries (III)
L'any 1054 el patriarca de Roma, Lleó IX, i el patriarca de Constantinoble, Miquel I, es van excomunicar mútuament. És la data en què se situa el Gran Cisma d'Orient. La causa principal del cisma fou la disputa sobre l'autoritat del patriarca de Roma i el de Constantinoble: el de Roma deia tenir autoritat sobre els altres quatre patriarques, i aquests deien que la supremacia del patriarca de Roma era només honorària, i que la seva jurisdicció només era sobre la seva regió, l'Occident. Fins aquell moment els bisbes havien actuat com a germans, eren elegits pels seus feligresos a les seves diòcesis, i es reunien en concili per prendre les decisions transcendentals. Existien cinc bisbes amb una dignitat especial, els patriarques de l'Església: eren els bisbes de Roma, Constantinoble, Antioquia, Jerusalem i Alexandria, que llavors eren els principals centres culturals. Quatre a l'orient, d'arrel grega, i un a occident, d'arrel llatina. Roma, a més, era la seu on fou bisbe i martiritzat Pere. Però el patriarca de Constantinoble es creia tant o més important que el de Roma.
El terme "papa" prové del mot grec "πάππας", que significa "Pare". Als primers segles del cristianisme, especialment a l'est, aquest títol s'aplicava a tots els bisbes i al clergat superior. De fet, no és fins a l'any 1075 que el bisbe de Roma esdevé "el Papa" (el primer entre els bisbes, el successor de Pere). Gregori VII, patriarca de Roma (1073-1085) va fer aquell any un memoràndum, Dictatus Papae, on s'afirmava la superioritat del bisbe de Roma sobre tota autoritat política i terrenal, i en conseqüència, sobre la resta de bisbes de l'Església. Les raons que ho justificaven eren: lluitar contra el tràfic de beneficis i sobretot els dels bisbats, i posar fi a l'escàndol causat per la situació dels sacerdots i bisbes casats i amb descendència no reconeguda (!). El procés va ser llarg i es va haver d'enfrontar amb el rebuig de tota l'Església d'Orient, part de la d'Occident i de força reis i prínceps d'Orient i Occident. Potser per això, anys després Urbà II, en un intent de consolidar aquestes prerrogatives, va convocar la primera croada amb una doble intenció. En primer lloc evitar que Bizanci perdés el control polític de Jerusalem, però també per recuperar el control de Roma sobre els cristians d'Occident.
Una abraçada
Historias (III)
El año 1054 el patriarca de Roma, León IX, y el patriarca de Constantinopla, Miguel I, se excomulgaron mutuamente. Es la fecha en que se sitúa el Gran Cisma de Oriente. La causa principal del cisma fue la disputa sobre la autoridad del patriarca de Roma y el de Constantinopla: el de Roma decía tener autoridad sobre los otros cuatro patriarcas, y estos decían que la supremacía del patriarca de Roma era sólo honoraria, y que su jurisdicción sólo era sobre su región, Occidente. Hasta ese momento los obispos habían actuado como hermanos, eran elegidos por sus feligreses en sus diócesis, y se reunían en concilio para tomar las decisiones trascendentales. Existían cinco obispos con una dignidad especial, los patriarcas de la Iglesia: Eran los obispos de Roma, Constantinopla, Antioquía, Jerusalén y Alejandría, que entonces eran los principales centros culturales. Cuatro en oriente, de raíz griega, y uno en occidente, de raíz latina. Roma, además, era la sede donde fue obispo y martirizado Pedro. Pero el patriarca de Constantinopla se creía tanto o más importante que el de Roma.
