Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dilluns, 28 de novembre de 2016

Cultures --- Culturas

[Entrada 147]

Cultures


Quan Montaigne al seu assaig "Dels Caníbals" descriu la cultura d'aquells indis del Brasil en diu coses com aquestes: Aquestes nacions em semblen, doncs, només bàrbares, en el sentit que en elles ha dominat escassament l'empremta de l'esperit humà, i perquè romanen encara en els confins de la seva ingenuïtat primitiva. Les lleis naturals dirigeixen la seva existència molt poc degenerades per les nostres, de tal manera que, de vegades, em sap greu que no hagin tingut notícia de tals pobles, els homes que haguessin pogut jutjar-los millor que nosaltres. [...] És un poble, diria jo a Plató, en el qual no hi ha cap mena de trànsit, cap coneixement de les lletres, cap coneixement de la ciència dels nombres, cap nom de magistrat ni d'una altra sort, que s'apliqui a cap superioritat política; tampoc hi ha rics, ni pobres, ni contractes, ni successions, sense particions, ni més professions que les ocioses, ni més relacions de parentiu que les comunes; les gents van nues, no tenen agricultura ni metalls, no beuen vi ni conreen els cereals. Les paraules mateixes que signifiquen la mentida, la traïció, la dissimulació, l'avarícia, l'enveja, la detracció, el perdó, els són desconegudes. M'interessa especialment aquesta darrera frase i per això l'he posada en negreta. A l'original no hi apareix destacada.

A la pel·lícula "Amistad" (Steven Spielberg, 1997) també es parla d'aquest tema. Una pel·lícula, que no he pogut evitar veure dues o tres vegades quasi seguides. L'argument es basa en uns fets del 1839. Quaranta-tres africans que eren transportats cap a Amèrica a bord d'un vaixell espanyol, "La Amistad", es van amotinar i van prendre el control del vaixell davant les costes de Cuba amb la intenció de tornar a l'Àfrica, però van ser detinguts per tropes americanes. A la pel·lícula es narra el procés judicial a què van ser sotmesos aquells 43 homes als EUA. L'advocat que els defensa aconsegueix fer-se amb un traductor per entendre-s'hi, ja que els africans només saben parlar el seu idioma nadiu. A les converses que mantenen l'advocat i el cabdill dels amotinats a través de l'intèrpret, surt el tema de què hi ha paraules que no existeixen en l'idioma de l'africà com engany, mentida, etc.

Sens dubte és un fet que els idiomes només tenen les paraules que necessiten per designar allò que els cal. Així la paraula computadora o televisor no han aparegut als idiomes actuals fins que no van aparèixer els ordinadors o fins que no es va inventar la televisió. Per això allà on la mentida, la cobdícia o l'enveja no existien no hi havia paraules per designar-les.

Això vol dir força coses, com que vam ser els europeus, amb la colonització del món i les seves cultures, qui les vam escampar pel món, que no formen part de la naturalesa humana sinó de la seva cultura, i que podríem viure perfectament sense elles. Això vol dir també, que aquelles cultures que els europeus vam destruir sense cap mena de consideració, en alguns aspectes, per no dir en molts, eren molt més plenes de saviesa i de proximitat a la nostra veritable natura que la nostra, malgrat que els poguéssim vèncer amb la nostra tecnologia molt més evolucionada i amb les nostres malalties (avui en diríem amb una guerra biològica o bacteriològica).

No sé si hi ha marxa arrere; si podríem eradicar la mentida, l'engany, la cobdicia, la desigualtat, etc. d'aquesta cultura, de la nostra civilització. Hi ha molts a qui se'ls omple la boca per curullar-la d'elogis i per considerar-la el millor que li ha passat al món. Sens dubte la nostra cultura nascuda a Euràsia no és ni de lluny el millor que li ha pogut passar al món, sinó que és força millorable, i al contrari del que ens volen fer creure és la raó i la causa de la infelicitat de la majoria de la població. També fa evident que no és, com alguns s'obstinen a voler-nos fer creure, l'única possible.

