Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dilluns, 31 d’octubre del 2016

El nen de la padrineta --- El nene de su madrina

[Entrada 143]

El nen de la padrineta


Tornant del cap de setmana reflexionava sobre les emocions que havia sentit al poble del meu pare després de tants anys. Als meus 6 anys, hi havia passat un llarg estiu que es va acabar a primers d'octubre. Després hi havia tornat una curta temporada, de dues o tres setmanes, també a l'estiu, ja amb 12 anys. De llavors fins avui hi havia fet unes poques visites esporàdiques, curtes, d'un dia, acompanyant el meu pare. Des de la seva mort no hi havia tornat.

Acabava de passar el cap de setmana complet al poble. Havia visitat família que feia segles que no veia. Un dels meus cosins em va preguntar: per què has trigat tant a tornar? No li vaig donar una resposta honesta. La veritat és que tampoc en sóc molt conscient de la raó per la qual he trigat tant a tornar-hi. Potser sigui perquè en realitat no se m'hi havia perdut res en aquell poble. Els únics llaços que m'hi quedaven estaven al cementiri. Mon pare, tot i haver nascut allí, hi anava ben poc. La seva família directa havien emigrat amb ell. I jo només tenia els records d'una llarga estada a la meva infància i una de més curta cap al final d'aquesta, a casa de la meva padrina. Tot i que un altre dels meus cosins em va assegurar que no, que hi havia anat 3 o 4 estius, sé que s'equivocava. Aquesta visita, com la magdalena de Proust, va reviure records de la meva infància.

Pel que en sé de la meva infància, entre el que recordo i el que m'han explicat, vaig ser un nen força entremaliat. No era dolent, perquè no tenia malícia, sinó que era mogut, inquiet i tafaner, sobretot tafaner. Desmuntava les joguines per saber com estaven fetes i com funcionaven, i remenava tots els mobles per saber que contenien els calaixos i els prestatges. Ho feia tant a casa meva com a les cases on anava de visita, si podia. Al poble em vaig fer famós per la meva desimboltura. Però no tot foren flors i violes. Una cosina em va explicar que em passava hores castigat perquè sovint anava més enllà del que es considerava acceptable. Malgrat això, tot el poble em coneixia i, pel que vaig veure, en guardava un bon record de mi.

Al final del meu primer estiu allà parlava el català d'aquell poble, que és ben diferent del que es parla a Barcelona, i em sentia un més dels d'allà, completament integrat. Un dia o dos abans que vinguessin a buscar-me els meus pares per dur-me a casa, va arribar el meu germà gran que llavors tenia uns 8 anys. Ell havia passat l'estiu amb la nostra àvia en un altre poble no gaire allunyat d'on era jo, però no ens havíem vist en tot l'estiu. Recordo com em va molestar la seva presència, suposo que la primera raó és que em robava protagonisme, però especialment el que recordo és que sentia que em prenia part del meu poble, que l'envaïa amb la seva presència i que em retornava a la quotidianitat de la meva vida familiar. En aquell moment a casa érem cinc germans i estàvem a l'espera d'un sisè que va néixer aquell desembre. Allà havia estat durant 3 o 4 mesos l'únic nen, un nen privilegiat com un fill únic, i protegit per la meva padrineta.

I la visita d'aquest cap de setmana em va despertar aquells sentiments adormits durant anys. Tant és així que em van venir ganes de tenir-hi una casa per poder-hi anar de tant en tant a sentir-me el nen de la padrineta.

Una abraçada








El niño de su madrina


Volviendo del fin de semana reflexionaba sobre las emociones que había sentido en el pueblo de mi padre después de tantos años. A mis 6 años, había pasado allí un largo verano que terminó a primeros de octubre. Después había vuelto una corta temporada, de dos o tres semanas, también en verano, ya con 12 años. Desde entonces hasta hoy había hecho unas pocas visitas esporádicas, cortas, de un día, acompañando a mi padre. Desde su muerte no había regresado allí.

Acababa de pasar el fin de semana completo en el pueblo. Había visitado familia que hacía siglos que no veía. Uno de mis primos me preguntó: ¿por qué has tardado tanto en volver? No le di una respuesta honesta. La verdad es que tampoco soy muy consciente de la razón por la que he tardado tanto en volver. Quizás sea porque en realidad no se me había perdido nada en aquel pueblo. Los únicos lazos que me quedaban allí estaban en el cementerio. Mi padre, a pesar de haber nacido allí, iba muy poco. Su familia directa habían emigrado con él. Y yo sólo tenía los recuerdos de una larga estancia en mi infancia y una más corta hacia el final de la misma, en casa de mi madrina. Aunque otro de mis primos me aseguró que no, que había ido 3 o 4 veranos, sé que se equivocaba. Esta visita, como la magdalena de Proust, revivió recuerdos de mi infancia.

