Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

diumenge, 12 de juny del 2016

La tieta --- La tía soltera

[Entrada 130]

La tieta


La despertarà el vent d'un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit... I són freds els llençols...
Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com ahir, com demà.

La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol d'un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm els llargs vespres d'hivern.

Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d'aigua mig buit quan es lleva la tieta.

Un mirall esquerdat li dirà: "Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carrers s'han perdut!
Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!..."

La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l'orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l'autobús
per treballar al despatx d'un advocat gandul,
amb qui en altre temps ella es feia l'estreta.
D'això fa tant de temps... Ni ho recorda la tieta.

La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: "Tot va bé". La que diu: "Tant se val".

I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l'església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...

Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.

I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts

i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrera uns amics, descoberts fa un instant

i una esquela que diu: "Ha mort la senyoreta.
Descansi en pau, AMÉN. ".
I oblidarem la tieta.

(Joan Manuel Serrat)
Extret de Albúm, Canción y Letra (http://www.albumcancionyletra.com/)







La tía soltera


La despertará el viento de un golpe en los postigos.
Es tan larga y ancha la cama... Y están frías las sábanas.
Con los ojos medio cerrados buscará otra mano
sin encontrar ninguna, como ayer, como mañana.

Su soledad es el amante fiel
que conoce su cuerpo pliegue a pliegue, palmo a palmo...
Escuchará el maullido de un gato castrado y viejo
que en sus rodillas duerme las largas noches de invierno.

Hay un misal dormido encima de la mesilla de noche
y un vaso de agua medio vacío cuando se levanta «la tieta».

Un espejo resquebrajado le dirá: «Te haces mayor.
¡Cómo ha pasado el tiempo! ¡Cómo han volado los años!
¡Cómo se han perdido por las calles los sueños de juventud!
¡Cómo se arruga la piel, cómo se hunden los ojos!...»

La portera, a su paso, dibujará una sonrisa:
es el orgullo de quien tiene alguien que le caliente la cama.
Cada día lo mismo: coger el autobús
para ir a trabajar en el despacho de un abogado gandul
con quien en otro tiempo ella se hacía la estrecha.
De eso hace tanto tiempo... Ni lo recuerda «la tieta».

La que siempre tiene un plato cuando llega Navidad.
La que no quiere nadie si un buen día cae enferma.
La que no tiene más hijos que los hijos de sus hermanos.
La que dice: «Todo va bien». La que dice: «¡Qué más da!»

Y el Domingo de Ramos le comprará a su ahijado
un palmón largo y blanco y un par de calcetines
y en la iglesia los dos harán lo que hace el cura
y alabarán a Jesús que entra en Jerusalén...

Le dará veinte duritos para abrir una libreta:
hay que ahorrar el dinero, como siempre ha hecho «la tieta».

Y un día se ha de morir, más o menos como todos.
Se la llevará una gripe al agujero profundo.
Entonces ya habrá pagado el nicho y el ataúd,
los salmos de los sacerdotes, las misas de difuntos

y las flores que acompañarán su entierro;
son cosas que a menudo las olvida la gente,

y son tan bonitas las flores con crespones negros colgando
y detrás unos amigos, descubiertos hace un instante
y una esquela que dice... «Ha muerto la señorita... descanse en paz. AMÉN»...
Y olvidaremos a «la tieta».

(Joan Manuel Serrat)
Extraido de Albúm, Canción y Letra (http://www.albumcancionyletra.com/)


dijous, 2 de juny del 2016

Les mars del Sud --- Los mares del Sur

[Entrada 129]

Les mars del Sud


En Joan vivia amb els seus pares i s'ocupava d'ells. Ja s'havien fet grans i ell s'havia fet càrrec de gestionar els seus béns, la seva salut i de regir el domicili familiar. Als seus trenta tants ja era com aquelles tietes catalanes que s'havien de quedar per vestir sants i fer-se càrrec de cuidar dels pares ja grans.

Tenia una germana, la Núria, que s'havia casat amb l'hereu d'un dels amics del pare. Ella vivia a Pedralbes, tenia dues filipines a jornada completa i només anava a veure als pares un cop o dos al mes. Sempre estava molt ocupada amb totes les seves relacions socials, tant que no havia tingut temps de tenir fills.

El seu germà gran, en Jordi, era un solter d'or d'aquests que omplen les revistes del cor. Havia estat un esportista de tercera fila que havia fracassat en tot el que havia emprès i que vivia dels diners que anava estirant dels pares i que llavors li en aquell moment ja li havia de proporcionar en Joan.

Aquell dia al matí el pare li havia donat la combinació de la caixa forta de casa i després de dinar ell s'havia dedicat a inspeccionar-ne el contingut. Entre els documents va trobar el testament que havia refet el seu pare feia poc més d'un any. El testament era el típic testament català. La mare d'en Joan seria usufructuaria de tots els béns familiars, en aquell moment a nom del pare, si el sobrevivia. Fins aquí tot normal. El seu germà gran en Jordi seria l'hereu universal dels béns familiars i ell i la seva germana només rebrien la legítima, que si bé no era per menystenir, no era més que una mínima part de la riquesa familiar.

Va fer les maletes, tranquil·lament, sense pressa, va escollir amb cura tot el que hi posava. Va comprar un bitllet només d'anada a un lloc remot on tota la vida havia somiat viure-hi. Quan ja ho tenia tot a punt i li faltaven 2 hores perquè s'enlairés el seu avió va agafar el telèfon, va trucar al seu germà gran i li va dir que s'hauria de fer càrrec dels seus pares i de gestionar els negocis familiars ja que ell se n'anava. No li va donar temps per a gaires preguntes i no li va donar cap resposta clara a les poques que aquell, sorprès, li va fer. Després de penjar el telèfon va sortir al carrer amb el seu equipatge, va agafar un taxi per anar a l'aeroport i no va tornar mai més a la ciutat on havia nascut i havia viscut fins aquell dia.