El término "papa" proviene de la palabra griega "πάππας", que significa "Padre". En los primeros siglos del cristianismo, especialmente en el este, este título se aplicaba a todos los obispos y al clero superior. De hecho, no es hasta el año 1075 que el obispo de Roma se convierte en "el Papa" (el primero entre los obispos, el sucesor de Pedro). Gregorio VII, patriarca de Roma (1073-1085) hizo ese año un memorando, Dictatus Papae, donde se afirmaba la superioridad del obispo de Roma sobre toda autoridad política y terrenal, y en consecuencia, sobre el resto de obispos de la Iglesia. Las razones que lo justificaban eran: luchar contra el tráfico de beneficios y sobre todo los de los obispados, y poner fin al escándalo causado por la situación de los sacerdotes y obispos casados y con descendencia no reconocida (!). El proceso fue largo y tuvo que enfrentarse con el rechazo de toda la Iglesia de Oriente, parte de la de Occidente y de muchos reyes y príncipes de Oriente y Occidente. Quizá por eso, años después Urbano II, en un intento de consolidar esas prerrogativas, convocó la primera cruzada con una doble intención. En primer lugar evitar que Bizancio perdiera el control político de Jerusalén, pero también para recuperar el control de Roma sobre los cristianos de Occidente.
un abrazo
[Entrada 138]
Històries (II)
Els visigots, o gots de l'oest, van iniciar la conquesta d'Hispània el 472, quasi al final de de l'imperi d'Occident, i no la van completar fins al 586, any que Leovigild va conquerir Galícia. Van regnar a Hispània fins a l'any 711. Aquell any Roderic va aconseguir el tron i els seus rivals van reclamar ajut al líder musulmà nord-africà Tàriq ibn Ziyad, qui, amb la seva victòria en la batalla de Guadalete va iniciar la conquesta del regne. Va ser entre l'any 716 i el 725 quan els musulmans van conquerir Hispània, posant fi al Regne Visigot i van inaugurar el període islàmic en la història ibèrica que va durar fins al 1492.
Es considera que l'any 722 s'inicià la Reconquesta amb la Batalla de Covadonga. Un noble visigot, Pelai, que havia estat l'encarregat de la guàrdia reial de Roderic i que hauria escapat de la batalla de Guadalete refugiant-se junt amb altres visigots a Astúries, va vèncer a les tropes andalusines a Covadonga. La victòria va enfortir els asturians i els va animar a atacar Lleó, la ciutat principal del nord-oest de la península, i van dominar els passos de les muntanyes, aïllant la regió dels atacs andalusins. Alfons II, nét de Pelai, es va consolidar com a rei d'Astúries amb el reconeixement de Carlemany i del Papa.
El 778 la primera expedició franca de Carlemany contra Saragossa va fracassar i la rereguarda de l'exèrcit va ser destruïda a la Batalla de Roncesvalls mentre es retirava cap a França. Com a resultat, els Pirineus occidentals havien estat alliberats pels indígenes tant de musulmans com de francs, i van sorgir quatre estats diferents: el regne de Pamplona (que després seria conegut com a Navarra), i els comtats d'Aragó, Sobrarb i Ribagorça. Navarra va emergir com a regne al voltant de Pamplona, la seva capital, i va controlar el pas de Roncesvalls. El comtat d'Aragó va ser annexionat per Navarra a finals del segle X. Es van construir fortificacions i es va donar protecció als habitants de les antigues ciutats romanes com ara Jaca i Girona. Els passos principals que van quedar sota el seu control, van ser: Orreaga/Roncesvalls, Somport i Jonquera. Carlemany va poblar els comtats de Pamplona, Aragó i Barcelona.
Més o menys al mateix temps, entre el 752 i el 774, amb l'ajuda de Pipí el Breu i el seu fill Carlemany la major part d'Itàlia central va quedar constituïda com un estat independent sota el govern del patriarca o bisbe de Roma (que avui és el Papa de Roma, o simplement el Papa), que va esdevenir el monarca d'aquell territori. Aquest fet va donar al patriarca de Roma un estatus de poder espiritual i terrenal que no tenien els altres patriarques de la cristiandat. En agraïment, el patriarca de Roma, Esteve II, havia coronat i beneït a Pipí el Breu com a rei dels Francs (convertint-lo així en el primer monarca europeu que va regnar per la gràcia de Déu), i l'any 800, un altre patriarca de Roma, Lleó III, que havia trencat les relacions amb l'imperi de Bizanci, va coronar Carlemany com a emperador d'Occident.
Una abraçada.
