Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dijous, 29 de maig de 2014

Desigualtat --- Desigualdad

[Entrada 48]

Desigualtat


Un informe de OxfamIntermón reflecteix quina és la realitat fiscal d'Espanya. Assegura que les famílies aporten a la recaptació fiscal de l'Estat 50 vegades més que les empreses, que les empreses multinacionals aporten menys del 2% de tot que recapta l'estat, les altres empreses quasi el 6,5% mentre, y que les famílies aporten la resta, que és el 91,58% del total dels ingressos fiscals, i afirma:
Després de sis anys de mesures d'austeritat i retallades en polítiques socials, Espanya és avui el segon país més desigual d'Europa. Les conquestes socials assolides estan ara en perill, i la reforma fiscal proposada pel Govern és l'oportunitat de recuperar drets socials com la sanitat i l'educació públiques o la cooperació per al desenvolupament.

Però només serà possible si aconseguim que la reforma sigui justa, i es pensi en benefici de la majoria i no en el d'uns quants.

Rics més rics, pobres més pobres, retallades pressupostàries, governs que pengen el cartell de 'no hi ha diners' ... i cada vegada més desigualtat econòmica. ¿Inevitable? en absolut. La desigualtat extrema és evitable. És una qüestió de prioritats i de voluntat política.
Per això ha posat en marxa una recollida de signatures perquè la reforma fiscal del govern del PP redreci la situació que resumeix amb "10 CANVIS NECESSARIS PER A UNA REFORMA FISCAL JUSTA".

Podeu llegir l'informe complet "Tant tens, tant pagues?" (en castellà), aquí. I signar la petició aquí.

Una abraçada.






Desigualdad


Un informe d'OxfamIntermón refleja cuál es la realidad fiscal de España. Asegura que las familias aportan a la recaptación fiscal del Estado 50 veces más que las empresas, que las empresas multinacionales aportan menos del 2% de todo que recauda el estado, las otras empresas casi el 6,5% mientras, y que las familias aportan el resto, que es el 91,58% del total de los ingresos fiscales, y afirma :
Tras seis años de medidas de austeridad y recortes en políticas sociales, España es hoy el segundo país más desigual de Europa. Las conquistas sociales alcanzadas están ahora en peligro, y la reforma fiscal propuesta por el Gobierno es la oportunidad de recuperar políticas y derechos sociales como las rentas de inserción, la sanidad y la educación públicas y la cooperación para el desarrollo.

Pero sólo será posible si conseguimos que la reforma sea justa, y se piense en beneficio de la mayoría y no en el de unos pocos.

Ricos más ricos, pobres más pobres, recortes presupuestarios, gobiernos que cuelgan el cartel de ‘no hay dinero’… y cada vez mayor desigualdad económica. ¿Inevitable? En absoluto. La desigualdad extrema es evitable. Es una cuestión de prioridades y de voluntad política.
Por eso ha puesto en marcha una recogida de firmes para que la reforma fiscal del gobierno del PP enderece la situación con "10 CAMBIOS NECESARIOS PARA UNA REFORMA FISCAL JUSTA".

Puedes leer el informe completo "Tanto tienes, ¿tanto pagas?", aquí. Y firmar la petición aquí.

Un abrazo.

dilluns, 19 de maig de 2014

Consum col·laboratiu --- Consumo colaborativo

[Entrada 47]

Consum col·laboratiu


Cada dia hi ha més gent que creu que si no s'ha acabat amb el frau fiscal i amb l'economia submergida és perquè no hi ha voluntat política de fer-ho. Hi ha qui defensa que avui en dia només caldria suprimir els diners i forçar a que tota transacció monetària d'un cèntim o més es fes per via electrònica cosa que els donaria la possibilitat d'un control exhaustiu i per tant una transparència total.

