Digen: 13. Antinoo

[Entrada 378]

La bellesa no fa feliç a qui la posseeix, sinó a qui pot estimar-la i adorar-la
Hermann Hesse, escriptor (1877-1962)

Es tracta d'una escultura romana, feta amb marbre de Paros, està datada entre 130 i 138 dC, que representa el bell Antinoo de Bitínia (Àsia Menor), que va ser el favorit de l'emperador romà Adrià, ja que aquest emperador se n'havia enamorat.

Antinoo va morir ofegat al Nil el 30 d'octubre del 130 dC, quan només tenia divuit anys. La seva mort va sumir l'emperador Adrià en un estat de profunda tristesa i solitud i el va trasbalsar de tal manera que el va impulsar a perpetuar la seva memòria de manera obsessiva.

Antinoo va ser deïficat i se li va rendir culte, es van erigir estàtues en el seu honor per tot l'Imperi, es van encunyar monedes de curs legal amb la seva efígie, es van construir temples dedicats al nou déu, se li va aixecar un mausoleu, l'Antinoeion, a la Vil·la Adriana de Roma, es van organitzar jocs i festes en honor seu, i fins i tot es va fundar una ciutat, «Antinóopolis», al mateix lloc on Antinoo s'havia ofegat i es va donar el seu nom a una constel·lació per poder recordar-lo a les nits.

Fins aquí el que en diu la història. El fet és que es tracta d'una estàtua de gran sensualitat que posa de manifest els sentiments de qui la va encarregar. Consta que Adrià estava casat amb una besneboda del seu antecessor, l'emperador Trajà, i no se li coneix cap altra dona. Adrià va donar l'exclusiva de la seva relació amb dones a Víbia Sabina, la seva esposa. Fora de la informació rigorosa de la història, s'explica que Adrià va tenir diversos favorits, entre els quals destaca aquest amor per Antinoo. Segons sembla, el noi també estava enamorat de l'emperador. Es diu que en aquell temps es creia que quan una persona que estimava a una altra moria prematurament, amb la seva mort regalava els anys no viscuts a la persona objecte del seu amor. La llegenda diu que Antinoo es va suïcidar al Nil per donar una llarga vida al seu estimat Adrià. Adrià va morir amb seixanta-dos anys a conseqüència d'una cardiopatia. Amb això el professor va cloure la seva explicació.

A mi em va impressionar fortament aquella història i l'he tinguda sempre present. Potser és molt petulant pretendre que jo estigui fent com aquell emperador, però et puc assegurar que des que vaig conèixer la Núria, ta mare, no he tingut relació ni amorosa ni sexual amb cap altre dona. I així va acabar la seva història en Joan.

―Vols dir que en certa manera li has estat fidel.
―Ja t'he dit que no crec en aquesta mena de fidelitat. Vull dir que no he substituït a ta mare per una altra. Des del meu punt de vista mai li he estat infidel. He intentat que ho sabés tot de mi, però he deixat d'explicar-li allò que m'ha semblat que no volia saber.
―D'acord, pot ser que no sigui infidelitat.
―Quan ens vam casar jo volia follar més o menys un dia, sí, un dia, no. Seguint més les meves necessitats sexuals. La teva mare es veu que va trobar excessiu el meu ritme i vam haver de conformar-nos a fer-ho un cop o dos per setmana. Com que jo demanava més ella em va dir «si en vols més, te'n busques una altra». No ho vaig fer. Vaig recórrer a la masturbació per preservar la meva salut emotiva, eròtica i sexual.
―Collons pare, m'expliques unes coses..
―No vull amagar-te res. ―va aclarir el Joan, i va reprendre el fil d'allò que estava contant―. Quan vas néixer, la teva mare em va posar en un segon pla (es veu que ho fan totes les mares, però jo ho vaig viure força malament) i només fèiem l'amor un cop a la setmana. El fet és que vaig començar a mirar-me els noiets o em vaig començar a cansar de la masturbació i vaig començar a visitar molt de tant en tant bordells masculins. Això que va durar fins que la Núria va dir-me prou, que ja no tenia gens d'interès a seguir fent-ho amb mi. Llavors a poc a poc les visites als prostíbuls es van fer més freqüents, fins que vaig començar a fer-ho sistemàticament un cop a la setmana. Finalment, vaig acabar essent client fix de Gigoló.
―Per què cases de barrets?
―Perquè mai m'he sentit còmode ni segur intentant lligar, ni ha estat una de les meves habilitats. Potser per això vaig pensar que als meus trenta-tants intentar lligar-me noiets no era gaire adequat. Vaig intentar anar als bars d'ambient gai, però ho vaig veure molt complicat així que vaig preferir anar a un lloc on les coses estaven clares d'entrada i no calia passar-se hores abans d'arribar al llit. I la veritat és que les coses em van anar bé. Encara recordo els dos primers nois amb qui vaig estar.
―Doncs, per no saber per on començar t'has ben esplaiat ―Va dir en Marçal. I li va agrair tot el que li havia explicat. El Joan li va dir que aquella era la seva versió i que possiblement la seva mare en tindria una altra.
―Segur que tens raó, pare, ―va dir en Marçal― però de moment només puc tenir la teva. M'has explicat moltes coses i ara soc incapaç de saber si m'han quedat preguntes. Ho he de pair.
―Mantinc la meva paraula. Quan et sorgeixin noves preguntes m'ho dius i tornem a jugar un partit de pàdel. ―Van riure tots dos i la cosa es va quedar així. No en van tornar a parlar mai més, en Marçal no ho va necessitar i en Joan, tampoc. Després van anar a jugar una estona a pàdel per suar una mica la roba abans de tornar a casa.

