Digen: 13. Antinoo

[Entrada 378]

La bellesa no fa feliç a qui la posseeix, sinó a qui pot estimar-la i adorar-la
Hermann Hesse, escriptor (1877-1962)

Es tracta d'una escultura romana, feta amb marbre de Paros, està datada entre 130 i 138 dC, que representa el bell Antinoo de Bitínia (Àsia Menor), que va ser el favorit de l'emperador romà Adrià, ja que aquest emperador se n'havia enamorat.

Antinoo va morir ofegat al Nil el 30 d'octubre del 130 dC, quan només tenia divuit anys. La seva mort va sumir l'emperador Adrià en un estat de profunda tristesa i solitud i el va trasbalsar de tal manera que el va impulsar a perpetuar la seva memòria de manera obsessiva.

Antinoo va ser deïficat i se li va rendir culte, es van erigir estàtues en el seu honor per tot l'Imperi, es van encunyar monedes de curs legal amb la seva efígie, es van construir temples dedicats al nou déu, se li va aixecar un mausoleu, l'Antinoeion, a la Vil·la Adriana de Roma, es van organitzar jocs i festes en honor seu, i fins i tot es va fundar una ciutat, «Antinóopolis», al mateix lloc on Antinoo s'havia ofegat i es va donar el seu nom a una constel·lació per poder recordar-lo a les nits.

Fins aquí el que en diu la història. El fet és que es tracta d'una estàtua de gran sensualitat que posa de manifest els sentiments de qui la va encarregar. Consta que Adrià estava casat amb una besneboda del seu antecessor, l'emperador Trajà, i no se li coneix cap altra dona. Adrià va donar l'exclusiva de la seva relació amb dones a Víbia Sabina, la seva esposa. Fora de la informació rigorosa de la història, s'explica que Adrià va tenir diversos favorits, entre els quals destaca aquest amor per Antinoo. Segons sembla, el noi també estava enamorat de l'emperador. Es diu que en aquell temps es creia que quan una persona que estimava a una altra moria prematurament, amb la seva mort regalava els anys no viscuts a la persona objecte del seu amor. La llegenda diu que Antinoo es va suïcidar al Nil per donar una llarga vida al seu estimat Adrià. Adrià va morir amb seixanta-dos anys a conseqüència d'una cardiopatia. Amb això el professor va cloure la seva explicació.

A mi em va impressionar fortament aquella història i l'he tinguda sempre present. Potser és molt petulant pretendre que jo estigui fent com aquell emperador, però et puc assegurar que des que vaig conèixer la Núria, ta mare, no he tingut relació ni amorosa ni sexual amb cap altre dona. I així va acabar la seva història en Joan.

―Vols dir que en certa manera li has estat fidel.
―Ja t'he dit que no crec en aquesta mena de fidelitat. Vull dir que no he substituït a ta mare per una altra. Des del meu punt de vista mai li he estat infidel. He intentat que ho sabés tot de mi, però he deixat d'explicar-li allò que m'ha semblat que no volia saber.
―D'acord, pot ser que no sigui infidelitat.
―Quan ens vam casar jo volia follar més o menys un dia, sí, un dia, no. Seguint més les meves necessitats sexuals. La teva mare es veu que va trobar excessiu el meu ritme i vam haver de conformar-nos a fer-ho un cop o dos per setmana. Com que jo demanava més ella em va dir «si en vols més, te'n busques una altra». No ho vaig fer. Vaig recórrer a la masturbació per preservar la meva salut emotiva, eròtica i sexual.
―Collons pare, m'expliques unes coses..
―No vull amagar-te res. ―va aclarir el Joan, i va reprendre el fil d'allò que estava contant―. Quan vas néixer, la teva mare em va posar en un segon pla (es veu que ho fan totes les mares, però jo ho vaig viure força malament) i només fèiem l'amor un cop a la setmana. El fet és que vaig començar a mirar-me els noiets o em vaig començar a cansar de la masturbació i vaig començar a visitar molt de tant en tant bordells masculins. Això que va durar fins que la Núria va dir-me prou, que ja no tenia gens d'interès a seguir fent-ho amb mi. Llavors a poc a poc les visites als prostíbuls es van fer més freqüents, fins que vaig començar a fer-ho sistemàticament un cop a la setmana. Finalment, vaig acabar essent client fix de Gigoló.
―Per què cases de barrets?
―Perquè mai m'he sentit còmode ni segur intentant lligar, ni ha estat una de les meves habilitats. Potser per això vaig pensar que als meus trenta-tants intentar lligar-me noiets no era gaire adequat. Vaig intentar anar als bars d'ambient gai, però ho vaig veure molt complicat així que vaig preferir anar a un lloc on les coses estaven clares d'entrada i no calia passar-se hores abans d'arribar al llit. I la veritat és que les coses em van anar bé. Encara recordo els dos primers nois amb qui vaig estar.
―Doncs, per no saber per on començar t'has ben esplaiat ―Va dir en Marçal. I li va agrair tot el que li havia explicat. El Joan li va dir que aquella era la seva versió i que possiblement la seva mare en tindria una altra.
―Segur que tens raó, pare, ―va dir en Marçal― però de moment només puc tenir la teva. M'has explicat moltes coses i ara soc incapaç de saber si m'han quedat preguntes. Ho he de pair.
―Mantinc la meva paraula. Quan et sorgeixin noves preguntes m'ho dius i tornem a jugar un partit de pàdel. ―Van riure tots dos i la cosa es va quedar així. No en van tornar a parlar mai més, en Marçal no ho va necessitar i en Joan, tampoc. Després van anar a jugar una estona a pàdel per suar una mica la roba abans de tornar a casa.