Digen: 5. La Mare

[Entrada 370]

5. La mare

Aquest món, que em sembla injust, incomprensible i absurd, em consola tot sovint amb la seva enorme, i també incomprensible, bellesa.
Francesc Parcerisas, poeta, traductor i crític literari (1944)

A casa hi havia sa mare qui ja tenia el dinar a punt. Estava sola perquè sa germana, la Marta, els dimecres a la tarda havia d’anar a classe molt aviat i, per no haver de córrer, s'enduia una carmanyola per dinar a l'Insti amb les amigues. La mare en veure'l va fer cara d'alarma i el va començar a interrogar.

―Què et passa? On vas amb aquesta mala cara? Què heu fet aquesta nit amb en Jordi?

Ell va repetir les mentides que havia dit a l'Insti.

―A quin metge has anat?
―Al de la seguretat social.
―Amb quina cartilla?
―Amb el DNI m'han atès ―el noi sabia que al seu centre d'atenció primària, si no duien la cartilla, els demanaven el DNI i els atenien igualment.

La cosa es va quedar així. Ell no es va atrevir a preguntar per son pare, així que la va deixar xerrar. Van dinar amb calma. La mare sempre feia bon menjar i ell tenia gana. No havia menjat res des del dinar del dia abans. Va contenir-se perquè no es notés gaire la fam que duia, la mare, que com totes les mares s'adonava de tot, li va fer notar.

―Veig que ja et trobes més bé, sembla que t'hagis passat un dia sencer sense menjar.
―Vaig treure tot el sopar d'ahir i avui no he menjat res ―va mentir de nou.
―Doncs no et passis, no sigui que hi tornem.
―No et preocupis, de moment em trobo molt bé ―I va esforçar-se a menjar encara més lentament, per evitar que la mare li tornés a cridar l'atenció.
―Millor que siguis prudent i et quedis amb gana.
―D'acord. ―va dir en Marçal acceptant sense protestar la recomanació maternal. No volia donar indicis que poguessin en dubte les seves mentides.

Sa mare se'l va mirar sorpresa, feia molt temps que el noi no li donava la raó. El normal és que li hagués dit «no siguis pesada». Va pensar que devia haver passat una nit ben dolenta per estar tan manso. El que ignorava aquella bona dona eren les raons de la mansuetud del seu fill gran qui, malgrat el «no te puede delatar sin delatarse», no estava tranquil del tot. Temia la reacció son pare. Si era capaç de dur una doble vida. Què més podria fer sense que ho notés sa mare? Què li podia fer? Castigar-lo?

La mare li va dir que no estudiés si no es trobava bé. Ell va replicar: mare, em trobo bé. I ella va insistir: si a mitja tarda tens gana, berena, però sigues prudent. El noi va ajudar a desparar taula com ho solia fer cada dia. Després se'n va anar a la seva cambra i es va posar a eliminar de l'ordinador tot allò que pogués donar pistes de les seves activitats anteriors. La mare havia de marxar de seguida després de dinar. Quan ella va marxar ell es va estirar al llit i va dormir una llarga estona. El va despertar el mòbil. Era la seva mare:

―Has berenat.
―No encara.
―Fas veu d'adormit.
―És que dormia, mare
―Què no et trobes bé, Marçal?
―Estic perfectament, però tenia son. Aquesta nit he dormit molt poc, mare.
―Doncs, ara llevat i berena!
―No siguis pesada! Ara ho faré! Tranqui!

La mare va fer-li un seguit de recomanacions que ell va suportar en silenci i va penjar. En Marçal va deixar el mòbil sobre el llit, es va despullar, es va dutxar i es va canviar tota la roba. Se'n va anar a la cuina i va berenar tant com havia dinat. No va tenir qui l'aturés i la seva gana no tenia aturador. Després va tornar a la seva cambra, va fer una pila amb tota la roba bruta, va tornar la tovallola humida a la cambra de bany i es va tancar de nou al seu dormitori. Va intentar estudiar, però no podia concentrar-se. Va intentar fer un dels treballs que tenia pendents, però tampoc es podia concentrar, així que va posar música i es va dedicar a buscar xorrades al Youtube. Va acabar mirant porno i masturbant-se. Després es va tornar a adormir.