Historias (II)
Los visigodos, o godos del oeste, iniciaron la conquista de Hispania el 472, casi al final de del imperio de Occidente, y no la completaron hasta el 586, año que Leovigildo conquistó Galicia. Reinaron en Hispania hasta el año 711. Aquel año Rodrigo consiguió el trono y sus rivales reclamaron ayuda al líder musulmán norteafricano Táriq ibn Ziyad, quien, con su victoria en la batalla de Guadalete inició la conquista del reino. Fue entre el año 716 y el 725 cuando los musulmanes conquistaron Hispania, poniendo fin al Reino Visigodo e inauguraron el período islámico en la historia ibérica que duró hasta 1492.
Se considera que en el año 722 se inició la Reconquista con la Batalla de Covadonga. Un noble visigodo, Pelayo, que había sido el encargado de la guardia real de Rodrigo y que habría escapado de la batalla de Guadalete refugiándose junto con otros visigodos en Asturias, venció a las tropas andalusíes en Covadonga. La victoria fortaleció los asturianos y los animó a atacar León, la ciudad principal del noroeste de la península, y dominaron los pasos de las montañas, aislando la región de los ataques andalusíes. Alfonso II, nieto de Pelayo, se consolidó como rey de Asturias con el reconocimiento de Carlomagno y del Papa.
El 778 la primera expedición franca de Carlomagno contra Zaragoza fracasó y la retaguardia del ejército fue destruida en la Batalla de Roncesvalles mientras se retiraba hacia Francia. Como resultado, los Pirineos occidentales habían sido liberados por los indígenas tanto de musulmanes como de francos, y surgieron cuatro estados diferentes: el reino de Pamplona (que luego sería conocido como Navarra), y los condados de Aragón, Sobrarbe y Ribagorza . Navarra emergió como reino alrededor de Pamplona, su capital, y controló el paso de Roncesvalles. El condado de Aragón fue anexionado por Navarra a finales del siglo X. Se construyeron fortificaciones y se dio protección a los habitantes de las antiguas ciudades romanas como Jaca y Girona. Los pasos principales que quedaron bajo su control, fueron: Orreaga / Roncesvalles, Somport y Junquera. Carlomagno pobló los condados de Pamplona, Aragón y Barcelona.
Más o menos al mismo tiempo, entre el 752 y el 774, con la ayuda de Pipino el Breve y su hijo Carlomagno la mayor parte de Italia central quedó constituida como un estado independiente bajo el gobierno del patriarca u obispo de Roma (que hoy es el Papa de Roma, o simplemente el Papa), que se convirtió en el monarca de aquel territorio. Este hecho dio al patriarca de Roma un estatus de poder espiritual y terrenal que no tenían los otros patriarcas de la cristiandad. En agradecimiento, el patriarca de Roma, Esteban II, había coronado y bendecido a Pipino el Breve como rey de los Francos (convirtiéndolo así en el primer monarca europeo que reinó por la gracia de Dios) y el año 800, otro patriarca de Roma, León III, que había roto sus relaciones con el imperio de Bizancio, coronó a Carlomagno como emperador de Occidente.
Un abrazo.
[Entrada 137]
Històries (I)
Constantí el Gran fou el darrer emperador únic de Roma des de l'any 324 fins a la seva mort al 337. Després d'ell l'imperi es va partir definitivament. Fou el primer emperador romà que va professar el cristianisme, tot i que va ser batejat quan ja es trobava en el llit de mort. Va repartir l'imperi entre els seus fills i dos dels seus nebots. Pretenia que governessin tots en comú però el gran, Constantí II, fos el primer en rang, encara que tots ho fessin amb la mateixa autoritat. Tot plegat va dur a què l'imperi es partís definitivament en dos tal com havia ideat el seu antecessor Dioclecià. Un d'ells va mantenir la capital a Roma, va ser l'Imperi d'Occident. Es considera que va durar fins a l'any 476 quan Odoacre, el primer rei bàrbar d'Itàlia, va deposar a Ròmul Augústul, el darrer emperador de Roma. L'altre va tenir la capital a Constantinoble (Bizanci), va ser conegut com l'Imperi Romà d'Orient (o Imperi de Bizanci), i es va mantenir fins al 1453, any en què Constantinoble va caure en mans dels Otomans. És a dir, que l'Imperi d'Orient a durar quasi mil anys més que el d'Occident. Les relacions entre aquests dos imperis (Orient i Occident) mentre van coexistir van tenir moments bons i d'altres no tan bons, fins i tot va haver-hi enfrontaments bèl·lics entre ells, essent en general el d'Orient el més fort.
