Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

divendres, 29 de novembre del 2013

L'afer Catalunya --- El asunto Cataluña

[Entrada 9]

L'afer Catalunya


Al llarg de la seva vida Pau Casals va lluitar constantment per la pau, la justícia i la llibertat. El 1971, en reconeixement a la seva actitud, el secretari general de les Nacions Unides, U-Thant, li va lliurar la Medalla de la Pau. El discurs que Pau Casals va fer en agraïment a aquesta distinció i la seva posterior interpretació de El cant dels ocells consten com un dels testimonis més impressionants de la seva dimensió humana.

PARAULES DE PAU CASALS A L’ONU - 24 d’octubre de 1971
Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare —una dona excepcional, genial— , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps —segle onzè— van reunir-se a Toluges —avui França— per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.
[He extret la totalitat del text precedent de http://www.paucasals.org/ca/PAU—CASALS—discurs—a—la—ONU/]

Com a Pau Casals m'agraden la pau, la justícia i la llibertat.

No oblidem que si avui en dia Catalunya no forma part França és perquè al 1652 vam perdre una guerra, o sigui que es pot argumentar que som espanyols a la força, no per ganes. Diuen que un dels factors de què perdéssim aquella guerra fou que Catalunya havia renunciat a tenir exercit propi i pagaven a Castella perquè els protegís amb el seu.

Felip V, que va regnar a Catalunya perquè havia guanyat una altra guerra al 1714, ens va castigar per no haver-lo volgut com a rei. I seguim castigats, ara pel PP i els filofranquistes.

La nostra lluita és completament democràtica, si més no. Volem votar...
I de moment només ens deixen fer-ho virtualment: http://www.referendumcatalonia.com/

Una abraçada.






El asunto Cataluña


A lo largo de su vida Pau Casals luchó constantemente por la paz, la justicia y la libertad. En 1971, en reconocimiento a su actitud, el secretario general de las Naciones Unidas, U-Thant, le entregó la Medalla de la Paz. El discurso que Pau Casals hizo en agradecimiento a esa distinción y su posterior interpretación de El cant dels ocells (El canto de los pájaros) constan como uno de los testigos más impresionantes de su dimensión humana.

PALABRAS DE PAU CASALS EN LA ONU — 24 de octubre de 1971
Este es el honor más grande que he recibido en mi vida. La paz ha sido siempre mi mayor preocupación. Ya en mi infancia aprendí a amarla. Mi madre —una mujer excepcional, genial—, cuando yo era chico, ya me hablaba de la paz, porque en aquellos tiempos también había muchas guerras. Además, soy catalán. Cataluña tuvo el primer Parlamento democrático mucho antes que Inglaterra. Y fue en mi país donde hubo las primeras naciones unidas. En aquel tiempo —siglo undécimo— se reunieron en Toluges —hoy Francia— para hablar de la paz, porque los catalanes de aquel tiempo ya estaban en contra, CONTRA la guerra. Por eso las Naciones Unidas, que trabajan únicamente por el ideal de la paz, están en mi corazón, porque todo lo referente a la paz le llega directamente. (... )

Hace muchos años que no toco el violonchelo en público, pero creo que debo hacerlo en esta ocasión. Voy a tocar una melodía del folclore catalán: El cant dels ocells (El canto de los pájaros). Los pájaros, cuando están en el cielo, van cantando: "Peace, Peace, Peace" ( paz, paz, paz ) y es una melodía que Bach, Beethoven y todos los grandes habrían admirado y querido. Y, además, nace del alma de mi pueblo, Cataluña.
[He extraído la totalidad del texto precedente en versión catalana de http://www.paucasals.org/ca/PAU—CASALS—discurs—a—la—ONU/]

Como a Pau Casals me gustan la paz, la justicia y la libertad.

No olvidemos que si hoy en día Cataluña no forma parte Francia es porque en 1652 perdimos una guerra, o sea que se puede argumentar que somos españoles a la fuerza, no por ganas. Dicen que uno de los factores de que perdiéramos esa guerra fue que Cataluña había renunciado a tener ejercido propio y pagaban a Castilla para que les protegiera con el suyo.

Felipe V, que reinó en Cataluña porque había ganado otra guerra en 1714, nos castigó por no haberlo querido como rey. Y seguimos castigados, ahora por el PP y los filofranquistas.

Nuestra lucha es completamente democrática, cuando menos. Queremos votar... Y de momento sólo nos dejan hacerlo virtualmente: http://www.referendumcatalonia.com/

Un abrazo

dilluns, 25 de novembre del 2013

Justícia i Llibertat --- Justicia y Libertad

[Entrada 8]

Justícia i Llibertat


Crec que som animals socials, ja que com tants d'altres animals vivim en grups. Els primers humans, caçadors-recol·lectors, vivien en tribus, i els pocs que en queden encara hi viuen. Després, amb el desenvolupament de l'agricultura i la ramaderia, van aparèixer assentaments humans més estables i més grans, i amb ells la civilització.

La història ens intenta explicar com hem arribat on som, com hem arribat a ser el que som. Ara ens diuen que som al final d'un cicle, que el model està esgotat i que necessitem un canvi de model, etc., etc., etc.

No podem canviar la història. El passat és el que és. Però si que podem influir en el nostre present i en el futur a la llum del que ens ha ensenyat la història, i evitar caure en els mateixos errors. Justament aquest és el tema, si hem de forjar un nou model l'hauríem de fer corregint els errors del passat. Tinc el convenciment que hem fallat fonamentalment en dues coses: la justícia i la llibertat.

Em sembla indiscutible que la societat actual és injusta en molts aspectes, potser el més flagrant sigui el social, caracteritzat per un repartiment totalment inequitatiu de la riquesa. La justícia ha de garantir la equitativitat, la igualtat, i en tot cas decantar la balança a favor del més feble o del més desafavorit. La realitat no és aquesta.