Digen: 12. La Núria

[Entrada 377]

L’amor se’n va, però ella es queda.
Joan Capri, actor, humorista i monologuista (1917-2000)

―Va ser la Núria, ta mare qui me'n va fer adonar. Primer em va dir que tenia noves responsabilitats a la feina i que molts dies vindria tard al vespre o de nit. I això va començar a passar un o dos cops per setmana. ―Va explicar en Joan.
―D'això ja fa anys. ―va dir el noi.
―Veig que te’n recordes, però no en fa tants, potser en fa dos o tres. ―El pare va fer una pausa i va reprendre el seu discurs on l'havia deixat.― Poc temps després em va demanar si es podia aconseguir que a la factura del seu mòbil particular hi deixés d'aparèixer la relació detallada de les trucades. Va argumentar que ella no li calia saber a qui havia trucat i que era un detall no li interessava per a res a Hisenda. Això em va fer pensar que potser el que no volia era que jo, repassant les depeses de casa, pogués saber a qui trucava. I vaig començar a fer el que no havia fet mai, mirar-me a qui trucava. La primera factura va posar de manifest que hi havia un número desconegut per mi que era el protagonista de la seva factura. La segona ho va corroborar. Vaig deixar de mirar-me-les. Passat un temps, un dia se li va bloquejar el telèfon i me'l va donar perquè me'l mirés. Quan vaig aconseguir que tornés a funcionar va arribar un SMS ple de petonets. Llavors vaig intentar esbrinar de qui era aquell número i vaig veure que tenia un nom en clau. Una lletra repetida tres cops. Era el mateix número que es repetia a les factures del telèfon. Tot i que no sé de qui és, em sembla que no m'equivocaria si et donés un nom.
―I què has fet? ―Va preguntar en Marçal.
―Res. Ja t'he dit que per a mi el sexe i la fidelitat són dues coses diferents.
―Sí, però...
―Jo crec que malgrat tot això que t'he explicat, ens estimem i ens cuidem l'un a l'altre.
―Sí, però us poseu banyes.
―També els hi vas posar tu a la Mar i em sembla que no vau deixar d'estimar-vos.
―És diferent. Jo n’estic enamorat.
―Mira-t'ho com vulguis. Per a la meva salut mental em cal sexe amb certa regularitat i crec que ja m'ha passat l'edat satisfer aquesta necessitat a base de palles. ―El noi va abaixar els ulls. El pare tenia raó. Ell tampoc es conformava amb la pura masturbació quan no podia fer l'amor amb la Mar.
―Perquè amb noiets.
―Ja et vaig dir que soc bisexual.
―I perquè no vas amb noies tant en tant? Perquè li has donat l'exclusiva a ta mare en aquest terreny? ―Va dir en Marçal. Va fer una pausa i va seguir― No ho entenc. Si la mare ja no vol fer l'amor amb tu...
―Digue'm romàntic, però jo no ho vull fer amb cap altre dona.
―Ets molt estrany, pare.
―Potser, sí. ―Va tornar a fer-se un silenci que es va fer una mica llarg. Després en Joan va seguir―. Quan jo era jove l'homosexualitat estava perseguida per la llei. Et podien posar a la presó si t'enganxaven fent l'amor amb un altre noi. A més, la religió ho prohibia i socialment era menystingut tot aquell que resultés sospitós de mantenir relacions d'aquesta mena. Ja deus saber que encara avui en dia hi ha força adolescents que se suïciden davant les dificultats amb què s’ha d'enfrontar un noi o una noia LGTBI. Crec que als Estats Units encara avui hi ha linxaments d'homosexuals en alguns estats. Vull dir que avui no és gens fàcil d'acceptar que t'agraden els nois i en la meva joventut encara ho era menys.
―En soc ben conscient ―va confessar en Marçal.
―Vull dir que per acceptar-ho, has de fer una reflexió seriosa. No és perquè sigui una cosa abjecta, sinó perquè la societat la té com a tal. En certa ocasió un professor d'història ens va dur a un museu. Hi havia una sala plena d'escultures gregues, vull dir de la Grècia antiga. La majoria eren cossos d'homes nus. Homes molt ben formats. Alguns eren atletes. A l'entrada en un nínxol amb una escultura d'un noi jove molt guapo, amb el cabell arrissat. Jo li vaig preguntar per aquell noi i em va dir: Es tracta d'una escultura romana. I en veure’ns interessats, ens va contar la història d’Antinoo.

Digen: 11. Pàdel de nou

[Entrada 376]

Mai segones parts van ser bones.
Miguel de Cervantes, escriptor (1547-1616)

Havien passat més de sis mesos. En Marçal havia fet una selectivitat prou bona i havia aconseguit la plaça que havia posat com a primera opció. A més, havia deixat de banda els porros i, seguint els consells d'en Dani, no se'ls mirava ni de lluny.

En Dani, amb qui es trucaven de tant en tant, i s'havien vist alguna altra vegada, un dia li va preguntar si ja havien mantingut la conversa que li havia promès el seu pare. En Marçal li va confessar que no i que no hi havia hagut el més mínim indici que la conversa s'hagués de produir. Llavors En Dani li va dir.

―¿Y no se lo podrías recordar?
―No veo cómo. ¿Entro en su estudio y le digo que aún me debes una explicación?
―No hace falta ser tan directo. ¿Por qué no le dices que aún tenéis pendiente la revancha del pádel? Puede que con eso baste.

I en Marçal ho va intentar. Li va dir a en Joan en ple sopar:

―Quan podrem acabar el partit pàdel que va quedar pendent? Em deus la revenja.
―Tens raó, encara està pendent. Què fas aquest cap de setmana? ―va dir-li en Joan amb un somriure i van quedar pel dissabte a la tarda.

Aquesta vegada van anar directament al bar, al mateix bar del dia que van jugar al pàdel, i a la mateixa taula. Quan el cambrer va haver dut la comanda el pare va trencar el gel.