Por lo que sé de mi infancia, entre lo que recuerdo y lo que me han contado, fui un niño bastante travieso. No era malo, porque no tenía malicia, sino que era movido, inquieto y curioso, sobre todo curioso. Desmontaba los juguetes para saber cómo estaban hechos y cómo funcionaban, y curioseaba los muebles para saber que contenían los cajones y los estantes. Lo hacía tanto en mi casa como en las casas donde iba de visita, si podía. En el pueblo me hice famoso por mi desparpajo. Pero no todo fue idílico. Una prima me contó que me pasaba horas castigado porque a menudo iba más allá de lo que se consideraba aceptable. Sin embargo, todo el pueblo me conocía y, por lo que vi, guardaba un buen recuerdo de mí.

Al final de mi primer verano allá hablaba el catalán de aquel pueblo, que es muy diferente del que se habla en Barcelona, y me sentía uno más de los de allí, completamente integrado. Un día o dos antes de que vinieran a buscarme mis padres para llevarme a mi casa, llegó mi hermano mayor que entonces tenía unos 8 años. Él había pasado el verano con nuestra abuela en otro pueblo no muy alejado de donde estaba yo, pero no nos habíamos visto durante ese verano. Recuerdo como me molestó su presencia, supongo que la primera razón es que me robaba protagonismo, pero especialmente lo que recuerdo es que sentía que me quitaba parte de mi pueblo, que lo invadía con su presencia y que me devolvía a la cotidianidad de mi vida familiar. En ese momento en mi casa éramos cinco hermanos y estábamos a la espera de un sexto que nació aquel diciembre. Allí había sido durante 3 o 4 meses el único niño, un niño privilegiado como un hijo único, y protegido por mi madrina.

Y la visita de este fin de semana despertó en mi aquellos sentimientos dormidos durante años. Tanto es así que me vinieron ganas de poseer una casa allí para poder ir de vez en cuando a sentirme el nene de mi madrina.

un abrazo


dilluns, 24 d’octubre del 2016

El déu de Spinoza --- El dios de Spinoza

[Entrada 142]

El déu de Spinoza


Albert Einstein (1879-1955) va contestar al rabí Herbert S. Goldstein sobre la seva visió religiosa en un telegrama: "Crec en el Déu de Spinoza. Qui es revela a Si mateix en les harmonioses lleis de l'univers, no en un Déu qui s'ocupa del destí i el càstig de la humanitat" (New York Times. 25 abril 1929).

El filòsof neerlandès Baruch Spinoza (1632-1677), també jueu, d'una família d'origen portuguès, és considerat un dels tres grans filòsofs racionalistes del segle XVII. Fou excomunicat pels jueus i prohibida la seva obra fonamental (Ètica demostrada segons l'ordre geomètric) durant un segle. Spinoza entén la realitat com a substància (allò que no necessita cap altra cosa per a existir) però la porta a les seves últimes conseqüències: no hi ha més realitat o substància que Déu. I conclou que Déu és la naturalesa ("Deus sive natura"). Déu és la causa immanent i no transcendent de l'Univers (en una singular concepció panteista de la realitat).

El passat 11 d'octubre La Vanguardia (un diari publicat a Barcelona) publicava una entrevista amb John Mather que titulava "L'univers no va començar amb un bang". Entrevista feta aprofitant que una conferència havia dut al Sr. Mather a la ciutat comtal.

John Cromwell Mather (Roanoke, EUA 1946) és un astrofísic de la NASA i professor universitari guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 2006 per la seva recerca sobre els cossos negres i l'anisotropia de la radiació còsmica de fons. En aquesta entrevista diu coses que ens acosten a la idea de déu que plantejava Spinoza fa quasi 350 anys.

Argumenta que no hem entès bé la idea d'un big bang, que no es va produir com ens havien dit fa 13.700 milions d'anys. De fet diu: No hi ha un moment zero, perquè hauria de ser un moment de densitat infinita, i no és possible. Tot el que fem en física té a veure amb processos. Hi ha d’haver una cosa que ja existeixi i que es transformi en una cosa diferent. No podem dir que no hi havia res i que després hi havia alguna cosa. i és que qualsevol astrònom en qualsevol galàxia tindria la mateixa impressió que nosaltres de ser al centre de l’univers. La distància a la radiació còsmica de fons és la mateixa en totes les direccions per a qualsevol observador en qualsevol lloc. L’univers no té centre. No té vores ni té límits. No va tenir un primer moment, que és el contrari del que la gent considera quan pensa en el big bang. No va començar amb un bang. És a dir, que l'univers ha existit sempre.

