[Entrada 415]
Crec que la monogàmia va en contra de la nostra biologia bàsica.
Adam Franklin (1968), guitarrista, cantant i compositor: Amics amb dret.
Pel que sabem, la monogàmia és característica de la majoria de les aus, tot i que n’hi ha de polígames com les gallines i en aquest cas la paternitat deixa de tenir sentit. En el món dels mamífers hi ha molta més diversitat. N’hi ha de polígams, com els cèrvids, on hi ha un mascle dominant que és l’únic amb dret a la procreació. Per a d’altres com alguns simis i cetacis, les pràctiques sexuals no es limiten a la procreació sinó que tenen un caràcter més social i les pràctiques homosexuals, especialment entre els mascles, no són un fet estrany. No conec cap cas de monogàmia entre mamífers. Això em fa pensar que és força probable que el que diu Adam Franklin sigui cert.
Pel que sé, la monogàmia humana prové de l’antiga Grècia. A la resta de les civilitzacions que he estudiat imperava la poligàmia, en canvi, a la cultura grecoromana, no. A la cultura grega existien figures que permetien les relacions homosexuals entre homes adults i adolescents o joves (a la cultura grecoromana la dona tenia un paper molt secundari i socialment quasi nul). En el món greco-romà, i especialment a Roma, hi havia diferents consideracions en funció de la classe social a la qual es pertanyia i el rol sexual que es jugués, el penetrador era més acceptat que el penetrat. En resum, la monogàmia, adoptada pel cristianisme, és un tret de la cultura occidental, no un fet natural.
Els darrers segles la dona ha aconseguit reivindicar-se i encara està lluitant per una igualtat social, cultural i econòmica que encara està lluny d’assolir a escala global. L’Islam, és un exemple d’una cultura que s’hi oposa. Alguns col·lectius han començat a trencar amb aquesta monogàmia cultural i antinatural. Un exemple d’això és el poliamor. Però encara estem etiquetant qualsevol relació sexual que tingui una funció social, no procreativa, i quan es produeix fora d’una relació monògama, especialment si té caire homosexual. Tot i això, alguns dels més joves, molts d’ells encara adolescents, comencen a veure les coses d’una altra manera. Defensen que poden tenir relacions sexuals amb qualsevol persona, sigui del sexe que sigui, quan els vingui de gust, especialment si se’n senten atrets o hi ha sentiments o emocions que ho afavoreixen. Penso que aquest devia ser el funcionament de les relacions sexuals a les tribus primitives, com avui encara ho és en alguna espècie de ximpanzés o entre els dofins. Penso que, possiblement, aquesta sigui la sexualitat natural de l’humà lliure.
Si no fos així com s’explica que s’hagi trobat evidències de prostitució heterosexual i homosexual a les primeres civilitzacions? Per què avui hi ha evidències que una part considerable dels descendents de les parelles monògames actuals és biològicament impossible que siguin fills del que consta legalment com el seu pare? Per què hi ha tan pocs matrimonis (siguin del tipus que siguin) que durin per sempre? Per què la durada mitjana d’un matrimoni a la Comunitat Europea és només d’uns catorze anys?
[Entrada 414]
Els poders públics promouran eficaçment les diverses formes de participació en l’empresa i fomentaran, mitjançant una legislació adequada, les societats cooperatives. També establiran els mitjans que facilitin l’accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció.
Article 129.2 de la Constitució espanyola vigent en l'actualitat.
Suposo que ja coneixeu aquesta història: «Un professor va donar un globus a cada un dels seus estudiants. Els va demanar d'inflar-lo, escriure-hi el seu nom i tirar-lo al passadís. Un cop van haver acabat el professor els va barrejar i va donar cinc minuts als alumnes per trobar en silenci el seu globus. Tot i una agitada recerca, ningú va trobar el seu. Llavors el professor els va dir que agafessin el primer globus que trobessin i l'entreguessin a la persona que havia escrit el seu nom en ell. En menys de cinc minuts cadascun tenia el seu propi globus.» L'he treta de la pàgina MegaStar. Allà fa una reflexió sobre la felicitat: «El professor va dir als estudiants: "Aquests globus són com la felicitat. No la trobarem mai si tothom està buscant la seva. Però si ens preocupem per la felicitat dels altres... també trobarem la nostra."» Jo hi veig un exemple clar del que vol dir la cooperació i la solidaritat. Si cadascú es busca la vida, és molt probable que acabem a la misèria o sent explotats per un altre, mentre que si ens preocupem els uns dels altres, si col·laborem, és força més fàcil que ens en sortim.
De fet, aquesta cooperació era el principi de funcionament de les tribus. Les tribus primitives tenien entre uns quaranta i uns dos-cents membres. Els seus membres s'ocupaven d'aconseguir aliment i benestar per a tots sense distincions. Evidentment, hi havia divisió de tasques, normalment en funció de les habilitats de cadascú. Però allà tots eren iguals, independentment de qui era el pare o la mare, només els diferenciaven les singularitats personals i les habilitats. Eren tribus nòmades que vivien de la caça o la pesca i la recol·lecció de llavors i vegetals. Entraven en contacte amb altres tribus amb les quals intercanviaven macles joves (probablement abans de la pubertat) i coneixements. Establint així unes xarxes que permetien difondre els petits progressos de cada tribu, com el control del foc, per exemple. Sens dubte també hi devia haver conflictes i desavinences, però no sempre es dirimien a base de violència. S'ha trobat algun enterrament on hi ha signes de violència, signes d'alguna lluita, però no sembla que fos norma general en aquells temps. Encara queden tribus, molt poques que viuen en organitzacions d'aquest tipus, com també n'hi ha de violentes i alguna que fins fa ben poc practicaven canibalisme, però això no es creu que fos el més habitual en les tribus primitives. En canvi, sí que ho era la cooperació.
S’estima que l’home primitiu dedicava entre dues i quatre hores diàries a les tasques necessàries per a la seva subsistència i benestar, així que disposava de més de vint hores per a l’oci i el descans. Per què actualment hi dediquem més del doble (o el quàdruple)? Quina part del nostre esforç va destinat a mantenir i enriquir a les elits? Aporta alguna cosa a la humanitat tot el luxe que els envolta? És sostenible el malbaratament de recursos que acompanya al glamour o a la moda (allò fashion)? Pot ser que no els interessi que siguem solidaris i cooperatius? Si no, per què el gran capital (i en concret l'ultraliberalisme) odia tots moviments cooperatius i fa tot el possible aixafar-los? Per què es fomenta l’individualisme? A qui afavoreix? Per què no interessa culturitzar a la gent? Per què es vol evitar que la gent pensi? Per què es vol controlar la informació?
[Nota sobre l’article de la Constitució espanyola que encapçala aquest text: No em consta ni tinc cap evidència que l’Estat estigui fent res per donar compliment d’aquest mandat constitucional. Pot ser que estigui equivocat, però no ho crec.]
[Entrada 413]
Tots els homes neixen iguals, però és el darrer cop que ho són.
Abraham Lincoln (1808-1865), polític.
