Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dijous, 25 de febrer del 2021

Deute pagat --- Deuda pagada

[Entrada 349]

Deute pagat

El temps és el riu que arrossega fins a l’oblit les fulles dels nostres pensaments.
Doris Lessing, novel·lista (1919-2013)
Va sonar l'intèrfon amb certa insistència, fregant la impertinència. Estava recollint la cuina perquè acabava de dinar i m'agrada deixar la cuina recollida abans de gaudir de la presa de xocolate amb què acostumo a acabar els meus dinars. Vaig pensar que devia ser algú amb pressa, potser un repartidor o un missatger que van sempre van com si els perseguís el diable. La meva sorpresa va ser quan vaig veure la imatge que hi havia al vídeo del porter electrònic.

―Òstia! Carles! Què hi fots aquí? ―La sorpresa em va impedir ser més delicat

―Hola! No sé si sóc gaire oportú, però vinc a pagar el meu deute. Puc pujar?

Per sort jo estava sol a casa perquè la meva dona estava de viatge, és a dir que no tenia cap problema. Li vaig obrir la porta, prement el botó de la clau mentre li deia: «puja». No tenia consciència que en Carles sabés on visc. (Us vaig explicar la meva relació amb ell fa poc, en el post «Everybody Hurts». Allà explico quin és aquest deute.) Mentre esperava que pugés vaig posar un mínim ordre a la cuina i vaig tancar-ne la porta. La sorpresa em tenia desconcertat. Com reaccionar adequadament? Havia d'acceptar la seva proposta sense més? No podia haver-me trucat abans de venir?

Duia una maleta amb amb aquelles etiquetes que posen als aeroports per volar. De seguida em va abraçar. Era la primera vegada que ens abraçàvem amb tanta passió. Bé, de fet l'apassionat era ell, jo anava de sorpresa en sorpresa i no sabia com reaccionar, però de seguida vaig optar per correspondre a les seves maniobres. Vaig començar per donar un cop de peu a la porta perquè es tanqués perquè ja preveia el que vindria a continuació.

De seguida em va començar a treure la roba i jo vaig col·laborar-hi sense dubtar, i quan jo ja estava nu de cintura en amunt vaig iniciar la maniobra de despullar-lo a ell. Un minut després ell ja estava completament nu amb la polla dura com una pedra. La meva també estava ben dura, però seguia empresonada. Em va estar besant el coll i el tors mentre em descordava el cinturó i m'acariciava el paquet. Abans que me n'adonés ja tenia la meva polla al fons de la seva gola i em va estar fent una mamava magistral mentre jo seguia allà plantat, al mateix lloc on m'havia quedat en obrir-li la porta de casa meva. Sense deixar-me moure d'aquell lloc es va girar i va arrepenjar el seu cul contra la meva polla que ja estava en tot el seu apogeu. Vaig penetrar-lo allà mateix, a peu dret. Quan estava punt d'escórrer-me li vaig preguntar si volia que ho fes dins seu. Em va demanar que esperés un moment. Ens vam canviar els papers, ara era jo el penetrat. Vam acabar a la sala d'estar rebolcant-nos sobre la catifa i ens vam escórrer en mig d'un seixanta-nou extraordinari.

Nus, sobre la catifa, vam estar parlant una llarga estona. Em va explicar que l'acabaven d'acomiadar i que havia tornat a Barcelona per quedar-s'hi. Se li havia acudit de venir a casa meva mentre era a l'avió de tornada. Em va assegurar que em volia trucar abans de venir, però s'havia quedat sense bateria i sense el telèfon mòbil no tenia el meu número. Havia vingut directament des de l'aeroport. Li vaig preguntar d'on havia tret la meva adreça i em va dir que la tenia des de quan treballàvem junts i que se'n recordava. Que el perdonés si no havia fet les coses prou bé. Evidentment, no hi havia res per perdonar.

Vam estar parlant dels seus projectes. Em va explicar que estava tranquil perquè feia temps que estava madurant la idea de muntar una empresa amb uns amics i ara tindrà temps per dedicar-s'hi. A més, ha cobrat una bona picossada de l'acomiadament i creu que amb això, el que havia estalviat i algun crèdit que sap que li poden donar, en té de sobres per passar l'any o any i mig que pot necessitar per posar-la en marxa. A més, li donarà temps que passi la crisi de la pandèmia.

Després ens vam dutxar i ens vam vestir junts. Ell tenia pressa per marxar perquè l'esperaven els seus pares i potser començarien a preocupar-se si trigava gaire més. Em va dir que volia repetir i que em trucaria per quedar aquella mateixa setmana. Li vaig dir que d'acord, que jo també tenia ganes de repetir-ho sense presses. Ens vam besar i va marxar amb un ampli somriure als llavis que va tapar amb la mascareta en sortir a l'escala.

