[Entrada 405]
Sembla que l’única cosa certa en la nostra vida és la incertesa. Vivim —i morim— aleatòriament.
Artur Bladé i Desumvila (1907-1995), periodista i escriptor.
Uso el mot atzar per referir-me al que és fortuït, casual, com ho pot ser que em toqui una rifa o que un colom se’m cagui a sobre. Encetar aquest tema té sentit per a mi perquè molt em temo que la nostra realitat és fruit d’això, de l’atzar.
La mateixa conformació de l’univers, que suposem que deu el seu origen a una explosió, és fortuïta perquè una explosió, per molt controlada que sigui, té un component important d’imprevisible. Quan tirem una pedra no podem preveure amb exactitud on anirà a parar, i això és el passa després d’una explosió, sobretot si és descontrolada, com es creu que va ser el «Big Bang». El més probable és que si es produïssin dos «Big Bangs» diferents, els universos resultants fossin diferents, i, per tant, en una seqüència infinita de «Big Bangs» és molt poc probable que hi hagués dos universos repetits. D’això es dedueix que també és fruit de l’atzar la configuració de les galàxies, de la Via Làctia, del sistema solar, i del planeta Terra amb el seu satèl·lit, la Lluna.
Cada dia sembla més clar que l’aparició de la vida també és un fet casual. Les circumstàncies que van fer-la possible són força singulars. Una singularitat, que també pot haver-se donat en altres llocs de l’univers, però això no ho sabem. Hi ha o hi ha hagut altres planetes on s’ha format vida? Aquesta vida ha arribat a conformar éssers amb capacitats similars o superiors a les dels humans moderns? Existeix un lloc així avui en dia? A quina distància està aquest lloc de la Terra? Totes aquestes preguntes encara no tenen resposta.
Sabem que els mamífers van progressar després de la desaparició dels dinosaures. Haurien progressat de la mateixa manera els mamífers si no s’haguessin extingit els grans saures? No ho sabem, però tot apunta al fet que no és gaire probable. La causa de l’extinció no està clara, avui encara és objecte de debat, però totes les opcions parlen de casualitats: Un gran volcà, un asteroide, etc. Sembla clar que va ser algun fet que va deixar als dinosaures vegetarians sense font d’alimentació i això va acabar també amb els carnívors que s’alimentaven d’aquestes grans fonts de carn que eren els vegetarians. El que podem concloure que va ser la casualitat, l’atzar, qui va propiciar el progrés dels mamífers.
L’origen dels primats se situa en la mutació d’un rosegador ja extingit. I l’aparició dels homínids, se situa a la falla de Rift, a l’Àfrica. Una falla que va començar a estendre's al voltant del miocè fa uns 25-22 milions d'anys. La formació d’aquesta falla va propiciar un canvi climàtic a la regió que va deixar als primats arborícoles sense el seu medi, sense arbres. Només van triomfar aquelles espècies que van tenir la sort (l’atzar una altra vegada) d’evolucionar i adaptar-se, tant en l'àmbit de l'alimentació, com en el de la forma de locomoció. El bipedisme apareix en aquella evolució. També l’alimentació omnívora. Els qui van adoptar l’alimentació primer a la carronya que deixaven els predadors i els altres carronyaires, els qui van saber trencar els ossos per menjar-se’n el moll, van evolucionar cap a un desenvolupament del cervell que els va permetre, en un segon pas d’evolució, poder caçar i pescar... La formació d’aquesta falla i el canvi climàtic subsegüent i totes les circumstàncies que ho van envoltar van permetre a alguns dels primats evolucionar cap als homínids bípedes, però no hi ha un pla concret, sinó un cúmul de casualitats. Van triomfar aquestes opcions, però també ho podien haver fet unes altres.