Avui sabem que tots els humans som diferents fins i tot en el moment de néixer. També sabem que en psicologia diferencien el caràcter (els trets que hem heretat a través del genoma) de la personalitat (allò que hem adquirit a través de l’educació i l’experiència). Com que la personalitat és fruit de l’educació rebuda, de les descobertes personals, de les vivències, de les experiències viscudes, de l'entorn social, dels coneixements adquirits, etc. acabem essent responsables de la nostra personalitat, almenys en bona part, perquè podem treballar-la i fer-la canviar. En canvi, els elements del nostre caràcter formen part de la nostra biologia i com a màxim podem aprendre a controlar-los, i, per tant, són prou difícils de canviar, per no dir que és impossible. Podem afirmar que el caràcter d’una persona es determina en el moment de la fecundació. A més, la singularitat de cada persona és el que la caracteritza i ens agrada que ens reconeguin i valorin per això, perquè som diferents, i nosaltres reconeixem i valorem els altres perquè són singulars. Sabem, també, que el que viu la mare i el que passa al seu voltant quan està embarassada també arriba al fetus i influeix sobre ell i la seva personalitat. Tot plegat ens fa singulars i aquesta singularitat individual és el que ens fa persones.
A més, naixem diferents perquè en el moment de nàixer ja pertanyem a una família i això ens situa en un lloc i en un nivell social diferent. Evidentment, no és el mateix néixer en el si d’una família pobra, que en el d’una família rica o de l’alta societat. Les possibilitats no són les mateixes, ni les oportunitats, ni les perspectives d’herència. De fet, això, heretar possessions, càrrecs, situacions socials, ens situa en posicions d’avantatge respecte a una part de la societat i de desavantatge enfront de l’altra. Tenim tots les mateixes oportunitats? Es podria eliminar aquesta mena de condicionants? És bo que es pugui heretar els avantatges que han aconseguit els nostres avantpassats? És bo que es puguin acumular béns?
Existeix, doncs, la igualtat d’oportunitats? Per començar saben que l’entorn familiar dels nostres primers anys de vida condiciona el nostre desenvolupament personal, la nostra personalitat, i, com que tendim a imitat als nostres ídols, que a la infància solen ser els nostres majors, pares, avis, oncles, germans, etc. En conseqüència, imitem allò que passa a casa i el si familiar ens limita o obre oportunitats en funció del nivell cultural, de com ens arribi o se’ns transmeti, de com se’ns motivi o desmotivi, etc.
«Tots són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a igual protecció per la llei.» Hi diu a l’article 7 de la Declaració Universal de Drets Humans adoptada i proclamada per l’Assemblea General de l'ONU. Voleu dir? No creieu que més aviat depèn de les possibilitats que es tinguin per contractar bon assessorament jurídic o un bon equip d’advocats? A part que l’atzar t’adjudiqui un tribunal o un jutge més o menys favorable a les teves tesis. Si la igualtat davant la llei només és teòrica, ho és també la igualtat d’oportunitats?
La civilització va aportar a la societat una jerarquització i, com tota estructuració que funciona a base de primacies i subordinacions, va establir unes desigualtats inevitables. La formes que s’han anat adoptant de com elegir aquests jerarques i com retenir els avantatges aconseguits (en molts casos, la majoria, basats en fórmules hereditàries) han forçat al primat humà a la monogàmia i la poligàmia. Per què? Em sembla més que evident que és perquè un home mascle vol saber quins són els seus fills i només en pot estar segur quan la mare té exclusivament tracte sexual amb ell.
En les societats matriarcals això no té importància perquè la mare és segura (bé ara amb la fecundació «in vitro» això tampoc és tan segur). Per això les societats primitives eren matriarcals (encara en queden algunes, però avui més aviat són l'anècdota. Tot i que al Brasil el cognom significatiu de les persones és el de la mare i a Israel només s’admet que una persona és jueva quan ho és la mare).
Un dia els humans van adonar-se que sense la intervenció del mascle no hi havia prole, per tant, que a més de mare els infants tenien pare. Però en una organització social on no hi ha restriccions per mantenir relacions sexuals, com es pot saber qui és el pare? Només la mare no promíscua podia saber qui era el pare del nadó. A més, la natura ha dotat el mascle humà de més força muscular i de més interès per determinades activitats físiques. L’afany de poder, la cobdícia i la violència han fet la resta i ens han dut on estem.
Creieu que podem parlar d'igualtat en aquesta societat? Com hauria de ser una societat igualitària? Com podríem aconseguir una igualtat d'oportunitats real?
[Entrada 412]
Aprofita la vida, tens tota l’eternitat per estar mort.
Hans Christian Andersen (1805-1875), escriptor.
La mort és a la vida com el silenci a la música: en forma part i la nega.
Josep Piera (1947), escriptor.
He sentit defensar que la vida real és allò en diem somnis i que la vetlla, el que passa quan estem desperts, és pura ficció. Potser en el món de psicologia això tingui un cert sentit, almenys això va expressar Sigmund Freud a la seva obra La interpretació dels somnis (publicada el 1899). Però la realitat objectiva ens mostra que la vida ho és tot, el somni i la vetlla, tot i que els nostres sentits i la nostra consciència només solen estar funcionant coordinadament en el temps de vetlla. I això és una obvietat que no té gaire sentit debatre malgrat el que diu en Pedro Calderón de la Barca a la seva obra La vida es sueño.
Ja he dit alguna vegada que el bé més important de tot ésser viu és la seva vida. No insistiré en aquest tema. També he dit que crec que el sentit de la vida és la vida mateixa. Si és fruit de l’atzar, com es creu avui dia, com volem trobar-li un sentit? Per què ha de tenir sentit? O potser tenia raó Kant en defensar que el sentit de la vida no pot explicar-se des de la pròpia vida?
Davant el fet que la vida és el bé més rellevant, més gran, de l’ésser viu, la mort és el seu gran enemic, encara que la vida es perpetuï en els seus congèneres i en els altres éssers vius. Això ens fa veure la importància de l’instint de supervivència: sobreviure és fonamental, s’ha de continuar viu, sigui com sigui.
Per a un ésser racional i emocional, resulta complicat haver d’acceptar que ha de morir tant o més del que li costa acceptar la mort d’aquells a qui estima. I aquesta és, sens dubte, la font que alimenta la necessitat de donar-li un sentit a la vida més enllà d’aquesta realitat objectiva on la mort acaba amb el cos i l’ànima dels éssers vius, siguin racionals o no. I potser també de la supèrbia humana, en considerar-se superior a la resta dels éssers vius per la seva capacitat de raonar.
Sens dubte hem sobrevalorat la mort. Hi ha evidències de culte a la mort a la prehistòria. Però la mort és part de la vida mateixa, sense la mort no hi hauria vida, igual que no existeix vida sense un naixement. Perquè la vida és allò que hi ha entre el naixement i la mort.