Personalment veig fora d'aquesta proposta els intercanvis de favors i els de productes, és a dir, la clàssica barata. Possiblement això impulsaria un mercat negre i un sistema monetari descontrolat basat en els pagament en or i altres metalls nobles... I tornaríem a ser-hi.

De fet, aquest mercat paral·lel, sense intercanvi monetari, ja existeix i se'l coneix com a consum col·laboratiu. Aquest a sorgit per fer front al abusos dels intermediaris que sense aportar més valor que la distribució abusen de productors i consumidors.

Per a qui no sàpiga de què parlo transcric aquest textos als que he pogut accedir des de http://www.consumocolaborativo.com
El consum col·laboratiu és l'exemple més actual del valor que el web proporciona als consumidors. Fins i tot la revista TIME l'ha inclòs com una de les 10 idees que canviaran el món.

Viatgen arreu del món allotjant-se en cases de desconeguts. Demanen préstecs personals a particulars quan el banc no els els dóna. Si necessiten un lampista o una mudança, sol·liciten el servei a canvi d'un altre favor. Fan la compra encarregant la verdura, la llet o els ous directament als productors.

Per què prescindeixen d'intermediaris ?

Na Carme té dues hipoteques, un deute amb la targeta de crèdit... i necessita 2.000 euros per pagar a Hisenda. El seu banc no li dóna un altre préstec i ha decidit recórrer a una pàgina que posa en contacte persones amb nòmina que necessiten liquiditat, amb particulars que poden prestar-lo. En Rafel és un d'ells. Part dels seus estalvis els destina a facilitar petits crèdits a un interès que no el farà ric, però que li permet donar un cop de mà i fer una mica de negoci.

En Cristòfol aposta pel "consum col·laboratiu", en lloc d'acumular, comparteix. Intercanvia la roba del seu fill a mesura que va creixent, crida a un lampista a qui paga amb un altre favor, i en ocasions sopa a la casa d'uns particulars a qui no coneix.

En Joanjo, que acaba d'arribar d'Argentina en viatge de negocis, tampoc coneix de res a en Fernando, i avui dormirà a casa seva... a Espanya hi ha 200.000 persones que practiquen el “couch surfing”. Posen el seu sofà a disposició dels clients amb la intenció de fer el mateix quan viatgin a altres països.

Na Marta porta a casa seva una bossa amb quatre quilos de verdures i hortalisses per la qual ha pagat catorze euros. No ha pogut triar el seu contingut, però sap que tot és de temporada i recentment recollit. Els "grups de consum" són cada vegada més populars. Són particulars, veïns del barri que s'agrupen per fer comandes conjunts directament als productors.
¿Serà el principi del fi del capitalisme?

Una abraçada.

PS: Estaré dues setmanes absent, ens veiem a la meva tornada.






Consumo colaborativo


Cada día hay más gente que cree que si no se ha acabado con el fraude fiscal y con la economía sumergida es porque no hay voluntad política de hacerlo. Hay quien defiende que hoy en día sólo habría que suprimir el dinero y forzar a que toda transacción monetaria de un céntimo o más se hiciera por vía electrónica lo cual les daría la posibilidad de un control exhaustivo y por tanto una transparencia total.

Personalmente veo fuera de esta propuesta los intercambios de favores y los de productos, es decir, el clásico trueque. Posiblemente esto impulsaría un mercado negro y un sistema monetario descontrolado basado en los pago en oro y otros metales nobles... Y volveríamos a lo mismo.

De hecho, ese mercado paralelo, sin intercambio monetario, ya existe y se le conoce como consumo colaborativo. Este a surgido para hacer frente al abuso de los intermediarios que sin aportar más valor que la distribución abusan de productores y consumidores.

Para quien no sepa de qué hablo transcribo estos textos a los que he podido acceder desde http://www.consumocolaborativo.com
El consumo colaborativo es el ejemplo más actual del valor que la web proporciona a los consumidores. Hasta la revista TIME lo ha incluido como una de las 10 ideas que van a cambiar el mundo.

