Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dijous, 28 d’agost de 2014

Els rics acabaran amb la civilització industrial --- Los ricos acabarán con la civilización industrial

[Entrada 58]

Els rics acabaran amb la civilització industrial


El 17 de març de 2014 el diari Ara publicaba un article titulat Els rics acabaran amb la nostra civilització, segons un estudi de la Nasa on s'afirma que la societat actual deixarà d'existir en unes poques dècades i conclou:
El món industrial, afirmen els autors, té els dies comptats, no només perquè els humans no poden continuar consumint els recursos del planeta al ritme actual, sinó perquè la creixent desigualtat social ha arribat a un nivell igualment insostenible. [...] Com que la situació existent és la que els ha permès acumular riqueses, el seu interès passa per mantenir l''statu quo'. Els privilegiats fan tot el que estigui en les seves mans per evitar canviar les coses, fins i tot quan és evident que l'immobilisme condueix a la destrucció. La piràmide caurà... però no perquè els pobres provoquin una revolució, sinó perquè els rics impediran que res es mogui. El món s'acabarà no per una acció violenta, sinó justament per tot el contrari.
Un abrazo.






Los ricos acabarán con la civilización industrial


El 17 de marzo de 2014 el diario Ara publicaba un artículo titulado Els rics acabaran amb la nostra civilització, segons un estudi de la Nasa (Los ricos acabarán con nuestra civilización, según un estudio de la Nasa. Ara es un diario catalán que publica en su idioma) donde se afirma que la sociedad actual dejará de existir en unas pocas décadas y concluye:
El mundo industrial, afirman los autores, tiene los días contados, no sólo porque los humanos no pueden seguir consumiendo los recursos del planeta al ritmo actual, sino porque la creciente desigualdad social ha llegado a un nivel igualmente insostenible. [...] Como la situación existente es la que les ha permitido acumular riquezas, su interés pasa por mantener el 'statu quo'. Los privilegiados hacen todo lo que esté en sus manos para evitar cambiar las cosas, incluso cuando es evidente que el inmovilismo conduce a la destrucción. La pirámide caerá ... pero no por que los pobres provoquen una revolución, sino porque los ricos impedirán que nada se mueva. El mundo se acabará no por una acción violenta, sino justamente por todo lo contrario.
Un abrazo.

diumenge, 24 d’agost de 2014

La presó espai-temps --- La cárcel espacio-tiempo

[Entrada 57]

La presó espai-temps


A la Viquipèdia hi diu: "Ciència és el coneixement del saber conscient i capaç de ser comunicat i discutit, organitzat i en el sentit de fer factible les operacions que permetin l'aproximació a la realitat, i sempre aportant coneixements que puguin ser desmentits amb el criteri de validesa." Crec que és en aquest objectiu d'aproximació a la realitat del coneixement científic on radica el seu èxit.

Els matemàtics estableixen que un punt és una posició en el espai sense dimensions, o, dit en termes numèrics, de dimensió zero. Entre dos punts, per pròxims que siguin, sempre s'hi poden situar infinits punts atès que no tenen dimensió, no ocupen lloc sinó que només defineixen una posició. Aquest fet, que pot semblar paradoxal, va servir-li a Parmènides d'Elea per raonar que el moviment és impossible, que res pot canviar, que tot és immutable. El seu coetani, Heràclit d'Efes, afirmava el contrari: "panta rei" (tot flueix, tot canvia). Aquestes afirmacions són la base de la polèmica entre el ser i l'esdevenir. Aquesta polèmica encara segueix viva entre els filòsofs, però avui sabem que tot està en continu moviment, en continu canvi, des de la partícula més petita al cos estel·lar més gran, sabem que el que en un àtom passa en una fracció de segon, pot trigar milions d'anys a succeir a l'univers, però que tot es mou.

El moviment és un canvi de posició en el espai. Tot canvi requereix que hi hagi dos instants diferents que justifiquen aquest canvi. Un instant no és més que un moment sense durada, un moment de durada zero. Entre dos instants concrets, per propers que siguin, sempre és possible situar-hi infinits instants més. El tema del temps és complex i són molts els grans pensadors que han posat aquest concepte en crisi.

