Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

diumenge, 30 de novembre de 2014

La vida secreta de les paraules --- La vida secreta de las palabras

[Entrada 81]

La vida secreta de les paraules


Li he robat el títol a Isabel Coixet, malgrat que no volia parlar de la seva pel·lícula, sinó que volia comentar un altre tema. Fa pocs dies un amic meu i jo ens vam passar una estona discutint per una paraula i és una cosa que malauradament no era el primer cop que ho feia a la meva vida, amb ell i amb altres amics. De fet, són moltes les ocasions en què, per posar-nos d'acord, hem hagut de matisar el sentit de les paraules, hem hagut de posar-nos d'acord en el sentit de les paraules.

Són moltes les ciències que comencen la seva introducció, els seus fonaments, definint el que en diuen conceptes bàsics que no és més que donar un sentit precís, exacte, a determinades paraules.

Les paraules són l'eina que usem per a la comunicació. Està clar doncs que ens hem de posar d'acord en el seu significat. I per això no em dol passar-me hores per arribar a definir correctament el que estic dient, més ben dit, el que estic volent dir.

A més les paraules són vives ja que evolucionen i canvien de sentit. Els que estudien història ho saben bé, perquè en llegir un document antic es poden trobar paraules que avui dia usem en un determinat sentit i que en aquell moment, quan es va generar el document, en tenien un altre matisadament diferent, fins i tot completament diferent. Les paraules "tonto", idiota, imbècil, o subnormal, han estat en algun moment paraules usades per designar la disminució mental, però han acabat sent ofensives, perquè s'han usat per insultar.

Tot i parlant el mateix idioma no sempre tothom entén el mateix de les nostres paraules. Per això, quan comunicar-nos correctament esdevé important, matisar el sentit de les paraules pot ser importantíssim, fonamental.

Potser perquè les paraules tenen vida, i dins nostre una vida secreta, una vida que ningú controla.

Una abraçada.






La vida secreta de las palabras


Le he robado el título a Isabel Coixet, aunque no quería hablar de su película, sino que quería comentar otro tema. Hace pocos días un amigo mío y yo nos pasamos un rato discutiendo por una palabra y es algo que desgraciadamente no era la primera vez que lo hacía en mi vida, con él y con otros amigos. De hecho, son muchas las ocasiones en las que, para ponernos de acuerdo, hemos tenido que matizar el sentido de las palabras, hemos tenido que ponernos de acuerdo en el sentido de las palabras. N

Son muchas las ciencias que comienzan su introducción, sus fundamentos, definiendo lo que llaman conceptos básicos que no es más que dar un sentido preciso, exacto, a determinadas palabras.

Las palabras son la herramienta que usamos para la comunicación. Está claro pues que hay que ponerse de acuerdo en su significado. Y por eso no me duele pasarme horas para llegar a definir correctamente lo que estoy diciendo, mejor dicho, lo que estoy queriendo decir.

Además las palabras están vivas ya que evolucionan y cambian de sentido. Los que estudian historia lo saben bien, porque al leer un documento antiguo pueden hallar palabras que hoy en día usamos en un determinado sentido y que en aquel momento, cuando se generó el documento, tenían otro matizadamente diferente, incluso completamente diferente. Las palabras tonto, idiota, imbécil, o subnormal, han estado en algún momento palabras usadas para designar la disminución mental, pero han acabado siendo ofensivas, porque se han usado para insultar.

Aunque hablemos el mismo idioma no siempre todo el mundo entiende lo mismo de nuestras palabras. Por eso, cuando comunicarnos correctamente es importante, matizar el sentido de las palabras puede ser importantísimo, fundamental.

Quizás porque las palabras tienen vida, y dentro de nosotros una vida secreta, una vida que nadie controla.

Un abrazo.

dimecres, 26 de novembre de 2014

Zelotes

[Entrada 80]

Zelotes


A finals de setembre vaig comentar com el govern turc va aprofitar la primera guerra mundial per acabar amb les aspiracions de l'independentisme armeni amb un brutal genocidi (acabant amb el poble armeni s'acabaven les reivindicacions). "Qui recorda als armenis?".

Els Zelotes eren grups radicals religiosos del segle I a l'Israel fundats per Judes el Galileu l'any 6 dC. El seu objectiu era una Judea independent de l'Imperi Romà mitjançant la lluita armada tal com va succeir en la Gran Revolta Jueva del 66 dC durant la qual van prendre control de Jerusalem i van massacrar la guarnició romana. En el Nou Testament és conegut el capítol en el qual la llibertat de Barrabàs, un líder zelota pres, és preferida a la de Jesús de Natzaret, testificant la popularitat d'aquest moviment en la seva època. Aquest grup va estar actiu durant sis decennis i va ser un dels motors de la Primera Guerra Judeoromana entre el anys 66 i 73 dC.

Aquesta Gran Revolta va acabar quan les legions romanes assetjaren i destruïren Jerusalem, saquejaren i incendiaren el Temple de Jerusalem (l'any 70), van destruir les principals fortaleses jueves (especialment Massada, en l'any 73), i esclavitzaren o massacraren a gran part de la població jueva (s'estimen 1.100.000 morts i 97.000 esclaus). La destrucció del Temple de Jerusalem marca l'inici de la diàspora jueva que va rebre l'impuls definitiu amb la Segona Revolta Jueva.

La Segona Revolta Jueva tingué lloc 60 anys després a conseqüència de la prohibició de la circumcisió per l'emperador Adrià, i va aconseguir restablir un estat jueu independent durant tres anys. En aquesta revolta van morir 580.000 jueus i 50 pobles fortificats i 985 viles foren arrasades per les tropes romanes, inclosa Jerusalem (l'any 135 dC). Llavors Adrià, per eradicar el judaisme i evitar més revoltes, va prohibir la Torà i el calendari hebreu. Va executar els prominents savis jueus i va cremar les escriptures sagrades. El nom "Judea" es va substituir per "Síria Palaestina". Des de llavors, aquella terra ha estat anomenada "Palestina". De la mateixa manera, es va reconstruir Jerusalem amb el nom romà de "Aelia Capitolina", i als jueus se'ls va prohibir entrar-hi. Amb el que va aconseguir la dispersió definitiva de la població jueva.

Com podem veure hi ha hagut intents d'independència amb finals ben funestos.

Una abraçada.