Biològicament, el fill és part dels seus pares. Així que, si més no biològicament, continuem vius en la nostra descendència. A més, els humans deixem una herència ideològica, deixem un rastre amb els nostres pensaments si hem estat capaços de transmetre’ls, i també amb els nostres fets que hagin pogut servir d’exemple o de contraexemple als qui ens envolten. Vull dir que la vida humana no és buida, té sentit per tot plegat, per la vida mateixa.
Algú, no recordo qui, deia que la vida era com un joc, amb un reglament estricte, però on el més important és saber adaptar-s’hi i jugar. I en tot joc hi ha un percentatge, més o menys alt, d’atzar. No crec en el destí, com no crec en les prediccions del futur, entre altres coses perquè el futur no existeix, existirà, però encara no existeix.
[Entrada 411]
Pels seus fruits els coneixereu. ¿Es cullen raïms dels cards, o figues dels arços? Tot arbre bo dona fruits bons, i l’arbre dolent dona fruits dolents. Un arbre bo no pot donar fruits dolents, ni un arbre dolent, donar fruits bons.
Evangeli de Mateu 7,16-18
Les motivacions de l'actuació humana són ben diverses. Aquestes són de vegades contradictòries o poc racionals, tant que ens poden semblar sense sentit. Jo crec que no, crec que tot acte d’una persona té un sentit, una motivació, que moltes vegades no sap ni controla ella mateixa. Això només s’explica per aquest garbuix d’instints, emocions, sentiments, passions, i pensaments que es mouen pels nostres cervells. Com que el que passa pel cervell d’una persona només ho pot arribar a saber ella mateixa, moltes vegades, la majoria, resulta complicat que els altres entenguem perquè actua d’una determinada manera.
Així que allò que els altres veiem d’una persona és només allò que fa en un moment concret, ignorant, a més, moltes vegades les seves circumstàncies. Òbviament, també ens comuniquem parlant, oralment o corporalment, perquè el cos també parla, no només la boca. Tots sabem del valor de les mirades, del gest dels llavis o de la posició corporal. Quan un va capcot, o amb la mirada trista, perduda a l’infinit, deduïm el seu estat d’ànim. Però també sabem que la paraula i el gest poden ser enganosos, només cal veure un bon actor, i, en canvi, els fets, allò que es fa lliurement, no. Aquí s'enceta un meló força polèmic: quan i com actuem lliurement? Un debat que deixo per a una altra ocasió.
L’experiència és allò que aprenem dels nostres errors. Tots ens equivoquem, no en tinc cap dubte, però si no assumim els nostres errors, no n’aprenem res. Ja se sap que ningú no és perfecte, i que tots ens hem penedit més d’una vegada d’alguna cosa que hem dit o fet. A tots, ens han molestat o ferit alguna vegada les paraules o els fets d’algú. I n’hem perdonat, o no, a l’autor en funció de com n’ha assumit la seva culpa, de com ha estat la disculpa, perquè segur que tots hem ferit o molestat a algú altre i sabem del nostre penediment d'allò que hem fet. Moltes vegades valorem el penediment dels altres en funció de l'experiència viscuda amb els nostres i amb els anteriors d’aquella mateixa persona. Tot són fets, actes, el penediment, també.
A més, aprenem més d’allò que veiem fer que d’allò que ens diuen que hem de fer. Tots els pedagogs saben que els fills es comporten com han vist comportar-se als seus pares, educadors, tutors, etc. «Fes el que et dic, no el que jo faig» diu el refrany que vol contrarestar la tendència natural de les persones a imitar els seus mestres, líders i ídols. Per això hem de tenir present que els nostres actes de vegades tenen conseqüències no relacionades directament en l’acte en si mateix. Potser per això he sentit, més d’una vegada, que un membre d'una parella li deia a l’altre: «No facis això davant del teu fill».
En conclusió, som allò que fem. No importa el que pensem o el que sentim, això no ho veuen els altres, especialment si no ens coneixen, i ens valoraran pel que fem. Serem jutjats per això, pels nostres actes, igual com jutgem a les plantes pels seus fruits. I aprenem del que fem (experiència) i del que veiem fer als altres (imitació).
[Entrada 410]
Només l’equilibri desfà la força.
Simone Weil (1909-1943) filòsofa, humanista, escriptora i activista política.
Les bones solucions als problemes tècnics són aquelles que en diem equilibrades. D’una banda, perquè el seu cost sigui equilibrat respecte al problema que vol resoldre. No té sentit matar mosquits a canonades. I de l’altra, perquè hi hagi un equilibri adequat entre avantatges i inconvenients. Així la contaminació causada pels herbicides, entre altres productes agroquímics, és un dels problemes mediambientals més greus en l'actualitat, val la pena usar herbicides? Per això una bona solució ha d'intentar minimitzar els inconvenients i obtenir el màxim d’avantatges possible. Per això una de les màximes d’un bon tecnòleg és: «allò que és millor és enemic d’allò que és bo». Aquesta solució que equilibra avantatges i inconvenients se’n sol dir la solució de compromís.
En un sistema de forces s’aconsegueix l’equilibri quan totes les forces que hi intervenen estan contrarestades per una força igual i de signe contrari. Un equilibri que no vol dir immobilitat perquè molts d’aquests equilibris s’obtenen mantenint-se en moviment, com el de la Lluna al voltant de la Terra o el de la Terra al voltant del sol. Quan els psicòlegs parlen d’equilibri en certa manera busquen això, un equilibri entre les tendències o forces que lluiten dins del caràcter i la personalitat de cadascú.
Les anàlisis científiques solen fer descomposició en parts més simples per eliminar complexitat i abordar la qüestió de manera més fàcil. Simplificacions que allunyen el tema de la realitat, però que permeten arribar a conclusions prou vàlides. Les dualitats són unes d’aquestes simplificacions. En Claudio Naranjo, el psiquiatre i escriptor xilè, ens parlava d’un ésser «tricervellat», per explicar els tres motors que impulsen els actes dels éssers humans: instints, emocions, i racionalitat. Aquesta triada, sens dubte, es pot descompondre en tres dualitats: instints-emocions, emocions-racionalitat, racionalitat-instints. Però quedaran fora d’aquestes tres dualitats les interferències de la raó sobre la dualitat instints-emocions, les dels instints sobre la d’emocions-racionalitat, i les dels sentiments, passions i emocions en general sobre la de racionalitat-instints. Evidentment, si intentem trobar l’equilibri, no podem obviar-les.
Pel que sabem, el món, l’univers que forma part de la nostra realitat objectiva, funciona a base d’equilibris. Totes les seves dinàmiques són impulsades per la recerca de l’equilibri. Un equilibri que manté tot l’univers en moviment, tant en els cossos siderals com en les partícules dels àtoms.
Encara no es coneix fins a quin punt existeix una emocionalitat o una racionalitat en els altres animals, sembla que s’han detectat indicis tant de deduccions i inferències com d’emocionalitat en alguns d’ells. El que s’ha vist és la inestabilitat de l’equilibri instintiu/emocional/racional en l’ésser humà perquè és un equilibri que generalment resulta fàcil de trencar. Una feblesa que saben aprofitar els qui volem abusar del proïsme, és a dir. dels altres humans.