Pel que fa a la llibertat em sembla molt més flagrant que n'hem estat privats. En nom de la civilització ens l'han limitada i retallada. I ens han volgut fer creure que la teníem tota, però si un no vol sotmetre's a les imposicions d'aquesta societat civilitzada se l'exclou, el que comporta la marginació, és a dir, la impossibilitat d'accedir a cap mena de recurs i de vegades fins i tot la reclusió. El xantatge és absolut i les imposicions socials, esclavitzants.

Amb la excusa del bé comú, que al cap i a la fi és l'objectiu del fet social, no podem anul·lar aquests principis bàsics. Sens dubte hem estat enganyats i moltes vegades ens han fet creure que el bé comú era allò que afavoria les classes dominants, en canvi tinc el convenciment de què la llibertat i sobretot la justícia han de ser a les bases d'aquest bé comú, així que no poden contraposar-se. En canvi a la nostra societat s'ha usat d'excusa aquest bé comú per limitar-nos la llibertat i per justificar la inequitativitat del que se n'ha seguit dient justícia quan només és legalitat. Tant és així que hem hagut de buscar un nou mot, equitat, per contraposar-lo a la justícia legal.

Per això crec que el nou model hauria d'acabar, per exemple, d'una vegada per totes amb les acumulacions de riquesa i amb les, cada vegada més grans, bosses de misèria, o amb la frustració que representen moltes de les imposicions socials que ens limiten, per exemple, la intolerància amb el fet LGBT. Sens dubte hauríem de basar aquest nou model en aquests dos pilars: un absolut respecte per la equitat o justícia natural i per la llibertat de les persones i dels pobles.

Una abraçada.






Justicia y Libertad


Creo que somos animales sociales, ya que como tantos otros animales vivimos en grupos. Los primeros humanos, cazadores-recolectores, vivían en tribus, y los pocos de ellos que quedan aun viven así. Luego, con el desarrollo de la agricultura y la ganadería, aparecieron asentamientos humanos más estables y más grandes, y con ellos la civilización.

La historia nos intenta explicar cómo hemos llegado donde estamos, cómo hemos llegado a ser lo que somos. Ahora nos dicen que estamos al final de un ciclo, que el modelo está agotado y que necesitamos un cambio de modelo, etc., etc., etc.

No podemos cambiar la historia. El pasado es lo que es. Pero si que podemos influir en nuestro presente y en el futuro a la luz de lo que nos ha enseñado la historia, y evitar caer en los mismos errores. Justamente este es el tema, si hemos de forjar un nuevo modelo deberíamos hacer corrigiendo los errores del pasado. Tengo el convencimiento de que hemos fallado fundamentalmente en dos cosas: la justicia y la libertad.

Me parece indiscutible que la sociedad actual es injusta en muchos aspectos, quizás el más flagrante sea el social, caracterizado por un reparto totalmente inequitativo de la riqueza. La justicia debe garantizar la equitatividad, la igualdad, y en todo caso decantar la balanza a favor del más débil o del más desfavorecido. La realidad no es esa.

En cuanto a la libertad me parece mucho más flagrante que hemos sido privados de ella. En nombre de la civilización nos la han limitado y recortado. Y nos han querido hacer creer que la teníamos toda, pero si uno no quiere someterse a las imposiciones de esta sociedad civilizada se le excluye, lo que conlleva la marginación, es decir, la imposibilidad de acceder a ningún tipo de recurso y a veces incluso la reclusión. El chantaje es absoluto y las imposiciones sociales, esclavizantes.

Con la excusa del bien común, que al fin y al cabo es el objetivo de lo social, no podemos anular estos principios básicos. Sin duda hemos sido engañados y muchas veces nos han hecho creer que el bien común era lo que favorecía a las clases dominantes, en cambio tengo el convencimiento de que la libertad y sobre todo la justicia deben ser las bases de ese bien común, así que no pueden contraponerse. En cambio en nuestra sociedad se ha usado de excusa ese bien común para limitarnos la libertad y para justificar la inequitatividad de lo que se ha seguido llamando justicia cuando solo es legalidad. Tanto es así que hemos tenido que buscar una nueva palabra, equidad, para contraponerla a la justicia legal.

Por eso creo que el nuevo modelo debería acabar, por ejemplo, de una vez por todas con las acumulaciones de riqueza y con las cada vez más grandes, bolsas de miseria, o con la frustración que representan muchas de las imposiciones sociales que nos limitan, por ejemplo, la intolerancia con lo LGBT. Sin duda deberíamos basar este nuevo modelo en estos dos pilares: un absoluto respeto por la equidad o justicia natural y por la libertad de las personas y de los pueblos.

Un abrazo.

dijous, 21 de novembre del 2013

Madur bisexual busca --- Maduro bisexual busca

[Entrada 7]

Madur bisexual busca


I tant que busco, suposo que som molts els que busquem, perquè som molts els que encara no em trobat aquella altre meitat que ens en fet creure que existeix. Fa poc he llegir en alguna banda que en principi els humans érem duals i n'hi havia de tres classes: home-dona (o dona-home), home-home i dona-dona; i que una divinitat els va partir de forma que només en van quedar dues: home i dona. Per aquesta raó ens passem la vida buscant la nostra altra meitat. Ja sé que és tan sols una llegenda, i que té el defecte de no explicar la bisexualitat que alguns carretegem, però explica perquè som molts els que ens passem la vida buscant.

El meu primer dubte és aquesta idea que ens han inculcat que hàgim de donar-li l'exclusiva de la nostra sexualitat en aquesta persona, hagi de ser amb l'única amb que sigui lícit tenir relacions sexuals. Tinc raons per dubtar-ho. La meva última experiència amorosa m'ha fet adonar que si bé el bon funcionament sexual ha estat la raó de ser, la manca de complicitat i d'una profunda amistat que ens permetés compartir molts dels nostres moments àlgids, d'eufòria, de relaxament i de felicitat, ha estat la causa de la seva mort que ni tant sols ha estat molt dolorosa. Encara l'estimo.

