[Entrada 361]
Hitler ha entrat a Polònia
Potser la lliçó més gran de la història és que ningú no ha après les lliçons de la història.
Aldous Leonard Huxley (1894 – 1963) escriptor.
L'1 de setembre de 1939 les tropes de l'Alemanya nazi van entrar a Polònia. Les tropes de l'URSS van col·laborar amb les de Hitler en aquesta invasió a partir del 17 de setembre. Aquests fets van marcar l'inici de la segona guerra mundial que és considerada la més cruenta de la història de la humanitat. Es creu que hi va haver entre 55 i 60 milions de persones mortes, sumant civils i militars, tot i que hi ha qui fa pujar aquestes xifres per sobre de 70 milions i qui les redueix a uns 40 o 45 milions. D'aquestes víctimes més de la meitat eren ciutadans de l'URSS.
Actualment, els historiadors fan un paquet del període que va de 1914 a 1945, que inclou la Primera Guerra Mundial (PGM), la Guerra Espanyola de 1936 (no considerant-la una guerra civil), i la Segona Guerra Mundial (SGM), entre altres fets. De fet, avui, també es relaciona la Guerra Freda iniciada a continuació, amb aquests conflictes bèl·lics.
A la Viquipèdia es defensa que les causes indirectes de la PGM van ser la competència econòmica, les rivalitats colonials entre els estats europeus, el rearmament constant i molt accelerat a Europa i els conflictes a la zona dels Balcans.
El Tractat de Versalles de 1919, que tancava la PGM va deixar a Alemanya humiliada i endeutada. El deute alemany es va acabar de pagar l'any 2010, pel govern d'Angela Merkel. Es creu que Adolf Hitler no hauria pogut arribar al govern sense la situació de descontentament de la població alemanya deguda a aquesta derrota i ell va ser qui va fer esclatar l'espoleta de la SGM.
En plena SGM França es va rendir a Alemanya el 22 de juny de 1940. L'armistici (acord de cessament d'hostilitats) entre les autoritats del Tercer Reich alemany i els representants de França va ser signat aquell mateix dia a Rethondes, al bosc de Compiègne. El lloc va ser triat expressament perquè va ser el lloc on es va signar l'armistici de l'11 de novembre de 1918 que indicava el final de la PGM amb la derrota d'Alemanya i es diu que va ser en el mateix vagó de tren on s'havia signat aquell. Aquest detall només és un exemple que posa de manifest la relació íntima que hi havia entre els dos conflictes.
L'URSS que havia estat l'aliada de Hitler en la invasió de Polònia, va ser qui va aconseguir derrotar-lo. Els aliats van estar desoint les peticions de Stalin perquè obrissin un altre front a occident per afeblir Alemanya, mentre les tropes de l'URSS lluitaven a Stalingrad. No va ser fins al 6 de juny de 1944 que els aliats van desembarcar a Normandia i van començar una carrera per arribar abans a Berlín que les tropes l'URSS perquè la batalla de Stalingrad s'havia acabat el 2 de febrer de 1943 i entre el setembre de 1943 i el maig de 1944, els soviètics van efectuar un ràpid avanç en el sector meridional del front recuperant la totalitat d'Ucraïna fins a la frontera amb Romania i Polònia. Al llarg del 1944, els successius atacs als sectors nord, centre i sud del front van donar continuïtat al cada vegada més ràpid avanç en direcció a Alemanya. (Viquipèdia)
El potencial bèl·lic de l'URSS va quedar ben palès i va desencadenar la por en les potències d'Occident. Aquest va ser la causa i l'origen d'una Guerra Freda que va durar més de quaranta anys. El seu final va ser propiciat per una profunda crisi econòmica a l'URSS que els EUA van saber aprofitar per forçar a un desmantellament de la Unió de Repúbliques en unes condicions humiliants. Rússia va passar de ser el centre d'una de les primeres potències mundials, a ser un estat en liquidació fins que Vladímir Putin va desbancar a Borís Ieltsin el 1999. Igual que Hitler va fer a l'Alemanya de 1933, Putin va voler retornar a Rússia a la situació geopolítica que havia ocupat en el seu moment l'URSS. I el dia 24 de febrer de 2022 va entrar amb els seus tancs a Ucraïna.
