Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dijous, 30 de gener del 2014

Separació --- Separación

[Entrada 24]

Separació


Avui va de vídeo. És fet a Alacant, en aquest País Valencià que alguns no volen que es digui així. (El vídeo està al final.)

Una abraçada.





Separación


Hoy va de vídeo. Està hecho en Alicante, en ese País Valenciano que algunos no quieren que se llame así. (El vídeo està al fina.l)

Para los que tenéis dificultades con el catalán os traduzco lo que dice la esposa al final, antes ella ya le ha dicho cosas en catalán como "No te quiero", "Es mi forma de hablar", "Estoy hablando normal", "Yo hablo así ¿lo entiendes?", y "quiero separarme, ya no lo soporto más". Al final, cuando él ya le ha dicho que va a joderle la vida, ella sigue:
— Te dejo
--- [Pero yo no ... ¿lo entiendes? ¡jamás!] ---
— Lo ves ese es el problema
--- [No hables así] ---
— Yo hablo como quiero. Tú no eres nadie para decirme como tengo que hablar ¿Yo no? Cuando pienso que podría vivir sin que nadie me tenga que decir como tengo que hablar y como no, como tengo que vivir y como no, que he de pensar... Cuando lo pienso el corazón se me hincha de emoción y siento ganas de bailar, de cantar de reír y me siento feliz como no me lo he sentido en mi vida... Solo de pensarlo.
--- [Estás loca] ---
— No, estoy viva.
El coro sigue con el himno de Cataluña y la estrofa dice:
Que tiemble el enemigo
al ver nuestra enseña.
Como hacemos caer espigas de oro,
cuando conviene, segamos cadenas.
Un abrazo.


diumenge, 26 de gener del 2014

Democràcia? --- ¿Democracia?

[Entrada 23]

Democràcia?


Sincerament crec que el sistema democràtic espanyol està lluny de ser el que pretén ser, vull dir que està lluny de ser autènticament democràtic. De fet, hi ha gent més saberuda que jo que n'ha anomenat una partitocràcia i de fet és això: l'imperi dels partits.

Això esdevé indiscutible quan d'una banda les eleccions es fan sobre llistes tancades en les que són els partits els qui, pel sistema que els dóna la gana i sense cap mena de control o limitació, han posat els noms dels seus candidats. Vull dir que el sistema de confecció de llistes l'estableix cada partit sense condicionants ni limitacions. I d'altra banda el ciutadà ha de triar una llista d'aquestes, sense poder-la modificar (no pot afegir o treure a ningú) per votar. Això vol dir que el ciutadà es veu obligat a votar partits i no a persones, malgrat que formalment voti persones ja que les llistes tancades obliguen en això. Un sistema que no ha impedit, com es pretenia, que un delinqüent pugi muntar el seu propi partir i fins i tot usar com a sigles del partit el seu propi cognom.

La segona cosa que li dóna força en aquesta idea és la disciplina de partit. Els diputats no poden votar en els parlaments, consells, capítols, diputacions ni ajuntaments segons els seu criteri sinó que ha de votar el que li digui el partit, sota risc de ser sancionat o expulsat del partit si no ho fa. L'única taca que té aquest sistema tancat és que un electe malgrat sigui expulsat del grup o del partit no per el seu escó, de manera que si un diputat és expulsat del partit, el partit es queda sense l'escó si l'electe no renuncia a ell i passa a l'anomenat grup mixt. Aquest grup mixt està format pel diputats dels partits que no tenen un mínim de cinc representants i dels que s'han quedat fora dels grups de partit. En resum, normalment tots els representants d'un mateix partit voten el mateix (com un sol home) encara que hi hagi divisions internes. Quasi mai, per no dir mai, es dona llibertat de vot als membres del partit i no es reflecteixen les divisions internes en el vot (llevat casos estranys com el de la CUP).

A més, això de la disciplina de partit dut a l'extrem faria innecessàries les cambres, n'hi hauria prou amb un representant de cada partit que tingués tants vots com escons li correspondrien al partit, no creieu?