Assegura que la nostra intuïció del temps és enganyosa. Einstein va demostrar que el temps és flexible. Està vinculat a l’espai i depèn de com ens movem. Si li pregunto: quina edat tenen les ones de llum que ens arriben de la radiació de fons? [...] Van a la velocitat de la llum, no tenen edat. Si una cosa es mou gairebé a la velocitat de la llum, el temps es frena. Ho prediu la teoria de la relativitat d’Einstein i ho han confirmat observacions experimentals. De manera que la radiació de fons té una edat des de la nostra perspectiva i una edat diferent des de la perspectiva de la llum.
[...]
La comprensió que nosaltres tenim del temps és incompleta. No acabem d'entendre el temps. Si algú es pensa que ho entén, és que no ho entén. Tenim la intuïció que avança de manera regular, tic-tac, tic-tac, i no és així. En realitat el temps és elàstic.
[...]
Amb les dades que tenim en aquest moment, sembla que l’univers té una extensió infinita, i a més a més està en expansió. Si pensa en la superfície de la Terra, no té límits, però és finita. L’univers és diferent. Tampoc no té límits, però el volum és infinit.


Com que qualsevol esdeveniment a l’univers té unes coordenades de temps i d’espai que no es poden separar, ambdós són infinits. També assegura que no assolirem mai una comprensió completa de l’univers, i que ignorem que pot arribar a passar amb aquest univers o amb altres possibles universos paral·lels.

Del temps infinit es dedueix una natura eterna, ja que no tindria ni origen ni final, cosa que apunta de nou al déu de Spinoza.

Una abraçada.








El dios de Spinoza


Albert Einstein (1879-1955) contestó al rabino Herbert S. Goldstein sobre su visión religiosa en un telegrama: "Creo en el Dios de Spinoza. Quien se revela a Sí mismo en las armoniosas leyes del universo, no en un Dios que se ocupa del destino y el castigo de la humanidad" (New York Times. 25 de abril 1929).

El filósofo holandés Baruch Spinoza (1632-1677), también judío, de una familia de origen portugués, es considerado uno de los tres grandes filósofos racionalistas del siglo XVII. Fue excomulgado por los judíos y prohibida su obra fundamental (Ética demostrada según el orden geométrico) durante un siglo. Spinoza entiende la realidad como sustancia (lo que no necesita ninguna otra cosa para existir) pero la lleva a sus últimas consecuencias: No hay más realidad o sustancia que Dios. Y concluye que Dios es la naturaleza ("Deus sive natura"). Dios es la causa inmanente y no trascendente del Universo (en una singular concepción panteísta de la realidad).

El pasado 11 de octubre La Vanguardia (un diario publicado en Barcelona) publicaba una entrevista con John Mather que titulaba "El universo no comenzó con un bang". Entrevista hecha aprovechando que una conferencia había traido al Sr. Mather a la ciudad condal.

John Cromwell Mather (Roanoke, EEUU 1946) es un astrofísico de la NASA y profesor universitario galardonado con el Premio Nobel de Física en 2006 por su investigación sobre los cuerpos negros y la anisotropía de la radiación cósmica de fondo. En esta entrevista dice cosas que nos acercan a la idea de dios que planteaba Spinoza hace casi 350 años.

Argumenta que no hemos entendido bien la idea de un big bang, que no se produjo como nos habían dicho hace 13.700 millones de años. De hecho dice: No hay un momento cero, porque debería ser un momento de densidad infinita, y no es posible. Todo lo que hacemos en física tiene que ver con procesos. Debe haber algo que ya exista y que se transforme en algo diferente. No podemos decir que no había nada y que después había algo. Y es que cualquier astrónomo en cualquier galaxia tendría la misma impresión que nosotros de estar en el centro del universo. La distancia a la radiación cósmica de fondo es la misma en todas las direcciones para cualquier observador en cualquier lugar. El universo no tiene centro. No tiene bordes ni tiene límites. No tuvo un primer momento, que es lo contrario de lo que la gente considera cuando piensa en el big bang. No empezó con un bang. Es decir, que el universo ha existido siempre.