... I jo vaig dir als meus amics: «Hitler ha entrat a Polònia». No hem après res.
Una abraçada.
Hitler ha entrado en Polonia
Quizá la más grande lección de la historia es que nadie aprendió las lecciones de la historia.
Aldous Leonard Huxley (1894 – 1963) escritor.
El 1 de septiembre de 1939 las tropas de la Alemania nazi entraron en Polonia. Las tropas de la URSS colaboraron con las de Hitler en esa invasión a partir del 17 de septiembre. Estos hechos marcaron el inicio de la segunda guerra mundial que es considerada la más cruenta de la historia de la humanidad. Se cree que hubo entre 55 y 60 millones de personas fallecidas, sumando civiles y militares, aunque hay quien eleva esas cifras por encima de 70 millones y quien las reduce a unos 40 o 45 millones. De esas víctimas más de la mitad eran ciudadanos de la URSS.
Actualmente, los historiadores hacen un paquete del período que va de 1914 a 1945, que incluye la Primera Guerra Mundial (PGM), la Guerra Española de 1936 (no considerándola una guerra civil), y la Segunda Guerra Mundial (SGM), entre otros hechos. De hecho, hoy también se relaciona la Guerra Fría desatada a continuación, con esos conflictos bélicos.
En la Wikipedia catalana se defiende que las causas indirectas de la PGM fueron la competencia económica, las rivalidades coloniales entre los estados europeos, el rearme constante y muy acelerado en Europa y los conflictos en la zona de los Balcanes.
El Tratado de Versalles de 1919, que cerraba la PGM dejó a Alemania humillada y endeudada. La deuda alemana se acabó de pagar en 2010, por el gobierno de Angela Merkel. Se cree que Adolf Hitler no habría podido llegar al gobierno sin la situación de descontento de la población alemana debida a esa derrota. y él fue quien hizo estallar la espoleta de la SGM.
En plena SGM Francia se rindió en Alemania el 22 de junio de 1940. El armisticio (acuerdo de cese de hostilidades) entre las autoridades del Tercer Reich alemán y los representantes de Francia fue firmado ese mismo día en Rethondes, en el bosque de Compiègne. El sitio fue elegido expresamente porque fue el lugar donde se firmó el armisticio del 11 de noviembre de 1918 que indicaba el final de la PGM con la derrota de Alemania y se dice que fue en el mismo vagón de tren donde se había firmado aquel. Este detalle solo es un ejemplo que pone de manifiesto la relación íntima que existía entre los dos conflictos.
La URSS que había sido la aliada de Hitler en la invasión de Polonia, fue quien logró derrotarle. Los aliados estuvieron desoyendo las peticiones de Stalin para que abrieran otro frente en occidente para debilitar a Alemania, mientras las tropas de la URSS luchaban en Stalingrado. No fue hasta el 6 de junio de 1944 que los aliados desembarcaron en Normandía y empezaron una carrera para llegar antes a Berlín que las tropas la URSS porque la batalla de Stalingrado había terminado el 2 de febrero de 1943 y entre septiembre de 1943 y mayo de 1944, los soviéticos efectuaron un rápido avance en el sector meridional del frente recuperando la totalidad de Ucrania hasta la frontera con Rumanía y Polonia. A lo largo de 1944, los sucesivos ataques a los sectores norte, centro y sur del frente dieron continuidad al cada vez más rápido avance en dirección a Alemania. (Wikipedia catalana)
El potencial bélico de la URSS quedó patente y desató el miedo en las potencias de Occidente. Ese fue la cusa y el origen de una Guerra Fría que duró más de cuarenta años. Su final fue propiciado por una profunda crisis económica en la URSS que EEUU supo aprovechar para forzar a un desmantelamiento de la Unión de Repúblicas en unas condiciones humillantes. Rusia pasó de ser el centro de una de las primeras potencias mundiales, a ser un estado en liquidación hasta que Vladimir Putin desbancó a Boris Yeltsin en 1999. Igual que Hitler hizo en la Alemania de 1933, Putin quiso volver a Rusia a la situación geopolítica que había ocupado en su momento la URSS. Y el día 24 de febrero de 2022 entró con sus tanques en Ucrania.
... Y yo dije a mis amigos: «Hitler ha entrado en Polonia». No hemos aprendido nada.
