[Entrada 394]
La vida és el que et passa mentre estàs ocupat fent altres plans
John Lennon, cantant, compositor i activista per la pau (1940-1980).
Havia passat uns mesos fugint del casament d’en Dani quan vaig rebre un missatge d’en Dani: «Fa temps que no sé res de tu, què et passa? Estàs bé?»
Vaig considerar que no podia respondre qualsevol cosa. Que m’hagués escrit era un bon símptoma, però encara estava sota l’impacte de la notícia del seu casament. Vaig estar rumiant i vaig optar per la prudència: «Estic molt bé. I tu que tal?». Ell va contestar immediatament: «Et va bé que quedem?»
Ostres! Què havia de dir? Vaig pensar que havia de donar-li una oportunitat: «D’acord, quan?» Va proposar una data i hora que m’anaven bé i vaig acceptar-les. «D’acord, en dia i hora» vaig respondre, i vaig afegir: «Vinc a casa teva?». Si m’hagués dit que no potser m’ho hauria rumiat si quedar o no, però em va dir: «Bona idea, em pots passar a buscar per Gigoló i anem junts a casa meva, et faré un bon sopar».
El vaig recollir a l’hora acordada prop de la seva feina i vam anar a casa seva. Pel camí no vam parlar de res seriós. Em va dir que tenia ganes de dutxar-se abans de posar-se cuinar. Jo li vaig dir que cap problema, que per mi estava bé. Jo estava tens i no sabia com plantejar els meus dubtes però no volia encetar el tema mentre anàvem en cotxe. Un cop a casa seva. Em va donar una cervesa i una bossa de patates fregides i se’n va anar a la cambra de bany. Va sortir amb una tovallola embolicada a la cintura i en va dir: «vine». Vam anar al seu dormitori i em va començar a treure la roba. La tovallola feia un bony que feia evident l’erecció del seu penis. No cal dir el que va passar a continuació.
Després de follar, encara al llit, va ser ell qui va encetar la conversa preguntant-me obertament què em passava.
―Perquè m’ha de passar alguna cosa? ―vaig replicar.
―Perquè se’t veu a la cara, perquè no és normal que passis tant de temps sense dir-me res i perquè m'estranya molt no veure’t cada dijous a Gigoló. ―Em va agafar per sorpresa. No havia previst que fos tan directe, no era habitual que ho fos, i jo no veia prou clar que havia de dir-li. Em vaig quedar en silenci. No sé si va ser gaire estona. A mi se'm feia llarg, així que vaig optar per no ser tan directe com havia estat ell.
―Tens raó. Podria inventar-me una excusa, però no ho vull fer. M'hauràs de perdonar, però és que no sé com explicar-t’ho ―vaig fer una pausa. Ell seguia expectant. Vaig seguir― Et puc fer una pregunta?
―Clar! Totes les que vulguis?
―Tens un xicot ―la cara de sorpresa que va posar ja era tota una resposta.
―No, ja saps que no.
―Així no t’has casat ni tens previst fer-ho aviat.
―Qui t’ha dit això ―Va dir amb cara d’indignació.
Em vaig quedar en silenci. Em pensava que era més que evident qui m’ho havia dit. Com que va insistir vaig acabar dient-li que havia estat en Luis. Va cagar-se amb tot, i després em va explicar que era una persona que no li agradava gens, que una vegada que havia vingut a una festa aquí, a casa seva. El noi es va oferir a ajudar-lo a preparar-la i per això hi va anar una estona abans que la resta de convidats. En una pausa, abans que arribés la gent, se’l va trobar tafanejant el contingut dels calaixos del seu dormitori. A partir d’aquell dia va deixar de confiar en ell. «A més, és força mentider» Va acabar dient.
―No m’agraden les mentides ni els mentiders. Si torno a Gigoló preferiria no veure’l més ―vaig dir.
―No et preocupis que no el veuràs més a Gigoló. D’això me n’ocupo jo. Tu ets més important que ell per a Gigoló i per a mi. Especialment per a mi. ―Aquesta última frase la va dir en veu una mica més baixa, com si se n0avegonyís. Llavors va fer una petita pausa. Se'l veia emprenyat.― Ara està fora, se n’ha anat al Brasil a veure la seva família, però així que torni sabrà qui soc jo.
