Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dilluns, 29 de maig del 2017

El suïcidi --- El suicidio

[Entrada 171]

El suïcidi


El suïcidi s'ha convertit en una de les principals causes de mort a aquest Estat. De fet, n'és la primera causa no natural. Així, segons l'INE: 14.903 de les 395.830 defuncions que es van registrar a Espanya el 2014 -gairebé un 4% -, van obeir a una causa externa (o no natural): el suïcidi amb 3.910 defuncions; les caigudes accidentals camb 2.749 morts; els ofegaments, 2.370; els accidents de trànsit, 1.873; i la resta (5.001) per altres causes.

Mentre estem prenent tota mena de mesures, alguna d'elles força espectaculars i costoses, per reduir els accidents de circulació, dels suïcidis se'n parla molt poc o gens. Els experts creuen que parlar-ne sense tabús ajudaria a reduir-ne les xifres. Això és el que busca Després del Suïcidi-Associació de Supervivents (DSAS) que es va crear a Barcelona l'any 2012, amb la col·laboració d'especialistes de l'Hospital de Sant Pau. Tots els integrants han viscut de prop la mort d'algun familiar a causa del suïcidi. Organitzen trobades i ofereixen orientació i un espai d'escolta per a qui ho necessiti.

Els psiquiatres creuen que per superar una mort per suïcidi és necessari parlar-ne i fer-ho amb gent que ha passat pel mateix. Asseguren que encara existeixen molts tabús a l'hora d'afrontar el tema i que és bo que se'n parli públicament. Tot i que el suïcida i la seva família no són les úniques víctimes. Són molts (diuen que un de cada 10) els que se suïciden tirant-se al tren o al metro.
El Javi té 47 anys i treballa a Transports Metropolitans de Barcelona. Durant 16 anys ha sigut conductor de metro, fins que ho ha hagut de deixar per prescripció mèdica. I ho ha deixat perquè s’ha vist involucrat en la mort de 8 persones. 8 atropellaments que ell no ha pogut evitar. Això fins i tot l’ha portat a pensar a suïcidar-se. “Es parla de la persona que es llença a la via, però no del conductor que l’atropella”.

"Ningú ens prepara per a aquestes situacions. El maquinista està sol. No tenim el suport psicològic necessari".
Diuen que molts dels suïcidis estan associats a una malaltia mental (he llegit que fins a un 90% o 95% dels casos). S'ha de tenir present que la drogoaddicció (l'alcoholisme) i la depressió són considerades malalties mentals, i tant una cosa com l'altre solen estar motivades per causes externes que es podrien controlar i fins i tot evitar. Almenys els casos que he viscut de prop. Un exemple del que vull dir són els suïcidis de nens i adolescents que han recorregut al suïcidi a causa d'un assetjament escolar (bullying) que els ha dut a fortes depressions. Podria dir coses semblants de les drogoaddiccions. En qualsevol cas hi ha qui assegura (i jo ho crec) que el suïcidi només té sentit quan el dolor, generalment anímic, esdevé insuportable i té la sensació que faci el que faci no podrà canviar el curs de les coses. Un dolor que no s'apaivaga fugint o canviant d'entorn, perquè és una cosa interior. De fet, no és que el suïcida no vulgui viure més, sinó que no vol viure més així.

Sens dubte la mort és irreversible, no té remei. En canvi mentre hi ha vida hi ha esperança. Crec que, personalment, només em platejaria una cosa així en una situació irreversible, com ho pot ser per fugir de la malaltia d'Alzheimer (els índexs de suïcidi són més alts entre les persones més grans de 70 anys). És evident que és una forma de mort que va contra natura, ja que xoca amb l'instint de supervivència, és a dir, amb les lleis de la natura.
Cada any se suïciden al món més de 800.000 persones (un cada 40 segons). L'OMS considera el suïcidi com "un problema de salut pública" i lamenta que no sigui tractat com a tal tot i que es cobra la vida de més persones que els homicidis, els conflictes bèl·lics i els desastres naturals junts. Només 28 països al món tenen un pla estratègic per prevenir el suïcidi, i únicament uns 60 recopilen dades dels suïcidis. L'OMS assenyala l'estigma i el tabú al voltant del suïcidi com la principal causa que evita que tant els familiars com els governs tractin el tema de forma oberta i efectiva. De fet, en molts països el suïcidi és un acte il·legal, per la qual cosa tendeix a obviar-se oficialment. "Augmentar la consciència social i acabar amb el tabú és una de les claus perquè alguns països facin progressos en la lluita contra el suïcidi", assenyala l'informe.