Un abrazo
[Entrada 360]
Plurilingüisme
El temps és neutre, no és ni bo ni dolent, simplement és. Allò que realment ens modifica són els esdeveniments que s’han produït en el nostre temps, l’únic que compta a la teva vida és el que has fet.
Antònia Carré-Pons, filòloga medievalista i escriptora (1960)
No sé si és políticament correcta la pregunta que em van fer l'altre dia, potser no, però a mi em va semblar ben pertinent. La pregunta en qüestió és: Per què nosaltres hem de ser bilingües i ells no?
Segons la Viquipèdia hi ha poc més de dos-cents estats al món, i llevat de l'Antàrtida que no va ser visitada pels humans fins a 1820 i que no està sota el control de cap estat, la resta dels territoris del planeta estan sota el control d'un d'aquests dos-cents i escaig estats, encara que alguns territoris encara avui siguin motiu de litigis entre dos o més d'aquests estats.
En un article del Washington Post es diu que la Unesco xifra el nombre de llengües parlades al món en unes sis mil, però assegura que per parlar amb el 75% de la població mundial, en tindríem prou amb vint idiomes. Aquestes llengües estan agrupades, segons el seu origen en unes poques famílies lingüístiques, poc més d'una vintena. Àsia és el continent que té més llengües amb unes dues mil tres-centes, seguit d’Àfrica amb unes dues mil, Amèrica i Oceania amb unes mil cada un i finalment Europa, amb unes dues-centes vuitanta. L'article assegura que l'estat de Papua Nova Guinea és el país més divers lingüísticament del món, amb unes vuit-centes quaranta llengües. Actualment la llengua amb més parlants nadius és el xinès mandarí i la que té més parlants en total és l'anglès.
Fent uns pocs números es veu clar que hi ha d'haver pocs estats amb un sol idioma, toquen a trenta idiomes per estat de mitjana, però el repartiment no és uniforme. La Viquipèdia ens diu que Europa és «la regió continental habitada del món on menys llengües hi ha. Això és a causa de les normalitzacions de les llengües amb establiments antics de les gramàtiques i les minoritzacions de llengües planificades pels estats.»
«El Consell d'Europa, organització internacional que agrupa tots els estats europeus excepte Bielorússia, estimula la promoció de totes les llengües europees amb especial protecció de les llengües minoritàries o regionals, a través del tractat internacional denominat "Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries". En aquesta, els estats que l'han ratificat defineixen els idiomes que es comprometen a protegir i en quin grau estan disposats a fer-ho.»
Espanya es va adherir a la "Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries" el 1992, i el va ratificar i va entrar en vigor el 2001. Aquest estat va considerar Llengües objecte de protecció les reconegudes com a oficials als estatuts d'autonomia i les altres protegides i emparades per aquests estatuts. Aquestes llengues són: el català (a Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Aragó), el basc (al País Basc i la part bascòfona de Navarra), el gallec (a Galícia i Castella i Lleó), l'occità (Catalunya), l'asturlleonès (a Astúries i Castella i Lleó),i l'aragonès (a Aragó). Amb això va deixar fora de la protecció l'amazic (a Ceuta i Melilla), l'asturlleonès (a Cantàbria), el murcià (a la Regió de Múrcia) i l'extremeny (a Extremadura), per no esmentar també els diversos parlars gitanos de la península Ibèrica anomenats caló.
Tot aquest panorama ens podria fer creure que aquests idiomes minoritaris, si més no, els protegits, haurien d'estar en una situació immillorable, però no és així. Per exemple, els darrers informes situen el català en una pèrdua constant de parlants i és cada vegada més minoritari malgrat tot que s'obstinin a voler fer creure el contrari determinats grups polítics propers a un nacionalisme espanyol, tan excloent com tots els "ismes", i que en aquest cas es tracta de grups propers al feixisme i al franquisme.