Però segueixo buscant. Ja sé que cada dia sóc més a prop de la senectut, malgrat això segueixo anhelant un jove, preferiblement adolescent. Probablement per a un adolescent jo sigui un mal rotllo perquè en principi ell té molts més anys de vida per davant, perquè jo tinc una vida molt muntada i resolta i ell encara està lluitant per fer-se-la, i sobretot perquè ell encara és ple de dubtes sobre les seves capacitats, sobre el que realment li agrada, sobre el que vol i fins i tot sobre el que busca. Però m'agrada parlar-hi, fer-hi broma i tenir-hi relacions sexuals.

Ja he dit altres vegades que la meva capacitat per lligar o enrotllar-me amb algú que no conec o que conec poc és pràcticament nul·la, que sóc massa tímid o potser tinc massa por al fracàs, a fer el ridícul, a ser o sentir-me menyspreat. Alguna vegada que algun noi m'ha somrigut al metro o pel carrer no he estat capaç de reaccionar, de tornar-li el somriure o de dir-li simplement "hola". A més, aquestes coses em passen sempre quan tinc pressa perquè vaig tard ja sigui perquè tinc una cita ineludible amb qui no puc fer esperar o amb algú a qui hauria de donar massa explicacions o dir massa mentides. A mi se m'han de lligar, malgrat que quan ho fan sempre tinc por. Por de què es vulguin aprofitar de mi d'una forma o d'una altra, o simplement vulguin robar-me. Així que tinc poques oportunitats.

Però segueixo buscant.

Una abraçada.






Maduro bisexual busca


Y tanto que busco, supongo que somos muchos los que buscamos, porque somos muchos los que aún no hemos encontrado esa otra mitad que nos hecho creer que existe. Hace poco he leido en alguna parte que en principio los humanos éramos duales y había de tres clases: hombre-mujer (o mujer-hombre), hombre-hombre y mujer-mujer; y que una divinidad los partió de forma que sólo quedaron dos clases: hombre y mujer. Por esta razón nos pasamos la vida buscando nuestra otra mitad. Ya sé que es tan solo una leyenda, y que tiene el defecto de no contar la bisexualidad que algunos carreteamos pero explica porque somos muchos los que nos pasamos la vida buscando.

Mi primera duda es esa idea que nos han inculcado que debamos darle la exclusiva de nuestra sexualidad a esa persona, que tenga que ser con la única con que sea lícito tener relaciones sexuales. Tengo razones para dudarlo. Mi última experiencia amorosa me ha hecho cuenta de que si bien el buen funcionamiento sexual ha sido su razón de ser, la falta de complicidad y de una profunda amistad que nos permitiera compartir muchos de nuestros momentos álgidos, de euforia, de relajamiento y de felicidad, ha sido la causa de su muerte que ni siquiera ha sido muy dolorosa. Aun lo amo.

Pero sigo buscando. Ya sé que cada día estoy más cerca de la senectud, a pesar de ello sigo anhelando un joven, preferiblemente adolescente. Probablemente para un adolescente yo sea un mal rollo porque en principio él tiene muchos más años de vida por delante, porque yo tengo una vida muy montada y resuelta y él todavía está luchando por hacersela, y sobre todo porque él todavía está lleno de dudas sobre sus capacidades, sobre lo que realmente le gusta, sobre lo que quiere e incluso sobre lo que busca. Pero me gusta hablar, hacer broma y tener relaciones sexuales con ellos.

Ya he dicho otras veces que mi capacidad para ligar o enrollarse con alguien que no conozco o que conozco poco es prácticamente nula, que soy demasiado tímido o quizás tengo demasiado miedo al fracaso, al ridículo, a ser o sentirme despreciado. Alguna vez que algún chico me sonreído en el metro o por la calle no he sido capaz de reaccionar, de devolverle la sonrisa o de decirle simplemente "hola". Además, estas cosas me pasan siempre cuando tengo prisa ya sea porque llego tarde ya sea porque una cita ineludible con el que no puedo hacer esperar o con alguien a quien debería dar demasiadas explicaciones o decir demasiadas mentiras. A mí se me han de ligar, aunque cuando lo hacen siempre tengo miedo. Miedo de que se quieran aprovechar de mí de una forma o de otra, o simplemente quieran robarme. Así que tengo pocas oportunidades.

Pero sigo buscando.

un abrazo.

diumenge, 17 de novembre del 2013

Estimem Espanya --- Amamos a España

[Entrada 6]

Estimem Espanya


Fa poc en un ple del Parlament de Catalunya, tant Artur Mas com Oriol Jonqueres, líders dels dos partits més importants que suport a la independència de Catalunya van pronunciar aquestes paraules: estimem Espanya, però no el seu govern.

Ni PP ni PSOE entenen res del que està passant a Catalunya. L'espoleta del moviment actual fou la sentència del Constitucional que al 2010 va deixar sense efecte bona part del nou estatut d'autonomia català que havien aprovat (i retallat) les Corts de l'Estat i després el poble català en referèndum. Aquesta va ser la gota que va fer vessar un got d'una llarga història d'incomprensió i de decepcions.

Des del triomf del jacobinisme amb la arribada del Borbons a la monarquia espanyola (que va representar que a 1714 la Corona d'Aragó deixés de ser una confederació d'Estats per incorporar-se a la concepció centralitzadora, tan castellana, de l'estat) que Catalunya està buscant la forma de mantenir una relació equilibrada amb l'estat central. Un exemple fou la primera República Espanyola, impulsada entre d'altres per Pi i Margall (1873-74) que era federal. I segueixen els diversos intents fallits que hi ha hagut des de 1914 fins avui de buscar fórmules sense cap èxit.

