[Entrada 374]
Els pares brillants fan partícips als seus fills de la seva història, els parlen de les seves llàgrimes i fracassos perquè aprenguin a plorar.
Augusto J. Cury, psiquiatre i escriptor (1958)
Mentre son pare era al lavabo en Marçal es va adonar que son pare estava intentant un acostament com no ho havia fet mai, que s’esforçava a no menystenir-lo ni criticar-lo. Fins i tot li havia confessat que ho ignorava quasi tot d’ell. Però com reaccionaria en Joan si li ho explicava tot? Si son pare sabia que fumava herba que li faria? Llavors sí que tindria un motiu per castigar-lo. En veure a son pare que tornava del lavabo se li van omplir els ulls de llàgrimes i no va poder evitar el plor quan aquest el va abraçar.
Quan es va poder asserenar passats uns minuts, va començar a explicar a son pare la seva afició als porros, va obviar que havia estat en Jordi qui l'havia avesat a consumir-los per no incriminar-lo. Després li va contar com va començar a prostituir-se essent encara menor per poder-se'n subministrar autònomament i com això el va dur a Gigoló boys, També li va dir que s'havia acomiadat d'aquell bordell a conseqüència de trobar-se'l a ell allà. El seu pare es va preocupar molt pel tema de les drogues. Va evitar fer-li cap mena de retret, esbronc o reflexió crítica. I va sentir-se alleugerit quan el noi li va dir que també volia deixar-ho. El pare li va oferir suport.
―Compta amb tot al meu suport, i si et convé sàpigues que estic disposat a fer tot el que et calgui per ajudar a desintoxicar-te.
―No crec que calgui, em sembla que me'n sortiré sol, però si em cal, t'ho diré.
―No tinguis por, no penso estar-te al damunt ni aclaparar-te. ―Va fer una pausa i va seguir― Tampoc t’han de preocupar el que pugui costar ajudar-te a deixar-ho perquè per sort la nostra situació econòmica és prou bona de moment i crec que arribem a finançar el que pugui fer falta, si calgués.
―Gràcies, pare. No és això el que més em preocupa. Em preocupa més arribar a entendre't, a comprendre per què fas això.
―Et semblaria bé que en parlem un altre dia. Se'ns ha fet tard i ta mare deu patir.
―Bona excusa té el malalt que es pixa al llit i diu que sua ―va dir en Marçal enriolat, tot parafrasejant a son pare. El pare va riure.
―Et prometo que en parlarem, però anem tirant cap a casa. ―Van anar a buscar el cotxe― Crec que per parlar-te de la meva bisexualitat convé fer-ho amb calma, no tenir pressa.
―Tu, bisexual? Si la bisexualitat no existeix.
―Crec que hi ha força més bisexuals que homosexuals. Si no digue'm quants casats amb fills has tingut de clients? Segur que més que solters netament homosexuals.
―Tens raó ―Va dir en Marçal després d'una pausa.
―Canviant de tema. Et prometo que continuarem parlant de mi. No vull fugir d'estudi, però crec que t'he de dir m'ha semblat que has estat molt intel·ligent no dient res a ningú, i t’ho agraeixo molt. El que sabem un de l'altre em sembla que ni a tu ni a mi ens agradaria que se sabés. A més, en aquest cas parlar, és delatar-se a un mateix.
―Pots comptar que soc el primer interessat a guardar-ho en secret ―va dir el fill. El Joan va aprofitar el canvi de tema per saber més del seu fill.
―Només t’agrada fer-ho amb homes?
―No, pare.
―No fotis.
―M'agraden més les dones que els homes.
―Llavors, no devies gaudir gaire a Gigoló.
―Depenia del client. Hi ha homes que saben fer bé les coses i aconseguir que els dos ens ho passem bé.
―És un dels meus objectius ―Va assegurar en Joan, baixant la veu com si parlés per a ell.
―Deus ser un dels bons clients que tots els nois aspiren a tenir.
―Això no ho sé. No m'ho han dit mai ningú ―es van quedar en silenci un moment. En Joan va aprofitar-lo per fer un canvi de tema.― No sé què penses tu, però no tinc clar si comentar a ta mare aquesta afició teva a la maria. Potser ja ho sap perquè, com bé deus saber, hi ha mares que ho saben tot dels fills, si ja ho sap i no ha dit res, ella sabrà perquè calla. Si no ho sap, que és el que em sembla, potser seria preocupar-la inútilment. Com ho veus?
―Em faria molta vergonya haver-ne de parlar amb la mare. A més, com li diries que ho saps?
―No et preocupis això és cosa meva.
―Preferiria deixar les coses com estan. Si no me’n surto de deixar-ho serà una altra cosa. Però si me’n surto, que me’n sortiré, no val la pena embolicar-ho més. No?
El Joan va fer que sí amb el cap deixant clar que hi estava d’acord. Si el noi deixava la droga no calia alarmar a ningú. A més, que ho sabés poca gent era millor per al noi. Esperar a veure si el noi se’n sortia sense ajuda li va semblar el més prudent.
Van aparcar el cotxe i van entrar a casa parlant de futbol. La mare d'en Marçal els va preguntar com havia anat, el pare li va dir que bé, però que els havia quedat la revenja pendent. Llavors es va queixar que haguessin trigat tant a tornar, pensava que havien tingut temps de fer totes les revenges dels món.
―És que hem anat fer la birreta corresponent ―va dir en Joan.
―Doncs deveu venir ben mamats amb tanta estona fent birres ―va respondre la mare ironitzant.
―Teníem molt a parlar ―va dir en Marçal posant-se al costat d'en Joan.
―Pots comptar que el Barça guanyarà la Champions gràcies a les vostres llargues converses ―va afegir la mare mantenint el to irònic. I no en van parlar més.
Bon any nou!
Digen: 8. Joan
[Entrada 373]
Les frases dites en veu baixa espanten més que no pas els crits.
Marta Marín-Dòmine (1959)
Ara era ell qui s'havia quedat desconcertat. Li semblava que duia un discurs molt ben preparat per convèncer a en Marçal que abandonés la prostitució i el noi li acaba de desmuntar amb una sola tirada. Va fer un glop a la cervesa. Va deixar la ment en blanc uns segons. Va intentar contraatacar.
―El meu pare em deia que els amics es trien, els pares no. Un pare és una cosa diferent d'un amic. Els nostres pares tenen uns drets sobre nosaltres que no tenen els amics, i els fills deuen un respecte als pares encara que se'ls faci difícil d'entendre'ls. Em penso que encara ets massa jove per entendre els meus perquès, en canvi, jo crec estar preparat per entendre els teus. A més, els fills es deuen als pares i han de donar les explicacions que els són... ―es va aturar en sec, va abaixar la mirada, es va adonar que no anava bé si volia que el seu fill deixés de defensar-se i va canviar del tot, va passar del to agressiu amb què havia començat aquest discurs a un to suau― Perdona, em sembla que m'estic passant. Si us plau, oblida això que acabo de dir. Qui em preocupes ets tu.
―Què et preocupa de mi?
―El que estàs fent. Ets molt jove i el que estàs fent et pot condicionar la vida, et pot marcar el futur. Ja saps que no vull ni he volgut mai decidir qui ets ni qui has de ser, el teu futur és teu, però m'agradaria que poguessis ser tu qui decidís que vols fer a la vida, qui vols ser, que poguessis ser tu mateix, però no li veig un futur clar a la teva activitat. No veig a un home madur fent això que fas tu.
―I creus que si et dic el perquè ho faig em sabràs ajudar a ser jo mateix?
―De fet, no m'he trobat mai en una situació com aquesta i estic molt desorientat ―va confessar en Joan― Vaig pensar que no era normal que un noi com tu es dediqués a això. Em vaig plantejar diferents escenaris: que et calien diners, que et calia més sexe, o que necessitaves alguna altra cosa que jo no em podia imaginar. Ja saps de les meves activitats en aquest assumpte i amb els nois que n'he parlat m'han dit que allà el sexe rarament és satisfactori i que allò només es pot fer per diners. Només un d'ells em va dir que s'ho passava bé amb tothom, i no tinc clar que fos sincer. Però potser és el noi amb qui més he gaudit del sexe de tots els que he conegut ―això darrer ho va dir com si parlés només per a ell, mirant-se la copa de cervesa. Va fer-ne un glop i va seguir― Per mi no té molt sentit que et calguin més diners, llevat que tinguis algun problema amb el joc o les drogues, o que algú t'estigui extorsionant i creguis que no ens ho pots dir. Ignoro les teves possibles activitats sexuals, fins i tot ignorava les teves aficions LGTBI o el que siguin. També ignoro si tens conflictes amb tot plegat o no. No sé si hi ha alguna opció diferent, com pot ser el fet que t'ho passis bé amb qualsevol com em va dir aquell noi. No sé per què he descartat el fet que et plantegis aquesta tasca com el teu futur professional.
―Potser perquè menystens o menysprees als qui es dediquen a la prostitució ―va dir en Marçal.
―Amb això vols dir que t'hi vols dedicar?
―No, no ho he dit ni vull dir que sigui això ―va dir el noi molest.
―Doncs, què?
―Mira, Pare, No vull dir-te el perquè. No insisteixis.
―Llavors, què fem? Et deixo estar i ens trobem de tant en tant a Gigoló Boys?
―Tampoc volia dir això.
―Llavors què? Què fem?
El noi va callar i son pare també. El Joan va aixecar-se dient: perdona’m un moment, i se'n va anar al lavabo a orinar. Veia al seu fill molt a la defensiva i va creure que potser així li donaria temps per calmar-se i pensar. Mentre orinava intentava imaginar-se com s'hauria sentit ell en una situació com aquella i es va preguntar que hauria passat si quan tenia divuit anys son pare l'hagués enganxat al llit amb un noi, i es va compadir d'en Marçal. Quan va sortir del lavabo amb les mans netes i la bufeta buida, va anar a la barra i va pagar la consumició. Finalment va tornar a la taula. El noi se'l va mirar una mica desencaixat. Ell es va tornar a asseure, aquest cop al costat del seu fill i el va abraçar. El noi va començar a plorar.