Viajan por todo el mundo alojándose en casas de desconocidos. Piden préstamos personales a particulares cuando el banco no se los da. Si necesitan un fontanero o una mudanza, solicitan el servicio a cambio de otro favor. Hacen la compra encargando la verdura, la leche o los huevos directamente a los productores.

¿Por qué prescinden de intermediarios?

Carmen tiene dos hipotecas, una deuda con la tarjeta de crédito… y necesita 2.000 euros para pagar a Hacienda. Su banco no le da otro préstamo y ha decidido recurrir a una página que pone en contacto a personas con nómina que necesitan liquidez, con particulares que pueden prestarlo. Rafael es uno de ellos. Parte de sus ahorros los destina a facilitar pequeños créditos a un interés que no le va a hacer rico, pero que le permite echar una mano y hacer algo de negocio.

Cristóbal apuesta por el “consumo colaborativo”, en lugar de acumular, comparte. Intercambia la ropa de su hijo a medida que va creciendo, llama a un fontanero al que paga con otro favor, y en ocasiones cena en la casa de unos particulares a quienes no conoce.

Juanjo, que acaba de llegar de Argentina en viaje de negocios, tampoco conoce de nada a Fernando, y hoy va a dormir en su casa… en España hay 200.000 personas que practican el “couch surfing”. Ponen su sofá a disposición de visitantes con la intención de hacer lo mismo cuando viajen a otros países.

Marta se lleva a casa una bolsa con cuatro kilos de verduras y hortalizas por la que ha pagado catorce euros. No ha podido elegir su contenido, pero sabe que todo es de temporada y recién recogido. Los “grupos de consumo“son cada vez más populares. Son particulares, vecinos del barrio que se agrupan para hacer pedidos conjuntos directamente a los productores.
¿Será el principio del fin del capitalismo?

Un abrazo.

PS: Voy a estar dos semanas ausente, nos vemos a mi vuelta.

dijous, 15 de maig de 2014

Irracionalitat --- Irracionalidad

[Entrada 46]

Irracionalitat


A la Viquipèdia defineixen:
La intuïció és l'accés al coneixement sense intervenció conscient de la raó (Burke), de forma que un fet, veritat o estat s'apareix com a evident a la ment sense necessitat d'anàlisi (Descartes). El procés de comprensió d'un símbol o analogia parteix de l'ús de la intuïció (Henri Bergson). Sovint la intuïció té un fort component subjectiu que en fa difícil la seva comunicació a d'altres, per això històricament s'ha lligat amb un sisè sentit, revelacions divines o fins i tot fenòmens paranormals. Treure profit de la pròpia intuïció demostra una bona intel·ligència intrapersonal (segons Howard Gardner).

La intuïció sembla estar controlada per l'hemisferi dret del cervell, on predomina la creativitat i la imaginació, que intervenen per predir esdeveniments o copsar un concepte no explícit. L'experiència prèvia, l'habilitat en desxifrar la comunicació no verbal aliena i la pràctica del denominat pensament lateral reforcen la intuïció. Permet prendre decisions de forma més ràpidament i per tant és un mecanisme adaptatiu.
Albert Einstein deia que L'única cosa realment valuosa és la intuïció potser perquè en la tasca científica provem a través de la lògica, però descobrim a través de la intuïció (Henri Poincaré).

Ens podria semblar que la irracionalitat, almenys aparent, de la intuïció la invalida, en canvi aquesta facultat d'encert instintiu ha estat i és altament apreciada fins i tot en el món científic. I és que quan dic que la racionalitat a ultrança ens limita, també em refereixo en aquesta facultat i a d'altres d'aquest tipus.

Els conceptes són de tots i se'ns imposen des de fora. Les intuïcions sempre són nostres (A. Machado).

Una abraçada.






