Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dimarts, 28 de febrer de 2017

Des/igualtat --- Des/igualdad

[Entrada 159]

Des/igualtat


Parlar d'igualtat es presta a força confusions. En primer lloc, com que no hi ha dues persones iguals, no podem confondre, com es fa a la matemàtica, la igualtat amb la identitat, ja que uns humans idèntics serien com els robots d'una mateixa marca i model, éssers clonats, és a dir, no es podrien distingir uns dels altres. Així que quan parlem d'igualtat entre humans no parlem d'uniformitat, sinó de diversitat perquè és innegable que la humanitat és diversa. I un exemple clar de què som diversos és que no tots som feliços de la mateixa manera, ni en el mateix entorn ni en les mateixes condicions. Un exemple d'aquest detall de l'entorn és la temperatura en què cadascú està confortable. És un fet comprovat que quan fixem una temperatura en un local que en alguns ens sembla confortable, malgrat que pugui ser un valor estàndard o homologat, sempre hi haurà qui es queixi de tenir fred o de tenir calor.

Aquesta confusió entre igualtat i uniformitat ha estat fomentada entre certs sectors de la política perquè la uniformitat, partir d'uns éssers idèntics, facilita l'establiment de normes uniformes per a tothom, i per tant la centralització i el control. En definitiva l'explotació de l'home per l'home. I en això es va basar l'absolutisme que va triomfar a l'Edat Moderna (als segles XVII i XVIII). La diversitat, la diferència (que tant molesta als que es fan dir «ciutadans») obliga a una dispersió en les normes, a una negociació continua que es fa esgotadora, i a haver d'acceptar que cada comunitat és tot un món.

Sens dubte hi ha una colla de principis bàsics i de drets fonamentals. Però un dret és això, un dret, no una obligació, no és el mateix un dret que un deure. Els drets són lliures, un pot exercir-los o no. Per això una llei com les que existeixen en alguns països «democràtics» que obliga als seus ciutadans a votar resulta antidemocràtica i injusta, ja que transforma un dret en una obligació.

Les obligacions, els deures, són reduccions de la nostra llibertat i, per tant, costen d'acceptar, d'aquí que els estats on la democràcia és real, no s'admet governar a base de decrets (antigament dits «pragmàtiques») i aprovar una llei que generi deures és objecte d'un llarg i tediós debat, perquè respectar la diversitat té aquesta dificultat, posar-se d'acord, i això és llarg i tediós, perquè obliga a qui governa democràticament a la negociació permanent. El principi de «cafè per a tots» aplicat a la igualtat entre humans genera desigualtat, ja que hi ha persones que no els agrada el cafè i no fa mal a ningú que no els agradi. A més, actualment un ésser humà no pot viure sense aquests deures fixats pels estats, perquè des del moment que es neix s'està sotmès a les normes (constitucions, lleis, costums, etc.) d'un estat i aquestes normes estan carregades de deures. No hi ha cap possibilitat de viure en aquest món en un espai no controlat per un estat, llevat de l'Antàrtida on la vida humana és pràcticament impossible.

La igualtat, vol dir sens dubte, que tot ciutadà ha de ser igual davant les normes, és a dir, davant la llei, cosa que obliga a la llei a ser prou amplia per encabir-hi tota mena d'ideologies, creences i criteris, perquè si no deixa fora de la llei a algunes persones per una pura raó de pensament, cosa que fins i tot la Constitució Espanyola considera inadmissible.

La igualtat, vol dir sens dubte, que tot ciutadà ha de tenir les mateixes oportunitats, i ell amb la seva llibertat triarà les que consideri adients. Això acaba per invalidar el dret a l'herència de qualsevol tipus, tant de càrrecs (com ho és encara avui el de rei) com de béns, i també el nepotisme. Els mèrits d'una persona no poden repercutir en els seus familiars, perquè els dóna avantatge enfront de les altres persones. Tenir les mateixes oportunitats queda ben reflectit amb el fet que «tots venim al món nus» cosa que dóna una imatge clara del que hauria de ser el principi de la igualtat d'oportunitats, cadascú s'hauria de guanyar el que arribi ser per mèrits propis, no pels mèrits d'altres persones, siguin familiars, o no. Aquesta idea també posa en dubte el concepte de família nuclear monogàmica que tant ha arrelat al món actual.