Una línia és una seqüència de punts que té només una dimensió: longitud. Quan considerem una superfície entren en joc dues dimensions: longitud i amplada. Un cos té tres dimensions: longitud, amplada i alçada (o profunditat). L'espai real té aquestes tres dimensions. Tot i que Einstein afirmés que l'espai és corbat i, a més, que és infinit però limitat, aquestes tres dimensions estan completament consensuades a la comunitat científica.

Es defineix el temps com una seqüència d'instants que tenen a més una direcció un sentit. Des de l'instant actual no podem accedir a un instant passat ni a un instant que estigui per succeir, cosa que no succeeix a l'espai. Un pot anar o tornar a un punt concret de l'espai sense problemes, tot i que la seva posició sigui relativa. El temps té en canvi una limitació força important, no tenim accés a modificar el passat ni tenim prou memòria com per recordar-lo amb precisió. Això no vol dir que no hagi existit. Tampoc tenim accés al futur, als instants que estan per succeir, en canvi si podem decidir, si més no parcialment, el que en volem fer-ne, planificar-lo.

Aquest paral·lelisme entre instants i punts fa que normalment es representi el temps sobre una recta i que hi hagi qui assegura que el temps és una quarta dimensió de la realitat.

El coneixement del temps i l'estudi del seu comportament ens han dut a avenços tecnològics tan importants com el coneixement de l'espai i de com moure'ns-hi.

Einstein va postular que no existeix un temps absolut, ni un espai absolut i, per tant, tampoc un èter. Això no significa que no hi hagi espai ni temps, malgrat que no siguin absoluts. Afirmà també que el temps no és constant, que l'única constant és la velocitat de la llum que (al buit) és de 300.000 Km/seg. Fixem-nos que la velocitat té dues magnituds associades: espai i temps. D'això a poder raonar que el temps és una ficció, que el passat no existeix (perquè no som capaços de retenir-lo), que el futur tampoc o que només existeix l'instant actual em sembla purament especulatiu i fins i tot una fal·làcia que ens allunya de la nostra realitat.

Sembla prou evident que l'existència del temps està associada a l'existència del moviment, a l'existència dels canvis, així que si imaginem que abans del Big Bang no hi havia res tampoc hi hauria temps ni espai, ja que tota la matèria estaria concentrada en un únic punt sense moviment ni canvi. Diuen que ara l'univers està en expansió i que en algun moment començarà a contraure's fins arribar a seu estat original, fins a estar tota la matèria concentrada en un punt. Aquesta teoria defensa que llavors es produirà un nou Big Bang ja que entén aquest procés d'oscil·lació expansió-compressió com a un fet permanent que va d'un Big Bang a un altre, però si no fos així, aquest moment, el del final de la compressió seria el final dels temps.

També diuen que existeixen universos paral·lels amb temps i espais diferents, però tot plegat, tant la teoria del Big Bang com la dels universos paral·lels o la mateixa teoria de la relativitat només són això, teories, ja que no en tenim prou evidències com per estar completament segurs de la seva validesa.

Hi ha qui assegura que aquest binomi espai temps és la nostra presó, tot i que em sembla que el que som és presoners de la realitat.

Una abraçada.






La cárcel espacio-tiempo


En la Wikipedia dice: "Ciencia es el conocimiento del saber consciente y capaz de ser comunicado y discutido, organizado y en el sentido de hacer factible las operaciones que permitan la aproximación a la realidad, y siempre aportando conocimientos que puedan ser desmentidos con el criterio de validez." Creo que es en este objetivo de aproximación a la realidad del conocimiento científico donde radica su éxito.

Los matemáticos establecen que un punto es una posición en el espacio sin dimensiones, o, dicho en términos numéricos, de dimensión cero. Entre dos puntos, por próximos que sean, siempre se pueden situar infinitos puntos dado que no tienen dimensión, no ocupan lugar sino que sólo definen una posición. Este hecho, que puede parecer paradójico, le sirvió a Parménides de Elea para razonar que el movimiento es imposible, que nada puede cambiar, que todo es inmutable. Su coetáneo, Heráclito de Éfeso, afirmaba lo contrario: "panta rei" (todo fluye, todo cambia). Estas afirmaciones son la base de la polémica entre el ser y el devenir. Esa polémica aún sigue viva entre los filósofos, pero hoy sabemos que todo está en continuo movimiento, en continuo cambio, desde la partícula más pequeña al cuerpo estelar más grande, sabemos que lo que en un átomo ocurre en una fracción de segundo, puede tardar millones de años a suceder en el universo, pero que todo se mueve.

