Electricity! Clean and simplicity

[Entrada 286]

Electricity! Clean and simplicity

La veritat està estructurada com una ficció.
Isabella Streffen, artista britànica

Confesso que em considero enganyat. M'explicaré. Sempre m'havia resistit a tenir un vehicle amb un motor dièsel perquè el considerava brut i sorollós, tot i que sabia que el seu rendiment era superior al de benzina, vull dir que un motor dièsel gasta menys combustible que un motor de gasolina d'una potència similar per fer un mateix recorregut. Per això tots els vehicles pesants duen motors de gasoil. A més, la vida d'un motor de gasoil és més llarga que la d'un convencional de gasolina.

Fa uns 14 anys em van convèncer que els motors dièsel amb els nous filtres contaminaven menys que els de benzina i que feien fins i tot menys soroll que aquells. Així que me'n vaig comprar un que encara tinc. El meu vehicle encara té vida per a uns quants anys, però ara resulta que és un dels culpables de l'alta contaminació de les ciutats, més que els de gasolina (però si jo l'havia comprat per tot el contrari!), i que en prohibiran la circulació pel centre urbà, si més no, parcialment, almenys durant les hores punta. Suposem que és cert. No vull polemitzar sobre aquest tema, perquè crec que alguna cosa hi ha de cert.

Sembla que a Alemanya volen prohibir totalment la circulació de vehicles amb motors de combustió interna l'any 2030. Pedro Sánchez (l'actual president del govern) va anunciar que a Espanya ho prohibirien el 2040. Actualment es considera que el futur és dels vehicles amb motor elèctric, tot i que es creu que hi ha una alternativa millor que seria el vehicle amb motor d'hidrogen (que genera aigua) i que encara està per desenvolupar.

Fa entre 40 i 50 anys les companyies elèctriques britàniques volien aprofitar els problemes que donava el gas domèstic i els greus accidents que hi havia hagut a diverses ciutats (un d'ells a Barcelona, on es va ensorrar bona part d'un edifici de 10 plantes i hi van morir 18 persones) per fer-se amb els clients atemorits o preocupats per aquests riscos amb el lema amb què he titulat aquest post «Electricity! Clean and simplicity» (Electricitat! Neta i senzilla). En el cas dels motors per a cotxes i altres vehicles les coses no estan tan clares. Anem a veure-ho.

Les bateries que du el vehicle elèctric són un pes mort permanent que sol ser major que el del dipòsit de combustible ple, però això no és el més greu. El problema és que les bateries tenen una vida limitada. S'han d'anar canviant de tant en tant. Crec que la majoria dels que tenim vehicle propi hem tingut alguna vegada problemes amb la bateria i alguna vegada l'hem haguda de canviar. I que se'n fa d'aquestes bateries? Sabeu si es reciclen? El que jo en sé és que les bateries són un residu problemàtic que no es pot reciclar, ni eliminar d'una forma neta. Amb això, doncs, tenim un problema seriós del qual no se'n parla. Segurament un dels més greus.

D'on treurem l'electricitat necessària per alimentar tota aquesta flota de vehicles? Creieu que tindrem prou producció amb les renovables (que són actualment solar, eòlica, i hidràulica) per a tot plegat? Haurem de tornar a les tèrmiques i les nuclears? Sobre aquest tema també hi ha un debat obert. És un altre dels problemes seriosos dels quals no se'n parla.

Actualment, els vehicles elèctrics han de ser recarregats cada dos o tres-cents km, depenent del vehicle. Amb el meu cotxe de gasoil podria fer més de 800 km sense haver d'aturar-me a omplir el dipòsit. Generalment no trigo més de 10 minuts en omplir el dipòsit i pagar. En els vehicles elèctrics això no és tan ràpid, cal molta més estona per carregar completament les bateries, de vegades, hores, com els telèfons, i cal fer-ho amb força més freqüència.

Antigament, les diligències canviaven els cavalls a les parades per no haver d'esperar hores perquè els cavalls es refessin, una cosa similar es podria fer amb les bateries. Canviar les bateries buides per unes de completament carregades en uns pocs minuts a les estacions de servei per poder seguir viatge sense haver d'esperar perquè es carreguessin. Això només requeriria una estandardització i homologació dels sistemes de bateries de tots els vehicles, cosa que no s'ha fet, i sembla que no hi ha el més mínim interès a fer-ho.

A més, amb un vehicle de combustible fòssil puc moure'm per la major part del món conegut amb la garantia que trobaré subministrament de combustible. En canvi avui dia no totes les estacions de servei disposen de punts de recàrrega ni hi ha punts de recàrrega suficients... Ni la Xarxa elèctrica actual està prevista per poder donar aquest servei. Calen anys per tenir una xarxa de punts de recàrrega equiparable a la de distribució de combustible fòssil. I aquest és un altre dels problemes seriosos dels quals no se'n parla.

I podria seguir amb altres aspectes, com la fiabilitat dels motors o l'esperança de vida d'aquests, però ho deixaré aquí. Només volia dir que ja em van enganyar una vegada, dos, no, si us plau. Em sembla que no estem preparats per a una implantació massiva del motor elèctric als vehicles que ara cremen derivats del petroli, no m'enredeu, comprar un vehicle de tracció elèctrica em sembla encara prematur, d'aquí a 10 anys ja ho veurem.

Per no parlar dels vaixells que creuen els mars i oceans i circulen per rius i canals que també formen part d'aquest problema. Ni dels vehicles híbrids i auto recarregables, en aquest cas perquè aquests vehicles duen dos motors, un elèctric i un motor de combustió interna, i aquest darrer com ja he dit serà prohibit tard o d'hora, però per passar aquest període de transició entre el petroli i l'electricitat pot ser una bona alternativa. De fet, és la que estic estudiant.dels vaixells que creuen els mars i oceans i circulen per rius i canals que també formen part d'aquest problema. Ni dels vehicles híbrids i auto recarregables, en aquest cas perquè aquests vehicles duen dos motors, un elèctric i un motor de combustió interna, i aquest darrer com ja he dit serà prohibit tard o d'hora, però per passar aquest període de transició entre el petroli i l'electricitat pot ser una bona alternativa. De fet, és la que estic estudiant.

Una abraçada.

Electricity! Clean and simplicity

La verdad está estructurada como una ficción.
Isabella Streffen, artista británica

Confieso que me considero engañado. Me explicaré. Siempre me había resistido a tener un vehículo con un motor diesel porque lo consideraba sucio y ruidoso, aunque sabía que su rendimiento era superior al de gasolina, quiero decir que un motor diesel gasta menos combustible que un motor de gasolina de una potencia similar para hacer el mismo recorrido. Por eso todos los vehículos pesados llevan motores de gasóleo. Además, la vida de un motor de gasóleo es más larga que la de uno convencional de gasolina.

Hace unos 14 años me convencieron de que los motores diesel con los nuevos filtros contaminaban menos que los de gasolina y que hacían incluso menos ruido que aquellos. Así que me compré un coche con motor diesel que aún tengo. Mi vehículo aún tiene vida para unos cuantos años, pero ahora resulta que es uno de los culpables de la alta contaminación de las ciudades, más que los de gasolina (pero si yo la había comprado por todo lo contrario!), y que prohibirán su circulación por el centro urbano, cuando menos, parcialmente, durante las horas punta. Supongamos que es cierto. No quiero polemizar sobre este tema, porque creo que algo hay de cierto.

Parece que en Alemania quieren prohibir totalmente la circulación de vehículos con motores de combustión interna en 2030. Pedro Sánchez (el actual presidente del gobierno) anunció que en España los prohibirían el 2040. Actualmente se considera que el futuro es de los vehículos con motor eléctrico, aunque se cree que hay una alternativa mejor que sería el vehículo con motor de hidrógeno (que genera agua) y que aún está por desarrollar.

Hace entre 40 y 50 años las compañías eléctricas británicas querían aprovechar los problemas que daba el gas doméstico y los graves accidentes que había habido en varias ciudades (uno de ellos en Barcelona, donde se derrumbó buena parte de un edificio de 10 plantas y murieron 18 personas) para hacerse con los clientes atemorizados o preocupados por estos riesgos con el lema con el que he titulado este post «Electricity! Clean and simplicity "(Electricidad! Limpia y sencilla). En el caso de los motores para coches y otros vehículos las cosas no están tan claras. Vamos a verlo.