―T'hauria d'explicar massa coses ―va dir entre sanglots.
―No et preocupis, tenim temps ―va dir suaument.
Bon Nadal!
[Entrada 372]
7. El pàdel
Mentre parlem, l’herba alta verdeja,
madura i es marceix, s’esblaimen les violetes,
els lliris s’enfosqueixen i cauen.
Hrabanus Maurus, teòleg i escriptor (780-856)
Van anar amb cotxe fins al club on el pare havia reservat una pista. En Joan va comportar-se com sempre, com si no hagués passat res. Parlava alegrement sobre temes intranscendents, com si fos un fet habitual això d’anar a jugar a pàdel amb el seu fill gran. En Marçal estava tens i incòmode i va anar responent amb monosíl·labs a tot el que va comentar el seu pare. Estava esperant la reacció del pare. Més ben dit, la temia.
Van jugar durant prop de tres quarts. Es van dutxar i el pare li va proposar anar a fer una birreta. Ell va fer un signe d'acceptació. Ja començava a témer que el pare no tragués el tema aquell vespre, però aquella proposta el va tornar a posar alerta.
Un cop al bar el Joan va buscar la taula més aïllada, i en va triar una que estava situada en un racó, sense cap taula a prop. Estava clar que el pare volia intimitat. Van fer la comanda al cambrer. El pare va demanar una canya, olives i patates. En Marçal va demanar un refresc de cola perquè volia mantenir el cap clar, tot i que s'adonava que amb tant de prolegomen li estava posant els nervis de punta i el cervell se li començava a emboirar. Quan el cambrer va haver-ho dut tot en Joan va fitar al seu fill i va esperar que aquest el mirés.
―Estàs bé? ―va preguntar en Joan. El noi, ben nerviós, va fer un signe afirmatiu amb el cap. I en Joan va seguir― Diuen que tothom té coses que vol amagar. Jo crec que si ho fem, si volem amagar coses, és per por. Por a no ser acceptats, por a ser castigats, por a ser perjudicats, por que ens compliquin la vida... I la por fa que vulguem guardar-ho en secret. Tant tu com jo duem una doble vida, una que expliquem a tothom i una altra que manteníem en secret. Dic «manteníem» perquè ara aquest secret s'ha trencat. Tu saps una cosa de mi que jo no volia que sabessis i jo sé una cosa de tu que volies que ignorés. Fins aquí d'acord?
―Sí ―va dir en Marçal amb un fil de veu. No era capaç d'imaginar on volia anar a parar el seu pare amb aquella introducció i això encara el va posar més frenètic.
―No sé fins a quin punt t'ha afectat tot això, encara que m'ho imagino perquè a mi m’ha afectat molt. Ara, jo soc el teu pare i com a pare tinc una responsabilitat important sobre allò que fas. ―Va fer una pausa donant opció al seu fill a intervenir, però aquest no va dir res. Va seguir.― Ja sé que ets major d'edat. Malgrat això encara depens de nosaltres, de la teva mare i de mi, si més no, econòmicament. Ho vulguis o no, tinc una responsabilitat sobre el que fas. ―En Marçal seguia callat i expectant. En Joan va continuar amb el seu discurs.― I en aquest afer hi ha aspectes que em preocupen, i força. No jutjo les teves preferències sexuals, cadascú se sap les seves, el que no puc explicar-me és què t’ha mogut a prostituir-te. Per què ho fas? Són raons econòmiques? Raons emocionals? És una necessitat sexual la que et mou? ―mentre el pare parlava el noi mirava el seu got encara ple i rumiava.― Voldria entendre-ho. M'ho pots aclarir? ―En Joan es va quedar en silenci i va esperar que el noi tornés a aixecar el cap. En Marçal es va quedar glaçat veient com plantejava les coses son pare. Es va encendre la fúria al seu interior. De què va aquest home? Es va dir.
―Puc parlar? ―va dir, tot frenant la seva fúria.
―Clar, per això estem aquí, per parlar.
―Vull disculpar-me d'entrada si no em sé expressar de forma tan serena ni tan ordenada com tu, però intentaré explicar allò que penso. En primer lloc, voldria entendre per què em fas aquesta pregunta. Darrere d'ella hi veig implícit una condemna de la prostitució, quan tu també n'ets part. Sense clients no hi hauria xapers. Em preguntes les raons que m'han dut a prostituir-me, com si el que faig fos el més denigrant del món, quan amb els teus fets estàs fomentant que hi hagi nois com jo que ens hi dediquem. Em sembla que jo et podria preguntar el mateix: per què ho fas? Ja sé que no m'ho diràs, i tampoc tinc molt clar que m'interessi. Entenc que la mare no ho sap i això sí que ho considero una infidelitat teva amb tota la família... En fi, no era això el que més m'ha indignat, el que més em dol és que sigui això el que més et preocupi d'aquest afer.
[Entrada 371]
6. El pare
Les novel·les i els contes t’expliquen la vida filtrada; els papers personals encapsulen el temps.
Ada Klein Fortuny, metgessa i escriptora (1975)
Es va despertar sobresaltat en sentir com entrava una clau al pany de la porta d'entrada de casa. Va sentir com s’obria la porta i com son pare deia: hola! Què hi ha algú. Es va quedar en silenci, tens com una bèstia que tem ser atacada. Llavors va sentir la veu de sa germana que deia: hi deu haver el Marçal a la seva habitació escoltant música. Segur que no ens ha sentit. En Marçal es va aixecar esperitat, es va posar bé la roba i es va estirar al llit es va posar els auriculars i va fer veure que estudiava. Sa germana va obrir la porta i va dir-li: Hola, Marçal. El pare i jo hem arribat junts. Ens hem trobat a baix al portal. Ell va respondre amb un simple: hola.
Va restar expectant. Estava pendent de tots els sorolls que sentia, especialment de les passes de son pare. El Pare havia passat per davant de la porta de la seva cambra mentre sa germana el saludava i havia seguit cap al seu dormitori. Després l'havia sentit passar amb sabatilles cap al bany a orinar i anar cap a la sala d'estar on en Marçal sabia que el Pare acabaria de llegir el diari i examinaria la correspondència del dia, si en tenia. Va tornar a passar en direcció a l'estudi on es va estar potser una hora. Després va arribar la mare i ell es va relaxar. No creia que el pare anés a parlar amb ell havent-hi la mare corrent per casa.
Va esperar que l'anessin a buscar per sopar. Com sempre va ser la Marta qui va obrir la porta de cop sense avisar i va fer un crit: A SOPAR! Ell va fer com sempre, va respondre amb un renec i va afegir cridant: algun dia aprendràs a trucar a la porta i esperar que et diguin que entris? Es va aixecar i la va perseguir fent veure que la volia agredir. Amb això intentava que no es notés res, feia el que solia fer habitualment, tot i que últimament ja no la perseguia quasi mai.
A taula ja hi havia el pare assegut, l’home va desviar la mirada fent que agafava el tovalló per no topar amb la mirada d'en Marçal que entrava fitant-lo tot intentant endevinar si havia de passar alguna cosa fora del que era habitual, però el Pare quan va aixecar la vista se'l va mirar amb tota normalitat mentre el noi seia al seu lloc, just davant per davant de son pare. El pare també feia cara de son.
―M'ha dit la mare que no et trobes bé ―Va dir en Joan tot encetant la conversa.
―He passat una mala nit, però ara ja estic millor.
―On vas sopar ahir.
―A casa d'en Jordi.
―I et va fer mal el sopar ―va afirmar el pare amb convicció.
―El metge m'ha dit que havia estat un tall de digestió possiblement causat per un virus.
―Has anat al metge i tot? ―va fer el pare amb certa ironia.
―Sí ―va seguir mentint en Marçal molest perquè sabia que son pare estava dissimulant, que sabia molt més del que deia i que com que no era ruc sabia perfectament perquè havia passat mala nit on fos que hagués dormit.
―Així que no has anat a classe avui.
―No, no hi he anat
―Doncs, ara sopa amb prudència, no sigui que avui repeteixis. ―Fent una pausa, va afegir.― Si et cal que et signi algun paper per l'Institut m'ho dius.
El sopar va seguir amb normalitat, no es va parlar més d'aquell tema. Els pares van comentar l'actualitat i la Marta va explicar coses de l'Insti i de les amigues. Després el pare va començar a dir que volia reprendre les excursions en bici que feia abans, que estava fent panxa. I li va proposar a en Marçal d'anar el dissabte al matí a fer un tomb. En Marçal va dir que no podia. El divendres a la nit havia de sortir i al matí no estaria en condicions de sortir. Quedem a migdia. Un parell d'horetes, va suggerir el pare. Anirem per la platja que és plana. En Marçal s'hi va negar en rodó. Doncs anem a jugar a pàdel al vespre. Ell també s'hi va negar, però la mare va intervenir en favor del seu marit i, amb aquella habilitat que solen tenir les mares, va recomanar al noi que hi anés. En Marçal es va sentir forçat i, va haver de cedir. El dissabte al vespre havia d’anar amb son pare. Seria veritat allò de «no te puede delatar sin delatarse»? Estava protegit?
Després de sopar va trucar a la Mar i va fer el ploricó perquè li tocava anar a jugar a pàdel amb el seu pare el dissabte al vespre i no en tenia putes ganes. Cosa que li va servir per dissimular el seu estat d’ànim. Les seves pors.
Aquell dissabte al mitja tarda, tot just acabat de llevar-se de la migdiada va haver de preparar-se per anar a jugar a pàdel amb son pare.
[Entrada 370]
5. La mare
Aquest món, que em sembla injust, incomprensible i absurd, em consola tot sovint amb la seva enorme, i també incomprensible, bellesa.