Zelotes


A finales de septiembre comenté como el gobierno turco aprovechó la primera guerra mundial para acabar con las aspiraciones del independentismo armenio con un brutal genocidio (acabando con el pueblo armenio se terminaban las reivindicaciones). "¿Quien recuerda a los armenios?".

Los Zelotes eran grupos radicales religiosos del siglo I en Israel fundados por Judas el Galileo el año 6 dC. Su objetivo era una Judea independiente del Imperio Romano mediante la lucha armada tal como sucedió en la Gran Revuelta Judía del 66 dC durante la que tomaron control de Jerusalén y masacraron la guarnición romana. En el Nuevo Testamento es conocido el capítulo en la que la libertad de Barrabás, un líder zelota preso, es preferida a la de Jesús de Nazaret, atestiguando la popularidad de este movimiento en su época. Este grupo estuvo activo durante seis decenios y fue uno de los motores de la Primera Guerra Judeo-Romana entre años 66 y 73 dC.

Esta Gran Revuelta terminó cuando las legiones romanas asediaron y destruyeron Jerusalén, saquearon e incendiaron el Templo de Jerusalén (el año 70), destruyeron las principales fortalezas judías (especialmente Massada, en el año 73), y esclavizaron o masacraron a gran parte de la población judía (se estiman 1.100.000 muertos y 97.000 esclavos). La destrucción del Templo de Jerusalén marca el inicio de la diáspora judía que recibió el impulso definitivo con la Segunda Revuelta Judía.

La Segunda Revuelta Judía tuvo lugar 60 años después a consecuencia de la prohibición de la circuncisión por el emperador Adriano, y logró restablecer un estado judío independiente durante tres años. En esa revuelta murieron 580.000 judíos y 50 pueblos fortificados y 985 villas fueron arrasadas por las tropas romanas, incluida Jerusalén (el año 135 dC). Entonces Adriano, para erradicar el judaísmo y evitar más revueltas, prohibió la Torá y el calendario hebreo. Ejecutó a los prominentes sabios judíos y quemó las escrituras sagradas. El nombre "Judea" se sustituyó por "Siria Palaestina". Desde entonces, esa tierra ha sido llamada "Palestina". Del mismo modo, se reconstruyó Jerusalén con el nombre romano de "Aelia Capitolina", y a los judíos se les prohibió entrar en ella. Con lo que consiguió a la dispersión definitiva de la población judía.

Como podemos ver ha habido intentos de independencia con finales muy funestos.

Un abrazo.

dissabte, 22 de novembre de 2014

Oh! Europa

[Entrada 79]

Oh! Europa


He dubtat en titular aquest text si incloure'l o no com a epíleg d'aquesta sèrie de tres que vaig titular "La humanitat és un desastre" i que em va inspirar un cap de setmana a terres catalano-franceses, però la meva reflexió que, com veureu, acaba a França de nou, té més a veure amb la hipocresia que amb els mals de la nostra cobdícia i amb el sofriment que aquesta genera a través de les guerres que provoca.

La història ens diu que entre el principi del segle XVI i el final del XIX el 88% del territori del planeta ha estat sotmès d'una forma o una altra a algun dels imperis colonials europeus. El segle XX (entre 1914 i 1991) es caracteritza per les guerres, començant amb les dues grans guerres o guerres mundials que alguns asseguren que van ser una única guerra entre 1914 i 1945 amb un període de treva tensa entre 1918 i 1940. Guerra que alguns ja anomenen la segona guerra dels trenta anys, una guerra molt cruenta, la més cruenta de la història. La segona part del segle XX es caracteritza per la Guerra Freda (1945-1991) que va ser molt menys cruenta, encara que va haver enfrontaments bèl·lics gens menyspreables com el de Corea, o el de Vietnam.

Així que la història del món dels últims 400 anys està molt relacionada amb Europa on durant tots aquest anys s'ha fet una persecució sistemàtica dels jueus. Els primers grans imperis d'aquesta època van ser els d'Espanya i Portugal i els jueus sefardites (o jueus ibèrics) són una de les comunitats més importants de la diàspora jueva. La comunitat jueva, molt pròspera a l'edat mitjana, va ser expulsada pels Reis Catòlics al 1492 i perseguida per la Inquisició fins que aquesta va desaparèixer al segle XIX. Encara que a partir de llavors hi ha hagut intents d'aproximació a la comunitat sefardita, que gairebé va desaparèixer amb l'holocaust, ni tan sols el retorn a la democràcia va garantir la desaparició de la judeofòbia de la cultura espanyola on, segons diversos sondejos, encara avui en dia un terç dels espanyols sent rebuig pels jueus.

La judeofòbia era palesa a tot Europa i evident abans de la Gran Guerra, i tot i que l'holocaust va ser originat, promocionat i exportat pels nazis durant la Segona Guerra Mundial en la part ocupada per les tropes de III Reich, en certs llocs de l'est d'Europa com Hongria, Eslovàquia o Craocia els seus règims titella van realitzar els seus propis projectes criminals. A l'oest sens dubte els nazis no podrien haver fet el que van fer a Holanda, Bèlgica o Noruega sense la col·laboració de la població local. L'únic lloc on no van comptar amb aquesta col·laboració va ser a Dinamarca on els jueus van sobreviure. Però en tots aquests casos de l'Europa de l'oest, amb una única excepció, les ordres venien dels alemanys. Fins i tot Suïssa va col·laborar amb el III Reich en la seva persecució dels jueus i va intentar beneficiar-se'n econòmicament.

Els jueus d'aquests països que van tornar a casa seva després de la Segona Guerra Mundial van ser, en general, mal acollits, per una banda hi va haver resistència a tornar-los les seves propietats, i per l'altre també n'hi va haver a reconèixer que havien estat víctimes de guerra i per deixar-los acollir-se als beneficis que això donava dret. La majoria, inclosa Alemanya, va intentar tirar terra sobre de l'holocaust i no va ser fins als 60 quan això va començar a canviar ja que les generacions que no havien viscut la guerra van començar a interessar-se pel tema i en posar llum sobre el que realment havia passat (en això va jugar bon paper una minisèrie televisiva anomenada així Holocaust). I no va ser fins als anys noranta quan el reconeixement internacional va començar a generalitzar-se.