Molts casos de suïcidi es donen en persones que han hagut de superar un conflicte bèl·lic, un desastre natural, violència física o mental, abús o aïllament. Els índexs de suïcidi són també alts entre les persones que pateixen discriminació, com ara refugiats, immigrants, homosexuals, bisexuals, transsexuals i presos.
Per acabar-ho d'adobar hi ha pàgines web que es dediquen a fomentar-lo. La nostra societat està malalta.

Una abraçada.








El suicidio


El suicidio se ha convertido en una de las principales causas de muerte en este Estado. De hecho, es la primera causa no natural de defunción. Así, según el INE: 14.903 de las 395.830 defunciones que se registraron en España en 2014 -casi un 4% -, obedecieron a una causa externa (o no natural): el suicidio con 3.910 defunciones; las caídas accidentales con 2.749 muertos; los ahogamientos, 2.370; los accidentes de tráfico, 1.873; y el resto (5.001) por otras causas.

Mientras estamos tomando todo tipo de medidas, alguna de ellas bastante espectaculares y costosas, para reducir los accidentes de circulación, de los suicidios se habla muy poco o nada. Los expertos creen que hablar de ello sin tabúes ayudaría a reducir esas cifras. Esto es lo que busca Después del Suicidio-Asociación de Supervivientes (DSAS) que se creó en Barcelona el 2012, con la colaboración de especialistas del Hospital de Sant Pau. Todos los integrantes han vivido de cerca la muerte de algún familiar debido al suicidio. Organizan encuentros y ofrecen orientación y un espacio de escucha para quien lo necesite.

Los psiquiatras creen que para superar una muerte por suicidio es necesario hablar y hacerlo con gente que ha pasado por lo mismo. Aseguran que aún existen muchos tabúes a la hora de afrontar el tema y que es bueno que se hable de ello públicamente. Aunque el suicida y su familia no son las únicas víctimas. Son muchos (dicen que uno de cada 10) los que se suicidan tirandose al tren o al metro.
Javi tiene 47 años y trabaja en Transportes Metropolitanos de Barcelona. Durante 16 años ha sido conductor de metro, hasta que lo ha tenido que dejar por prescripción médica. Y lo ha dejado porque se ha visto involucrado en la muerte de 8 personas. 8 atropellos que él no ha podido evitar. Esto incluso le ha llevado a pensar en suicidarse. "Se habla de la persona que se tira a la vía, pero no del conductor que lo atropella".

"Nadie nos prepara para estas situaciones. El maquinista está solo. No tenemos el apoyo psicológico necesario".
Dicen que muchos de los suicidios están asociados a una enfermedad mental (he leído que hasta un 90% o 95% de los casos). Hay que tener en cuenta que la drogadicción (el alcoholismo) y la depresión estan consideradas enfermedades mentales, y tanto una cosa como la otra suelen estar motivadas por causas externas que se podrían controlar e incluso evitar. Al menos los casos que he vivido de cerca. Un ejemplo de lo que quiero decir son los suicidios de niños y adolescentes que han recurrido al suicidio a causa de un acoso escolar (bullying) que les produce fuertes depresiones. Podría decir cosas parecidas de las drogadicciones. En cualquier caso hay quien asegura (y yo lo creo) que el suicidio sólo tiene sentido cuando el dolor, generalmente anímico, llega a ser insoportable y tiene la sensación de que haga lo que haga no podrá cambiar el curso de las cosas. Un dolor que no se apacigua huyendo o cambiando de entorno, porque es algo interior. De hecho, no es que el suicida no quiera vivir más, sino que no quiere vivir más así.