Las baterías que lleva el vehículo eléctrico son un peso mueto permanente que suele ser mayor que el del depósito de combustible lleno, pero eso no es lo más grave. El problema es que las baterías tienen una vida limitada. Se han de ir cambiando de vez en cuando. Creo que la mayoría de los que tenemos vehículo propio hemos tenido alguna vez problemas con la batería y alguna vez la hemos tenido que cambiar. ¿Y que se hace de estas baterías? ¿Sabe si se reciclan? Lo que yo sé es que las baterías son un residuo problemático que no se puede reciclar, ni eliminar de una forma limpia. Con ello, pues, tenemos un problema serio del que no se habla. Seguramente uno de los más graves.

¿De dónde vamos a sacar la electricidad necesaria para alimentar toda esta flota de vehículos? Creeis que tendremos suficiente producción con las renovables (que son actualmente solar, eólica, e hidráulica) para todo? ¿Tendremos que volver a las térmicas y las nucleares? Sobre este tema también hay un debate abierto. Es otro de los problemas serios de los que no se habla.

Actualmente, los vehículos eléctricos deben ser recargados cada dos o trescientos km, dependiendo del vehículo. Con mi coche de gasóleo podría recórrer más de 800 km sin tener que detenerme a llenar el depósito. Generalmente no tardo más de 10 minutos en llenar el depósito y pagar. En los vehículos eléctricos esto no es tan rápido, es necesario mucho más tiempo para cargar completamente las baterías, a veces, horas, como los teléfonos, y hay que hacerlo con bastante más frecuencia.

Antiguamente, las diligencias cambiaban los caballos en las paradas para no tener que esperar horas para que los caballos se recuperaran, algo similar se podría hacer con las baterías. Cambiar las baterías vacías por unas de completamente cargadas en unos pocos minutos en las estaciones de servicio para poder seguir viaje sin tener que esperar para que se recargaran. Esto sólo requeriría una estandardización y homologación de los sistemas de baterías de todos los vehículos, lo cual no se ha hecho, y parece que no hay el más mínimo interés en hacerlo.

Además, con un vehículo de combustible fósil puedo moverme por la mayor parte del mundo conocido con la garantía que encontraré suministro de combustible. En cambio hoy en día no todas las estaciones de servicio disponen de puntos de recarga ni hay puntos de recarga suficientes... Ni la Red eléctrica actual está prevista para poder dar ese servicio. Se necesitan años para tener una red de puntos de recarga equiparable a la de distribución de combustible fósil. Y este es otro de los problemas serios de los que no se habla.

Y podría seguir con otros aspectos, como la fiabilidad de los motores o la esperanza de vida de los mismos, pero lo dejaré aquí. Sólo quería decir que ya me engañaron una vez, dos, no, por favor. Me parece que no estamos preparados para una implantación masiva del motor eléctrico a los vehículos que ahora queman derivados del petróleo, no me engañareis, comprar un vehículo de tracción eléctrica me parece aún prematuro, dentro de 10 años ya veremos.

Por no hablar de los barcos que cruzan los mares y océanos y circulan por ríos y canales que también forman parte de ese problema. Ni de los vehículos híbridos y auto recargables, en ese caso porque esos vehículos llevan dos motores, uno eléctrico y otro motor de combustión interna, y ese último como ya he dicho será prohibido tarde o temprano, pero para pasar este periodo de transición entre el petróleo y la electricidad puede ser una buena alternativa. De hecho, es la que estoy estudiando.

Un abrazo.

Diàleg impossible --- Dialogo imposible

[Entrada 285]

Diàleg impossible

La democràcia no té més límits que el respecte als drets i a les minories.
Joaquin Pablo Urias, professor de dret constitucional, activista, viatger, lletrat i ex lletrat del Tribunal Constitucional (1968)

Diu La Vanguardia que España apuesta por el diálogo para resolver el conflicto catalán, que el 82% dels catalans i el 59% dels espanyols estan a favor d'una solució dialogada, mentre que no arriba al 39% qui estaria a favor d'una nova suspensió de l'autonomia catalana. També planteja que la població espanyola globalment no acceptaria un referèndum d'autodeterminació.

Fa pocs dies dos periodistes de reconegut prestigi a Catalunya, Carles Francino i Antoni Basas, dialogaven davant de les càmeres de televisió. [Pels que no els coneixeu faré un incís. En Francino actualment opera a Madrid, ha estat acusat de ser tebi pel que fa a la independència, i ha afirmat: «Reclamo diàleg, diàleg i diàleg, perquè el gran problema d'aquesta crisi és precisament la incomunicació.». En Bassas, tot i que es resisteix a manifestar-se en aquest terreny, col·labora en medis obertament independentistes com el diari Ara, i les seves opinions solen ser més properes a les idees independentistes que a les unionistes. Fins aquí l'incís.] En Francino explicava que algú li demanava pel problema català li explicava que aquest problema tenia tres aspectes fonamentals a resoldre:

1) El reconeixement de la nació catalana (la constitució «garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats», reconeixent així l'existència de nacionalitats)
2) Corregir el finançament i la inversió pública (actualment el dèficit de finançament és clar, i les inversions reals de l'Estat estan molt per sota de les necessitats reals catalanes.)
3) La recuperació i preservació de la cultura pròpia (incloent-ne l'idioma)

Antoni Bassas es va limitar a dir: «t'ho compro».

Si fos així, si els problemes reals fossin aquests, voleu dir que no té solució? El primer punt de fet està reconegut a la constitució i potser és una qüestió de matisos donar-li sortida. De fet, Pedro Sánchez en algun moment havia dit que «Espanya és un estat plurinacional».

Pel que fa al segon punt és de pura voluntat política, ja que és el Govern l'Estat qui fixa i gestiona la inversió pública. Qui hi ha darrere del fet de vetar-ne una solució? Serà la por a la competència d'una regió ben finançada i amb unes infraestructures adequades a les seves necessitats?

La resistència a donar-li sortida en allò que es reclama en el tercer punt segurament ve del nacionalisme espanyol, un nacionalisme que és controlable com ho va estar entre 1978 i 1993.

Per què, doncs, no hi ha diàleg, quan està clar que aquest podria ser viable? A qui no li interessa aquest diàleg? Ho teniu clar? Jo també. Què hauria passat a Catalunya sense aquest conflicte?

Què requereix el diàleg polític? Doncs en primer lloc requereix igualtat, en segon lloc respecte, i en tercer lloc ganes d'arribar a un acord. Cada un d'aquests punts podria ser objecte d'una profunda reflexió que no faré ara.

Sembla clar que ni el Govern Espanyol ni el de la Generalitat estan disposats a dur a terme aquest diàleg, potser el principal problema en aquest moment sigui que hi ha uns polítics l'exili i uns altres a la presó, però, sens dubte, n'hi ha d'altres.

Qualsevol lingüista us dirà que «sí, però...» no vol dir «sí». Vol dir una altra cosa, en general més propera al «no» que al «sí». En Pedro Sánchez diu «diàleg sí, però dins del marc de la Constitució i de l'Estatut de Catalunya». Això és dir que «no», ja que la situació ve d'una determinada interpretació de la Constitució (la de la dreta) i del que ha passat amb l'Estatut català del 2006, que és el que hi ha parcialment vigent. La Generalitat de Catalunya diu que vol un diàleg obert que els permeti parlar d'autodeterminació. Això també és un «sí, però no», tot i que sembla probable que la Generalitat pogués arribar a un acord que no inclogués aquest referèndum que es diu que no seria acceptat per la majoria de la població espanyola, si els tres punts que va proposar en Carles Francino quedessin ben resolts. Almenys provisionalment. En resum, el diàleg seria possible si hi hagués voluntat política de donar solució al problema, però no n'hi ha.

Vaig escriure aquest text algunes setmanes abans que es conegués la sentència del Suprem sobre els fets de la tardor del 2017.

Una abraçada.

Dialogo imposible

La democràcia no tiene más límites que el respeto a los derechos y a las minorias.
Joaquin Pablo Urias, profesor de derecho contiucional, activista, viajero, letrado y exletrado del Tribunal Constitucional (1968)

Dice La Vanguardia que España apuesta por el diálogo para resolver el conflicto catalán, que el 82% de los catalanes y el 59% de los españoles están a favor de una solución dialogada, mientras que no llega al 39% quien estaría a favor de una nueva suspensión de la autonomía catalana. También plantea que la población española globalmente no aceptaría un referéndum de autodeterminación.