El movimiento es un cambio de posición en el espacio. Todo cambio requiere que haya dos instantes diferentes que justifican este cambio. Un instante no es más que un momento sin duración, un momento de duración cero. Entre dos instantes concretos, por cercanos que sean, siempre es posible situar infinitos instantes más. El tema del tiempo es complejo y son muchos los grandes pensadores que han puesto este concepto en crisis.

Una línea es una secuencia de puntos que tiene sólo una dimensión: longitud. Cuando consideramos una superficie entran en juego dos dimensiones: longitud y anchura. Un cuerpo tiene tres dimensiones: longitud, anchura y altura (o profundidad). El espacio real tiene esas tres dimensiones. Aunque Einstein afirmara que el espacio es curvo y, además, que es infinito pero limitado, estas tres dimensiones están completamente consensuadas en la comunidad científica.

Se define el tiempo como una secuencia de instantes que tienen además una dirección un sentido. Desde el instante actual no podemos acceder a un instante pasado ni a un instante que esté por suceder, lo que no sucede en el espacio. Uno puede ir o volver a un punto concreto del espacio sin problemas, aunque su posición sea relativa. El tiempo tiene en cambio una limitación bastante importante, no tenemos acceso a modificar el pasado ni tenemos suficiente memoria como para recordarlo con precisión. Esto no quiere decir que no haya existido. Tampoco tenemos acceso al futuro, a los instantes que están por suceder, en cambio si podemos decidir, al menos parcialmente, lo que queremos hacer en él.

Este paralelismo entre instantes y puntos hace que normalmente se represente el tiempo sobre una recta y que haya quien asegura que el tiempo es una cuarta dimensión de la realidad.

El conocimiento del tiempo y el estudio de su comportamiento nos han llevado a avances tecnológicos tan importantes como el conocimiento del espacio y de cómo movernos en él, planificarlo.

Einstein postuló que no existe un tiempo absoluto, ni un espacio absoluto y, por tanto, tampoco un éter. Esto no significa que no haya espacio ni tiempo, aunque no sean absolutos. Afirmó también que el tiempo no es constante, que la única constante es la velocidad de la luz que (en el vacío) es de 300.000 Km/seg. Fijémonos en que la velocidad tiene dos magnitudes asociadas: espacio y tiempo. De ello a poder razonar que el tiempo es una ficción, que el pasado no existe (porque no somos capaces de retenerlo), que el futuro tampoco o que sólo existe el instante actual me parece puramente especulativo e incluso una falacia que nos aleja de nuestra realidad.

Parece bastante evidente que la existencia del tiempo está asociada a la existencia del movimiento, a la existencia de los cambios, así que si imaginamos que antes del Big Bang no había nada tampoco habría tiempo ni espacio, ya que toda la materia estaría concentrada en un único punto sin movimiento ni cambio. Dicen que ahora el universo está en expansión y que en algún momento comenzará a contraerse hasta llegar a su estado original, hasta estar toda la materia concentrada en un punto. Esta teoría defiende que entonces se producirá un nuevo Big Bang ya que entiende ese proceso de oscilación expansión-compresión como un hecho permanente que va de un Big Bang a otro, però si no fuera así, este momento, el final de la compresión sería el final de los tiempos.

También dicen que existen universos paralelos con tiempos y espacios diferentes, pero todo ello, tanto la teoría del Big Bang como la de los universos paralelos o la misma teoría de la relatividad sólo son eso, teorías, ya que no tenemos suficientes evidencias como para estar completamente seguros de su validez.

Hay quien asegura que este binomio espacio tiempo es nuestra cárcel, aunque me parece que lo que somos es prisioneros de la realidad.

Un abrazo.

dimecres, 6 d’agost de 2014

Honestedat --- Honestidad

[Entrada 56]

Honestedat


Em sembla més que evident que la corrupció campa al seu aire pel meu país. Un sistema que es vol basar en la representativitat, ha de garantir que podem confiar en qui ens representa, però això no és així, si més no a casa meva on la impunitat ha arribat a l'extrem de que el polític que és condemnat per la justícia intenta aconseguir l'indult del govern... I, el que és pitjor, en força casos l'aconsegueix, especialment si el govern és dels seus. Sí, ja ho sé, a en Matas no l'han indultat... Però és que ja hauria estat massa que ho haguessin fet.