Sin duda la muerte es irreversible, no tiene remedio. En cambio mientras hay vida hay esperanza. Creo que, personalmente, sólo me plateado algo así en una situación irreversible, como lo puede ser para huir de la enfermedad de Alzheimer (los índices de suicidio son más altos entre las personas mayores de 70 años). Es evidente que es una forma de muerte que contra natura, ya que choca con el instinto de supervivencia, es decir, con las leyes de la naturaleza.
Cada año se suicidan en el mundo más de 800.000 personas (uno cada 40 segundos). La OMS considera el suicidio como "un problema de salud pública" y lamenta que no sea tratado como tal aunque se cobra la vida de más personas que los homicidios, los conflictos bélicos y los desastres naturales juntos. Sólo 28 países en el mundo tienen un plan estratégico para prevenir el suicidio, y únicamente unos 60 recopilan datos de los suicidios. La OMS señala el estigma y el tabú en torno al suicidio como la principal causa que evita que tanto los familiares como los gobiernos traten el tema de forma abierta y efectiva. De hecho, en muchos países el suicidio es un acto ilegal, por lo que tiende a obviarse oficialmente. "Aumentar la conciencia social y acabar con el tabú es una de las claves para que algunos países hagan progresos en la lucha contra el suicidio", señala el informe.

Muchos casos de suicidio se dan en personas que han tenido que superar un conflicto bélico, un desastre natural, violencia física o mental, abuso o aislamiento. Los índices de suicidio son también altos entre las personas que sufren discriminación, como refugiados, inmigrantes, homosexuales, bisexuales, transexuales y presos.
Por si fuera poco hay páginas web que se dedican a fomentarlo. Nuestra sociedad está enferma.

Un abrazo.


dilluns, 22 de maig del 2017

Debatre --- Debatir

[Entrada 170]

Debatre


Un debat es produeix quan dues o més persones discuteixen amplament un tema, una qüestió, un assumpte... És a dir, que debatre és examinar en detall una qüestió, raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses a fi d'arribar a una conclusió. Aquest és més fructífer quan es produeix entre persones de parer divers o opinió diferent, amb la finalitat de bescanviar arguments oposats sobre una qüestió, un assumpte. És a dir, quan hi ha controvèrsia, opinions contraposades.

Aquesta idea no és la que du als candidats d'una elecció política a enfrontar les seves idees en un cara a cara televisiu, ja que no tenen en cap moment l'objectiu d'arribar a una conclusió, sinó que el seu objectiu només és confrontar les seves propostes i posar de manifest les diferències d'allò que proposen, és a dir, desmarcar-se els uns dels altres. Tot i que, cada dia és més freqüent que entrin en el terreny personal posant en dubte l'honestedat dels contrincants caient en l'insult, i fins i tot en la vexació i la calumnia, com hem vist en el cara a cara entre Marine Le Pen i Emmanuel Macron per la presidència de França. (Personalment em resulten tots dos –qui en el moment d'escriure aquest text encara eren– candidats prou nefastos, i segurament, si hagués d'elegir, optaria per l'opció de Mélenchon, abstenir-me.) No podem confondre aquests mal anomenats "debats" –on realment no es debat res– i que realment no són més que enfrontaments cara a cara, amb el que realment és un debat.

El debat és una bona eina per al progrés de les idees, ja que es basa en una discussió argumentada, tot i que els sofistes (que vaig descriure en el meu post de 3/8/2016) l'hagin pervertit perquè allò que practiquen és l'art de la persuasió, que no està al servei de la veritat sinó dels interessos de qui parla. Per això, en un debat s'exigeixen arguments sòlids i moltes vegades es perd bona part de la discussió en confirmar aquesta solidesa dels arguments. Recordem que els sofistes basen el seu art a convertir en sòlids i forts els arguments més febles. Cal, doncs, tenir força cura en evitar els "sofismes" per fer bo el debat.