Hace pocos días dos periodistas de prestigio reconocido en Cataluña, Carles Francino y Antonio Basas, dialogaban ante las cámaras de televisión. [Para los que no los conocéis haré un inciso. Francino actualmente opera en Madrid, ha sido acusado de ser tibio con respecto a la independencia, y ha afirmado: «Reclamo diálogo, diálogo y diálogo, porque el gran problema de esta crisis es precisamente la incomunicación.». Bassas, aunque se resiste a manifestarse en este terreno, colabora en medios abiertamente independentistas como el diario Ara, y sus opiniones suelen ser más cercanas a las ideas independentistas que a las unionistas. Hasta aquí el inciso.] Francino explicaba que si alguien le preguntaba por el problema catalán le explicaba que este problema tenía tres aspectos fundamentales a resolver:

1) El reconocimiento de la nación catalana (la constitución «garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades», reconociendo así la existencia de nacionalidades)
2) Corregir la financiación y la inversión pública (actualmente el déficit de financiación es claro, y las inversiones reales del Estado están muy por debajo de las necesidades reales catalanas.)
3) La recuperación y preservación de la cultura propia (incluyendo su idioma)

Antoni Bassas se limitó a decir: «Te lo compro».

Si fuera así, si los problemas reales fueran estos, ¿quién dice que no tiene solución? El primer punto de hecho está reconocido en la constitución y quizás es una cuestión de matices darle salida. De hecho, Pedro Sánchez en algún momento había dicho que «España es un estado plurinacional».

En cuanto al segundo punto es de pura voluntad política, ya que es el Gobierno del Estado quien fija y gestiona la inversión pública. ¿Quién está detrás del hecho de vetar una solución? ¿Será el miedo a la competencia de una región bien financiada y con unas infraestructuras adecuadas a sus necesidades?

La resistencia a darle salida a lo que se reclama en el tercer punto seguramente viene del nacionalismo español, un nacionalismo que es controlable como lo estuvo entre 1978 y 1993.

¿Por qué, pues, no hay diálogo, cuando está claro que este podría ser viable? ¿A quien no le interesa ese diálogo? ¿Lo tenéis claro? Yo también. ¿Qué hubiera pasado en Cataluña sin ese conflicto?

¿Qué requiere el diálogo político? Pues en primer lugar requiere igualdad, en segundo lugar respecto, y en tercer lugar ganas de llegar a un acuerdo. Cada uno de esos puntos podría ser objeto de una profunda reflexión que no haré ahora.

Parece claro que ni el Gobierno Español ni el de la Generalitat están dispuestos a llevar a cabo este diálogo, tal vez el principal problema en este momento sea que hay unos políticos del exilio y otros a la cárcel, pero, sin duda, hay otras dificultades.

Cualquier lingüista os dirá que "sí, pero ...» no quiere decir «sí». Quiere decir otra cosa, en general más cercana al "no" que al "sí". Pedro Sánchez dice «diálogo sí, pero dentro del marco de la Constitución y del Estatuto de Cataluña». Esto es decir que "no", ya que la situación viene de una determinada interpretación de la Constitución (la de la derecha) y de lo que ha pasado con el Estatuto catalán de 2006, que es el que está parcialmente vigente. La Generalidad de Cataluña dice que quiere un diálogo abierto que les permita hablar de autodeterminación. Eso también es un «sí, pero no», aunque parece probable que la Generalidad pudiera llegar a un acuerdo que no incluyera ese referéndum que se dice que no sería aceptado por la mayoría de la población española, si los tres puntos que propuso Carles Francino quedaran bien resueltos. Al menos provisionalmente. En resumen, el diálogo sería posible si hubiera voluntad política de dar solución al problema, pero no la hay.

Escribí este texto algunas semanas antes de que se conociera la sentencia del Supremo sobre lo sucedido en otoño del 2017.

Un abrazo.

Ignorància --- Ignorancia

[Entrada 284]

Ignorància

Ignorància no és mala fe, però persistir en la ignorància sí que ho és.
Joanna Russ, escriptora i activista feminista nord-americana (1937-2011)

En només 20 anys des del nostre naixement, el cervell humà passa de pesar 350 grams a uns 1.400. L'humà neix amb un cervell el pes del qual és la quarta part del que serà quan sigui adult.

Si el cervell no està completament format, l'ésser humà tampoc ho està. Per això, en els primers dies de la nostra vida, som criatures subdesenvolupades no només en l'àmbit físic, sinó també cognitiu i emocional. Si deixem un nadó acabat de néixer al bosc, tret que corri la sort d'en Mowgli, es quedarà allà estirat fins que mori. Si deixem una gasela en les mateixes condicions, aprendrà a caminar per si mateixa i farà per sobreviure.

La mida i el pes de cervell d'una persona no defineix ni la seva intel·ligència ni les seves capacitats o habilitats. Per això és des de tot punt fals que la dona sigui menys intel·ligent perquè té un cervell més petit en mitjana que el de l'home.

Un nadó sol mesurar al voltant de 50 cm d'alçada. Als països més desenvolupats l'alçada mitjana de l'home adult varia entre 1,70 i 1,80 metres, i la de la dona adulta entre 1,55 i 1,65 metres. Les dones generalment aconsegueixen la seva major altura al voltant dels 14-16 anys, mentre que els homes al voltant dels 18-20 anys.

La dona sol ser fèrtil a partir dels 12 anys, l'home, a partir dels 14. Un home pot tenir els genitals de mida adulta entre els 13 i els 18 anys. Les noies uns dos anys abans.

El desenvolupament del nostre sistema visual no se sol completar fins als 15 anys.

Normalment a partir dels 12 anys tenim la nostra dentició permanent gairebé al complet si no comptem amb els queixals del seny. Aquests queixals solen sortir des de l'adolescència fins als 25 anys, però no sempre arriben a sortir.

Des del punt de vista psicològic-mental arribem a la nostra edat adulta pròpiament dita al voltant dels 25 anys. Tot i que entre els 18 i els 20 anys arribem al final de la nostra adolescència i hàgim entrat en una fase preadulta o d'adult-jove.

Mentre que la majoria de mamífers neixen amb un nivell de desenvolupament superior al 90% d'allò què seran quan siguin adults, l'humà no passa del 65%, i li fan falta uns 20 anys per arribar al desenvolupament complet del seu cos, i uns 5 més per arribar a ser un adult des del punt de vista mental, psicològic i emocional.

De fet, som els animals de la Terra de desenvolupament més lent i complex. En canvi hi ha animals terrestres, com l'elefant africà o el lloro kakapú, la longevitat del quals (uns 60 anys d'esperança de vida) ha competit amb la nostra fins fa poc. No obstant això hi ha animals marins molt més longeus. Així el tauró de Groenlàndia és el vertebrat més longeu que habita el nostre planeta, viu almenys 272 anys i és possible que pugui arribar a l'edat de 500 anys. Així que sembla que aquest desenvolupament tan llarg no tingui per objectiu una gran longevitat, sinó un desenvolupament emocional i intel·lectual sense parangó en el món animal conegut. Potser per això la ignorància supina, aquesta ignorància voluntària (la d'aquests que ens menyspreen dient-nos «culturetes»), sigui una cosa que va contra-natura i, per tant, menyspreable.

Una abraçada.

[Entrada 284]

Ignorancia

Ignorancia no es mala fe, pero persistir en la ignorancia sí lo es.
Joanna Russ, escritora y activista feminista norteamericana (1937-2011).

En solo 20 años desde nuestro nacimiento, el cerebro humano pasa de pesar 350 gramos a unos 1.400. El humano nace con un cerebro cuyo peso es la cuarta parte de lo que será cuando sea adulto.

Si el cerebro no está completamente formado, el ser humano tampoco lo está. Por ello, en los primeros días de nuestra vida, somos criaturas subdesarrolladas no solo a nivel físico, sino también cognitivo y emocional. Si dejamos un bebé recién nacido en el bosque, a no ser que corra la suerte de Mowgli, se quedará allí tumbado hasta morir. Si dejamos una gacela en las mismas condiciones, aprenderá a andar por sí misma y hará por sobrevivir.

El tamaño y el peso de cerebro de una persona no define ni su inteligencia ni sus capacidades o habilidades. Por eso es de todo punto falso que la mujer sea menos inteligente porque tiene un cerebro más pequeño en promedio al del hombre.

Un recién nacido suele medir alrededor de 50 cm de altura. En los países más desarrollados la estatura promedio del varón adulto varía entre 1,70 y 1,80 metros, y la de la mujer adulta, entre 1,55 y 1,65 metros. Las mujeres generalmente alcanzan su mayor altura alrededor de los 14-16 años, mientras que los varones alrededor de los 18-20 años.