―Com que no sé per on començar, preferiria que fossis tu qui em fes preguntes, així podríem centrar la conversa en allò que t'interessa. ―En Marçal es va quedar mut. No havia previst aquesta possibilitat. No tenia cap pregunta preparada.
―Jo tampoc sé per on començar ―va dir finalment―. No sé com preguntar-te el que voldria saber sense passar-me. Em fa por resultar ofensiu si deixo anar els meus pensaments tal com ragen.
―D'acord. No m'ofendré si no et passes de mal parit ―va dir el pare volent trencar una mica la tensió. Tenia la sensació que el seu fill li estava donant a la conversa una solemnitat que no es mereixia.― No et preocupis, pots dir el que vulguis entenc que la nostra conversa no és intranscendent i que hi ha molta emocionalitat implicada. Espero que em donis l'oportunitat d'explicar-me. Potser val pena que comenci per parlar de la meva visió de la fidelitat. A la nostra societat s'identifica la fidelitat a l'exclusivitat de l'activitat sexual. Segons això només es pot practicar sexe amb la parella.
―Això és el que m'heu ensenyat.― va dir el noi.
―Però no ho practiques, o no ho feies. ―va replicar en Joan.
―Tens raó.
―Jo entenc que s'ha de ser fidel en l'amor i en els negocis, però la monogàmia ha estat forçada en els humans. L'exclusivitat en el sexe funciona mentre estàs enamorat, després... Després no té gaire raó de ser.
―Vols dir que ja no estàs enamorat de la mare?
―Bé deus follar amb ella.
―No.
―No fotis! Per què no hi folles?
―Perquè ella no vol.
―I per això has optat per fer-ho amb els noiets de Gigoló Boys? ―El Joan no va respondre a la pregunta del seu fill, li va semblar una pregunta retòrica. Llavors en Marçal va fer una altra pregunta― La mare ho sap que t'agraden els noiets?
―Des del primer dia. Va ser una de les primeres coses que li vaig dir quan vam començar a festejar. Jo havia estat molt enamorat d'un amic que no em va correspondre mai i li ho vaig explicar.
―I que en va dir?
―Que era una cosa que no entenia i que s'ho havia de rumiar. Després no n'hem parlat mai més i si alguna vegada he tret el tema, ella ha fugit d'estudi.
―I que faries si sabessis que ella s'ho fa amb un altre?
―Crec que ja ho fa. ―L'expressió de la cara d'en Marçal va fer evident que la notícia li havia caigut com un gerro d'aigua freda.
―Com ho saps? ―Va dir amb indignació, defensant la puresa de la seva mare.

Digen: 10. Dani (Pedro)

[Entrada 375]

Amb el temps, és millor una veritat dolorosa que una mentida útil.
Thomas Mann, novel·lista (1875-1955)

―Hola, Pedro ¿Cómo estás? ―Va dir en Marçal, tot abraçant al seu excompany de feina.
―Yo muy bien ¿Y tú, Marcos, cómo estás? Debiste pasarla muy dura. ―Va contestar el cubà amb aquella música tan característica de la seva terra. Feia pocs dies que havia tornat de les seves llargues vacances. Una de les primeres coses que va fer en arribar va ser trucar a en Marçal, a qui encara tenia al cap com a Marcos, el seu nom de batalla. Per telèfon el noi li va explicar a en Pedro, molt per sobre, com estaven les coses i van quedar en trobar-se per parlar-ne amb calma. Van citar-se en un bar de l'Eixample barceloní. En Pedro hi va arribar abans que en Marcos i es va asseure en un lloc tranquil a la terrassa. Quan va arribar en Marçal, en Dani es va aixecar i es van fondre en una forta abraçada. Un cop asseguts el cubà li va dir:
―Cuéntamelo todo.
―Perdona, primero quiero pedirte que dejes de llamarame Marcos, quiero dejar atrás ese nombre y todo lo que representa. Ya sabes que mi nombre es Marçal y me gustaría... Preferiría que lo usaras a partir de ahora. ―Va dir en lloc de fer cas a la petició del seu amic.
―Claro que sí. Me parece fantástico, pero en justa correspondencia tú también dejarás de llamarme Pedro, mi amor.

Llavors en Marçal va començar a explicar-li, amb pèls i senyals, com havien anat les coses, però va obviar el tema de les drogues, perquè era una cosa que havia amagat a Gigoló Boys, tant als companys com al cap i als encarregats, perquè la tenien absolutament prohibida i li va semblar que no calia destapar-ho en aquell moment.

―Acerté en mi pronóstico. Soy bueno ¿eh? ―Va concloure en Dani satisfet tot i que s'havia adonat que la història tenia una llacuna i va fer-li la pregunta― ¿Y no te preguntó para qué necesitabas ese dinero extra si ellos te lo pagaban todo?

En Marçal li havia dit que quan son pare li havia demanat el perquè ho feia, ell li havia dit que ho feia perquè li calien diners extres i que en aquella feina es feien diners abundants i de forma ràpida, però ho havia deixat així, sense detallar l'abraçada i el plor que van precedir a la confessió. Llavors va veure que no havia colat el seu intent d’amagar-ho, però no es va donar per vençut i va proposar-li un canvi de tema.

―La verdad es que todo fue muy bien, llegué a casa tan relajado que incluso defendí a mi padre cuando mi madre nos reprochó que llegaramos tarde. La verdad es que no creo que mi padre me aclare nunca el porqué de su doble vida, aunque me lo haya prometido.
―Probablemente tengas razón. Los que llevamos tiempo en esto sabemos de lo solos e incomprendidos que se sienten esos adultos que prefieren follar con jovencitos. ―Va fer una pausa a l'espera de la rèplica d'en Marçal, però aquest se sentia segur amb el seu canvi de tema i no va dir res. Llavors en Dani va afegir ―Aunque eso no responde a mi pregunta ¿Qué quieres esconder-me con ese cambio de tema?

En Marçal va envermellir. No tenia escapatòria, li ho havia d'explicar i ho va fer. Aquest cop no va plorar. La conversa sobre les drogues i el difícil que era deixar-les es va allargar una bona estona. Quan ja la cosa va començar a perdre interès en Marçal va reprendre el tema dels homes que prefereixen les relacions sexuals amb nois joves o adolescents. Llavors el tema derivar en els homes que busquen en el prostíbul alguna cosa més que el sexe pelat.