―Home, tampoc no et passis. Tu i jo ja ho hem aclarit.
―És cosa meva, tu tranquil.
Vam deixar-ho estar i ens vam posar a preparar el sopar. Mentre ho feia es va relaxar i va tornar a ser el Dani de sempre. Vam sopar tranquils gaudint de la companyia i en acomiadar-nos va insistir que oblidés a en Luis i les seves mentides.
Un temps després em va explicar que havien acomiadat a aquell noiet de Gigoló a instàncies d’aquest fet. L’amo va estar d’acord amb en Dani que es podia permetre que els nois es dediquessin a escampar boles com aquesta que afectaven el personal de la casa.
Em va preocupar que jo no hagués estat capaç d’adonar-me del meu error. Havia fet més cas en aquell noiet que només el coneixia com a xaper que al meu amic Dani. M'havia d'haver adonat que eren paranoies i que tenir-les significava que n'estava més d'aquell noi del que volia admetre, però aquestes coses ens costen d’acceptar.
(El text d’en Joan continua explicant el que ja s’ha explicat en els capítols 16, 17 i 18 de la segona part)
[Entrada 393]
[...] anant a buscar el dinar, un noiet bellíssim, tot ulls i dents a la seva cara de contorns suaus, fosca, vivaç. Perdre’l de vista em va dur molt prop d’un avís de depressió, [...]
Joan Ferraté, professor universitari, lingüista,
crític i traductor (1924-2003) «Del Desig», fragment.
Vaig estar un parell o tres de vegades en un altre bordell masculí que antigament havia estat en mans del mateix amo de Gigoló Boys, però cap dels nois amb qui vaig estar em va fer el pes. Vaig tornar al Johnny’s, el primer dels bordells masculins on havia estat. Allà vaig conèixer un noiet català d’uns divuit anys amb qui em vaig avenir força. Recordo que li vaig gravar un casset amb The Wall dels Pink Floid, i que en vaig saber el seu nom real. Només ell i en Dani me l’han dit. Però tenia problemes amb l’encarregat, que va ser qui un dia em van dir que ja no treballava allà. Em va saber greu. També en vaig provar un parell de llocs més, però cap d’ells em va agradar.
Vaig començar a freqüentar xats de gais i en un d’ells vaig conèixer un noi de disset anys de Santa Coloma de Gramenet, en Bruno. Era un noi molt guapo, d’una cara lleugerament agitanada, però molt ben proporcionada, i un cos adolescent, ben format i treballat i ben prim, que és com m’agraden a mi, però ell volia tenir més musculatura i s’inflava de proteïnes. Era força «quillo» sempre intentava treure’m pasta i obsequis. Pretenia ser la meva princeseta, però no em vaig deixar, el vaig tractar com a qualsevol xaper, i vam acabar els tractes amb una tarifa fixa, a tant per «polvo».
Era un «NiNi». Havia abandonat l'ESO per fugir d’un assetjament escolar cruel i insuportable dels companys de l’institut per la seva declarada homosexualitat. No l’amagava, més aviat en presumia. I tampoc treballava, tot i que sabia coses de perruqueria perquè tenia un amic perruquer que n’hi ensenyava a estonetes. Deia que s’hi volia dedicar. Era un golfo que passava el dia a casa on xatejava hores i hores, i la nit a les discoteques gai. Em deia que se solia escórrer entre dues i tres vegades cada nit, «sempre amb condó» assegurava. No follava mai sense preservatiu. Durant el dia ejaculava dues o tres vegades més, entre les palles que es feia als xats i els nois que convidava a follar a casa seva quan estava sol. Vam follar moltes vegades al meu cotxe. Anàvem a un lloc discret de la serralada litoral que va acabar essent com casa nostra. També vam follar a casa seva algunes vegades, i excepcionalment, només una vegada, vam anar a un dels «meublés» que hi ha a Barcelona, però no li agradaven gens aquesta mena de llocs i no hi vàrem tornar.