Stalin també va participar a la persecució dels jueus. La seva judeofòbia es va posar de manifest en les purgues dels anys 20-30 i va reaparèixer amb força en la dècada dels 40. No entro en detalls però només diré que es xifra en 750.000 els ciutadans de l'estat d'Israel que són d'origen rus.

L'estat de l'oest europeu, que va ser l'única excepció, i que va prendre la iniciativa a l'holocaust jueu sense que ningú li ho exigís va ser l'estat francès amb seu a Vichy, el règim del qual, presidit pel Mariscal Pétain, estava legitimat per l'Assemblea de la República. No només va col·laborar amb els nazis sinó que va prendre la iniciativa i va entregar els jueus francesos als alemanys a París perquè fossin traslladats a Auschwitz. Fets que la República Francesa va ocultar el 1945 i no va reconèixer fins a l'any 1995, amb la boca petita, tot i que ja en els anys 60-70 els historiadors, no francesos per descomptat, tenien proves d'aquestes accions del govern de Vichy, del qual havia estat funcionari François Mitterrand... Com han de disculpar-se pel d'Argelers?

Una abraçada.






Oh! Europa


He dudado al titular este texto si incluirlo o no como epílogo de esa serie de tres que titulé "La humanidad es un desastre" y que me inspiró un fin de semana en tierras catalano-francesas, pero mi reflexión que, como veréis, acaba en Francia de nuevo, tiene más que ver con la hipocresía que con los males de nuestra codicia y con el sufrimiento que esta genera a través de las guerras que provoca.

La historia nos dice que entre el principio del siglo XVI y el final del XIX el 88% del territorio del planeta ha estado sometido de una forma u otra a alguno de los imperios coloniales europeos. El siglo XX (entre 1914 y 1991) se caracteriza por las guerras, empezando con las dos grandes guerras o guerras mundiales que algunos aseguran que fueron una única guerra entre 1914 y 1945 con un período de tregua tensa entre 1918 i 1940. Guerra que algunos ya llaman la segunda guerra de los treinta años, una guerra muy cruenta, la más cruenta de la historia. La segunda parte del siglo XX se caracteriza por la Guerra Fría (1945-1991) que fue mucho menos cruenta, aunque hubo enfrentamientos bélicos nada despreciables como el de Corea, o el de Vietnam.

Así que en la historia del mundo de los últimos 400 años está muy relacionada con Europa. Los primeros grandes imperios de esa época fueron los de España y Portugal, y los últimos Estados Unidos (excolonia de Gran Bretaña) y la URSS, cuya metrópolis fue Rusia. Una de las constantes de esos años ha sido la persecución de los judíos.

Así que la historia del mundo de los últimos 400 años está muy relacionada con Europa donde durante todos estos años se ha hecho una persecución sistemática de los judíos. Los primeros grandes imperios de esa época fueron los de España y Portugal y los judíos sefardíes (o judíos ibéricos) son una de las comunidades más importantes de la diáspora judía. La comunidad judía, muy próspera en la Edad Media, fue expulsada por los Reyes Católicos al 1492 y perseguida por la Inquisición hasta que ésta desapareció en el siglo XIX. Aunque a partir de entonces ha habido intentos de aproximación a la comunidad sefardita, que casi desapareció en el holocausto, ni siquiera el retorno a la democracia garantizó la desaparición de la judiofobia de la cultura española donde, según diversos sondeos, aún hoy en día un tercio de los españoles siente rechazo por los judíos.

La judiofobia era patente en toda Europa y evidente antes de la Gran Guerra, y aunque el holocausto fue originado, promocionado y exportado por los nazis durante la Segunda Guerra Mundial, en la parte ocupada por las tropas de III Reich, en ciertos lugares del este de Europa como Hungría, Eslovaquia o Craocia sus regímenes títere realizaron sus propios proyectos criminales. En el oeste sin duda los nazis no podrían haber hecho lo que hicieron en Holanda, Bélgica o Noruega sin la colaboración de la población local. El único lugar donde no contaron con esa colaboración fue Dinamarca donde los judíos sobrevivieron. Pero en todos esos casos de la Europa del oeste, con una única excepción, las ordenes venían de los alemanes. Incluso Suiza colaboró con el III Reich en su persecución de los judíos y intentó beneficiarse económicamente de ello.

Los judíos de esos países que volvieron a sus casas después de la Segunda Guerra Mundial fueron, en general, mal acogidos, por una lado hubo resistencia a devolverles sus propiedades, y por el otro también la hubo en reconocer que habían sido víctimas de guerra y para dejarles acogerse a los beneficios a que eso daba derecho. La mayoría, incluida Alemania, intentó echar tierra encima del holocausto y no fue hasta los 60 cuando eso empezó a cambiar ya que las generaciones que no habían vivido la guerra empezaron a interesarse por el tema y a poner luz sobre lo que realmente había ocurrido (en eso jugó buen papel una miniserie televisiva llamada así Holocausto). Y no fue hasta los años noventa cuando el reconocimiento internacional empezó a generalizarse.

Stalin también participó en la persecución de los judíos. Su judiofobia se puso de manifiesto en las purgas de los años 20-30 y reapareció con fuerza en la década de los 40. No entro en detalles pero solo diré que se cifra en 750.000 los ciudadanos del estado de Israel que son de origen ruso.

El estado del oeste europeo, que fue la única excepción, y que tomo la iniciativa en el holocausto judío sin que nadie se lo exigiera fue el estado francés con sede en Vichy, cuyo régimen, presidido por el Mariscal Pétain, estaba legitimado por la Asamblea de la República. No solo colaboro con los nazis sino que tomó la iniciativa y entrego los judíos franceses a los alemanes en París para que fueran trasladados a Auschwitz. Hechos que la República Francesa ocultó en 1945 y no reconoció hasta el año 1995, con la boca pequeña, a pesar de que ya en los años 60-70 los historiadores, no franceses por supuesto, tenían pruebas de esas acciones del gobierno de Vichy, del que había sido funcionario François Mitterrand... ¿Como van a disculpar-se por lo de Argelers?