Per confiar en una persona el primer que se m'hauria de garantir és la seva honestedat. Per exemple, un polític honest que es presenta a unes eleccions amb un programa i les guanya, quan descobreix que el seu programa no és aplicable en les circumstàncies reals del país o de l'estat, que us sembla que hauria de fer? El que ha fet el govern actual que ha estat seguir endavant i saltar-se el seu programa a la torera? O bé fer un programa nou, realista, i convocar unes noves eleccions on es presentaria amb aquest nou programa? Resulta evident que el que és honest és això segon, oi?

De fet, el que m'ha impulsat en aquesta reflexió no era això. Això m'ha vingut al cap mentre escrivia el títol. Del que volia parlar és de la justícia. No del nostre sistema judicial, lent, ineficient i totalment polititzat, sinó del paper que la cultura occidental li vol donar a la justícia. De fet un sistema judicial eficient és un dels tres pilars fonamentals en què es sustenten les democràcies parlamentaries occidentals. Aquest sistema pretén garantir el compliment de les lleis per part de tots els ciutadans de l'estat, des del cap de l'estat a l'últim "mindundi". Aquesta és la base d'un estat de dret que es fonamenta en un cos legislatiu que gira al voltant d'una carta magna o constitució.

La primera fal·làcia d'aquest sistema és la igualtat davant de la llei. No és cert que tots siguem iguals davant de la llei. En primer lloc perquè el sistema legal és altament complex i entendre'l no està a l'abast de qualsevol. Només els especialistes (advocats, procuradors, jutges, etc.) ho tenen al seu abast i no tinc clar que tots arribin a capir-lo bé. El tema de la legislació i l'administració de justícia no és una ciència exacta, és en si mateix força arbitrari, però hi ha qui la controla millor i qui, malgrat ser-ne un professional, no s'hi mou gaire brillantment. La segona raó que donaré em sembla encara més evident, atès que la llei només la controlen els professionals i que d'aquests n'hi ha de més bons i de de més incompetents i que a més aquests professionals s'han de contractar i pagar, em sembla més que obvi que els més competents es fan pagar bones minutes i que no estan a l'abast de tothom. Podeu dir, bé, als que no poden pagar un advocat se'ls n'assigna un d'ofici que paguem entre tots (a través dels impostos), però resulta que aquests no són en general dels més competents. És a dir, que els més rics tenen una clara avantatja davant la llei. Recórrer a la justícia és car i disposar de bon professionals al teu costat encara més... Per no parlar de les taxes que ha posat el govern actual que encara abunden més en el sentit del que parlo.

La segona qüestió és la dels càstigs. Des del segle XVIII cap aquí, com ens explica Michel Faucoult en el seu llibre Surveiller et punir (Vigilar i castigar), s'ha intentat fugir de l'atrocitat en el càstig tot buscant una proporcionalitat entre crim i càstig de forma que aquest sigui dissuasiu, que la por al càstig eviti la comissió del crim. Faucoult diu que l'objectiu és calcular una pena en funció no del crim, sinó de la repetició possible. No atendre a la ofensa passada sinó al desordre futur. Fer de manera que el malfactor no pugui tenir ni el desig de repetir, ni la possibilitat de contar con imitadors. De fet crec que està clar que el sistema judicial del món occidental està concebut perquè el que no compleix la llei sigui corregit i reinserit a la societat. Tots sabem que en això també fracassa.

Honestament, crec que, occident, per no dir el món, hauria de saber reconèixer el fracàs del sistema d'impartir justícia vigent. Intueixo que el problema és que no es pot impartir justícia en un sistema concebut per mantenir desigualtats injustificables, per no dir injustícies institucionalitzades. Té solució? Doctores tiene la Iglésia, jo només volia denunciar el fet.

Una abraçada.