En Jordi va dur els pares a una residència, la més barata que va trobar, i va fer-se càrrec dels béns d'aquells dos vells que van viure la resta dels seus dies en la tristor i la soledat. Quan van morir, primer va ser la mare i poc després el pare, van haver de ser enterrats per la beneficència. En Jordi havia dilapidat, amb la seva vida buida i dissoluta, tot el que tenien. Aquella legítima que havia estat considerable va quedar en no res. Poc temps després moria en Jordi d'una cirrosi hepàtica fruit de les seves disbauxes sexuals, etíliques i al·lucinògenes. La Núria, que havia seguit tot el procés de lluny, que havia continuat amb aquella vida, molt ocupada, s'havia acabat suïcidant quan el seu ric marit se'n va divorciar perquè havia deixat embarassada una noia força més jove que ella i que li donaria bons hereus per a la seva fortuna. En Joan havia muntat una cooperativa allà on havia anat a viure, amb bons socis treballadors i honestos. Aquesta va funcionar tant bé que els va permetre a reunir a ell i als altres cooperants una fortuna suficient, fins i tot més folgada que la dels seus pares. Fortuna que va deixar en herència als seus sis fills en parts proporcionals al que aquests havien aportat a la família i a la societat. Diuen que el dia del seu 70 aniversari va assegurar davant de tota la família i dels amics i socis d'aquella afortunada cooperativa que el dia que va llegir el testament de son pare havia decidit abandonar una societat on la tendència no és valorar el hom hi aporta, si no el que se n'aconsegueix, és a dir, els béns i privilegis que pot acumular.

Una abraçada.








Los mares del Sur


Juan vivía con sus padres y se ocupaba de ellos. Ya eran mayores y él se había hecho cargo de gestionar sus bienes, su salud y de regir el domicilio familiar. A sus treinta tantos ya era como aquellas tietas catalanas que se habían de quedar para vestir santos y hacerse cargo del cuidado de sus padres ya mayores.

Tenía una hermana, Nuria, que se había casado con el heredero de uno de los amigos del padre. Ella vivía en Pedralbes, tenía dos filipinas a jornada completa y sólo iba a ver a sus padres una vez o dos al mes. Siempre estaba muy ocupada con sus extensas relaciones sociales, tanto que no había tenido tiempo de tener hijos.

Su hermano mayor, Jordi, era un soltero de oro de esos que llenan las revistas del corazón. Había sido un deportista de tercera fila que había fracasado en todo lo que había emprendido y que vivía del dinero que les iba sacando a sus padres y en aquel entonces que entonces le debía proporcionar Juan.

Ese día por la mañana su padre le había dado la combinación de la caja fuerte de su casa y después de comer él se había dedicado a inspeccionar su contenido. Entre los documentos encontró el testamento que había rehecho su padre hacía poco más de un año. El testamento era el típico testamento catalán. La madre de Juan sería usufructuaria de todos los bienes familiares, en aquel momento a nombre de su padre, si le sobrevivía. Hasta aquí todo normal. Su hermano mayor Jorge sería el heredero universal de los bienes familiares y él y su hermana sólo recibirían la legítima, que si bien no era de despreciar, no era más que una mínima parte de la riqueza familiar.

Hizo las maletas, tranquilamente, sin prisa, escogió con cuidado todo lo que ponía en ellas. Compró un billete sólo de ida a un lugar remoto donde toda su vida había soñado vivir. Cuando ya lo tenía todo a punto y le faltaban 2 horas para que despegara su avión cogió el teléfono, llamó a su hermano mayor y le dijo que debería hacerse cargo de sus padres y de gestionar los negocios familiares ya que él se iba. No le dio tiempo para muchas preguntas y no le dio ninguna respuesta clara a las pocas que aquél, sorprendido, le hizo. Después de colgar el teléfono salió a la calle con su equipaje, tomó un taxi para ir al aeropuerto y no volvió nunca más a la ciudad donde había nacido y había vivido hasta ese día.

Jordi llevó a los padres a una residencia, la más barata que encontró, y se hizo cargo de los bienes de aquellos dos ancianos que vivieron el resto de sus días en la tristeza y la soledad. Cuando murieron, primero fue su madre y poco después su padre, tuvieron que ser enterrados por la beneficencia. Jordi había dilapidado, con su vida vacía y disoluta, todo lo que tenían. Aquella legítima que había sido considerable quedó en nada. Poco tiempo después moría Jordi de una cirrosis hepática fruto de sus desenfrenos sexuales, etílicos y alucinógenos. Nuria, que había seguido todo el proceso de lejos, que había continuado con aquella vida, muy ocupada, había acabado suicidándose cuando su rico marido se divorció de ella porque había dejado embarazada a una chica mucho más joven y que le daría buenos herederos para su fortuna. Juan había montado una cooperativa donde había ido a vivir, con buenos socios trabajadores y honestos. Esta funcionó tan bien que les permitió a reunir a él y a los otros cooperantes una fortuna suficiente, incluso más holgada que la de sus padres. Fortuna que dejó en herencia a sus seis hijos en partes proporcionales a lo que éstos habían aportado a la familia y la sociedad. Dicen que el día de su 70 cumpleaños aseguró ante toda la familia y los amigos y socios de aquella afortunada cooperativa que el día que leyó el testamento de su padre había decidido abandonar una sociedad donde la tendencia no es valorar lo que se aporta, si no lo que se consigue de ella, es decir, los bienes y privilegios que uno puede acumular.

Un abrazo.