Francesc Parcerisas, poeta, traductor i crític literari (1944)
A casa hi havia sa mare qui ja tenia el dinar a punt. Estava sola perquè sa germana, la Marta, els dimecres a la tarda havia d’anar a classe molt aviat i, per no haver de córrer, s'enduia una carmanyola per dinar a l'Insti amb les amigues. La mare en veure'l va fer cara d'alarma i el va començar a interrogar.
―Què et passa? On vas amb aquesta mala cara? Què heu fet aquesta nit amb en Jordi?
Ell va repetir les mentides que havia dit a l'Insti.
―A quin metge has anat?
―Al de la seguretat social.
―Amb quina cartilla?
―Amb el DNI m'han atès ―el noi sabia que al seu centre d'atenció primària, si no duien la cartilla, els demanaven el DNI i els atenien igualment.
La cosa es va quedar així. Ell no es va atrevir a preguntar per son pare, així que la va deixar xerrar. Van dinar amb calma. La mare sempre feia bon menjar i ell tenia gana. No havia menjat res des del dinar del dia abans. Va contenir-se perquè no es notés gaire la fam que duia, la mare, que com totes les mares s'adonava de tot, li va fer notar.
―Veig que ja et trobes més bé, sembla que t'hagis passat un dia sencer sense menjar.
―Vaig treure tot el sopar d'ahir i avui no he menjat res ―va mentir de nou.
―Doncs no et passis, no sigui que hi tornem.
―No et preocupis, de moment em trobo molt bé ―I va esforçar-se a menjar encara més lentament, per evitar que la mare li tornés a cridar l'atenció.
―Millor que siguis prudent i et quedis amb gana.
―D'acord. ―va dir en Marçal acceptant sense protestar la recomanació maternal. No volia donar indicis que poguessin en dubte les seves mentides.
Sa mare se'l va mirar sorpresa, feia molt temps que el noi no li donava la raó. El normal és que li hagués dit «no siguis pesada». Va pensar que devia haver passat una nit ben dolenta per estar tan manso. El que ignorava aquella bona dona eren les raons de la mansuetud del seu fill gran qui, malgrat el «no te puede delatar sin delatarse», no estava tranquil del tot. Temia la reacció son pare. Si era capaç de dur una doble vida. Què més podria fer sense que ho notés sa mare? Què li podia fer? Castigar-lo?
La mare li va dir que no estudiés si no es trobava bé. Ell va replicar: mare, em trobo bé. I ella va insistir: si a mitja tarda tens gana, berena, però sigues prudent. El noi va ajudar a desparar taula com ho solia fer cada dia. Després se'n va anar a la seva cambra i es va posar a eliminar de l'ordinador tot allò que pogués donar pistes de les seves activitats anteriors. La mare havia de marxar de seguida després de dinar. Quan ella va marxar ell es va estirar al llit i va dormir una llarga estona. El va despertar el mòbil. Era la seva mare:
―Has berenat.
―No encara.
―Fas veu d'adormit.
―És que dormia, mare
―Què no et trobes bé, Marçal?
―Estic perfectament, però tenia son. Aquesta nit he dormit molt poc, mare.
―Doncs, ara llevat i berena!
―No siguis pesada! Ara ho faré! Tranqui!
La mare va fer-li un seguit de recomanacions que ell va suportar en silenci i va penjar. En Marçal va deixar el mòbil sobre el llit, es va despullar, es va dutxar i es va canviar tota la roba. Se'n va anar a la cuina i va berenar tant com havia dinat. No va tenir qui l'aturés i la seva gana no tenia aturador. Després va tornar a la seva cambra, va fer una pila amb tota la roba bruta, va tornar la tovallola humida a la cambra de bany i es va tancar de nou al seu dormitori. Va intentar estudiar, però no podia concentrar-se. Va intentar fer un dels treballs que tenia pendents, però tampoc es podia concentrar, així que va posar música i es va dedicar a buscar xorrades al Youtube. Va acabar mirant porno i masturbant-se. Després es va tornar a adormir.
[Entrada 369]
4. Mar i Jordi
El que m’entusiasma de debò és un llibre que, quan l’acabes de llegir, et faci venir ganes de ser amic íntim de l’autor que el va escriure, per poder-li trucar per telèfon sempre que et vingui bé.
J.D. Salinger, escriptor (1919-2010)
Després de la conversa amb en Pedro, va anar cap a l'Institut. Quan hi va arribar els seus companys ja sortien, s'havien acabat les classes del dia. La seva colla ja era fora, prop de la porta d'entrada a l'edifici. Tres d'ells s'hi van acostar i en veure'l amb aquella pinta li va preguntar que li havia passat. Va mentir dient que s'havia trobat malament aquella nit i que fins i tot havia hagut d'anar al metge.
―Fas molt mala cara ―li va dir la Mar, la seva xicota. En Marçal i ella es van conèixer a l'escoleta. Des de llavors sabia que no es deia Maria del Mar, que el seu nom era simplement Mar, com la Mar Mediterrània.
―He passat la nit del lloro, però ara ja estic millor ―va respondre sense mentir.
―I què t'ha dit el metge? ―van preguntar tots ells tres a la vegada com ho hauria fet el cor d'un teatre grec. Es van mirar i es van posar a riure.
―Que havia estat un tall de digestió ―va mentir de nou en Marçal quan es van acabar les rialles.
―I com és que has tingut un tall de digestió? ―Aquest cop era la Mar qui preguntava.
―No ho sé. El metge tampoc ho sabia, m'ha estat fent tot de preguntes i finalment ha dit: potser ha estat un virus. Però com no tinc febre ni res m'ha dit que avui fes repòs i que si em trobava bé demà tornés a fer vida normal. Que si em segueixo trobant malament que hi torni demà.
Vam marxar de l'Institut abans que comencessin a sortir els professors i algun es parés a preguntar-li que li havia passat. Mentre caminaven li van explicar per sobre el que havien fet aquell matí a classe i van concloure que no s'havia perdut gran cosa. Pel camí es van anar acomiadant els altres companys i la Mar i en Marçal van seguir sols cap casa d'ella. Solia acompanyar-la cada dia. Algunes vegades es quedava a dinar amb ella, tot i que no era gaire sovint.
―Què faràs aquesta tarda? ―li va preguntar ella.
―Dormir, si puc.
―Em fa una cosa veure't així.
―No et preocupis ja estic força millor.
―Tens gana?
―Sí, força.
―Vols quedar-te?
―Hi ha els teus pares?
―No, avui dinaré sola. ―Als pares de Mar no els feia gens de gràcia que en aquella casa, per això només es quedava quan hi havia algun dels pares o tots dos.
―Llavors, millor que no em quedi. La veritat és que prefereixo anar-me'n a casa meva i dormir al meu llit, estic fet pols.
―D'acord. Fins demà a classe, doncs.
―Al vespre et truco.
Es van fer un petonet a la boca i ella va pujar l'escala de casa seva mentre en Marçal s'esperava a deixar de veure-la per emprendre el camí de tornada a casa. Pel camí va trucar a en Jordi. L'havia conegut als escoltes. Durant els primers anys d'Institut, a l'ESO, van ser companys de classe i va ser quan en Jordi el va aviciar als porros. Quan van acabar la secundària obligatòria en Jordi va canviar d'Institut perquè volia fer un batxillerat que no es feia en aquell, però la seva amistat va seguir viva.
―Hola, Marçal! Com va?
―No gaire bé, però vaig fent. Tu estàs bé?
―Jo perfecte. I a tu que et passa?
―Que ahir me'n vaig anar de gresca i avui no he anat a l'Insti. Es veu que faig molt mala cara i he dit a tothom que he passat molt mala nit i que he anat al metge qui m'ha dit que havia tingut un tall de digestió, possiblement causat per un virus.
―I ha colat?
―Crec que sí. Fins i tot he mentit a la Mar, per evitar que em comencés a fer preguntes indiscretes sobre la gresca. A ma mare li vaig dir que anava a dormir a casa teva.
―Cap problema avui he dormit sol a casa, els pares no hi eren.
En Jordi i ell s'encobrien l'un a l'altre quan els calia. En Jordi sortia de gresca de tant en tant i deia que anava a casa d'en Marçal a dormir. I en Marçal deia que anava a dormir a casa d'en Jordi per poder passar la nit amb la Mar, i també quan li havia calgut fer servei de nit a algun els clients que aconseguia als xats. Els pares d'en Jordi i els d'en Marçal es coneixien molt poc i no es feien les perilloses trucades de comprovació que podien posar en risc el sistema, tot i que alguna vegada els pares d'en Marçal havien interrogat a en Jordi sobre alguna de les sortides i els d'en Jordi havien fet el mateix amb en Marçal. Tot havia començat perquè anaven sovint l'una a dormir a casa de l'altre, fos per estudiar o per preparar alguna cosa del cau. De fet, ho seguien fent de tant en tant per donar més versemblança a tot plegat. En Marçal podia confiar amb el silenci d'en Jordi, i en Jordi amb el d'en Marçal.
[Entrada 368]
3. Pedro (Dani)
La memòria, quan funciona, fa allò que li pertoca: deformar.
Jordi Amat, escriptor, filòleg i crític literari (Barcelona 1978)
En sortir de Gigoló Boys, va escriure un missatget de text (un SMS) per a en Pedro: He dejado Gigoló Boys. Me gustaría verte y hablar contigo. La resposta va arribar unes hores després: Estoy en casa de mis padres, ¿es muy urgente? Puedes esperar a mi regreso? En Marçal va respondre immediatament amb un lacònic: Esperaré a que regreses.
