[Entrada 400]
Ya no estamos en edad | de quedarnos con las ganas
Rombai (2014) «Noche loca», fragment
―Un dia has de venir a casa meva ―va dir en Dani.
―El dia que vulguis ―va respondre en Marçal. Ja feia dos anys del dia que li havia donat el pendrive i sis, de la mort d'en Joan. Es va sorprendre que el convidés, no esperava que allò es produís. Bé, va pensar, potser ja era hora. Li pesava no haver estat mai a la casa actual d'en Dani.
―Et convidaré a sopar amb la condició que no portis res, ni tan sols una ampolla de vi.
―Duré el que em doni la gana, només faltaria! Soc ben lliure de fer-ho...
―I jo de no deixar-te entrar ―va respondre somrient i van riure.
Un mes més tard en Dani va trucar a en Marçal i van quedar per sopar un dimarts al vespre. Et va bé venir un dimarts? Havia preguntat en Dani i el Marçal va respondre amb una altra pregunta: Ha de ser en dimarts? Llavors en Dani va dir tallant, sense donar alternativa: el dimarts és el meu dia lliure. Va haver de passar molt de temps abans que en Dani li expliqués que en Joan i ell havien acordat que el dimarts eren d'en Dani, que en Joan el deixaria sempre sol perquè fes allò que volgués. Van quedar el dimarts de la setmana següent.
En Marçal va comparèixer amb una ampolla de vermut de Reus, ben freda.
―Ja pots marxar ―va dir-li en Dani tot seriós així que va veure l'ampolla.
―Si et quedes amb l'ampolla, marxo ara mateix. És un regal per al meu amic.
―Molt bé, et pots quedar, però no l'obrirem avui.
―D'acord.
Es van fer un petó. En Marçal va notar que no era el petó que es fa a un amic que ve a sopar i a conèixer la casa. Va dur-lo a la cuina on el sopar ja estava a punt i van posar l'ampolla de vermut a la nevera. Abans de començar a sopar en Dani li va ensenyar la casa. Li va estar explicant els canvis que havia fet per poder alliberar-se del record d'en Joan. Van acabar al dormitori actual d'en Dani. Allà en Dani li va fer un altre petó. En Marçal va entendre de seguida el que volia dir aquell petó i van acabar follant com el que eren, dos follamics que fa anys que no es veuen.
―T'he trobat molt a faltar ―va confessar en Marçal― No he follat mai millor que quan ho he fet amb tu.
―Jo també m'ho passo molt bé amb tu. Ets fill de ton pare ―va respondre amb un somriure.
―M'has fet venir per això?
―Entre altres raons. Crec que t'havia de dur a casa meva, que havia estat injust amb tu.
―Gràcies! ―en Marçal va fer una pausa― Gràcies per convidar-me i per follar amb mi. ―Es van fondre en un llarg petó.
Després van obrir l'ampolla de vermut i van fer un aperitiu abans del sopar. Després del sopar en Marçal va acomiadar-se amb una pregunta.
―Tornem a ser follamics,oi?
―Evidentment.
A partir d'aquell dia van anar quedant els dimarts. Primer cada tres o quatre setmanes, després cada dues i finalment cada setmana. Quan en Marçal li va confessar que ell i la Mar havien deixat de fer-ho, van començar a quedar a dinar el divendres, i passaven bona part de la tarda al llit, després solien fer una curta migdiada.
En Marçal va deixar el follamic de torn, que en aquell moment tornava a ser en Guillem, per què en Dani no deixava espai per a més. I com es diu al final del conté. En Marçal va ser feliç tenint una família, dos bons fills i un follamic amb qui podia comptar per a tot, perquè per davant de tot era un bon amic. Un veritable amic. En Dani no va poder oblidar mai en Joan i menys ara que l'havia substituït pel seu fill a qui estimava d'una altra manera, però el noi tenia una polla quasi igual que la del seu pare i el feia gaudir tant o més. I les notícies que en tenim és que la cosa segueix igual a data d'avui.
FI
Un amic és aquell que arriba quan tots els altres ja han marxat.
Albert Camus, escriptor i filòsof (1913-1960)
Barcelona, 24 de maig de 2023
[Entrada 399]
Els veritables amics són difícils de trobar, difícils d'entendre i impossibles d'oblidar.
Autor anònim, o desconegut,
si més no, per a l’autor d’aquest relat.
A partir d'aquell dia en Dani i en Marçal van reprendre l'amistat on l'havien deixat. Bé, mai les coses tornen a ser com eren, mai tornen a com havien estat. En Dani havia perdut el seu amant i en Marçal havia perdut a son pare. Van compartir el dol sense que això volgués dir que en parlessin explícitament.
El dia de la retrobada en Marçal no es va atrevir a parlar de son pare ni li va donar el pendrive que havia preparat. Va passar molt de temps abans que s'atrevís a treure el tema.
―Recordes el text que vaig llegir el dia del comiat del meu pare?
―Com vols que l'oblidi? Encara em dol que llegissis allò en veu alta.
―Quan la família em va demanar que digués alguna cosa sobre mon pare, em vaig posar a remenar el seu ordinador a la recerca d'alguna cosa que m'inspirés.
―I vas entrar en la seva intimitat.
―Doncs sí. Allà vaig trobar allò que no buscava, però em va semblar interessant que tant ell com jo donéssim tanta importància al sexe, que els dos ens ho féssim tant amb homes com amb dones, els dos tinguéssim una única dona, tot i que ell s'havia enamorat d'un noi, tu ―va dir tot fent una pausa―. I es va quedar amb tu fins al final. Jo vaig anar canviant d'amant sense gaires problemes. Diria que el que més em va sorprendre és que fos ell el motiu que deixessis de follar amb mi.