Evidentment, la diversitat ens hauria de dur a un debat permanent, perquè la diversitat és fonamentalment diversitat d'opinió i diversitat de parers. A més el debat és un bon instrument per a la formació del criteri d'un adult i ha estat usat com a tal durant mil·lennis, des de les escoles filosòfiques de l'antiga Grècia a les escoles medievals i renaixentistes. I sens dubte em sembla encara vigent, encara que avui s'usi poc o quasi no s'usi amb aquesta finalitat. És a dir, que la diversitat ben entesa ens hauria de dur a millorar la formació del criteri dels nostres joves i adolescents, mentre que el pensament únic va en sentit contrari.

Una abraçada.








Debatir


Un debate se produce cuando dos o más personas discuten ampliamente un tema, una cuestión, un asunto... Es decir, que debatir es examinar en detalle una cuestión, razonar presentando consideraciones favorables y adversas a fin de llegar a una conclusión. Este es más fructífero cuando se produce entre personas de juicio diverso u opinión distinta, con el fin de intercambiar argumentos opuestos sobre una cuestión, un asunto... Es decir, cuando hay controversia, opiniones contrapuestas.

Esta idea no es la que lleva a los candidatos de una elección política a enfrentar sus ideas en un cara a cara televisivo, ya que no tienen en ningún momento el objetivo de llegar a una conclusión, sino que su objetivo sólo es confrontar sus propuestas y poner de manifiesto las diferencias de lo que proponen, es decir, desmarcarse unos de otros. Aunque, cada día es más frecuente que entren en el terreno personal poniendo en duda la honestidad de los contrincantes cayendo en el insulto, e incluso en la vejación y la calumnia, como hemos visto en el cara a cara entre Marine Le Pen y Emmanuel Macron para la presidencia de Francia. (Personalmente me resultan ambos -quien en el momento de escribir este texto aún eran- candidatos bastante nefastos, y seguramente, si tuviera que elegir, optaría por la opción de Mélenchon, abstenerme.) No podemos confundir esos mal llamados "debates" -donde realmente no se debate nada- y que realmente no son más que enfrentamientos cara a cara, con lo que realmente es un debate.

El debate es una buena herramienta para el progreso de las ideas, ya que se basa en una discusión argumentada, aunque los sofistas (que describí en mi post de 03.08.2016) lo hayan pervertido porque lo que practican es el arte de la persuasión, que no está al servicio de la verdad sino de los intereses de quien habla. Por ello, en un debate exigen argumentos sólidos y muchas veces se pierde buena parte de la discusión en confirmar esa solidez de los argumentos. Recordemos que los sofistas basan su arte a convertir en sólidos y fuertes los argumentos más débiles. Hay, pues, tener mucho cuidado en evitar los "sofismas" para hacer bueno el debate.

Evidentemente, la diversidad debería llevar a un debate permanente, porque la diversidad es fundamentalmente diversidad de opinión y diversidad de pareceres. Además el debate es un buen instrumento para la formación del criterio de un adulto y ha sido usado como tal durante milenios, desde las escuelas filosóficas de la antigua Grecia a las escuelas medievales y renacentistas. Y sin duda me parece aún vigente, aunque hoy se use poco o casi no se use para este fin. Es decir, que la diversidad bien entendida debería llevar a mejorar la formación del criterio de nuestros jóvenes y adolescentes, mientras que el pensamiento único va en sentido contrario.

Un abrazo.


dilluns, 15 de maig del 2017

Sempre --- Siempre

[Entrada 169]

Sempre


Antonio Machado en un dels seus Proverbios y cantares diu que "Hoy es siempre todavía", entenc que és cert, ja que a "sempre" també s'inclou a avui i per tant avui forma part de "sempre", tot i que si avui plou, no vol dir que sempre plogui, perquè sempre no és només avui. Pel que es veu hi ha gent que creu el contrari. I és que la desigualtat social, malgrat que ho pretenguin alguns, no ha existit sempre, ni tan sols des que existeix la humanitat. Segons els historiadors la desigualtat social va aparèixer amb la civilització. I personalment crec que sense la desigualtat social, la civilització tal com l'entenem no és possible, ja que és una civilització que sustenta unes elits o classes privilegiades. Em temo que la desigualtat social és inherent en aquesta mena de civilització.