―¡Ostras! Es verdad. Son muchos los maduros que se enrollan y te cuentan su vida en la cama ―Va afegir en Marçal.
―Es que el sexo se acompaña de un ambiente de intimidad que da pie a las confesiones. Tengo un cliente que es psicólogo y una vez me contó que el sexo que es satisfactorio siempre lleva asociado algo que se parece a un enamoramiento, aunque muchas veces no dura más que lo que dura el simple polvo. Y eso da pie a buscar una relación más intima que va más allá del simple acto sexual. ―Va dir en Dani.
―¡Anda ya!
―No te miento. Además me dijo que eso es lo que da sentido a lo de los follamigos.

La conversa va seguir una estona sobre aquests temes dels homes que desitgen noiets, i la necessitat de parlar amb ells. El tema va derivar cap a la pedofília i en Marçal ho va voler deixar estar. No volia pensar en son pare com a un pedòfil. Va aprofitar que ja s'acostava l'hora que ell havia de marxar per començar a acomiadar-se. Tot i que van quedar en seguir-se veient, en Dani li va demanar que li ho prometés. En Marçal li va dir que no li jurava perquè no creia en déu, però que ho tingués clar que ho farien. De fet, l'amistat d'en Dani i en Marçal va durar més. Força més del que ells imaginaven en aquell moment.

Digen: 9. La confessió

[Entrada 374]

Els pares brillants fan partícips als seus fills de la seva història, els parlen de les seves llàgrimes i fracassos perquè aprenguin a plorar.
Augusto J. Cury, psiquiatre i escriptor (1958)

Mentre son pare era al lavabo en Marçal es va adonar que son pare estava intentant un acostament com no ho havia fet mai, que s’esforçava a no menystenir-lo ni criticar-lo. Fins i tot li havia confessat que ho ignorava quasi tot d’ell. Però com reaccionaria en Joan si li ho explicava tot? Si son pare sabia que fumava herba que li faria? Llavors sí que tindria un motiu per castigar-lo. En veure a son pare que tornava del lavabo se li van omplir els ulls de llàgrimes i no va poder evitar el plor quan aquest el va abraçar.

Quan es va poder asserenar passats uns minuts, va començar a explicar a son pare la seva afició als porros, va obviar que havia estat en Jordi qui l'havia avesat a consumir-los per no incriminar-lo. Després li va contar com va començar a prostituir-se essent encara menor per poder-se'n subministrar autònomament i com això el va dur a Gigoló boys, També li va dir que s'havia acomiadat d'aquell bordell a conseqüència de trobar-se'l a ell allà. El seu pare es va preocupar molt pel tema de les drogues. Va evitar fer-li cap mena de retret, esbronc o reflexió crítica. I va sentir-se alleugerit quan el noi li va dir que també volia deixar-ho. El pare li va oferir suport.

―Compta amb tot al meu suport, i si et convé sàpigues que estic disposat a fer tot el que et calgui per ajudar a desintoxicar-te.
―No crec que calgui, em sembla que me'n sortiré sol, però si em cal, t'ho diré.
―No tinguis por, no penso estar-te al damunt ni aclaparar-te. ―Va fer una pausa i va seguir― Tampoc t’han de preocupar el que pugui costar ajudar-te a deixar-ho perquè per sort la nostra situació econòmica és prou bona de moment i crec que arribem a finançar el que pugui fer falta, si calgués.
―Gràcies, pare. No és això el que més em preocupa. Em preocupa més arribar a entendre't, a comprendre per què fas això.
―Et semblaria bé que en parlem un altre dia. Se'ns ha fet tard i ta mare deu patir.
―Bona excusa té el malalt que es pixa al llit i diu que sua ―va dir en Marçal enriolat, tot parafrasejant a son pare. El pare va riure.
―Et prometo que en parlarem, però anem tirant cap a casa. ―Van anar a buscar el cotxe― Crec que per parlar-te de la meva bisexualitat convé fer-ho amb calma, no tenir pressa.
―Tu, bisexual? Si la bisexualitat no existeix.
―Crec que hi ha força més bisexuals que homosexuals. Si no digue'm quants casats amb fills has tingut de clients? Segur que més que solters netament homosexuals.
―Tens raó ―Va dir en Marçal després d'una pausa.
―Canviant de tema. Et prometo que continuarem parlant de mi. No vull fugir d'estudi, però crec que t'he de dir m'ha semblat que has estat molt intel·ligent no dient res a ningú, i t’ho agraeixo molt. El que sabem un de l'altre em sembla que ni a tu ni a mi ens agradaria que se sabés. A més, en aquest cas parlar, és delatar-se a un mateix.
―Pots comptar que soc el primer interessat a guardar-ho en secret ―va dir el fill. El Joan va aprofitar el canvi de tema per saber més del seu fill.
―Només t’agrada fer-ho amb homes?
―No, pare.
―No fotis.
―M'agraden més les dones que els homes.
―Llavors, no devies gaudir gaire a Gigoló.
―Depenia del client. Hi ha homes que saben fer bé les coses i aconseguir que els dos ens ho passem bé.
―És un dels meus objectius ―Va assegurar en Joan, baixant la veu com si parlés per a ell.
―Deus ser un dels bons clients que tots els nois aspiren a tenir.
―Això no ho sé. No m'ho han dit mai ningú ―es van quedar en silenci un moment. En Joan va aprofitar-lo per fer un canvi de tema.― No sé què penses tu, però no tinc clar si comentar a ta mare aquesta afició teva a la maria. Potser ja ho sap perquè, com bé deus saber, hi ha mares que ho saben tot dels fills, si ja ho sap i no ha dit res, ella sabrà perquè calla. Si no ho sap, que és el que em sembla, potser seria preocupar-la inútilment. Com ho veus?
―Em faria molta vergonya haver-ne de parlar amb la mare. A més, com li diries que ho saps?
―No et preocupis això és cosa meva.
―Preferiria deixar les coses com estan. Si no me’n surto de deixar-ho serà una altra cosa. Però si me’n surto, que me’n sortiré, no val la pena embolicar-ho més. No?

El Joan va fer que sí amb el cap deixant clar que hi estava d’acord. Si el noi deixava la droga no calia alarmar a ningú. A més, que ho sabés poca gent era millor per al noi. Esperar a veure si el noi se’n sortia sense ajuda li va semblar el més prudent.