Asegura que nuestra intuición del tiempo es engañosa. Einstein demostró que el tiempo es flexible. Está vinculado al espacio y depende de cómo nos movemos. Si le pregunto: ¿Qué edad tienen las ondas de luz que nos llegan de la radiación de fondo? [...] Van a la velocidad de la luz, no tienen edad. Si algo se mueve casi a la velocidad de la luz, el tiempo se frena. Lo predice la teoría de la relatividad de Einstein y lo han confirmado observaciones experimentales. De modo que la radiación de fondo tiene una edad desde nuestra perspectiva y una edad diferente desde la perspectiva de la luz.
[...]
La comprensión que nosotros tenemos del tiempo es incompleta. No acabamos de entender el tiempo. Si alguien piensa que lo entiende, es que no lo entiende. Tenemos la intuición que avanza de manera regular, tic-tac, tic-tac, y no es así. En realidad el tiempo es elástico.
[...]
Con los datos que tenemos en este momento, parece que el universo tiene una extensión infinita, y además está en expansión. Si piensa en la superficie de la Tierra, no tiene límites, pero es finita. El universo es diferente. Tampoco tiene límites, pero el volumen es infinito.


Como cualquier evento en el universo tiene unas coordenadas de tiempo y de espacio que no se pueden separar, ambos son infinitos. También asegura que no lograremos nunca una comprensión completa del universo, y que ignoramos que puede llegar a pasar con este universo o con otros posibles universos paralelos.

Del tiempo infinito se deduce una naturaleza eterna, ya que no tendría ni origen ni final, lo cual apunta de nuevo al dios de Spinoza.

Un abrazo.


dilluns, 17 d’octubre del 2016

Històries (i V) --- Historias (y V)

[Entrada 141]

Històries (i V)


Els comtes de Barcelona (el Casal de Barcelona) no havien aspirat al títol de rei de Catalunya (o Gothlandia), que se solia aconseguir amb la benedicció papal, abans de ser reis d'Aragó. Probablement perquè sabien que els Papes entre el 988 i el 1137 no tenien gens d'interès a fer res que pogués generar conflictes amb els corresponents reis de França. D'altra banda, no va ser fins al 1258, amb els tractats de Corbeil que el rei de França (Lluís IX, el sant) va reconèixer la independència de Catalunya, renunciant als seus drets sobre el que havia estat Gòtia, a canvi el comte de Barcelona (Jaume I, el conqueridor) va renunciar als seus drets sobre Occitània, que havia ocupat el rei de França com a conseqüència de la croada contra els albigesos.

La noblesa aragonesa va estar, força vegades, descontenta del seu rei del Casal de Barcelona, especialment després de la conquesta de València. A més, el rei va haver de patir un parell de croades promocionades pels papes: la ja esmentada croada contra els albigesos (o Croada albigesa) promoguda per acabar amb l'heretgia dels càtars (1207-1244) on va morir el rei Pere, el Catòlic (dit també Pere II d'Aragó i Pere I de Catalunya-Aragó), qui era fill d'Alfons II d'Aragó i pare de Jaume I; i la Croada contra la Corona d'Aragó (1283-1285) en un intent dels papes d'Avinyó de donar la corona d'Aragó a Carles I de Valois, segon fill del rei Felip III de França.

En els capítols matrimonials d'Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó (els reis catòlics) es va acordar que no es modificaria l'estructura política de cap dels reialmes, és a dir, que es va mantenir l'estructura de la Corona d'Aragó i la de la Corona de Castella, formant una nova "confederació" de reialmes, la qual cosa es va respectar per la dinastia de el Casal d'Àustria, la qual es va extinguir amb Carles II, l'embruixat, rei de Castella i Aragó fins al 1700. Malgrat això alguns serveis es van mancomunar i, per exemple, els exèrcits van quedar en mans de la Corona de Castella. La Corona d'Aragó no en tenia i depenia i pagava per ser defensada per les tropes castellanes, cosa que no va funcionar quan l'enemic fou la mateixa Castella.

Ferran II d'Aragó, el catòlic, havia concedit a les Corts Catalanes, el privilegi d'aprovar tots els decrets reials, és a dir, que els decrets reials només eren vàlids a Catalunya si havien estat aprovats prèviament per les Corts de Barcelona. Això va crear moltes dificultats als reis del Casal d'Àustria, especialment, en el suport a les aspiracions europees d'aquells. Aquest dret no ha estat mai derogat i Felip V, el primer que va ostentar el títol de rei d'Espanya, no el va respectar per aprovar els seus Decrets de Nova Planta. Així que aquests decrets que unificaven els seus reialmes, en dreta llei, com que no van ser mai aprovats per les Corts Catalanes, van ser aplicats fora de la llei a Catalunya.