No sabia a qui recórrer i en Pedro era l'únic dels seus amics que el podia entendre l'embolic en què es trobava i que el podia aconsellar d'una manera fiable. Com que no volia explicar a ningú altre el que li havia passat perquè hauria d'explicar les seves activitats i les del seu pare o d'inventar-se una explicació versemblant que li semblava impossible de trobar, va preferir gastar-se una part de la liquidació en un hotel. Un cop a l'habitació es va treure les sabates i es va estirar a sobre el llit. Estava rendit, però no podia dormir. A les sis del matí encara plorava sol a la cambra bruta d'aquell hotel barat, la seva desgràcia, però, finalment, es va adormir. El van despertar a quarts d'una, els brams d'un telèfon que sonava una vegada i una altra amb aquella insistència mecànica que fa pensar que hi ha una urgència. El recepcionista li va recordar molt educadament que si no abandonava la cambra immediatament, hauria de pagar una segona nit.
Va sortir al carrer despentinat, amb els ulls inflat d'haver plorat, cara de son i la roba arruada d'haver-se adormit vestit a sobre del llit. Va enviar un nou missatge al Pedro. He visto a mi padre en Gigoló!!! Quan va rebre la resposta es va establir un diàleg força fluid:
―No jodas, y ¿él te vio ti???
―Sí
―¿Qué te dijo?
― Gritó: ¿Qué cojones haces tú aquí?
―Y ¿qué le dijiste?
―Nada. Me fui volando.
―¿Y luego?
―No le he visto más.
―¿Y qué piensas hacer?
―No lo sé. Por eso quería hablar contigo.
―Espera un momento, ahora te llamo y hablamos.
Una bona estona després va sonar el mòbil d'en Marçal, era en Pedro. Li va fer repetir tota la història amb tots els detalls. Li va preguntar com s'havia sentit en cada moment. El noi li ho va explicar tan bé i amb tanta precisió com va ser capaç: En Marçal tenia un núvol al cervell que li impedia pensar, però va esforçar-se en fer una explicació clara i coherent.
―Diría que tu padre ha optado por dejar este tema en secreto, que no le dijo nada al encargado ni tampoco a tu madre ―li va dir en Pedro
―¿Crees que espera a hablar conmigo?
―No lo sé ―En Pedro va fer una pausa― Puede ―Llavors va ser en Marçal qui es va quedar en silenci.
―¿Sigues ahí?
―Sí. Es que no sé si quiero hablar con él.
―Si él quiere, será difícil que puedas evitarlo.
―¿Tú que harías? ―Va demanar en Marçal amb certa timidesa.
―Esperar a ver qué ocurre. No te puede delatar sin delatarse y tampoco te puede castigar porque no tendría una explicación. No te puede hacer nada, tiene las manos atadas si no sale del closet.
En Marçal es va quedar amb aquella idea «No te puede delatar sin delatarse». Allò el va relaxar completament. El seu cervell va deixar de bullir. Estava clar que havia de seguir fent vida normal. «No te puede delatar sin delatarse».
Malgrat això havia de canviar coses. No podia seguir fent de xaper per aconseguir diners. Ja havia decidit no tornar a posar els peus a Gigoló Boys ni a cap lloc que s'hi assemblés. Tampoc podria seguir fumant porros. Ells l'havien dut fins a on era. La seva vida havia de canviar.
[Entrada 367]
2. Divuit anys
Què dir que sembli nou?
I com donar més vida
a les paraules de sempre?
Francesc Garriga Barata, poeta i professor (1932-2015)
No sé si és cosa dels adolescents pensar que es poden fer realitat les fantasies sexuals amb qualsevol, amb el primer que passa. Pot ser que estigui equivocat. També ignoro si aquesta estúpida idea podria ajudar-los a optar per prostituir-se en situacions de necessitat econòmica.
En Marçal s'havia aficionat als porrets quan feia secundària. Els primers van ser de regal. El seu amic Jordi el convidava, però aquestes coses no duren per sempre i com que els porros són cars i li agradaven, un dia va haver de començar a finançar-se'ls. Aviat va saber que alguns homes donaven diners als noiets que es deixaven tocar el cul i els voltants. Llavors encara no hi havia les apps dels mòbils que hi ha ara i que tant faciliten aquesta mena de coses, però sí que hi havia xats. Inevitablement, va tenir experiències amargues que el van situar en la dura realitat. Alguns es resistien a pagar o li pagaven menys del que havien acordat, d'altres el maltractaven o intentaven assetjar-lo. Clar que també n'hi havia dels altres, dels que saben a què van i es comporten com cal, i fins i tot algun que era agradable.
En certa ocasió, un client, va dur-lo a Gigoló boys on havia reservat una d'aquelles cambres, ja que també les llogaven a parelles que no necessitaven un noi de companyia. Quan ja havien acabat, i el client havia marxat, l'encarregat li va demanar si li interessaria treballar amb ells. Formaria part de l'estol de nois de la casa. Li va explicar les tarifes de la casa i que li donaria la meitat del que facturés. Ell li va dir que s'ho volia rumiar, no volia dir que encara no tenia els divuit fets i era una de les condicions que li havia posat l'encarregat. Va pensar que no era mala idea, allà li garantien l'anonimat, ja que usaven un àlies, i el protegien dels clients que es resistien a pagar o volien regatejar, però havia d'esperar uns mesos per arribar a la majoria d'edat.
Un cop fets els divuit va anar a provar allò de fer de gigoló en aquell bordell gai. La primera tarda va fer més diners dels que hauria pogut imaginar i allò el va acabar de decidir. Va triar com a àlies per als clients, el nom de Marcos. Com que havia d'estudiar i allà ho tenia complicat, va acordar amb l'amo que només hi aniria dues tardes a la setmana. A casa deia que se n'anava a la biblioteca. Ningú no ho sabia, ni les amistats més intimes, ni la xicota del moment. Coneixia prou bé les convencions i regles del joc social. Això sí, ignorava les aficions de son pare.
Sí, ho heu entès bé, tenia xicota, n'havia tingut més d'una, i des dels setze que gaudia de les relacions sexuals amb aquestes noies. De fet, tenia clar que el que li agradaven eren les noies, ja que sempre que s'havia masturbat l'excitació tenia un origen femení. Es deia que allò que feia amb homes era pur treball i tot i que de tant en tant n'hi havia algun que el feia que s'ho passés bé, normalment es limitava a fer el que calgués per aconseguir que el client ejaculés i quedés prou satisfet per quedar-li ganes de tornar a estar amb ell com més aviat millor. No cal dir que hi havia clients i clients, i que no posava en tots el mateix interès a deixar-los amb ganes de repetir.
De seguida va connectar amb els altres companys d'aquella feina. Si alguna característica personal destacava en el Marçal, era la seva sociabilitat. Sabia posar-se al nivell de l'entorn en què es movia, i era força respectuós amb tothom. En Pedro, en realitat es deia Daniel, i era un dels veterans d'aquella organització. De seguida es van avenir amb en Marcos (en Marçal) i no va saber que el seu nom era Dani fins més endavant. En Pedro tenia una colla de clients fixos que ja demanaven directament per ell, així que els altres nois ni els veien. Amb el temps en Marcos va saber que en Pedro tenia un parell de clients especials. Deia que ho eren perquè el feien gaudir força i havia de fer esforços per evitar ejacular. En aquestes organitzacions els nois ho evitaven per estar a punt per atendre un altre client immediatament després d'acabar un servei i per no acabar exhausts la jornada. Si el client volia que el noi ho fes, aquest solia demanar una propina. Molts d'ells només ho feien quan atenien a un client al final de la jornada. Un d'aquells clients especials d'en Pedro hi anava setmanalment i l'altre un cop al mes. SI no em fessin falta els diners, els atendria gratuïtament, li va assegurar en Pedro en un d'aquells moments en què els amics es fan confidències. I va seguir tot afirmant: ho dic seriosament, eh! En Marcos volia fer-se amb una clientela tan bona com la d'en Pedro. Però va arribar el dia en què el client va ser son pare i li va dir «QUÈ COLLONS HI FAS TU AQUÍ?» i ell va sortir corrent de la cambra, es va vestir tan de pressa com va poder, i va sortir disparat de Gigoló Boys.
Aquella nit no va tornar a casa. Va trucar a sa mare i li va dir que es quedava a casa d'en Jordi. Com que no sabia on passar la nit i no tenia diners va tornar a Gigoló Boys a l'hora de tancar, quan ja no quedaven clients. L'encarregat li va preguntar per què havia marxat d'aquella manera, sense donar cap explicació. En Marcos, que tornava a ser en Marçal, de seguida va deduir que son pare no havia dit res. Va quedar-se una estona en silenci i buscant una excusa versemblant. Després va dir que coneixia a aquell home i li havia agafat por perquè ho podia dir a casa seva per això havia marxat d'aquella manera, perquè s'havia espantat. L'encarregat va voler tranquil·litzar-lo tot assegurant-li que els clients també volien amagar-se'n i que era difícil que diguessin res del que feien o veien allà dins. En Marçal li va dir que no estava gens tranquil i que volia deixar-ho, que si s'ho repensava, tornaria, i va demanar la liquidació. L'encarregat li va assegurar que els seus clients, els d'en Marcos, solien quedar contents i que segur que amb una mica més de temps s'hauria fet una bona clientela. De fet, ja tenia alguns clients fixos. Ell va dir que no podia seguir, que estava massa atemorit, així que, un cop cobrada la liquidació, es va acomiadar de l'encarregat i van desitjar-se sort mútuament. En Marçal va marxar per no tornar-hi mai més.
[Entrada 366]
Quan jo tindré cinquanta anys
no vull ser com el pare:
cansat i sense fe
[...]
Cançó de carrer, fragment.
Joan Oliver (Pere Quart, 1899-1986)
Nota inicial: Fa anys vaig escriure un conte que he reaprofitat per començar aquesta llarga història. El que hi passa és ficció tot i que com tota narració, conté part del meu coneixement i de la meva experiència i, sobretot, dels meus desitjos i dels meus somnis.
digen / dígena
[del grec διγενής]
adj. [biologia, ciències de la salut] Bisexual
1. Què hi fas aquí?
―Gigoló Boys, buenas tardes.
―Hola, me puedes reservar a Pedro para las siete.
―No, hoy Pedro no va a estar.