Per a mi és important saber trobar aquest equilibri personal (trobar-se a un mateix, o conèixer-se a un mateix). També em sembla que és bo saber acceptar solucions de compromís quan les circumstàncies no ens deixen arribar a l’equilibri òptim.
[Entrada 409]
En filosofia, el naturalisme és la idea que només les lleis i les forces naturals (a diferència de les sobrenaturals o espirituals) operen a l'univers.
Viquipèdia [https://ca.wikipedia.org/wiki/Naturalisme_(filosofia)]
Aristòtil veia a l'home com un tot, cos i ànima (o substància) formant una única cosa indivisible. La mort, per tant, representa el final de l'existència de la vida del cos i de l'ànima. Una idea que em sembla la correcta, tot i que la majoria dels humans deixen un rastre més o menys important, de la seva ànima, ja sigui en els fills, en els deixebles, o en altres persones del seu entorn. Hi ha una minoria que ha deixat un llegat força més considerable en qualsevol de les formes de l’art, de la ciència, de la política, etc. Per exemple, Plató i Aristòtil, així com tants altres polítics, pensadors, artistes i científics. Uns llegats que, de vegades, han tingut una influència molt gran, per no dir definitiva, en el flux de la història.
No és que negui o cregui que és impossible tot allò que forma part de la realitat imaginada, ni el que és sobrenatural, ni els esperits incorporis, ni tot allò que estigui fora de l'Univers, del nostre univers. Per a mi aquestes realitats imaginades que poden ser útils i fins i tot necessàries per a determinades persones, són simples possibilitats especulatives que no m'aporten res. No puc basar la meva vida en aquestes creences que no se sustenten en evidències. Accepto que tinc una visió naturalista de tot plegat. Respecto que hi hagi qui tingui visions diferents, malgrat que algunes les consideri condemnables, o, en alguns casos, volgudament errònies.
Respecto que hi hagi gent que necessitin un Déu per donar sentit a la seva vida, per sobreviure a l’angoixa, el sofriment i la necessitat. Malgrat que jo no cregui que la vida hagi de ser un vall de llàgrimes i que cregui que molta part de l’angoixa, el patiment i la necessitat que ens toca viure, és generat per la mateixa societat. Una societat que hem heretat, però que hem contribuït a mantenir i actualitzar entre tots plegats. Canviar-ho perquè res canviï, com diu l’adagi.
En conseqüència, una ètica correcta s’hauria de basar en la realitat objectiva, en el que som i en tot allò que ens envolta, el planeta Terra en particular i l’Univers en general. Simone Weil va escriure: «No tenim res al món ─perquè l'atzar ens ho pot prendre tot─, llevat del poder dir jo. Això és el que s’ha d’entregar a Déu, o sigui destruir. No hi ha en absolut cap altre acte lliure que ens estigui permès, llevat del de la destrucció del jo.» Deixant de banda si és no l’únic acte lliure que ens està permès i si li devem alguna cosa o li hem de lliurar alguna cosa a Déu, la idea de la destrucció del jo, d'allò que ens fa singulars, em sembla interessant perquè ens podria apropar a saber allò que som com a humanitat, a allò que tenim en comú tot el genere humà. El que queda en les persones un cop suprimit l’ego és la seva essència? Ja sé que aquest un pensament ratlla la utopia, però crec que la idea expressa, una recerca d’entendre l’ésser humà en conjunt i el fet social de la humanitat.
Entenc que la ciència encara no ha arribat a entendre aquesta essència del fet humà, i per això he buscat les bases de l’ètica en els estudis del comportament humà (bàsicament l’antropologia, la psicologia en totes les seves formes i la sociologia). A més, l’ecologia és la ciència que aporta el respecte al planeta i a tot aquest univers del qual som part.
També tinc clar alguns dels principals mals de les nostres societats. Mals dels quals ja n’he parlat més d’una vegada i que ens posen les coses més difícils del que ja són per imperatiu de la natura. No podem prescindir de què som natura. Tot plegat em fa creure que hi ha molt a canviar per fer un món millor, un món on ens sigui més fàcil viure a tots plegats, o, si més no, a la majoria de nosaltres. I quan dic nosaltres no em limito a l’espècie humana perquè crec que no som més que un dels éssers vius del Planeta i de l’Univers, i que hem de respectar als altres éssers vius i inerts amb qui ho compartim.
[Entrada 408]
«Be water, my friend» [Sigues aigua, amic meu]
Bruce Lee (1940-1973), artista marcial, actor, cineasta, filòsof i escriptor.
Em van ensenyar que el fred és l’absència de calor. He vist que en filosofia es considera que el mal és l’absència del bé. Per tant, si estudiant la calor es coneix el fred, estudiant el bé també establiren que és el mal.
Hi ha filòsofs com Plató que parlen de bé i de bellesa com una mateixa cosa. Òbviament, les idees de bellesa d’aquests filòsofs disten del concepte ordinari de bellesa, és a dir, de la bellesa que es defineix com un conjunt de gràcies o qualitats que desperten un sentiment d’admiració.
Si entenem que el bé és, com diu el diccionari, «allò que procura un avantatge, una utilitat, una satisfacció, una felicitat, un benestar», veiem que el bé té un alt component subjectiu, les satisfaccions, el sentiment de felicitat o de benestar són subjectius. Jo crec que en general entenem com a bé allò que d’alguna manera ens resulta favorable, i això em fa pensar, doncs, que des d’aquest punt de vista, el bé és una cosa relativa a cada persona. Allò que pot ser favorable per a uns pot ser desfavorable per a uns altres. Per exemple, l’enriquiment d’uns generalment comporta l'empobriment d’uns altres. És a dir, que el bé d’uns pot ser el mal dels altres. Si ens ho miréssim des del punt de vista del món de la competició i la competència resulta que el bé és una cosa ben escassa, ja que el vencedor és un i els perdedors són molts. El desequilibri és total.
Potser per això els Evangelis ens parlen de justos: «Feliços els qui tenen fam i set de ser justos» (Mt, 5, 10). Potser hem d’entendre el bé com la justícia, com allò que és equitatiu. Però és justa la natura? Dona a cadascú el que li cal o un s’ha d’espavilar per aconseguir-ho? L’home bo és aquell que és més equitatiu enfront d'una natura cruel? El bé es limita a això a l’equitativitat? O és al revés, el bé és la natura amb les seves lleis i nosaltres som qui hem d’adaptar-nos a ella? Són els justos aquells qui saben respectar la natura?
Pot ser que tinguin raó els pensadors orientals i el que hem de fer és ser com l’aigua que s’adapta al seu recipient, al seu entorn? Una aigua que flueix i que de vegades colpeja amb força? (He de confessar la meva ignorància sobre Tao, el Zen, Buda o els vedes. També sobre les cultures orientals. Tinc idees molt vagues sobre les diferències entre les creences i cultures d’occidentals i orientals. Sé que n’hi ha, especialment pel que fa al tractament d’emocions, sentiments, i passions... I no en sé gaire cosa més.)
