Digen: 12. La Núria

[Entrada 377]

L’amor se’n va, però ella es queda.
Joan Capri, actor, humorista i monologuista (1917-2000)

―Va ser la Núria, ta mare qui me'n va fer adonar. Primer em va dir que tenia noves responsabilitats a la feina i que molts dies vindria tard al vespre o de nit. I això va començar a passar un o dos cops per setmana. ―Va explicar en Joan.
―D'això ja fa anys. ―va dir el noi.
―Veig que te’n recordes, però no en fa tants, potser en fa dos o tres. ―El pare va fer una pausa i va reprendre el seu discurs on l'havia deixat.― Poc temps després em va demanar si es podia aconseguir que a la factura del seu mòbil particular hi deixés d'aparèixer la relació detallada de les trucades. Va argumentar que ella no li calia saber a qui havia trucat i que era un detall no li interessava per a res a Hisenda. Això em va fer pensar que potser el que no volia era que jo, repassant les depeses de casa, pogués saber a qui trucava. I vaig començar a fer el que no havia fet mai, mirar-me a qui trucava. La primera factura va posar de manifest que hi havia un número desconegut per mi que era el protagonista de la seva factura. La segona ho va corroborar. Vaig deixar de mirar-me-les. Passat un temps, un dia se li va bloquejar el telèfon i me'l va donar perquè me'l mirés. Quan vaig aconseguir que tornés a funcionar va arribar un SMS ple de petonets. Llavors vaig intentar esbrinar de qui era aquell número i vaig veure que tenia un nom en clau. Una lletra repetida tres cops. Era el mateix número que es repetia a les factures del telèfon. Tot i que no sé de qui és, em sembla que no m'equivocaria si et donés un nom.
―I què has fet? ―Va preguntar en Marçal.
―Res. Ja t'he dit que per a mi el sexe i la fidelitat són dues coses diferents.
―Sí, però...
―Jo crec que malgrat tot això que t'he explicat, ens estimem i ens cuidem l'un a l'altre.
―Sí, però us poseu banyes.
―També els hi vas posar tu a la Mar i em sembla que no vau deixar d'estimar-vos.
―És diferent. Jo n’estic enamorat.
―Mira-t'ho com vulguis. Per a la meva salut mental em cal sexe amb certa regularitat i crec que ja m'ha passat l'edat satisfer aquesta necessitat a base de palles. ―El noi va abaixar els ulls. El pare tenia raó. Ell tampoc es conformava amb la pura masturbació quan no podia fer l'amor amb la Mar.
―Perquè amb noiets.
―Ja et vaig dir que soc bisexual.
―I perquè no vas amb noies tant en tant? Perquè li has donat l'exclusiva a ta mare en aquest terreny? ―Va dir en Marçal. Va fer una pausa i va seguir― No ho entenc. Si la mare ja no vol fer l'amor amb tu...
―Digue'm romàntic, però jo no ho vull fer amb cap altre dona.
―Ets molt estrany, pare.
―Potser, sí. ―Va tornar a fer-se un silenci que es va fer una mica llarg. Després en Joan va seguir―. Quan jo era jove l'homosexualitat estava perseguida per la llei. Et podien posar a la presó si t'enganxaven fent l'amor amb un altre noi. A més, la religió ho prohibia i socialment era menystingut tot aquell que resultés sospitós de mantenir relacions d'aquesta mena. Ja deus saber que encara avui en dia hi ha força adolescents que se suïciden davant les dificultats amb què s’ha d'enfrontar un noi o una noia LGTBI. Crec que als Estats Units encara avui hi ha linxaments d'homosexuals en alguns estats. Vull dir que avui no és gens fàcil d'acceptar que t'agraden els nois i en la meva joventut encara ho era menys.
―En soc ben conscient ―va confessar en Marçal.
―Vull dir que per acceptar-ho, has de fer una reflexió seriosa. No és perquè sigui una cosa abjecta, sinó perquè la societat la té com a tal. En certa ocasió un professor d'història ens va dur a un museu. Hi havia una sala plena d'escultures gregues, vull dir de la Grècia antiga. La majoria eren cossos d'homes nus. Homes molt ben formats. Alguns eren atletes. A l'entrada en un nínxol amb una escultura d'un noi jove molt guapo, amb el cabell arrissat. Jo li vaig preguntar per aquell noi i em va dir: Es tracta d'una escultura romana. I en veure’ns interessats, ens va contar la història d’Antinoo.