Un abrazo.

dimarts, 18 de novembre de 2014

La humanitat és un desastre (i 3) --- La humanidad es un desastre (y 3)

[Entrada 78]

La humanitat és un desastre (i 3)


[Ve de La humanitat és un desastre (2) i La humanitat és un desastre (1)]

Llavors no hi havia UNHCR/ACNUR per fer-se càrrec dels camps de refugiats , però un grup de pacifistes cristians suïssos havia creat una ONG que es feia dir Servei Civil Internacional. Aquesta organització es va decidir a muntar una maternitat a la zona per intentar salvar els nadons d'aquells camps. Aquesta va ser la Maternitat Suïssa d'Elna. Allà hi van néixer 597 nens que no haurien sobreviscut en d'altra manera. D'aquests nens s'estima que uns 400 eren fills dels refugiats espanyols i la resta fills de jueus fugitius de la persecució nazi. La directora de la maternitat, una mestre d'uns 25 anys, va amagar els nens jueus dels ulls dels nazis enregistrant-los amb noms espanyols, cosa que dificulta ara puguem saber l'origen real d'aquells nens. Aquesta noia, l'Elisabeth Eidenbenz, es feia dir "señorita Isabel". Les dones que van poder gaudir de les atencions d'aquesta organització van sentir-se al paradís.

Hi ha un llibre titulat La maternitat d'Elna que explica aquests fets i que ha tingut força èxit, especialment a Catalunya. Ara es planteja de fer-ne una pel·lícula, però els gran directors i productors cinematogràfics no accepten el projecte perquè temen la reacció del govern francès.

Antonio Machado, la seva mare, el seu germà José i l'esposa d'aquest eren a Barcelona al gener de 1939 sota la protecció del govern de la República Espanyola. Van haver de marxar cap a França junt amb el govern que els protegia. Van sortir de Barcelona en un automòbil que els facilità la Generalitat catalana, però quan el cotxe es va quedar sense combustible van haver de seguir a peu. El gran poeta, Don Antonio com li deien molts, tenia problemes amb els peus cosa que li dificultava caminar. Només duien un petit paraigües per als quatre i van haver de fer un llarg recorregut a peu, sota el fred i la pluja, fins a Portbou on els esperaven uns salconduits i bitllets de tren per seguir viatge fins a París, però no se sap ben bé perquè van baixar del tren a Cotlliure on van morir de pulmonia, amb pocs dies de diferència, el poeta i la seva mare, sens dubte deguda al cansament, el fred i la pluja que els va acompanyar els seus darrers dies a territori espanyol. Aquest home de reconegut prestigi va haver d'esperar més de 19 anys, fins al 15 de juliol de 1958, per disposar d'una tomba pròpia on descansar junt a la seva mare. Va ser Pau Casals qui va iniciar una col·lecta internacional per finançar-li la tomba. Fa poc algú va deixar una nota en un tall de paper entre les flors que hi ha sempre sobre aquesta tomba on hi deia: "Don Antonio: No tenga prisa en volver. Mandan los mismos".

Malgrat la heroïcitat de la "señorita Isabel", de l'actuació meravellosa de la Maternitat d'Elna, actuació que no hauria tingut sentit sense les actuacions inhumanes de les guerres que l'envoltaren moriren moltes persones ens aquests camps de concentració francesos. És la crueltat d'aquests fets no són més que unes poques anècdotes, que no són, ni de lluny, les més esgarrifoses ni les més lamentables de la crueltat humana, però sí, he de confessar, que m'han omplert els ull de llàgrimes, perquè som molts els de la meva generació que som fills de gent que com Machado i molts altres, van haver de marxar a França fugint de les represàlies feixistes. Molts d'ells van sobreviure en aquests falsos camps de refugiats. Hom pot pensar que Ruanda o Vietnam són molt lluny i no tenen res veure amb nosaltres, però no és cert ja que si un ho pensa bé s'adona que és la mateixa especie humana a la que pertanyem tots, que té més de 200.000 anys d'existència, la que és un veritable desastre des fa uns 10.000 anys en què van aparèixer els primers exercits, en què vam començar a escriure i a deixar constància de la nostra història.

Una abraçada






La humanidad es un desastre (y 3)


[Viene de La humanidad es un desastre (2) i La humanidad es un desastre (1)]

Entonces no había UNHCR/ACNUR para hacerse cargo de los campos de refugiados, pero un grupo de pacifistas cristianos suizos había creado una ONG que se hacía llamar Servicio Civil Internacional. Esta organización se decidió a montar una maternidad en la zona para intentar salvar a los bebés de aquellos campos. Esta fue la Maternidad Suiza de Elna. Allí nacieron 597 niños que no habrían sobrevivido en de otra manera. De estos niños se estima que unos 400 eran hijos de los refugiados españoles y el resto hijos de judíos fugitivos de la persecución nazi. La directora de la maternidad, una maestro de unos 25 años, escondió los niños judíos de los ojos de los nazis registrándoles con nombres españoles, lo que dificulta ahora podamos saber el origen real de aquellos niños. Esa chica, Elisabeth Eidenbenz, se hacía llamar "señorita Isabel". Las mujeres que pudieron disfrutar de las atenciones de esta organización se sintieron en el paraíso.

Hay un libro titulado La maternidad de Elna que cuenta estos hechos i que ha tenido bastante éxito, especialmente en Cataluña. Ahora se plantea de hacer de él una película, pero los grandes directores y productores cinematográficos no aceptan el proyecto porque temen la reacción del gobierno francés.

Antonio Machado, su madre, su hermano José y la esposa de éste estaban en Barcelona en enero de 1939 bajo la protección del gobierno de la República Española. Tuvieron que irse a Francia junto con el gobierno que los protegía. Salieron de Barcelona en un automóvil que les facilitó la Generalitat catalana, pero cuando el coche se quedó sin combustible tuvieron que seguir a pie. El gran poeta, Don Antonio como le llamaban muchos, tenía problemas con los pies lo que le dificultaba caminar. Sólo llevaban un pequeño paraguas para los cuatro y tuvieron que hacer un largo recorrido a pie, bajo el frío y la lluvia, hasta Portbou donde los esperaban unos salvoconductos y billetes de tren para seguir viaje hasta París, pero no se sabe muy bien porque bajaron del tren en Cotlliure donde murieron de pulmonía, con pocos días de diferencia el poeta y su madre, sin duda debida al cansancio, el frío y la lluvia que les acompañó sus últimos días en territorio español. Este hombre de reconocido prestigio tuvo que esperar más de 19 años, hasta el 15 de julio de 1958, para disponer de una tumba propia donde descansar junto a su madre. Fue Pau Casals quien inició una colecta internacional para financiarle la tumba. Hace poco alguien dejó una nota en un corte de papel entre las flores que hay siempre sobre esa tumba donde decía: "Don Antonio: No tenga prisa en volver. Mandan los mismos".