Van aparcar el cotxe i van entrar a casa parlant de futbol. La mare d'en Marçal els va preguntar com havia anat, el pare li va dir que bé, però que els havia quedat la revenja pendent. Llavors es va queixar que haguessin trigat tant a tornar, pensava que havien tingut temps de fer totes les revenges dels món.

―És que hem anat fer la birreta corresponent ―va dir en Joan.
―Doncs deveu venir ben mamats amb tanta estona fent birres ―va respondre la mare ironitzant.
―Teníem molt a parlar ―va dir en Marçal posant-se al costat d'en Joan.
―Pots comptar que el Barça guanyarà la Champions gràcies a les vostres llargues converses ―va afegir la mare mantenint el to irònic. I no en van parlar més.


Bon any nou!

Digen: 8. Joan

Digen: 8. Joan

[Entrada 373]

Les frases dites en veu baixa espanten més que no pas els crits.
Marta Marín-Dòmine (1959)

Ara era ell qui s'havia quedat desconcertat. Li semblava que duia un discurs molt ben preparat per convèncer a en Marçal que abandonés la prostitució i el noi li acaba de desmuntar amb una sola tirada. Va fer un glop a la cervesa. Va deixar la ment en blanc uns segons. Va intentar contraatacar.

―El meu pare em deia que els amics es trien, els pares no. Un pare és una cosa diferent d'un amic. Els nostres pares tenen uns drets sobre nosaltres que no tenen els amics, i els fills deuen un respecte als pares encara que se'ls faci difícil d'entendre'ls. Em penso que encara ets massa jove per entendre els meus perquès, en canvi, jo crec estar preparat per entendre els teus. A més, els fills es deuen als pares i han de donar les explicacions que els són... ―es va aturar en sec, va abaixar la mirada, es va adonar que no anava bé si volia que el seu fill deixés de defensar-se i va canviar del tot, va passar del to agressiu amb què havia començat aquest discurs a un to suau― Perdona, em sembla que m'estic passant. Si us plau, oblida això que acabo de dir. Qui em preocupes ets tu.
―Què et preocupa de mi?
―El que estàs fent. Ets molt jove i el que estàs fent et pot condicionar la vida, et pot marcar el futur. Ja saps que no vull ni he volgut mai decidir qui ets ni qui has de ser, el teu futur és teu, però m'agradaria que poguessis ser tu qui decidís que vols fer a la vida, qui vols ser, que poguessis ser tu mateix, però no li veig un futur clar a la teva activitat. No veig a un home madur fent això que fas tu.
―I creus que si et dic el perquè ho faig em sabràs ajudar a ser jo mateix?
―De fet, no m'he trobat mai en una situació com aquesta i estic molt desorientat ―va confessar en Joan― Vaig pensar que no era normal que un noi com tu es dediqués a això. Em vaig plantejar diferents escenaris: que et calien diners, que et calia més sexe, o que necessitaves alguna altra cosa que jo no em podia imaginar. Ja saps de les meves activitats en aquest assumpte i amb els nois que n'he parlat m'han dit que allà el sexe rarament és satisfactori i que allò només es pot fer per diners. Només un d'ells em va dir que s'ho passava bé amb tothom, i no tinc clar que fos sincer. Però potser és el noi amb qui més he gaudit del sexe de tots els que he conegut ―això darrer ho va dir com si parlés només per a ell, mirant-se la copa de cervesa. Va fer-ne un glop i va seguir― Per mi no té molt sentit que et calguin més diners, llevat que tinguis algun problema amb el joc o les drogues, o que algú t'estigui extorsionant i creguis que no ens ho pots dir. Ignoro les teves possibles activitats sexuals, fins i tot ignorava les teves aficions LGTBI o el que siguin. També ignoro si tens conflictes amb tot plegat o no. No sé si hi ha alguna opció diferent, com pot ser el fet que t'ho passis bé amb qualsevol com em va dir aquell noi. No sé per què he descartat el fet que et plantegis aquesta tasca com el teu futur professional.
―Potser perquè menystens o menysprees als qui es dediquen a la prostitució ―va dir en Marçal.
―Amb això vols dir que t'hi vols dedicar?
―No, no ho he dit ni vull dir que sigui això ―va dir el noi molest.
―Doncs, què?
―Mira, Pare, No vull dir-te el perquè. No insisteixis.
―Llavors, què fem? Et deixo estar i ens trobem de tant en tant a Gigoló Boys?
―Tampoc volia dir això.
―Llavors què? Què fem?

El noi va callar i son pare també. El Joan va aixecar-se dient: perdona’m un moment, i se'n va anar al lavabo a orinar. Veia al seu fill molt a la defensiva i va creure que potser així li donaria temps per calmar-se i pensar. Mentre orinava intentava imaginar-se com s'hauria sentit ell en una situació com aquella i es va preguntar que hauria passat si quan tenia divuit anys son pare l'hagués enganxat al llit amb un noi, i es va compadir d'en Marçal. Quan va sortir del lavabo amb les mans netes i la bufeta buida, va anar a la barra i va pagar la consumició. Finalment va tornar a la taula. El noi se'l va mirar una mica desencaixat. Ell es va tornar a asseure, aquest cop al costat del seu fill i el va abraçar. El noi va començar a plorar.

―T'hauria d'explicar massa coses ―va dir entre sanglots.
―No et preocupis, tenim temps ―va dir suaument.

Bon Nadal!

Digen: 7. El pàdel

[Entrada 372]

7. El pàdel

Mentre parlem, l’herba alta verdeja,
madura i es marceix, s’esblaimen les violetes,
els lliris s’enfosqueixen i cauen.
Hrabanus Maurus, teòleg i escriptor (780-856)

Van anar amb cotxe fins al club on el pare havia reservat una pista. En Joan va comportar-se com sempre, com si no hagués passat res. Parlava alegrement sobre temes intranscendents, com si fos un fet habitual això d’anar a jugar a pàdel amb el seu fill gran. En Marçal estava tens i incòmode i va anar responent amb monosíl·labs a tot el que va comentar el seu pare. Estava esperant la reacció del pare. Més ben dit, la temia.

