Digen: 11. Pàdel de nou

[Entrada 376]

Mai segones parts van ser bones.
Miguel de Cervantes, escriptor (1547-1616)

Havien passat més de sis mesos. En Marçal havia fet una selectivitat prou bona i havia aconseguit la plaça que havia posat com a primera opció. A més, havia deixat de banda els porros i, seguint els consells d'en Dani, no se'ls mirava ni de lluny.

En Dani, amb qui es trucaven de tant en tant, i s'havien vist alguna altra vegada, un dia li va preguntar si ja havien mantingut la conversa que li havia promès el seu pare. En Marçal li va confessar que no i que no hi havia hagut el més mínim indici que la conversa s'hagués de produir. Llavors En Dani li va dir.

―¿Y no se lo podrías recordar?
―No veo cómo. ¿Entro en su estudio y le digo que aún me debes una explicación?
―No hace falta ser tan directo. ¿Por qué no le dices que aún tenéis pendiente la revancha del pádel? Puede que con eso baste.

I en Marçal ho va intentar. Li va dir a en Joan en ple sopar:

―Quan podrem acabar el partit pàdel que va quedar pendent? Em deus la revenja.
―Tens raó, encara està pendent. Què fas aquest cap de setmana? ―va dir-li en Joan amb un somriure i van quedar pel dissabte a la tarda.

Aquesta vegada van anar directament al bar, al mateix bar del dia que van jugar al pàdel, i a la mateixa taula. Quan el cambrer va haver dut la comanda el pare va trencar el gel.

―Com que no sé per on començar, preferiria que fossis tu qui em fes preguntes, així podríem centrar la conversa en allò que t'interessa. ―En Marçal es va quedar mut. No havia previst aquesta possibilitat. No tenia cap pregunta preparada.
―Jo tampoc sé per on començar ―va dir finalment―. No sé com preguntar-te el que voldria saber sense passar-me. Em fa por resultar ofensiu si deixo anar els meus pensaments tal com ragen.
―D'acord. No m'ofendré si no et passes de mal parit ―va dir el pare volent trencar una mica la tensió. Tenia la sensació que el seu fill li estava donant a la conversa una solemnitat que no es mereixia.― No et preocupis, pots dir el que vulguis entenc que la nostra conversa no és intranscendent i que hi ha molta emocionalitat implicada. Espero que em donis l'oportunitat d'explicar-me. Potser val pena que comenci per parlar de la meva visió de la fidelitat. A la nostra societat s'identifica la fidelitat a l'exclusivitat de l'activitat sexual. Segons això només es pot practicar sexe amb la parella.
―Això és el que m'heu ensenyat.― va dir el noi.
―Però no ho practiques, o no ho feies. ―va replicar en Joan.
―Tens raó.
―Jo entenc que s'ha de ser fidel en l'amor i en els negocis, però la monogàmia ha estat forçada en els humans. L'exclusivitat en el sexe funciona mentre estàs enamorat, després... Després no té gaire raó de ser.
―Vols dir que ja no estàs enamorat de la mare?
―Bé deus follar amb ella.
―No.
―No fotis! Per què no hi folles?
―Perquè ella no vol.
―I per això has optat per fer-ho amb els noiets de Gigoló Boys? ―El Joan no va respondre a la pregunta del seu fill, li va semblar una pregunta retòrica. Llavors en Marçal va fer una altra pregunta― La mare ho sap que t'agraden els noiets?
―Des del primer dia. Va ser una de les primeres coses que li vaig dir quan vam començar a festejar. Jo havia estat molt enamorat d'un amic que no em va correspondre mai i li ho vaig explicar.
―I que en va dir?
―Que era una cosa que no entenia i que s'ho havia de rumiar. Després no n'hem parlat mai més i si alguna vegada he tret el tema, ella ha fugit d'estudi.
―I que faries si sabessis que ella s'ho fa amb un altre?
―Crec que ja ho fa. ―L'expressió de la cara d'en Marçal va fer evident que la notícia li havia caigut com un gerro d'aigua freda.
―Com ho saps? ―Va dir amb indignació, defensant la puresa de la seva mare.