Abusos a menors --- Abusos a menores

[Entrada 283]

Abusos a menors

Els abusos són tots col·legues els uns dels altres i viuen de la protecció que mútuament es presten.
Ruy Barbosa, escriptor, jurista i polític brasiler (1849-1923)

En la definició del diccionari del mot "abús" surt la paraula excés. Hi diu que és usar malament, aprofitar-se en excés. Un dels abusos del que més hem sentit parlar és segurament l'abús de poder (o d'autoritat), però en tenim d'altres com l'abús de confiança, el deshonest o sexual, el de força, etc.

Jo estic contra tota mena d'abusos, del primer a l'últim. I en especial dels abusos a menors. Fa una temporada que aquest tema, el dels abusos, i en especial els sexuals, ha tingut un gran impuls, tant pels que es refereixen a les dones, destapats amb la campanya del «me too» que va començar al voltant de la industria cinematogràfica, com els que van ser perpetrats amb menors, que s'han posat d'actualitat per la gran quantitat de casos de pederàstia o pedofília destapats en l'àmbit de l'Església Catòlica.

Els abusos a menors no es limiten als sexuals. Crec que tots coneixem casos en què algun adult ha abusat d'un menor per fer-se amb els seus béns, o que n'ha explotat alguna de les seves habilitats (artístiques, esportives, etc.) a benefici d'un o d'uns adults (que moltes vegades són els seus pares).

L'ONU considera, en els seus protocols d'intervenció pacífica i d'acció humanitària, que en l'àmbit de les relacions sexuals tota persona que és objecte d'aquesta intervenció o acció està en una situació d'inferioritat i que tota relació sexual amb ella per part dels cooperants és, per tant, abusiva, ja que no és d'igual a igual. El cooperant té una situació d'avantatge sobre el beneficiari de la seva acció. L'ONU també considera que es produeix aquesta desigualtat en el cas de la prostitució, però això des del meu punt de vista ja és més discutible, ja que no tota la prostitució respon a les mateixes premisses, als mateixos esquemes.

A la versió de la Wikipedia en català se'ns explica que:

Una definició de l'abús sexual infantil generalment acceptada és la proposada pel National Center of Child Abuse and Neglect (depenent del United States Department of Health and Human Services), el 1978: Contactes i interaccions entre un nen i un adult, quan l’adult (agressor) utilitza al nen per estimular-se sexualment ell mateix, al nen o a una altra persona. L'abús sexual pot també ser comès per una persona menor de 18 anys, quan el perpetrador és significativament major que la víctima o quan l’agressor està en una posició de poder o control sobre el menor.

Els efectes de l'abús sexual infantil poden incloure la depressió, el trastorn per estrès posttraumàtic, l'ansietat, la propensió a una major victimització en l'edat adulta, i el dany físic per al nen, entre altres problemes. L'abús sexual per un membre de la família és una forma d'incest, i pot comportar en un trauma psíquic més seriós i de llarg termini, especialment en el cas de l'incest parental.

S'estima que han estat víctimes d'abusos sexuals en la seva infància el 19,7% de les dones i el 7,9% dels homes. La majoria dels agressors són homes (un 87%) majoritàriament heterosexuals, casats i emparentats o propers a l'entorn familiar del menor amb qui tenen una relació de confiança. Solen ser homes de mitjana edat, entre els 30 i els 50 anys. Molts d'ells han comès els seus primers abusos abans dels seus 16 anys, no en debades entre un 20 i un 30% dels abusos a menors són comesos per altres menors. Els abusos comesos per dones solen tenir per víctimes adolescents.

Aproximadament el 30% dels agressors són parents del nen, ben sovint germans, pares, oncles o cosins, al voltant del 60% són altres coneguts com a "amics" de la família, mainaderes, o veïns, els estranys comporten només un 10% dels casos d'abús sexual infantil. Algunes fonts informen que la majoria dels delinqüents que abusen sexualment dels nens impúbers són pedòfils, però alguns delinqüents no compleixen amb els estàndards de diagnòstic clínic de la pedofília. La majoria dels abusos a menors comesos en centres escolars, d'esplai o en organitzacions juvenils, solen tenir un caire homosexual masculí.

En poques paraules són els homes heterosexuals qui abusen més dels menors, i, en conseqüència, les nenes són més abusades que els nens. Particularment em semblen especialment greus els perpetrats per membres del clergat i encara més quan aquest són educadors, ja sigui en el sí d'un centre escolar o en una activitat educativa de lleure o en les organitzacions juvenils («Boy Scouts», etc.)