Van jugar durant prop de tres quarts. Es van dutxar i el pare li va proposar anar a fer una birreta. Ell va fer un signe d'acceptació. Ja començava a témer que el pare no tragués el tema aquell vespre, però aquella proposta el va tornar a posar alerta.

Un cop al bar el Joan va buscar la taula més aïllada, i en va triar una que estava situada en un racó, sense cap taula a prop. Estava clar que el pare volia intimitat. Van fer la comanda al cambrer. El pare va demanar una canya, olives i patates. En Marçal va demanar un refresc de cola perquè volia mantenir el cap clar, tot i que s'adonava que amb tant de prolegomen li estava posant els nervis de punta i el cervell se li començava a emboirar. Quan el cambrer va haver-ho dut tot en Joan va fitar al seu fill i va esperar que aquest el mirés.

―Estàs bé? ―va preguntar en Joan. El noi, ben nerviós, va fer un signe afirmatiu amb el cap. I en Joan va seguir― Diuen que tothom té coses que vol amagar. Jo crec que si ho fem, si volem amagar coses, és per por. Por a no ser acceptats, por a ser castigats, por a ser perjudicats, por que ens compliquin la vida... I la por fa que vulguem guardar-ho en secret. Tant tu com jo duem una doble vida, una que expliquem a tothom i una altra que manteníem en secret. Dic «manteníem» perquè ara aquest secret s'ha trencat. Tu saps una cosa de mi que jo no volia que sabessis i jo sé una cosa de tu que volies que ignorés. Fins aquí d'acord?
―Sí ―va dir en Marçal amb un fil de veu. No era capaç d'imaginar on volia anar a parar el seu pare amb aquella introducció i això encara el va posar més frenètic.
―No sé fins a quin punt t'ha afectat tot això, encara que m'ho imagino perquè a mi m’ha afectat molt. Ara, jo soc el teu pare i com a pare tinc una responsabilitat important sobre allò que fas. ―Va fer una pausa donant opció al seu fill a intervenir, però aquest no va dir res. Va seguir.― Ja sé que ets major d'edat. Malgrat això encara depens de nosaltres, de la teva mare i de mi, si més no, econòmicament. Ho vulguis o no, tinc una responsabilitat sobre el que fas. ―En Marçal seguia callat i expectant. En Joan va continuar amb el seu discurs.― I en aquest afer hi ha aspectes que em preocupen, i força. No jutjo les teves preferències sexuals, cadascú se sap les seves, el que no puc explicar-me és què t’ha mogut a prostituir-te. Per què ho fas? Són raons econòmiques? Raons emocionals? És una necessitat sexual la que et mou? ―mentre el pare parlava el noi mirava el seu got encara ple i rumiava.― Voldria entendre-ho. M'ho pots aclarir? ―En Joan es va quedar en silenci i va esperar que el noi tornés a aixecar el cap. En Marçal es va quedar glaçat veient com plantejava les coses son pare. Es va encendre la fúria al seu interior. De què va aquest home? Es va dir.
―Puc parlar? ―va dir, tot frenant la seva fúria.
―Clar, per això estem aquí, per parlar.
―Vull disculpar-me d'entrada si no em sé expressar de forma tan serena ni tan ordenada com tu, però intentaré explicar allò que penso. En primer lloc, voldria entendre per què em fas aquesta pregunta. Darrere d'ella hi veig implícit una condemna de la prostitució, quan tu també n'ets part. Sense clients no hi hauria xapers. Em preguntes les raons que m'han dut a prostituir-me, com si el que faig fos el més denigrant del món, quan amb els teus fets estàs fomentant que hi hagi nois com jo que ens hi dediquem. Em sembla que jo et podria preguntar el mateix: per què ho fas? Ja sé que no m'ho diràs, i tampoc tinc molt clar que m'interessi. Entenc que la mare no ho sap i això sí que ho considero una infidelitat teva amb tota la família... En fi, no era això el que més m'ha indignat, el que més em dol és que sigui això el que més et preocupi d'aquest afer.

Digen: 6. El pare

[Entrada 371]

6. El pare

Les novel·les i els contes t’expliquen la vida filtrada; els papers personals encapsulen el temps.
Ada Klein Fortuny, metgessa i escriptora (1975)

Es va despertar sobresaltat en sentir com entrava una clau al pany de la porta d'entrada de casa. Va sentir com s’obria la porta i com son pare deia: hola! Què hi ha algú. Es va quedar en silenci, tens com una bèstia que tem ser atacada. Llavors va sentir la veu de sa germana que deia: hi deu haver el Marçal a la seva habitació escoltant música. Segur que no ens ha sentit. En Marçal es va aixecar esperitat, es va posar bé la roba i es va estirar al llit es va posar els auriculars i va fer veure que estudiava. Sa germana va obrir la porta i va dir-li: Hola, Marçal. El pare i jo hem arribat junts. Ens hem trobat a baix al portal. Ell va respondre amb un simple: hola.
Va restar expectant. Estava pendent de tots els sorolls que sentia, especialment de les passes de son pare. El Pare havia passat per davant de la porta de la seva cambra mentre sa germana el saludava i havia seguit cap al seu dormitori. Després l'havia sentit passar amb sabatilles cap al bany a orinar i anar cap a la sala d'estar on en Marçal sabia que el Pare acabaria de llegir el diari i examinaria la correspondència del dia, si en tenia. Va tornar a passar en direcció a l'estudi on es va estar potser una hora. Després va arribar la mare i ell es va relaxar. No creia que el pare anés a parlar amb ell havent-hi la mare corrent per casa.

Va esperar que l'anessin a buscar per sopar. Com sempre va ser la Marta qui va obrir la porta de cop sense avisar i va fer un crit: A SOPAR! Ell va fer com sempre, va respondre amb un renec i va afegir cridant: algun dia aprendràs a trucar a la porta i esperar que et diguin que entris? Es va aixecar i la va perseguir fent veure que la volia agredir. Amb això intentava que no es notés res, feia el que solia fer habitualment, tot i que últimament ja no la perseguia quasi mai.