En resum, sense una garantia de democràcia interna en els partits, el votants quedem en mans de la direcció d'aquests partits que, a més, s'han presentat amb uns programes electorals que després no compleixen i que el ciutadà no té cap altre mecanisme per exigir-li-ho que esperar a les següents eleccions. Però és que a més aquest sistema fa possible casos com el de Barcenas que s'ha enriquit personalment venent prebendes i avantatges als grans capitals per finançar il·legalment el seu propi partit ja que és el partit qui decideix el vot dels seus diputats i regidors (i no passa res).

He d'acceptar el que les cúpules dels partits (corruptes) vulguin fer perquè han aconseguit més vots? De quins mecanismes disposa el ciutadà per fer arribar la seva opinió als qui m'haurien de representar? Em puc sentir representat davant d'això? On és la democràcia?

Una abraçada.






¿Democracia?


Sinceramente creo que el sistema democrático español está lejos de ser lo que pretende ser, quiero decir que está lejos de ser auténticamente democrático. De hecho, hay gente más sesuda que yo que ha llamado una partitocracia y de hecho es eso: el imperio de los partidos.

Eso resulta indiscutible cuando por un lado las elecciones se hacen sobre listas cerradas en las que son los partidos los que, por el sistema que les da la gana y sin ningún tipo de control o limitación, han puesto los nombres de sus candidatos. Quiero decir que el sistema de confección de listas la establece cada partido sin condicionantes ni limitaciones. Y por otro lado el ciudadano debe elegir una lista de esas, sin poder modificarla (no puede añadir o quitar a nadie) para votar. Esto quiere decir que el ciudadano se ve obligado a votar a partidos y no a personas, a pesar de que formalmente vote personas ya que las listas cerradas obligan en eso. Un sistema que no ha impedido, como se pretendía, que un delincuente pueda montar su propio partir y incluso usar como siglas del partido su propio apellido.

La segunda cosa que le da fuerza en esta idea es la disciplina de partido. Los diputados no pueden votar en los parlamentos, consejos, cabildos, diputaciones ni ayuntamientos según su criterio sino que tiene que votar lo que le diga el partido, bajo riesgo de ser sancionado o expulsado del partido si no lo hace. La única mancha que tiene este sistema cerrado es que un electo aunque sea expulsado del grupo o del partido no por su escaño, de manera que si un diputado es expulsado del partido, el partido se queda sin escaño si el electo no renuncia a él y pasa al llamado grupo mixto. Ese grupo mixto está formado por diputados de los partidos que no tienen un mínimo de cinco representantes y de los que se han quedado fuera de los grupos de partido. En resumen, normalmente todos los representantes de un mismo partido votan lo mismo (como un solo hombre) aunque haya divisiones internas. Casi nunca, por no decir nunca, se da libertad de voto a los miembros del partido y no se reflejan las divisiones internas en el voto (salvo casos raros como el de la CUP).

Además, eso de la disciplina de partido llevado al extremo haría innecesarias las cámaras, bastaría con un representante de cada partido que tuviera tantos votos como escaños le corresponderían al partido, ¿no creéis?

En resumen, sin una garantía de democracia interna en los partidos, los votantes quedamos en manos de la dirección de estos partidos que, además, se han presentado con unos programas electorales que luego no cumplen y que el ciudadano no tiene otro mecanismo para exigírselo que esperar a las siguientes elecciones. Pero es que además ese sistema hace posibles casos como el de Barcenas que se ha enriquecido personalmente vendiendo prebendas y ventajas a los grandes capitales para financiar ilegalmente su propio partido ya que es el partido quien decide el voto de sus diputados y concejales (y no pasa nada).

¿Debo aceptar lo que las cúpulas de esos partidos (corruptos) quieran hacer porque han conseguido más votos? ¿De qué mecanismos dispone el ciudadano para hacer llegar su opinión a los que tendrían que representar? ¿Me puedo sentir representado ante eso? ¿Dónde está la democracia?