El mal és que entre els més joves sembla que us ho hàgiu cregut. Que us hàgiu cregut que no és possible canviar-la, que el sistema us ho impedirà, que no val la pena ni intentar-ho. I, sens dubte, el primer que és necessari per provocar un canvi és creure-s'ho. Vull dir, creure que és possible i, a més, lluitar per provocar-lo. Sense vosaltres no hi haurà cap canvi. Ells, els poderosos, no tenen gens d'interès en un canvi en cap dels sentits que proposo i faran tot el que puguin per evitar-los, però són minoria...

Una abraçada.








Culturas


Cuando Montaigne en su ensayo "De los Caníbales" describe la cultura de aquellos indios de Brasil dice cosas como estas: Esas naciones me parecen, pues, solamente bárbaras, en el sentido de que en ellas ha dominado escasamente la huella del espíritu humano, y porque permanecen todavía en los confines de su ingenuidad primitiva. Las leyes naturales dirigen su existencia muy poco bastardeadas por las nuestras, de tal suerte que, a veces, lamento que no hayan tenido noticia de tales pueblos, los hombres que hubieran podido juzgarlos mejor que nosotros. [...] Es un pueblo, diría yo a Platón, en el cual no existe ninguna especie de tráfico, ningún conocimiento de las letras, ningún conocimiento de la ciencia de los números, ningún nombre de magistrado ni de otra suerte, que se aplique a ninguna superioridad política; tampoco hay ricos, ni pobres, ni contratos, ni sucesiones, ni particiones, ni más profesiones que las ociosas, ni más relaciones de parentesco que las comunes; las gentes van desnudas, no tienen agricultura ni metales, no beben vino ni cultivan los cereales. Las palabras mismas que significan la mentira, la traición, el disimulo, la avaricia, la envidia, la detractación, el perdón, les son desconocidas. Me interesa especialmente esta última frase y por eso la he puesto en negrita. En el original no aparece destacada.

En la película "Amistad" (Steven Spielberg, 1997) también se habla de ese tema. Una película, que no he podido evitar ver dos o tres veces casi seguidas. El argumento se basa en unos hechos de 1839. Cuarenta y tres africanos que eran transportados hacia América a bordo d'un barco español, "La Amistad", se amotinaron y tomaron el control del barco frente a las costas de Cuba con la intención de volver a África, pero fueron detenidos por tropas estadounidenses. En la película se narra el proceso judicial al que fueron sometidos aquellos 43 hombres en EEUU. El abogado que los defiende consigue un traductor para entenderse con ellos, ya que los africanos sólo saben hablar su idioma nativo. En las conversaciones que mantienen el abogado y el jefe de los amotinados a través del intérprete, sale el tema de que hay palabras que no existen en el idioma del africano como engaño, mentira, etc.

Sin duda es un hecho que los idiomas sólo tienen las palabras que necesitan para designar lo que necesitan. Así la palabra computadora o televisor no han aparecido en los idiomas actuales hasta que no aparecieron los ordenadores o hasta que no se inventó la televisión. Por eso allí donde la mentira, la codicia o la envidia no existían no había palabras para designarlas.

Esto quiere decir muchas cosas, como que fuimos los europeos, con la colonización del mundo y sus culturas, que las esparcimos por el mundo, que no forman parte de la naturaleza humana sino de su cultura, y que podríamos vivir perfectamente sin ellas. Eso significa también que aquellas culturas que los europeos destruimos sin ningún tipo de consideración, en algunos aspectos, por no decir en muchos, estaban mucho más llenas de sabiduría y de proximidad a nuestra verdadera naturaleza que la nuestra, a pesar de que los pudiéramos vencer con nuestra tecnología mucho más evolucionada y con nuestras enfermedades (hoy diríamos con una guerra biológica o bacteriológica).