En aquest moment ha fracassat l'Espanya de les Autonomies en l'intent de donar solució en aquest problema, i es dóna la circumstància de què fins hi tot el partit del govern es permet mentir i enganyar a la població de la resta del estat fent-los creure, per exemple, que a Catalunya hi ha un conflicte lingüístic inexistent que ell és l'únic que s'està esforçant en provocar. Que intenta per tots el mitjans al seu abast, com està fent a València o Balears on governa, convertir el català en una llengua de segona categoria. I no solament a la llengua sinó a qualsevol element que pugui representar cultura catalana... Per no parlar de l'ofec econòmic al qual està sotmetent en aquesta terra ja que mentre el PIB de Catalunya representa casi el 24% del PIB de Espanya, l'últim pressupost de l'Estat només dedica el 7% de la inversió a Catalunya, percentatge que redueix sensiblement el de l'any anterior. I és que la inversió real de l'estat central al territori català és decreixent des de 1992, any en què es va arribar excepcionalment i amb motiu de l'olimpíada de Barcelona a una xifra propera en aquest 24%... I el president del govern té la barra de dir que es injust que ens queixem. A més, està clar que el nostre tarannà, la nostre manera de concebre les coses com ara el diàleg, la negociació, la democràcia o la justícia, són completament diferents. Sense parlar de com ens veuen i ens tracten bona part dels espanyols, cosa que li devem fonamentalment al PP i als seus mitjans de difusió.

En conclusió, estimem Espanya, però no hi encaixem, i cada dia hi ha més gent a Catalunya que veu ben clar que l'única solució real és la secessió.

Una abraçada.






Amamos a España


Hace poco en un pleno del Parlamento de Cataluña, tanto Artur Mas como Oriol Junqueras, líderes de los dos partidos más importantes que apoyan la independencia de Cataluña pronunciaron estas palabras: Amamos a España, pero no a su gobierno.

Ni PP ni PSOE entienden nada de lo que está pasando en Cataluña. La espoleta del movimiento actual fue la sentencia del Constitucional que en 2010 dejó sin efecto buena parte del nuevo estatuto de autonomía catalán que habían aprobado (y recortado) las Cortes del Estado y luego el pueblo catalán en referéndum. Esta fue la gota que colmó un vaso de una larga historia de incomprensión y de decepciones.

Desde el triunfo del jacobinismo con la llegada del Borbones a la monarquía española (que representó que en 1714 la Corona de Aragón dejara de ser una confederación de Estados para incorporarse a la concepción centralizadora, tan castellana, del estado) que Cataluña está buscando la forma de mantener una relación equilibrada con el estado central. Un ejemplo fue la primera República Española, impulsada entre otros por Pi y Margall (1873-74) que era federal. Y siguen los diversos intentos fallidos que ha habido desde 1914 hasta la fecha de buscar fórmulas sin ningún éxito.

En este momento ha fracasado la España de las Autonomías en su intento de dar solución en este problema, y se da la circunstancia de que incluso el partido del gobierno se permite mentir y engañar a la población del resto del estado haciéndoles creer, por ejemplo, que en Cataluña hay un conflicto lingüístico inexistente que él es el único que se está esforzando en provocar. Que intenta por todos los medios a su alcance, como está haciendo en Valencia o Baleares donde gobierna, convertir el catalán en una lengua de segunda categoría. Y no sólo a la lengua sino a cualquier elemento que pueda representar cultura catalana... Por no hablar del ahogo económico al que está sometiendo a esta tierra ya que mientras el PIB de Cataluña representa casi el 24% del PIB de España, el último presupuesto del Estado sólo dedica el 7% de la inversión a Cataluña, porcentaje que reduce sensiblemente el del año anterior. Y es que la inversión real del estado central en el territorio catalán es decreciente desde 1992, año en que se llegó excepcionalmente y con motivo de la Olimpiada de Barcelona a una cifra cercana en este 24%... Y el presidente del gobierno tiene la desfachatez de decir que es injusto que nos quejamos. Además, está claro que nuestro talante, nuestra manera de concebir las cosas como el diálogo, la negociación, la democracia o la justicia, son completamente diferentes. Sin hablar de cómo nos ven y nos tratan buena parte de los españoles, cosa que le debemos fundamentalmente al PP y a sus medios de difusión.

En conclusión, amamos a España, pero no encajamos, y cada día hay más gente en Cataluña que ve bien claro que la única solución real es la secesión.

Un abrazo.

dimecres, 13 de novembre del 2013

Carta a una locutora

[Entrada 5]

Carta a una locutora


Avui publico un d'aquests textos enginyosos que circulen pel món. Aquest té per a mi un interès especial perquè dóna resposta en aquests cristians i jueus fonamentalistes que alimenten la seva homofòbia en els textos bíblics. Espero que ho gaudiu tant com jo.
Laura Schlessinger és una coneguda locutora de ràdio dels Estats Units que té un programa en què dóna consells en directe als oients que truquen per telèfon. En un d'ell va saltar la polèmica quan la presentadora va atacar als homosexuals (més quan es barregen temes de religió i homosexualitat, on cada persona interpreta el que diu Déu i la Bíblia d'una manera diferent).

Aquesta locutora va dir recentment que l'homosexualitat és una abominació, ja que així ho indica la Bíblia en el Levític, versicle 18:22 [no jeguis amb un altre home com es fa amb una dona: és una cosa abominable], i per tant no pot ser consentida sota cap circumstància.

El que a continuació transcrivim és una carta oberta dirigida a la Dra. Laura, escrita per un resident als Estats Units, que ha estat feta pública a Internet (no té desperdici):

Estimada Dra. Laura:

Gràcies per dedicar tants esforços a educar la gent a la Llei de Déu.
Jo mateix he après moltíssim del seu programa de ràdio i intento compartir els meus coneixements amb totes les persones amb les que m'és possible. Per exemple, quan algú intenta defensar l'estil de vida homosexual em limito només a recordar-li que el Levític, en els seu versicle 18:22, estableix clarament que l'homosexualitat és una abominació. Punt final.

De totes maneres, necessito algun consell addicional de part seva respecte a algunes altres lleis bíbliques en concret, i com complir-les:

1. M'agradaria vendre a la meva germana com a esclava, tal com indica l'Èxode, 21:7. En els temps que vivim, quin preu pensa que seria el més adequat?

2. El Levític, 25:44, estableix que puc posseir esclaus, tant barons com femelles, mentre siguin adquirits en nacions veïnes. Un amic meu assegura que això és aplicable als mexicans, però no als canadencs. Em podria aclarir aquest punt? Per què no puc posseir canadencs?