A taula ja hi havia el pare assegut, l’home va desviar la mirada fent que agafava el tovalló per no topar amb la mirada d'en Marçal que entrava fitant-lo tot intentant endevinar si havia de passar alguna cosa fora del que era habitual, però el Pare quan va aixecar la vista se'l va mirar amb tota normalitat mentre el noi seia al seu lloc, just davant per davant de son pare. El pare també feia cara de son.

―M'ha dit la mare que no et trobes bé ―Va dir en Joan tot encetant la conversa.
―He passat una mala nit, però ara ja estic millor.
―On vas sopar ahir.
―A casa d'en Jordi.
―I et va fer mal el sopar ―va afirmar el pare amb convicció.
―El metge m'ha dit que havia estat un tall de digestió possiblement causat per un virus.
―Has anat al metge i tot? ―va fer el pare amb certa ironia.
―Sí ―va seguir mentint en Marçal molest perquè sabia que son pare estava dissimulant, que sabia molt més del que deia i que com que no era ruc sabia perfectament perquè havia passat mala nit on fos que hagués dormit.
―Així que no has anat a classe avui.
―No, no hi he anat
―Doncs, ara sopa amb prudència, no sigui que avui repeteixis. ―Fent una pausa, va afegir.― Si et cal que et signi algun paper per l'Institut m'ho dius.

El sopar va seguir amb normalitat, no es va parlar més d'aquell tema. Els pares van comentar l'actualitat i la Marta va explicar coses de l'Insti i de les amigues. Després el pare va començar a dir que volia reprendre les excursions en bici que feia abans, que estava fent panxa. I li va proposar a en Marçal d'anar el dissabte al matí a fer un tomb. En Marçal va dir que no podia. El divendres a la nit havia de sortir i al matí no estaria en condicions de sortir. Quedem a migdia. Un parell d'horetes, va suggerir el pare. Anirem per la platja que és plana. En Marçal s'hi va negar en rodó. Doncs anem a jugar a pàdel al vespre. Ell també s'hi va negar, però la mare va intervenir en favor del seu marit i, amb aquella habilitat que solen tenir les mares, va recomanar al noi que hi anés. En Marçal es va sentir forçat i, va haver de cedir. El dissabte al vespre havia d’anar amb son pare. Seria veritat allò de «no te puede delatar sin delatarse»? Estava protegit?

Després de sopar va trucar a la Mar i va fer el ploricó perquè li tocava anar a jugar a pàdel amb el seu pare el dissabte al vespre i no en tenia putes ganes. Cosa que li va servir per dissimular el seu estat d’ànim. Les seves pors.

Aquell dissabte al mitja tarda, tot just acabat de llevar-se de la migdiada va haver de preparar-se per anar a jugar a pàdel amb son pare.

Digen: 5. La Mare

[Entrada 370]

5. La mare

Aquest món, que em sembla injust, incomprensible i absurd, em consola tot sovint amb la seva enorme, i també incomprensible, bellesa.
Francesc Parcerisas, poeta, traductor i crític literari (1944)

A casa hi havia sa mare qui ja tenia el dinar a punt. Estava sola perquè sa germana, la Marta, els dimecres a la tarda havia d’anar a classe molt aviat i, per no haver de córrer, s'enduia una carmanyola per dinar a l'Insti amb les amigues. La mare en veure'l va fer cara d'alarma i el va començar a interrogar.

―Què et passa? On vas amb aquesta mala cara? Què heu fet aquesta nit amb en Jordi?

Ell va repetir les mentides que havia dit a l'Insti.

―A quin metge has anat?
―Al de la seguretat social.
―Amb quina cartilla?
―Amb el DNI m'han atès ―el noi sabia que al seu centre d'atenció primària, si no duien la cartilla, els demanaven el DNI i els atenien igualment.

La cosa es va quedar així. Ell no es va atrevir a preguntar per son pare, així que la va deixar xerrar. Van dinar amb calma. La mare sempre feia bon menjar i ell tenia gana. No havia menjat res des del dinar del dia abans. Va contenir-se perquè no es notés gaire la fam que duia, la mare, que com totes les mares s'adonava de tot, li va fer notar.

―Veig que ja et trobes més bé, sembla que t'hagis passat un dia sencer sense menjar.
―Vaig treure tot el sopar d'ahir i avui no he menjat res ―va mentir de nou.
―Doncs no et passis, no sigui que hi tornem.
―No et preocupis, de moment em trobo molt bé ―I va esforçar-se a menjar encara més lentament, per evitar que la mare li tornés a cridar l'atenció.
―Millor que siguis prudent i et quedis amb gana.
―D'acord. ―va dir en Marçal acceptant sense protestar la recomanació maternal. No volia donar indicis que poguessin en dubte les seves mentides.

Sa mare se'l va mirar sorpresa, feia molt temps que el noi no li donava la raó. El normal és que li hagués dit «no siguis pesada». Va pensar que devia haver passat una nit ben dolenta per estar tan manso. El que ignorava aquella bona dona eren les raons de la mansuetud del seu fill gran qui, malgrat el «no te puede delatar sin delatarse», no estava tranquil del tot. Temia la reacció son pare. Si era capaç de dur una doble vida. Què més podria fer sense que ho notés sa mare? Què li podia fer? Castigar-lo?

La mare li va dir que no estudiés si no es trobava bé. Ell va replicar: mare, em trobo bé. I ella va insistir: si a mitja tarda tens gana, berena, però sigues prudent. El noi va ajudar a desparar taula com ho solia fer cada dia. Després se'n va anar a la seva cambra i es va posar a eliminar de l'ordinador tot allò que pogués donar pistes de les seves activitats anteriors. La mare havia de marxar de seguida després de dinar. Quan ella va marxar ell es va estirar al llit i va dormir una llarga estona. El va despertar el mòbil. Era la seva mare:

―Has berenat.
―No encara.
―Fas veu d'adormit.
―És que dormia, mare
―Què no et trobes bé, Marçal?
―Estic perfectament, però tenia son. Aquesta nit he dormit molt poc, mare.
―Doncs, ara llevat i berena!
―No siguis pesada! Ara ho faré! Tranqui!