La civilització nascuda amb la vida urbana, amb les ciutats, sorgeix després d'un canvi en el clima que va posar fi a la darrera glaciació. Aquest fet va produir una explosió de fertilitat en determinades zones, com el creixent fèrtil (regió històrica del Pròxim Orient que abastava part dels territoris de l'Antic Egipte, el Llevant i Mesopotàmia), i que va permetre a determinats grups d'humans aconseguir aliments sense haver-se de desplaçar. Aquest fet es coneix com la revolució neolítica, època en la qual es van desenvolupar l'agricultura i la ramaderia. L'home a poc a poc va anar abandonant el seu sistema de vida tradicional, va deixant de ser un pescador/caçador-recol·lector i les societats igualitàries per evolucionar a ser el productor dels seus aliments i a produir excedents.

Aquests excedents permeten alliberar a gent de la col·laboració, fins aquell moment imprescindible, en la recerca d'aliments i abrics. Aquestes persones que no han de treballar en la producció d'aliments passen a tenir altres ocupacions, com l'administració dels excedents o la fabricació d'útils, atuells i eines. De seguida els administradors dels excedents s'adonen del seu poder i busquen la manera de perpetuar-lo. Tot plegat va dur-nos a unes societats complexes i jerarquitzades on es va buscar la manera de justificar les desigualtats socials donant origen a les teocràcies, on els grans jerarques eren elegits pels déus o directament divinitats. És a dir, la desigualtat social no ha existit sempre.

Tampoc és cert que una societat complexa i jerarquitzada dugui inevitablement a la desigualtat social. Evidentment amb el sistema actual ho pot semblar, però no ho és. Les societats igualitàries també estaven jerarquitzades, però sense elits privilegiades. Les diferències socials les produeixen els privilegis no les jerarquitzacions. No us deixeu enganyar, ni han existit sempre ni són inevitables.

Una abraçada.








Siempre


Antonio Machado en uno de sus Proverbios y cantares dice que "Hoy es siempre todavía", entiendo que es cierto, ya que en "siempre" también incluye a hoy y por lo tanto hoy forma parte de "siempre", aunque si hoy llueve, no quiere decir que siempre llueva, porque siempre no es sólo hoy. Por lo visto hay gente que cree lo contrario. Y es que la desigualdad social, aunque lo pretendan algunos, no ha existido siempre, ni siquiera desde que existe la humanidad. Según los historiadores la desigualdad social apareció con la civilización. Y personalmente creo que sin la desigualdad social, la civilización tal como la entendemos no es posible, ya que es una civilización que sustenta unas élites o clases privilegiadas. Me temo que la desigualdad social es inherente en ese tipo de civilización.

La civilización nacida con la vida urbana, con las ciudades, surge después de un cambio en el clima que puso fin a la última glaciación. Este hecho produjo una explosión de fertilidad en determinadas zonas, como el creciente fértil (región histórica de Oriente Próximo que abarcaba parte de los territorios del Antiguo Egipto, el Levante y Mesopotamia), y que permitió a determinados grupos de humanos conseguir alimentos sin tener que desplazarse. Este hecho se conoce como la revolución neolítica, época en la que se desarrollaron la agricultura y la ganadería. El hombre poco a poco fue abandonando su sistema de vida tradicional, va dejando de ser un pescador/cazador-recolector y las sociedades igualitarias para evolucionar a ser el productor de sus alimentos y a producir excedentes.