Em podeu dir que tots els éssers vius arrosseguem una herència genètica ineludible, i si la natura ens dota d'aquest fet diferenciador, per què no podem heretar més coses, com ara béns i càrrecs? La raó em sembla més que evident perquè l'herència genètica ens fa desiguals, i, per tant, l'herència dels càrrecs i dels béns, també. Aquí podríem començar un debat, que no emprendré, sobre si la igualtat entre éssers humans és natural o va contra natura, perquè crec que aquest debat s'escapa de l'àmbit de la meva reflexió sobre el concepte d'igualtat entre éssers humans. Només apuntaré que Robespierre va introduir el concepte de fraternitat per resoldre aquest debat.

La monogàmia genera altres problemes, com haver d'estar en una lluita permanent contra la nostra naturalesa de primat que és essencialment poligàmica, i a més, té el defecte que he comentat, que genera desigualtat. En realitat els fills són de la mare almenys durant la lactància (tot i que la mare pot ser substituïda durant aquesta lactància imprescindible, avui en dia es considera força recomanable que aquesta primera lactància se'n faci càrrec la mare biològica, almenys els 6 primers mesos de vida del nadó) i en aquesta primera edat els humans depenen de qui els cria i educa, adquirint moltes vegades la visió del món que els transmet aquesta persona (aquest fet dóna una rellevància especial en qui i de quina manera es fa aquesta educació durant la primera infància). A poc a poc van integrant-se a la comunitat, una integració que hauria de ser definitiu a l'adolescència. En la nostra societat l'adolescent és encara patrimoni de la família i segueix protegit per ella, per tant, pertànyer a una família concreta genera una situació desigual d'origen i trenca amb la igualtat d'oportunitats. Quina culpa tinc jo si el meu pare és un alcohòlic o un ionqui (un drogoaddicte)? Quin mèrit tinc perquè el meu pare ha estat mereixedor d'un determinat prestigi o mèrit?

Un altre enemic de la igualtat és la competència, que no és més que voler destacar, que voler estar per sobre dels altres, això acaba duent a uns privilegis injustificats i a l'extrem a l'acaparament i l'abús, cosa que ja he comentat prou quan he parlat de societats igualitàries i no hi insistiré, però no he pogut evitar comentar que tota competició, sigui del caire que sigui, esportiva o no, fomenta la desigualtat.

Crec que han quedat ben clares les dificultats que té aquesta igualtat teòrica en una societat com la nostra on la igualtat d'oportunitats està condicionada perquè a quasi tot arreu el fet d'heretar béns i alguns privilegis es fa per via de sang; perquè les nostres famílies generen diferències prou importants en l'educació (vull dir la formació de la persona); i perquè a la majoria dels països (estats) no hi ha respecte a la diversitat. A més, a la nostra societat ja hi ha tota una sèrie de mecanismes que serveixen per justificar aquesta desigualtat, com el de la competència, que ens volen vendre com a tan sana.

Això és el que hi ha.

Una abraçada.








Des/igualdad


Hablar de igualdad se presta a bastantes confusiones. En primer lugar, como no hay dos personas iguales, no podemos confundir, como se hace en las matemáticas, la igualdad con la identidad, ya que unos humanos idénticos serían como los robots de una misma marca y modelo, seres clonados, es decir, no se podrían distinguir unos de otros. Así que cuando hablamos de igualdad entre humanos no hablamos de uniformidad, sino de diversidad porque es innegable que la humanidad es diversa. Y un ejemplo claro de que somos diversos es que no todos somos felices de la misma manera, ni en el mismo entorno ni en las mismas condiciones. Un ejemplo de este detalle del entorno es la temperatura en la que cada uno está cómodo. Es un hecho comprobado que cuando fijamos una temperatura en un local que en algunos nos parece confortable, aunque pueda ser un valor estándar u homologado, siempre habrá quien queje de tener frío o tener calor.

Esta confusión entre igualdad y uniformidad ha sido fomentada entre ciertos sectores de la política porque la uniformidad, partir de unos seres idénticos, facilita el establecimiento de normas uniformes para todos, y por tanto la centralización y el control. En definitiva la explotación del hombre por el hombre. Y en eso se basó el absolutismo que triunfó en la Edad Moderna (en los siglos XVII y XVIII). La diversidad, la diferencia (que tanto molesta a los que se hacen llamar «ciudadanos») obliga a una dispersión en las normas, a una negociación continua que se hace agotadora, y a tener que aceptar que cada comunidad es un mundo a parte.

Sin duda hay una serie de principios básicos y de derechos fundamentales. Pero un derecho es eso, un derecho, no una obligación, no es lo mismo un derecho que un deber. Los derechos son libres, uno puede ejercerlos o no. Por eso una ley como las que existen en algunos países «democráticos» que obliga a sus ciudadanos a votar resulta antidemocrática e injusta, ya que transforma un derecho en una obligación.