- o -

Aquesta sèrie de textos (posts), que en realitat en són un de sol, podria haver estat titulada Catalunya de Tarraco als Borbons o una cosa similar, però em va semblar que els allunyaria de l'objectiu que pretenia, és a dir, d'allò que volia transmetre.

Ja he dit més d'una vegada que la història no és una ciència exacta, que està subjecta a interpretacions, per això he volgut basar-me en dades i dates concretes, i molt poques vegades he donat explicacions o justificacions.

Una abraçada.








Historias (y V)


Los condes de Barcelona (la Casa de Barcelona) no habían aspirado al título de rey de Cataluña (o Gothlandia), que se solía conseguir con la bendición papal, antes de ser reyes de Aragón. Probablemente porque sabían que los Papas entre el 988 y el 1137 no tenían ningún interés en hacer nada que pudiera generar conflictos con los correspondientes reyes de Francia. Por otra parte, no fue hasta el 1258, con los tratados de Corbeil que el rey de Francia (Luis IX, el santo) reconoció la independencia de Cataluña, renunciando a sus derechos sobre el que había sido Gothia, a cambio el conde de Barcelona (Jaime I, el conquistador) renunció a sus derechos sobre Occitania, que había ocupado el rey de Francia como consecuencia de la cruzada contra los albigenses.

La nobleza aragonesa estuvo, bastantes veces, descontenta de su rey de la Casa de Barcelona, especialmente después de la conquista de Valencia. Además, el rey tuvo que sufrir un par de cruzadas promocionadas por los papas: La ya mencionada cruzada contra los albigenses (o Cruzada albigense) promovida para acabar con la herejía de los cátaros (1207 - 1244) donde murió el rey Pedro, el Católico (llamado también Pedro II de Aragón y Pedro I de Catalunya-Aragón), quien era hijo de Alfonso II de Aragón y padre de Jaime I; y la Cruzada contra la Corona de Aragón (1283-1285) en un intento de los papas de Aviñón de dar la corona de Aragón a Carlos de Valois, segundo hijo del rey Felipe III de Francia.

En los capítulos matrimoniales de Isabel I de Castilla y Fernando II de Aragón (los reyes católicos) se acordó que no se modificaría la estructura política de ninguno de los reinos, es decir, que se mantuvo la estructura de la Corona de Aragón y la de la Corona de Castilla, formando una nueva "confederación" de reinos, lo que se respetó por la dinastía de la Casa de Austria, la cual se extinguió con Carlos II, el hechizado, rey de Castilla y Aragón hasta el 1700 . A pesar de ello algunos servicios se mancomunaron y, por ejemplo, los ejércitos quedaron en manos de la Corona de Castilla. La Corona de Aragón no tenía ejercito y dependía y pagaba por ser defendida por las tropas castellanas, lo cual no funcionó cuando el enemigo fue la misma Castilla.

Fernando II de Aragón, el católico, había concedido a las Cortes Catalanas, el privilegio de aprobar todos los decretos reales, es decir, que los decretos reales sólo eran válidos en Cataluña si habían sido aprobados previamente por las Cortes de Barcelona. Esto creó muchas dificultades a los reyes de la Casa de Austria, especialmente, en el apoyo a las aspiraciones europeas de aquellos. Este derecho no ha sido nunca derogado y Felipe V, el primero que ostentó el título de rey de España, no lo respetó para aprobar sus Decretos de Nueva Planta. Así que esos decretos que unificaban sus reinos, en buena ley, como nunca fueron aprobados por las Cortes Catalanas, fueron aplicados fuera de la ley en Cataluña.

- o -

Esta serie de textos (posts), que en realidad son uno solo, podría haber sido titulado Cataluña de Tarraco a los Borbones o algo similar, pero me pareció que los alejaría del objetivo que pretendía, es decir, de lo que quería transmitir.

Ya he dicho más de una vez que la historia no es una ciencia exacta, que está sujeta a interpretaciones, por eso he querido basarme en datos y fechas concretas, y muy pocas veces he dado explicaciones o justificaciones.