Esos excedentes permiten liberar a gente de la colaboración, hasta ese momento imprescindible, en la búsqueda de alimentos y abrigos. Esas personas que no tienen que trabajar en la producción de alimentos pasan a tener otras ocupaciones, como la administración de los excedentes o la fabricación de útiles, vasijas y herramientas. Enseguida los administradores de los excedentes se dan cuenta de su poder y buscan la manera de perpetuarlo. Todo ello llevó a unas sociedades complejas y jerarquizadas donde se buscó la manera de justificar las desigualdades sociales dando origen a las teocracias, donde los grandes jerarcas eran elegidos por los dioses o directamente divinidades. Es decir, la desigualdad social no ha existido siempre.

Tampoco es cierto que una sociedad compleja y jerarquizada lleve inevitablemente a la desigualdad social. Evidentemente con el sistema actual lo puede parecer, pero no lo es. Las sociedades igualitarias también estaban jerarquizadas, pero sin élites privilegiadas. Las diferencias sociales las producen los privilegios no las jerarquizaciones. No os dejéis engañar, ni han existido siempre ni son inevitables.

Un abrazo.


dilluns, 8 de maig del 2017

1984

[Entrada 168]

1984


L'any 1949 es va publicar una novel·la de George Orwell amb aquest títol: 1984. Segurament molts de vosaltres ja la coneixeu perquè en ella s'estableixen una sèrie de conceptes força usats actualment i que surten d'aquesta novel·la, com el Gran Germà.

Es tracta d'una novel·la política de futur-ficció emmarcada en una societat en la qual un Estat omnipresent, encarnat en una dictadura totalitària encapçalada pel seu líder, el Gran Germà, reforça un conformisme absolut entre els ciutadans, i cerca la supressió de la seva identitat mitjançant un control absolut de l'individu. Així doncs, no existeix llibertat de cap tipus per als ciutadans, ni tan sols llibertat de pensament privat, ja que la vigilància dels individus en tots els moments de la seva existència, fins i tot en la seva intimitat, revela a l'Estat qualsevol detall.

El Gran Germà és un líder sempre present i que tot ho pot veure i controlar a través de monitors ("telepantalles") situats a totes les habitacions. També introdueix la Novaparla que és la llengua que fan servir els buròcrates i polítics per mantenir controlada la població, suprimint les subtileses que poden esdevenir perilloses o ambigües del llenguatge i substituint-les per una simplicitat malintencionada. Allò que no permet dir el llenguatge tampoc és possible de ser pensat.

Els ciutadans viuen sotmesos a un control asfixiant i a una propaganda alienant que els desmoralitza i els impedeix pensar críticament. L'estat suprimeix tot dret i els condemna a una existència poc més que miserable, amb risc de perdre la vida o patir vexacions espantoses, si no demostren suficient fidelitat i adhesió a la causa nacional.

Va passar l'any 1984 i el món orwelià seguia essent ficció, però no fa gaire, passats més de trenta anys de la data triada per Orwell, WikiLeaks filtrava els detalls de com la CIA i l'MI5 (servei d'intel·ligència britànic) havien usat telèfons mòbils i televisors per fer espionatge.

Quan Samsung va llançar als EUA els seus 'televisions intel·ligents', amb l'eslògan 'La tele mai ha estat tan llesta', el gegant coreà ja advertia en el manual d'instruccions que "el dispositiu pot capturar ordres orals" que Samsung podria "recol·lectar" i "transmetre (juntament amb informació sobre el dispositiu, incloent-hi la identificació d'aquest) a tercers", fins i tot en el cas que aquestes dades incloguessin "informació personal o sensible". En l'última generació d'iPhones, 'Siri', el famós assistent online d'Apple, escolta sempre el que es diu al seu voltant i l'envia a la seu de l'empresa. El mateix que 'Alexa', el rival de Siri d'Amazon.

Segons WikiLeaks, la CIA ha desenvolupat programes per 'punxar-ho' pràcticament tot: Windows, Mac OS X, Linux, iOS, i Android. També els sistemes de missatgeria, com WhatsAp, Signal, i Telegram. Tot i que la CIA no ha estat capaç de trencar el xifrat dels missatges que s'envien a través d'aquestes plataformes, sí que ha pogut llegir-los quan l'usuari els està escrivint. Etc. Etc. Etc.