3. Sé que no estic autoritzat a tenir contacte amb cap dona mentre estigui en el seu període d'impuresa menstrual (Lev 5:19-24). El problema que se m'ha planteja és el següent: Com puc saber si ho estan o no? He intentat preguntar-ho, però bastants dones se senten ofeses.

4. Tinc un veí que insisteix en treballar el dissabte. L'Èxode 35:2, clarament estableix que se li ha de donar la pena de mort. Estic moralment obligat a matar-lo jo mateix? Em podria aclarir vostè aquest tema d'alguna manera?

5. En el Levític 21:20, s'estableix que un no pot acostar a l'altar de Déu si té un defecte en la vista. He de confessar que necessito ulleres per llegir. El meu agudesa visual ha de ser del 100%? Es pot rebaixar una mica aquesta condició?

6. La majoria dels meus amics (homes) duen el cabell arreglat i ben tallat, fins i tot a la zona de les temples tot i que això està expressament prohibit pel levític, 19:27. Com han de morir?

7. Sé gràcies al Levític, 11:6-8, que tocar la pell d'un porc mort em converteix en impur. Tot i això, puc continuar jugant a futbol si em poso guants?

8. El meu oncle té una granja. Incompleix el que es diu en el Levític 19:19, ja que planta dos cultius diferents en el mateix camp, i també ho incompleix la seva dona, ja que porta peces fetes de dos tipus de teixit diferents (cotó i polièster). Ell, a més, es passa el dia maleint i blasfemant. És realment necessari dur a terme el complicat procés de reunir tots els habitants del poble per lapidar-los? (Lev 24:10-16). No podríem senzillament cremar-los vius en una reunió familiar privada, com es fa amb la gent que dorm amb els seus parents polítics? (Lev 20:14).

Sé que vostè ha estudiat tots aquests assumptes amb gran profunditat, així que confio plenament en la seva ajuda. Gràcies de nou per recordar-nos que la paraula de Déu és eterna i immutable.

Moltes gràcies i que Déu la beneeixi.
Una abraçada.






Carta a una locutora


Aquí uno de esos textos ingeniosos que circulan por el mundo. Este tiene para mí un interés especial porqué da respuesta a esos cristianos y judíos fundamentalistas que alimentan su homofobia en los textos bíblicos. Espero que lo disfrutéis tanto como yo.
Laura Schlessinger es una conocida locutora de radio de los Estados Unidos que tiene un programa en el que da consejos en directo a los oyentes que llaman por teléfono. En uno de ellos saltó la polémica cuando la presentadora atacó a los homosexuales (más cuando se mezclan temas de religión y homosexualidad, donde cada persona interpreta lo que dice Dios y la Biblia de una manera distinta).

Esta locutora dijo recientemente que la homosexualidad es una abominación, ya que así lo indica la Biblia en el Levítico, versículo 18:22 [no yagas con otro hombre como se hace con una mujer: es algo abominable] , y por tanto no puede ser consentida bajo ninguna circunstancia.

Lo que a continuación transcribimos es una carta abierta dirigida a la Dra. Laura, escrita por un residente en los Estados Unidos, que ha sido hecha pública en Internet (no tiene desperdicio):

Querida Dra. Laura:

Gracias por dedicar tantos esfuerzos a educar a la gente en la Ley de Dios. Yo mismo he aprendido muchísimo de su programa de radio e intento compartir mis conocimientos con todas las personas con las que me es posible. Por ejemplo, cuando alguien intenta defender el estilo de vida homosexual me limito tan sólo a recordarle que el Levítico, en su versículo 18:22, establece claramente que la homosexualidad es una abominación. Punto final.

De todas formas, necesito algún consejo adicional de su parte respecto a algunas otras leyes bíblicas en concreto, y cómo cumplirlas:

1. Me gustaría vender a mi hermana como esclava, tal y como indica el Éxodo, 21:7. En los tiempos que vivimos, ¿qué precio piensa que sería el más adecuado?

2. El Levítico, 25:44, establece que puedo poseer esclavos, tanto varones como hembras, mientras sean adquiridos en naciones vecinas. Un amigo mío asegura que esto es aplicable a los mejicanos, pero no a los canadienses. ¿Me podría aclarar este punto? ¿Por qué no puedo poseer canadienses?

3. Sé que no estoy autorizado a tener contacto con ninguna mujer mientras esté en su período de impureza menstrual (Lev 5:19-24). El problema que se me plantea es el siguiente: ¿Cómo puedo saber si lo están o no? He intentado preguntarlo, pero bastantes mujeres se sienten ofendidas.

4. Tengo un vecino que insiste en trabajar el sábado. El Éxodo 35:2, claramente establece que se le ha de dar la pena de muerte. ¿Estoy moralmente obligado a matarlo yo mismo? ¿Me podría aclarar usted este tema de alguna manera?

5. En el Levítico 21:20, se establece que uno no puede acercarse al altar de Dios si tiene un defecto en la vista. He de confesar que necesito gafas para leer. ¿Mi agudeza visual tiene que ser del 100%? ¿Se puede rebajar un poco esta condición?

6. La mayoría de mis amigos (varones) llevan el pelo arreglado y bien cortado, incluso en la zona de las sienes a pesar de que esto está expresamente prohibido por el levítico, 19:27. ¿Cómo han de morir?

7. Sé gracias al Levítico, 11:6-8, que tocar la piel de un cerdo muerto me convierte en impuro. Aún así, ¿puedo continuar jugando al fútbol si me pongo guantes?

8. Mi tío tiene una granja. Incumple lo que se dice en el Levítico 19:19, ya que planta dos cultivos distintos en el mismo campo, y también lo incumple su mujer, ya que lleva prendas hechas de dos tipos de tejido diferentes (algodón y poliéster). Él, además, se pasa el día maldiciendo y blasfemando. ¿Es realmente necesario llevar a cabo el engorroso procedimiento de reunir a todos los habitantes del pueblo para lapidarlos? (Lev 24:10-16). ¿No podríamos sencillamente quemarlos vivos en una reunión familiar privada, como se hace con la gente que duerme con sus parientes políticos? (Lev 20:14).