Un abrazo.


dilluns, 10 d’octubre del 2016

Històries (IV) --- Historias (IV)

[Entrada 140]

Històries (IV)


Gòtia (que també fou mal anomenada La Marca Hispànica) estava formada pels territoris i comtats conquerits per Carlemany al voltant dels Pirineus per tal de defensar l'Imperi Carolingi de les incursions i ràtzies sarraïnes provinents del califat de Còrdova. En el regne dels francs la denominació Gòtia començà a emprar-se vers el segle IX, desapareixent progressivament a començaments del segle XII. El governador de Gòtia ostentà el títol de «marchio» o «dux» (marquès o duc); el primer governant a emprar-lo fou el got Sunifred (?-848), comte de Barcelona, Cerdanya i Urgell, i de Narbona; i el darrer «dux» de la Gòtia fou el comte Borrell II (927-992). El comte Borrell II va ser el qui deixaria de retre vassallatge al rei dels francs, provocant, de fet, la independència d'aquests comtats, encara que no fos de dret, arribant-se a anomenar "Príncep de la terra gòtica" (Gothlandia). Aquest fet avui en dia es consideraria una declaració unilateral d'independència. Aquests fets es produïren després què entre l'any 978 i l'any 985 hi hagués diverses incursions musulmanes als territoris de Gòtia que van culminar amb el saqueig de Barcelona de l'any 985. Les peticions d'ajuda del comte Borrell II van ser ignorades pel rei franc Lotari I que en aquells moments s'enfrontava als seus propis problemes al Comtat de Verdun, i com a conseqüència, si hi afegim un creixent desarrelament dels comtes barcelonins respecte als seus antics senyors, el 988 Borrell II es va negar a renovar el pacte de vassallatge amb Hug Capet. Borrell II, també conegut com a Borrell I de Barcelona, va ser comte de Barcelona, Girona, Osona (947-992) i comte d'Urgell (948-992).

Es diu que el Regne d'Aragó va néixer l'any 1035 amb la unió dels comtats d'Aragó, Sobrarb i Ribagorça en la figura de Ramir I malgrat que en realitat Ramir I no s'intitulà rei, ni l'antic comtat d'Aragó esdevingué regne sota el seu regnat, tot i que hi ha tota una sèrie de documentació que s'ha demostrat que és falsa, que diu el contrari. El succeïren el seu fill Sanç Ramires i els seus néts, Pere, Alfons i Ramir. Els tres primers (Sanç Ramires, Pere i Alfons) foren reis d'Aragó i de Pamplona, mentre que Ramir només ho fou d'Aragó. Va ser conegut com a Ramir II d'Aragó, el Monjo, i és qui dóna la corona d'Aragó als descendents de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona.

El primer rei d'Aragó que no era al mateix temps rei de Pamplona, Ramir II, va rebre la corona a la mort, l'any 1134, del seu germà Alfons I, el bataller. Alfons havia fet testament a favor de l'orde del Temple, però els nobles aragonesos van arribar a l'acord que al Regne d'Aragó el succeís el seu germà petit Ramir, bisbe de Roda-Barbastre. Ramir, gens interessat per ser rei, va acabar per cedir el govern del regne al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, l'any 1137. La noblesa aragonesa havia impedit poc abans que el cedís al rei de Castella.

En els capítols matrimonials de Barbastre (1137) es fixava que el comte es casaria amb la filla de Ramir, Peronella (també dita Urraca) que tenia 1 any. Ramir II seria rei mentre visqués i el comte ho seria després de la mort de Ramir només si la seva muller Peronella moria sense fills i ell la sobrevivia. El fill de Ramon Berenguer i Peronella, Alfons I el Cast (o Alfons II d'Aragó), va ser la primera persona que va ostentar alhora el títol de comte de Barcelona i el de rei d'Aragó, donant el tret de sortida a la Corona d'Aragó (també coneguda com a Corona Catalano-Aragonesa). Cada un dels dos territoris mantindria les seves estructures polítiques i només compartirien el rei. Avui definiríem aquesta manera d'organitzar el reialme com a una confederació. Aquesta estructura es va mantenir fins al 1714, any en què amb els Decrets de Nova Planta del primer monarca de la dinastia dels Borbons unificava tots els reialmes (Castella i els de la Corona d'Aragó) en un de sol. Llavors la Corona d'Aragó constava de 4 reialmes, més ben dit, 3 reialmes: Aragó, València i Mallorca; i un principat: Catalunya, ja que Catalunya no tenia rei sinó que era regida pel comte de Barcelona.

Una abraçada.