No sé si hay marcha atrás; si podríamos erradicar la mentira, el engaño, la codicia, la desigualdad, etc. de esta cultura, de nuestra civilización. Hay muchos a quienes se les llena la boca para colmar-la de elogios y por considerarla lo mejor que le ha pasado al mundo. Sin duda nuestra cultura nacida en Eurasia no es ni de lejos lo mejor que le ha podido pasar al mundo, sino que es bastante mejorable, y al contrario de lo que nos quieren hacer creer es la razón y la causa de la infelicidad de la mayoría de la población. También pone en evidencia que no es, como algunos se empeñan en querernos hacer creer, la única posible.

Lo peor es que entre los más jóvenes parece que os lo hayáis creído. Que os hayáis creído que no es posible cambiarla, que el sistema os lo impedirá, que no vale la pena ni intentarlo. Y, por supuesto, lo primero que es necesario para provocar un cambio es creérselo. Quiero decir, creer que es posible y, además, luchar por provocarlo. Sin vosotros no habrá ningún cambio. Ellos, los poderosos, no tienen ningún interés en un cambio en ninguno de los sentidos que propongo y harán todo lo que puedan para evitarlos, pero son minoría...

Un abrazo.


dilluns, 21 de novembre de 2016

Uns bàrbars --- Unos bárbaros

[Entrada 146]

Uns bàrbars


A finals del segle XIII s'inicien a Europa una sèrie de transformacions que donaran el tret de sortida a l'Edat Moderna de la mà del Renaixement que va posar fi al mil·lenni fosc que havia representat l'Edat Mitjana, iniciada amb la caiguda de l'Imperi Romà l'any 476.

El ressorgiment del comerç i de la vida urbana fan de la burgesia una classe social ascendent i propicia l'aparició de poders monàrquics forts. El pensament evoluciona a una separació clara entre religió i filosofia, entre raó i fe. Humanisme enfront de teocentrisme. Una llibertat de pensament major, allunyada del dogmatisme medieval, i que es correspon amb un impuls considerable dels coneixements científics. El desenvolupament de les universitats i, sobretot, l'aparició de la impremta afavoreixen la difusió de les noves idees, i la cultura passa dels monestirs als carrers de les ciutats.

En aquest entorn la Corona de Castella finança el primer viatge de Colon cosa que dóna el tret de sortida a la conquesta d'Amèrica per part d'Europa (1492). I Martí Luter, el 31 d'octubre de 1517 va clavar les noranta-cinc tesis, contra la venda d'indulgències a la porta de l'església del Palau de Wittenberg fet que dóna el tret de sortida a una nova escissió de la fe cristiana i a una sèrie de conflictes bèl·lics (guerres de religió entre catòlics i protestants) en un nou intent d'imposar per la força, els uns als altres i els altres als uns, una manera de pensar i una manera de viure.

Carles IX de França, que havia ascendit al tron de França amb 10 anys, tot i que no va regnar fins a la seva majoria d'edat, a 16 anys, va ser Rei de França de 1560 a 1574, i se'l considera responsable de la massacre del dia de Sant Bartomeu. Als inicis del seu regnat va voler conèixer alguns dels cabdills dels indígenes de les seves colònies al Brasil (França Antàrtica 1555-1567). Michel de Montaigne (el pensador, escriptor i polític francès del Renaixement que vaig esmentar en el post anterior), coneixedor del fet va voler parlar amb ells per tenir informació de primera mà sobre el que els europeus estaven fent en aquelles terres, i va participar en aquesta entrevista dels cabdills amb el rei.