Sé que usted ha estudiado estos asuntos con gran profundidad, así que confío plenamente en su ayuda. Gracias de nuevo por recordarnos que la palabra de Dios es eterna e inmutable.

Muchas gracias y que Dios la bendiga.
Un abrazo.

dissabte, 9 de novembre del 2013

Riquesa --- Riqueza

[Entrada 4]

Riquesa


Quan es parla de riquesa tothom sobreentén abundància, abundància de béns, d'objectes de valor. I són molts els qui pensen erròniament que la riquesa els resoldria tots els problemes. Dic erròniament perquè sé que no és cert, que l'abundància no resol els problemes de les persones, tot i que he de confessar que a mi me'n resoldria uns quants, sé que no me'ls resoldria tots, ni de lluny.

En primer lloc perquè hi ha molt de cert en l'adagi que diu que no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita. Quan disposem del mínim necessari, que podríem xifrar en estar ben alimentats i abrigats, i disposar d'un sostre per albergar-nos, la resta de les nostres necessitats materials poden ser ajustades a les nostres possibilitats sense que això representi una pèrdua essencial a la qualitat de la nostra de vida. Mentre que si pretenem anar més enllà de les nostres possibilitats ens afeblim, perquè ens transformem en persones insatisfetes, persones que en conseqüència serem fàcilment manipulables, fàcilment comprables i esclavitzables.

En segon lloc perquè l'abundància ens ho posa tot molt més a l'abast, tots els objectes són fàcils d'adquirir i quan una cosa és fàcil d'obtenir no s'aprecia. En conseqüència, qui navega en l'abundància va a buscar allò que el pot fer destacar, allò més exclusiu, perquè són les úniques coses li costaran d'aconseguir, el faran destacaran dels altres i així li donaran satisfacció. Però això és perillós, perquè ni el més ric del món pot tenir-ho tot, ni tan sols pot aconseguir tot el que vol ja que tot no és a la venda i pot acabar en una espiral de capricis cada dia més cars i més exclusius, que també acabaran omplint-lo d'insatisfacció.

Cada dia hi ha més joves que s'han decidit no fer com els seus pares perquè no es volen passar-se tota la vida penjats d'una hipoteca i sotmesos a l'esclavitud d'un salari que controla un empresari més o menys cobdiciós. No crec que sigui per manca d'ambició ni d'autoestima, crec que han vist clar que la riquesa que du a la felicitat és una altra i no la volen perdre, no volen renunciar a ells mateixos ni estan disposats a perdre la seva llibertat.

Una abraçada.






Riqueza


Cuando se habla de riqueza todos sobreentienden abundancia, abundancia de bienes, de objetos de valor. Y son muchos los que piensan erróneamente que la riqueza los resolvería todos los problemas. Digo erróneamente porque sé que no es cierto, que la abundancia no resuelve los problemas de las personas, aunque he de confesar que a mí me resolvería unos cuantos, sé que no me los resolvería todos, ni de lejos.

En primer lugar porque hay mucho de cierto en el adagio que dice que no es más rico quien más tiene, sino quien menos necesita. Cuando disponemos del mínimo necesario, que podríamos cifrar en estar bien alimentados y abrigados, y disponer de un techo para albergarnos hacernos, el resto de nuestras necesidades materiales pueden ser ajustadas a nuestras posibilidades sin que ello represente una pérdida esencial en la calidad de nuestra de vida. Mientras que si pretendemos ir más allá de nuestras posibilidades nos debilitamos, porque nos transformamos en personas insatisfechas, personas que en consecuencia seremos fácilmente manipulables, fácilmente comprables y esclavitzables.

En segundo lugar porque la abundancia nos lo pone todo mucho más al alcance, todos los objetos son fáciles de adquirir y cuando algo es fácil de obtener no se aprecia. En consecuencia, quien navega en la abundància va a buscar lo que le puede hacer destacar, lo más exclusivo, porque son las únicas cosas que le costarán de conseguir, lo haran destacarán de los demás y así le darán satisfacción. Pero eso es peligroso, porque ni el más rico del mundo puede tenerlo todo, ni tan solo puede conseguir todo lo que quiere ya que todo no está a la venta y puede terminar en una espiral de caprichos cada día más caros y más exclusivos, que también acabarán llenándolo de insatisfacción.

Cada día hay más jóvenes que se han decidido no hacer como sus padres porque no se quieren pasarse la vida colgados de una hipoteca y sometidos a la esclavitud de un salario que controla un empresario más o menos codicioso. No creo que sea por falta de ambición ni de autoestima, creo que han visto claro que la riqueza que lleva a la felicidad es otra y no la quieren perder, no quieren renunciar a si mismos ni estan dispuestos a perder su libertad.

Un abrazo.

dimarts, 5 de novembre del 2013

Babau (introducció) --- Babau (introducción)

[Entrada 3]

Babau (introducció)


El diccionari català defineix el mot babau així, amb aquestes paraules: dit de la persona sense cap malícia, que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri. O sigui que un babau no és una persona poc intel·ligent o nècia. Quan he volgut traduir aquest mot al castellà, la majoria dels diccionaris m'han ofert el mot "bobo". El problema és que segons la RAE un bobo és entre altre coses "tonto" o "extremada y neciamente candoroso" és a dir el "bobo" està faltat d'intel·ligència o és un ignorant. No dubto que en certa manera una persona sense cap malícia, que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri és ruc o ignora el que és la vida. I ho veia així fins que la vida m'ha fet veure que el més llest i espavilat acaba fent de babau.

En Jordi és el babau d'aquesta història. Ell és qui en la seva candidesa va ser entabanat per en Lluís en una història que hauria hagut de ser d'amor. Bé de fet això és el que jo he entès. Tots sabem que per fer-nos una idea més pròxima a la realitat del que ha passat s'han de conèixer totes les versions. Jo només tinc una, la d'en Jordi.