Així que el camí cap allò que descriu Orwell en la seva novel·la ja ha començat. D'una banda la tecnologia ja existeix i els líders mundials com Trump, Putin, i tota aquesta trepa també... Per a la resta només cal esperar i deixar-los fer.

Una abraçada.








1984


En 1949 se publicó una novela de George Orwell con este título: 1984. Seguramente muchos de vosotros ya la conocéis porque en ella se establecen una serie de conceptos bastante usados actualmente y que salen de esa novela, como el Gran Hermano.

Se trata de una novela política de futuro-ficción enmarcada en una sociedad en la que un Estado omnipresente, encarnado en una dictadura totalitaria encabezada por su líder, el Gran Hermano, refuerza un conformismo absoluto entre los ciudadanos, y busca la supresión de su identidad mediante un control absoluto del individuo. Así pues, no existe libertad de ningún tipo para los ciudadanos, ni siquiera libertad de pensamiento privado, ya que la vigilancia de los individuos en todos los momentos de su existencia, incluso en su intimidad, revela al Estado cualquier detalle.

El Gran Hermano es un líder siempre presente y que todo lo puede ver y controlar a través de monitores ("telepantallas") situados en todas las habitaciones. También introduce la Neolengua que es la lengua que usan los burócratas y políticos para mantener controlada la población, suprimiendo las sutilezas que pueden convertirse en peligrosas o ambiguas del lenguaje y sustituyéndolas por una simplicidad malintencionada. Lo que no permite decir el lenguaje tampoco es posible de ser pensado.

Los ciudadanos viven sometidos a un control asfixiante y una propaganda alienante que los desmoraliza y les impide pensar críticamente. El estado suprime todo derecho y los condena a una existencia poco más que miserable, con riesgo de perder la vida o sufrir vejaciones espantosas, si no demuestran suficiente fidelidad y adhesión a la causa nacional.

Pasó el año 1984 y el mundo orweliano seguía siendo ficción, pero no hace mucho, pasados más de treinta años de la fecha elegida por Orwell, WikiLeaks filtraba los detalles de cómo la CIA y el MI5 (Servicio de inteligencia británico) habían usado teléfonos móviles y televisores para hacer espionaje.

Cuando Samsung lanzó en EEUU sus 'televisiones inteligentes', con el eslogan 'La tele nunca ha sido tan lista', el gigante coreano ya advertía en el manual de instrucciones que "el dispositivo puede capturar órdenes orales" que Samsung podría "recolectar" y "transmitir (junto con información sobre el dispositivo, incluyendo la identificación de este) a terceros" incluso en el caso de que estos datos incluyeran "información personal o sensible". En la última generación de iPhones, 'Siri', el famoso asistente online de Apple, escucha siempre lo que se dice a su alrededor y lo envía a la sede de la empresa. Lo mismo que 'Alexa', el rival de Siri de Amazon.

Según WikiLeaks, la CIA ha desarrollado programas para 'pincharlo' prácticamente todo: Windows, Mac OS X, Linux, iOS, y Android. También los sistemas de mensajería, como WhatsAp, Signal, y Telegram. Aunque la CIA no ha sido capaz de romper el cifrado de los mensajes que se envían a través de estas plataformas, sí ha podido leerlos cuando el usuario los está escribiendo. Etc. Etc. Etc.

Así que el camino hacia lo que describe Orwell en su novela ya ha empezado. Por un lado la tecnología ya existe y los líderes mundiales como Trump, Putin, y toda esa pandilla también... Para el resto sólo hay que esperar y dejarlos hacer.