Historias (IV)


Gòtia (que también fue mal llamada La Marca Hispánica) estaba formada por los territorios y condados conquistados por Carlomagno en torno a los Pirineos para defender el Imperio Carolingio de las incursiones y razzias sarracenas provenientes del califato de Córdoba . En el reino de los francos la denominación Gòtia empezó a emplearse hacia el siglo IX, desapareciendo progresivamente a principios del siglo XII. El gobernador de Gòtia ostentó el título de «marchio» o «dux» (marqués o duque); el primer gobernante en emplearlo fue el godo Sunifred (? -848), conde de Barcelona, Cerdaña y Urgell, y de Narbona; y el último «dux» de la Gothia fue el conde Borrell II (927-992). El conde Borrell II fue quien dejaría de rendir vasallaje al rey de los francos, provocando, de hecho, la independencia de estos condados, aunque no fuera de derecho, llegándose a llamar a si mismo "Príncipe de la tierra gótica" (Gothlandia). Este hecho hoy en día se consideraría una declaración unilateral de independencia. Estos hechos se produjeron después de que entre el año 978 y el año 985 hubiera varias incursiones musulmanas en los territorios de Gòtia que culminaron con el saqueo de Barcelona del año 985. Las peticiones de ayuda del conde Borrell II fueron ignoradas por el rey franco Lotario I que en esos momentos se enfrentaba a sus propios problemas en el Condado de Verdun, y como consecuencia, si añadimos un creciente desarraigo de los condes barceloneses respecto a sus antiguos señores, el 988 Borrell II se negó a renovar el pacto de vasallaje con Hugo Capeto. Borrell II, también conocido como Borrell I de Barcelona, fue conde de Barcelona, Girona, Osona (947-992) y conde de Urgell (948-992).

Se dice que el Reino de Aragón nació en 1035 con la unión de los condados de Aragón, Sobrarbe y Ribagorza en la figura de Ramiro I aunque en realidad Ramiro I no se intituló rey, ni el antiguo condado de Aragón se convirtió reino bajo su reinado, aunque hay toda una serie de documentación que se ha demostrado que es falsa, que dice lo contrario. Le sucedieron su hijo Sancho Ramírez y sus nietos, Pedro, Alfonso y Ramiro. Los tres primeros (Sancho Ramírez, Pedro y Alfonso) fueron reyes de Aragón y de Pamplona, mientras que Ramiro sólo lo fue de Aragón. Fue conocido como Ramiro II de Aragón, el Monje, y es quien dio la corona de Aragón a los descendientes de Ramón Berenguer IV, conde de Barcelona.

El primer rey de Aragón que no era al mismo tiempo rey de Pamplona, Ramiro II, recibió la corona a la muerte, en el año 1134, de su hermano Alfonso I, el batallador. Alfonso había hecho testamento a favor de la orden del Temple, pero los nobles aragoneses llegaron al acuerdo de que en el Reino de Aragón le sucediera su hermano pequeño Ramiro, obispo de Roda-Barbastro. Ramiro, que no estaba interesado en absoluto en ser rey, acabó por ceder el gobierno del reino al conde de Barcelona, Ramón Berenguer IV, el año 1137. La nobleza aragonesa había impedido poco antes que lo cediera al rey de Castilla.

En los capítulos matrimoniales de Barbastro (1137) se fijaba que el conde se casaría con la hija de Ramiro, Petronila (también llamada Urraca) que tenía 1 año. Ramiro II sería rey mientras viviera y el conde lo sería después de la muerte de Ramiro sólo si su esposa Petronila moría sin hijos y él la sobrevivía. El hijo de Ramón Berenguer y Petronila, Alfonso I el Casto (o Alfonso II de Aragón), fue la primera persona que ostentó la vez el título de conde de Barcelona y el de rey de Aragón, dando el pistoletazo de salida a la Corona de Aragón (también conocida como Corona Catalano-Aragonesa). Cada uno de los dos territorios mantendría sus estructuras políticas y sólo compartirían el rey. Hoy definiríamos esta manera de organizar el reino como una confederación. Esta estructura se mantuvo hasta 1714, año en que con los Decretos de Nueva Planta del primer monarca de la dinastía de los Borbones unificaba todos sus reinos (Castilla y los de la Corona de Aragón) en uno solo. Entonces la Corona de Aragón constaba de 4 reinos, mejor dicho, 3 reinos: Aragón, Valencia y Mallorca; y un principado: Cataluña, ya que Cataluña no tenía rey sino que era regida por el conde de Barcelona.