En Jordi és amic meu des de la infància, ens vam conèixer a l'escola de les monges on em van dur el meus pares amb tres anys. Vam compartir la docència i altres activitats fins que no vam anar a la universitat. Vam fer carreres diferents, però vam mantenir l'amistat fins avui.

Bé, de fet, la vida ens havia anat separant, lentament, però fa un parell d'anys ens vam retrobar, perquè vam coincidir a l'oficina de l'atur. Tan ell com jo ens acabàvem de quedar sense feina. Aprofitant aquestes circumstàncies vam tornar a aproximar-nos i a fer coses junts. Un dia, mig en broma mig seriosament, em va dir:

— Jo és que sóc babau.

— No més que tots els altres.

— No, no. Força més.

— Au, va! Que no et vaig conèixer abans d'ahir.

— No em creus?

— Clar que no.

— Doncs si t'expliqués el que he fet, veuries com t'equivoques.

— Explica, no et tallis. — Vaig somriure enjogassat

— No. Millor que no. — L'expressió de la cara li va canviar. No feia broma.

— Doncs, millor que no.

— Què en diries d'algú que... —es va quedar en silenci.

— D'algú que què?

— Algú com nosaltres que a la nostra edad, passats els cinquanta, s'enamora d'algú més de trenta anys més jove.

— En principi res, que són coses que passen.

— Potser sí, però quan hi deixes el sou...

— Això ja és una altra cosa. Això vas fer?

— Més o menys. Sort que el Whatsapp em va obrir els ulls.

— El Whatsapp?

— Sí, això que ara està tan de moda per enviar-se missatgets i fer xat...

— Vas mirar el seu telèfon?

— Hi ara! No!

— Doncs...

— Vaig saber que em deia mentides...

— I què hi té a veure el Whatsapp?

— M'explicaré. Tot això va començar a Alemanya, a Frankfurt. Tot i que és tan català com jo, ens vam enredar allà. Com a bon català, tenia un mòbil a Frankfurt i un de diferent a Barcelona. De fet, només tenia un aparell i li canviava la targeta SIM quan canviava de país de manera que només tenia un Whatsapp actiu. D'aquesta manera si jo li enviava un missatge al telèfon alemany mentre era a Catalunya es quedava pendent de lliurar, amb un sol clic, mentre ell no tornava a Alemanya. Ho entens, oi?

— Clar, no és posen els dos clics fins que no obre el programa al telèfon receptor.

— Així jo podia saber on era, només li havia d'enviar un mot o un emoticon. Però, a més, com el Whatsapp et diu quan va ser l'ultima vegada que es va connectar, puc saber quan va ser l'última vegada que va usar aquell telèfon, és a dir, quan és a Catalunya puc saber quan va marxar d'Alemanya i quan és a Alemanya puc saber quan va marxar de Catalunya.

— Em costa seguir-te, però m'he fet a la idea que sense esforçar-te el podies espiar.

— Només puc saber on és i des de quan... I així vaig saber que venia a Catalunya i no em deia res, i quan ens veiem em mentia en la data d'arribada o en la de partida.

— I per això et sens com un babau?

— No, no... Això només em va fer obrir els ulls. El babau el vaig fer abans, creient que estava ajudant-lo.

— Et va estar "xulejant". És això?

— Potser sí que sigui "xulejar" la paraula adequada, però si ho va fer va ser molt sibil·lí, perquè jo encara crec que m'estimava.

I va començar a explicar-me tota la història.

Una abraçada.






Babau (introducción)


El diccionario catalán define la palabra babau así, con estas palabras: dicho de la persona sin ningún conocimiento del mal, que no desconfía de nada, que todo le parece bien bien, que se deja llevar dócilmente por otro. O sea que un babau no es una persona poco inteligente o tonta. Cuando he querido traducir esta palabra al castellano, la mayoría de los diccionarios me han ofrecido la palabra "bobo". El problema es que según la RAE un bobo es entre otras cosas "tonto" o "extremada y neciamente candoroso" es decir el "bobo" está falto de inteligencia o es un ignorante. No dudo que en cierto modo una persona que ignora el mal, que no desconfía de nada, que todo le parece bien, que se deja llevar dócilmente por otro es burro o ignora lo que es la vida. Y lo veía así hasta que la vida me ha hecho ver que el más listo y avispado acaba siendo bobo. (en la traducción usaré la palabra "bobo" para traducir "babau" aunque su equivalencia no sea exacta)

Jordi es el bobo de esta historia. Él es quien en su candidez fue embaucado por Lluís en una historia que habría tenido que ser de amor. Bueno de hecho eso es lo que yo he entendido. Todos sabemos que para hacernos una idea más cercana a la realidad de lo ocurrido se deben conocer todas las versiones. Yo sólo tengo una, la de Jordi.

Jordi es amigo mío desde la infancia, nos conocimos en la escuela de las monjas donde me llevaron mis padres a los tres años. Compartimos la docencia y otras actividades hasta que fuimos a la universidad. Hicimos carreras diferentes, pero mantuvimos la amistad hasta hoy.

Bueno, de hecho, la vida nos había ido separando, lentamente, pero hace un par de años nos reencontramos, porque coincidimos en la oficina del paro. Tanto él como yo nos acabábamos de quedar sin trabajo. Aprovechando esas circunstancias volvimos a aproximarnos y a hacer cosas juntos. Un día, medio en broma medio en serio, me dijo:

— Yo es que soy bobo.

— No más que los demás.

— No, no. Bastante más.

— ¡Venga, vamos! Que no te conocí anteayer.

— ¿No me crees?

— Claro que no.

— Pues si te contara lo que he hecho, verías como te equivocas.

— Explica, no te cortes. —Sonreí divertido.

— No. Mejor que no. — La expresión de su cara cambió. No estaba de broma.

— Pues, mejor que no.

— ¿Qué dirías de alguien que... — Se quedó en silencio.

