Digen: 4. Mar i Jordi

[Entrada 369]

4. Mar i Jordi

El que m’entusiasma de debò és un llibre que, quan l’acabes de llegir, et faci venir ganes de ser amic íntim de l’autor que el va escriure, per poder-li trucar per telèfon sempre que et vingui bé.
J.D. Salinger, escriptor (1919-2010)

Després de la conversa amb en Pedro, va anar cap a l'Institut. Quan hi va arribar els seus companys ja sortien, s'havien acabat les classes del dia. La seva colla ja era fora, prop de la porta d'entrada a l'edifici. Tres d'ells s'hi van acostar i en veure'l amb aquella pinta li va preguntar que li havia passat. Va mentir dient que s'havia trobat malament aquella nit i que fins i tot havia hagut d'anar al metge.

―Fas molt mala cara ―li va dir la Mar, la seva xicota. En Marçal i ella es van conèixer a l'escoleta. Des de llavors sabia que no es deia Maria del Mar, que el seu nom era simplement Mar, com la Mar Mediterrània.
―He passat la nit del lloro, però ara ja estic millor ―va respondre sense mentir.
―I què t'ha dit el metge? ―van preguntar tots ells tres a la vegada com ho hauria fet el cor d'un teatre grec. Es van mirar i es van posar a riure.
―Que havia estat un tall de digestió ―va mentir de nou en Marçal quan es van acabar les rialles.
―I com és que has tingut un tall de digestió? ―Aquest cop era la Mar qui preguntava.
―No ho sé. El metge tampoc ho sabia, m'ha estat fent tot de preguntes i finalment ha dit: potser ha estat un virus. Però com no tinc febre ni res m'ha dit que avui fes repòs i que si em trobava bé demà tornés a fer vida normal. Que si em segueixo trobant malament que hi torni demà.

Vam marxar de l'Institut abans que comencessin a sortir els professors i algun es parés a preguntar-li que li havia passat. Mentre caminaven li van explicar per sobre el que havien fet aquell matí a classe i van concloure que no s'havia perdut gran cosa. Pel camí es van anar acomiadant els altres companys i la Mar i en Marçal van seguir sols cap casa d'ella. Solia acompanyar-la cada dia. Algunes vegades es quedava a dinar amb ella, tot i que no era gaire sovint.

―Què faràs aquesta tarda? ―li va preguntar ella.
―Dormir, si puc.
―Em fa una cosa veure't així.
―No et preocupis ja estic força millor.
―Tens gana?
―Sí, força.
―Vols quedar-te?
―Hi ha els teus pares?
―No, avui dinaré sola. ―Als pares de Mar no els feia gens de gràcia que en aquella casa, per això només es quedava quan hi havia algun dels pares o tots dos.
­―Llavors, millor que no em quedi. La veritat és que prefereixo anar-me'n a casa meva i dormir al meu llit, estic fet pols.
―D'acord. Fins demà a classe, doncs.
―Al vespre et truco.

Es van fer un petonet a la boca i ella va pujar l'escala de casa seva mentre en Marçal s'esperava a deixar de veure-la per emprendre el camí de tornada a casa. Pel camí va trucar a en Jordi. L'havia conegut als escoltes. Durant els primers anys d'Institut, a l'ESO, van ser companys de classe i va ser quan en Jordi el va aviciar als porros. Quan van acabar la secundària obligatòria en Jordi va canviar d'Institut perquè volia fer un batxillerat que no es feia en aquell, però la seva amistat va seguir viva.

―Hola, Marçal! Com va?
―No gaire bé, però vaig fent. Tu estàs bé?
―Jo perfecte. I a tu que et passa?
―Que ahir me'n vaig anar de gresca i avui no he anat a l'Insti. Es veu que faig molt mala cara i he dit a tothom que he passat molt mala nit i que he anat al metge qui m'ha dit que havia tingut un tall de digestió, possiblement causat per un virus.
―I ha colat?
―Crec que sí. Fins i tot he mentit a la Mar, per evitar que em comencés a fer preguntes indiscretes sobre la gresca. A ma mare li vaig dir que anava a dormir a casa teva.
―Cap problema avui he dormit sol a casa, els pares no hi eren.

En Jordi i ell s'encobrien l'un a l'altre quan els calia. En Jordi sortia de gresca de tant en tant i deia que anava a casa d'en Marçal a dormir. I en Marçal deia que anava a dormir a casa d'en Jordi per poder passar la nit amb la Mar, i també quan li havia calgut fer servei de nit a algun els clients que aconseguia als xats. Els pares d'en Jordi i els d'en Marçal es coneixien molt poc i no es feien les perilloses trucades de com­provació que podien posar en risc el sistema, tot i que alguna vegada els pares d'en Marçal havien interrogat a en Jordi sobre alguna de les sortides i els d'en Jordi havien fet el mateix amb en Marçal. Tot havia començat perquè anaven sovint l'una a dormir a casa de l'altre, fos per estudiar o per preparar alguna cosa del cau. De fet, ho seguien fent de tant en tant per donar més versemblança a tot plegat. En Marçal podia confiar amb el silenci d'en Jordi, i en Jordi amb el d'en Marçal.