Crec que totes les coses es poden expressar amb un llenguatge planer, a l’abast de la majoria dels humans, per això expressaré el meu pensament de la manera més simple que pugui. Amb els coneixements que tinc, estic convençut que el bé és tot allò que és favorable a la natura, que s’hi adapta bé. De fet, vivim a la natura i de la natura, perquè som part d’ella i tot allò que li sigui favorable ens és favorable perquè som natura. I tot allò que la perjudica ens acaba perjudicant, tard o d’hora.
Per acabar de ser formal, us hauria d’explicar que entenc per natura. El diccionari de l’IEC hi diu que és: «l’Univers considerat com un tot i dotat de lleis». Crec que defineix perfectament la meva idea del que és la natura. Les lleis de la natura no són lleis escrites i no les coneixem del tot, només en part. Les hem anat coneixent a poc a poc i hem de confiar en la ciència perquè ens les acabi de desvetllar. Tot el que compon l’Univers des de la partícula més petita al cos més gran, des del sistema més insignificant a tots els elements de l’Univers junts, tot això és la natura. I crec que respectar la natura és respectar les seves lleis i que això és obrar bé, això és fer el bé.
[Entrada 407]
No som més que una colònia de virus que viu en un gra de sorra en mig d'un desert immens.
Autor desconegut
Antigament, ens creiem en el centre de l’univers. Einstein ens ha explicat la raó que ens va dur a aquest engany. Des de la nostra posició veiem que tot gira al voltant de la Terra, quan en realitat és aquesta que gira sobre ella mateixa.
La Terra és el tercer planeta del sistema solar, atenent la seva proximitat al Sol, i l'únic astre que se sap que té vida. El Sol és descrit informalment com un nan groc, i lluny de ser el centre de l’univers, el sistema solar està situat a uns vint-i-set mil anys llum del centre de la galàxia. No s’ha pogut determinar un «centre» o una «vora» de l'univers, no tenim una referència per fixar la ubicació general de la Terra a l'Univers. Òbviament, està lluny de ser el centre de l’univers.
També ens hem cregut que érem un ésser especial, el rei de la creació: ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra. (Gn, 1, 28). De fet, no som més que un primat, un mamífer vertebrat, que té la capacitat de parlar i de raonar. A més, és considerat l’animal més cruel del món, tant per com tracta a la resta del món animal, com pel seu comportament amb la resta d’elements del seu entorn.
He encapçalat aquest text amb una frase que em sembla que recull molt bé el meu pensament respecte a la importància de l’espècie humana a l’univers. Es tracta d’un petit raig de llum que vaig trobar fa uns anys a internet, però que no he estat capaç de trobar avui, per això no puc dir qui n’és l’autor. Crec que no és la primera vegada que la faig servir.
Em sembla més que evident la supèrbia dels humans quan es van posar a imaginar quin era el seu paper en aquest univers que de moment és l’únic que sabem que existeix.
Ja he dit que no veig un altre sentit a la vida que la supervivència. La pregunta és si això requereix haver de suportar angoixa, patiment, i necessitat? La veritat és que no ho sé tot i que ho veig inevitable, almenys, de moment. Els humans som conscients d’aquest fet, els altres animals possiblement no en tinguin consciència, no ho sé, però els toca igualment haver de viure amb angoixa, patiment, i necessitat.
Sens dubte un món més just, podria apaivagar aquesta angoixa, patiment i necessitat; però podríem suprimir-ho del tot? És el que intenten les religions? Són necessàries aquestes religions amb els seus ritus, dogmes, morals i la resta de parafernàlia?
Segurament aquesta lluita per fugir de l’angoixa, el patiment i la necessitat sigui un dels motors que han mogut a la societat opulenta, és a dir, les capes més altes de la nostra civilització. Però una societat opulenta necessita, per poder ser opulenta, de l'explotació d’una gran part de la població. Mai, al llarg de la història de la civilització, les classes altes han passat de ser una petita porció de la població. Això vol dir que s’ha sotmès a passar força més angoixa, patiment i necessitat a la major part de la població, per reduir-ne la part d’aquesta que els tocaria a la minoria opulenta.
[Entrada 406]
«Déu no és ni ser ni racional ni coneix això o allò. Per això, Déu és lliure de totes les coses, i per això és totes les coses.»
«Si Ell no és ni bondat ni ser ni veritat ni U, llavors, què és? No és absolutament res, no és ni això ni allò.»
Eckhart de Hochheim (1260-1328). Mestre Eckhart, místic, filòsof, teòleg, i professor d'universitat.
Sens dubte, hi ha una relació biunívoca entre els humans i Déu. L'home ha necessitat Déu, però els místics, i ara penso en Simone Weill, ens diuen que Déu necessita l’home. Però Déu és un dels elements principals, si no el més important, d’aquesta realitat imaginada de la qual parlava Harari.
Ja he raonat que potser no és necessari un creador, que pot ser que l’univers, el nostre univers, sigui etern. Que hagi existit sempre i que continuï existint sempre. Els científics estudiosos de la física asseguren que el conjunt de matèria/energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Parlem d’un Déu que ni es crea ni es destrueix.
Si existís un ésser creador que ha fet un món perfecte, quina necessitat tindria d’interferir en aquest món que ha creat? Ens necessita per alguna cosa? O és que, de fet, no existeix sense nosaltres? O és que només existeix a les nostres ments?
Es diu que Albert Einstein va afirmar que només podia creure en el Déu de Spinoza. La pregunta següent és: qui era aquest Spinoza?
Benedictus de Spinoza, més conegut com a Baruch Spinoza (1632–1677), va ser un filòsof neerlandès nascut al si d'una família jueva d'origen portuguès. Imbuït de l'exigència matematicoracionalista, que tant l'impressionà en Descartes, perseguí qualsevol rastre d'arbitrarietat en la concepció de la realitat: res no pot no ser necessari, determinat. Segons Spinoza Déu és la natura, i el va definir com una substància que abasta tot el que és real, tot allò que existeix. Considera que Déu és la mateixa realitat. A més, aquest Déu no necessita ser adorat ni estableix un sistema moral. Molts consideren a Spinoza el pare del panteisme, tot i que els coneixedors del seu pensament ho neguen, però, si més no, n’és ben proper.
Com va dir una vegada el meu net d’onze anys a un adult de seixanta-tres: no hi cap evidència de l’existència de Déu. Ara, per què el necessitem? Per què la ment humana ha necessitat a Déu? Potser la resposta en aquesta pregunta rau en la recerca d’una resposta a una altra pregunta que ens angoixa força més, què hi fem aquí? Per què hem de passar tota aquesta angoixa, patiment, i necessitat? Quin sentit té aquesta vida?