―I vas llegir allò per despit...
―Crec que no. Més aviat vaig voler compartir amb tots el que ell i jo compartíem. Aquesta necessitat imperiosa de sexe, de follar.
―Però tu folles amb la teva dona.
―Saps que havia escrit molt sobre la vostra relació? ―en Marçal va forçar el canvi de tema, per no explicar com anava la seva relació amb la seva estimada Mar.
―No ho sabia.
―Crec que vau fer un intent d'escriure sobre la vostra relació, però no va funcionar.
―Això també ho explica?
―Vols llegir-los?
―No.
―Fa temps, la primera vegada que vam quedar després de la mort de mon pare, vaig preparar-te un pendrive amb tots els seus escrits que tenen a veure, de forma directa o indirecta amb tu, la vostra relació, i les seves inquietuds i necessitats sobre l'amor i el sexe. El duc a la butxaca. Li he dut totes les vegades que ens hem vist des de llavors. Penso que és teu.
―Queda-te'l. ―Va fer en Dani tancant el tema.
Van passar una llarga temprada abans que en Dani no canviés d'idea. En Marçal continuava duent el famós pendrive a la butxaca cada vegada que es veia amb en Dani. No n'havien parlat més, tot i que en Marçal de tant en tant comentava coses que havia llegit en aquells textos. Alguna vegada en Dani s'havia queixat. Fins que un dia li va dir:
―Tu saps massa coses de mi.
―Et molesta?
―Si i no. La veritat és que el que em fot, és que no sé què és el que saps i el que ignores.
―Ja saps que tinc un pendrive a punt per a tu, apunt per si un dia el vols.
―Em fa por llegir textos d'en Joan, no sé si ho resistiria sense reviure la seva pèrdua. Sense posar-me a plorar de nou.
―Intenta-ho. Igual et sorprens.
―De què m'he de sorprendre ―va dir en Dani alarmat.
―Doncs, de què ja ho has paït.
―No ho crec. Encara no he follat amb ningú des que ell no hi és.
―En això podem posar-hi remei.
―Deixa-ho estar, si us plau.
Va callar una estona. En Marçal es va treure el pendrive de la butxaca i el va deixar sobre la taula. En Dani va clavar la mirada als ulls d'en Marçal amb els ulls plens les llàgrimes, però no va arribar a plorar. Quan va abaixar la mirada, va agafar el pendrive, se'l va mirar atemorit, i el va retenir uns instants a la palma de la mà abans de posar-se'l a la butxaca.
[Entrada 398]
Les creences més arrelades i enganyoses són aquelles que no sabem que mantenim.
Antoni Seva, escriptor i filòleg (Alacant 1942)
En Marçal es va adonar que estava nerviós, més que no pas havia imaginat. Li semblava que parlar amb en Dani podia ser complicat, però volia fer-ho. Volia saber si en Dani encara era aquell amic que el va ajudar en el bordell on es van conèixer. Si encara podia ser aquell follamic que havia perdut. Si encara era l'amic que havia perdut perquè era l'amant de son pare. A més volia donar-li els escrits de son pare. Al cap i a la fi parlaven d'ell. Com que el coneixia prou podia intuir, o més ben dit, sabia que les seves reaccions podien ser complicades.
Va dir a la família que aquell vespre tenia un compromís de feina i que no sabia a quina hora tornaria. Que fessin sense comptar amb ell, que ell ja s'espavilaria. Havia posat els documents que havia trobat a l'ordinador de son pare que es referien a en Dani en un pendrive on els havia endreçat en carpetes i separat per temes i dates. Va agafar el petit dispositiu i se'l va posar a la butxaca.
A la feina li va costar concentrar-se. Només podia pensar en com enfocar la conversa. Per molts esforços que fes, aquella trobada tornava a concentrar els seus pensaments. Fins i tot, una de les companyes més observadora li va comentar, avui se't veu distret, sembla que no hi siguis. Ell va riure i va fer broma, és que estic enamorat.
Va arribar abans d'hora. En Dani encara no havia arribat. Només va esperar uns escassos cinc minuts abans no el va veure acostar-se, puntual com un rellotge. En Dani se li acostà amb un somriure a la boca, mentre ell dubtava si fer-li una abraçada o un petó o simplement donar-li la mà, el cubà li va tocar el muscle amb la mà oberta com havia fet tantes vegades per animar-lo i va preguntar-li:
―Com estàs?
―Bé, molt bé, I tu?
―Encara trist.
―Home, el pare m'ha deixat un forat que costarà molt d'omplir ―va dir en Marçal.
―Potser serà millor que canviem de tema. ―va proposar en Dani.
―No sé si ho podrem evitar, tot i que el meu objectiu quan et vaig proposar aquesta trobada No era parlar d'ell, sinó de nosaltres.
―I què vols saber?
―Per què et va allunyar de mi d'aquella manera, sense cap explicació.
―Potser vas ser tu qui es va allunyar de mi.
―Bon intent, però no cola. Vas ser tu qui va aprofitar que jo anava de cul amb les criatures petites per evitar que ens veiéssim.
―D'acord, tens raó. ―es va fer un silenci llarg i espès. Finalment el cubà va afegir― Havia de triar entre tu i ell i no vaig tenir cap dubte.
―Per què? Per què havies de triar?
―Per què no sabia com reaccionaria ell si hagués sabut el que hi havia entre tu i jo, i tampoc tenia clar com reaccionaries tu si sabies que jo era l'amant de ton pare. Em va semblar que el més prudent era evitar que un dels dos, o tots dos sabéssiu quina relació mantenia jo amb l'altre. ―una altra vegada hi va haver un silenci d'aquells que permeten el pas d'un àngel.