En l'abús sexual a un menor generalment hi ha un abús de poder, perquè quasi sempre l'adult té alguna mena de preponderància o autoritat sobre el menor, i moltes vegades aquesta va acompanyada d'un abús de confiança perquè el menor sol confiar en l'agressor. I el més greu són les seqüeles psicològiques que solen deixar en aquelles persones encara en fase de formació i desenvolupament. Hi ha qui assegura que la majoria dels agressors han estat víctimes d'abusos, però això no sé si és cert. No ho he pogut corroborar.

A més, aquestes seqüeles que generalment afecten tant a la seva personalitat (des del punt de vista de la psicologia) com a la seva sexualitat, i fan que la víctima intenti oblidar-ho i que no estigui en condicions de denunciar-ho públicament fins força anys després. Això d'una banda dóna impunitat a l'agressor, perquè pot seguir amb les seves activitats durant anys, ja que costa que sigui denunciat. D'altra banda quan el menor, ja adult, es decideix a afrontar-ho, denunciar-ho i fer front al seu agressor hi ha força països on el delicte ha prescrit, l'agressor ja ha envellit i pot ser que faci anys que ha deixat d'abusar dels menors.

A més, les institucions religioses han optat fins fa poc per amagar el cap sota l'ala, per anar movent a l'agressor, quan ha estat denunciat, d'un centre a un altre sense impedir-li que seguís amb les seves pràctiques. Quan no, han intentat fer passar al menor per mentider o de provocador, o han fet xantatge als pares que ho han denunciat per fer-los callar. «Con la Iglesia hemos topado» va posar Cervantes en boca del seu Quijote. El meu company blogaire Lucky Luciano (i també amic) ens en podria parlar amb coneixement de causa, ja que n'ha estat una de les víctimes. Jo, per sort me n'he lliurat, però sé de dos agressors entre els «hermanos» de la Salle del col·legi on vaig fer els estudis primaris i secundaris. M'ho van explicar les seves víctimes i sé que no mentien. L'orde va optar per fer el que fan totes, canviar-los de col·legi, tirar-hi terra al damunt i aquí no ha passat res. No fa gaires dies, s'ha obert una mínima esperança que això canviï, ja que el Papa ha fet públic un propòsit d'esmena de la seva església. Esperem que sigui efectiu.

Sens dubte, no podem seguir així. Crec que hem de ser els adults qui hem d'afrontar el problema, qui hem de protegir als menors amb tolerància zero, no deixar-ne passar ni una. El menor víctima d'aquests abusos està doblement desprotegit. D'una banda, perquè moltes vegades l'agressor és qui l'hauria de protegir (el pare, el germà gran, l'oncle, el cosí, el religiós, el capellà, el mestre, el professor, el monitor... o la mare, la germana gran...), de l'altre perquè aquests adults li solen imposar el silenci («no ho diguis a ningú») i perquè moltes vegades és el mateix menor qui té una vergonya i una por terribles a què algú sàpiga de quines pràctiques ha estat víctima. Per posar un exemple, un nen de 13 o 14 anys d'avui dia sap perfectament que és l'homosexualitat i ell, que encara està definint la seva sexualitat, sol tenir molta por a descobrir-se gai, com voleu que reconegui públicament que s'ha deixat tocar per un home adult?

Som nosaltres els adults, com a persones i com a societat, qui hem de posar fi en aquests abusos que sembla que hagin proliferat molt més. No tinc clares quines són les causes ni com trobar solucions efectives. No sé si tenen a veure en el funcionament de la nostra societat, on els nens estan en mans d'unes famílies que no sempre són prou saludables, que són educats per unes escoles que tenen uns mecanismes de control intern propis, on encara no s'ha pogut erradicar xacres tan importants com l'assetjament escolar («bullying») i, pel que es veu, tampoc els abusos... Crec que és un dels temes que s'han de treballar molt més seriosament del que s'ha fet fins avui.

En fi, tenim un problema al qual encara no li hem trobat una solució acceptable. Vull acabar recomanant a tots els menors que eventualment hagin pogut llegir aquest escrit que, si han estat objecte d'abusos, no callin. Vull dir-vos que busqueu la manera de denunciar a l'agressor i d'acabar amb les seves activitats, i que també busqueu ajuda dels professionals adequats, perquè ho cregueu o no, teniu un problema, en sou les víctimes i sou qui carregeu amb les seqüeles. I això no és només vàlid pels abusos de tipus sexual o deshonest, també val pels abusos dels altres tipus.