La mujer suele ser fértil a partir de los 12 años, el hombre, a partir de los 14. Un varón puede tener los genitales de tamaño adulto entre los 13 y los 18 años. Las chicas unos dos años antes.

El desarrollo de nuestro sistema visual no se suele completar hasta los 15 años.

Normalmente a partir de los 12 años tenemos nuestra dentición permanente casi al completo si no contamos con las muelas del juicio. Estas muelas suelen salir desde la adolescencia hasta los 25 años, pero no siempre llegan a salir.

Desde el punto de vista psicológico-mental llegamos a nuestra edad adulta propiamente dicha alrededor de los 25 años. Aunque entre los 18 y los 20 años lleguemos al final de nuestra adolescencia y hayamos entrado en una fase pre-adulta o de adulto-joven.

Mientras que la mayoría de mamíferos nacen con un nivel de desarrollo superior al 90% de lo qué serán cuando sean adultos, el humano no pasa del 65%, y le hacen falta unos 20 años para llegar al desarrollo completo de su cuerpo, y unos cinco más para llegar a ser un adulto desde el punto de vista mental, psicológico y emocional.

De hecho, somos los animales de la Tierra de desarrollo más lento y complejo. En cambio hay animales terrestres, como el elefante africano o el loro kakapo, cuya longevidad (unos 60 años de esperanza de vida) ha competido con la nuestra hasta hace poco. Sin embargo hay animales marinos mucho más longevos. Así el tiburón de Groenlandia es el vertebrado más longevo que habita nuestro planeta, vive al menos 272 años y es posible que pueda alcanzar la edad de 500 años. Así que parece que ese desarrollo tan largo no tenga por objetivo una gran longevidad, sino un desarrollo emocional e intelectual sin parangón en el mundo animal conocido. Quizás por eso la ignorancia supina, esa ignorancia voluntaria (la de esos que nos desprecian llamándonos «culturetas»), sea algo que va contra-natura y, por tanto, deleznable.

Un abrazo.

Abusos a menors --- Abusos a menores

[Entrada 283]

Abusos a menors

Els abusos són tots col·legues els uns dels altres i viuen de la protecció que mútuament es presten.
Ruy Barbosa, escriptor, jurista i polític brasiler (1849-1923)

En la definició del diccionari del mot "abús" surt la paraula excés. Hi diu que és usar malament, aprofitar-se en excés. Un dels abusos del que més hem sentit parlar és segurament l'abús de poder (o d'autoritat), però en tenim d'altres com l'abús de confiança, el deshonest o sexual, el de força, etc.

Jo estic contra tota mena d'abusos, del primer a l'últim. I en especial dels abusos a menors. Fa una temporada que aquest tema, el dels abusos, i en especial els sexuals, ha tingut un gran impuls, tant pels que es refereixen a les dones, destapats amb la campanya del «me too» que va començar al voltant de la industria cinematogràfica, com els que van ser perpetrats amb menors, que s'han posat d'actualitat per la gran quantitat de casos de pederàstia o pedofília destapats en l'àmbit de l'Església Catòlica.

Els abusos a menors no es limiten als sexuals. Crec que tots coneixem casos en què algun adult ha abusat d'un menor per fer-se amb els seus béns, o que n'ha explotat alguna de les seves habilitats (artístiques, esportives, etc.) a benefici d'un o d'uns adults (que moltes vegades són els seus pares).

L'ONU considera, en els seus protocols d'intervenció pacífica i d'acció humanitària, que en l'àmbit de les relacions sexuals tota persona que és objecte d'aquesta intervenció o acció està en una situació d'inferioritat i que tota relació sexual amb ella per part dels cooperants és, per tant, abusiva, ja que no és d'igual a igual. El cooperant té una situació d'avantatge sobre el beneficiari de la seva acció. L'ONU també considera que es produeix aquesta desigualtat en el cas de la prostitució, però això des del meu punt de vista ja és més discutible, ja que no tota la prostitució respon a les mateixes premisses, als mateixos esquemes.

A la versió de la Wikipedia en català se'ns explica que:

Una definició de l'abús sexual infantil generalment acceptada és la proposada pel National Center of Child Abuse and Neglect (depenent del United States Department of Health and Human Services), el 1978: Contactes i interaccions entre un nen i un adult, quan l’adult (agressor) utilitza al nen per estimular-se sexualment ell mateix, al nen o a una altra persona. L'abús sexual pot també ser comès per una persona menor de 18 anys, quan el perpetrador és significativament major que la víctima o quan l’agressor està en una posició de poder o control sobre el menor.

Els efectes de l'abús sexual infantil poden incloure la depressió, el trastorn per estrès posttraumàtic, l'ansietat, la propensió a una major victimització en l'edat adulta, i el dany físic per al nen, entre altres problemes. L'abús sexual per un membre de la família és una forma d'incest, i pot comportar en un trauma psíquic més seriós i de llarg termini, especialment en el cas de l'incest parental.

S'estima que han estat víctimes d'abusos sexuals en la seva infància el 19,7% de les dones i el 7,9% dels homes. La majoria dels agressors són homes (un 87%) majoritàriament heterosexuals, casats i emparentats o propers a l'entorn familiar del menor amb qui tenen una relació de confiança. Solen ser homes de mitjana edat, entre els 30 i els 50 anys. Molts d'ells han comès els seus primers abusos abans dels seus 16 anys, no en debades entre un 20 i un 30% dels abusos a menors són comesos per altres menors. Els abusos comesos per dones solen tenir per víctimes adolescents.

Aproximadament el 30% dels agressors són parents del nen, ben sovint germans, pares, oncles o cosins, al voltant del 60% són altres coneguts com a "amics" de la família, mainaderes, o veïns, els estranys comporten només un 10% dels casos d'abús sexual infantil. Algunes fonts informen que la majoria dels delinqüents que abusen sexualment dels nens impúbers són pedòfils, però alguns delinqüents no compleixen amb els estàndards de diagnòstic clínic de la pedofília. La majoria dels abusos a menors comesos en centres escolars, d'esplai o en organitzacions juvenils, solen tenir un caire homosexual masculí.

En poques paraules són els homes heterosexuals qui abusen més dels menors, i, en conseqüència, les nenes són més abusades que els nens. Particularment em semblen especialment greus els perpetrats per membres del clergat i encara més quan aquest són educadors, ja sigui en el sí d'un centre escolar o en una activitat educativa de lleure o en les organitzacions juvenils («Boy Scouts», etc.)

En l'abús sexual a un menor generalment hi ha un abús de poder, perquè quasi sempre l'adult té alguna mena de preponderància o autoritat sobre el menor, i moltes vegades aquesta va acompanyada d'un abús de confiança perquè el menor sol confiar en l'agressor. I el més greu són les seqüeles psicològiques que solen deixar en aquelles persones encara en fase de formació i desenvolupament. Hi ha qui assegura que la majoria dels agressors han estat víctimes d'abusos, però això no sé si és cert. No ho he pogut corroborar.

A més, aquestes seqüeles que generalment afecten tant a la seva personalitat (des del punt de vista de la psicologia) com a la seva sexualitat, i fan que la víctima intenti oblidar-ho i que no estigui en condicions de denunciar-ho públicament fins força anys després. Això d'una banda dóna impunitat a l'agressor, perquè pot seguir amb les seves activitats durant anys, ja que costa que sigui denunciat. D'altra banda quan el menor, ja adult, es decideix a afrontar-ho, denunciar-ho i fer front al seu agressor hi ha força països on el delicte ha prescrit, l'agressor ja ha envellit i pot ser que faci anys que ha deixat d'abusar dels menors.

A més, les institucions religioses han optat fins fa poc per amagar el cap sota l'ala, per anar movent a l'agressor, quan ha estat denunciat, d'un centre a un altre sense impedir-li que seguís amb les seves pràctiques. Quan no, han intentat fer passar al menor per mentider o de provocador, o han fet xantatge als pares que ho han denunciat per fer-los callar. «Con la Iglesia hemos topado» va posar Cervantes en boca del seu Quijote. El meu company blogaire Lucky Luciano (i també amic) ens en podria parlar amb coneixement de causa, ja que n'ha estat una de les víctimes. Jo, per sort me n'he lliurat, però sé de dos agressors entre els «hermanos» de la Salle del col·legi on vaig fer els estudis primaris i secundaris. M'ho van explicar les seves víctimes i sé que no mentien. L'orde va optar per fer el que fan totes, canviar-los de col·legi, tirar-hi terra al damunt i aquí no ha passat res. No fa gaires dies, s'ha obert una mínima esperança que això canviï, ja que el Papa ha fet públic un propòsit d'esmena de la seva església. Esperem que sigui efectiu.