El monolingüisme que molts estats europeus han estat treballant per imposar, té el seu origen en la revolució francesa i el seu concepte d'estat-nació. Tot i que pot ser que la cosa no vingui exactament d'aquest concepte. Si s'analitza la història, es veu que tot això té certa relació amb la prèdica dels clergues als seus feligresos, amb els sermons dels diumenges, que es feien en l'idioma vernacle i servien per difondre notícies i el pensament que es considerava «ortodox». Per tant, l'església era la millor plataforma per difondre allò que es volia fer arribar a la població. A França en aquell temps es parlaven més d'una dotzena d'idiomes diferents i costava força diners traduir tots els edictes de l'estat a totes aquelles llengües, a més, bona part del poble era analfabet, no sabia llegir... Solució ensenyar a llegir a la població i reduir els idiomes a un de sol per acabar amb el monopoli de l'Església en la difusió de les notícies. Tots sabem la de diners que s'inverteixen avui en dia per controlar la difusió de notícies i les formes de pensar que interessa difondre través de tots els mèdia: radio, TV, premsa, internet... Per poder controlar a la població.
Crec que ja he dit més d'una vegada que una llengua no és només un vehicle de comunicació. Avui en dia sabem que l'idioma condiciona i limita el pensament humà. No es pot pensar allò que no tenim paraules per expressar. Però també sabem que l'idioma és fruit del pensament i que neix de la necessitat d'expressar-nos i de comunicar-nos, és a dir, de poder dir allò que pensem. Per tant, la nostra cosmologia i la nostra cultura estan ben relacionades amb la llengua. És fàcil veure que els idiomes no són neutres i el pensament, la cosmologia i la cultura hi estan estretament relacionades. Així, doncs, la pèrdua d'un idioma va molt més enllà d'una simple pèrdua d'una eina de comunicació. Però la diversitat d'idiomes, cultures i formes de pensar i de concebre el món fan nosa als estats i als polítics que volen controlar els seus ciutadans. Per a ells la diversitat és un obstacle.
En certa ocasió un infant molt proper a mi, suposo que molest perquè a escola el feien estudiar castellà i anglès, va dir: «si el català és tan fàcil i s'entén tan bé, per què no parlem tots català i ja està?». Crec que estarem tots d'acord que aquest raonament és infantil i poc madur, tan infantil i poc madur com ho és la defensa del monolingüisme, sigui per part d'alguns nacionalismes i estats. El plurilingüisme, la diversitat, ens enriqueix, tot i que això pot comportar un afebliment de determinades propostes que segurament ja són febles en si mateixes.
Una abraçada.
Plurilingüismo
El tiempo es neutro, no es ni bueno ni malo, simplemente es. Lo que realmente nos modifica son los eventos que se han producido en nuestro tiempo, lo único que cuenta en tu vida es lo que has hecho.
Antònia Carré-Pons, filóloga medievalista y escritora (1960)
No sé si es políticamente correcta la pregunta que me hicieron el otro día, quizás no, pero a mí me pareció pertinente. La pregunta en cuestión es: ¿Por qué nosotros debemos ser bilingües y ellos no?
Según la Wikipedia hay poco más de doscientos estados en el mundo, y salvo la Antártida que no fue visitada por los humanos hasta 1820 y que no está bajo el control de ningún estado, el resto de los territorios del planeta están bajo el control de uno de esos doscientos y pico estados, aunque algunos territorios todavía hoy sean motivo de litigios entre dos o más de esos estados.
En un artículo del Washington Post se dice que la Unesco cifra el número de lenguas habladas en el mundo en unas seis mil, pero asegura que para hablar con el 75% de la población mundial, bastaría con veinte idiomas. Esas lenguas están agrupadas, según su origen en unas pocas familias lingüísticas, algo más de una veintena. Asia es el continente que tiene más lenguas con unas dos mil trescientas, seguido de África con unas dos mil, América y Oceanía con unas mil cada uno y finalmente Europa, con unas doscientas ochenta. El artículo asegura que el estado de Papúa Nueva Guinea es el país más diverso lingüísticamente del mundo, con unas ochocientas cuarenta lenguas. Actualmente la lengua con más hablantes nativos es el chino mandarín y la que más hablantes tiene en total es el inglés.
Haciendo unos pocos números se ve claro que debe haber pocos estados con un solo idioma, tocan a treinta idiomas por estado de media, pero el reparto no es uniforme. Wikipedia nos dice que Europa es «la región continental habitada del mundo donde menos lenguas hay. Esto se debe a las normalizaciones de las lenguas con establecimientos antiguos de las gramáticas y las minorizaciones de lenguas planificadas por los estados.»
