Digen: 27. Encarregat

[Entrada 392]

No sento angúnia, i no hi ha cap dubte que, d’un costat, la meva susceptibilitat paranoica té la culpa de gairebé tot el meu sofriment, i que, de l’altre, el puc a poc a poc orientar a ser tendre amb mi d’una manera menys passiva, que és, quan em ve la follia, el que em fa creure que tot ha estat perdut des del començament.
Joan Ferraté, professor universitari, lingüista, crític i traductor (1924-2003) «Del Desig»

Quan en Dani va fer els vint-i-cinc ja feia dies que es preparava per a la prova d’ingrés a la universitat. La va superar sense dificultat, tot i que, això sí, amb molts nervis. Llavors vam començar a parlar seriosament dels seus estudis universitaris. Havia pensat estudiar dret, en fer-se advocat. Jo li vaig assegurar que tindria tot el meu suport i que si li calia la meva ajuda financera, també hi podia comptar, que això no l’havia de preocupar.

Va parlar amb l’amo de Gigoló d’aquest interès per estudiar i que volia reduir la seva dedicació en aquella empresa. L’amo li va semblar molt interessant que volgués fer-se un futur fora d’aquell entorn i li va proposar fer-se un futur allà, al bordell, fent d’encarregat. A més, això li permetria compatibilitzar la feina amb l’estudi, perquè l’horari era més reduït. A més li va dir que si volia ell li vendria una part del negoci i podien ser socis. Amb aquesta proposta l’amo, de passada, li demostrava la confiança que li tenia. Li va dir que li havia demostrat que era un home seriós i capaç de dur el negoci tot sol si aprenia a fer d’encarregat. Cosa que no dubtava que faria molt bé.

M’ho va comentar tot il·lusionat i em va demanar consell. Jo li vaig aconsellar que agafés la feina d’encarregat sempre que en tingués prou per viure i pagar-se els capritxos, però que vigilés amb això de fer-se’n soci. Li vaig comentar els riscos que assumia i que així es quedava lligat de per vida a l’empresa.

El noi va seguir els meus consells. Li va dir a l’amo que no tenia diners per invertir a l’empresa, que tots els seus estalvis li servien per ajudar a la família que havia quedat a Cuba i que ell no tenia ni un xavo. Van quedar que faria d’encarregat amb un sou suficient per a viure i pagar-se els capritxos i que tindria un petit percentatge de participació en els beneficis, que podria enviar a Cuba o gastar-se’ls com li vingués de gust. Em va assegurar que li servirien per finançar-se els estudis. Jo li vaig recordar el que li havia dit sobre aquest aspecte del finançament dels seus estudis.

Ens vam continuar veient els dijous a Gigoló, aquell dia ell feia de xaper per a mi. Crec que també ho feia per algun altre client. En un moment donat se li van complicar els dijous i em va dir que no em podria atendre, però que hi anés igualment que ell em buscaria un noi del meu gust, que a ell no li importava que follés amb qui jo volgués. Jo li vaig dir que amb qui volia follar era amb ell, però que si no podia ser…

El noi es deia Luís, era brasiler i era un noiet dels que m’agraden, jovenet, marcadet, i amb una bona polla. Vaig acabar follant amb ell durant uns quants mesos. Pretenia ser el d’en Dani i sempre me n'explicava coses. Moltes ja les sabia, d’altres eren tafaneries mancades d'interès, si més no, per a mi. Però un dia es va passar molt.

―Ya sabes la noticia ¿verdad?
―No, ¿Qué noticia? ―vaig fer jo.
―Que Pedro se... ―i es va quedar esperant que jo completés la frase.
―Que Pedro se ¿qué? No sé de qué me hablas. Sé bueno y dime de qué va.
―Que Pedro se va a casar

Em vaig quedar de pedra. Ell no se’n va adonar. Em va explicar que feia temps que tenia un xicot i que es casarien el mes vinent. Crèdul com sóc, em vaig sentir totalment enganyat. Com podia haver-me amagat una cosa tan important. Sempre m’havia dit que no tenia cap xicot, que no hi havia ningú que li fes el pes. Algunes vegades li havia dit que una bona persona com ell un dia trobaria la persona adequada. Que no ho dubtés. Altres, que si jo fos més jove, no me’l deixaria escapar... I ara resultava que tenia un xicot formal i que s'hi anava a casar.

Vaig decidir no tornar a Gigoló, però em vaig quedar una mica orfe, no coneixia els altres bordells gais de Barcelona. Vaig anar provant tots els que vaig poder localitzar, però no me’n va agradar cap. N’hi havia un prop de l’auditori on vaig trobar un noiet que no estava malament, però va intentar enganyar-me un parell de vegades per fer-me pagar més i vaig deixar d’anar-hi.