―¿Va a estar mañana o el jueves?
―Lo siento va a estar fuera una temporada...
―Bueno, entonces me presentas a los chicos que estén libres. Vendré a eso de las siete.
―De acuerdo, te reservo para las siete.
Gigoló Boys era una organització del centre de Barcelona que oferia chicos de compañía para caballeros i que disposava d'unes quantes cambres amb bany on mantenir les trobades. En Joan hi anava regularment un cop per setmana des de feia uns quants anys. Tant era així que quan hi trucava els encarregats li coneixien la veu. No es pot dir que fos homosexual, ja que tot i gaudir de les relacions sexuals amb aquells nois també gaudia de les relacions sexuals amb dones. De fet, En Joan duia casat més de 20 anys. Tenia un fill de 18 anys, en Marçal, i una filla de 15, la Marta.
Quan en Joan es trobava bé amb un dels nois, se'n feia client fix. A més era un home de costums fixos i hi solia anar el mateix dia de la setmana i a la mateixa hora. Sabia que per evitar que el noi estigués ocupat amb un altre client quan ell hi arribava havia de fer-ne reserva unes hores abans. Però de tant en tant havia d'anar canviant de noi, perquè els nois no solen durar gaire temps a l'organització. Ara, des de feia uns quants mesos, es veia amb en Pedro, un noi d'origen cubà, que deia tenir-ne vint-i-quatre. En Pedro ja l'havia advertit que aviat deixaria la casa, almenys una temporada, potser un mes o dos, per anar a veure la família a la seva terra.
Va arribar a les 19 h en punt al local de Gigoló Boys, l'encarregat li va aclarir que efectivament en Pedro estaria temps fora del servei. Era força habitual que el fessin esperar cinc o deu minuts mentre acabaven de netejar i ventilar bé la cambra que normalment acabava d'alliberar un altre client, però aquell dia el van fer passar de seguida.
―¿Tomarás agua como siempre? ―va fer l'encarregat.
―Sí, gracias.
―Ahora pasan los chicos. Luego hablamos
―De acuerdo, hasta luego.
La litúrgia consistia a fer passar els nois un per un per l'habitació on hi havia el client. Després el client triava el noi que preferia. Solien venir en calçotets, entraven, tancaven la porta, saludaven i deien el seu nom. Alguns d'ells, interessats a ser elegits, petonejaven el client, o s'abaixaven els calçotets per mostrar la seva dotació i alguns fins i tot es feien masturbar una mica pel client. «Toca, toca» li deien. D'altres intentaven fer-se triar explicant les seves característiques i molts d'ells acabaven dient «faré el que vulguis». En Joan solia preferir els més jovenets, més ben dit, els qui li semblaven més joves, amb un cos proporcionat y amb la musculatura marcada. No solien agradar els que eren més alts que ell o els que estaven excessivament musculats. Els preferia amb un aspecte més aviat acriaturat, tot i que valorava que estiguessin dotats d'un penis gran, ben gran... Un cop vistos, solia fer la tria demanant consell l'encarregat de torn. Els encarregats el coneixien i li sabien els gustos. Sabien que volia fer-ho amb calma, sense presses, amb molta delicadesa, compartint el gaudi... I sempre l'aconsellaven bé.
Va trobar lleig i malgirbat al primer, tot i que li va fer un petó tot humit i morbós. El segon li va agradar, un noiet morenet, marcadet i acriaturat, que duia una bona erecció i que li va demanar que li la toqués després d'abaixar-se els calçotets tot dient-li «mira com em poses». El tercer també estava bé, era força més tímid que el segon, i només li va dir el nom i allò de «faré tot el que vulguis». Es va obrir novament la porta i va entrar un altre noi en calçotets... Déu Meu!
―QUÈ COLLONS HI FAS TU AQUÍ? ―va dir amb un crit que li va sortir del més profund de la seva ànima i el seu fill, en Marçal, va fer mitja volta i va desaparèixer tancant la porta de cop.
[Entrada 365]
Res a dir
Si una societat està d’acord que necessita que hi hagi algú que la governi i la gent, diguem la bona gent, diu: «No, jo en aquesta cadira no m’hi assec», s’hi asseurà un fill de puta.
Ramon Barnils periodista i traductor (1940-2001)
Confesso que últimament tinc poca cosa a dir. Tot em va prou bé i el món segueix el seu curs malgrat la meva opinió. La guerra a Ucraïna encara no s'ha acabat. Segueixo fent tot el que puc per ajudar a millorar el món, sempre sota el meu criteri. Crec que ja us he explicat prou a bastament quin és el meu criteri i no us vull cansar més amb els meus pensaments. En resum, que em sembla que aquest blog té poc futur. Suposo que ja es veia venir.
Una abraçada.
Nada que decir
Si una sociedad está de acuerdo en que necesita que haya alguien que la gobierne y la gente, digamos la buena gente, dice: «No, yo en esta silla no me siento», se sentará un hijo de puta.
Ramon Barnils periodista y traductor (1940-2001)
Confieso que últimamente tengo poco que decir. Todo me va bien y el mundo sigue su curso a pesar de mi opinión. La guerra en Ucrania aún no ha terminado. Sigo haciendo todo lo que puedo para ayudar a mejorar el mundo, siempre bajo mi criterio. Creo que ya os he contado con suficiente detalle cuál es mi criterio y no quiero cansarnos más con mis pensamientos. En resumen, que creo que este blog tiene poco futuro. Supongo que ya se veía venir.
Un abrazo.
Vacances 2022
Aquest any entre vacances i altres compromisos estaré lluny del blog durant el mesos de juliol i agost, i pot ser que, també, la primera quinzena de setembre. Espero que no em trobeu gaire a faltar.
Una abraçada.
Vacaciones 2022
Este año entre vacaciones y otros compromisos estaré lejos del blog durante los meses de julio y agosto, y puede que, también, la primera quincena de septiembre. Espero que no me echeis mucho de menos.
Un abrazo.
[Entrada 364]
Intempèrie
L'autèntica mesura de la justícia d'un sistema és el grau de protecció que ofereix als més febles.
Aung San Suu Kyi, política birmana (1945)
Intemperie és el títol d'una novel·la escrita de Jesús Carrasco que va ser publicada el 2013 per Seix Barral. Des de la seva presentació, a l'edició de l'any 2012 de la Fira de Frankfurt, ha aconseguit nombrosos premis.
És una narració d'ambient rural que explica la fugida d'un nen a través d'un país castigat per la sequera i governat per la violència. Un món tancat, sense noms ni dates, en què la moral ha escapat pel mateix embornal pel qual se n'ha anat l'aigua. En aquest escenari, el nen, encara no del tot malmès, tindrà l'oportunitat d'iniciar-se en els rudiments dolorosos del judici o, per contra, d'exercir per sempre la violència que ha mamat. És un text dur, una història sense noms, ni temps, ni lloc, en el rerefons de la qual hi ha un abús sexual.
Benito Zambrano, un director andalús que ens va deixar a tots amb boca oberta el 1999 amb el seu primer llargmetratge, Solas, la va transformar en pel·lícula el 2019, posant-li temps (1946) i lloc, al nord de la província de Granada. Però el nen que la protagonitza, segueix sense tenir nom. La novel·la deixa moltes coses per concretar i té molt pocs diàlegs. Els guionistes (els germans Remón) van haver de construir tot allò que era necessari per donar coherència cinematogràfica a la història sense perdre'n l'essència, respectant la relació de fets i la duresa amb què Carrasco l'havia narrada.
La pel·lícula és com un western, on el Niño ha de fer-se adult sense més ajuda que la d'un pastor de cabres (Luis Tosar) que acumula bondat, honradesa i una llarga experiència en aquell entorn cruel i sense ànima.
No sé per què em va passar per alt quan la van estrenar, perquè, malgrat la seva duresa, em va semblar una obra imprescindible de la filmografia espanyola.
Una abraçada.
Intemperie
La auténtica medida de la justicia de un sistema es el grado de protección que ofrece a los más débiles.
Aung San Suu Kyi, política birmana (1945)
Intemperie es el título de una novela se Jesús Carrasco que fue publicada en 2013 por Seix Barral. Desde su presentación, en la edición del año 2012 de la Feria de Frankfurt, ha conseguido numerosos premios.
Es una narración de ambiente rural que explica la fuga de un niño a través de un país castigado por la sequía y gobernado por la violencia. Un mundo cerrado, sin nombres ni fechas, en el que la moral ha escapado por el propio sumidero por el que se ha ido el agua. En este escenario, el niño, aún no del todo dañado, tendrá la oportunidad de iniciarse en los rudimentos dolorosos del juicio o, por el contrario, de ejercer para siempre la violencia que ha mamado. Es un texto duro, una historia sin nombres, ni tiempo, ni lugar, en el trasfondo del cual hay un abuso sexual.
Benito Zambrano, un director andaluz que nos dejó a todos con boca abierta en 1999 con su primer largometraje, Solas, la transformó en película en 2019, poniéndole tiempo (1946) y lugar, al norte de la provincia de Granada. Pero el niño que la protagoniza sigue sin tener nombre. La novela deja muchas cosas por concretar y tiene muy pocos diálogos. Los guionistas (los hermanos Remón) tuvieron que construir todo lo necesario para dar coherencia cinematográfica a la historia sin perder su esencia, respetando la relación de hechos y la dureza con que Carrasco la había narrado.
La película es como un western, donde el niño debe hacerse adulto sin más ayuda que la de un pastor de cabras (Luis Tosar) que acumula bondad, horadez y una larga experiencia en ese entorno cruel y sin alma.
No sé por qué se me pasó cuando la estrenaron, porque, pese a su dureza, me pareció una obra imprescindible de la filmografía española.
Un abrazo.
[Entrada 363]
Adolescents LGBTIQ...
Per què han de posar etiquetes a tot? Per què no s'adonen que simplement ens enamorem d'algú? Mai no s'han enamorat de ningú?