―Però els amics ―començar dir en Marçal.
―Els amics també tenen reaccions imprevisibles en circumstàncies sorprenents. Sens dubte ton pare sabia que jo t'havia de conèixer, però va tenir l'habilitat de fer com si tu no haguessis estat mai a Gigoló Boys. Mai em va mostrar una foto teva ni de la vostra família.
―Llavors, com ho vas saber?
―Un dia per accident vaig veure la teva foto a la seva cartera i ell m'havia dit que només duia fotos de la seva família a la cartera...
―Quina mala sort. ―va fer en Marçal, parlant només per si mateix
―Mala sort? ―va interrogar en Dani interrompent el seu discurs.
―Vaig tenir mala sort, perquè em vaig quedar sense un dels meus millors amics.
―Ha estat una cosa temporal.
―Sí? Només ha estat una pèrdua temporal?
―Sí. Vaja, si és que no m'odies pel que t'he fet passar.
Es van aixecar tots dos sense dir-se res i es van fondre una forta abraçada. Després van tornar a seure i van seguir xerrant una llarga estona sobre la vida i com els anaven les coses abans d'acomiadar-se i retornar cadascú a casa seva.
[Entrada 397]
Amor no es cuida del que és taciturn: és una cosa molt pròpia de qui és cortès riure, fer broma i estar molt alegre.
Guillaume de Lorris, poeta (c. 1200 - c. 1238). Le Roman de la Rose.
Com diu el proverbi, els anys passen i no és en debades. En Dani va acabar els estudis i va deixar la feina a Gigoló quan va trobar feina en un despatx d’advocats on treballava quasi com a becari, cobrant un sou més baix que un becari. El vaig haver de convèncer perquè l’agafés. El sou no li donava per viure i em deia que hi havia molts advocats a la misèria, treballant de qualsevol cosa menys del que havien estudiat. Jo li deia que l’única forma d’arribar era començar així, cobrant quatre xavos i portant els cafès. A més li vaig prometre ajuda econòmica mentre tingués un sou tan miserable.
El problema és que ell tenia més de trenta anys i els advocats de la seva edat ja tenien experiència, ell havia acabat els estudis set o vuit més tard del que era habitual, així que estava en les condicions professionals d’un noi de vint-i-tants. Tot plegat el situava en unes condicions de desavantatge que el feien creure que no podria superar, que fracassaria. El vaig empènyer, donant-li suport, moral i econòmic durant un parell d'anys més o menys. Després va començar a tirar sol. Va demostrar la seva vàlua professional i va començar a guanyar-se la vida folgadament.
Va voler retornar-me tots els diners que havia invertit en els seus estudis i la seva arrencada professional. Tot i que m’hi vaig resistir tant com vaig poder, vam haver de fer un pla de retorn, Vam establir una quantitat mensual i va estar cinc anys a retornar-me fins a l’últim cèntim.
També va fer un canvi d’habitatge. Va buscar un apartament en un àtic assolellat que en va dir el nostre «nidito de amor». Allà hi havia tres cambres: el dormitori, el seu despatx i un espai per a mi per si volia llegir i escoltar música, o estar sol una estona. El vaig usar molt poc i va acabar destinat als mals endreços. A partir de llavors hi he anat dos cops per setmana, un dia a l’hora de dinar i l’altre sopem junts, i de tant en tant m’hi quedo dormir. Especialment, quan la Núria és de viatge i jo he de dormir sol a casa meva.
Sempre li he donat llibertat per follar amb qui vulgui, i ell me l'ha donada a mi. «Però, només follar.» Em diu, i afegeix: «No se t'acudeixi dur-lo al cine o de festa, perquè això seria mantenir una relació.» De fet, a mi no m'ha fet falta. A ell no ho sé si li ha calgut fer-ho. Ho ignoro, tot i que puc sospitar que almenys volia tenir llibertat per fer-ho quan li vingués de gust. Ho dic perquè, tot i que jo tenia les claus de casa seva, no vol que hi vagui sense avisar. Diu: «No m’agraden les sorpreses». També ho he sospitat quan em diu que no es pot escórrer perquè fa poc que s’ha fet una palla. La qüestió és simple: per què es fa una palla si sap que ens hem de veure?
Les nostres converses han estat serioses, no recordo que hàgim rigut gaire i menys encara que hàgim fet bromes, ni tampoc crec haver jugat amb ell a res. Mai ens hem comportat com a criatures o adolescents jugant empaitar-nos o a donar-nos cops de coixí. Potser ens manca alegria. Potser hem estat massa continguts i seriosos, Ep! Seriosos no vol dir tristos. Tinc la sensació que ens hem estat examinant contínuament, l’un a l’altre, i l'altre a l'un. Bé, no ho sé, potser només he estat jo qui s'ha sentit permanentment examinat, amb una por tremenda a cagar-la. I segurament per això l'he cagada força més del que em sembla admissible.
Un dia li vaig dir que ell i jo no tindríem intimitat fins que no fos capaç de deixar anar un pet davant meu, sense avergonyir-se’n. No va riure, més aviat va posar cara de no creure-s’ho. No recordo que ho hagi fet mai. Tan desinhibits que som amb el sexe i tan poc que ho som amb altres coses. Potser per això ens ha faltat jugar i riure. No hem fet mai festa fora del llit.
A veure, l’he vist trist, i en més d’una ocasió l’he vist plorar, l'he vist amb els ulls plens de llàgrimes, però no recordo haver-lo vist riure descontroladament, sense poder parar de riure. Ha estat per a mi un home de somriures generosos, però no de rialles. I no és perquè a mi no m’agradi riure fins que em fa mal la panxa...