Dioclecià havia posat fi a la crisi del segle III (235-284), deguda la pressió dels veïns pobres de l'Imperi (fonamentalment els bàrbars del nord com les tribus germàniques, normandes i magiars), i a les revoltes a la zona d'Egipte. Va arribar a la conclusió que l'imperi era massa gran per ser governat per un sol emperador i va idear un sistema anomenat tetrarquia que es basava en dos emperadors (amb el títol d'august) i dos hereus (amb el títol de cèsar). Quan l'any 305 Dioclecià i Maximilià, els dos primers que ostentaren el títol d'august, es retiraren, s'inicià una guerra civil que va dur a Constantí el Gran al poder i a la reunificació de l'imperi. En aquesta guerra civil, tant Constantí com els seus adversaris, van haver d'aliar-se amb algunes tribus bàrbares.
De fet, al contrari del que alguns defensen, els bàrbars no van invadir mai formalment l'Imperi Romà d'Occident, sinó que van ésser introduïts pels mateixos romans. Així, Odoacre, quan va deposar a Ròmul Augústul, formava part de la guàrdia imperial amb altres mercenaris bàrbars. A més, alguns dels darrers emperadors de Roma havien estat nomenats per l'emperador d'Orient amb el suport dels bàrbars. A poc a poc les grans fortunes de l'imperi s'havien anat desentenent de la vida política i militar de l'imperi i s'havien retirat a les seves quintes on es van fer forts, cosa que va donar origen als castells feudals, i va obligar a l'imperi a reclutar com a mercenaris els bàrbars del nord, cosa que va evidenciar les seves febleses.
Una abraçada.
Historias (I)
Constantino el Grande fue el último emperador único de Roma desde el año 324 hasta su muerte en el 337. Después de él el imperio se partió definitivamente. Fue el primer emperador romano que profesó el cristianismo, aunque fue bautizado cuando ya se encontraba en el lecho de muerte. Repartió el imperio entre sus hijos y dos de sus sobrinos. Pretendía que gobernaran todos en común pero el mayor, Constantino II, fuera el primero en rango, aunque todos lo hicieran con la misma autoridad. Todo ello llevó a que el imperio se partiera definitivamente en dos tal como había ideado su antecesor Diocleciano. Uno de ellos mantuvo la capital en Roma, fue el Imperio de Occidente. Se considera que duró hasta el año 476 cuando Odoacro, el primer rey bárbaro de Italia, depuso a Rómulo Augústulo, último emperador de Roma. El otro tuvo la capital en Constantinopla (Bizancio), fue conocido como el Imperio Romano de Oriente (o Imperio de Bizancio), y se mantuvo hasta el 1453, año en que Constantinopla cayó en manos de los Otomanos. Es decir, que el Imperio de Oriente duró casi mil años más que el de Occidente. Las relaciones entre esos dos imperios (Oriente y Occidente) mientras coexistieron tuvieron momentos buenos y otros no tan buenos, incluso hubo enfrentamientos bélicos entre ellos, siendo en general el de Oriente el más fuerte.
Diocleciano había puesto fin a la crisis del siglo III (235-284), debida la presión de los vecinos pobres del Imperio (fundamentalmente los bárbaros del norte como las tribus germánicas, normandas y magiares), y a las revueltas en la zona de Egipto. Llegó a la conclusión de que el imperio era demasiado grande para ser gobernado por un solo emperador e ideó un sistema llamado tetrarquía que se basaba en dos emperadores (con el título de augusto) y dos herederos (con el título de césar). Cuando en el año 305 Diocleciano y Maximiliano, los dos primeros que ostentaron el título de augusto, se retiraron, se inició una guerra civil que concluyó con Constantino el Grande en el poder y con la reunificación del imperio. En esa guerra civil, tanto Constantino como sus adversarios, tuvieron que aliarse con algunas tribus bárbaras.