L'escriptura de Montaigne és alegre i lliure, amb força cites dels clàssics grecs i llatins. Està fonamentalment centrada en l'ésser humà i en concret en ell mateix. Defensa les limitacions del coneixement humà, els límits de la raó (la raó és contornejable), i l'empirisme i el sentit comú. Entre altres coses va ser força crític amb les guerres de les religions i amb la conquesta d'Amèrica. L'assaig on parla d'aquesta entrevista amb els cabdills indígenes del Brasil, es titula "Dels caníbals" (Assajos, llibre I, capítol XXX). Comença fent una reflexió sobre que era i és ser barbar. Explica el canibalisme d'aquelles tribus com un acte d'humiliació i venjança. I conclou:
Crec que és més bàrbar menjar-se a un home viu que menjar-se'l mort; esquinçar per mitjà de suplicis i turments un cos encara ple de vida, rostir-lo a poc a poc, i tirar-lo després als gossos o als porcs; això, no només ho hem llegit, sinó que l'hem vist recentment, i no és que es tractés d'antics enemics, sinó de veïns i conciutadans, amb l'agreujant circumstància que per a la comissió de tal horror van servir de pretext la pietat i la religió.
L'entrevista amb els cabdills brasilers va tenir lloc a Ruan en audiència pública i presidida pel rei, qui va ser el primer a parlar-hi i després...
Després algú va voler saber l'opinió que es formaven, i desitjant conèixer el que els havia semblat més admirable, van respondre que tres coses (d'elles vaig oblidar-ne una i n'estic ben trist, però dues les recordo bé): van dir que trobaven molt estrany que tants homes barbuts, d'elevada alçada, forts i ben armats com envoltaven al rei (de cas es referien als suïssos de la guarda) se sotmetessin a l'obediència d'un noietó, i no triessin millor un d'entre ells perquè els manés. En segon lloc (segons ells la meitat dels homes val almenys l'altra meitat), van observar que hi havia entre nosaltres moltes persones plenes i tipes de tota mena de comoditats i riqueses; que els altres captaven de fam i misèria, i que els semblava també singular que els segons poguessin suportar una injustícia semblant i que no estrangulessin als primers, o no posessin foc a casa seva.
A mi, això segon també em té meravellat. Aquesta desigualtat i submissió és el fruit de la civilització? Eren aquells pobles brasilers els bàrbars?

Una abraçada








Unos bárbaros


A finales del siglo XIII se inician en Europa una serie de transformaciones que darán el pistoletazo de salida a la Edad Moderna de la mano del Renacimiento que puso fin al milenio oscuro que había representado la Edad Media, iniciada con la caída del Imperio Romano en el año 476.

El resurgimiento del comercio y de la vida urbana hacen de la burguesía una clase social ascendente y propicia la aparición de poderes monárquicos fuertes. El pensamiento evoluciona a una separación clara entre religión y filosofía, entre razón y fe. Humanismo frente a teocentrismo. Una libertad de pensamiento mayor, alejada del dogmatismo medieval, y que se corresponde con un impulso considerable de los conocimientos científicos. El desarrollo de las universidades y, sobre todo, la aparición de la imprenta favorecen la difusión de las nuevas ideas, y la cultura pasa de los monasterios en las calles de las ciudades.

En ese entorno la Corona de Castilla financia el primer viaje de Colón lo cual da el pistoletazo de salida a la conquista de América por parte de Europa (1492). Y Martín Lutero, el 31 de octubre de 1517 clavó las noventa y cinco tesis, contra la venta de indulgencias en la puerta de la iglesia del Palacio de Wittenberg un hecho que da el pistoletazo de salida a una nueva escisión de la fe cristiana y a una serie de conflictos bélicos (guerras de religión entre católicos y protestantes) en un nuevo intento de imponer por la fuerza, los unos a los otros y los otros a los unos, una manera de pensar y una manera de vivir.