Las obligaciones, los deberes, son reducciones de nuestra libertad y, por tanto, cuestan de aceptar, de ahí que los estados donde la democracia es real, no se admite gobernar a base de decretos (antiguamente llamados «pragmáticas») y aprobar una ley que genere deberes es objeto de un largo y tedioso debate, porque respetar la diversidad tiene esa dificultad, ponerse de acuerdo, y eso es largo y tedioso, porque obliga a quien gobierna democráticamente a la negociación permanente. El principio de «café para todos» aplicado a la igualdad entre humanos genera desigualdad, ya que hay personas que no les gusta el café y no perjudica a nadie que no les guste. Además, actualmente un ser humano no puede vivir sin esos deberes fijados por los estados, porque desde el momento en que se nace se está sometido a las normas (constituciones, leyes, costumbres, etc.) de un estado y estas normas están cargadas de deberes. No hay ninguna posibilidad de vivir en este mundo en un espacio no controlado por un estado, salvo en la Antártida donde la vida humana es prácticamente imposible.

La igualdad, significa sin duda, que todo ciudadano debe ser igual ante las normas, es decir, ante la ley, lo que obliga a la ley a ser lo suficientemente amplia para dar cabida a todo tipo de ideologías, creencias y criterios , porque si no deja fuera de la ley a algunas personas por una pura razón de pensamiento, lo cual incluso la Constitución Española considera inadmisible.

La igualdad, significa sin duda, que todo ciudadano debe tener las mismas oportunidades, y él con su libertad elegirá las que considere adecuadas. Esto acaba por invalidar el derecho a la herencia de cualquier tipo, tanto de cargos (como lo es todavía hoy el de rey) como de bienes, así como el nepotismo. Los méritos de una persona no pueden repercutir en sus familiares, porque les da ventaja frente a las otras personas. Tener las mismas oportunidades queda bien reflejado en el hecho de que «todos venimos al mundo desnudos» lo que da una imagen clara de lo que debería ser el principio de la igualdad de oportunidades, cada uno debería ganarse lo que llegue ser por méritos propios, no por los méritos de otras personas, sean familiares o no. Esta idea también pone en duda el concepto de familia nuclear monogámica que tanto ha arraigado en el mundo actual.

Me podéis decir que todos los seres vivos arrastramos una herencia genética ineludible, y si la naturaleza nos dota de este hecho diferenciador ¿por qué no podemos heredar más cosas, como bienes y cargos? La razón me parece más que evidente, ya que la herencia genética nos hace desiguales, y, por tanto, la herencia de los cargos y de los bienes, también. Aquí podríamos empezar un debate, que no emprenderé, sobre si la igualdad entre seres humanos es natural o va contra natura, porque creo que ese debate se escapa del ámbito de mi reflexión sobre el concepto de igualdad entre seres humanos. Solo apuntaré que Robespierre introdujo el concepto de fraternidad para resolver este debate.

La monogamia genera otros problemas, como tener que estar en una lucha permanente contra nuestra naturaleza de primate que es esencialmente poligámica, y además, tiene el defecto que he comentado, que genera desigualdad. En realidad los hijos son de la madre al menos durante la lactancia (aunque la madre puede ser sustituida durante esa lactancia imprescindible, hoy en día se considera muy recomendable que de esa primera lactancia se haga cargo la madre biológica, al menos los 6 primeros meses de vida del bebé) y en esa primera edad los humanos dependen de quien los cría y educa, adquiriendo muchas veces la visión del mundo que les transmite esta persona (ese hecho da una relevancia especial en quien y de qué manera se hace esa educación durante la primera infancia). Poco a poco van integrándose en la comunidad, una integración que debería ser definitivo en la adolescencia. En nuestra sociedad el adolescente es todavía patrimonio de la familia y sigue protegido por ella, por lo tanto, pertenecer a una familia concreta genera una situación desigual de origen y rompe con la igualdad de oportunidades. ¿Qué culpa tengo yo si mi padre es un alcohólico o un yonqui (un drogadicto)? ¿Qué mérito tengo porque mi padre ha sido merecedor de un determinado prestigio o mérito?

Otro enemigo de la igualdad es la competencia, que no es más que querer destacar, que querer estar por encima de los demás, eso acaba llevando a unos privilegios injustificados y al extremo al acaparamiento y el abuso, lo cual ya he comentado suficientemente cuando he hablado de sociedades igualitarias y no insistiré en ello, pero no he podido evitar comentar que toda competición, sea del tipo que sea, deportiva o no, fomenta la desigualdad.