De hecho, al contrario de lo que algunos defiendan, los bárbaros no invadieron nunca formalmente del Imperio Romano de Occidente, sino que fueron introducidos por los mismos romanos. Así, Odoacro, cuando depuso a Rómulo Augústulo, formaba parte de la guardia imperial con otros mercenarios bárbaros. Además, algunos de los últimos emperadores de Roma habían sido nombrados por el emperador de Oriente con el apoyo de los bárbaros. Poco a poco las grandes fortunas del imperio habían ido desentendiéndose de la vida política y militar del imperio y se habían retirado a sus quintas donde se hicieron fuertes, lo que dio origen a los castillos feudales, y obligó al imperio a reclutar como mercenarios a los bárbaros del norte, lo que evidenció sus debilidades.
Un abrazo.
[Entrada 136]
Black Mirror
Quan escrivia el meu darrer post, Futurologia, tenia al cap escriure un conte per il·lustrar la vida d’aquells ilotes que allà esmentava. Uns ilotes que serien la capa menys afavorida d’una societat que imagino com la més probable com a evolució natural de la del segle XXI. Però m’han pres la idea, millor dit, l’havien tinguda abans que jo. Els meus ilotes s’haurien passat la vida pedalant per sobreviure en un planeta destruït per la sobreexplotació i la pol·lució de tota mena que aquesta sobreexplotació hauria produït, viurien tancats en un espai net i polit, ben cuidats, feliços i contents, sense conèixer res més, sense veure el món exterior. Mentrestant una elit o aristocràcia viuria del dolce far niente i serien vistos per la resta de la societat com als déus de l’Olimp a l’antiga Grècia.
A la Viquipèdia es descriu Black Mirror com «una sèrie de televisió dramàtica britànica[, de ficció especulativa,] creada per Charlie Brooker, produïda per Endemol i emesa pel canal britànic Channel 4. Pel que fa al contingut i l'estructura del programa, Brooker ha assenyalat que "cada episodi té un to diferent, un entorn diferent, fins i tot una realitat diferent, però tots són sobre la forma en què vivim actualment - i sobre la forma en què podríem estar vivint d'aquí a poc temps si no anem amb compte".» 
El que es descriu és vàlid per a les dues primeres temporades i l’extra de Nadal de l’any 2014. Actualment Netflix està emetent una tercera temporada (setembre del 2015 – octubre 2016) i en prepara una quarta (pel 2017).
En el segon episodi de la primera temporada, Fifteen Million Merits (Quinze milions de mèrits), descriu molt millor que ho hauria fet jo el que seria la vida i les motivacions dels meus ilotes. Potser la mancança d’aquest episodi és que no hi apareix l’aristocràcia, només hi ha ilotes. Uns són els que pedalen, els altres els que s’ocupen de la seva motivació, de fer-los sentir feliços, que són els poderosos, però que en realitat no són més que funcionaris amb una comesa ben clara, mantenir motivats als que pedalen. Aquests permeten a una minoria dels «pedaladors» que es promocionin, deixin de pedalar i passin a formar part del sistema d’entreteniment dels ilotes que pedalen. Viuen en un món aparentment satisfactori on la gent es relaciona ben poc i on deixar de veure la publicitat és penalitzat. Mengen pomes fetes en laboratoris, que és el més natural que poden consumir i pedalen sense parar per aconseguir els mèrits amb què es paga tot el que consumeixen, el que desitgen i les penalitzacions. Un món feliç, fins que l’amor arriba per pertorbar la vida del protagonista. Us recomano que us el mireu si en teniu l'oportunitat de fer-ho, val pena, està molt ben fet. Li he donat un 8 sobre 10.
Una abraçada.
Black Mirror
Cuando escribía mi último post, Futurología, tenía en la cabeza escribir un cuento para ilustrar la vida de aquellos ilotas que allí mencionaba. Unos ilotas que serían la capa menos favorecida de una sociedad que imagino como la más probable como evolución natural de la del siglo XXI. Pero me han robado la idea, mejor dicho, la habían tenido antes que yo. Mis ilotas se habrían pasado la vida pedaleando para sobrevivir en un planeta destruido por la sobreexplotación y la polución de todo tipo que esta sobreexplotación habría producido, vivirían encerrados en un espacio limpio y aseado, bien cuidados, felices y contentos, sin conocer nada más, sin ver el mundo exterior. Mientras una élite o aristocracia viviría del dolce far niente y serían vistos por el resto de la sociedad como a los dioses del Olimpo en la antigua Grecia.