A pesar de la heroicidad de la "señorita Isabel", de la actuación maravillosa de la Maternidad de Elna, actuación que no habría tenido sentido sin las actuaciones inhumanas de las guerras que le rodearon murieron muchas personas nos estos campos de concentración franceses. Es la crueldad de esos hechos no son más que unas pocas anécdotas, que no son, ni de lejos, las más espeluznantes ni las más lamentables de la crueldad humana, pero sí, he de confesar, que me han llenado los ojos de lágrimas, porque somos muchos los de mi generación que somos hijos de gente que como Machado y muchos otros, tuvieron que marchar a Francia huyendo de las represalias fascistas. Muchos de ellos sobrevivieron en esos falsos campos de refugiados. Se puede pensar que Ruanda o Vietnam están muy lejos y no tienen nada que ver con nosotros, pero no es cierto ya que si uno lo piensa bien se da cuenta de que es la misma especie humana a la que pertenecemos todos, que tiene más de 200.000 años de existencia, la que es un verdadero desastre desde hace unos 10.000 años en que aparecieron los primeros ejercidos, en que empezamos a escribir y a dejar constancia de nuestra historia.

Un abrazo

divendres, 14 de novembre de 2014

La humanitat és un desastre (2) --- La humanidad es un desastre (2)

[Entrada 77]

La humanitat és un desastre (2)


[Ve de La humanitat és un desastre (1)]

El 21 de gener de 1939 Juan Negrín (president de la República Espanyola) informava a Lluís Companys (President de la Generalitat de Catalunya) de la conveniència d'abandonar Barcelona, que seria ocupada per les tropes feixistes el 26 de gener. En aquell moment es va iniciar una fugida desordenada del civils i militars cap a el sud de França. L'escassesa de combustibles fa que la majoria d'aquests fugitius arribés a la frontera a peu, malgrat que una part d'ells havien sortit de Barcelona en automòbil, però a mig camí es van quedar sense combustible. Segons expliquen els cronistes feia força fred i plovia amb insistència.

El govern francès havia demanat a Negrín una estimació dels refugiats que haurien d'acollir en aquesta retirada. Negrín va donar la xifra 50.000 persones, incloses les tropes derrotades. La realitat va multiplicar per 10 aquesta xifra la qual cosa va desbordar tot el que els francesos hageussin pogut preparar.

En un primer moment només van donar acollida als que tenien un destí concret dins de França, és a dir als que tenien papers. Davant la pressió que hi havia a les fronteres es va deixar passar als civils, amb prioritat a vells, dones i nens. Finalment van obrir les fronteres a tots, però tement que el que poguessin fer aquest soldats (com ara saquejos o altres abusos) els van desarmar sistemàticament. Van situar tropes colonials (amb soldats sud-saharians) entre la Guingueta d'Ix (tocant a Puigcerdà) i Portbou i van fer anar, al crit de "Allez! Allez!", a tots els que no tenien "papiers" seguint la conca el riu Tec avall fins a la platja d'Argelers on hi van improvisar uns camps d'acollida. El camp d'Argelers va ser el primer d'aquests camps d'acollida de refugiats, que en realitat eren en tots els sentits, camps de concentració. No s'havia previst res per a l'acolliment dels exiliats i al principi, només els abrigava la sorra de la platja i la roba que portaven. Poc després es van obrir altres camps a les platges properes de Sant Cebrià, El Barcarès, Bram i Ribesaltes. Aquests camps van ser tancats l'any 1944, quan el nazis es van endur la gent que hi quedaven als seus camps d'extermini. Bé això no és exacte, el camp de Ribesaltes encara és obert i avui acull els immigrants sense papers, o hauria d'haver dit "encara acull"?

Aquests camps no van tenir tanques (reixats) fins passats dos o tres dies i els refugiats no van disposar de sostres fins a uns quants mesos després al final de l'estiu de 1939, que van ser autèntiques barraques de suburbi que no tenien res a veure amb els barracons dels camps de concentració nazis que hem vist a les pel·lícules, sinó que eren una cosa ínfima, més semblant al que es veu als suburbis més miserables. Un detall important són les dones que van arribar embarassades, i les que es van quedar embarassades durant el seu captiveri.

Hi havia tres opcions per sortir dels camps. 1) Aconseguir una feina a França que li garantís la subsistència, 2) Tornar a Espanya, cosa complicada ja que molts dels que tornaven eren víctimes de represàlies i tancats en els camps de concentració franquistes llevat que disposessin d'un bon aval d'algun addicte al règim. 3) Emigrar a un altre país, normalment de l'Amèrica Llatina, cosa que costava uns diners que aquests refugiats en general no tenien.

Sota el fred i la pluja, sense cap aixoplug, a la sorra de la platja les malalties, els polls, les puces i les rates (que van aparèixer de seguida) eren abundants. La mortalitat entre aquella gent que havien passat 3 anys de guerra i fam, i que havien caminat quilòmetres i quilòmetres sota el fred i la pluja, va ser elevada. Conten que hi havia gent, que per desparassitar-se, es banyava nua al mar en ple hivern. Els nens que van néixer en aquelles condicions morien de gana als 15 dies d'haver nascut ja que a les mares desnodrides i febles no els pujava la llet, no tenien llet per alimentar-los. Alguna d'aquelles dones que van veure morir al seu nadó plorant de gana als seus braços es va suïcidar ofegant-se voluntàriament al mar.

Continuarà...

Una abraçada






La humanidad es un desastre (2)


[Viene de La humanidad es un desastre (1)]

El 21 de enero de 1939 Juan Negrín (presidente de la República Española) informaba a Lluís Companys (Presidente de la Generalidad de Cataluña) de la conveniencia de abandonar Barcelona, que sería ocupada por las tropas facistas el 26 de enero. En ese momento se inició una huida desordenada del civiles y militares hacia el sur de Francia. La escasez de combustibles hace que la mayoría de esos fugitivos llegara a la frontera a pie, a pesar de que una parte de ellos habían salido de Barcelona en automóvil, pero a medio camino se quedaron sin combustible. Según cuentan los cronistas hacía mucho frío y llovía con insistencia.