Creo que han quedado bien claras las dificultades que tiene esta igualdad teórica en una sociedad como la nuestra donde la igualdad de oportunidades está condicionada porque en casi todas partes el hecho de heredar bienes y algunos privilegios se hace por vía de sangre; porque nuestras familias generan diferencias bastante importantes en la educación (quiero decir la formación de la persona); y porque en la mayoría de los países (estados) no hay respeto a la diversidad. Además, en nuestra sociedad ya hay toda una serie de mecanismos que sirven para justificar esta desigualdad, como el de la competencia, que nos quieren vender como tan sana.

Esto es lo que hay.

Un abrazo.


dilluns, 6 de febrer de 2017

La doctrina del Xoc --- La doctrina del Shock

[Entrada 157]

La doctrina del Xoc


Us presento un documental basat en el llibre de Naomi Klein, "La doctrina del xoc" parla de l'auge de l'anomenat "capitalisme del desastre", és a dir, la implantació de les idees neoliberals del premi Nobel d'Economia Milton Friedman, professor de la universitat de Chicago, sobretot pel que fa a la desregulació econòmica i el desmantellament de l’Estat del Benestar. Aquest model econòmic insta els governs a aprofitar el “shock” que provoquen als pobles i als individus els períodes de crisis econòmiques i socials, guerres, desastres naturals, atacs terroristes i epidèmies per saquejar els interessos públics i dur a terme tot tipus de reformes que afavoreixin el lliure mercat. Unes mesures tan despietades que només s'han pogut imposar amb el recurs a la por, la força i la repressió.

El documental rastreja els orígens d'aquest capitalisme salvatge en les teories radicals de Friedman i la seva posterior implementació a tot el món, des de les dictadures a Xile de Pinochet i a l'Argentina de Videla als anys 70 fins a la Gran Bretanya de Margaret Thatcher, la Rússia de Ieltsin o les no tan llunyanes invasions de l'Afganistan i l'Iraq.

Aquestes idees econòmiques s’han vist acompanyades de menys llibertats i menys drets allà on s’han imposat. Es posa de manifest el vessant més fosc de la ideologia de Friedman, tan impopular que només es va poder posar en pràctica mitjançant la tortura i la repressió. Tal com va dir Donald Rumfsfeld: "Milton Friedman encarna una veritat: que les idees tenen conseqüències". I donada la influència que van tenir aquestes idees i el fet evident que les seves conseqüències estan sent terribles, val la pena tenir present la interpretació que aquest documental fa dels esdeveniments històrics que les il·lustren.


Una abraçada.








La doctrina del Shock


Os presento un documental basado en el libro de Naomi Klein, "La doctrina del shock" habla del auge del llamado "capitalismo del desastre", es decir, la implantación de las ideas neoliberales del premio Nobel de Economía Milton Friedman , profesor de la universidad de Chicago, sobre todo en cuanto a la desregulación económica y el desmantelamiento del Estado del Bienestar. Este modelo económico insta a los gobiernos a aprovechar el "shock" que provocan los pueblos y los individuos los periodos de crisis económicas y sociales, guerras, desastres naturales, ataques terroristas y epidemias para saquear los intereses públicos y llevar a cabo todo tipo de reformas que favorezcan el libre mercado. Unas medidas tan despiadadas que sólo han podido imponerse con el recurso al miedo, la fuerza y la represión.

El documental rastrea los orígenes de este capitalismo salvaje en las teorías radicales de Friedman y su posterior implementación en todo el mundo, desde las dictaduras en Chile de Pinochet y en Argentina de Videla en los años 70 hasta la Gran Bretaña de Margaret Thatcher, la Rusia de Yeltsin o las no tan lejanas invasiones de Afganistán e Irak.

Estas ideas económicas se han visto acompañadas de menos libertades y menos derechos allí donde se han impuesto. Se pone de manifiesto la vertiente más oscuro de la ideología de Friedman, tan impopular que sólo se pudo poner en práctica mediante la tortura y la represión. Como dijo Donald Rumfsfeld: "Milton Friedman encarna una verdad: que las ideas tienen consecuencias". Y dada la influencia que tuvieron estas ideas y el hecho evidente que sus consecuencias están siendo terribles, vale la pena tener presente la interpretación que este documental hace de los acontecimientos históricos que las ilustran.


Un abrazo.