— ¿De alguien que qué?

— Alguien como nosotros que, a nuestra edad, cincuenta pasados, se enamora de alguien más de treinta años más joven.

— En principio nada, que son cosas que pasan.

— Quizá sí, pero cuando dejas el sueldo en ello...

— Esto ya es otra cosa. ¿Eso hiciste?

— Más o menos. Suerte que el Whatsapp me abrió los ojos.

— ¿El Whatsapp?

— Sí, eso que ahora está tan de moda para enviarse mensajitos y hacer chat...

— ¿Miraste su teléfono?

— ¡Ni hablar! ¡No!

— Pues...

— Supe que me mentía...

— ¿Y qué tiene que ver eso con el Whatsapp?

— Me explicaré. Todo esto empezó en Alemania, en Frankfurt. Aunque es tan catalán como yo, nos enredamos allí. Como buen catalán, tenía un móvil en Frankfurt y uno diferente en Barcelona. De hecho, sólo tenía un aparato y le cambiaba la tarjeta SIM cuando cambiaba de país de modo que sólo tenía un Whatsapp activo. De esta manera si yo le enviaba un mensaje al teléfono alemán mientras estaba en Cataluña se quedaba pendiente de entregar, con un solo clic, hasta que él volvía a Alemania. Lo entiendes, ¿verdad?

— Claro, no se ponen los dos clics hasta que no abre el programa en el teléfono receptor.

— Así yo podía saber dónde estaba, sólo tenía que enviarle una palabra o un emoticon. Pero, además, como el Whatsapp te dice cuándo fue la última vez que se conectó, puedo saber cuándo fue la última vez que usó ese teléfono, es decir, cuando está en Cataluña puedo saber cuando se marchó de Alemania y cuando está en Alemania puedo saber cuando se marchó de Cataluña.

— Me cuesta seguirte, pero me he hecho a la idea de que sin esforzarse lo podías espiar.

— Sólo puedo saber dónde está y desde cuándo... Y así supe que venía a Cataluña y no me decía nada, y cuando nos veíamos me mentía en la fecha de llegada o en la de partida.

— ¿Y por eso te sientes como un bobo?

— No, no... Eso sólo me hizo abrir los ojos. El bobo lo hice antes, creyendo que estaba ayudándole.

— Te estuvo "chuleando". ¿Es eso?

— Puede que sea "chulear" la palabra adecuada, pero si lo hizo fue muy sibilino, porque yo aun creo que me quería.

Y empezó a contarme toda la historia.

Un abrazo.

divendres, 1 de novembre del 2013

Ser un geni --- Ser un genio

[Entrada 2]

Ser un geni


Acabo de descobrir que entre Enstein i jo hi ha algunes curioses coincidències. S'explica que al llarg de la seva vida va mantenir correspondència amb diversos nens probablement per la seva passió per jugar y moure's pel desconegut. Entre aquests nens estan els seus propis fills, en certa ocasió va escriure en una carta al seu fill d'onze anys la següent recomanació:
Estic molt content que trobis plaer al piano. Això i la fusteria són, al meu entendre, les millors activitats per a la teva edat, millor fins i tot que el col·legi. Perquè són coses molt apropiades per a una persona jove com tu. Toca al piano principalment el que t'agradi, encara que la professora no t'ho assigni. Aquesta és la millor manera d'aprendre, quan estàs fent alguna cosa amb aquest gaudi que no t'adones que el temps passa. Jo estic de vegades tan abstret en el meu treball que se m'oblida el menjar al migdia...
En el meu cas són adolescents, ja que he tingut unes quantes relacions virtuals amb adolescents i encara tinc. Dic tinc perquè actualment mantinc una relació amb un noi amb qui crec que he arribat a una veritable amistat, almenys això crec. En tot cas quan llegeixis això sabràs que parlo de tu i podràs corregir-me si m'equivoco.

A més, a mi també m'ha passat prou vegades això d'estar tan abstret amb el meu treball que se m'ha oblidat tant l'hora de dinar com alguna reunió i cita importants. Sens dubte un només aprèn amb gust allò que li interessa i ho gaudeix si l'aprenentatge li resulta agradable, no solament el piano, sinó qualsevol cosa.

Sempre satisfà descobrir aquesta coincidència amb una persona tant genial com aquesta encara que això no em dugui a ser un geni.

Una abraçada.






Ser un genio


Acabo de descubrir que entre Enstein y yo hay algunas curiosas coincidencias. Se cuenta que a lo largo de su vida mantuvo correspondencia con varios niños probablemente por su pasión por jugar y moverse en lo desconocido. Entre esos niños están sus propios hijos, en cierta ocasión escribió en una carta a su hijo de once años la siguiente recomendación :
Estoy muy contento de que halles placer en el piano. Eso y la carpintería son, en mi opinión, las mejores actividades para tu edad, mejor incluso que el colegio. Porque son cosas muy apropiadas para una persona joven como tú. Toca al piano principalmente lo que te guste, aunque la profesora no te lo asigne. Esa es la mejor manera de aprender, cuando estás haciendo algo con tal disfrute que no te das cuenta de que el tiempo pasa. Yo estoy a veces tan enfrascado en mi trabajo que se me olvida la comida a mediodía…
En mi caso son adolescentes, ya que de he tenido unas cuantas relaciones virtuales con adolescentes y aun tengo. Digo tengo porque actualmente mantengo una relación con un chico con quien creo que he llegado a una verdadera amistad, al menos eso creo. En todo caso cuando leas esto sabrás que hablo de ti y podrás corregirme si me equivoco.

Además, a mí también me ha pasado bastantes veces eso de estar tan abstraído en mi trabajo que se me ha olvidado tanto la hora de comer como alguna reunión y cita importantes. Sin duda uno sólo aprende con gusto lo que le interesa y lo disfruta si el aprendizaje le resulta agradable, no sólo el piano, sino cualquier cosa.

Siempre satisface descubrir esta coincidencia con una persona tan genial como esta aunque esto no me lleve a ser un genio.

Un abrazo.