[Entrada 396]
Si me faltaras, no voy a morirme.
Si he de morir, quiero que sea contigo.
Pablo Milanés, cantautor i músic (1943-2022)
Yolanda, fragment.
Hi ha hagut força moments que la nostra relació ha trontollat. Hi han tingut més a veure les meves pors paranoiques, que una realitat concreta. Més d’una vegada m'he passat amb la meva por a perdre’l, i això ens ha dut a distanciaments que han durat mesos, però sempre hem acabat recuperant la nostra relació. Suposo que això ha anat afeblint-la a poc a poc, o almenys això em sembla, tot i que per a mi no ha estat així, jo segueixo bojament enamorat i desitjant que això no s’acabi mai. Per sort son coses que amb el temps han anat produint-se menys freqüentment i ara fa temps que no en tenim cap.
Cada vegada que es produïa un d’aquests distanciaments jo acabava recorrent a en Bruno per satisfer les meves necessitats de sexe. Les crisis de la meva relació amb en Dani solien coincidir amb les ruptures d'en Bruno qui anava d'una parella a una altra amb relativa freqüència, i que em sembla que li venia bé tornar a follar amb mi cada vegada que jo em quedava sol. Hi va haver una temporada, abans que en Dani em digués que s’havia enamorat de mi, que vaig ser amant de tots dos a la vegada. Llavors follava dos o tres cops per setmana, crec que és la temporada que més he follat de la meva vida. Ara, reconec que gaudia més follant amb en Dani que amb en Bruno, tot i que la relació amb aquest segon, potser era més morbosa i més porca. En Bruno era més desinhibit que en Dani i això feia que les coses fluïssin d’una altra manera.
Però d’en Dani me’n vaig enamorar perdudament i aquesta bogeria que és l’enamorament fa que el sexe tingui una dimensió nova i molt més plaent. En Bruno només tenia l’atractiu de la morbositat i la varietat. M’explicava les coses que feia amb d’altres. Una vegada em va explicar que havia follat dins del mar, de nit, en una platja nudista. Fins i tot una nit em va dur a aquella platja, però feia massa fred i vam acabar fent-nos unes mamades dins del cotxe.
En la mesura que em vaig anar fent gran, vaig començar a tenir problemes per mantenir una erecció decent, sobretot si havia begut. L’alcohol ha estat funest per a mi en aquest aspecte. Per sort ja existia la Viagra i aviat van aparèixer tota una sèrie d’altres coses menys agressives. Així que vaig recórrer a les pastilletes auxiliadores per poder seguir gaudint del sexe.
A en Dani no li ho vaig amagar i un dia em va dir que li agradaria provar-les. Així que a la primera ocasió n'hi vaig donar una. En acabar em va confessar que no li havia agradat, que l’erecció forçada no era prou agradable, i no en vam parlar més. Només de tant en tant, quan en té ganes, em diu «pren-te la pastilleta de l’amor» en lloc de dir-me directament que vol follar. I li ha quedat aquest nom: la pastilla de l'amor.
De vegades aprofita quan estic assegut per posar-se dret al meu costat, obrir-se la bragueta i posar-me la polla a la boca. Sempre he cregut que això ho va començar a fer pensant que jo no estava en condicions de follar tant com a ell li agradaria, però es va sorprendre més d’una vegada de veure com em posava de calent quan em feia coses com aquesta i que l'acompanyava a l'ejaculació. Jo sempre li havia dit que el meu ritme normal per estar satisfet era el de follar a dies alterns, però a ell ho volia cada dia. Quan passem uns dies junts, m’adapto al seu ritme. Encara que no follem cada dia, ens fem palles o mamades cada dia, i ejaculo amb ell.
Hem acabat veient-nos un parell de cops per setmana, un dels dies follem com déu mana, i l’altre fem alguna cosa rapideta. Com que m’encanta sentir la seva polla erecta dins de la meva boca, sempre que puc li faig una bona mamada i espero rebre la seva descàrrega directament a la meva boca, mentre jo ejaculo o estic a punt de fer-ho.
A en Bruno també n’hi havia fet, però el sabor del seu semen no em resultava tan agradable. Ell solia ejacular força, deixava anar una bona quantitat de semen transparent, mentre que el d’en Dani és més dens i blanquinós. A més, en Dani m’omple la boca amb el seu penis, i el d’en Bruno no era tan gruixut i a penes tenia prepuci. Se li havia infectat un piercing que s’havia posat al fre del penis, i li havia quedat una marca o cicatriu força curiosa que semblava que l’haguessin circumcidat a mossegades, així que el tacte de tot plegat a la boca no em resultava tan excitant, potser perquè la manca del fre li donava un aire estrany a aquella zona on el gland es replega.
Una de les vegades que ho vam reprendre amb en Bruno, ell encara tenia parella, encara que estava a punt de trencar. Una de les coses que argumentava per fer-ho, era que ell necessitava una polla de veritat, com la meva. En certa manera em va fer gràcia que li agradés el que jo li podia oferir. En Dani ja m’havia dit alguna vegada que li encantava el meu penis, que era exactament de la seva talla i afegia que les meves ereccions eren potents, que no podia demanar més perquè era el seu mascle perfecte.