Una abraçada.

Abusos a menores

Los abusos son todos compadres unos de otros y viven de la protección que mutuamente se prestan.
Ruy Barbosa, escritor, jurista y político brasileño (1849-1923)

En la definición del diccionario de la palabra "abuso" nos habla de exceso. Dice que es hacer uso excesivo, injusto o indebido de algo o de alguien. Uno de los abusos del que más hemos oído hablar es seguramente el abuso de poder (o de autoridad), pero tenemos otros como el abuso de confianza, el deshonesto o sexual, el de fuerza, etc.

Yo estoy contra todo tipo de abusos, del primero al último. Y en especial de los abusos a menores. De un tiempo a esta parte este tema, el de los abusos, y en especial los sexuales, ha tenido un gran impulso, tanto por los que se refieren a las mujeres, destapados con la campaña del «me too» que comenzó en el entorno de la industria cinematográfica, como los que fueron perpetrados con menores, que se han puesto de actualidad por la gran cantidad de casos de pederastia o pedofilia destapados en el ámbito de la Iglesia Católica.

Los abusos a menores no se limitan a los sexuales. Creo que todos conocemos casos en que algún adulto ha abusado de un menor para hacerse con sus bienes, o que ha explotado alguna de sus habilidades (artísticas, deportivas, etc.) a beneficio de uno o de unos adultos (que muchas veces son sus padres).

La ONU considera, en sus protocolos de intervención pacífica y de acción humanitaria, que en el ámbito de las relaciones sexuales toda persona que es objeto de esta intervención o acción está en una situación de inferioridad y que toda relación sexual con ella por parte de los cooperantes es, por tanto, abusiva, ya que no es de igual a igual. El cooperante tiene una situación de ventaja sobre el beneficiario de su acción. La ONU también considera que se produce esa desigualdad en el caso de la prostitución, pero eso desde mi punto de vista ya es más discutible, ya que no toda la prostitución responde a las mismas premisas, a los mismos esquemas.

En la versión de la Wikipedia en catalán se nos explica que:

Una definición del abuso sexual infantil generalmente aceptada es la propuesta por el National Center of Child Abuse and Neglect (que depende del United States Department of Health and Human Services), en 1978: Contactos e interacciones entre un niño y un adulto, cuando el adulto (agresor) usa al niño para estimularse sexualmente él mismo, al niño o a otra persona. El abuso sexual puede también ser cometido por una persona menor de 18 años, cuando el perpetrador es significativamente mayor que la víctima o cuando el agresor está en una posición de poder o control sobre el menor.

Los efectos del abuso sexual infantil pueden incluir la depresión, el trastorno por estrés postraumático, la ansiedad, la propensión a una mayor victimización en la edad adulta, y el daño físico para el niño, entre otros problemas. El abuso sexual por un miembro de la familia es una forma de incesto, y puede conllevar en un trauma psíquico más serio y de largo plazo, especialmente en el caso del incesto parental.

Se estima que han sido víctimas de abusos sexuales en su infancia el 19,7% de las mujeres y el 7,9% de los hombres. La mayoría de los agresores son hombres (un 87%) mayoritariamente heterosexuales, casados y emparentados o cercanos al entorno familiar del menor con el que tienen una relación de confianza. Suelen ser hombres de mediana edad, entre los 30 y los 50 años. Muchos de ellos han cometido sus primeros abusos antes de sus 16 años, no en vano entre un 20 y un 30% de los abusos a menores son cometidos por otros menores. Los abusos cometidos por mujeres suelen tener por víctimas adolescentes.

Aproximadamente el 30% de los agresores son parientes del niño, con frecuencia hermanos, padres, tíos o primos, alrededor del 60% son otros conocidos como "amigos" de la familia, niñeras, o vecinos, los extraños comportan sólo un 10% de los casos de abuso sexual infantil. Algunas fuentes informan que la mayoría de los delincuentes que abusan sexualmente de los niños impúberes son pedófilos, pero algunos delincuentes no cumplen con los estándares de diagnóstico clínico de la pedofilia. La mayoría de los abusos a menores cometidos en centros escolares, de esparcimiento o en organizaciones juveniles, suelen tener un carácter homosexual masculino.

En pocas palabras son los hombres heterosexuales que abusan más de los menores, y, en consecuencia, las niñas son más abusadas que los niños. Particularmente me parecen especialmente graves los perpetrados por miembros del clero y aún más cuando éste son educadores, ya sea en el seno de un centro escolar o en una actividad educativa de ocio o en las organizaciones juveniles («Boy Scouts», etc.)