Irracionalidad


En la Wikipedia catalana definen:
La intuición es el acceso al conocimiento sin intervención consciente de la razón (Burke), de forma que un hecho, verdad o estado aparece como evidente en la mente sin necesidad de análisis (Descartes). El proceso de comprensión de un símbolo o analogía parte del uso de la intuición (Henri Bergson). A menudo la intuición tiene un fuerte componente subjetivo que hace difícil su comunicación a otros, por eso históricamente se ha ligado con un sexto sentido, revelaciones divinas o incluso fenómenos paranormales. Sacar provecho de la propia intuición demuestra una buena inteligencia intrapersonal (según Howard Gardner).

La intuición parece estar controlada por el hemisferio derecho del cerebro, donde predomina la creatividad y la imaginación, que intervienen para predecir eventos o captar un concepto no explícito. La experiencia previa, la habilidad en descifrar la comunicación no verbal ajena y la práctica del denominado pensamiento lateral refuerzan la intuición. Permite tomar decisiones de forma más rápida y por tanto es un mecanismo adaptativo.

Albert Einstein decía que La única cosa realmente valiosa es la intuición quizás porque en la tarea científica probamos a través de la lógica, pero descubrimos a través de la intuición (Henri Poincaré).

Nos podría parecer que la irracionalidad, al menos aparente, de la intuición la invalida, en cambio esta facultad de acierto instintivo ha sido y es altamente apreciada incluso en el mundo científico. Y es que cuando digo que la racionalidad a ultranza nos limita, también me refiero a esta facultad y otras de este tipo.

Los conceptos son de todos y se nos imponen desde fuera. Las intuiciones siempre son nuestras (A. Machado).

Un abrazo.

diumenge, 11 de maig de 2014

No som idiotes --- No somos idiotas

[Entrada 44]

No som idiotes


Crec que qualsevol que sàpiga un mínim sobre fiscalitat sap que els anomenats impostos indirectes, com l'IVA, són regressius, que vol dir que en ser igual per a tothom, resulta una càrrega més gran per a les economies més modestes. Això vol dir que pujar l'IVA perjudica més als més pobres, afavorint per tant als més rics.

Per contra, els impostos directes (relacionats directament amb el patrimoni i les rendes personals) poden ser progressius, ja que es pot controlar la pressió fiscal que s'exerxeix sobre cadascú en funció de la seva capacitat econòmica i, per tant, permet repartir aquesta pressió en funció de la riquesa de cada ciutadà. Per això reduir la pressió de l'IRPF afavoreix els més rics i perjudica als més pobres.

Tot això no canvia encara que s'hagin guanyat les eleccions i es tingui majoria absoluta al parlament.

Que estan fent els ultraliberals? Apujar els impostos indirectes (IVA) i reduir els impostos directes (IRPF), és a dir, afavorir els més rics i perjudicar als més pobres.

El Sr. de Guindos acaba d'anunciar una reforma profunda de l'IRPF que farà que tothom pagui menys... Srs. del Govern, Sr. de Guindos: no som idiotes! Sabem perfectament què esteu fent! No pagarem menys impostos, els pagarem d'una altra manera, i com sempre pringarem els que menys riqueses hem acumulat.

Una abraçada.






No somos idiotas


Creo que cualquiera que sepa un mínimo sobre fiscalidad sabe que los llamados impuestos indirectos, como el IVA, son regresivos, que quiere decir que al ser igual para todos, resulta una carga mayor para las economías más modestas. Esto quiere decir que subir el IVA perjudica más a los más pobres, favoreciendo por tanto los más ricos.

Por el contrario, los impuestos directos (relacionados directamente con el patrimonio y las rentas personales) pueden ser progresivos, ya que se puede controlar la presión fiscal que se ejerce sobre cada uno en función de su capacidad económica y, por tanto, permite repartir esa presión en función de la riqueza de cada ciudadano. Para ello reducir la presión del IRPF favorece los más ricos y perjudica a los más pobres.