I si el sentit de la vida fos la vida mateixa? Podria ser que el «sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra» del Gènesi sigui el sentit de la vida? De fet, «som», això és innegable. I som socials, els primats vivim en tribus, no som éssers solitaris. Però som els habitants d’un petit planeta que gira al voltant d’una estrella poc important, en una galàxia que forma part de la Via Làctia. Voleu dir que som tan rellevants? Voleu dir que podem tenir un Déu preocupat per allò que fem o deixem de fer? Voleu dir que la nostra vida té un sentit més especial que la vida d’un llop o d’una oreneta? Tot plegat m’aproxima a les idees de Spinoza. No veig més sentit ni comesa a la nostra vida que sobreviure i garantir la supervivència de l’espècie humana en les millors condicions possibles.
La meva vida és independent de l’existència o no de Déu. Considero que no puc viure pendent d’una realitat imaginada. Més, quan tinc el convenciment que l’únic Déu que soc capaç de concebre només em podria demanar, i potser fins i tot exigir, el meu respecte a la realitat objectiva que em rodeja, és a dir, la natura. I aquesta és la meva base que m’ha de permetre definir bé i mal.
Les tendències actuals del pensament religiós parlen d’un Déu que no és tot poderós i que només té sentit per a l’home, un Déu que només existeix per a la humanitat; d’un Déu buit de contingut (com deia el mestre Eckhart) i d’una religió que (com deia Ramon Llull) no sigui més que netedat de pensament.
[Entrada 405]
Sembla que l’única cosa certa en la nostra vida és la incertesa. Vivim —i morim— aleatòriament.
Artur Bladé i Desumvila (1907-1995), periodista i escriptor.
Uso el mot atzar per referir-me al que és fortuït, casual, com ho pot ser que em toqui una rifa o que un colom se’m cagui a sobre. Encetar aquest tema té sentit per a mi perquè molt em temo que la nostra realitat és fruit d’això, de l’atzar.
La mateixa conformació de l’univers, que suposem que deu el seu origen a una explosió, és fortuïta perquè una explosió, per molt controlada que sigui, té un component important d’imprevisible. Quan tirem una pedra no podem preveure amb exactitud on anirà a parar, i això és el passa després d’una explosió, sobretot si és descontrolada, com es creu que va ser el «Big Bang». El més probable és que si es produïssin dos «Big Bangs» diferents, els universos resultants fossin diferents, i, per tant, en una seqüència infinita de «Big Bangs» és molt poc probable que hi hagués dos universos repetits. D’això es dedueix que també és fruit de l’atzar la configuració de les galàxies, de la Via Làctia, del sistema solar, i del planeta Terra amb el seu satèl·lit, la Lluna.
Cada dia sembla més clar que l’aparició de la vida també és un fet casual. Les circumstàncies que van fer-la possible són força singulars. Una singularitat, que també pot haver-se donat en altres llocs de l’univers, però això no ho sabem. Hi ha o hi ha hagut altres planetes on s’ha format vida? Aquesta vida ha arribat a conformar éssers amb capacitats similars o superiors a les dels humans moderns? Existeix un lloc així avui en dia? A quina distància està aquest lloc de la Terra? Totes aquestes preguntes encara no tenen resposta.
Sabem que els mamífers van progressar després de la desaparició dels dinosaures. Haurien progressat de la mateixa manera els mamífers si no s’haguessin extingit els grans saures? No ho sabem, però tot apunta al fet que no és gaire probable. La causa de l’extinció no està clara, avui encara és objecte de debat, però totes les opcions parlen de casualitats: Un gran volcà, un asteroide, etc. Sembla clar que va ser algun fet que va deixar als dinosaures vegetarians sense font d’alimentació i això va acabar també amb els carnívors que s’alimentaven d’aquestes grans fonts de carn que eren els vegetarians. El que podem concloure que va ser la casualitat, l’atzar, qui va propiciar el progrés dels mamífers.
L’origen dels primats se situa en la mutació d’un rosegador ja extingit. I l’aparició dels homínids, se situa a la falla de Rift, a l’Àfrica. Una falla que va començar a estendre's al voltant del miocè fa uns 25-22 milions d'anys. La formació d’aquesta falla va propiciar un canvi climàtic a la regió que va deixar als primats arborícoles sense el seu medi, sense arbres. Només van triomfar aquelles espècies que van tenir la sort (l’atzar una altra vegada) d’evolucionar i adaptar-se, tant en l'àmbit de l'alimentació, com en el de la forma de locomoció. El bipedisme apareix en aquella evolució. També l’alimentació omnívora. Els qui van adoptar l’alimentació primer a la carronya que deixaven els predadors i els altres carronyaires, els qui van saber trencar els ossos per menjar-se’n el moll, van evolucionar cap a un desenvolupament del cervell que els va permetre, en un segon pas d’evolució, poder caçar i pescar... La formació d’aquesta falla i el canvi climàtic subsegüent i totes les circumstàncies que ho van envoltar van permetre a alguns dels primats evolucionar cap als homínids bípedes, però no hi ha un pla concret, sinó un cúmul de casualitats. Van triomfar aquestes opcions, però també ho podien haver fet unes altres.
Segurament, la intel·ligència humana no s’hauria desenvolupat sense la capacitat de modulació del so que va permetre desenvolupar el llenguatge parlat. Una fonació que va ser possible per una baixada de la glotis. Hi ha qui defensa que el neandertal, tot i tenir el cervell més gran que l’home modern (a qui em costa denominar sapiens) tenia una capacitat de fonació menor, i probablement això el feia més rudimentari en la seva capacitat de raonar i comunicar-se. Tot i que hi ha evidències de la convivència i fins i tot la hibridació de sapiens amb neandertal (no és casual que els europeus tinguem entre un dos i un quatre per cent del nostre genoma compartit amb el seu), neandertal no va tenir èxit i es va extingir. Quan i com es va produir aquesta baixada de la glotis que va permetre parlar? Per què es va produir? El que està clar que va tenir més èxit que les altres opcions.
[Entrada 404]
A mesura que el temps ha anat passant, la realitat imaginada s'ha anat fent cada vegada més poderosa, de manera que avui dia la mateixa supervivència de rius, arbres i lleons depèn de la benevolència d'unes entitats imaginades com ara déus, nacions i corporacions.
Yuval Noah Harari (1976), historiador. Fragment de Sàpiens: Una breu història de la humanitat
Crec que la imaginació és una de les capacitats que caracteritza la ment humana i estic convençut que la resta dels animals que ens acompanyen a la Terra no tenen aquesta capacitat. De fet, la imaginació és la base de la creativitat. Amb la imaginació hem creat móns que probablement no existeixen. L’univers de la literatura de Tolkien pot ser un exemple del que vull dir. Però la mitologia grega, un món de deus terribles, també ho és. A més a més, hi ha tota una realitat imaginada que s’ha incorporat a la vida de la humanitat i ha estat el motiu que ha justificat l'activitat de bona part de la història de la humanitat: déus, nacions, corporacions, etc.
Un dels artífexs de la realitat imaginada ha estat Plató, el filòsof de l'antiga Grècia que, possiblement, més influència ha tingut en el pensament occidental, en clara competència amb el seu deixeble Aristòtil. Ell i els seus seguidors van desenvolupar el platonisme, també anomenat, realisme platònic. La base del qual és l’existència d’«universals». Els universals no tenen una existència física, sinó que existeixen en un sentit més ampli i abstracte. El concepte central del pensament platònic és la teoria de les idees: L'única existència veritable es troba en les idees, eternes, immutables, perfectes, de les quals els objectes particulars en són còpies imperfectes.