Un abrazo.


dimarts, 2 de maig del 2017

Després de l'amor --- Después del amor

[Entrada 167]

Després de l'amor


No fa gaires setmanes el meu amic Bactéria lamentava en el seu blog que la majoria dels nois que es declaraven actius en realitat el que buscaven era un lloc on masturbar-se, un cul on alliberar la seva tensió sexual, lluny d'ocupar-se de produir plaer (teniu el seu text a: Prostitución de la caridad, el hombre-falo y el odio que siento por esta parodia del infierno.). Desgraciadament la meva experiència coincideix força amb la seva. Des que vaig deixar de tenir parella fixa, des que el meu estimat "L" va deixar d'acariciar el meu cos i d'omplir-me amb un plaer que no recordava haver assolit mai abans, la majoria dels companys de llit que he aconseguit no han anat més enllà de la pura mecànica sexual buscant el seu propi plaer, bàsicament la seva ejaculació, sense preocupar-se gaire del meu, sense mostrar gaire interès en què els seus actes em produïssin plaer.

Temps endarrere, abans de conèixer el meu estimat "L", els nois solien treballar bé els prolegòmens. Els petons i les carícies precedien a la nuesa, ens solíem despullar l'un a l'altre, unes vegades amb la urgència de la passió, altres a poc a poc, buscant allargar el plaer d'anar treient les peces de roba una per una. Ens besàvem i llepàvem les diferents parts del cos. Intercanviàvem fel·lacions, xuclant també els testicles, i els voltants de l'anus... I la penetració era una cosa inevitable quan els dos havíem assolit un nivell d'excitació sexual prou important... Això que era força habitual fa 10 o 15 anys, avui em costa de trobar. Més ben dit, no ho he trobat després que s'acabés la meva relació amb en "L". Avui sembla que l'únic que volen és usar-te per ejacular en algun dels teus entrants sense importar el que tu puguis desitjar o sentir. I ja l'has vist prou.

Sens dubte, em resulta molt desencoratjador, tant, que per primera vegada a la meva vida prefereixo masturbar-me a buscar la companyia d'un noi. Algú pot pensar que després de l'amor el sexe pur ha deixat de tenir sentit per a mi, però em temo que no és això, sinó que el problema està en el concepte del sexe que tenen els nois d'avui.

Una abraçada








Después del amor


No hace muchas semanas mi amigo Bactéria lamentaba en su blog que la mayoría de los chicos que se declaraban activos en realidad lo que buscaban era un lugar donde masturbarse, un culo donde liberar su tensión sexual, lejos de ocuparse de producir placer (tenéis su texto en: Prostitución de la caridad, el hombre-falo y el odio que siento por esta parodia del infierno.). Desgraciadamente mi experiencia coincide bastante con la suya. Desde que dejé de tener pareja fija, desde que mi amado "L" dejó de acariciar mi cuerpo y de llenarme con un placer que no recordaba haber logrado nunca antes, la mayoría de los compañeros de cama que he conseguido no han ido más allá de la pura mecánica sexual buscando su propio placer, básicamente su eyaculación, sin preocuparse mucho de mi, sin mostrar mucho interés en que sus actos me produjeran placer.

Tiempo atrás, antes de conocer a mi amado "L", los chicos solían trabajar bien los prolegómenos. Los besos y las caricias precedían a la desnudez, nos solíamos desnudar el uno al otro, unas veces con la urgencia de la pasión, otras poco a poco, buscando alargar el placer de ir sacando las prendas una por una. Nos besábamos y lamíamos las diferentes partes del cuerpo. Intercambiábamos felaciones, chupando también los testículos, los alrededores del ano... Y la penetración era algo inevitable cuando los dos habíamos alcanzado un nivel de excitación sexual suficientemente importante... Esto que era bastante habitual hace 10 o 15 años, hoy me cuesta encontrarlo. Mejor dicho, no lo he encontrado después de que terminara mi relación con "L". Hoy parece que lo único que quieren es usarte para eyacular en alguno de tus entrantes sin importar lo que tú puedas desear o sentir. Y si te he visto no me acuerdo.

Sin duda, me resulta muy descorazonador, tanto, que por primera vez en mi vida prefiero masturbarme a buscar la compañía de un chico. Alguien puede pensar que después del amor el sexo puro ha dejado de tener sentido para mí, pero me temo que no es eso, sino que el problema está en el concepto del sexo que tienen los chicos de hoy.

Un abrazo