Tot plegat va fer que em quedés amb en Dani, sobretot perquè n’estava, i encara n’estic, molt enamorat, i que no recorregués a en Bruno més que en moments de carència, que solien ser culpa meva, per la meva paranoia idiota i pel terror que tenia a què qualsevol dia en Dani em deixés, que es cansés de mi, de follar amb mi. Per sort, sempre va perdonar la meva estupidesa. La mateixa bogeria amb què l’estimava, feia que em comportés com un imbècil. Tant és així que un dia em va dir que la fama que tenen els cubans ser persones afectuoses era un tòpic, que ell no n’era. Suposo que li he demanat més afecte del que està en condicions de donar-me. I, de fet, és més afectuós que la majoria dels homes que he conegut.
En els meus ardors amorosos li havia dit: «voldria morir en els teus braços». Un temps després, en un moment potser no tan agradable, en Dani va dir «una vegada vas assegurar una cosa que guardo per si em cal recordar-t’ho.» El to que va emprar tenia un cert ànim de retret. No sé per què em va venir al cap la frase que jo li havia dit i la vaig repetir tot assegurant que encara ho desitjava. Van ser unes paraules màgiques, l'ambient va canviar com per art d’encantament i la tensió va desaparèixer totalment.
Aquest any entre vacances i altres compromisos estaré lluny del blog durant el que en queda del mes de juliol, la totalitat del mes d'agost, i pot ser que, també, la primera quinzena de setembre. Més o menys igual que l'any passat. Espero que no em trobeu gaire a faltar.
Una abraçada.
[Entrada 395]
Demanem consell, però cerquem aprovació
Charles Colton, clergue i escriptor (1777-1832)
Després d’aquella declaració d’en Dani, jo vaig quedar atrapat per ell i vaig donar via lliure a tot el que sentia per ell. Me’n vaig enamorar follament. Com un adolescent de quinze anys. Vaig estar flotant en un núvol durant uns cinc mesos, des del final de setembre a mitjans de febrer.
Una vegada vam quedar per anar a sopar junts i després passar la nit junts a casa seva, però les coses es van torçar. Res no dura eternament.
Havia reservat una taula a un restaurant de moda. Hi vaig arribar abans que ell. Em van acompanyar a una taula preparada per a dues persones, vaig demanar un vermut, i vaig esperar il·lusionat l’arribada d’en Dani que es va fer esperar. Normalment era força puntual. Quan ho va fer, va saludar fredament i es va disculpar sense ganes per haver fet tard. Es va asseure al seu lloc amb una expressió sorruda i va demanar una copa de vi negre. Se’l veia neguitós.
―Com va? Has tingut algun problema? ―vaig preguntar.
―No. M’ha costat una mica trobar el lloc i, com que venia amb el temps molt just, he acabat fent tard.
―Llavors que et passa? No et fa il·lusió que passem la nit junts?
―D’això volia parlar. Ja t’avanço que no vull que passem la nit junts ―va dir-ho d’una manera que em va fer intuir ràpidament que venia una tempesta.
―No ho entenc. Què passa?
―Doncs que he estat parlant amb un amic meu sobre la nostra relació i m’ha fet veure que m’estic equivocant. Que tu i jo ens portem massa anys, que aparellar-me amb tu era com pujar a un tren en marxa amb un rumb completament definit que no em donava marge a la meva realització personal perquè em condicionaria totalment el meu futur.
Ell va seguir fent tota una exposició, però el meu cervell bullia. Em va agafar tant per sorpresa que no vaig saber reaccionar. Era conscient que allò no podia durar sempre. Temia que algun dia em deixaria per un altre. Les meves paranoies ho havien predit, però no ho esperava tan aviat. A més, em semblava que ja estava clar que tots dos creiem que la diferència d’edat no era una barrera. Com podia plantejar-me una cosa com aquella? Jo estava tan bloquejat que no sabia què dir, i no sé què vaig dir-li. Intentava que no s’acabés la nostra relació en aquest moment. Recordo després de tota la meva intervenció que vaig dir: què vols? Que ho deixem estar? I ell em va dir: sí. I el món es va ensorrar sota els meus peus.
Vam acabar de sopar. No recordo si vam parlar de res més. Vaig pagar el compte i ens vam acomiadar a la porta del restaurant desitjant-nos sort mútuament. Jo vaig buscar-me un hotel on passar la nit, perquè a casa no m’esperaven i no se’m va acudir cap excusa per tornar a casa sense haver avisat prèviament.
Com era d’esperar, em va trencar el cor. No tenia ganes de res, m’arrossegava pel món. Només la meva filla va notar que em passava alguna cosa, però li vaig dir que hi havia problemes a la feina i que feia alguns dies que dormia malament. Era veritat que dormia malament, de fet, quasi no dormia.
Va passar quasi un més sense saber-ne res d’ell. Vaig evitar que ens veiéssim i per això havia deixat d’anar a Gigoló. De fet, vaig deixar d’anar-hi perquè tampoc tenia ganes de follar.
Vaig començar a adonar-me que no tenia sentit seguir arrossegant-me d’aquella manera pel món, que havia de refer la meva vida. Vaig pensar en recórrer de nou a en Bruno, amb qui havia trencat després que en Dani i jo ens féssim amants, però no vaig tenir temps de fer-ho. No havia passat un mes quan vaig rebre un SMS d’en Dani que em deia: et trobo a faltar.
Vam intentar recuperar la relació on l’havíem deixat, però la lluna de mel s’havia trencat per sempre i no va tornar mai més. Tot i que jo estava boig per ell, ja no em sentia correspost i vaig estar sempre esperant el moment final de la nostra relació, esperant que em tornés a dir prou.
[Entrada 394]
La vida és el que et passa mentre estàs ocupat fent altres plans
John Lennon, cantant, compositor i activista per la pau (1940-1980).
Havia passat uns mesos fugint del casament d’en Dani quan vaig rebre un missatge d’en Dani: «Fa temps que no sé res de tu, què et passa? Estàs bé?»