La metàfora de la caverna, és molt bona per explicar l’abstracció que és una de les capacitats de la ment humana. Davant d’una multitud d’objectes amb respatller que serveixen per a seure individualment, l’home ha arribat a definir-los amb una sola paraula: cadira. Això és l’abstracció. Existeixen cadires ben diferents com la Gaulino dissenyada per Òscar Tusquets, i la Cesca Chair dissenyada per Mercel Brauer que poden ser dos exemples de cadires ben diferents. Segons Plató aquestes no són més que còpies imperfectes d’una cadira immutable i perfecta que només existeix en el món de les idees. Una pura abstracció que ell en diu la realitat. Una realitat que només existeix en la ment, una realitat imaginada. D’això es dedueix que els universals de Plató només existeixen en la ment humana, com els números o les lletres.
En la seva obra, Sapiens, Yuval Noah Harari ens diu una cosa evident, una obvietat que val la pena no oblidar: «la veritable característica única del nostre llenguatge no és la capacitat de transmetre informació sobre els homes i els lleons, sinó la capacitat de transmetre informació sobre coses que no existeixen en absolut. Que nosaltres sapiguem, només els sàpiens poden parlar sobre unes entitats que no han vist, tocat ni olorat mai.» Perquè el món de les idees ho suporta tot, sigui real o fictici, sigui veritat, fals o directament mentida. La falsedat es diferencia de la mentida pel fet que una mentida té intenció d’enganyar, mentre que la falsedat pot ser fruit un error, d’una percepció equivocada, o d’un engany que ens han transmès i que hàgim donat per verídic. No podem assegurar que totes les realitats imaginades (déus, nacions i corporacions) siguin enganys o falsedats, però és innegable que poden ser-ho. I tots els sàpiens som susceptibles de ser enganyats. I com diu la locució llatina antiga «errare humanum est» (equivocar-se és humà, que en català hem convertit en, qui té boca, s’equivoca), i, pot ser que, quan més ens equivoquem més humans som.
Entre el llenguatge i el pensament hi ha una relació íntima. L’un condiciona l’altre i l’altre condiciona a l’un. Hi ha qui afirma que «no es pot pensar allò que no se sap dir» i, per contra, els pensadors inventen termes i expressions per poder donar forma a allò que pensen. Per això els idiomes van més enllà de la seva comesa de comunicació i acaben per ser un vehicle del pensament i d’una certa forma de concepció del cosmos. Un idioma acaba duent incorporada una càrrega ideològica.
Pot ser que sigui perquè m’agrada tocar de peus a terra, astrològicament vaig néixer sota un signe de terra, que el món de les idees sempre se m’ha fet llunyà i difícil d’entendre, i ara que hi estic entrant més a fons encara el veig més lluny del meu pensament. I amb això no vull dir que sigui ni millor ni pitjor que el pensament que em mou, simplement és diferent. I per a mi imaginat, especulatiu i, probablement, erroni. Per què ens hi hem aferrat d’aquesta manera? Per què bona part de l’activitat de la civilització està justificada per aquesta realitat imaginada?
[Entrada 403]
La majoria de les idees fonamentals de la ciència són senzilles, i per norma general, poden ser expressades en un llenguatge comprensible per a qualsevol persona.
Albert Einstein (1879–1955), físic
A la realitat objectiva hi ha evidències d’un espai de tres dimensions i que en aquest espai hi ha moviment, és a dir, hi ha objectes d’aquesta realitat que canvien de lloc, que es desplacen d’un lloc a un altre. L’home modern amb la seva capacitat d’abstracció ha estudiat aquest desplaçament, i ha vist que no sempre es produeix d’igual forma. En uns casos el canvi de lloc és molt ràpid, en altres no ho és tant. D'aquetes observación surten les idees de velocitat, acceleració, i molt especialment la idea del temps. El temps no és més que la entre relació la distància que recorre un objecte en desplaçar-se i la velocitat a la qual ho fa. La velocitat és perceptible, el temps no. La percepció humana del temps és relativa, no costa el mateix de passar una hora xalant com un infant que patint una situació desagradable o dolorosa.
El filòsof presocràtic, Heràclit d'Efes, va afirmar: Panta rei, tot flueix, tot es mou. Ara sabem que això és així, que tant al nivell micro hi ha partícules (de les molècules i àtoms) que es mouen, com al nivell macro els cossos del cel (nebuloses, constel·lacions, estrelles, planetes, etc.) estan en moviment constant. Mesurem els dies i els anys en funció del moviment del nostre planeta. I els rellotges, fins i tot els més moderns i sofisticats, utilitzen el moviment per mesurar el temps. Però el temps no existeix a la realitat objectiva, a la realitat perceptible, és un concepte que hem inventat per situar-nos dins d’aquest fluir continu del nostre univers.
Sense espai no hi ha moviment i sense moviment no percebríem l’espai, per tant, sense espai no hi ha temps i sense temps tampoc té sentit l’espai. Un ésser que estigués fora d’aquesta realitat espaitemps (o més ben dit, espai-moviment), no podria ser etern, no tindria temps, seria atemporal, és a dir, una altra cosa. I des del nostre punt de vista, no tindria existència. Potser per això, perquè a molts ens costa molt d’entendre l’existència d’un ésser que està fora de l’àmbit espai/temporal, Déu, ens resulta inconcebible. En canvi, si podem creure en allò que ens diu la ciència que basa les seves teories en evidències.
El temps flueix contínuament. El futur és allò que encara està per succeir i el present és un instant que percebem quan ja ha passat, resulta, doncs, que sempre vivim del passat, del que ja ha succeït, perquè el present se’ns escapa: tempus fugit. Si ens parem a pensar-ho, tot plegat ens genera inestabilitat, incertesa i inseguretat, però hem après a viure en aquesta realitat objectiva on el temps flueix i desapareix deixant només un rastre en la memòria. Memòria que es perd amb nosaltres. Un món on tot és perible, tot té un principi i un final, començant per la vida, la vida de les persones, i la pregunta és: per què existim? Quina és la raó de l’existència, l’atzar?
[Entrada 402]
De tots els qui no tenen res a dir, els més agradables són els qui ho fan en silenci.
Nicolas Chamfort (1741-1794), escriptor
Des que a començaments del segle XX que Albert Einstein va formular E=mc² (l’energia que pot desprendre un cos és igual al producte de la seva massa pel quadrat de la velocitat de llum) que sabem que de fet matèria i energia són intercanviables. Una idea que potser costa d’entendre, però salvant les distàncies conceptuals podríem fer un símil molt a l'abast de tothom basat en els estats de l’aigua: el gel és aigua sòlida, tot i que la majoria d’aigua del planeta actualment és líquida, a més, per sobre dels 100 °C l’aigua es transforma en un gas que en diem vapor d’aigua. Sigui en forma de gel, neu, aigua líquida o vapor, tot és aigua. De la mateixa manera i atès que la velocitat de la llum és constant (exactament 299.792.458 metres per segon), la matèria i l’energia també són dues formes d’una mateixa cosa, per a la qual no tenim nom.