Sens dubte, no podem seguir així. Crec que hem de ser els adults qui hem d'afrontar el problema, qui hem de protegir als menors amb tolerància zero, no deixar-ne passar ni una. El menor víctima d'aquests abusos està doblement desprotegit. D'una banda, perquè moltes vegades l'agressor és qui l'hauria de protegir (el pare, el germà gran, l'oncle, el cosí, el religiós, el capellà, el mestre, el professor, el monitor... o la mare, la germana gran...), de l'altre perquè aquests adults li solen imposar el silenci («no ho diguis a ningú») i perquè moltes vegades és el mateix menor qui té una vergonya i una por terribles a què algú sàpiga de quines pràctiques ha estat víctima. Per posar un exemple, un nen de 13 o 14 anys d'avui dia sap perfectament que és l'homosexualitat i ell, que encara està definint la seva sexualitat, sol tenir molta por a descobrir-se gai, com voleu que reconegui públicament que s'ha deixat tocar per un home adult?

Som nosaltres els adults, com a persones i com a societat, qui hem de posar fi en aquests abusos que sembla que hagin proliferat molt més. No tinc clares quines són les causes ni com trobar solucions efectives. No sé si tenen a veure en el funcionament de la nostra societat, on els nens estan en mans d'unes famílies que no sempre són prou saludables, que són educats per unes escoles que tenen uns mecanismes de control intern propis, on encara no s'ha pogut erradicar xacres tan importants com l'assetjament escolar («bullying») i, pel que es veu, tampoc els abusos... Crec que és un dels temes que s'han de treballar molt més seriosament del que s'ha fet fins avui.

En fi, tenim un problema al qual encara no li hem trobat una solució acceptable. Vull acabar recomanant a tots els menors que eventualment hagin pogut llegir aquest escrit que, si han estat objecte d'abusos, no callin. Vull dir-vos que busqueu la manera de denunciar a l'agressor i d'acabar amb les seves activitats, i que també busqueu ajuda dels professionals adequats, perquè ho cregueu o no, teniu un problema, en sou les víctimes i sou qui carregeu amb les seqüeles. I això no és només vàlid pels abusos de tipus sexual o deshonest, també val pels abusos dels altres tipus.

Una abraçada.

Abusos a menores

Los abusos son todos compadres unos de otros y viven de la protección que mutuamente se prestan.
Ruy Barbosa, escritor, jurista y político brasileño (1849-1923)

En la definición del diccionario de la palabra "abuso" nos habla de exceso. Dice que es hacer uso excesivo, injusto o indebido de algo o de alguien. Uno de los abusos del que más hemos oído hablar es seguramente el abuso de poder (o de autoridad), pero tenemos otros como el abuso de confianza, el deshonesto o sexual, el de fuerza, etc.

Yo estoy contra todo tipo de abusos, del primero al último. Y en especial de los abusos a menores. De un tiempo a esta parte este tema, el de los abusos, y en especial los sexuales, ha tenido un gran impulso, tanto por los que se refieren a las mujeres, destapados con la campaña del «me too» que comenzó en el entorno de la industria cinematográfica, como los que fueron perpetrados con menores, que se han puesto de actualidad por la gran cantidad de casos de pederastia o pedofilia destapados en el ámbito de la Iglesia Católica.

Los abusos a menores no se limitan a los sexuales. Creo que todos conocemos casos en que algún adulto ha abusado de un menor para hacerse con sus bienes, o que ha explotado alguna de sus habilidades (artísticas, deportivas, etc.) a beneficio de uno o de unos adultos (que muchas veces son sus padres).

La ONU considera, en sus protocolos de intervención pacífica y de acción humanitaria, que en el ámbito de las relaciones sexuales toda persona que es objeto de esta intervención o acción está en una situación de inferioridad y que toda relación sexual con ella por parte de los cooperantes es, por tanto, abusiva, ya que no es de igual a igual. El cooperante tiene una situación de ventaja sobre el beneficiario de su acción. La ONU también considera que se produce esa desigualdad en el caso de la prostitución, pero eso desde mi punto de vista ya es más discutible, ya que no toda la prostitución responde a las mismas premisas, a los mismos esquemas.

En la versión de la Wikipedia en catalán se nos explica que:

Una definición del abuso sexual infantil generalmente aceptada es la propuesta por el National Center of Child Abuse and Neglect (que depende del United States Department of Health and Human Services), en 1978: Contactos e interacciones entre un niño y un adulto, cuando el adulto (agresor) usa al niño para estimularse sexualmente él mismo, al niño o a otra persona. El abuso sexual puede también ser cometido por una persona menor de 18 años, cuando el perpetrador es significativamente mayor que la víctima o cuando el agresor está en una posición de poder o control sobre el menor.

Los efectos del abuso sexual infantil pueden incluir la depresión, el trastorno por estrés postraumático, la ansiedad, la propensión a una mayor victimización en la edad adulta, y el daño físico para el niño, entre otros problemas. El abuso sexual por un miembro de la familia es una forma de incesto, y puede conllevar en un trauma psíquico más serio y de largo plazo, especialmente en el caso del incesto parental.

Se estima que han sido víctimas de abusos sexuales en su infancia el 19,7% de las mujeres y el 7,9% de los hombres. La mayoría de los agresores son hombres (un 87%) mayoritariamente heterosexuales, casados y emparentados o cercanos al entorno familiar del menor con el que tienen una relación de confianza. Suelen ser hombres de mediana edad, entre los 30 y los 50 años. Muchos de ellos han cometido sus primeros abusos antes de sus 16 años, no en vano entre un 20 y un 30% de los abusos a menores son cometidos por otros menores. Los abusos cometidos por mujeres suelen tener por víctimas adolescentes.

Aproximadamente el 30% de los agresores son parientes del niño, con frecuencia hermanos, padres, tíos o primos, alrededor del 60% son otros conocidos como "amigos" de la familia, niñeras, o vecinos, los extraños comportan sólo un 10% de los casos de abuso sexual infantil. Algunas fuentes informan que la mayoría de los delincuentes que abusan sexualmente de los niños impúberes son pedófilos, pero algunos delincuentes no cumplen con los estándares de diagnóstico clínico de la pedofilia. La mayoría de los abusos a menores cometidos en centros escolares, de esparcimiento o en organizaciones juveniles, suelen tener un carácter homosexual masculino.

En pocas palabras son los hombres heterosexuales que abusan más de los menores, y, en consecuencia, las niñas son más abusadas que los niños. Particularmente me parecen especialmente graves los perpetrados por miembros del clero y aún más cuando éste son educadores, ya sea en el seno de un centro escolar o en una actividad educativa de ocio o en las organizaciones juveniles («Boy Scouts», etc.)

En el abuso sexual a un menor generalmente hay un abuso de poder, porque casi siempre el adulto tiene algún tipo de preponderancia o autoridad sobre el menor, y muchas veces esta va acompañada de un abuso de confianza porque el menor suele confiar en el agresor. Y lo más grave son las secuelas psicológicas que suelen dejar en aquellas personas aún en fase de formación y desarrollo. Hay quien asegura que la mayoría de los agresores han sido víctimas de abusos, pero esto no sé si es cierto. No lo he podido corroborar.

Además, esas secuelas que generalmente afectan tanto a su personalidad (desde el punto de vista de la psicología) como a su sexualidad, y llevan a la víctima a intentar olvidarlo y que no esté en condiciones de denunciarlo públicamente hasta bastantes años después. Eso por un lado da impunidad al agresor, porque puede seguir con sus actividades durante años, ya que cuesta que sea denunciado. Por otra parte cuando el menor, ya adulto, se decide a afrontarlo, denunciarlo y hacer frente a su agresor hay muchos países donde el delito ha prescrito, el agresor ya ha envejecido y puede que haga años que ha dejado de abusar de los menores.

Además, las instituciones religiosas han optado hasta hace poco para esconder la cabeza bajo el ala, por ir moviendo al agresor, cuando ha sido denunciado, de un centro a otro sin impedirle que siguiera con sus prácticas . Cuando no, han intentado hacer pasar al menor por mentiroso o de provocador, o han chantajeado a los padres que lo han denunciado para acallarlos. «Con la Iglesia hemos topado» puso Cervantes en boca de su Quijote. Mi compañero bloguero Lucky Luciano (y también amigo) nos podría hablar de ello con conocimiento de causa, ya que ha sido una de las víctimas. Yo, por suerte me he librado de ello, pero sé de dos agresores entre los hermanos de la Salle del colegio donde hice los estudios primarios y secundarios. Me lo contaron sus víctimas y sé que no mentían. La orden optó por hacer lo que hacen todas, cambiarlos de colegio, echar tierra encima y aquí no ha pasado nada. No hace muchos días, se ha abierto una mínima esperanza de que esto cambie, ya que el Papa ha hecho público un propósito de enmienda de su iglesia. Esperamos que sea efectivo.