Todo eso no cambia aunque se hayan ganado las elecciones y se tenga mayoría absoluta en el parlamento.

¿Que están haciendo los ultraliberales? Subir los impuestos indirectos (IVA) y reducir los impuestos directos (IRPF), es decir, favorecer a los más ricos y perjudicar a los más pobres.

El Sr. de Guindos acaba de anunciar una reforma profunda del IRPF que hará que todo el mundo pague menos... Sres. del Gobierno, Sr. de Guindos: ¡No somos idiotas! ¡Sabemos perfectamente lo que está haciendo! No pagaremos menos impuestos, los pagaremos de otro modo, y como siempre pringaremos los que menos riquezas hemos acumulado.

Un abrazo.

dimecres, 7 de maig de 2014

Una vida

[Entrada 44]

Una vida


No, no he sortit mai als diaris, però em coneix molta gent. És el que té dedicar-se a l'educació, passen per les teves mans molts adolescents. Vaja home ja l'he dita. Ja veig a tots aquests que esteu esperant a veure que dic per atacar-me, fregant-vos les mans. No, no n'he tocat ni un d'aquests nois (ni a les noies tampoc) que he tingut a classe. Cert que m'agraden jovenets, però meu concepte de respecte m'impedeix barrejar les coses... I mira que he tingut alumnes guapos, amb uns cossos perfectes, però la feina és la feina.

Tornant on era. He de canviar de grups cada curs. Cursos que amb les modes actuals son de 3 o 4 mesos. Si em poso a comptar ja duc més vint anys fent-ho. Osti! Vint anys! Per a aquests nois és tota una vida! I fa poc un d'ells em deia que jo havia donat classes a son pare. Com pot ser? Vaig preguntar-li. Si que va ser precoç ton pare... No, és que mon pare va fer la carrera de gran, quan jo havia nascut. La va acabar quan jo tenia 7 anys... Em vaig començar a sentir vell. També em va passar això de sentir-me vell quan fa poc em va saludar un senyor panxut i calb al parc de la Ciutadella amb una pinta ben poc atractiva, que va resultar que havia tingut a classe fa més de quinze anys, llavors era un noi prim, atlètic i atractiu al que li hauria fet... Deixem-ho estar.

Ja veieu, contínuament em saluda gent que ni tant sols recordo i que si la recordo tenia una pinta que no té res a veure amb la seva pinta actual. Es clar que jo també he canviat. Tinc molt menys cabell, i els que em queden són encara més blancs que no pas eren. Encara recordo quan aquell noi em va preguntar l'edat en sortir de classe i la meva intuïció em va dur a preguntar-li, com van les apostes? Hi ha qui diu 35 i qui, 55. Trenta-sis, vaig aclarir immediatament de tan estorat com em vaig quedar. Quina pinta de vell que tinc vaig pensar. En canvi fa pocs dies un noi de 19, després d'una bona rebolcada (parlo de sexe, s'entén, oi?) em preguntar l'edat. Jo, en aquestes circumstàncies, acostumo a respondre aquesta pregunta amb una altra pregunta: quina edat em fas? Em va treure 10 anys en els que realment tinc.

Bé, on anava. Hi ha gent que em diu: no es pot anar amb tu, sempre hi ha gent que et coneix i que et saluda. Ets massa famós. Doncs bé, no he fet res per ser famós. No buscat mai la fama. Però està clar que un pot ser famós sense matar a John Lenon.

Una abraçada.






Una vida


No, no he salido nunca en la prensa, pero me conoce mucha gente. Es lo que tiene dedicarse a la enseñanza, pasan por tus manos muchos adolescentes. Vaya hombre ya lo he dicho. Ya veo a todos esos que está esperando a ver que digo para atacarme, frotándose las manos. No, no he tocado ni a uno de estos chicos (ni a las chicas tampoco) que he tenido en clase. Cierto que me gustan jovencitos, pero mi concepto de respeto me impide mezclar las cosas... Y mira que he tenido alumnos guapos, con unos cuerpos perfectos, pero el trabajo es el trabajo.