«El Consejo de Europa, organización internacional que agrupa a todos los estados europeos excepto Bielorrusia, estimula la promoción de todas las lenguas europeas con especial protección de las lenguas minoritarias o regionales, a través del tratado internacional denominado “Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias". En esta, los estados que le han ratificado definen los idiomas que se comprometen a proteger y en qué grado están dispuestos a hacerlo.»
España se adhirió a la "Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias" en 1992, y lo ratificó y entró en vigor en 2001. Este estado consideró Lenguas objeto de protección las reconocidas como oficiales en los estatutos de autonomía y las otras protegidas y amparadas por esos estatutos. Esas lenguas son: El catalán (en Cataluña, Comunidad Valenciana, Islas Baleares y Aragón), el vasco (en el País Vasco y la parte vascófona de Navarra), el gallego (en Galicia y Castilla y León), el occitano (Cataluña), el asturleonés (en Asturias y Castilla y León), y el aragonés (en Aragón). Con ello quedó fuera de la protección el amazig (en Ceuta y Melilla), el asturleonés (en Cantabria), el murciano (en la Región de Murcia) y el extremeño (en Extremadura), por no mencionar también a los diversos hablares gitanos de la península Ibérica llamados caló.
Todo ese panorama podría hacernos creer que estos idiomas minoritarios, al menos, los protegidos, deberían estar en una situación inmejorable, pero no es así. Por ejemplo, los últimos informes sitúan al catalán en una pérdida constante de hablantes y es cada vez más minoritario a pesar de que se empeñen en querer hacernos creer lo contrario determinados grupos políticos cercanos a un nacionalismo español, tan excluyente como todos los "ismos", y que en este caso se trata de grupos cercanos al fascismo y al franquismo.
El monolingüismo que muchos estados europeos han estado trabajando por imponer, tiene su origen en la revolución francesa y su concepto de estado-nación. Aunque puede que la cosa no venga exactamente de este concepto. Si se analiza la historia, se ve que todo esto tiene cierta relación con la prédica de los clérigos a sus feligreses, con los sermones de los domingos, que se hacían en el idioma vernáculo y servían para difundir noticias y el pensamiento que se consideraba «ortodoxo». Por tanto, la iglesia era la mejor plataforma para difundir lo que se quería hacer llegar a la población. En Francia por aquel entonces se hablaban más de una docena de idiomas diferentes y costaba bastante dinero traducir todos los edictos del estado a todas esas lenguas, además, buena parte del pueblo era analfabeto, no sabía leer... Solución enseñar a leer a la población y reducir los idiomas a uno solo para acabar con el monopolio de la Iglesia en la difusión de las noticias. Todos sabemos la de dinero que se invierte hoy en día para controlar la difusión de noticias y las formas de pensar que interesa difundir a través de todos los medios: radio, TV, prensa, internet... Para poder controlar a la población.
Creo que he dicho más de una vez que una lengua no es solo un vehículo de comunicación. Hoy en día sabemos que el idioma condiciona y limita el pensamiento humano. No se puede pensar lo que no tenemos palabras para expresar. Pero también sabemos que el idioma es fruto del pensamiento y nace de la necesidad de expresarnos y de comunicarnos, es decir, de poder decir lo que pensamos. Por tanto, nuestra cosmología y nuestra cultura están muy relacionadas con la lengua. Es fácil ver que los idiomas no son neutros y el pensamiento, la cosmología y la cultura están estrechamente relacionadas con ellos. Así pues, la pérdida de un idioma va mucho más allá de una simple pérdida de una herramienta de comunicación. Pero la diversidad de idiomas, culturas y formas de pensar y concebir el mundo molestan a los estados y a los políticos que quieren controlar a sus ciudadanos. Para ellos, la diversidad es un obstáculo.
En cierta ocasión un niño muy cercano a mí, supongo que molesto porque en la escuela le hacían estudiar castellano e inglés, dijo: «si el catalán es tan fácil y se entiende tan bien, ¿por qué no hablamos todos catalán y ya está?». Creo que todos estaremos de acuerdo en que este razonamiento es infantil y poco maduro, tan infantil y poco maduro como lo es la defensa del monolingüismo, sea por parte de algunos nacionalismos y estados. El plurilingüismo, la diversidad, nos enriquece, aunque eso pueda restar fuerza a determinadas propuestas que seguramente ya son débiles en sí mismas.
Un abrazo.
