Digen: 6. El pare

[Entrada 371]

6. El pare

Les novel·les i els contes t’expliquen la vida filtrada; els papers personals encapsulen el temps.
Ada Klein Fortuny, metgessa i escriptora (1975)

Es va despertar sobresaltat en sentir com entrava una clau al pany de la porta d'entrada de casa. Va sentir com s’obria la porta i com son pare deia: hola! Què hi ha algú. Es va quedar en silenci, tens com una bèstia que tem ser atacada. Llavors va sentir la veu de sa germana que deia: hi deu haver el Marçal a la seva habitació escoltant música. Segur que no ens ha sentit. En Marçal es va aixecar esperitat, es va posar bé la roba i es va estirar al llit es va posar els auriculars i va fer veure que estudiava. Sa germana va obrir la porta i va dir-li: Hola, Marçal. El pare i jo hem arribat junts. Ens hem trobat a baix al portal. Ell va respondre amb un simple: hola.
Va restar expectant. Estava pendent de tots els sorolls que sentia, especialment de les passes de son pare. El Pare havia passat per davant de la porta de la seva cambra mentre sa germana el saludava i havia seguit cap al seu dormitori. Després l'havia sentit passar amb sabatilles cap al bany a orinar i anar cap a la sala d'estar on en Marçal sabia que el Pare acabaria de llegir el diari i examinaria la correspondència del dia, si en tenia. Va tornar a passar en direcció a l'estudi on es va estar potser una hora. Després va arribar la mare i ell es va relaxar. No creia que el pare anés a parlar amb ell havent-hi la mare corrent per casa.

Va esperar que l'anessin a buscar per sopar. Com sempre va ser la Marta qui va obrir la porta de cop sense avisar i va fer un crit: A SOPAR! Ell va fer com sempre, va respondre amb un renec i va afegir cridant: algun dia aprendràs a trucar a la porta i esperar que et diguin que entris? Es va aixecar i la va perseguir fent veure que la volia agredir. Amb això intentava que no es notés res, feia el que solia fer habitualment, tot i que últimament ja no la perseguia quasi mai.

A taula ja hi havia el pare assegut, l’home va desviar la mirada fent que agafava el tovalló per no topar amb la mirada d'en Marçal que entrava fitant-lo tot intentant endevinar si havia de passar alguna cosa fora del que era habitual, però el Pare quan va aixecar la vista se'l va mirar amb tota normalitat mentre el noi seia al seu lloc, just davant per davant de son pare. El pare també feia cara de son.

―M'ha dit la mare que no et trobes bé ―Va dir en Joan tot encetant la conversa.
―He passat una mala nit, però ara ja estic millor.
―On vas sopar ahir.
―A casa d'en Jordi.
―I et va fer mal el sopar ―va afirmar el pare amb convicció.
―El metge m'ha dit que havia estat un tall de digestió possiblement causat per un virus.
―Has anat al metge i tot? ―va fer el pare amb certa ironia.
―Sí ―va seguir mentint en Marçal molest perquè sabia que son pare estava dissimulant, que sabia molt més del que deia i que com que no era ruc sabia perfectament perquè havia passat mala nit on fos que hagués dormit.
―Així que no has anat a classe avui.
―No, no hi he anat
―Doncs, ara sopa amb prudència, no sigui que avui repeteixis. ―Fent una pausa, va afegir.― Si et cal que et signi algun paper per l'Institut m'ho dius.

El sopar va seguir amb normalitat, no es va parlar més d'aquell tema. Els pares van comentar l'actualitat i la Marta va explicar coses de l'Insti i de les amigues. Després el pare va començar a dir que volia reprendre les excursions en bici que feia abans, que estava fent panxa. I li va proposar a en Marçal d'anar el dissabte al matí a fer un tomb. En Marçal va dir que no podia. El divendres a la nit havia de sortir i al matí no estaria en condicions de sortir. Quedem a migdia. Un parell d'horetes, va suggerir el pare. Anirem per la platja que és plana. En Marçal s'hi va negar en rodó. Doncs anem a jugar a pàdel al vespre. Ell també s'hi va negar, però la mare va intervenir en favor del seu marit i, amb aquella habilitat que solen tenir les mares, va recomanar al noi que hi anés. En Marçal es va sentir forçat i, va haver de cedir. El dissabte al vespre havia d’anar amb son pare. Seria veritat allò de «no te puede delatar sin delatarse»? Estava protegit?

Després de sopar va trucar a la Mar i va fer el ploricó perquè li tocava anar a jugar a pàdel amb el seu pare el dissabte al vespre i no en tenia putes ganes. Cosa que li va servir per dissimular el seu estat d’ànim. Les seves pors.

Aquell dissabte al mitja tarda, tot just acabat de llevar-se de la migdiada va haver de preparar-se per anar a jugar a pàdel amb son pare.