Volviendo donde estaba. Tengo que cambiar de grupos cada curso. Cursos que con las modas actuales son de 3 o 4 meses. Si me pongo a contar ya llevo más de veinte años haciéndolo. ¡Osti! Veinte años! Para esos chicos es toda una vida! Y hace poco uno de ellos me decía que yo había dado clases a su padre. ¿Cómo puede ser? Le pregunté. Si que fue precoz tu padre... No, es que mi padre hizo la carrera de mayor, cuando yo había nacido. La acabó cuando yo tenía 7 años... Me empecé a sentir viejo. También me pasó eso de sentir-me viejo cuando hace poco me saludó un señor panzudo y calvo en el parque de la Ciutadella con una pinta muy poco atractiva, que resultó que había tenido en clase hace más de quince años, entonces era un chico delgado, atlético y atractivo al que le habría hecho... Dejémoslo estar.

Ya veis, continuamente me saluda gente que ni siquiera recuerdo y que si la recuerdo tenía una pinta que no tiene nada que ver con su pinta actual. Claro que yo también he cambiado. Tengo mucho menos cabello, y los que me quedan son aún más blancos que no eran. Todavía recuerdo cuando ese chico me preguntó la edad al salir de clase y mi intuición me llevó a preguntarle, ¿cómo van las apuestas? Hay quien dice 35 y quien, 55. Treinta y seis, aclaré inmediatamente de tan asombrado como me quedé. Qué pinta de viejo que tengo, pensé. En cambio hace pocos días un chico de 19, tras un buen revolcón (hablo de sexo, se entiende, ¿verdad?) Me preguntó la edad. Yo, en estas circunstancias, suelo responder esta pregunta con otra a pregunta : ¿qué edad crees que tengo? Me quitó 10 años a los que realmente tengo.

Bien, a donde iba. Hay gente que me dice : no se puede ir contigo, siempre hay gente que te conoce y que te saluda. Eres demasiado famoso. Pues bien, no he hecho nada para ser famoso. No buscado nunca la fama. Pero está claro que uno puede ser famoso sin matar a John Lenon.

Un abrazo.

dissabte, 3 de maig de 2014

El sentit de la vida --- El sentido de la vida

[Entrada 43]


El sentit de la vida


Em sembla que és indiscutible que el sentit de la vida de les espècies, inclosa la humana, no és altre que la seva pròpia supervivència. De fet, segons els principis plantejats per Darwin, l'instint de supervivència és un dels factors clau que ens han permès, en aquelles que encara hi som, formar part del conjunt de les especies que habiten la Terra.

Entenc que sobreviure com a espècie consisteix bàsicament en dues coses: viure el màxim possible de forma agradable, i reproduir-se.

Qualsevol altra explicació, religiosa o no, del sentit de la nostra vida ens ha dut a l'explotació de l'home per l'home, és a dir, a que només una minoria privilegiada visqui de meravella, mentre la resta, la majoria, els mantenim en el seu estatus d'explotadors privilegiats.

Una abraçada.






El sentido de la vida


Me parece que es indiscutible que el sentido de la vida de las especies, incluida la humana, no es otro que su propia supervivencia. De hecho, según los principios planteados por Darwin, el instinto de supervivencia es uno de los factores clave que nos han permitido, a las que aún estamos aquí, formar parte del conjunto de las especies que habitan la Tierra.

Entiendo que sobrevivir como especie consiste básicamente en dos cosas: vivir lo máximo posible de forma agradable, y reproducirse.

Cualquier otra explicación, religiosa o no, del sentido de nuestra vida nos ha llevado a la explotación del hombre por el hombre, es decir, a que sólo una minoría privilegiada viva de maravilla, mientras el resto, la mayoría, los mantenemos en su estatus de explotadores privilegiados.

Un abrazo.