«Las batallas en el desierto» (1981) de José Emilio Pacheco (1939-2014).
Fa pocs dies vaig sentir en un noticiari que un estudi fet recentment sobre la sexualitat dels adolescents actuals s'afirmava que hi ha una tendència a fugir de les etiquetes pel que fa a les seves preferències sexuals, que simplement es relacionen amb les persones per qui se senten atrets, tant si són del seu mateix sexe o del sexe contrari. Ja era hora! M'encantaria que aquesta tendència es consolidés, fos majoritària i s'imposés en el futur de la humanitat. Així desapareixeria un dels aspectes més desagradables de l'exploració i descobriment de la sexualitat de cada persona.
Casualment, fa pocs dies he vist dues sèries a Netflix sobre aquest tema. Les dues sèries tenen en comú que són europees, una britànica i l'altra sueca, que els protagonistes són adolescents d'uns setze anys, on un d'ells ja ha sortit de l'armari i tothom del seu entorn sap que és gai. Tot i que els problemes que plantegen són matisadament diferents.
A la sèrie del Regne Unit, Heartstopper (2022), és un noi guapo i atlètic, en Nick, que és la figura de l'equip de rugbi de l'institut i un dels ídols del centre, qui s'enamora d'un altre noi, en Charlie, que no destaca per ser gaire atlètic i que és obertament gai. El problema que té en Nick és acceptar la seva sexualitat i assumir que per mantenir les seves relacions amb en Charlie haurà de sortir de l'armari, si més no, en el seu entorn més proper. A la sèrie es plantegen tant el problema de la pressió social, els prejudicis i l'homofòbia que segueixen essent dominants en el món escolar i que duen al inevitable bullying, i el de l'acceptació personal. [Filmaffinity 7,8; 1535 vots]
A la sèrie Sueca, Young Royals (Jóvenes altezas) (2021), és el fill petit de la reina, en Wilhelm, que viu una vida dissipada fora dels paràmetres de la reialesa qui s'enamora d'un noi gai declarat, en Simon, que pertany a una família plebea i desestructurada, i que canta en el cor de l'institut elitista on el príncep ha estat reclòs per la família reial per acabar amb el seu comportament escandalós. El problema es complica quan un accident de trànsit el transforma al príncep en l'hereu de la corona. Llavors s'ha de debatre entre l'amor i el deure. En aquest cas el príncep no dubte gaire abans d'acceptar aquest amor homosexual, el problema és un entorn social molt concret i rigorós que no pot acceptar a un gai com a hereu de corona. [Filmaffimity 6,7; 645 vots]
Les dues sèries estan interpretades nois encara adolescents cosa que les fa més convincents. Un exemple d'aquesta versemblança és l'acne que llu el príncep Wilhelm en tot moment. Són dues sèries amables, on abunden els petons entre els nois i on el sexe explícit només apareix tímidament en una d'elles, la sueca, on és imprescindible per acabar de donar coherència a la ficció.
Les dues posen de manifest, que fins i tot en aquestes societats on els col·lectius LGBTIQ (i totes les lletres que us calguin) disposen de tots els avals i suports de la llei, i on, en teoria, l'homofòbia està perseguida; la població heterosexual i les seves religions segueixen rebutjant-los.
Una abraçada.
Adolescentes LGBTIQ...
¿Por qué tienen que pegarle etiquetas a todo? ¿Por qué no se dan cuenta de que uno simplemente se enamora de alguien? ¿Ustedes nunca se han enamorado de nadie?
"Las batallas en el desierto" (1981) de José Emilio Pacheco (1939-2014).
Hace pocos días oí en un noticiario que un estudio realizado recientemente sobre la sexualidad de los adolescentes actuales se afirmaba que existe una tendencia a huir de las etiquetas en cuanto a sus preferencias sexuales, que simplemente se relacionan con las personas por las que se sienten atraídos, ya sean de su mismo sexo o del sexo contrario. ¡Ya era hora! Me encantaría que esa tendencia se consolidara, fuera mayoritaria y se impusiera en el futuro de la humanidad. Así desaparecería uno de los aspectos más desagradables de la exploración y descubrimiento de la sexualidad de cada persona.
Casualmente, hace pocos días he visto dos series en Netflix al respecto. Ambas series tienen en común que son europeas, una británica i la otra sueca, que los protagonistas son adolescentes de unos dieciséis años, donde uno de ellos ya ha salido del armario y todo el mundo de su entorno sabe que es gay. Aunque los problemas que plantean son matizadamente distintos.
En la serie del Reino Unido, Heartstopper (2022), es un chico guapo y atlético, Nick, que es la figura del equipo de rugby del instituto y uno de los ídolos del centro, quien se enamora de otro chico, Charlie, que no destaca por ser muy atlético y que es abiertamente gay. El problema que tiene Nick es aceptar su sexualidad y asumir que para mantener sus relaciones con Charlie tendrá que salir del armario, al menos, en su entorno más cercano. En la serie se plantean tanto el problema de la aceptación personal como el de la presión social, los prejuicios y la homofobia que siguen siendo dominantes en el mundo escolar y que conducen al inevitable bullying. [Filmaffinity 7,8; 1535 votos]
En la serie Sueca (2021) Young Royals (Jóvenes altezas), es el hijo menor de la reina, Wilhelm, que vive una vida disipada fuera de los parámetros de la realeza quien se enamora de un chico gay declarado, Simon, que pertenece a una familia plebeya y desestructurada, y que canta en el coro del instituto elitista donde el príncipe ha sido recluido por la familia real para acabar con su comportamiento escandaloso. El problema se complica cuando un accidente de tráfico le transforma al príncipe en el heredero de la corona. Entonces debe debatirse entre el amor y el deber. En este caso el príncipe no duda mucho antes de aceptar ese amor homosexual, el problema es un entorno social muy concreto y riguroso que no puede aceptar a un gay como heredero de corona. [Filmaffimity 6,7; 645 votos]
Ambas series están interpretadas chicos todavía adolescentes, lo que las hace más convincentes. Un ejemplo de esa verosimilitud es el acné que luce el príncipe Wilhelm en todo momento. Son dos series amables, en las que abundan los besos entre los chicos y donde el sexo explícito solo aparece tímidamente en una de ellas, la sueca, donde es imprescindible para acabar de dar coherencia a la ficción.
Ambas ponen de manifiesto, que incluso en estas sociedades donde los colectivos LGBTIQ (y todas las siglas que os parezcan necesarias) disponen de todos los avales y apoyos de la ley, y donde, en teoría, la homofobia está perseguida; la población heterosexual y sus religiones siguen rechazándolos.
Un abrazo.
[Entrada 362]
Bananas...
El dia més perdut de tots és el dia que no hem rigut.
Nicolas Chamfort, escriptor (1741-1794)
Zecky i Sony van començar fa una colla d'anys un blog que em sembla recordar que es deia «Bananas en la cama». De llavors ençà ha plogut molt. Primer van ampliar negoci afegint a en Fede a la família i no fa gaire hi van afegir un quart marit, el jove Thiago. D'aquell primer blog al de les «Bananas ardientes» que acaba de desaparèixer crec que hem hagut de lamentar almenys la desaparició de dos o tres blogs bananers més.
El que em dol és no saber res d'ells. Espero que estiguin bé. En certa ocasió van desaparèixer una temporada perquè van patir un greu accident, però llavors el seu blog va seguir viu. Ara a més del blog desaparegut, també han desaparegut del facebook.
Em fa por que tots aquests que es dediquen a perseguir els que som diferents, hagin anat més enllà de censurar en aquests esperits lliures... Esperem que només siguin paranoies meves.
Agrairé a qui en sàpiga alguna cosa, que la comparteixi.
Una abraçada
Bananas...
El día más irremediablemente perdido es aquel en que no nos hemos reído.
Nicolas Chamfort, escritor (1741-1794)
Zecky y Sony empezaron hace ya unos años un blog que me parece recordar que se llamaba «Bananas en la cama». Desde entonces ha llovido mucho. Primero ampliaron negocio añadiendo a Fede a la familia y no hace mucho añadieron a ella un cuarto marido, el joven Thiago. De ese primer blog al de las «Bananas ardientes» que acaba de desaparecer creo que hemos tenido que lamentar al menos la desaparición de otros dos o tres blogs bananeros más.
Lo que me fastidia es no saber nada de ellos. Espero que estén bien. En cierta ocasión desaparecieron una temporada porque sufrieron un grave accidente, pero entonces su blog siguió vivo. Ahora, además del blog desaparecido, también han desaparecido del facebook.
Temo que esos que se dedican a perseguir a los que somos diferentes, hayan ido más allá de censurar a esos espíritus libres... Esperamos que solo sean paranoias mías.
Agradeceré a quien sepa algo al respecto, que lo comparta.
Un abrazo
[Entrada 361]
Hitler ha entrat a Polònia
Potser la lliçó més gran de la història és que ningú no ha après les lliçons de la història.
Aldous Leonard Huxley (1894 – 1963) escriptor.
L'1 de setembre de 1939 les tropes de l'Alemanya nazi van entrar a Polònia. Les tropes de l'URSS van col·laborar amb les de Hitler en aquesta invasió a partir del 17 de setembre. Aquests fets van marcar l'inici de la segona guerra mundial que és considerada la més cruenta de la història de la humanitat. Es creu que hi va haver entre 55 i 60 milions de persones mortes, sumant civils i militars, tot i que hi ha qui fa pujar aquestes xifres per sobre de 70 milions i qui les redueix a uns 40 o 45 milions. D'aquestes víctimes més de la meitat eren ciutadans de l'URSS.
Actualment, els historiadors fan un paquet del període que va de 1914 a 1945, que inclou la Primera Guerra Mundial (PGM), la Guerra Espanyola de 1936 (no considerant-la una guerra civil), i la Segona Guerra Mundial (SGM), entre altres fets. De fet, avui, també es relaciona la Guerra Freda iniciada a continuació, amb aquests conflictes bèl·lics.