Un abrazo

dimecres, 22 de gener del 2014

Violació --- Violación

[Entrada 22]

Violació


Vaig veure una pel·lícula a la tele de la que no recordo el títol, que anava sobre el tractament judicial una violació múltiple i que al final, abans de la llista del càsting, anunciava que als USA es denunciava una violació cada 8 minuts i que en dos de cada tres casos es tractava d'una violació múltiple (amb 2 o més violadors). Llavors vaig recordar que feia poc havia que sentit a les notícies, amb motiu d'una violació múltiple d'algú del nostre país a la Índia, que allà eren força habituals aquest tipus de fets... A mi m'esgarrifa només de pensar-hi.
Suècia té la major incidència de violacions d'Europa i una de les més elevades del món. Segons un estudi realitzat el 2009, hi havia 46 casos de violació per cada 100.000 habitants. Aquesta xifra és dues vegades més gran que la del Regne Unit. Això es deu també a la definició de violació en aquest país. Àfrica del Sud és la regió del món amb la major taxa de violacions. Una dona nascuda a Àfrica del Sud té més probabilitats de ser violada que d'aprendre a llegir. Les xifres de l'ONU no reflecteixen la realitat, ja que només es declararia una violació de cada vint, el que significa que vol dir que de mitjana al voltant de 1.300 dones serien violades per dia a l'Àfrica del Sud, és a dir, prop de 480.000 víctimes cada any.
Amb aquest petit article que precedix es publica una taula amb dades de les violacions denunciades a una colla de països per cada 100.000 habitants el 2008 i al 2009. Així als USA al 2009 van ser prop de 29, lluny dels 53,2 de Suècia i dels 93,6 de Lesotho (Àfrica del Sud)... No hi ha dades de la Índia, però m'ha sorprès que Espanya només fossin 5,5. Serà veritat que Espanya no està tan malament o és que passa com a l'Àfrica del Sud on només es declararia una violació de cada vint?

No entenc com podem ser tan bèsties. A l'Àfrica del Sud es podria adduir falta de cultura, primitivisme o un tret cultural tipus l'ablació del clítoris, però què dir de Suècia? Què es pot dir d'un país on aquests números segueixen creixent encara avui i ha aconseguit ser el segon país del món amb més violacions?

Una abraçada.






Violación


Vi una película en la tele de la que no recuerdo el título, que iba sobre el tratamiento judicial una violación múltiple y que al final, antes de la lista del casting, anunciaba que en los USA se denunciaba una violación cada 8 minutos y que en dos de cada tres casos se trataba de una violación múltiple (con 2 o más violadores). Entonces recordé que hacía poco que había oído en las noticias, con motivo de una violación múltiple de alguien de nuestro país a la India, que allí eran bastante habituales este tipo de hechos... A mí me estremece sólo de pensar en ello.
Suecia tiene la mayor incidencia de violaciones en Europa y una de las más elevadas del mundo. Según un estudio realizado en el 2009, había 46 casos de violacion porc ada 100.000 habitantes. Dicha cifra es dos veces mayor que la del Reino Unido. Esto se debe también a la definición de violación en este país. África del Sur es la región del mundo con la mayor tasa de violaciones. Una mujer nacida en África del Sur tiene más probabilidades de ser violada que de aprender a leer. Las cifras de la ONU no reflejan la realidad, ya que sólo se declararía una violación de cada veinte, lo que significa que significa que en promedio alrededor de 1.300 mujeres serían violadas por día en África del Sur, o sea cerca de 480.000 víctimas cada año.
Con ese pequeño artículo que precede se publica una tabla con datos de las violaciones denunciadas en un grupo de países por cada 100.000 habitantes en 2008 y en 2009. Así en USA en 2009 fueron cerca de 29, lejos de los 53,2 de Suecia y los 93,6 de Lesotho (África del Sur)... No hay datos de la India, pero me ha sorprendido que España sólo fueran 5,5. Será verdad que España no está tan mal o es que pasa como en África del Sur donde sólo se declararía una violación de cada veinte?

No entiendo cómo podemos ser tan bestias. En África del Sur se podría aducir falta de cultura, primitivismo o un rasgo cultural tipo la ablación del clítoris, pero ¿qué decir de Suecia? ¿Qué se puede decir de un país donde estos números siguen creciendo aún hoy y ha conseguido ser el segundo país del mundo con más violaciones?