En la Wikipedia se describe Black Mirror como «una serie de televisión dramática británica[, de ficción especulativa,] creada por Charlie Brooker, producida por Endemol y emitida por canal británico Channel 4. En cuanto al contenido y la estructura del programa, Brooker ha señalado que "cada episodio tiene un tono diferente, un entorno diferente, incluso una realidad diferente, pero todos van sobre la forma en que vivimos actualmente - y sobre la forma en que podríamos estar viviendo dentro de poco tiempo si no tenemos cuidado".» Lo que se describe es válido para las dos primeras temporadas y la extra de Navidad del año 2014. Actualmente Netflix està emitiendo una tercera temporada (septiembre de 2015 - octubre 2016) y prepara una cuarta (para 2017).
En el segundo episodio de la primera temporada, Fifteen Million Méritos (Quince millones de méritos), describe mucho mejor que lo habría hecho yo lo que sería la vida y las motivaciones de mis ilotas. Quizás lo que le falta a ese episodio es que no aparece la aristocracia, sólo hay ilotas. Unos son los que pedalean, los otros los que se ocupan de su motivación, de hacerles sentir felices, que son los poderosos, pero que en realidad no son más que funcionarios con un cometido bien claro, mantener motivados los que pedalean. Estos permiten a una minoría de los pedaleadores que se promocionen, dejen de pedalear y pasen a formar parte del sistema de entretenimiento de los ilotas que pedalean. Viven en un mundo aparentemente satisfactorio donde la gente se relaciona muy poco y donde dejar de ver la publicidad es penalizado. Comen manzanas hechas en laboratorios, que es lo más natural que pueden consumir y pedalean sin parar para conseguir los méritos con el que se paga todo lo que consumen, lo que desean y las penalizaciones. Un mundo feliz, hasta que el amor llega para perturbar la vida del protagonista. Os recomiendo que lo veais si teneis oportunidad de hacerlo, vale pena, está muy bien hecho. Le he dado un 8 sobre 10.
Un abrazo.
[Entrada 135]
Futurologia
Un bon amic meu va començar fa poc a escriure una novel·la i em va enviar el que tenia escrit tot demanant-me’n l'opinió. La novel·la se situa en el futur, quasi 200 anys després d’una hipotètica tercera guerra mundial, nuclear per descomptat, que hauria devastat el món deixant-ne bona part inhabitable per la contaminació radioactiva. Els humans supervivents, o bé muntarien nuclis més o menys potents amb organitzacions diverses, castigats de tant en tant per tempestes radioactives, o bé es dedicarien al saqueig i al pillatge sistemàtic dels nuclis encara inhabitables on es podrien trobar restes del que havia estat la civilització del segle XXI...
Tot plegat m’ha fet reflexionar. Sens dubte el que descriu és desastrós: una civilització devastada que s’ha de tornar a construir de nou, sense cap mena d'ètica o moral comuna, sense ordre ni concert. Només hi valdria la llei del més fort o del més astut. Cosa que també ens apunta Manuel de Pedrolo en el seu Mecanoscrit del segon origen, la diferència és que en aquest cas els qui acaben amb la civilització són extraterrestres. En tots dos casos el desastre és indiscutible i molt lamentable, però tenen la llum de l’esperança d’una nova civilització que neix. Una oportunitat de començar de nou, de no caure en els mateixos erros i d’aconseguir una societat nova, justa i lliure. Ja sé que hi haurà veus que em diran que el problema és el mateix ésser humà i que la nova societat serà molt semblant a l’anterior. I pot ser que estiguin carregats de raó, però no em podeu negar que l’oportunitat hi és.
Molta més por em fa un futur com el que descriu George Orwell en la seva novel·la 1984 o Aldous Huxley en Un món feliç. Aquí no hi ha devastació sinó simple evolució de la civilització actual. I em fa més por perquè em sembla força més probable (recordeu que ells tenen les armes i el poder) i perquè cada dia em sembla més difícil que sense un cataclisme que la nostra societat evolucioni cap a l'equitativitat i la llibertat que ens pertoca com a éssers humans que som.