El gobierno francés había pedido a Negrín una estimación de los refugiados que deberían acoger en esta retirada. Negrín dio la cifra 50.000 personas, incluidas las tropas derrotadas. La realidad multiplicó por 10 esa cifra lo que desbordó todo lo que los franceses habieran podido preparar.

En un primer momento solo acogieron a los que tenían un destino concreto dentro de Francia, es decir los que tenían papeles. Ante la presión que había en las fronteras se dejó pasar a los civiles, con prioridad a ancianos, mujeres y niños. Finalmente abrieron las fronteras a todos, pero temiendo que lo que pudieran hacer esos soldados (como saqueos u otros abusos) los desarmaron sistemáticamente. Situaron tropas coloniales (con soldados sur-saharianos) entre Bourg-Madame (cerca de Puigcerdà) y Portbou e hicieron ir, al grito de "Allez! Allez!", a todos los que no tenían "papiers" bajando por la cuenca del río Tec hasta la playa de Argelers donde improvisaron unos campos de acogida. El campo de Argelers fue el primero de estos campos de acogida de refugiados, que en realidad eran en todos los sentidos, campos de concentración. No se había previsto nada para la acogida de los exiliados y al principio, sólo los abrigaba la arena de la playa y la ropa que llevaban. Poco después se abrieron otros campos en las playas cercanas de Sant Cebrià, El Barcarès, Bram y Ribesaltes. Estos campos fueron cerrados en 1944, cuando el nazis se llevaron la gente que quedaban a sus campos de exterminio. Bueno esto no es exacto, el campo de Ribesaltes aún está abierto y hoy acoge a los inmigrantes sin papeles, ¿o debería haber dicho "aún acoge"?

Esos campos no tuvieron vallas (alambradas) hasta pasados dos o tres días y los refugiados no dispusieron de techos hasta unos meses después, al final del verano de 1939, que fueron auténticas barracas de suburbio que no tenían nada que ver con los barracones de los campos de concentración nazis que hemos visto en las películas, sino que eran algo ínfima, más parecido al que se ve en los suburbios más miserables. Un detalle importante son las mujeres que llegaron embarazadas, y las que se quedaron embarazadas durante su cautiverio.

Había tres opciones para salir de los campos. 1) Conseguir un trabajo en Francia que le garantizase la subsistencia, 2) Volver a España, cosa que era complicada ya que muchos de los que volvían eran víctimas de represalias y encerrados en los campos de concentración franquistas, salvo que dispusieran de un buen aval de algún adicto al régimen. 3) Emigrar a otro país, normalmente de América Latina, lo que costaba un dinero que estos refugiados en general no tenían.

Bajo el frío y la lluvia, sin cobijo, en la arena de la playa las enfermedades, los piojos, las pulgas y las ratas (que aparecieron enseguida) eran abundantes. La mortalidad entre aquella gente que habían pasado 3 años de guerra y hambre, y que habían caminado kilómetros y kilómetros bajo el frío y la lluvia, fue elevada. Cuentan que había gente, que para desparasitarse a, se bañaba desnuda en el mar en pleno invierno. Los niños que nacieron en aquellas condiciones morían de hambre a los 15 días de haber nacido ya que a las madres desnutridas y débiles no les subía la leche, no tenían leche para alimentarlos. Alguna de aquellas mujeres que vieron morir a su bebé llorando en sus brazos se suicidó ahogándose voluntariamente al mar.

Continuará...

Un abrazo

dilluns, 10 de novembre de 2014

La humanitat és un desastre (1) --- La humanidad es un desastre (1)

[Entrada 76]

La humanitat és un desastre (1)


En el moment en què començo a escriure això Catalunya és una festa de la democràcia. Per sobre dels noms propis i de les sigles dels partits, per sobre de les imposicions del govern de Madrid, votem en una lluita per decidir del nostre futur com a nació. Però aquest no és el tema que ha motivat aquest títol, són les coses que he fet, que he viscut les darreres 28 hores les que han motivat aquests text que he repartit en 3 posts per no allargar-me excessivament.

Vaig anar a veure el documental titulat The Salt of the Earth (La sal de la Tierra) que en Wim Wenders i en Juliano Ribeiro Salgado han dedicat al fotògraf brasiler Sebastião Salgado (que és el pare d'en Juliano Ribeiro, ja deveu saber que el primer cognom dels brasilers és el de sa mare). Aquest és primer fet. El segon és d'un llibre de Christian G. Appy: La guerra de Vietnam, en concret el capítol 24, titulat May Lai. El tercer fet és una visita al sud de França, en concret a Argelers (en francès Argelès-sur-Mer), Cotlliure (en francès Collioure) i a Elna (en francès Elne).

La frase que dóna títol en aquest text l'he treta del que diu Sebastião Salgado en el documental: La especie humana és un desastre. Salgado en la seva vida professional com a fotògraf va viure entre d'altres coses les conseqüències de les sequeres a Etiòpia dels anys 70, els fets de Iugoslàvia dels 90 i sobre el genocidis de tutsis i hutus a Ruanda també als 90. Va quedar tan afectat per aquests darrers fets, els de Ruanda, que va abandonar la fotografia periodística per tornar a la seva terra, Minas Gerais al Brasil i dedicar-se a la recuperació ecològica de la hisenda del seu avi. És en aquest moment, amb la tornada al Brasil, quan en el documental es narra com l'afecten els fets de Ruanda, que Salgado pronuncia, i repeteix amb insistència, la frase en què assegura que la especie humana és un desastre.

El 16 de maig de 1986, uns soldats de l'exercit dels EEUU van assassinar uns 500 civils vietnamites, desarmats, a May Lai-4, un llogaret de la població de Son My, a la província de Quang Ngai. Va ser una massacre lenta que va durar hores, tantes que els soldats van fer pauses per menjar i fumar. No van rebre cap tret hostil. Aquests fets van ser presentats com una captura d'enemics pels oficials que van comandar els fets, però la insistència d'un veterà que coneixia els fets d'oïdes i que els va denunciar en una carta que va trametre al Pentàgon, al Departament d'Estat, a l'Estat Major i als líders del Congrés va forçar una investigació que va dur a la detenció d'un tinent de l'exercit nord-americà. Aquest va ser l'únic que va ser condemnat per aquells fets quan hi ha evidències de què la responsabilitat d'aquella sanguinària massacre no havia estat comandada exclusivament per ell, sinó que hi havia implicat algun/s dels seus superiors. La premsa va ignorar durant mesos la notícia fins que una petita agència de notícies la va difondre per tot el món i els nord-americans van prendre consciència de les atrocitats que estava fent el seu exercit a Vietnam.

