Digen: 9. La confessió

[Entrada 374]

Els pares brillants fan partícips als seus fills de la seva història, els parlen de les seves llàgrimes i fracassos perquè aprenguin a plorar.
Augusto J. Cury, psiquiatre i escriptor (1958)

Mentre son pare era al lavabo en Marçal es va adonar que son pare estava intentant un acostament com no ho havia fet mai, que s’esforçava a no menystenir-lo ni criticar-lo. Fins i tot li havia confessat que ho ignorava quasi tot d’ell. Però com reaccionaria en Joan si li ho explicava tot? Si son pare sabia que fumava herba que li faria? Llavors sí que tindria un motiu per castigar-lo. En veure a son pare que tornava del lavabo se li van omplir els ulls de llàgrimes i no va poder evitar el plor quan aquest el va abraçar.

Quan es va poder asserenar passats uns minuts, va començar a explicar a son pare la seva afició als porros, va obviar que havia estat en Jordi qui l'havia avesat a consumir-los per no incriminar-lo. Després li va contar com va començar a prostituir-se essent encara menor per poder-se'n subministrar autònomament i com això el va dur a Gigoló boys, També li va dir que s'havia acomiadat d'aquell bordell a conseqüència de trobar-se'l a ell allà. El seu pare es va preocupar molt pel tema de les drogues. Va evitar fer-li cap mena de retret, esbronc o reflexió crítica. I va sentir-se alleugerit quan el noi li va dir que també volia deixar-ho. El pare li va oferir suport.

―Compta amb tot al meu suport, i si et convé sàpigues que estic disposat a fer tot el que et calgui per ajudar a desintoxicar-te.
―No crec que calgui, em sembla que me'n sortiré sol, però si em cal, t'ho diré.
―No tinguis por, no penso estar-te al damunt ni aclaparar-te. ―Va fer una pausa i va seguir― Tampoc t’han de preocupar el que pugui costar ajudar-te a deixar-ho perquè per sort la nostra situació econòmica és prou bona de moment i crec que arribem a finançar el que pugui fer falta, si calgués.
―Gràcies, pare. No és això el que més em preocupa. Em preocupa més arribar a entendre't, a comprendre per què fas això.
―Et semblaria bé que en parlem un altre dia. Se'ns ha fet tard i ta mare deu patir.
―Bona excusa té el malalt que es pixa al llit i diu que sua ―va dir en Marçal enriolat, tot parafrasejant a son pare. El pare va riure.
―Et prometo que en parlarem, però anem tirant cap a casa. ―Van anar a buscar el cotxe― Crec que per parlar-te de la meva bisexualitat convé fer-ho amb calma, no tenir pressa.
―Tu, bisexual? Si la bisexualitat no existeix.
―Crec que hi ha força més bisexuals que homosexuals. Si no digue'm quants casats amb fills has tingut de clients? Segur que més que solters netament homosexuals.
―Tens raó ―Va dir en Marçal després d'una pausa.
―Canviant de tema. Et prometo que continuarem parlant de mi. No vull fugir d'estudi, però crec que t'he de dir m'ha semblat que has estat molt intel·ligent no dient res a ningú, i t’ho agraeixo molt. El que sabem un de l'altre em sembla que ni a tu ni a mi ens agradaria que se sabés. A més, en aquest cas parlar, és delatar-se a un mateix.
―Pots comptar que soc el primer interessat a guardar-ho en secret ―va dir el fill. El Joan va aprofitar el canvi de tema per saber més del seu fill.
―Només t’agrada fer-ho amb homes?
―No, pare.
―No fotis.
―M'agraden més les dones que els homes.
―Llavors, no devies gaudir gaire a Gigoló.
―Depenia del client. Hi ha homes que saben fer bé les coses i aconseguir que els dos ens ho passem bé.
―És un dels meus objectius ―Va assegurar en Joan, baixant la veu com si parlés per a ell.
―Deus ser un dels bons clients que tots els nois aspiren a tenir.
―Això no ho sé. No m'ho han dit mai ningú ―es van quedar en silenci un moment. En Joan va aprofitar-lo per fer un canvi de tema.― No sé què penses tu, però no tinc clar si comentar a ta mare aquesta afició teva a la maria. Potser ja ho sap perquè, com bé deus saber, hi ha mares que ho saben tot dels fills, si ja ho sap i no ha dit res, ella sabrà perquè calla. Si no ho sap, que és el que em sembla, potser seria preocupar-la inútilment. Com ho veus?
―Em faria molta vergonya haver-ne de parlar amb la mare. A més, com li diries que ho saps?
―No et preocupis això és cosa meva.
―Preferiria deixar les coses com estan. Si no me’n surto de deixar-ho serà una altra cosa. Però si me’n surto, que me’n sortiré, no val la pena embolicar-ho més. No?

El Joan va fer que sí amb el cap deixant clar que hi estava d’acord. Si el noi deixava la droga no calia alarmar a ningú. A més, que ho sabés poca gent era millor per al noi. Esperar a veure si el noi se’n sortia sense ajuda li va semblar el més prudent.

Van aparcar el cotxe i van entrar a casa parlant de futbol. La mare d'en Marçal els va preguntar com havia anat, el pare li va dir que bé, però que els havia quedat la revenja pendent. Llavors es va queixar que haguessin trigat tant a tornar, pensava que havien tingut temps de fer totes les revenges dels món.

―És que hem anat fer la birreta corresponent ―va dir en Joan.
―Doncs deveu venir ben mamats amb tanta estona fent birres ―va respondre la mare ironitzant.
―Teníem molt a parlar ―va dir en Marçal posant-se al costat d'en Joan.
―Pots comptar que el Barça guanyarà la Champions gràcies a les vostres llargues converses ―va afegir la mare mantenint el to irònic. I no en van parlar més.


Bon any nou!