No se'n parla gaire, tot i que ja hi ha qui ho denuncia: l'energia barata, és a dir, el petroli i el gas natural ja han entrat en declivi. Vol dir que d'aquí a uns anys (no sé dir quants, 20? 30?... 100? no seran més) aconseguir combustible d'origen fòssil serà molt complicat i car, i en conseqüència tots els seus derivats com els plàstics i tot el que es fabrica amb ells, com bona part del material electrònic, també seran escassos i cars. L'electricitat s'haurà d'obtenir a base del que ara en diem energies renovables (com el sol, el vent o el moviment del mar) o dels ja clàssics salts d'aigua. També podem pensar en les nuclears, però no oblidem que en aquest cas també estem parlant d'un recurs limitat com ho és el material radioactiu (l'urani, etc.)
Cal considerar, a més, que aquesta sobreexplotació dels recursos naturals que no aconseguim aturar, tot i els moviments ecologistes, potser d'aquí a 100 anys ja hagi degradat tant el medi ambient que els núvols siguin una cosa permanent a tot el planeta i el sol sigui un bé escàs, és a dir, que no el vegem mai... Llavors potser haurem de tornar a la tracció animal que van usar durant mil·lennis els nostres avantpassats... Això sense cap guerra apocalíptica ni cap cataclisme universal.
Serà una societat sense classe mitjana (això és quasi present) i sense classe obrera (els robots i els androides els hauran substituït)... Llavors qui quedarà? Una possibilitat és que aquest 10% de la població que acapara ara el 90% de la riquesa del planeta (que potser en el futur només sigui un 7% de la població, com es calcula que va ser l'aristocràcia de l'Atenes clàssica, o fins i tot menys) acabi sent l'aristocràcia del futur... Però també caldrà tota una caterva de governants i funcionaris (que tant odia algun dels meus lectors) que es faran càrrec de què tot funcioni, que s'ocuparan de resoldre els problemes que vagin sorgint i de què s'avanci el coneixement tecnològic per preveure els problemes del futur... Aquests, com els ilotes de l'antiga Esparta, estaran sotmesos completament a una aristocràcia que serà l'única amb dret a gaudir de la vida en certa llibertat. Ilotes que estaran perfectament programats per fer les seves tasques. Els psicòlegs i psiquiatres del moment s'hauran ocupat de fer-los creure que són feliços i que viuen en el millor món possible gràcies en aquella aristocràcia a la qual estaran servint. En un planeta en descomposició a causa d'una sobreexplotació que no podrà parar per satisfer els desitjos de l'aristocràcia que seran, com ha estat sempre, cada cop més complexos. Una aristocràcia oligàrquica que ja ens ha demostrat avui que no té cap mena d'ètica ni de vergonya. Ells seran, o millor dit, seguiran sent els amos.
Això sí que pot ser terrible perquè no hi haurà esperança ni possibilitat de canvi.
Una abraçada.
Futurología
Un buen amigo mío empezó hace poco a escribir una novela y me envió lo que tenía escrito pidiendome mi opinión. La novela se sitúa en el futuro, casi 200 años después de una hipotética tercera guerra mundial, nuclear por supuesto, que habría devastado el mundo dejando buena parte de él inhabitable por la contaminación radiactiva. Los humanos supervivientes, o bien montarían núcleos más o menos potentes con organizaciones diversas, castigados de vez en cuando por tormentas radioactivas, o bien se dedicarían al saqueo y al pillaje sistemático de los núcleos aún inhabitables donde se podrían encontrar restos de lo que había sido la civilización del siglo XXI...
Todo ello me ha hecho reflexionar. Sin duda lo que describe es desastroso: una civilización devastada que tiene que volverse a construir de nuevo, sin ningún tipo de ética o moral común, sin orden ni concierto. Allí sólo valdría la ley del más fuerte o del más astuto. Lo que también nos apunta Manuel de Pedrolo en su Mecanoscrito del segundo origen, la diferencia es que en este caso los que acaban con la civilización son extraterrestres. En ambos casos el desastre es indiscutible y muy lamentable, pero tienen la luz de la esperanza de una nueva civilización que nace. Una oportunidad de empezar de nuevo, de no caer en los mismos errores y de conseguir una sociedad nueva, justa y libre. Ya sé que habrá voces que me dirán que el problema es el propio ser humano y que la nueva sociedad será muy parecida a la anterior. Y puede que estén cargados de razón, pero no me podéis negar que hay la oportunidad está ahí.