Honestidad


Me parece más que evidente que la corrupción campa a sus anchas por mi país. Un sistema que se quiere basar en la representatividad, debe garantizar que podemos confiar en quien nos representa, pero eso no es así, al menos en mi casa donde la impunidad ha llegado al extremo de que el político que es condenado por la justicia intenta conseguir el indulto del gobierno... Y, lo que es peor, en muchos casos lo consigue, especialmente si el gobierno es de los suyos. Sí, ya lo sé, a Matas no la han indultado... Pero es que ya habría sido demasiado que lo hubieran hecho.

Para confiar en una persona lo primero que se me debería garantizar es su honestidad. Por ejemplo, un político honesto que se presenta a unas elecciones con un programa y las gana, cuando descubre que su programa no es aplicable en las circunstancias reales del país o del estado, ¿que os parece que debería hacer? ¿Lo que ha hecho el gobierno actual que ha sido seguir adelante y saltarse su programa a la torera? O bien ¿hacer un programa nuevo, realista, y convocar unas nuevas elecciones donde se presentaría con este nuevo programa? Resulta evidente que lo que es honesto es lo segundo, ¿verdad?

De hecho, lo que me ha impulsado a esta reflexión no era eso. Eso me ha venido a la cabeza mientras escribía el título. De lo que quería hablar es de la justicia. No de nuestro sistema judicial, lento, ineficiente y totalmente politizado, sino del papel que la cultura occidental le quiere dar a la justicia. De hecho un sistema judicial eficiente es uno de los tres pilares fundamentales en que se sustentan las democracias parlamentarias occidentales. Este sistema pretende garantizar el cumplimiento de las leyes por parte de todos los ciudadanos del estado, desde la jefe del estado en el último "mindundi". Esta es la base de un estado de derecho que se fundamenta en un cuerpo legislativo que gira alrededor de una carta magna o constitución.

La primera falacia de ese sistema es la igualdad ante la ley. No es cierto que todos seamos iguales ante la ley. En primer lugar porque el sistema legal es altamente complejo y entenderlo no está al alcance de cualquiera. Sólo los especialistas (abogados, procuradores, jueces, etc.) Lo tienen a su alcance y no tengo claro que todos lleguen a comprenderlo bien. El tema de la legislación y la administración de justicia no es una ciencia exacta, es en si mismo bastante arbitrario, pero hay quien lo controla mejor y quien, a pesar de ser un profesional, no se mueve en él demasiado brillantemente. La segunda razón que daré me parece aún más evidente, dado que la ley sólo la controlan los profesionales y que hay unos mejores y otros más incompetentes y que además esos profesionales se deben contratar y pagar, me parece más que obvio que los más competentes se hacen pagar buenas minutas y que no están al alcance de todos. Podéis decir, bueno, los que no pueden pagar un abogado se les asigna uno de oficio que pagamos entre todos (a través de los impuestos), pero resulta que estos no son en general los más competentes. Es decir, que los más ricos tienen una clara ventaja ante la ley. Recurrir a la justicia es caro y disponer de buen profesionales a tu lado aún más... Por no hablar de las tasas que ha puesto el gobierno actual que todavía abundan más en el sentido de lo que hablo.

La segunda cuestión es la de los castigos. Desde el siglo XVIII para acá, como nos cuenta Michel Faucoult en su libro Surveiller et punir (Vigilar y castigar), se ha intentado huir de la atrocidad en el castigo buscando una proporcionalidad entre crimen y castigo de forma que éste sea disuasorio, que el miedo al castigo evite la comisión del crimen. Faucoult dice que el objetivo es calcular una pena en función no del crimen, sino de la repetición posible. No atender a la ofensa pasada sino al desorden futuro. Hacer de modo que el malhechor no pueda tener ni deseo de repetir, ni la posibilidad de contar con imitadores. De hecho creo que está claro que el sistema judicial del mundo occidental está concebido para el que no cumple la ley sea corregido y reinsertado en la sociedad. Todos sabemos que en eso también fracasa.

Honestamente, creo que, occidente, por no decir el mundo, debería saber reconocer el fracaso del sistema de impartir justicia vigente. Intuyo que el problema es que no se puede impartir justicia en un sistema concebido para mantener desigualdades injustificables, por no decir injusticias institucionalizadas. ¿Tiene solución? Doctores tiene la Iglésia, yo sólo quería denunciar el hecho.

Un abrazo.