Un abrazo.

dissabte, 18 de gener del 2014

A la presó --- En la cárcel

[Entrada 21]

A la presó


Tenia 37 anys quan la meva dona em va enganxar al llit amb un noi de 19 , en actituds no gaire santes. És el que té la bisexualitat, de tant en tant et ve de gust gaudir d'un altre penis. El xicot era el fill d'un veí que m'havia demanat ajuda per un treball de la universitat i que per aquesta raó venia per casa de tant en tant a fer-me consultes i ja ens teníem cert nivell de confiança. Aquell dia estava jo sol a casa, sense pressa vaig resoldre la consulta i després tot fent broma va sortir el tema de les preferències sexuals, jo vaig confessar-li les meves, ell em va expressar els seus dubtes i poca estona després érem al llit... Però la meva dona, que aquell dia no es va trobar bé, va tornar a casa dues hores abans del previst.

Ella es va quedar amb el pis i jo amb la hipoteca. El jutge li va donar la custodia dels fills i una bona picossada del meu sou per mantenir-los. Per a mi va ser un cop molt fort que em va deixar molt deprimit. No era la primera vegada que m'enrotllava amb un jovenet, però si era la primera vegada que feia a casa meva. No m'esperava que pogués passar res. La cosa és que quatre anys després el meu cap em va cridar al seu despatx i em va dir que havia tingut molta paciència amb mi, que m'havia donat moltes oportunitats perquè recuperés el meu interès per la feina, però que li semblava que estava perdent el temps i que els seus caps el pressionaven, que volien resultats, així que no tenia més remei que acomiadar-me.

Als 42 anys era un sense sostre, m'havia quedat sense futur. Havia caigut a un pou sense fons i era incapaç de veure-hi sortida. Un dia, mort de fred sota uns cartrons a l'espai d'un caixer automàtic, se'm va acudir que a la presó es devia viure millor. Vaig començar a donar-li voltes en aquesta idea. A la presó es viu millor. Mantes, calefacció, i menjar assegurat, a més de llibres, televisió, cine... I, amb una mica de sort, sexe tot i que pugui ser una mica rude.

Vaig estudiar quines condemnes eren les més llargues i vaig triar el tema terrorista... Una bomba en una entitat bancària. Vaig muntar una aparent organització anarquista a Internet. En realitat era jo sol. No vaig tenir gaire sort, només vaig causar-li ferides lleus al guarda de seguretat. M'hauria encantat carregar-me en algun d'aquest especuladors que viuen del treball dels altres, però no me'n vaig sortir.

La poli va estar més de dos mesos a detenir-me, Tenien molt d'interès en trobar a la resta de membres del grup terrorista que havia muntat jo solet i evidentment no em van treure res. Total 20 anys de condemna. I ja veus, aquí s'està estupendament. M'alimenten bé, em cuiden quan emmalalteixo, faig esport i fins i tot et tinc d'amant fixe. Què més vull?

No, no vull redimir condemna... I quan em deixin anar és qüestió de reincidir per tornar-hi i, si pot ser, d'aquí a l'asil de vells.

És clar que també podia haver triat un convent, però em va semblar més difícil entrar-hi a la meva edat i crec que la vida d'allí és força més sacrificada, tot i que m'han garantit que no em faltaria sexe amb jovenets.

Una abraçada.






En la cárcel


Tenía 37 años cuando mi mujer me enganchó a la cama con un chico de 19, en actitudes no muy santas. Es lo que tiene la bisexualidad, de vez en cuando te apetece disfrutar de otro pene. El muchacho era el hijo de un vecino que me había pedido ayuda para un trabajo de la universidad y que por esa razón venía por mi casa de vez en cuando a hacerme consultas y ya nos teníamos cierto nivel de confianza. Aquel día estaba yo solo en casa, sin prisa resolví su consulta y luego bromeando salió el tema de las preferencias sexuales, yo le confesé las mías, él me expresó sus dudas y poco después estábamos en la cama... Pero mi mujer, que aquel día no se encontró bien, volvió a casa dos horas antes de lo previsto.

Ella se quedó con el piso y yo con la hipoteca. El juez le dio la custodia de los hijos y un buen pellizco de mi sueldo para mantenerlos. Para mí fue un golpe muy fuerte que me dejó muy deprimido. No era la primera vez que me enrollaba con un jovencito, pero si era la primera vez que hacía en mi casa. No me esperaba que pudiera pasar nada. La cosa es que cuatro años después mi jefe me llamó a su despacho y me dijo que había tenido mucha paciencia conmigo, que me había dado muchas oportunidades para que recuperara mi interés por el trabajo, pero que le parecía que estaba perdiendo el tiempo y que sus jefes le presionaban, que querían resultados, así que no tenía más remedio que despedirme.