La mare va fer-li un seguit de recomanacions que ell va suportar en silenci i va penjar. En Marçal va deixar el mòbil sobre el llit, es va despullar, es va dutxar i es va canviar tota la roba. Se'n va anar a la cuina i va berenar tant com havia dinat. No va tenir qui l'aturés i la seva gana no tenia aturador. Després va tornar a la seva cambra, va fer una pila amb tota la roba bruta, va tornar la tovallola humida a la cambra de bany i es va tancar de nou al seu dormitori. Va intentar estudiar, però no podia concentrar-se. Va intentar fer un dels treballs que tenia pendents, però tampoc es podia concentrar, així que va posar música i es va dedicar a buscar xorrades al Youtube. Va acabar mirant porno i masturbant-se. Després es va tornar a adormir.

Digen: 4. Mar i Jordi

[Entrada 369]

4. Mar i Jordi

El que m’entusiasma de debò és un llibre que, quan l’acabes de llegir, et faci venir ganes de ser amic íntim de l’autor que el va escriure, per poder-li trucar per telèfon sempre que et vingui bé.
J.D. Salinger, escriptor (1919-2010)

Després de la conversa amb en Pedro, va anar cap a l'Institut. Quan hi va arribar els seus companys ja sortien, s'havien acabat les classes del dia. La seva colla ja era fora, prop de la porta d'entrada a l'edifici. Tres d'ells s'hi van acostar i en veure'l amb aquella pinta li va preguntar que li havia passat. Va mentir dient que s'havia trobat malament aquella nit i que fins i tot havia hagut d'anar al metge.

―Fas molt mala cara ―li va dir la Mar, la seva xicota. En Marçal i ella es van conèixer a l'escoleta. Des de llavors sabia que no es deia Maria del Mar, que el seu nom era simplement Mar, com la Mar Mediterrània.
―He passat la nit del lloro, però ara ja estic millor ―va respondre sense mentir.
―I què t'ha dit el metge? ―van preguntar tots ells tres a la vegada com ho hauria fet el cor d'un teatre grec. Es van mirar i es van posar a riure.
―Que havia estat un tall de digestió ―va mentir de nou en Marçal quan es van acabar les rialles.
―I com és que has tingut un tall de digestió? ―Aquest cop era la Mar qui preguntava.
―No ho sé. El metge tampoc ho sabia, m'ha estat fent tot de preguntes i finalment ha dit: potser ha estat un virus. Però com no tinc febre ni res m'ha dit que avui fes repòs i que si em trobava bé demà tornés a fer vida normal. Que si em segueixo trobant malament que hi torni demà.

Vam marxar de l'Institut abans que comencessin a sortir els professors i algun es parés a preguntar-li que li havia passat. Mentre caminaven li van explicar per sobre el que havien fet aquell matí a classe i van concloure que no s'havia perdut gran cosa. Pel camí es van anar acomiadant els altres companys i la Mar i en Marçal van seguir sols cap casa d'ella. Solia acompanyar-la cada dia. Algunes vegades es quedava a dinar amb ella, tot i que no era gaire sovint.

―Què faràs aquesta tarda? ―li va preguntar ella.
―Dormir, si puc.
―Em fa una cosa veure't així.
―No et preocupis ja estic força millor.
―Tens gana?
―Sí, força.
―Vols quedar-te?
―Hi ha els teus pares?
―No, avui dinaré sola. ―Als pares de Mar no els feia gens de gràcia que en aquella casa, per això només es quedava quan hi havia algun dels pares o tots dos.
­―Llavors, millor que no em quedi. La veritat és que prefereixo anar-me'n a casa meva i dormir al meu llit, estic fet pols.
―D'acord. Fins demà a classe, doncs.
―Al vespre et truco.

Es van fer un petonet a la boca i ella va pujar l'escala de casa seva mentre en Marçal s'esperava a deixar de veure-la per emprendre el camí de tornada a casa. Pel camí va trucar a en Jordi. L'havia conegut als escoltes. Durant els primers anys d'Institut, a l'ESO, van ser companys de classe i va ser quan en Jordi el va aviciar als porros. Quan van acabar la secundària obligatòria en Jordi va canviar d'Institut perquè volia fer un batxillerat que no es feia en aquell, però la seva amistat va seguir viva.

―Hola, Marçal! Com va?
―No gaire bé, però vaig fent. Tu estàs bé?
―Jo perfecte. I a tu que et passa?
―Que ahir me'n vaig anar de gresca i avui no he anat a l'Insti. Es veu que faig molt mala cara i he dit a tothom que he passat molt mala nit i que he anat al metge qui m'ha dit que havia tingut un tall de digestió, possiblement causat per un virus.
―I ha colat?
―Crec que sí. Fins i tot he mentit a la Mar, per evitar que em comencés a fer preguntes indiscretes sobre la gresca. A ma mare li vaig dir que anava a dormir a casa teva.
―Cap problema avui he dormit sol a casa, els pares no hi eren.

En Jordi i ell s'encobrien l'un a l'altre quan els calia. En Jordi sortia de gresca de tant en tant i deia que anava a casa d'en Marçal a dormir. I en Marçal deia que anava a dormir a casa d'en Jordi per poder passar la nit amb la Mar, i també quan li havia calgut fer servei de nit a algun els clients que aconseguia als xats. Els pares d'en Jordi i els d'en Marçal es coneixien molt poc i no es feien les perilloses trucades de com­provació que podien posar en risc el sistema, tot i que alguna vegada els pares d'en Marçal havien interrogat a en Jordi sobre alguna de les sortides i els d'en Jordi havien fet el mateix amb en Marçal. Tot havia començat perquè anaven sovint l'una a dormir a casa de l'altre, fos per estudiar o per preparar alguna cosa del cau. De fet, ho seguien fent de tant en tant per donar més versemblança a tot plegat. En Marçal podia confiar amb el silenci d'en Jordi, i en Jordi amb el d'en Marçal.