Sin duda, no podemos seguir así. Creo que debemos ser los adultos los que hemos de afrontar el problema, que hemos de proteger a los menores con tolerancia cero, no dejar pasar ni una. El menor víctima de estos abusos está doblemente desprotegido. Por un lado, porque muchas veces el agresor es quien debería proteger (el padre, el hermano mayor, el tío, el primo, el religioso, el cura, el maestro, el profesor, el monitor... o la madre, la hermana mayor...), del otro porque estos adultos le suelen imponer el silencio («no se lo digas a nadie») y porque muchas veces es el propio menor quien tiene una vergüenza y un miedo terribles a que alguien sepa de qué prácticas ha sido víctima. Por poner un ejemplo, un niño de 13 o 14 años de hoy en día sabe perfectamente que es la homosexualidad y él, que aún está definiendo su sexualidad, suele tener mucho miedo a descubrirse gay, ¿cómo quieres que reconozca públicamente que se ha dejado tocar por un hombre adulto?

Somos nosotros los adultos, como personas y como sociedad, los que hemos de poner fin a esos abusos que parece que hayan proliferado mucho más. No tengo claras cuáles son las causas ni cómo encontrar soluciones efectivas. No sé si tienen que ver en el funcionamiento de nuestra sociedad, donde los niños están en manos de unas familias que no siempre son lo suficientemente saludables, que son educados por unas escuelas que tienen unos mecanismos de control interno propios, donde aún no se pudo erradicar lacras tan importantes como el acoso escolar («bullying») y, por lo visto, tampoco los abusos... Creo que es uno de los temas a trabajar mucho más serio de lo que se ha hecho hasta la fecha.

En fin, tenemos un problema al que todavía no le hemos encontrado una solución aceptable. Quiero terminar recomendando a todos los menores que eventualmente hayan podido leer este escrito que, si han sido objeto de abusos, no callen. Quiero deciros que busquéis la manera de denunciar al agresor y de acabar con sus actividades, y también que busquéis ayuda de los profesionales adecuados, porque lo creas o no, tenéis un problema, sois las víctimas y sois quien carga con las secuelas. Y eso no es sólo válido para los abusos de tipo sexual o deshonesto, también vale para los abusos de los otros tipos.

Un abrazo.

Els rics no creen ocupació --- Los ricos no crean empleo

[Entrada 282]

Els rics no creen ocupació

Quan la classe mitjana prospera, els negocis creixen i contracten i els propietaris milloren els beneficis. És per això que gravar els rics per pagar en inversions que beneficiïn a tots és un tracte fantàstic per a la classe mitjana i per als rics.
Nicolas J. Hanauer (1959) és un empresari i capitalista de risc americà.

La història ha fet palès que la crisi econòmica iniciada amb el crac de la borsa de Nova York de 1929 (del 24 al 29 d'octubre) va acabar després del final de la segona guerra mundial i va rebre un fort impuls de les inversions derivades de la Guerra Freda.

El president dels EUA en 1929, el republicà Herbert C. Hoover, no va saber tallar la Gran Depressió. Les seves mesures econòmiques basades en la idea que eren els rics qui generaven la riquesa i el benestar social, i que era en aquells a qui calia protegir, no van funcionar i el van dur a perdre la reelecció on s'enfrontava a Franklin Delano Roosevelt.

Roosevelt ha estat l'únic president que ha guanyat les eleccions presidencials en quatre ocasions consecutives, en plena Gran Depressió. Les seves mesures, basades la intervenció dels mercats i el benestar social van reflotar el país que ha estat des de llavors la primera potència mundial. Van ser mesures que van donar peu en això que ara coneixem com a «l'estat del benestar» i que potenciaven les idees keynesianes.

Tot plegat fa evident que la sortida d'aquella crisi no es pot adjudicar a les grans fortunes, sinó a una classe mitjana que a poc a poc va anar recuperant la seva capacitat de consum.

El març de 2012, cinc anys després de l'inici de la crisi econòmica iniciada el 2008 (una crisi encara no superada i que actualment els àugurs ens estan pronosticant una nova recaiguda, amb l'arribada d'una forta recessió), Nicolas J. Hanauer, un dels fundadors d'Amazon, va gravar una polèmica "TED talk" que no va ser publicada en el seu moment adduint que era "explícitament partidista".

TED és una societat estatunidenca que organitza un conjunt de conferències seguint el seu lema «idees que val la pena difondre» i és àmpliament coneguda pel seu congrés anual (TED Conference) i les seves xerrades (TED Talks) que cobreixen un ampli espectre de temes que inclouen ciències, art i disseny, política, educació, cultura, negocis, assumptes globals, tecnologia, desenvolupament i entreteniment. TED va ocultar aquesta xerrada titulada «Els rics no creen ocupació, els veritables creadors d'ocupació són els consumidors de classe mitjana», de la qual disposeu una transcripció al castellà a https://www.vidapositiva.com/nick-hanauer-los-ricos-no-crean-empleo-los-verdaderos-creadores-de-empleo-son-los-consumidores-de-clase-media i que us recomano llegir completa (és curteta).

Hanauer ens explica coses com aquestes:

un consumidor corrent crea més ocupació que un capitalista com jo [...]

Tot el que ha dirigit un negoci sap que contractar gent és l'últim recurs dels capitalistes. És el que fem, únicament i exclusivament, si una pujada en la demanda en consum així ho exigeix. Per això, dir-se a si mateixos "creadors d'ocupació", no només és incorrecte, és ingenu. Així doncs, les polítiques existents estan del revés. Quan les majors desgravacions fiscals i els percentatges impositius més baixos beneficien als rics, tot en nom de la creació d'ocupació, l'únic que passa és que els rics es fan més rics. [...]

Des de 1980, el percentatge d'ingressos de l'1% dels nord-americans més rics s'ha triplicat, però la mitjana de la taxa impositiva ha baixat en un 50%. Si fos veritat que com més baixos fossin els impostos dels més rics i més riquesa tinguessin, crearien més ocupació, avui dia estaríem ofegats d'ofertes de treball. I, no obstant això, la desocupació i la subcontractació estan en la seva major nivell conegut. [...]

En una economia capitalista, els veritables creadors d'ocupació són els consumidors de classe mitjana, i gravar els rics per fer inversions farà que la classe mitjana creixi i prosperi. Sens dubte és el millor que podem fer per la classe mitjana, pels pobres i pels rics.

Una abraçada.

Los ricos no crean empleo

cuando la clase media prospera, los negocios crecen y contratan y los propietarios mejoran los beneficios. Es por eso que gravar a los ricos para pagar en inversiones que beneficien a todos es un trato fantástico para la clase media y para los ricos.
Nicolas J. Hanauer (1959) es un empresario y capitalista de riesgo estadounidense.

La historia ha puesto de manifiesto que la crisis económica iniciada con el crack de la bolsa de Nueva York de 1929 (del 24 al 29 de octubre) acabó después del final de la segunda guerra mundial y recibió un fuerte impulso de la inversiones derivadas de la Guerra Fría.

El presidente de los EEUU en 1929, el republicano Herbert C. Hoover, no supo cortar la Gran Depresión. Sus medidas económicas basadas en la idea de que eran los ricos quienes generaban la riqueza y el bienestar social, y que era a aquellos a quienes tenía que proteger, no funcionaron y lo llevaron a perder la reelección en que se enfrentaba a Franklin Delano Roosevelt .

Roosevelt ha sido el único presidentes que ha ganado las elecciones presidenciales en cuatro ocasiones consecutivas, en plena Gran Depresión. Sus medidas, basadas la intervención de los mercados y el bienestar social reflotaron el país que ha sido desde entonces la primera potencia mundial. Fueron medidas que dieron pie a eso que ahora conocemos como «estado del bienestar» y que potenciaban las ideas keynesianas.

Todo ello hace evidente que la salida de aquella crisis no se puede adjudicar a las grandes fortunas, sino a que una clase media que poco a poco fue recuperando su capacidad de consumo.