Continuarà...

Una abraçada






La humanidad es un desastre (1)


En el momento en que empiezo a escribir esto Cataluña es una fiesta de la democracia. Por encima de los nombres propios y de las siglas de los partidos, por encima de las imposiciones del gobierno de Madrid, votamos en una lucha para decidir nuestro futuro como nación. Pero este no es el tema que ha motivado este título, son las cosas que he hecho, que he vivido las últimas 28 horas las que han motivado este texto que he repartido en 3 posts para no alargarme excesivamente.

Fui a ver el documental titulado The Salt of the Earth (La sal de la Tierra) que Wim Wenders y Juliano Ribeiro Salgado han dedicado al fotógrafo brasileño Sebastião Salgado (que es el padre de Juliano Ribeiro, ya debéis saber que el primer apellido de los brasileños es el de su madre). Este es primer hecho. El segundo es de un libro de Christian G. Appy: La guerra de Vietnam, en concreto el capítulo 24, titulado May Lai. El tercer hecho es una visita al sur de Francia, en concreto a Argelers (en francés Argelès-sur-Mer), a Cotlliure (en francés Collioure) y a Elna (en francés Elne).

La frase que da título a este texto la he sacado de lo que dice Sebastião Salgado en el documental: La especie humana es un desastre. Salgado en su vida profesional como fotógrafo vivió entre otras cosas las consecuencias de las sequías en Etiopía de los años 70, los hechos de Yugoslavia en los 90 y sobre el genocidios de tutsis y hutus en Ruanda también en los 90. Quedó tan afectado por estos últimos hechos, los de Ruanda, que abandonó la fotografía periodística para volver a su tierra, Minas Gerais en Brasil y dedicarse a la recuperación ecológica de la hacienda de su abuelo. Es en este momento, con la vuelta en Brasil, cuando en el documental se narra cómo le afectan los hechos de Ruanda, que Salgado pronuncia, y repite con insistencia, la frase en la que asegura que la especie humana es un desastre.

El 16 de mayo de 1986, unos soldados del ejercito de los EEUU asesinaron a unos 500 civiles vietnamitas, desarmados, en May Lai-4, una aldea de la población de Son My, en la provincia de Quang Ngai. Fue una masacre lenta que duró horas, tantas que los soldados hicieron pausas para comer y fumar. No recibieron ningún disparo hostil. Esos hechos fueron presentados como una captura de enemigos por los oficiales que comandaron los hechos, pero la insistencia de un veterano que conocía los hechos de oídas y que los denunció en una carta que envió al Pentágono, al Departamento de estado, al Estado Mayor y a los líderes del Congreso forzó una investigación que llevó a la detención de un teniente del ejército estadounidense. Este fue el único que fue condenado por aquellos hechos cuando hay evidencias de que la responsabilidad de aquella sanguinaria masacre no había sido comandada exclusivamente por él, sino que había implicado alguno/s de sus superiores. La prensa ignoró durante meses la noticia hasta que una pequeña agencia de noticias la difundió por todo el mundo y los estadounidenses tomaron conciencia de las atrocidades que estaba cometiendo su ejército en Vietnam.

Continuará...

Un abrazo

dijous, 6 de novembre de 2014

Cobdícia --- Codicia

[Entrada 75]

Cobdícia


Que la cobdícia, el desig vehement de riquesa, sigui un pecat capital no em diu res, també ho és la luxúria i per a mi el desig sexual és una cosa natural i fins i tot saludable. Em sembla clar que la repressió del desig sexual ens fa mal, i que en canvi una pràctica sexual més lliure i oberta és força millor per a la nostra salut física i mental. Per contra la cobdícia descontrolada fa força més mal que bé.

Segons sembla la cobdícia forma part dels nostres instints de supervivència i ha estat un dels elements del nostre èxit com a especie animal, però em temo que duta a l'extrem, descontrolada, pot complicar força el nostre futur com a especie.

Cada dia la riquesa disponible al planeta està en mans de menys persones i aquestes persones cada dia són més riques i cosa que va a expenses d'altres que cada dia són més pobres. Per això la misèria creix sense parar en especial al món occidental. Els pobres no tenen diners per comprar i per tant el consum baixa. Si el consum baixa les fabriques han de reduir la seva producció i per tant tan poden haver de reduir la plantilla o que hagin de tancar, cosa que genera nous aturats que seran nous candidats a caure en risc de pobresa. Aquest cercle viciós que només es pot trencar amb una bona redistribució de la riquesa, és a dir, amb la intervenció dels estats.

D'altre banda la globalització ha deixat els estats indefensos davant de l'oligarquia financera (i antidemocràtica, afegeix Piketty) ja que els obliguen a comportaments que només afavoreixen en aquesta oligarquia, com avantatges fiscals o la reducció del deute. Si només afavoreixen en aquesta oligarquia vol dir que ens perjudiquen als altres. A més, aquesta oligarquia pot forçar crisis econòmiques per aconseguir efectes que desitgen, com acabar amb el que se n'ha dit la societat del benestar, és a dir, amb l'ensenyament, la sanitat i altres serveis públics, és a dir, a l'abast de tots; i amb la redistribució de la riquesa i l'oci.

El creixement econòmic és una cosa limitada, només es pot créixer fins un punt determinat, no podem basar-nos en això, no tenim més remei que buscar sistemes sostenibles, però això no és de l'interès d'aquesta oligarquia financera (i antidemocràtica). Els experts diuen que el sistema està esgotat, que cal canviar-lo. Però, serem capaços de fer-ho democràticament? Pacíficament? Ens permetrà aquesta oligarquia el canvi incruent? Els ho permetrà la seva cobdícia?

Una abraçada






Codicia


Que la codicia, el deseo vehemente de riqueza, sea un pecado capital no me dice nada, también lo es la lujuria y para mí el deseo sexual es algo natural e incluso saludable. Me parece claro que la represión del deseo sexual nos hace daño, y que en cambio una práctica sexual más libre y abierta es bastante mejor para nuestra salud física y mental. Por el contrario la codicia descontrolada nos perjudica bastante más que nos beneficia.