Mucho más miedo me da un futuro como el que describe George Orwell en su novela 1984 o Aldous Huxley en Un mundo feliz. Aquí no hay devastación sino simple evolución de la civilización actual. Y me da más miedo porque me parece bastante más probable (recordad que ellos tienen las armas y el poder) y porque cada día me parece más difícil que sin un cataclismo que nuestra sociedad evolucione hacia la equitatividad y la libertad que nos corresponde como seres humanos que somos.
No se habla mucho de ello, aunque ya hay quien lo denuncia: la energía barata, es decir, el petróleo y el gas natural ya han entrado en declive. Significa que dentro de unos años (no sé decir cuántos, ¿20? ¿30?... ¿100? no serán más) conseguir combustible de origen fósil será muy complicado y caro, y en consecuencia todos sus derivados como los plásticos y todo lo que se fabrica con ellos, como buena parte del material electrónico, también serán escasos y caros. La electricidad se deberá obtener a base de lo que ahora llamamos energías renovables (como el sol, el viento o el movimiento del mar) o los ya clásicos saltos de agua. También podemos pensar en las nucleares, pero no olvidemos que en ese caso también estamos hablando de un recurso limitado como lo es el material radiactivo (el uranio, etc.)
Hay que considerar, además, que esta sobreexplotación de los recursos naturales que no conseguimos detener, a pesar de los movimientos ecologistas, quizá dentro de 100 años ya haya degradado tanto el medio ambiente que las nubes sean algo permanente en todo el planeta y el solo sea un bien escaso, es decir, que no lo veamos nunca... Entonces quizás tendremos que volver a la tracción animal que usaron durante milenios nuestros antepasados... Eso sin ninguna guerra apocalíptica ni ningún cataclismo universal.
Será una sociedad sin clase media (esto es casi presente) y sin clase obrera (los robots y los androides los habrán sustituido)... Entonces ¿quién quedará? Una posibilidad es que ese 10% de la población que acapara ahora el 90% de la riqueza del planeta (que quizás en el futuro sólo sea un 7% de la población, como se calcula que fue la aristocracia de la Atenas clásica , o incluso menos) acabe siendo la aristocracia del futuro... Pero también habrá toda una caterva de gobernantes y funcionarios (que tanto odia alguno de mis lectores) que se harán cargo de que todo funcione, que se ocuparán de resolver los problemas que vayan surgiendo y de que se avance el conocimiento tecnológico para prever los problemas del futuro... Estos, como los ilotas de la antigua Esparta, estarán sometidos completamente a una aristocracia que será la única con derecho a disfrutar de la vida en cierta libertad. Ilotas que estarán perfectamente programados para hacer sus tareas. Los psicólogos y psiquiatras del momento se habrán ocupado de hacerles creer que son felices y que viven en el mejor mundo posible gracias a aquella aristocracia a la que estarán sirviendo. En un planeta en descomposición debido a una sobreexplotación que no podrá parar para satisfacer los deseos de la aristocracia que serán, como ha sido siempre, cada vez más complejos. Una aristocracia oligárquica que ya nos ha demostrado hoy que no tiene ningún tipo de ética ni de vergüenza. Ellos serán, o mejor dicho, seguirán siendo los dueños.
Esto sí que puede ser terrible porque no habrá esperanza ni posibilidad de cambio.
Un abrazo.
Potser ja sapigueu que per completar aquesta ascensió cal passar pel pas de Mahoma. Es tracta d'un pas situat molt a prop del cim que es caracteritza per la seva dificultat. No és una dificultat tècnica, ja que en té ben poca, sinó que la dificultat ve del fet que és molt aeri, ja que els vessants a banda i banda són molt alts i escarpats, i la gent que pateix de vertigen o por a les altures de vegades renúncia passar-lo.