Vaig considerar que no podia respondre qualsevol cosa. Que m’hagués escrit era un bon símptoma, però encara estava sota l’impacte de la notícia del seu casament. Vaig estar rumiant i vaig optar per la prudència: «Estic molt bé. I tu que tal?». Ell va contestar immediatament: «Et va bé que quedem?»
Ostres! Què havia de dir? Vaig pensar que havia de donar-li una oportunitat: «D’acord, quan?» Va proposar una data i hora que m’anaven bé i vaig acceptar-les. «D’acord, en dia i hora» vaig respondre, i vaig afegir: «Vinc a casa teva?». Si m’hagués dit que no potser m’ho hauria rumiat si quedar o no, però em va dir: «Bona idea, em pots passar a buscar per Gigoló i anem junts a casa meva, et faré un bon sopar».
El vaig recollir a l’hora acordada prop de la seva feina i vam anar a casa seva. Pel camí no vam parlar de res seriós. Em va dir que tenia ganes de dutxar-se abans de posar-se cuinar. Jo li vaig dir que cap problema, que per mi estava bé. Jo estava tens i no sabia com plantejar els meus dubtes però no volia encetar el tema mentre anàvem en cotxe. Un cop a casa seva. Em va donar una cervesa i una bossa de patates fregides i se’n va anar a la cambra de bany. Va sortir amb una tovallola embolicada a la cintura i en va dir: «vine». Vam anar al seu dormitori i em va començar a treure la roba. La tovallola feia un bony que feia evident l’erecció del seu penis. No cal dir el que va passar a continuació.
Després de follar, encara al llit, va ser ell qui va encetar la conversa preguntant-me obertament què em passava.
―Perquè m’ha de passar alguna cosa? ―vaig replicar.
―Perquè se’t veu a la cara, perquè no és normal que passis tant de temps sense dir-me res i perquè m'estranya molt no veure’t cada dijous a Gigoló. ―Em va agafar per sorpresa. No havia previst que fos tan directe, no era habitual que ho fos, i jo no veia prou clar que havia de dir-li. Em vaig quedar en silenci. No sé si va ser gaire estona. A mi se'm feia llarg, així que vaig optar per no ser tan directe com havia estat ell.
―Tens raó. Podria inventar-me una excusa, però no ho vull fer. M'hauràs de perdonar, però és que no sé com explicar-t’ho ―vaig fer una pausa. Ell seguia expectant. Vaig seguir― Et puc fer una pregunta?
―Clar! Totes les que vulguis?
―Tens un xicot ―la cara de sorpresa que va posar ja era tota una resposta.
―No, ja saps que no.
―Així no t’has casat ni tens previst fer-ho aviat.
―Qui t’ha dit això ―Va dir amb cara d’indignació.
Em vaig quedar en silenci. Em pensava que era més que evident qui m’ho havia dit. Com que va insistir vaig acabar dient-li que havia estat en Luis. Va cagar-se amb tot, i després em va explicar que era una persona que no li agradava gens, que una vegada que havia vingut a una festa aquí, a casa seva. El noi es va oferir a ajudar-lo a preparar-la i per això hi va anar una estona abans que la resta de convidats. En una pausa, abans que arribés la gent, se’l va trobar tafanejant el contingut dels calaixos del seu dormitori. A partir d’aquell dia va deixar de confiar en ell. «A més, és força mentider» Va acabar dient.
―No m’agraden les mentides ni els mentiders. Si torno a Gigoló preferiria no veure’l més ―vaig dir.
―No et preocupis que no el veuràs més a Gigoló. D’això me n’ocupo jo. Tu ets més important que ell per a Gigoló i per a mi. Especialment per a mi. ―Aquesta última frase la va dir en veu una mica més baixa, com si se n0avegonyís. Llavors va fer una petita pausa. Se'l veia emprenyat.― Ara està fora, se n’ha anat al Brasil a veure la seva família, però així que torni sabrà qui soc jo.
―Home, tampoc no et passis. Tu i jo ja ho hem aclarit.
―És cosa meva, tu tranquil.
Vam deixar-ho estar i ens vam posar a preparar el sopar. Mentre ho feia es va relaxar i va tornar a ser el Dani de sempre. Vam sopar tranquils gaudint de la companyia i en acomiadar-nos va insistir que oblidés a en Luis i les seves mentides.
Un temps després em va explicar que havien acomiadat a aquell noiet de Gigoló a instàncies d’aquest fet. L’amo va estar d’acord amb en Dani que es podia permetre que els nois es dediquessin a escampar boles com aquesta que afectaven el personal de la casa.
Em va preocupar que jo no hagués estat capaç d’adonar-me del meu error. Havia fet més cas en aquell noiet que només el coneixia com a xaper que al meu amic Dani. M'havia d'haver adonat que eren paranoies i que tenir-les significava que n'estava més d'aquell noi del que volia admetre, però aquestes coses ens costen d’acceptar.
(El text d’en Joan continua explicant el que ja s’ha explicat en els capítols 16, 17 i 18 de la segona part)
[Entrada 393]
[...] anant a buscar el dinar, un noiet bellíssim, tot ulls i dents a la seva cara de contorns suaus, fosca, vivaç. Perdre’l de vista em va dur molt prop d’un avís de depressió, [...]
Joan Ferraté, professor universitari, lingüista,
crític i traductor (1924-2003) «Del Desig», fragment.