Una abraçada








Deuda pagada

El tiempo es el río que arrastra hasta el olvido las hojas de nuestros pensamientos.
Doris Lessing, novelista (1919―2013)
Sonó el telefonillo con cierta insistencia, rozando la impertinencia. Estaba recogiendo la cocina porque acababa de comer y me gusta dejar la cocina recogida antes de disfrutar de la porción de chocolate con la que suelo acabar mis comidas. Pensé que debía ser alguien con prisa, tal vez un repartidor o un mensajero que siempre van como si les persiguiera el diablo. Mi sorpresa fue cuando vi la imagen que había en el vídeo del portero electrónico.

―¡Ostia! ¡Carles! ¿Qué haces aquí? ―La sorpresa me impidió ser más delicado.

―¡Hola! No sé si soy muy oportuno, pero vengo a pagar mi deuda. ¿Puedo subir?

Por suerte yo estaba solo en casa porque mi mujer estaba de viaje, es decir que no tenía ningún problema. Le abrí la puerta pulsando el botón de la llave mientras le decía: «sube». No tenía conciencia de que Carles supiera donde vivo. (Os conté mi relación con él hace poco, en el post "Everybody Hurts". Allí explico cuál es esta deuda.) Mientras esperaba que subiera puse un mínimo orden en la cocina y cerré su puerta. La sorpresa me tenía desconcertado. ¿Cómo reaccionar adecuadamente? ¿Tenía que aceptar su propuesta sin más? ¿No podía haberme llamado antes de venir?

Llevaba una maleta con esas etiquetas que ponen en los aeropuertos para volar. Enseguida me abrazó. Era la primera vez que nos abrazábamos con tanta pasión. Bueno, de hecho el apasionado era él, yo iba de sorpresa en sorpresa y no sabía cómo reaccionar, pero enseguida opté por corresponder a sus maniobras. Empecé por dar una patada a la puerta para que se cerrara porque ya preveía lo que vendría a continuación.

Enseguida me empezó a sacar la ropa y yo colaboré a ello sin dudar, y cuando yo ya estaba desnudo de cintura para arriba inicié la maniobra de desnudarle a él. Un minuto después él ya estaba completamente desnudo con la polla dura como una piedra. La mía también estaba muy dura, pero seguía prisionera. Me estuvo besando el cuello y el torso mientras me desabrochaba el cinturón y me acariciaba el paquete. Antes de que me diera cuenta ya tenía mi polla en el fondo de su garganta y me estuvo haciendo una mamaba magistral mientras yo seguía allí plantado, el mismo lugar donde me había quedado al abrirle la puerta de mi casa. Sin dejarme mover de ese lugar se dio la vuelta y apoyo su culo contra mi polla que estaba ya en todo su apogeo. Lo penetré allí mismo, de pie. Cuando estaba punto de correrme le pregunté si quería que lo hiciera en su interior. Me pidió que esperara un momento. Nos cambiamos los papeles, ahora era yo el penetrado. Acabamos en la sala de estar revolcándose nos sobre la alfombra y nos corrimos en el curso de un sesenta y nueve extraordinario.

Desnudos, sobre la alfombra, estuvimos hablando un largo rato. Me contó que lo acababan de despedir y que había vuelto a Barcelona para quedarse. Se le había ocurrido que venir a mi casa mientras estaba en el avión en que volvía. Me aseguró que me quería llamar antes de venir, pero se había quedado sin batería y sin eĺ teléfono móvil no tenía mi número. Había venido directamente desde el aeropuerto. Le pregunté de dónde había sacado mi dirección y me dijo que la tenía desde cuando trabajábamos juntos y que se acordaba de ella. Que lo perdonara si no había hecho las cosas lo bastante bien. Evidentemente, no tenía nada que perdonarle.

Estuvimos hablando de sus proyectos. Me contó que estaba tranquilo porque hacía tiempo que estaba madurando la idea de montar una empresa con unos amigos y ahora tendrá tiempo para dedicarse a ello. Además, ha cobrado un buen picotazo del despido y cree que con ello, lo que había ahorrado y algún crédito que sabe que le pueden dar, tiene de sobra para pasar el año o año y medio que puede necesitar para ponerla en marcha. Además, le dará tiempo a que pase la crisis de la pandemia.

Después nos duchamos y nos vestimos juntos. Él tenía prisa por irse porque le esperaban sus padres y quizás empezarían a preocuparse si tardaba mucho más. Me dijo que quería repetir y que me llamaría para quedar esa misma semana. Le dije que de acuerdo, que yo también tenía ganas de repetirlo sin prisas. Nos besamos y se marchó con una amplia sonrisa en los labios que tapó con la mascarilla al salir a la escalera.

Un abrazo


4 comentaris:

  1. Un muy buen momento, ojala se repita !
    Saludos Charlieindio

    ResponElimina
    Respostes
    1. La verdad és que sí, que se ha repetido.

      Muchas gracias por comentar.

      Un abrazo

      Elimina
  2. Estos encuentros ocasionales y espontáneos son la sal de la Vida.

    Besos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La vida tiene eso, que no se puede programar, hay que tomarla como viene.

      Un abrazo.

      Elimina