En marzo de 2012, cinco años después del inicio de la crisis económica iniciada en 2008 (una crisis aún no superada y que actualmente los augures nos están pronosticando una nueva recaída, con la llegada de una fuerte recesión), Nicolas J. Hanauer, uno de los fundadores de Amazon, grabó una polémica "TED talk" que no fue publicada en su momento aduciendo que era "explícitamente partidista".

TED es una sociedad estadounidense que organiza un conjunto de conferencias siguiendo su lema «ideas que vale la pena difundir" y es ampliamente conocida por su congreso anual (TED Conference) y sus charlas (TED Talks) que cubren un amplio espectro de temas que incluyen ciencias, arte y diseño, política, educación, cultura, negocios, asuntos globales, tecnología, desarrollo y entretenimiento. TED ocultó esta charla titulada «Los ricos no crean empleo, los verdaderos creadores de empleo son los consumidores de clase media», de la que disponéis una transcripción al castellano en https://www .vidapositiva.com / nick-Hanau-los-ricos-no-crean-empleo-los-verdaderos-creadoras-de-empleo-son-los-consumidoras-de-clase-media y que os recomiendo leer completa (es cortita).

Hanauer nos cuenta cosas como estas:

Un consumidor corriente crea más empleo que un capitalista como yo [...]

Todo el que ha dirigido un negocio sabe que contratar gente es el último recurso de los capitalistas. Es lo que hacemos, única y exlusivamente, si una subida en la demanda en consumo así lo exige. Por ello, llamarse a sí mismos “creadores de empleo”, no sólo es incorrecto, es ingenuo. Así pues, las políticas existentes están del revés. Cuando las mayores desgravaciones fiscales y los porcentajes impositivos más bajos benefician a los ricos, todo en nombre de la creación de empleo, lo único que ocurre es que los ricos se hacen más ricos.

Desde 1980, el porcentaje de ingresos del 1% de los estadounidenses más ricos se ha triplicado, pero la media de la tasa impositiva ha bajado en un 50%. Si fuera verdad que cuanto más bajos fueran los impuestos de los más ricos y más riqueza tuvieran, crearían más empleo, hoy en día estaríamos ahogados de ofertas de trabajo. Y, sin embargo, el desempleo y la subcontratación están en su mayor nivel conocido. [...]

En una economía capitalista, los verdaderos creadores de empleo son los consumidores de clase media, y gravar a los ricos para hacer inversiones hará que la clase media crezca y prospere. Sin duda es lo mejor que podemos hacer por la clase media, por los pobres y por los ricos.

Un abrazo.

Competir o compartir

[Entrada 281]

Competir o compartir

És impossible guanyar sense que un altre perdi, per això la vida ha de ser un compartir i no un competir.
Publio Siro (85 – 43 ac) escriptor romà.

Crec que ja he dit més d'un cop que sóc més partidari dels esports de cooperació que dels de competició com ara l'excursionisme. Jo el practico tant a peu (senderisme) com en bicicleta (BTT). Penso que val la pena donar-hi dues voltes en aquest tema que moltes vegades es presenta com una disjuntiva i que potser no ho és tant com ens volen fer creure.

«Competir implica lluita, rivalitat, enfrontament. Quan competim hi ha un sol guanyador i són molts els perdedors, només és un qui aconsegueix el triomf i aquest és el número u.

«Compartir ens acosta a la idea de col·laboració (repartir de manera equilibrada), empatia (dividir alguna cosa entre els participants segons uns acords previs en què tots participen), suport, generositat i col·lectiu.

«En la societat actual, el concepte de compartir cada vegada pren més força. Amb l'aparició d'Internet es va produir un canvi extraordinari: el coneixement està a l'abast de qualsevol que sàpiga llegir. Ajudats per eines com aquesta han començat a desenvolupar-se noves formes de relació humana basades fonamentalment en la confiança i en formes de pensar en comú, de la mateixa manera que ho feien els nostres avantpassats.

«Avui en dia cada vegada són més les persones que comparteixen: la informació, el cotxe, la casa per vacances o per a l'aprenentatge de llengües estrangeres, els llocs de treball.

«En compartir, el concepte de propietat perd valor per donar pas a una mica més gran que és el bé comú.» Diu Concha Sanz.

«T'has aturat a pensar que competir ens fa vulnerables? Volem poder i ens vam convertir en candidats perfectes per a la manipulació. T'acabes venent a tu mateix i mentre algú et comprarà. Llavors et converteixes en mercaderia perquè ets intercanviable. Competir crea grans insatisfaccions perquè sempre hi haurà algú millor, més ric, més guapo, més intel·ligent. Perdràs la teva essència lliurant els teus valors a qui et prometi tresors, sense anticipar la pèrdua que això et produirà.

«En canvi en compartir sempre guanyem. Vam adquirir major potència, perquè sempre seràs tu. No et compres ni et vens i la força que aconsegueixes no la perds. Ara estic compartint part dels meus coneixements i això no em fa perdre, no em resta. Al contrari, puc ajudar o motivar, puc trobar afinitats. Sempre suma, afegeix, aporta. Et permet créixer i et possibilita fer créixer.

«En triar entre competir i compartir el que estàs triant és si prefereixes poder o potència.» Assegura Arancha Merino.

Gisella Herazo diu que la gent més influent no para de compartir i planteja que per això cal:
· «Ajudar sense interès i sense voler cobrar després favors
· «Reconèixer que no ho saps tot i que està bé no saber-ho tot»

Però «la competència, per un premi, un reconeixement, un valor per generar, noblement exercida, multiplica els fruits de la natural curiositat i l'enginy dels individus. El falsejament de la competència, mitjançant el monopoli, la informació privilegiada, el tràfic d'influències i la corrupció, disminueix els fruits assolibles, neutralitza l'enginy dels més hàbils i creadors, nega les legítimes aspiracions de gents que s'esforcen en va. Sí, la competència pot exercir noblement, no és "dolenta" per sé, sinó tot el contrari.

«La cooperació, noblement exercida, permet que qui s'esforça i no arriba participi en la mesura de les seves capacitats i comparteixi en la mesura de les seves necessitats. Protegeix al grup d'avatars i riscos, compartint aquests riscos, selecciona la bona genètica col·lectiva. El falsejament de la cooperació mitjançant l'abús dels compactes socials, el fet de munyir la vaca dels recursos col·lectius, la pretensió a drets injustificats o infundats, destrueix valor social i confiança en les institucions. Sí, la cooperació pot exercir innoblement, i qualsevol acte cooperatiu no és "bo" pel sol fet d'utilitzar aquesta denominació.

«Tots, o gairebé tots, tenim una barreja d'aquestes dues pulsions per la senzilla raó que les dues són trets evolutius i perquè, en alguna mesura i dosificació, totes dues, en tensió selectiva permanent, ens han fet humans.» Segons exposa José Antonio Herce.

Tot plegat ens deixa ben clar que competir pot generar frustració i que compartir facilita l'abús de qui no aporta o aporta menys. Ni una cosa ni l'altra (ni la frustració ni l'abús) invaliden les bondats de competir i de compartir.

La nostra civilització ha usat el fet de competir per fer-nos creure en les elits privilegiades, en les minories selectes, com a justificació de les desigualtats socials. Potser per això molts tinguem reticències importants al fet de competir, tot i que el fet de competir també té aspectes positius com els que exposa el Sr. Herce.

La supervivència dels éssers humans s'ha sustentat en el fet de cooperar i compartir. No va ser fins a l'aparició dels excedents (tan lligats a l'origen de la civilització) que van aparèixer aquests abusos, pretensió de drets especials, etc. que planteja en Jose Antonio Herce.

A la nostra societat s'ha sobrevalorat aquesta competència, en molts casos salvatge (guanyar al preu que sigui), i s'ha menystingut el tema de cooperar i compartir que aplana diferències acostant-nos a la igualtat social. Reservem aquest cooperar i compartir per al nostre cercle familiar i per les amistats més properes. Vull dir que hi ha un desequilibri clar a favor del fet de competir en la nostra societat. Crec que cal reequilibrar aquesta dicotomia reduint força el fet de competir, sense anul·lar-lo, i fent créixer força més el fet de compartir per millorar el nostre desenvolupament individual, potenciar les persones, i la igualtat social. Sens dubte de cap mena s'ha de competir i compartir, però no com s'ha fet fins avui.

«Compartir és millor que competir. Naturalment cal mantenir un cert esperit competitiu que et porti a fer millor les coses que la competència, però la veritat és que creixem més si compartim.» Afirma Roberto García.

Una abraçada.