A mis 42 años era un sin techo, me había quedado sin futuro. Había caído en un pozo sin fondoy era incapaz de verle una salida. Un día, muerto de frío bajo unos cartones en el espacio de un cajero automático, se me ocurrió que en la cárcel se debía vivir mejor. Empecé a darle vueltas en esta idea. En la prisión se vive mejor. Mantas, calefacción, y comida asegurada, además de libros, televisión, cine... Y, con un poco de suerte, sexo aunque pueda ser algo rudo.

Estudié que condenas eran las más largas y elegí el tema terrorista... Una bomba en una entidad bancaria. Monté una aparente organización anarquista en Internet. En realidad era yo solo. No tuve mucha suerte, sólo le causé heridas leves al guardia de seguridad. Me hubiera encantado cargarme en alguno de esos especuladores que viven del trabajo de los demás, pero no lo conseguí.

La poli tardó más de dos meses a detenerme, Tenían mucho interés en encontrar al resto de los miembros del grupo terrorista que había montado yo solito y evidentemente no me sacaron nada. Total 20 años de condena. Y ya ves, aquí se está estupendamente. Me alimentan bien, me cuidan cuando enfermo, hago deporte e incluso te tengo de amante fijo. ¿Qué más quiero ?

No, no quiero redimir condena... Y cuando me suelten es cuestión de reincidir para volver y, si puede ser, de aquí al asilo de ancianos.

Claro que también podía haber elegido un convento, pero me pareció más difícil entrar a mi edad y creo que la vida de allí es bastante más sacrificada, aunque me han garantizado que no me faltaría sexo con jovencitos.

Un abrazo.

diumenge, 12 de gener del 2014

Babau (Capítol II) --- Babau (Capítulo II)

[Entrada 20]

Babau (Capítol II)


— Vols dir que estàs bé del cap? —Va fer ma mare— Com et pots embolicar amb algú que podria ser fill teu?

— Vull aprofitar el que em quedi de vida per gaudir-la —va argumentar mon pare.

— Mira't bé, tens 63 anys, d'aquí a quatre dies seràs un vell i aquest noi se'n buscarà un altre.

— Aquesta història no té quatre dies, el vaig conèixer farà vuit anys, em tingut prou temps per conèixer-nos bé, a més, sabem que ens estimem. —Va confessar mon pare.

— Què dius? Així que fa vuit anys que m'enganyes?

— No exactament —va afirmar ell. I va seguir— Quan teníem els nens petits una vegada em vas dir que si no tenia prou sexe amb tu que me'n busqués una altra. Anys després, quan vam deixar de tenir relacions sexuals et vaig fer cas. Vaig anar a buscar sexe amb nois... De fet, ell no va ser el primer.

— Així que en vas tenir d'altres abans que a ell?

— Sí, uns quants. —Va respondre mon pare.

— I no us podíeu quedar només amb el sexe? —Va continuar ma mare en un to que tenia un transfons burleta.

— Amb en Sandro ens vam avenir de seguida, des de el primer moment hi va haver un corrent de bona química entre nosaltres, encara que la base de la relació fos purament sexual, va anar donant passos cap a l'amistat. En certa ocasió en què li vaig donar un cop de mà i després vam començar a veure'ns fora del llit... Fa uns dos anys em va confessar que s'havia enamorat de mi i llavors em vaig adonar que jo ho estava d'ell. Perdudament, sense remei.

— I has hagut d'esperar dos anys per dir-m'ho? No m'expliquis històries. M'has estat enganyant durant anys! —Va afegir cridant enrabiada.

Quan la meva mare es posa a cridar més val callar i esperar que li passi. En general després de deu minuts ni tant sols recorda que ha estat cridant. En canvi a mi, i sé que al meu pare també, aquests crits em fan mal i em deixen afectat durant hores.