Segurament, la intel·ligència humana no s’hauria desenvolupat sense la capacitat de modulació del so que va permetre desenvolupar el llenguatge parlat. Una fonació que va ser possible per una baixada de la glotis. Hi ha qui defensa que el neandertal, tot i tenir el cervell més gran que l’home modern (a qui em costa denominar sapiens) tenia una capacitat de fonació menor, i probablement això el feia més rudimentari en la seva capacitat de raonar i comunicar-se. Tot i que hi ha evidències de la convivència i fins i tot la hibridació de sapiens amb neandertal (no és casual que els europeus tinguem entre un dos i un quatre per cent del nostre genoma compartit amb el seu), neandertal no va tenir èxit i es va extingir. Quan i com es va produir aquesta baixada de la glotis que va permetre parlar? Per què es va produir? El que està clar que va tenir més èxit que les altres opcions.
[Entrada 404]
A mesura que el temps ha anat passant, la realitat imaginada s'ha anat fent cada vegada més poderosa, de manera que avui dia la mateixa supervivència de rius, arbres i lleons depèn de la benevolència d'unes entitats imaginades com ara déus, nacions i corporacions.
Yuval Noah Harari (1976), historiador. Fragment de Sàpiens: Una breu història de la humanitat
Crec que la imaginació és una de les capacitats que caracteritza la ment humana i estic convençut que la resta dels animals que ens acompanyen a la Terra no tenen aquesta capacitat. De fet, la imaginació és la base de la creativitat. Amb la imaginació hem creat móns que probablement no existeixen. L’univers de la literatura de Tolkien pot ser un exemple del que vull dir. Però la mitologia grega, un món de deus terribles, també ho és. A més a més, hi ha tota una realitat imaginada que s’ha incorporat a la vida de la humanitat i ha estat el motiu que ha justificat l'activitat de bona part de la història de la humanitat: déus, nacions, corporacions, etc.
Un dels artífexs de la realitat imaginada ha estat Plató, el filòsof de l'antiga Grècia que, possiblement, més influència ha tingut en el pensament occidental, en clara competència amb el seu deixeble Aristòtil. Ell i els seus seguidors van desenvolupar el platonisme, també anomenat, realisme platònic. La base del qual és l’existència d’«universals». Els universals no tenen una existència física, sinó que existeixen en un sentit més ampli i abstracte. El concepte central del pensament platònic és la teoria de les idees: L'única existència veritable es troba en les idees, eternes, immutables, perfectes, de les quals els objectes particulars en són còpies imperfectes.
La metàfora de la caverna, és molt bona per explicar l’abstracció que és una de les capacitats de la ment humana. Davant d’una multitud d’objectes amb respatller que serveixen per a seure individualment, l’home ha arribat a definir-los amb una sola paraula: cadira. Això és l’abstracció. Existeixen cadires ben diferents com la Gaulino dissenyada per Òscar Tusquets, i la Cesca Chair dissenyada per Mercel Brauer que poden ser dos exemples de cadires ben diferents. Segons Plató aquestes no són més que còpies imperfectes d’una cadira immutable i perfecta que només existeix en el món de les idees. Una pura abstracció que ell en diu la realitat. Una realitat que només existeix en la ment, una realitat imaginada. D’això es dedueix que els universals de Plató només existeixen en la ment humana, com els números o les lletres.
En la seva obra, Sapiens, Yuval Noah Harari ens diu una cosa evident, una obvietat que val la pena no oblidar: «la veritable característica única del nostre llenguatge no és la capacitat de transmetre informació sobre els homes i els lleons, sinó la capacitat de transmetre informació sobre coses que no existeixen en absolut. Que nosaltres sapiguem, només els sàpiens poden parlar sobre unes entitats que no han vist, tocat ni olorat mai.» Perquè el món de les idees ho suporta tot, sigui real o fictici, sigui veritat, fals o directament mentida. La falsedat es diferencia de la mentida pel fet que una mentida té intenció d’enganyar, mentre que la falsedat pot ser fruit un error, d’una percepció equivocada, o d’un engany que ens han transmès i que hàgim donat per verídic. No podem assegurar que totes les realitats imaginades (déus, nacions i corporacions) siguin enganys o falsedats, però és innegable que poden ser-ho. I tots els sàpiens som susceptibles de ser enganyats. I com diu la locució llatina antiga «errare humanum est» (equivocar-se és humà, que en català hem convertit en, qui té boca, s’equivoca), i, pot ser que, quan més ens equivoquem més humans som.