Un abrazo.


dilluns, 3 d’octubre del 2016

Històries (III) --- Historias (III)

[Entrada 139]

Històries (III)


L'any 1054 el patriarca de Roma, Lleó IX, i el patriarca de Constantinoble, Miquel I, es van excomunicar mútuament. És la data en què se situa el Gran Cisma d'Orient. La causa principal del cisma fou la disputa sobre l'autoritat del patriarca de Roma i el de Constantinoble: el de Roma deia tenir autoritat sobre els altres quatre patriarques, i aquests deien que la supremacia del patriarca de Roma era només honorària, i que la seva jurisdicció només era sobre la seva regió, l'Occident. Fins aquell moment els bisbes havien actuat com a germans, eren elegits pels seus feligresos a les seves diòcesis, i es reunien en concili per prendre les decisions transcendentals. Existien cinc bisbes amb una dignitat especial, els patriarques de l'Església: eren els bisbes de Roma, Constantinoble, Antioquia, Jerusalem i Alexandria, que llavors eren els principals centres culturals. Quatre a l'orient, d'arrel grega, i un a occident, d'arrel llatina. Roma, a més, era la seu on fou bisbe i martiritzat Pere. Però el patriarca de Constantinoble es creia tant o més important que el de Roma.

El terme "papa" prové del mot grec "πάππας", que significa "Pare". Als primers segles del cristianisme, especialment a l'est, aquest títol s'aplicava a tots els bisbes i al clergat superior. De fet, no és fins a l'any 1075 que el bisbe de Roma esdevé "el Papa" (el primer entre els bisbes, el successor de Pere). Gregori VII, patriarca de Roma (1073-1085) va fer aquell any un memoràndum, Dictatus Papae, on s'afirmava la superioritat del bisbe de Roma sobre tota autoritat política i terrenal, i en conseqüència, sobre la resta de bisbes de l'Església. Les raons que ho justificaven eren: lluitar contra el tràfic de beneficis i sobretot els dels bisbats, i posar fi a l'escàndol causat per la situació dels sacerdots i bisbes casats i amb descendència no reconeguda (!). El procés va ser llarg i es va haver d'enfrontar amb el rebuig de tota l'Església d'Orient, part de la d'Occident i de força reis i prínceps d'Orient i Occident. Potser per això, anys després Urbà II, en un intent de consolidar aquestes prerrogatives, va convocar la primera croada amb una doble intenció. En primer lloc evitar que Bizanci perdés el control polític de Jerusalem, però també per recuperar el control de Roma sobre els cristians d'Occident.

Una abraçada








Historias (III)


El año 1054 el patriarca de Roma, León IX, y el patriarca de Constantinopla, Miguel I, se excomulgaron mutuamente. Es la fecha en que se sitúa el Gran Cisma de Oriente. La causa principal del cisma fue la disputa sobre la autoridad del patriarca de Roma y el de Constantinopla: el de Roma decía tener autoridad sobre los otros cuatro patriarcas, y estos decían que la supremacía del patriarca de Roma era sólo honoraria, y que su jurisdicción sólo era sobre su región, Occidente. Hasta ese momento los obispos habían actuado como hermanos, eran elegidos por sus feligreses en sus diócesis, y se reunían en concilio para tomar las decisiones trascendentales. Existían cinco obispos con una dignidad especial, los patriarcas de la Iglesia: Eran los obispos de Roma, Constantinopla, Antioquía, Jerusalén y Alejandría, que entonces eran los principales centros culturales. Cuatro en oriente, de raíz griega, y uno en occidente, de raíz latina. Roma, además, era la sede donde fue obispo y martirizado Pedro. Pero el patriarca de Constantinopla se creía tanto o más importante que el de Roma.

El término "papa" proviene de la palabra griega "πάππας", que significa "Padre". En los primeros siglos del cristianismo, especialmente en el este, este título se aplicaba a todos los obispos y al clero superior. De hecho, no es hasta el año 1075 que el obispo de Roma se convierte en "el Papa" (el primero entre los obispos, el sucesor de Pedro). Gregorio VII, patriarca de Roma (1073-1085) hizo ese año un memorando, Dictatus Papae, donde se afirmaba la superioridad del obispo de Roma sobre toda autoridad política y terrenal, y en consecuencia, sobre el resto de obispos de la Iglesia. Las razones que lo justificaban eran: luchar contra el tráfico de beneficios y sobre todo los de los obispados, y poner fin al escándalo causado por la situación de los sacerdotes y obispos casados y con descendencia no reconocida (!). El proceso fue largo y tuvo que enfrentarse con el rechazo de toda la Iglesia de Oriente, parte de la de Occidente y de muchos reyes y príncipes de Oriente y Occidente. Quizá por eso, años después Urbano II, en un intento de consolidar esas prerrogativas, convocó la primera cruzada con una doble intención. En primer lugar evitar que Bizancio perdiera el control político de Jerusalén, pero también para recuperar el control de Roma sobre los cristianos de Occidente.

un abrazo