A la Viquipèdia es defensa que les causes indirectes de la PGM van ser la competència econòmica, les rivalitats colonials entre els estats europeus, el rearmament constant i molt accelerat a Europa i els conflictes a la zona dels Balcans.
El Tractat de Versalles de 1919, que tancava la PGM va deixar a Alemanya humiliada i endeutada. El deute alemany es va acabar de pagar l'any 2010, pel govern d'Angela Merkel. Es creu que Adolf Hitler no hauria pogut arribar al govern sense la situació de descontentament de la població alemanya deguda a aquesta derrota i ell va ser qui va fer esclatar l'espoleta de la SGM.
En plena SGM França es va rendir a Alemanya el 22 de juny de 1940. L'armistici (acord de cessament d'hostilitats) entre les autoritats del Tercer Reich alemany i els representants de França va ser signat aquell mateix dia a Rethondes, al bosc de Compiègne. El lloc va ser triat expressament perquè va ser el lloc on es va signar l'armistici de l'11 de novembre de 1918 que indicava el final de la PGM amb la derrota d'Alemanya i es diu que va ser en el mateix vagó de tren on s'havia signat aquell. Aquest detall només és un exemple que posa de manifest la relació íntima que hi havia entre els dos conflictes.
L'URSS que havia estat l'aliada de Hitler en la invasió de Polònia, va ser qui va aconseguir derrotar-lo. Els aliats van estar desoint les peticions de Stalin perquè obrissin un altre front a occident per afeblir Alemanya, mentre les tropes de l'URSS lluitaven a Stalingrad. No va ser fins al 6 de juny de 1944 que els aliats van desembarcar a Normandia i van començar una carrera per arribar abans a Berlín que les tropes l'URSS perquè la batalla de Stalingrad s'havia acabat el 2 de febrer de 1943 i entre el setembre de 1943 i el maig de 1944, els soviètics van efectuar un ràpid avanç en el sector meridional del front recuperant la totalitat d'Ucraïna fins a la frontera amb Romania i Polònia. Al llarg del 1944, els successius atacs als sectors nord, centre i sud del front van donar continuïtat al cada vegada més ràpid avanç en direcció a Alemanya. (Viquipèdia)
El potencial bèl·lic de l'URSS va quedar ben palès i va desencadenar la por en les potències d'Occident. Aquest va ser la causa i l'origen d'una Guerra Freda que va durar més de quaranta anys. El seu final va ser propiciat per una profunda crisi econòmica a l'URSS que els EUA van saber aprofitar per forçar a un desmantellament de la Unió de Repúbliques en unes condicions humiliants. Rússia va passar de ser el centre d'una de les primeres potències mundials, a ser un estat en liquidació fins que Vladímir Putin va desbancar a Borís Ieltsin el 1999. Igual que Hitler va fer a l'Alemanya de 1933, Putin va voler retornar a Rússia a la situació geopolítica que havia ocupat en el seu moment l'URSS. I el dia 24 de febrer de 2022 va entrar amb els seus tancs a Ucraïna.
... I jo vaig dir als meus amics: «Hitler ha entrat a Polònia». No hem après res.
Una abraçada.
Hitler ha entrado en Polonia
Quizá la más grande lección de la historia es que nadie aprendió las lecciones de la historia.
Aldous Leonard Huxley (1894 – 1963) escritor.
El 1 de septiembre de 1939 las tropas de la Alemania nazi entraron en Polonia. Las tropas de la URSS colaboraron con las de Hitler en esa invasión a partir del 17 de septiembre. Estos hechos marcaron el inicio de la segunda guerra mundial que es considerada la más cruenta de la historia de la humanidad. Se cree que hubo entre 55 y 60 millones de personas fallecidas, sumando civiles y militares, aunque hay quien eleva esas cifras por encima de 70 millones y quien las reduce a unos 40 o 45 millones. De esas víctimas más de la mitad eran ciudadanos de la URSS.
Actualmente, los historiadores hacen un paquete del período que va de 1914 a 1945, que incluye la Primera Guerra Mundial (PGM), la Guerra Española de 1936 (no considerándola una guerra civil), y la Segunda Guerra Mundial (SGM), entre otros hechos. De hecho, hoy también se relaciona la Guerra Fría desatada a continuación, con esos conflictos bélicos.
En la Wikipedia catalana se defiende que las causas indirectas de la PGM fueron la competencia económica, las rivalidades coloniales entre los estados europeos, el rearme constante y muy acelerado en Europa y los conflictos en la zona de los Balcanes.
El Tratado de Versalles de 1919, que cerraba la PGM dejó a Alemania humillada y endeudada. La deuda alemana se acabó de pagar en 2010, por el gobierno de Angela Merkel. Se cree que Adolf Hitler no habría podido llegar al gobierno sin la situación de descontento de la población alemana debida a esa derrota. y él fue quien hizo estallar la espoleta de la SGM.
En plena SGM Francia se rindió en Alemania el 22 de junio de 1940. El armisticio (acuerdo de cese de hostilidades) entre las autoridades del Tercer Reich alemán y los representantes de Francia fue firmado ese mismo día en Rethondes, en el bosque de Compiègne. El sitio fue elegido expresamente porque fue el lugar donde se firmó el armisticio del 11 de noviembre de 1918 que indicaba el final de la PGM con la derrota de Alemania y se dice que fue en el mismo vagón de tren donde se había firmado aquel. Este detalle solo es un ejemplo que pone de manifiesto la relación íntima que existía entre los dos conflictos.
La URSS que había sido la aliada de Hitler en la invasión de Polonia, fue quien logró derrotarle. Los aliados estuvieron desoyendo las peticiones de Stalin para que abrieran otro frente en occidente para debilitar a Alemania, mientras las tropas de la URSS luchaban en Stalingrado. No fue hasta el 6 de junio de 1944 que los aliados desembarcaron en Normandía y empezaron una carrera para llegar antes a Berlín que las tropas la URSS porque la batalla de Stalingrado había terminado el 2 de febrero de 1943 y entre septiembre de 1943 y mayo de 1944, los soviéticos efectuaron un rápido avance en el sector meridional del frente recuperando la totalidad de Ucrania hasta la frontera con Rumanía y Polonia. A lo largo de 1944, los sucesivos ataques a los sectores norte, centro y sur del frente dieron continuidad al cada vez más rápido avance en dirección a Alemania. (Wikipedia catalana)
El potencial bélico de la URSS quedó patente y desató el miedo en las potencias de Occidente. Ese fue la cusa y el origen de una Guerra Fría que duró más de cuarenta años. Su final fue propiciado por una profunda crisis económica en la URSS que EEUU supo aprovechar para forzar a un desmantelamiento de la Unión de Repúblicas en unas condiciones humillantes. Rusia pasó de ser el centro de una de las primeras potencias mundiales, a ser un estado en liquidación hasta que Vladimir Putin desbancó a Boris Yeltsin en 1999. Igual que Hitler hizo en la Alemania de 1933, Putin quiso volver a Rusia a la situación geopolítica que había ocupado en su momento la URSS. Y el día 24 de febrero de 2022 entró con sus tanques en Ucrania.
... Y yo dije a mis amigos: «Hitler ha entrado en Polonia». No hemos aprendido nada.
Un abrazo
[Entrada 360]
Plurilingüisme
El temps és neutre, no és ni bo ni dolent, simplement és. Allò que realment ens modifica són els esdeveniments que s’han produït en el nostre temps, l’únic que compta a la teva vida és el que has fet.
Antònia Carré-Pons, filòloga medievalista i escriptora (1960)
No sé si és políticament correcta la pregunta que em van fer l'altre dia, potser no, però a mi em va semblar ben pertinent. La pregunta en qüestió és: Per què nosaltres hem de ser bilingües i ells no?
Segons la Viquipèdia hi ha poc més de dos-cents estats al món, i llevat de l'Antàrtida que no va ser visitada pels humans fins a 1820 i que no està sota el control de cap estat, la resta dels territoris del planeta estan sota el control d'un d'aquests dos-cents i escaig estats, encara que alguns territoris encara avui siguin motiu de litigis entre dos o més d'aquests estats.
En un article del Washington Post es diu que la Unesco xifra el nombre de llengües parlades al món en unes sis mil, però assegura que per parlar amb el 75% de la població mundial, en tindríem prou amb vint idiomes. Aquestes llengües estan agrupades, segons el seu origen en unes poques famílies lingüístiques, poc més d'una vintena. Àsia és el continent que té més llengües amb unes dues mil tres-centes, seguit d’Àfrica amb unes dues mil, Amèrica i Oceania amb unes mil cada un i finalment Europa, amb unes dues-centes vuitanta. L'article assegura que l'estat de Papua Nova Guinea és el país més divers lingüísticament del món, amb unes vuit-centes quaranta llengües. Actualment la llengua amb més parlants nadius és el xinès mandarí i la que té més parlants en total és l'anglès.
Fent uns pocs números es veu clar que hi ha d'haver pocs estats amb un sol idioma, toquen a trenta idiomes per estat de mitjana, però el repartiment no és uniforme. La Viquipèdia ens diu que Europa és «la regió continental habitada del món on menys llengües hi ha. Això és a causa de les normalitzacions de les llengües amb establiments antics de les gramàtiques i les minoritzacions de llengües planificades pels estats.»
«El Consell d'Europa, organització internacional que agrupa tots els estats europeus excepte Bielorússia, estimula la promoció de totes les llengües europees amb especial protecció de les llengües minoritàries o regionals, a través del tractat internacional denominat "Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries". En aquesta, els estats que l'han ratificat defineixen els idiomes que es comprometen a protegir i en quin grau estan disposats a fer-ho.»