Entre el llenguatge i el pensament hi ha una relació íntima. L’un condiciona l’altre i l’altre condiciona a l’un. Hi ha qui afirma que «no es pot pensar allò que no se sap dir» i, per contra, els pensadors inventen termes i expressions per poder donar forma a allò que pensen. Per això els idiomes van més enllà de la seva comesa de comunicació i acaben per ser un vehicle del pensament i d’una certa forma de concepció del cosmos. Un idioma acaba duent incorporada una càrrega ideològica.
Pot ser que sigui perquè m’agrada tocar de peus a terra, astrològicament vaig néixer sota un signe de terra, que el món de les idees sempre se m’ha fet llunyà i difícil d’entendre, i ara que hi estic entrant més a fons encara el veig més lluny del meu pensament. I amb això no vull dir que sigui ni millor ni pitjor que el pensament que em mou, simplement és diferent. I per a mi imaginat, especulatiu i, probablement, erroni. Per què ens hi hem aferrat d’aquesta manera? Per què bona part de l’activitat de la civilització està justificada per aquesta realitat imaginada?
[Entrada 403]
La majoria de les idees fonamentals de la ciència són senzilles, i per norma general, poden ser expressades en un llenguatge comprensible per a qualsevol persona.
Albert Einstein (1879–1955), físic
A la realitat objectiva hi ha evidències d’un espai de tres dimensions i que en aquest espai hi ha moviment, és a dir, hi ha objectes d’aquesta realitat que canvien de lloc, que es desplacen d’un lloc a un altre. L’home modern amb la seva capacitat d’abstracció ha estudiat aquest desplaçament, i ha vist que no sempre es produeix d’igual forma. En uns casos el canvi de lloc és molt ràpid, en altres no ho és tant. D'aquetes observación surten les idees de velocitat, acceleració, i molt especialment la idea del temps. El temps no és més que la entre relació la distància que recorre un objecte en desplaçar-se i la velocitat a la qual ho fa. La velocitat és perceptible, el temps no. La percepció humana del temps és relativa, no costa el mateix de passar una hora xalant com un infant que patint una situació desagradable o dolorosa.
El filòsof presocràtic, Heràclit d'Efes, va afirmar: Panta rei, tot flueix, tot es mou. Ara sabem que això és així, que tant al nivell micro hi ha partícules (de les molècules i àtoms) que es mouen, com al nivell macro els cossos del cel (nebuloses, constel·lacions, estrelles, planetes, etc.) estan en moviment constant. Mesurem els dies i els anys en funció del moviment del nostre planeta. I els rellotges, fins i tot els més moderns i sofisticats, utilitzen el moviment per mesurar el temps. Però el temps no existeix a la realitat objectiva, a la realitat perceptible, és un concepte que hem inventat per situar-nos dins d’aquest fluir continu del nostre univers.
Sense espai no hi ha moviment i sense moviment no percebríem l’espai, per tant, sense espai no hi ha temps i sense temps tampoc té sentit l’espai. Un ésser que estigués fora d’aquesta realitat espaitemps (o més ben dit, espai-moviment), no podria ser etern, no tindria temps, seria atemporal, és a dir, una altra cosa. I des del nostre punt de vista, no tindria existència. Potser per això, perquè a molts ens costa molt d’entendre l’existència d’un ésser que està fora de l’àmbit espai/temporal, Déu, ens resulta inconcebible. En canvi, si podem creure en allò que ens diu la ciència que basa les seves teories en evidències.
El temps flueix contínuament. El futur és allò que encara està per succeir i el present és un instant que percebem quan ja ha passat, resulta, doncs, que sempre vivim del passat, del que ja ha succeït, perquè el present se’ns escapa: tempus fugit. Si ens parem a pensar-ho, tot plegat ens genera inestabilitat, incertesa i inseguretat, però hem après a viure en aquesta realitat objectiva on el temps flueix i desapareix deixant només un rastre en la memòria. Memòria que es perd amb nosaltres. Un món on tot és perible, tot té un principi i un final, començant per la vida, la vida de les persones, i la pregunta és: per què existim? Quina és la raó de l’existència, l’atzar?