Carlos IX de Francia, que había ascendido al trono de Francia con 10 años, aunque no reinó hasta su mayoría de edad, a los 16 años, fue Rey de Francia de 1560 a 1574, y se le considera responsable de la masacre del día de San Bartolomé. En los inicios de su reinado quiso conocer algunos de los caudillos de los indígenas de sus colonias en Brasil (Francia Antártica 1555-67). Michel de Montaigne (el pensador, escritor y político francés del Renacimiento que mencioné en el post anterior), conocedor del hecho quiso hablar con ellos para tener información de primera mano sobre lo que los europeos estaban haciendo en aquellas tierras, y participó en esa entrevista de los caudillos con el rey.

La escritura de Montaigne es alegre y libre, con bastantes citas de los clásicos griegos y latinos. Está fundamentalmente centrada en el ser humano y en concreto en sí mismo. Defiende las limitaciones del conocimiento humano, los límites de la razón (la razón es contorneable), y el empirismo y el sentido común. Entre otras cosas fue bastante crítico con las guerras de las religiones y con la conquista de América. El ensayo donde habla de esa entrevista con los caudillos indígenas de Brasil, se titula "De los caníbales" (Ensayos, libro I, capítulo XXX). Empieza haciendo una reflexión sobre que era y es ser bárbaro. Explica el canibalismo de aquellas tribus como un acto de humillación y venganza. Y concluye:
Creo que es más bárbaro comerse a un hombre vivo que comérselo muerto; desgarrar por medio de suplicios y tormentos un cuerpo todavía lleno de vida, asarlo lentamente, y echarlo luego a los perros o a los cerdos; esto, no sólo lo hemos leído, sino que lo hemos visto recientemente, y no es que se tratara de antiguos enemigos, sino de vecinos y conciudadanos, con la agravante circunstancia de que para la comisión de tal horror sirvieron de pretexto la piedad y la religión.
La entrevista con los caudillos brasileños tuvo lugar en Ruan en audiencia pública y presidida por el rey, quien fue el primero en hablar con ellos y luego...
Luego alguien quiso saber la opinión que formaran, y deseando conocer lo que les había parecido más admirable, respondieron que tres cosas (de ellas olvidé una y estoy bien pesaroso, pero dos las recuerdo bien): dijeron que encontraban muy raro que tantos hombres barbudos, de elevada estatura, fuertes y bien armados como rodeaban al rey (acaso se referían a los suizos de su guarda) se sometieran a la obediencia de un muchachillo, no eligieran mejor uno de entre ellos para que los mandara. En segundo lugar (según ellos la mitad de los hombres vale por lo menos la otra mitad), observaron que había entre nosotros muchas personas llenas y ahítas de toda suerte de comodidades y riquezas; que los otros mendigaban de hambre y miseria, y que les parecía también singular que los segundos pudieran soportar injusticia semejante y que no estrangularan a los primeros, o no pusieran fuego a sus casas.
A mí, eso segundo también me tiene maravillado. ¿Esa desigualdad y sumisión es el fruto de la civilización? ¿Eran aquellos pueblos brasileños los bárbaros?

Un abrazo


dilluns, 14 de novembre de 2016

Curses de braus --- Corridas de toros

[Entrada 145]

Curses de braus


En Gandhi va dir que el grau de civilització d'un poble es mesura per la manera com tracten als seus animals. Michel de Montaigne, pensador, escriptor i polític francès del Renaixement, ja plantejava llavors que no podem saber què pensen o què senten els animals ni quina és la seva visió del món. Avui tenim evidències de la intel·ligència dels animals i de què també senten, de què tenen sentiments.

Tots parlem del món animal com si l'home fos fora d'ell, com si l'home no fos un animal, cosa que no és certa, ja que els humans no som més que una espècie animal. Una espècie animal amb força limitacions, ja que la capacitat de molts dels altres animals de percebre elements del món real, com els sons que són capaços de percebre o les olors que són capaços de sentir, és, força vegades, molt superior a la nostra. És a dir, que hi ha molts animals millor dotats que nosaltres malgrat que el nostre cervell ens hagi permès desenvolupar la capacitat de raonar i els nostres òrgans fonadors la de comunicar-nos d'una forma força completa.