Ma mare s'aixecà d'una revolada i se'n va anar sense un destí clar. Va anar a la cuina i al safareig, després a l'habitació, tot fent petar les portes. Va agafar el telèfon, el va deixar a la tauleta de nit. El va tornar a agafar, va estar a punt marcar, però no ho va fer. Va tornar al menjador-estar on havia mon pare que s'havia servit una copeta de vi negre i havia posat música. S'estava assegut al silló amb la copa a la mà i la mirada perduda quan ella va entrar i se li va plantar al davant.

—Quan te'n vas a viure amb el teu maricón? —Li va preguntar secament.

— No tinc res previst ni planificat, primer en volia parlar amb tu. —Parlava suaument, en un to relaxat i tranquil.

— D'aquí no en trauràs un duro —va esputar ma mare.— A més, vull parlar-ne amb els teus fills abans que facis cap bestiesa, a veure si ells et poden fer veure que t'has begut l'enteniment.

— D'acord, parlem-ne amb els nois —va respondre ell en el mateix to relaxat i tranquil que havia usat en la resposta anterior.

— Doncs, vaig a trucar-los.

— I què els diràs? —Va preguntar mon pare.

— Que vinguin perquè t'has tornat boig i que n'hem de parlar.

— No creus que els espantaràs una mica?

— Ja sóc prou gran com per saber-ho dir sense que es desmaïn —Va assegurar ma mare.

— Ja ho sé, però et veig molt alterada i no crec que sigui el moment de fer bestieses. Per què no els convides a dinar dissabte o diumenge i en parlem tranquil·lament? —Va proposar ell.— Avui ja és dijous, em sembla que no vindrà de dos dies.

I així ho va fer. Primer em va trucar a mi.

— Què fas el dissabte? —Em va preguntar.

— No ho sé, em sembla que no tenim res, però tinc feina endarrerida i l'hauria de fer —vaig dir intentant esquivar el dinar o sopar que vaig imaginar que cauria.

— Doncs hauries de venir a dinar a casa que hem de comentar un tema prou important.

— Què passa mare? —Vaig dir tot sorprès, ma mare no solia dir coses com aquesta sense una raó seriosa.

— Ja us ho explicarà ton pare. És més cosa d'ell que meva. En saps res de ta germana?

— No, fa dies que no parlem.

— Vaig a trucar-la perquè també vingui. —Va dir secament.

— Doncs, sí que és seriós! —Vaig dir en to desenfadat com per treure ferro a la qüestió.

— No estic d'humor per fer bromes. Adéu! Ens veiem el dissabte cap a les dues.

Deu minuts després em trucava ma germana.

— T'ha trucat la mare? —Em va preguntar.

— Sí, m'ha convocat a dinar dissabte en una reunió com molt misteriosa i seriosa. Se la veia nerviosa. —Vaig dir.

— M'ha fotut tal esbronc perquè no m'anava bé anar-hi el dissabte que una mica més i li penjo el telèfon —Va dir-me en un to mig plorós.— Tens idea del què passa?

— No, però m'ha dit que era més cosa del pare que pas d'ella.

— No es voldran separar? —Va dir ella tota intuïció.

— No ho sé, tot i que pel to de tot plegat no em sorprendria de que anés per aquí. Estava pensant en trucar al pare per preguntar-li, però ja saps que jo no sóc gaire hàbil en aquestes coses i segur que a més de no treure-li res aconsegueixo que s'enfadi. —Vaig comentar.

— Doncs potser que ho intenti jo, però ho faré d'aquí una estona que se m'hagi passat l'efecte de l'esbroncada de la mare —va afegir en un to més calmat.— Si esbrino alguna cosa ja et trucaré.

I em va trucar una hora després.

— No li he pogut treure gaire cosa —em va dir.

— Ja m'ho imaginava.

— Però li he dit: "no us separeu, oi?" i m'ha dit: "tot podria ser" —va dir i va seguir— No sé per què em temo que el pare tingui algun rotllet i que la mare ho hagi descobert... Veig a la mare prou nerviosa.

— No sé, ja ho sabrem el dissabte, tot i que em sembla que t'estàs precipitant, em costa de creure que el pare...

— Hòstia! Et penses que ton pare és un sant?

— No —vaig dir,— però em sembla que el pare és difícil d'enganxar.