Al parecer la codicia forma parte de nuestros instintos de supervivencia y ha sido uno de los elementos de nuestro éxito como especie animal, pero me temo que llevada al extremo, descontrolada, puede complicar bastante nuestro futuro como especie.

Cada día la riqueza disponible en el planeta está en manos de menos personas y esas personas cada día son más ricas lo cual va a expensas de otros que cada día son más pobres. Por eso la miseria crece sin parar en especial en el mundo occidental. Los pobres no tienen dinero para comprar y por tanto el consumo baja. Si el consumo baja las fabricas deben reducir su producción y por lo tanto puede que tengan que reducir la plantilla o que tengan que cerrar, lo cual genera nuevos parados que seran nuevos candidatos a caer en riesgo de pobreza. Este círculo vicioso que sólo puede romperse con una buena redistribución de la riqueza, es decir, con la intervención de los estados.

Por otro lado la globalización ha dejado los estados indefensos ante la oligarquía financiera (y antidemocrática, añade Piketty) ya que los obligan a comportamientos que sólo favorecen a esa oligarquía, como ventajas fiscales o la reducción de la deuda. Si sólo favorecen a esa oligarquía significa que nos perjudican a los demás. Además esa oligarquía puede forzar crisis económicas para conseguir efectos que desean, como acabar con lo que se ha llamado la sociedad del bienestar, es decir, con la enseñanza, la sanidad y otros servicios públicos, es decir, al alcance de todos; y con la redistribución de la riqueza y el ocio.

El crecimiento económico es algo limitado, solo se puede crecer hasta un punto determinado, no podemos basarnos en eso, no tenemos más remedio que buscar sistemas sostenibles, pero eso no es del interés de esa oligarquía financiera (y antidemocrática). Los expertos dicen que el sistema está agotado, que hay que cambiarlo. Pero, seremos capaces de hacerlo democráticamente? Pacíficamente? Nos permitirá esa oligarquía el cambio incruento? Se lo permitirá su codicia?

un abrazo

diumenge, 2 de novembre de 2014

Ruptura

[Entrada 74]

Ruptura


De tant en tant hi ha una relació que es trenca de forma sobtada. "No vull parlar mai més amb tu" em va dir. Quan passen aquestes coses, no sé el que ho fa, però crec que som molts els que ens venen ganes de parlar-ne, d'explicar-ho, volem creure que estem buscant consol, però molt em temo que el que busquem és que ens doneu la raó, que ens digueu que no en tenim cap culpa...

No, no us ompliré el cap explicant.vos que m'ha passat, com em sento, com m'ha afectat ni quins projectes tinc al respecte, ni us demanaré que us sembla que he de fer. No és res de tot això el que em mou avui.

Sóc dels que creuen que quan passa una cosa així la culpa es sempre compartida, per tant sé que no tinc la raó, sé que que no ho he fet tot bé, sé que he d'assumir la meva part de culpa, així que no us atabalaré amb els fets i els detalls ni amb les meves emocions ni amb els pensaments que em bullen pel cap. No vaig per aquí.

De fet, el que tinc són preguntes ja que m'agradaria entendre, entendre'm. M'he adonat que el primer que he fet ha estat intentar justificar el que he fet, justificar-me, explicar-me a mi mateix la meva actitud i convèncer-me de que no he fet res que se'm pugui reprotxar... Autoengany?

No he tingut l'oportunitat de parlar-ne amb ningú. Els que estem a l'armari i hem de dur aquesta mena de relacions d'amagat no tenim amb qui comentar aquestes coses. No tenim una Mariliendres ni cap amic que conegui aquestes relacions, però d'haver-los tingut segur que els hauria exigit recolzament i que m'eximissin de la culpa, que em donessin la raó, però no ho he fet, més ben dit, no he tingut l'oportunitat de fer-ho.

Per què som així? Per què no som capaços d'assumir la nostra part de la culpa sense perdre l'autoestima? Per què no podem sobreviure a una ruptura que ens dol sense acabar odiant a l'altre, sense que acabem considerant-lo un mal parit? Són les nostres emocions les que ens poden? Si només uséssim la raó i fóssim capaços de no autoenganyar-nos seríem capaços d'evitar aquestes ruptures tan doloroses?

Una abraçada.






Ruptura


De vez en cuando hay una relación que se rompe de forma repentina. "No quiero hablar nunca más contigo" me dijo. Cuando pasan estas cosas, no sé por qué, pero creo que somos muchos a los que nos dan ganas de hablar, de contarlo, queremos creer que estamos buscando consuelo, pero mucho me temo que lo que buscamos es que nos deis la razón, que nos digáis que no tenemos ninguna culpa...

No, no os llenaré la cabeza contándoos lo que me ha ocurrido, como me siento, como me ha afectado ni qué proyectos tengo al respecto, ni os preguntaré que os parece que tengo que hacer. No es nada de eso lo que me mueve hoy.

Soy de los que creen que cuando pasa algo así la culpa es siempre compartida, por lo tanto sé que no tengo la razón, sé que no lo he hecho todo bien, sé que tengo que asumir mi parte de culpa, así que no os marearé con los hechos y sus detalles ni con mis emociones ni con los pensamientos que me bullen por la cabeza. No voy por ahí.

De hecho, lo que tengo son preguntas ya que me gustaría entender, entenderme. Me he dado cuenta que lo primero que he hecho ha sido intentar justificar lo que he hecho, justificarme, explicarme a mí mismo mi actitud y convencerme de que no he hecho nada que se me pueda reprochar... ¿Autoengaño?

No he tenido la oportunidad de hablar con nadie. Los que estamos en el armario y debemos llevar este tipo de relaciones a escondidas no tenemos con quien comentar estas cosas. No tenemos una Mariliendres ni ningún amigo que conozca estas relaciones, pero de haberlos tenido seguro que les habría exigido apoyo y que me eximieran de toda culpa, que me dieran la razón, pero no lo he hecho, mejor dicho, no he tenido la oportunidad de hacerlo.

¿Por qué somos así? ¿Por qué no somos capaces de asumir nuestra parte de la culpa sin perder la autoestima? ¿Por qué no podemos sobrevivir a una ruptura que nos duele sin acabar odiando al otro, sin que acabamos considerándolo un mal nacido? ¿Son nuestras emociones las que nos pueden? Si sólo usáramos la razón y fuéramos capaces de no autoengañarnos ¿seríamos capaces de evitar estas rupturas tan dolorosas?

Un abrazo.