[Entrada 402]
De tots els qui no tenen res a dir, els més agradables són els qui ho fan en silenci.
Nicolas Chamfort (1741-1794), escriptor
Des que a començaments del segle XX que Albert Einstein va formular E=mc² (l’energia que pot desprendre un cos és igual al producte de la seva massa pel quadrat de la velocitat de llum) que sabem que de fet matèria i energia són intercanviables. Una idea que potser costa d’entendre, però salvant les distàncies conceptuals podríem fer un símil molt a l'abast de tothom basat en els estats de l’aigua: el gel és aigua sòlida, tot i que la majoria d’aigua del planeta actualment és líquida, a més, per sobre dels 100 °C l’aigua es transforma en un gas que en diem vapor d’aigua. Sigui en forma de gel, neu, aigua líquida o vapor, tot és aigua. De la mateixa manera i atès que la velocitat de la llum és constant (exactament 299.792.458 metres per segon), la matèria i l’energia també són dues formes d’una mateixa cosa, per a la qual no tenim nom.
El problema és que transformar matèria en energia o energia en matèria no és tan fàcil com fer passar l’aigua d’un estat a l’altre. De fet, com que no soc enginyer nuclear he de confessar que ignoro com fer-ho, però sé que l'energia atòmica surt d’aquí. Entre les realitats objectives hi trobem, doncs, aquesta dualitat matèria/energia.
La teoria del Big Bang es basa en el fet constatat que l’univers s’està expandint perquè s’ha observat que els objectes del cel s’estan separant. Aquest fet, l’expansió de l’univers, junt amb la dualitat matèria/energia, ha fet pensar que l’origen de l’univers podria ser una gran explosió. Una teoria que actualment és molt acceptada perquè encaixa molt bé amb aquests fets, però que no en tenim, encara, prou evidències.
Aquesta teoria planteja que l'Univers fou originat per una singularitat d'infinita densitat de matèria i/o energia que va explotar. Des de llavors l'espai s'ha anat expandint i els objectes que s'han anat formant s'han anat situant cada cop més lluny els uns dels altres.
Com es va originar aquesta singularitat? No se sap, però per entendre per on poden anar les coses dedicaré unes línies a parlar dels forats negres que s’han detectat a l’espai, i que encara són uns grans desconeguts. Es defineixen com a una concentració de matèria d'altíssima densitat, tal que la seva força gravitatòria és tan elevada que la velocitat d'alliberament és superior a la velocitat de la llum. En el centre d'un forat negre, segons prediu la relativitat general, hi ha sempre una singularitat, un punt de densitat i gravetat infinites que arriba a un volum nul i a un radi zero. No us sona a la singularitat que va donar origen alBig Bang?
Basat en tot això hi ha una teoria oscil·latòria. Aquesta parteix de la idea què hi haurà un moment que l’Univers deixarà d’expandir-se i, llavors, començarà a contraure’s (per la llei de la gravitació universal que Einstein va corregir amb la seva teoria de la relativitat general) i ho farà fins a tornar al seu origen, a la singularitat de densitat infinita. La idea d’aquesta teoria oscil·latòria és que llavors es produirà un nou «Big Bang», i tot tornarà a començar. D’aquesta manera, s’iniciaria un nou cicle d’expansió, contracció i explosió. Podria ser, doncs, que es tractés d’una oscil·lació infinita, sense fi ni principi, és a dir, eterna. En aquest cas no caldria una creació. Això ens presenta un món sense creador, però, d’on hauria sortit tot plegat? És el mateix que podríem plantejar-nos d’un ésser creador, d’on ha sortit el creador? Em costa creure en coses sobrenaturals, no en tenim cap evidència.
[Entrada 401]
Des de la Revolució Cognitiva, doncs, els sàpiens viuen en una realitat dual. D'una banda, la realitat objectiva de rius, arbres i lleons; de l'altra, la realitat imaginada de déus, nacions i corporacions.