El problema és que transformar matèria en energia o energia en matèria no és tan fàcil com fer passar l’aigua d’un estat a l’altre. De fet, com que no soc enginyer nuclear he de confessar que ignoro com fer-ho, però sé que l'energia atòmica surt d’aquí. Entre les realitats objectives hi trobem, doncs, aquesta dualitat matèria/energia.
La teoria del Big Bang es basa en el fet constatat que l’univers s’està expandint perquè s’ha observat que els objectes del cel s’estan separant. Aquest fet, l’expansió de l’univers, junt amb la dualitat matèria/energia, ha fet pensar que l’origen de l’univers podria ser una gran explosió. Una teoria que actualment és molt acceptada perquè encaixa molt bé amb aquests fets, però que no en tenim, encara, prou evidències.
Aquesta teoria planteja que l'Univers fou originat per una singularitat d'infinita densitat de matèria i/o energia que va explotar. Des de llavors l'espai s'ha anat expandint i els objectes que s'han anat formant s'han anat situant cada cop més lluny els uns dels altres.
Com es va originar aquesta singularitat? No se sap, però per entendre per on poden anar les coses dedicaré unes línies a parlar dels forats negres que s’han detectat a l’espai, i que encara són uns grans desconeguts. Es defineixen com a una concentració de matèria d'altíssima densitat, tal que la seva força gravitatòria és tan elevada que la velocitat d'alliberament és superior a la velocitat de la llum. En el centre d'un forat negre, segons prediu la relativitat general, hi ha sempre una singularitat, un punt de densitat i gravetat infinites que arriba a un volum nul i a un radi zero. No us sona a la singularitat que va donar origen alBig Bang?
Basat en tot això hi ha una teoria oscil·latòria. Aquesta parteix de la idea què hi haurà un moment que l’Univers deixarà d’expandir-se i, llavors, començarà a contraure’s (per la llei de la gravitació universal que Einstein va corregir amb la seva teoria de la relativitat general) i ho farà fins a tornar al seu origen, a la singularitat de densitat infinita. La idea d’aquesta teoria oscil·latòria és que llavors es produirà un nou «Big Bang», i tot tornarà a començar. D’aquesta manera, s’iniciaria un nou cicle d’expansió, contracció i explosió. Podria ser, doncs, que es tractés d’una oscil·lació infinita, sense fi ni principi, és a dir, eterna. En aquest cas no caldria una creació. Això ens presenta un món sense creador, però, d’on hauria sortit tot plegat? És el mateix que podríem plantejar-nos d’un ésser creador, d’on ha sortit el creador? Em costa creure en coses sobrenaturals, no en tenim cap evidència.
[Entrada 401]
Des de la Revolució Cognitiva, doncs, els sàpiens viuen en una realitat dual. D'una banda, la realitat objectiva de rius, arbres i lleons; de l'altra, la realitat imaginada de déus, nacions i corporacions.
Yuval Noah Harari (1976), historiador. Fragment de Sàpiens: Una breu història de la humanitat
Amb aquest text començo una sèrie orientada a intentar posar ordre al meu pensament. La meva experiència em diu que una manera de posar ordre en el pensament és intentar explicar-lo. A més, amb una mica de sort podria obrir un debat interessant que podria arribar a ser enriquidor si sabéssim evitar les creences personals i els dogmes, és a dir, les veritats indiscutibles. Amb creences, emocions i veritats indiscutibles (o dogmes) no veig possible un debat real.
Començaré pels elements més bàsics del meu coneixement i de les meves ignoràncies. Això darrer ho dic en plural perquè aquestes són moltes perquè ignoro molt més que no pas sé.
He de confessar que soc una persona de ciències. De molt petit em vaig sentir atret per la tecnologia. Els tramvies dels carrers de Barcelona em tenien fascinat. També pels ferrocarrils. I després d’adolescent vaig optar per l’estudi de la ciència i la tecnologia. El meu pensament es basa en aquests coneixements i en la idea aristotèlica que una afirmació científica necessita evidències.
La ciència és, actualment, un fet coral, fruit d’un debat permanent, que va desvelant a poc a poc noves veritats. Allò que un d’ells afirma, és rebatut o confirmat pels altres experts en aquella matèria. Això m’ho va fer entendre el professor de química que vaig tenir a primer de carrera, el Sr. Díaz. A ell també li dec haver entès de què va la química, cosa que cap dels meus professors del batxillerat havia aconseguit.
Bé, aquest professor feia un símil que podria servir per entendre què representa un avenç científic. Començava dient: imaginem que tenim un llum darrere d’un nombre no determinat i desconegut de vels i que cada vel estigués penjat com una cortina. Doncs bé, cada vegada que poguéssim descórrer una d’aquestes cortines ens donaria una miqueta més de claror. No sabríem quan lluny estem encara del llum, ni quantes cortines ens quedarien per descórrer. Per tant, encara no tindríem una idea fiable de com és aquest llum, però cada vegada que descorreguéssim una de les cortines tindríem una miqueta més d’idea de com és. Una idea que encara podria ser força equivocada, però una mica més encertada que aquella que teníem abans de treure el vel. Un avenç científic vindria a ser com treure un d’aquests vels. Desvelar vol dir això, mostrar allò que està amagat. A poc a poc la ciència, sense dogmes ni idees prefixades es va aproximant més a la llum de la veritat. Però no sabem, ni podem preveure, quin és el darrer vel, ni quan s'arribarà a descórrer-lo, si és que s'hi pot arribar. Així, doncs, a la ciència li passa el mateix que a la resta dels humans, que ignora més que pas sap.
Hi ha qui diu que la ciència és la nova religió, però la ciència no promet res ni té veritats absolutes, només és una recerca permanent de la veritat. D’altra banda, crec que es pot assegurar que la ciència diferencia clarament que és realitat objectiva (perquè se n’han trobat evidències) del que és realitat imaginada (perquè són pures teories pendents de refrendar amb evidències).
De fet, hi ha branques de la ciència que tracten només d’aquesta realitat imaginada, perquè intenten donar resposta a qüestions de les quals no se n’ha trobat evidències sòlides que refrendin cap de les diferents opcions o teories. Una d’aquestes branques és aquella que tracta sobre pensament, és a dir, la filosofia. Una ciència que va iniciar-se com a la recerca del coneixement de la realitat, però que va s'ha quedat en el món de l’especulació.
Evidentment, hi ha molts temes que m'agradaria tractar si me'n surto, com l’individu, el fet social i els models de societat que em semblen acceptables, el sentit de la vida, el concepte Déu i la seva possible existència, etc. Encara no tinc un pla perfilat, aniré improvisant sobre la marxa. Això comporta uns riscos que assumeixo i soc conscient que em poden obligar a reescriure els articles que ja hagi publicat. Que s’hi vol fer?