Malgrat la nostra capacitat de raonar i de comunicar-nos em sembla evident que no podem per això afirmar que l'espècie humana sigui superior a les altres, de fet, tot plegat no és una raó suficient per afirmar la superioritat de l'home sobre la resta del món animal.

L'espècie humana va passar de ser caçat a ser caçador, de ser depredat a ser predador. Les altres espècies de predadors tenen molta cura a no matar els seus congèneres. Els humans matem els nostres congèneres sense treure'n més profit que el fet d'eliminar-los, de fer-los fora del món. Això és ser superior?

Hi ha moltes espècies animals que s'alimenten d'animals d'altres espècies, però només maten aquells espècimens que els calen, els imprescindibles per alimentar-se, i no els fan patir més enllà d'allò que és indispensable. Els humans som capaços de gaudir fent patir els nostres congèneres i els altres animals. També ho som de matar sense raó. Fins i tot, hem desenvolupat elements per a la tortura d'un refinament inimaginable. És aquesta la nostra superioritat?

El partit que governa a Espanya ha estat capaç de gastar part dels recursos de l'estat, en un moment de crisi econòmica, per forçar a una de les nacions de l'estat a haver d'admetre en el seu territori un espectacle basat en torturar animals, cosa que ells havien decidit democràticament prohibir. Som realment superiors a la resta d'animals?

Una abraçada.








Corridas de toros


Gandhi dijo que el grado de civilización de un pueblo se mide por la forma en que trata a sus animales. Michel de Montaigne, un pensador, escritor y político francés del Renacimiento, ya planteaba entonces que no podemos saber qué piensan o qué sienten los animales ni cuál es su visión del mundo. Hoy tenemos evidencias de la inteligencia de los animales y de que también sienten, de que tienen sentimientos.

Todos hablamos del mundo animal como si el hombre estuviera fuera de él, como si el hombre no fuese un animal, lo cual no es cierto, ya que los humanos no somos más que una especie animal. Una especie animal con bastantes limitaciones, ya que la capacidad de muchos de los otros animales de percibir elementos del mundo real, como los sonidos que son capaces de percibir o los olores que son capaces de sentir, es, muchas veces, muy superior a la nuestra. Es decir, que hay muchos animales mejor dotados que nosotros a pesar de que nuestro cerebro nos haya permitido desarrollar la capacidad de razonar y nuestros órganos fonadores la de comunicarnos de una forma bastante completa.

A pesar de nuestra capacidad de razonar y de comunicarnos me parece evidente que no podemos por ello afirmar que la especie humana sea superior a las demás, de hecho, todo eso no es una razón suficiente para afirmar la superioridad del hombre sobre el resto del mundo animal.

La especie humana pasó de ser cazado a ser cazador, de ser depredado a ser predador. Las otras especies de predadores tienen mucho cuidado en no matar a sus congéneres. Los humanos matamos nuestros congéneres sin sacar más provecho que el hecho de eliminarlos, de echarlos del mundo. ¿Eso es ser superior?

Hay muchas especies animales que se alimentan de animales de otras especies, pero sólo matan aquellos especímenes que necesitan, los imprescindibles para alimentarse, y no los hacen sufrir más allá de lo que es indispensable. Los humanos somos capaces de disfrutar haciendo sufrir a nuestros congéneres y a los otros animales. También lo somos de matar sin razón. Incluso, hemos desarrollado elementos para la tortura de un refinamiento inimaginable. ¿Es esa nuestra superioridad?

El partido que gobierna en España ha sido capaz de gastar parte de los recursos del estado, en un momento de crisis económica, para forzar a una de la naciones del estado a tener que admitir en su territorio un espectáculo basado en torturar animales, lo que ellos habían decidido democráticamente prohibir. ¿Somos realmente superiores al resto de animales?