Encara recordo la quantitat de semen que va deixar anar en Bruno la primera vegada que me’l vaig follar, una cosa exagerada. Ell deia ser actiu, tanmateix amb mi no ho va ser mai, sempre va voler que el penetrés jo. Amb el temps em va confessar que quan jo el penetrava se li posava la pell de gallina, i m'ho va voler mostrar tant sí com no. En aquell moment no estic per fixar-me en la pell del noi, sinó per gaudir de sensació fantàstica que produeix el sentir com el penis es abraçat per la pell humida i càlida del recte del meu company. Assegurava que no li passava amb ningú més. Curiosament, ja m’ho havia dit un dels nois de qui havia estat client fix a Gigolo. El noi m'havia confessat que li passava això mateix i només amb mi, però això és una altra història.
Sempre m’han dit que els conills són molt ràpids follant, les seves unions no arriben al mig minut. Jo tenia la sensació que en Bruno era com un conill, un cop el penetraves no trigava gaire descarregar el seu semen i demanar-me que m’escorregués. Però em resultava atractiu perquè, a més de guapo i de tenir un cos dels que m’agraden, de seguida em va tenir confiança i va acabar explicant-me la seva vida i les seves cuites. Ell vivia en un món molt diferent del meu, era d’una família humil d’immigrants, no feia res productiu i vivia la seva homosexualitat intensament, follant i fent-se palles contínuament. Va ser ell qui em va instruir sobre la mesquinesa del món gai nocturn. Aquell món es ple de drogues i sexe. S’acusaven l’un a l’altre de promiscuïtat i d’estar infectats pel VIH (que en deien simplement «el virus») perquè l’entorn se sobreïx d’enveges i rancúnies. De fet, encara que anés de «reinona» no era més que un adolescent carregat d’inseguretats. Recordo especialment una vegada que en una nit boja, va follar-se un noi sense el corresponent preservatiu, va estar vorejant la neurosi fins que no va tenir el resultat negatiu de la prova.
Una de les vegades que vam quedar, em va demanar que el recollís en un lloc determinat de Barcelona per anar a casa seva a follar. Havia estat de compres i anava carregar amb dues o tres bosses. Va pujar al cotxe renegant dels botiguers. Quan es va calmar vam quedar una estoneta en silenci. En un dels semàfors em vaig fixar que estava trempant. Vaig allargar la mà i li vaig tocar.
―Vens a punt avui ―Vaig dir-li.
―Fa massa estona que t’espero ―va respondre enriolat.
Duia uns pantalons de xandall on es feia evident el seu penis amb una erecció total. Va posar-se la mà per dins de la roba i me la va mostrar. El semàfor es va posar verd i el vehicle de darrere va fer sonar la botzina impacient. Ens vam començar a fotre mà quan érem a l’ascensor i ens vam quedar en pilota picada al rebedor de casa seva. Ens va costar d’arribar al llit. Va ser una follada memorable, feia dies que jo no follava i ell en tenia força ganes. Potser feia massa hores des de la seva darrera escorreguda.
El seu interès pels diners i els obsequis va quedar ben palès el dia que en pujar al cotxe em va dir que aquell dia no estava en condicions de follar, s’havia passat la nit fent-ho a casa d’un noi que havia conegut en un xat. «Com a mínim m’he escorregut quatre vegades i no he dormit gens. No crec que se m'aixequi». Efectivament, no vaig aconseguir res de res, ni tan sols que se li inflés una miqueta. Em va confessar que tenia la cigala tan encetada que fins i tot la meva boca li feia coïssor. Evidentment no em va treure ni un duro.
Amb en Bruno hem mantingut una relació intermitent, almenys ho hem deixat estat dues vegades, o potser tres, i encara avui, que el seu físic ja no té gaire a veure amb el d’aquell noiet de disset anys que vaig conèixer fa una colla d’anys, mantenim el contacte, tot i que fa molt de temps que no ens hem vist. Les poques vegades que ens hem vist, hem acabat follant.
[Entrada 392]
No sento angúnia, i no hi ha cap dubte que, d’un costat, la meva susceptibilitat paranoica té la culpa de gairebé tot el meu sofriment, i que, de l’altre, el puc a poc a poc orientar a ser tendre amb mi d’una manera menys passiva, que és, quan em ve la follia, el que em fa creure que tot ha estat perdut des del començament.