Vaig estar un parell o tres de vegades en un altre bordell masculí que antigament havia estat en mans del mateix amo de Gigoló Boys, però cap dels nois amb qui vaig estar em va fer el pes. Vaig tornar al Johnny’s, el primer dels bordells masculins on havia estat. Allà vaig conèixer un noiet català d’uns divuit anys amb qui em vaig avenir força. Recordo que li vaig gravar un casset amb The Wall dels Pink Floid, i que en vaig saber el seu nom real. Només ell i en Dani me l’han dit. Però tenia problemes amb l’encarregat, que va ser qui un dia em van dir que ja no treballava allà. Em va saber greu. També en vaig provar un parell de llocs més, però cap d’ells em va agradar.
Vaig començar a freqüentar xats de gais i en un d’ells vaig conèixer un noi de disset anys de Santa Coloma de Gramenet, en Bruno. Era un noi molt guapo, d’una cara lleugerament agitanada, però molt ben proporcionada, i un cos adolescent, ben format i treballat i ben prim, que és com m’agraden a mi, però ell volia tenir més musculatura i s’inflava de proteïnes. Era força «quillo» sempre intentava treure’m pasta i obsequis. Pretenia ser la meva princeseta, però no em vaig deixar, el vaig tractar com a qualsevol xaper, i vam acabar els tractes amb una tarifa fixa, a tant per «polvo».
Era un «NiNi». Havia abandonat l'ESO per fugir d’un assetjament escolar cruel i insuportable dels companys de l’institut per la seva declarada homosexualitat. No l’amagava, més aviat en presumia. I tampoc treballava, tot i que sabia coses de perruqueria perquè tenia un amic perruquer que n’hi ensenyava a estonetes. Deia que s’hi volia dedicar. Era un golfo que passava el dia a casa on xatejava hores i hores, i la nit a les discoteques gai. Em deia que se solia escórrer entre dues i tres vegades cada nit, «sempre amb condó» assegurava. No follava mai sense preservatiu. Durant el dia ejaculava dues o tres vegades més, entre les palles que es feia als xats i els nois que convidava a follar a casa seva quan estava sol. Vam follar moltes vegades al meu cotxe. Anàvem a un lloc discret de la serralada litoral que va acabar essent com casa nostra. També vam follar a casa seva algunes vegades, i excepcionalment, només una vegada, vam anar a un dels «meublés» que hi ha a Barcelona, però no li agradaven gens aquesta mena de llocs i no hi vàrem tornar.
Encara recordo la quantitat de semen que va deixar anar en Bruno la primera vegada que me’l vaig follar, una cosa exagerada. Ell deia ser actiu, tanmateix amb mi no ho va ser mai, sempre va voler que el penetrés jo. Amb el temps em va confessar que quan jo el penetrava se li posava la pell de gallina, i m'ho va voler mostrar tant sí com no. En aquell moment no estic per fixar-me en la pell del noi, sinó per gaudir de sensació fantàstica que produeix el sentir com el penis es abraçat per la pell humida i càlida del recte del meu company. Assegurava que no li passava amb ningú més. Curiosament, ja m’ho havia dit un dels nois de qui havia estat client fix a Gigolo. El noi m'havia confessat que li passava això mateix i només amb mi, però això és una altra història.
Sempre m’han dit que els conills són molt ràpids follant, les seves unions no arriben al mig minut. Jo tenia la sensació que en Bruno era com un conill, un cop el penetraves no trigava gaire descarregar el seu semen i demanar-me que m’escorregués. Però em resultava atractiu perquè, a més de guapo i de tenir un cos dels que m’agraden, de seguida em va tenir confiança i va acabar explicant-me la seva vida i les seves cuites. Ell vivia en un món molt diferent del meu, era d’una família humil d’immigrants, no feia res productiu i vivia la seva homosexualitat intensament, follant i fent-se palles contínuament. Va ser ell qui em va instruir sobre la mesquinesa del món gai nocturn. Aquell món es ple de drogues i sexe. S’acusaven l’un a l’altre de promiscuïtat i d’estar infectats pel VIH (que en deien simplement «el virus») perquè l’entorn se sobreïx d’enveges i rancúnies. De fet, encara que anés de «reinona» no era més que un adolescent carregat d’inseguretats. Recordo especialment una vegada que en una nit boja, va follar-se un noi sense el corresponent preservatiu, va estar vorejant la neurosi fins que no va tenir el resultat negatiu de la prova.
Una de les vegades que vam quedar, em va demanar que el recollís en un lloc determinat de Barcelona per anar a casa seva a follar. Havia estat de compres i anava carregar amb dues o tres bosses. Va pujar al cotxe renegant dels botiguers. Quan es va calmar vam quedar una estoneta en silenci. En un dels semàfors em vaig fixar que estava trempant. Vaig allargar la mà i li vaig tocar.
―Vens a punt avui ―Vaig dir-li.
―Fa massa estona que t’espero ―va respondre enriolat.
Duia uns pantalons de xandall on es feia evident el seu penis amb una erecció total. Va posar-se la mà per dins de la roba i me la va mostrar. El semàfor es va posar verd i el vehicle de darrere va fer sonar la botzina impacient. Ens vam començar a fotre mà quan érem a l’ascensor i ens vam quedar en pilota picada al rebedor de casa seva. Ens va costar d’arribar al llit. Va ser una follada memorable, feia dies que jo no follava i ell en tenia força ganes. Potser feia massa hores des de la seva darrera escorreguda.
El seu interès pels diners i els obsequis va quedar ben palès el dia que en pujar al cotxe em va dir que aquell dia no estava en condicions de follar, s’havia passat la nit fent-ho a casa d’un noi que havia conegut en un xat. «Com a mínim m’he escorregut quatre vegades i no he dormit gens. No crec que se m'aixequi». Efectivament, no vaig aconseguir res de res, ni tan sols que se li inflés una miqueta. Em va confessar que tenia la cigala tan encetada que fins i tot la meva boca li feia coïssor. Evidentment no em va treure ni un duro.