En el abuso sexual a un menor generalmente hay un abuso de poder, porque casi siempre el adulto tiene algún tipo de preponderancia o autoridad sobre el menor, y muchas veces esta va acompañada de un abuso de confianza porque el menor suele confiar en el agresor. Y lo más grave son las secuelas psicológicas que suelen dejar en aquellas personas aún en fase de formación y desarrollo. Hay quien asegura que la mayoría de los agresores han sido víctimas de abusos, pero esto no sé si es cierto. No lo he podido corroborar.

Además, esas secuelas que generalmente afectan tanto a su personalidad (desde el punto de vista de la psicología) como a su sexualidad, y llevan a la víctima a intentar olvidarlo y que no esté en condiciones de denunciarlo públicamente hasta bastantes años después. Eso por un lado da impunidad al agresor, porque puede seguir con sus actividades durante años, ya que cuesta que sea denunciado. Por otra parte cuando el menor, ya adulto, se decide a afrontarlo, denunciarlo y hacer frente a su agresor hay muchos países donde el delito ha prescrito, el agresor ya ha envejecido y puede que haga años que ha dejado de abusar de los menores.

Además, las instituciones religiosas han optado hasta hace poco para esconder la cabeza bajo el ala, por ir moviendo al agresor, cuando ha sido denunciado, de un centro a otro sin impedirle que siguiera con sus prácticas . Cuando no, han intentado hacer pasar al menor por mentiroso o de provocador, o han chantajeado a los padres que lo han denunciado para acallarlos. «Con la Iglesia hemos topado» puso Cervantes en boca de su Quijote. Mi compañero bloguero Lucky Luciano (y también amigo) nos podría hablar de ello con conocimiento de causa, ya que ha sido una de las víctimas. Yo, por suerte me he librado de ello, pero sé de dos agresores entre los hermanos de la Salle del colegio donde hice los estudios primarios y secundarios. Me lo contaron sus víctimas y sé que no mentían. La orden optó por hacer lo que hacen todas, cambiarlos de colegio, echar tierra encima y aquí no ha pasado nada. No hace muchos días, se ha abierto una mínima esperanza de que esto cambie, ya que el Papa ha hecho público un propósito de enmienda de su iglesia. Esperamos que sea efectivo.

Sin duda, no podemos seguir así. Creo que debemos ser los adultos los que hemos de afrontar el problema, que hemos de proteger a los menores con tolerancia cero, no dejar pasar ni una. El menor víctima de estos abusos está doblemente desprotegido. Por un lado, porque muchas veces el agresor es quien debería proteger (el padre, el hermano mayor, el tío, el primo, el religioso, el cura, el maestro, el profesor, el monitor... o la madre, la hermana mayor...), del otro porque estos adultos le suelen imponer el silencio («no se lo digas a nadie») y porque muchas veces es el propio menor quien tiene una vergüenza y un miedo terribles a que alguien sepa de qué prácticas ha sido víctima. Por poner un ejemplo, un niño de 13 o 14 años de hoy en día sabe perfectamente que es la homosexualidad y él, que aún está definiendo su sexualidad, suele tener mucho miedo a descubrirse gay, ¿cómo quieres que reconozca públicamente que se ha dejado tocar por un hombre adulto?

Somos nosotros los adultos, como personas y como sociedad, los que hemos de poner fin a esos abusos que parece que hayan proliferado mucho más. No tengo claras cuáles son las causas ni cómo encontrar soluciones efectivas. No sé si tienen que ver en el funcionamiento de nuestra sociedad, donde los niños están en manos de unas familias que no siempre son lo suficientemente saludables, que son educados por unas escuelas que tienen unos mecanismos de control interno propios, donde aún no se pudo erradicar lacras tan importantes como el acoso escolar («bullying») y, por lo visto, tampoco los abusos... Creo que es uno de los temas a trabajar mucho más serio de lo que se ha hecho hasta la fecha.

En fin, tenemos un problema al que todavía no le hemos encontrado una solución aceptable. Quiero terminar recomendando a todos los menores que eventualmente hayan podido leer este escrito que, si han sido objeto de abusos, no callen. Quiero deciros que busquéis la manera de denunciar al agresor y de acabar con sus actividades, y también que busquéis ayuda de los profesionales adecuados, porque lo creas o no, tenéis un problema, sois las víctimas y sois quien carga con las secuelas. Y eso no es sólo válido para los abusos de tipo sexual o deshonesto, también vale para los abusos de los otros tipos.

Un abrazo.