Joan Ferraté, professor universitari, lingüista,
crític i traductor (1924-2003) «Del Desig»
Quan en Dani va fer els vint-i-cinc ja feia dies que es preparava per a la prova d’ingrés a la universitat. La va superar sense dificultat, tot i que, això sí, amb molts nervis. Llavors vam començar a parlar seriosament dels seus estudis universitaris. Havia pensat estudiar dret, en fer-se advocat. Jo li vaig assegurar que tindria tot el meu suport i que si li calia la meva ajuda financera, també hi podia comptar, que això no l’havia de preocupar.
Va parlar amb l’amo de Gigoló d’aquest interès per estudiar i que volia reduir la seva dedicació en aquella empresa. L’amo li va semblar molt interessant que volgués fer-se un futur fora d’aquell entorn i li va proposar fer-se un futur allà, al bordell, fent d’encarregat. A més, això li permetria compatibilitzar la feina amb l’estudi, perquè l’horari era més reduït. A més li va dir que si volia ell li vendria una part del negoci i podien ser socis. Amb aquesta proposta l’amo, de passada, li demostrava la confiança que li tenia. Li va dir que li havia demostrat que era un home seriós i capaç de dur el negoci tot sol si aprenia a fer d’encarregat. Cosa que no dubtava que faria molt bé.
M’ho va comentar tot il·lusionat i em va demanar consell. Jo li vaig aconsellar que agafés la feina d’encarregat sempre que en tingués prou per viure i pagar-se els capritxos, però que vigilés amb això de fer-se’n soci. Li vaig comentar els riscos que assumia i que així es quedava lligat de per vida a l’empresa.
El noi va seguir els meus consells. Li va dir a l’amo que no tenia diners per invertir a l’empresa, que tots els seus estalvis li servien per ajudar a la família que havia quedat a Cuba i que ell no tenia ni un xavo. Van quedar que faria d’encarregat amb un sou suficient per a viure i pagar-se els capritxos i que tindria un petit percentatge de participació en els beneficis, que podria enviar a Cuba o gastar-se’ls com li vingués de gust. Em va assegurar que li servirien per finançar-se els estudis. Jo li vaig recordar el que li havia dit sobre aquest aspecte del finançament dels seus estudis.
Ens vam continuar veient els dijous a Gigoló, aquell dia ell feia de xaper per a mi. Crec que també ho feia per algun altre client. En un moment donat se li van complicar els dijous i em va dir que no em podria atendre, però que hi anés igualment que ell em buscaria un noi del meu gust, que a ell no li importava que follés amb qui jo volgués. Jo li vaig dir que amb qui volia follar era amb ell, però que si no podia ser…
El noi es deia Luís, era brasiler i era un noiet dels que m’agraden, jovenet, marcadet, i amb una bona polla. Vaig acabar follant amb ell durant uns quants mesos. Pretenia ser el d’en Dani i sempre me n'explicava coses. Moltes ja les sabia, d’altres eren tafaneries mancades d'interès, si més no, per a mi. Però un dia es va passar molt.
―Ya sabes la noticia ¿verdad?
―No, ¿Qué noticia? ―vaig fer jo.
―Que Pedro se... ―i es va quedar esperant que jo completés la frase.
―Que Pedro se ¿qué? No sé de qué me hablas. Sé bueno y dime de qué va.
―Que Pedro se va a casar
Em vaig quedar de pedra. Ell no se’n va adonar. Em va explicar que feia temps que tenia un xicot i que es casarien el mes vinent. Crèdul com sóc, em vaig sentir totalment enganyat. Com podia haver-me amagat una cosa tan important. Sempre m’havia dit que no tenia cap xicot, que no hi havia ningú que li fes el pes. Algunes vegades li havia dit que una bona persona com ell un dia trobaria la persona adequada. Que no ho dubtés. Altres, que si jo fos més jove, no me’l deixaria escapar... I ara resultava que tenia un xicot formal i que s'hi anava a casar.
Vaig decidir no tornar a Gigoló, però em vaig quedar una mica orfe, no coneixia els altres bordells gais de Barcelona. Vaig anar provant tots els que vaig poder localitzar, però no me’n va agradar cap. N’hi havia un prop de l’auditori on vaig trobar un noiet que no estava malament, però va intentar enganyar-me un parell de vegades per fer-me pagar més i vaig deixar d’anar-hi.