Amb en Bruno hem mantingut una relació intermitent, almenys ho hem deixat estat dues vegades, o potser tres, i encara avui, que el seu físic ja no té gaire a veure amb el d’aquell noiet de disset anys que vaig conèixer fa una colla d’anys, mantenim el contacte, tot i que fa molt de temps que no ens hem vist. Les poques vegades que ens hem vist, hem acabat follant.
[Entrada 392]
No sento angúnia, i no hi ha cap dubte que, d’un costat, la meva susceptibilitat paranoica té la culpa de gairebé tot el meu sofriment, i que, de l’altre, el puc a poc a poc orientar a ser tendre amb mi d’una manera menys passiva, que és, quan em ve la follia, el que em fa creure que tot ha estat perdut des del començament.
Joan Ferraté, professor universitari, lingüista,
crític i traductor (1924-2003) «Del Desig»
Quan en Dani va fer els vint-i-cinc ja feia dies que es preparava per a la prova d’ingrés a la universitat. La va superar sense dificultat, tot i que, això sí, amb molts nervis. Llavors vam començar a parlar seriosament dels seus estudis universitaris. Havia pensat estudiar dret, en fer-se advocat. Jo li vaig assegurar que tindria tot el meu suport i que si li calia la meva ajuda financera, també hi podia comptar, que això no l’havia de preocupar.
Va parlar amb l’amo de Gigoló d’aquest interès per estudiar i que volia reduir la seva dedicació en aquella empresa. L’amo li va semblar molt interessant que volgués fer-se un futur fora d’aquell entorn i li va proposar fer-se un futur allà, al bordell, fent d’encarregat. A més, això li permetria compatibilitzar la feina amb l’estudi, perquè l’horari era més reduït. A més li va dir que si volia ell li vendria una part del negoci i podien ser socis. Amb aquesta proposta l’amo, de passada, li demostrava la confiança que li tenia. Li va dir que li havia demostrat que era un home seriós i capaç de dur el negoci tot sol si aprenia a fer d’encarregat. Cosa que no dubtava que faria molt bé.
M’ho va comentar tot il·lusionat i em va demanar consell. Jo li vaig aconsellar que agafés la feina d’encarregat sempre que en tingués prou per viure i pagar-se els capritxos, però que vigilés amb això de fer-se’n soci. Li vaig comentar els riscos que assumia i que així es quedava lligat de per vida a l’empresa.
El noi va seguir els meus consells. Li va dir a l’amo que no tenia diners per invertir a l’empresa, que tots els seus estalvis li servien per ajudar a la família que havia quedat a Cuba i que ell no tenia ni un xavo. Van quedar que faria d’encarregat amb un sou suficient per a viure i pagar-se els capritxos i que tindria un petit percentatge de participació en els beneficis, que podria enviar a Cuba o gastar-se’ls com li vingués de gust. Em va assegurar que li servirien per finançar-se els estudis. Jo li vaig recordar el que li havia dit sobre aquest aspecte del finançament dels seus estudis.
Ens vam continuar veient els dijous a Gigoló, aquell dia ell feia de xaper per a mi. Crec que també ho feia per algun altre client. En un moment donat se li van complicar els dijous i em va dir que no em podria atendre, però que hi anés igualment que ell em buscaria un noi del meu gust, que a ell no li importava que follés amb qui jo volgués. Jo li vaig dir que amb qui volia follar era amb ell, però que si no podia ser…
El noi es deia Luís, era brasiler i era un noiet dels que m’agraden, jovenet, marcadet, i amb una bona polla. Vaig acabar follant amb ell durant uns quants mesos. Pretenia ser el d’en Dani i sempre me n'explicava coses. Moltes ja les sabia, d’altres eren tafaneries mancades d'interès, si més no, per a mi. Però un dia es va passar molt.
―Ya sabes la noticia ¿verdad?
―No, ¿Qué noticia? ―vaig fer jo.
―Que Pedro se... ―i es va quedar esperant que jo completés la frase.
―Que Pedro se ¿qué? No sé de qué me hablas. Sé bueno y dime de qué va.
―Que Pedro se va a casar
Em vaig quedar de pedra. Ell no se’n va adonar. Em va explicar que feia temps que tenia un xicot i que es casarien el mes vinent. Crèdul com sóc, em vaig sentir totalment enganyat. Com podia haver-me amagat una cosa tan important. Sempre m’havia dit que no tenia cap xicot, que no hi havia ningú que li fes el pes. Algunes vegades li havia dit que una bona persona com ell un dia trobaria la persona adequada. Que no ho dubtés. Altres, que si jo fos més jove, no me’l deixaria escapar... I ara resultava que tenia un xicot formal i que s'hi anava a casar.
Vaig decidir no tornar a Gigoló, però em vaig quedar una mica orfe, no coneixia els altres bordells gais de Barcelona. Vaig anar provant tots els que vaig poder localitzar, però no me’n va agradar cap. N’hi havia un prop de l’auditori on vaig trobar un noiet que no estava malament, però va intentar enganyar-me un parell de vegades per fer-me pagar més i vaig deixar d’anar-hi.
A partir d'aquell dia van anar quedant els dimarts. Primer cada tres o quatre setmanes, després cada dues i finalment cada setmana. Quan en Marçal li va confessar que ell i la Mar havien deixat de fer-ho, van començar a quedar a dinar el divendres, i passaven bona part de la tarda al llit, després solien fer una curta migdiada.