Yuval Noah Harari (1976), historiador. Fragment de Sàpiens: Una breu història de la humanitat
Amb aquest text començo una sèrie orientada a intentar posar ordre al meu pensament. La meva experiència em diu que una manera de posar ordre en el pensament és intentar explicar-lo. A més, amb una mica de sort podria obrir un debat interessant que podria arribar a ser enriquidor si sabéssim evitar les creences personals i els dogmes, és a dir, les veritats indiscutibles. Amb creences, emocions i veritats indiscutibles (o dogmes) no veig possible un debat real.
Començaré pels elements més bàsics del meu coneixement i de les meves ignoràncies. Això darrer ho dic en plural perquè aquestes són moltes perquè ignoro molt més que no pas sé.
He de confessar que soc una persona de ciències. De molt petit em vaig sentir atret per la tecnologia. Els tramvies dels carrers de Barcelona em tenien fascinat. També pels ferrocarrils. I després d’adolescent vaig optar per l’estudi de la ciència i la tecnologia. El meu pensament es basa en aquests coneixements i en la idea aristotèlica que una afirmació científica necessita evidències.
La ciència és, actualment, un fet coral, fruit d’un debat permanent, que va desvelant a poc a poc noves veritats. Allò que un d’ells afirma, és rebatut o confirmat pels altres experts en aquella matèria. Això m’ho va fer entendre el professor de química que vaig tenir a primer de carrera, el Sr. Díaz. A ell també li dec haver entès de què va la química, cosa que cap dels meus professors del batxillerat havia aconseguit.
Bé, aquest professor feia un símil que podria servir per entendre què representa un avenç científic. Començava dient: imaginem que tenim un llum darrere d’un nombre no determinat i desconegut de vels i que cada vel estigués penjat com una cortina. Doncs bé, cada vegada que poguéssim descórrer una d’aquestes cortines ens donaria una miqueta més de claror. No sabríem quan lluny estem encara del llum, ni quantes cortines ens quedarien per descórrer. Per tant, encara no tindríem una idea fiable de com és aquest llum, però cada vegada que descorreguéssim una de les cortines tindríem una miqueta més d’idea de com és. Una idea que encara podria ser força equivocada, però una mica més encertada que aquella que teníem abans de treure el vel. Un avenç científic vindria a ser com treure un d’aquests vels. Desvelar vol dir això, mostrar allò que està amagat. A poc a poc la ciència, sense dogmes ni idees prefixades es va aproximant més a la llum de la veritat. Però no sabem, ni podem preveure, quin és el darrer vel, ni quan s'arribarà a descórrer-lo, si és que s'hi pot arribar. Així, doncs, a la ciència li passa el mateix que a la resta dels humans, que ignora més que pas sap.
Hi ha qui diu que la ciència és la nova religió, però la ciència no promet res ni té veritats absolutes, només és una recerca permanent de la veritat. D’altra banda, crec que es pot assegurar que la ciència diferencia clarament que és realitat objectiva (perquè se n’han trobat evidències) del que és realitat imaginada (perquè són pures teories pendents de refrendar amb evidències).
De fet, hi ha branques de la ciència que tracten només d’aquesta realitat imaginada, perquè intenten donar resposta a qüestions de les quals no se n’ha trobat evidències sòlides que refrendin cap de les diferents opcions o teories. Una d’aquestes branques és aquella que tracta sobre pensament, és a dir, la filosofia. Una ciència que va iniciar-se com a la recerca del coneixement de la realitat, però que va s'ha quedat en el món de l’especulació.
Evidentment, hi ha molts temes que m'agradaria tractar si me'n surto, com l’individu, el fet social i els models de societat que em semblen acceptables, el sentit de la vida, el concepte Déu i la seva possible existència, etc. Encara no tinc un pla perfilat, aniré improvisant sobre la marxa. Això comporta uns riscos que assumeixo i soc conscient que em poden obligar a reescriure els articles que ja hagi publicat. Que s’hi vol fer?