Espanya es va adherir a la "Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries" el 1992, i el va ratificar i va entrar en vigor el 2001. Aquest estat va considerar Llengües objecte de protecció les reconegudes com a oficials als estatuts d'autonomia i les altres protegides i emparades per aquests estatuts. Aquestes llengues són: el català (a Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Aragó), el basc (al País Basc i la part bascòfona de Navarra), el gallec (a Galícia i Castella i Lleó), l'occità (Catalunya), l'asturlleonès (a Astúries i Castella i Lleó),i l'aragonès (a Aragó). Amb això va deixar fora de la protecció l'amazic (a Ceuta i Melilla), l'asturlleonès (a Cantàbria), el murcià (a la Regió de Múrcia) i l'extremeny (a Extremadura), per no esmentar també els diversos parlars gitanos de la península Ibèrica anomenats caló.
Tot aquest panorama ens podria fer creure que aquests idiomes minoritaris, si més no, els protegits, haurien d'estar en una situació immillorable, però no és així. Per exemple, els darrers informes situen el català en una pèrdua constant de parlants i és cada vegada més minoritari malgrat tot que s'obstinin a voler fer creure el contrari determinats grups polítics propers a un nacionalisme espanyol, tan excloent com tots els "ismes", i que en aquest cas es tracta de grups propers al feixisme i al franquisme.
El monolingüisme que molts estats europeus han estat treballant per imposar, té el seu origen en la revolució francesa i el seu concepte d'estat-nació. Tot i que pot ser que la cosa no vingui exactament d'aquest concepte. Si s'analitza la història, es veu que tot això té certa relació amb la prèdica dels clergues als seus feligresos, amb els sermons dels diumenges, que es feien en l'idioma vernacle i servien per difondre notícies i el pensament que es considerava «ortodox». Per tant, l'església era la millor plataforma per difondre allò que es volia fer arribar a la població. A França en aquell temps es parlaven més d'una dotzena d'idiomes diferents i costava força diners traduir tots els edictes de l'estat a totes aquelles llengües, a més, bona part del poble era analfabet, no sabia llegir... Solució ensenyar a llegir a la població i reduir els idiomes a un de sol per acabar amb el monopoli de l'Església en la difusió de les notícies. Tots sabem la de diners que s'inverteixen avui en dia per controlar la difusió de notícies i les formes de pensar que interessa difondre través de tots els mèdia: radio, TV, premsa, internet... Per poder controlar a la població.
Crec que ja he dit més d'una vegada que una llengua no és només un vehicle de comunicació. Avui en dia sabem que l'idioma condiciona i limita el pensament humà. No es pot pensar allò que no tenim paraules per expressar. Però també sabem que l'idioma és fruit del pensament i que neix de la necessitat d'expressar-nos i de comunicar-nos, és a dir, de poder dir allò que pensem. Per tant, la nostra cosmologia i la nostra cultura estan ben relacionades amb la llengua. És fàcil veure que els idiomes no són neutres i el pensament, la cosmologia i la cultura hi estan estretament relacionades. Així, doncs, la pèrdua d'un idioma va molt més enllà d'una simple pèrdua d'una eina de comunicació. Però la diversitat d'idiomes, cultures i formes de pensar i de concebre el món fan nosa als estats i als polítics que volen controlar els seus ciutadans. Per a ells la diversitat és un obstacle.
En certa ocasió un infant molt proper a mi, suposo que molest perquè a escola el feien estudiar castellà i anglès, va dir: «si el català és tan fàcil i s'entén tan bé, per què no parlem tots català i ja està?». Crec que estarem tots d'acord que aquest raonament és infantil i poc madur, tan infantil i poc madur com ho és la defensa del monolingüisme, sigui per part d'alguns nacionalismes i estats. El plurilingüisme, la diversitat, ens enriqueix, tot i que això pot comportar un afebliment de determinades propostes que segurament ja són febles en si mateixes.
Una abraçada.
Plurilingüismo
El tiempo es neutro, no es ni bueno ni malo, simplemente es. Lo que realmente nos modifica son los eventos que se han producido en nuestro tiempo, lo único que cuenta en tu vida es lo que has hecho.
Antònia Carré-Pons, filóloga medievalista y escritora (1960)
No sé si es políticamente correcta la pregunta que me hicieron el otro día, quizás no, pero a mí me pareció pertinente. La pregunta en cuestión es: ¿Por qué nosotros debemos ser bilingües y ellos no?
Según la Wikipedia hay poco más de doscientos estados en el mundo, y salvo la Antártida que no fue visitada por los humanos hasta 1820 y que no está bajo el control de ningún estado, el resto de los territorios del planeta están bajo el control de uno de esos doscientos y pico estados, aunque algunos territorios todavía hoy sean motivo de litigios entre dos o más de esos estados.
En un artículo del Washington Post se dice que la Unesco cifra el número de lenguas habladas en el mundo en unas seis mil, pero asegura que para hablar con el 75% de la población mundial, bastaría con veinte idiomas. Esas lenguas están agrupadas, según su origen en unas pocas familias lingüísticas, algo más de una veintena. Asia es el continente que tiene más lenguas con unas dos mil trescientas, seguido de África con unas dos mil, América y Oceanía con unas mil cada uno y finalmente Europa, con unas doscientas ochenta. El artículo asegura que el estado de Papúa Nueva Guinea es el país más diverso lingüísticamente del mundo, con unas ochocientas cuarenta lenguas. Actualmente la lengua con más hablantes nativos es el chino mandarín y la que más hablantes tiene en total es el inglés.
Haciendo unos pocos números se ve claro que debe haber pocos estados con un solo idioma, tocan a treinta idiomas por estado de media, pero el reparto no es uniforme. Wikipedia nos dice que Europa es «la región continental habitada del mundo donde menos lenguas hay. Esto se debe a las normalizaciones de las lenguas con establecimientos antiguos de las gramáticas y las minorizaciones de lenguas planificadas por los estados.»
«El Consejo de Europa, organización internacional que agrupa a todos los estados europeos excepto Bielorrusia, estimula la promoción de todas las lenguas europeas con especial protección de las lenguas minoritarias o regionales, a través del tratado internacional denominado “Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias". En esta, los estados que le han ratificado definen los idiomas que se comprometen a proteger y en qué grado están dispuestos a hacerlo.»
España se adhirió a la "Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias" en 1992, y lo ratificó y entró en vigor en 2001. Este estado consideró Lenguas objeto de protección las reconocidas como oficiales en los estatutos de autonomía y las otras protegidas y amparadas por esos estatutos. Esas lenguas son: El catalán (en Cataluña, Comunidad Valenciana, Islas Baleares y Aragón), el vasco (en el País Vasco y la parte vascófona de Navarra), el gallego (en Galicia y Castilla y León), el occitano (Cataluña), el asturleonés (en Asturias y Castilla y León), y el aragonés (en Aragón). Con ello quedó fuera de la protección el amazig (en Ceuta y Melilla), el asturleonés (en Cantabria), el murciano (en la Región de Murcia) y el extremeño (en Extremadura), por no mencionar también a los diversos hablares gitanos de la península Ibérica llamados caló.
Todo ese panorama podría hacernos creer que estos idiomas minoritarios, al menos, los protegidos, deberían estar en una situación inmejorable, pero no es así. Por ejemplo, los últimos informes sitúan al catalán en una pérdida constante de hablantes y es cada vez más minoritario a pesar de que se empeñen en querer hacernos creer lo contrario determinados grupos políticos cercanos a un nacionalismo español, tan excluyente como todos los "ismos", y que en este caso se trata de grupos cercanos al fascismo y al franquismo.
El monolingüismo que muchos estados europeos han estado trabajando por imponer, tiene su origen en la revolución francesa y su concepto de estado-nación. Aunque puede que la cosa no venga exactamente de este concepto. Si se analiza la historia, se ve que todo esto tiene cierta relación con la prédica de los clérigos a sus feligreses, con los sermones de los domingos, que se hacían en el idioma vernáculo y servían para difundir noticias y el pensamiento que se consideraba «ortodoxo». Por tanto, la iglesia era la mejor plataforma para difundir lo que se quería hacer llegar a la población. En Francia por aquel entonces se hablaban más de una docena de idiomas diferentes y costaba bastante dinero traducir todos los edictos del estado a todas esas lenguas, además, buena parte del pueblo era analfabeto, no sabía leer... Solución enseñar a leer a la población y reducir los idiomas a uno solo para acabar con el monopolio de la Iglesia en la difusión de las noticias. Todos sabemos la de dinero que se invierte hoy en día para controlar la difusión de noticias y las formas de pensar que interesa difundir a través de todos los medios: radio, TV, prensa, internet... Para poder controlar a la población.
Creo que he dicho más de una vez que una lengua no es solo un vehículo de comunicación. Hoy en día sabemos que el idioma condiciona y limita el pensamiento humano. No se puede pensar lo que no tenemos palabras para expresar. Pero también sabemos que el idioma es fruto del pensamiento y nace de la necesidad de expresarnos y de comunicarnos, es decir, de poder decir lo que pensamos. Por tanto, nuestra cosmología y nuestra cultura están muy relacionadas con la lengua. Es fácil ver que los idiomas no son neutros y el pensamiento, la cosmología y la cultura están estrechamente relacionadas con ellos. Así pues, la pérdida de un idioma va mucho más allá de una simple pérdida de una herramienta de comunicación. Pero la diversidad de idiomas, culturas y formas de pensar y concebir el mundo molestan a los estados y a los políticos que quieren controlar a sus ciudadanos. Para ellos, la diversidad es un obstáculo.
En cierta ocasión un niño muy cercano a mí, supongo que molesto porque en la escuela le hacían estudiar castellano e inglés, dijo: «si el catalán es tan fácil y se entiende tan bien, ¿por qué no hablamos todos catalán y ya está?». Creo que todos estaremos de acuerdo en que este razonamiento es infantil y poco maduro, tan infantil y poco maduro como lo es la defensa del monolingüismo, sea por parte de algunos nacionalismos y estados. El plurilingüismo, la diversidad, nos enriquece, aunque eso pueda restar fuerza a determinadas propuestas que seguramente ya son débiles en sí mismas.
Un abrazo.