Un abrazo.


dilluns, 7 de novembre de 2016

La memòria enganya --- La memoria engaña

[Entrada 144]

La memòria enganya


Sí, sí, la memòria ens enganya. Jo sempre he estat molt ben dotat pel que fa a memòria, especialment la fotogràfica, però en ocasió de la meva segona ascensió a l’Aneto, em vaig adonar que a vegades ens pot arribar a enganyar completament.

Pels que no ho sabeu, l'Aneto és el pic més alt dels Pirineus, el seu cim és a uns 3.404 m sobre el nivell del mar. Tot i que no és d'una gran dificultat tècnica és un objectiu habitual dels que estimem l'excursionisme i la muntanya en aquestes terres. Hi vaig ascendir per primer cop a la meva adolescència, amb 18 anys, i hi vaig tornar per segona vegada per acompanyar a la meva filla, llavors era ella l'adolescent. Aquesta segona vegada vaig prendre consciència del traïdora que pot arribar a ser la memòria.

Potser ja sapigueu que per completar aquesta ascensió cal passar pel pas de Mahoma. Es tracta d'un pas situat molt a prop del cim que es caracteritza per la seva dificultat. No és una dificultat tècnica, ja que en té ben poca, sinó que la dificultat ve del fet que és molt aeri, ja que els vessants a banda i banda són molt alts i escarpats, i la gent que pateix de vertigen o por a les altures de vegades renúncia passar-lo.

El record que jo en guardava a la memòria de la meva primera visita en aquest pas i la realitat que em vaig trobar en aquesta segona vegada eren completament diferents. El de la meva memòria era força més bonic, bucòlic i menys esfereïdor del que era en realitat. El més greu és que la primera vegada el vaig passar dues o tres vegades per intentar convèncer a un dels companys, un amic una mica més jove que jo i amb molta por les altures, perquè passés, cosa que no va voler fer malgrat tot.

El dia de la meva segona ascensió vaig prendre consciència del poc fiable que pot arribar a ser, de vegades, el que un guarda a la memòria.

Una abraçada.








La memoria engaña


Sí, sí, la memoria nos engaña. Yo siempre he estado muy bien dotado en cuanto a memoria, especialmente la fotográfica, pero en ocasión de mi segunda ascensión al Aneto, me di cuenta que a veces nos puede llegar a engañar completamente.

Para los que no lo saben, el Aneto es el pico más alto de los Pirineos, su cima está a unos 3.404 m sobre el nivel del mar. Aunque no es de una gran dificultad técnica es un objetivo habitual de los que amamos el excursionismo y la montaña en estas tierras. Ascendí por primera vez a él en mi adolescencia, con 18 años, y volví por segunda vez para acompañar a mi hija, entonces era ella la adolescente. Esa segunda vez tomé conciencia de lo traidora que puede llegar a ser la memoria.

Puede que ya sepáis que para completar esa ascensión hay que pasar por el paso de Mahoma. Se trata de un paso situado muy cerca de la cima que se caracteriza por su dificultad. No es una dificultad técnica, ya que tiene muy poca, sino que la dificultad viene del hecho de que es muy aéreo, ya que las laderas a ambos lados son muy altas y escarpadas, y la gente que sufre de vértigo o miedo a las alturas a veces renuncia pasarlo.

El recuerdo que yo guardaba en la memoria de mi primera visita a ese paso y la realidad que me encontré en esa segunda vez eran completamente diferentes. El de mi memoria era bastante más bonito, bucólico y menos aterrador de lo que era en realidad. Lo más grave es que la primera vez lo pasé dos o tres veces para intentar convencer a uno de mis compañeros, un amigo algo más joven que yo y con mucho miedo las alturas, para que pasara, cosa que no quiso hacer a pesar de todo.

El día de mi segunda ascensión tomé conciencia de lo poco fiable que puede llegar a ser, a veces, lo que uno guarda en la memoria.

Un abrazo.