Competir o compartir

Es imposible ganar sin que otro pierda, por eso la vida tiene que ser un compartir y no un competir.
Publio Siro (85 – 43 ac) escritor romano.

Creo que ya he dicho más de una vez que soy más partidario de los deportes de cooperación que de los de competición como lo es el excursionismo. yo lo practico tanto a pie (senderismo) como en bicicleta (BTT). Pienso que vale la pena dar dos vueltas en este tema que muchas veces se presenta como una disyuntiva y que tal vez no lo es tanto como nos quieren hacer creer.

«Competir implica lucha, rivalidad, enfrentamiento. Cuando competimos hay un solo ganador y muchos perdedores, solo es uno el que consigue el triunfo y ese es el número uno.

«Compartir nos acerca a la idea de colaboración (repartir de forma equilibrada), empatía (dividir algo entre los participantes según unos acuerdos previos en los que todos participan), apoyo, generosidad y colectivo.
En la sociedad actual, el concepto de compartir cada vez toma más fuerza. Con la aparición de Internet se produjo un cambio extraordinario: el conocimiento está al alcance de cualquiera que sepa leer. Ayudados por herramientas como esta han empezado a desarrollarse nuevas formas de relación humana basadas fundamentalmente en la confianza y en formas de pensar en común, de la misma forma que lo hacían nuestros antepasados.

«Hoy en día cada vez son más las personas que comparten: la información, el coche, la casa para vacaciones o para el aprendizaje de lenguas extranjeras, los lugares de trabajo.

«Al compartir, el concepto de propiedad pierde valor para dar paso a algo más grande que es el bien común.» Dice Concha Sanz.

«¿Te has parado a pensar que competir nos hace vulnerables? Queremos poder y nos convertimos en candidatos perfectos para la manipulación. Te acabas vendiendo a ti mismo y mientras alguien te comprará. Entonces te conviertes en mercancía porque eres intercambiable. Competir crea grandes insatisfacciones porque siempre habrá alguien mejor, más rico, más guapo, más inteligente. Perderás tu esencia entregando tus valores a quien te prometa tesoros, sin anticipar la pérdida que ello te producirá.

«En cambio al compartir siempre ganamos. Adquirimos mayor potencia, porque siempre serás tú. No te compras ni te vendes y la fuerza que alcanzas no la pierdes. Ahora estoy compartiendo parte de mis conocimientos y eso no me hace perderlos, no me resta. Al contrario, puedo ayudar o motivar, puedo encontrar afinidades. Siempre suma, añade, aporta. Te permite crecer y te posibilita hacer crecer.

«Al elegir entre competir y compartir lo que estás eligiendo es si prefieres poder o potencia.» Asegura Arancha Merino.

Gisella Herazo dice que la gente más influyente no para de compartir y plantea que para ello es necesario:
· «Ayudar sin interés y sin querer cobrar luego favores
· «Reconocer que no lo sabes todo y que está bien no saberlo todo»

Pero «La competencia, por un premio, un reconocimiento, un valor por generar, noblemente ejercida, multiplica los frutos de la natural curiosidad y el ingenio de los individuos. El falseamiento de la competencia, mediante el monopolio, la información privilegiada, el tráfico de influencias y la corrupción, disminuye los frutos alcanzables, neutraliza el ingenio de los más hábiles y creadores, niega las legítimas aspiraciones de gentes que se esfuerzan en vano. Sí, la competencia puede ejercerse noblemente, no es “mala” per sé, sino todo lo contrario.

«La cooperación, noblemente ejercida, permite que quien se esfuerza y no llega participe en la medida de sus capacidades y comparta en la medida de sus necesidades. Protege al grupo de avatares y riesgos, mutualiza estos riesgos, selecciona la buena genética colectiva. El falseamiento de la cooperación mediante el abuso de los compactos sociales, el ordeñe de los recursos colectivos, la pretensión a derechos injustificados o infundados, destruye valor social y confianza en las instituciones. Sí, la cooperación puede ejercerse innoblemente, y cualquier acto cooperativo no es “bueno” por el mero hecho de utilizar esta denominación.

«Todos, o casi todos, tenemos una mezcla de estas dos pulsiones por la sencilla razón de que ambas son rasgos evolutivos y porque, en una u otra medida y dosificación, ambas, en tensión selectiva permanente, nos han hecho humanos.»Según expone José Antonio Herce.

Todo esto nos deja bien claro que competir puede generar frustración y que compartir facilita el abuso de quien no aporta o aporta menos. Ni una cosa ni la otra (ni la frustración ni el abuso) invalidan las bondades de competir y de compartir.

Nuestra civilización ha usado el hecho de competir para hacernos creer en las élites privilegiadas, en las minorías selectas, como justificación de las desigualdades sociales. Quizá por eso muchos tengamos reticencias importantes al hecho competir, aunque el competir también tiene aspectos positivos como los que expone el Sr. Herce.

La supervivencia de los seres humanos se ha sustentado en el hecho de cooperar y compartir. No fue hasta la aparición de los excedentes (tan ligados al origen de la civilización) que aparecieron esos abusos, la pretensión de derechos especiales, etc. que plantea Jose Antonio Herce.

En nuestra sociedad se ha sobrevalorado esa competencia, en muchos casos salvaje (ganar al precio que sea), y se ha menospreciado el tema de cooperar y compartir que allana diferencias acercándonos a la igualdad social. Reservamos ese cooperar y compartir para nuestro círculo familiar y por las amistades más cercanas. Quiero decir que hay un desequilibrio claro a favor del hecho de competir en nuestra sociedad. Creo que hay que reequilibrar esa dicotomía reduciendo bastante el competir, sin anularlo, y haciendo crecer bastante más el compartir para mejorar nuestro desarrollo individual, potenciar las personas y la igualdad social. Sin ninguna classe de duda se debe competir y compartir, pero no como se ha hecho hasta ahora.

«Compartir es mejor que competir. Naturalmente hay que mantener un cierto espíritu competitivo que te lleve a hacer mejor las cosas que la competencia, pero lo cierto es que crecemos más si compartimos.» Afirma Roberto García.

Un abrazo.

Onze de setembre --- Once de Septiembre

[Entrada 280]

Onze de setembre

Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Perquè, malgrat tot, hi ha tants motius per ser-hi.
Perquè cal ser-hi una vegada més.
Encara.

Tant com es pugui. Sempre que es pugui. Fins on es pugui.
Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Malgrat la fatiga, la intimidació i el menyspreu
–les armes usuals dels autoritarismes–,
malgrat les divisions, les confusions i els cofoismes
en què diluïm les nostres raons i les nostres forces.

Per la justícia, per la llibertat, per la democràcia,
per la paraula nostra i la dels altres,
pels arguments i els vots a favor i en contra,
pel bon govern, pel tracte just, pel futur obert, per la pau amable.

Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.

Contra el cansament, contra la claudicació, contra el desànim,
contra la repressió, contra la provocació, contra la mentida,
contra l’ofegament, contra la prevaricació, contra l’arrogància.

Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Perquè, malgrat tot, hi ha tant motius per ser-hi.
Perquè cal ser-hi una vegada més.
Encara.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) catedràtic de física, investigador i poeta
Font: els científics, per la independència

Once de Septiembre

Estar ahí. Volver a estar ahí. Insistir en estar ahí.
Porque, a pesar de todo, hay tantos motivos para estar ahí.
Porque hay que estar ahí una vez más.
Todavía.

Tanto como se pueda. Siempre que se pueda. Hasta donde se pueda.
Estar ahí. Volver a estar ahí. Insistir en estar ahí.
A pesar de la fatiga, la intimidación y el desprecio
–las armas usuales de los autoritarismos–,
a pesar de las divisiones, las confusiones y los ufanismos [o gozosismos]
en que diluimos nuestras razones y nuestras fuerzas.

Para la justicia, por la libertad, por la democracia,
or la palabra nuestra y la de los demás,
por los argumentos y los votos a favor y en contra,
por el buen gobierno, por el trato justo, por el futuro abierto, por la paz amable.

Estar ahí. Volver a estar ahí. Insistir en estar ahí.

Contra el cansancio, contra la claudicación, contra el desánimo,
contra la represión, contra la provocación, contra la mentira,
contra el ahogamiento, contra la prevaricación, contra la arrogancia.

Estar ahí. Volver a estar ahí. Insistir en estar ahí.
Porque, a pesar de todo, hay tantos motivos para estar ahí.
Porque hay que estar ahí una vez más.
Todavía.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) catedrático de física, investigador y poeta
Fuente: els científics, per la independència