Ens vam posar a riure i ho vam deixar estar tot esperant la reunió del dissabte següent, total només faltaven unes 30 hores.

Una abraçada.






Babau (Capítulo II)


— ¿Estás seguro de que estás bien de la cabeza? —dijo mi madre — ¿Cómo te puedes liar con alguien que podría ser tu hijo?

— Quiero aprovechar lo que me quede de vida para disfrutarla —argumentó mi padre.

— Mírate bien, tienes 63 años, dentro de cuatro días serás un viejo y ese chico se buscará otro.

— Esta historia no tiene cuatro días, lo conocí hace unos ocho años, hemos tenido suficiente tiempo para conocernos bien, además, sabemos que queremos. —Confesó mi padre.

— ¿Qué dices? ¿Así que hace ocho años que me engañas?

— No exactamente —afirmó él. Y siguió— Cuando teníamos los niños pequeños una vez me dijiste que si no tenía suficiente sexo contigo que me buscara otra. Años después, cuando dejamos de tener relaciones sexuales te hice caso. Fui a buscar sexo con chicos... De hecho, él no fue el primero.

— ¿Así que tuviste otros antes que él?

— Sí, unos cuantos. —Respondió mi padre.

— ¿Y no os podíais quedar sólo con el sexo? —Continuó mi madre en un tono que tenía un trasfondo burlón.

— Sandro y yo congeniamos enseguida, desde el primer momento hubo una corriente de buena química entre nosotros, aunque la base de la relación fuera puramente sexual, fue dando pasos hacia la amistad. En cierta ocasión en que le eché una mano y después empezamos a vernos fuera de la cama... Hace unos dos años me confesó que se había enamorado de mí y entonces me di cuenta de que yo lo estaba de él. Perdidamente, sin remedio.

— ¿Y has tenido que esperar dos años para decírmelo? No me cuentes historias ¡Me has estado engañando durante años! —Añadió gritando enrabiada.

Cuando mi madre se pone a gritar más vale callar y esperar a que le pase. Por lo general después de diez minutos ni siquiera recuerda que ha estado gritando. En cambio a mí, y sé que a mi padre también, esos gritos me duelen y quedo afectado durante horas.

Mi madre se levantó bruscamente y se fue sin un destino claro. Fue a la cocina y al lavadero, luego en la habitación, dando portazos. Agarró el teléfono, lo dejó en la mesita de noche. Lo volvió a coger, estuvo a punto marcar, pero no lo hizo. Volvió al comedor—estar donde estaba mi padre que se había servido una copita de vino tinto y había puesto música. Se estaba sentado en el sillón con la copa en la mano y la mirada perdida cuando ella entró y se le plantó en frente.

— ¿Cuando te vas a vivir con tu maricón? —Le preguntó secamente.

— No tengo nada previsto ni planificado, primero quería hablar contigo. —Hablaba suavemente, en un tono relajado y tranquilo.

— De aquí no sacarás un duro —esputó mi madre.— Además, quiero hablar con tus hijos antes de que hagas ninguna tontería, a ver si ellos te pueden hacer ver que has perdido el juicio.

— De acuerdo, hablemos con los chicos —respondió él en el mismo tono relajado y tranquilo que había usado en la respuesta anterior.

— Pues, voy a llamarlos.

— ¿Y qué les dirás? —Preguntó mi padre.

— Que vengan porque has vuelto loco y que tenemos que hablar de ello.

— ¿No crees que los asustarás un poco?

— Ya soy lo suficientemente mayor como para saberselo decir sin que se desmayen —Aseguró mi madre.

— Ya lo sé, pero te veo muy alterada y no creo que sea el momento de hacer tonterías ¿Por qué no los invitas a comer sábado o domingo y hablamos tranquilamente? —Propuso él — Hoy ya es jueves, me parece que no vendrá de dos días.

Y así lo hizo. Primero me llamó a mí.

— ¿Qué haces el sábado? —Me preguntó.

— No sé, me parece que no tenemos nada, pero tengo trabajo atrasado y debería hacerlo —dije intentando esquivar la comida o cena que imaginé que caería.

— Pues deberías venir a comer a casa que tenemos que comentar un tema bastante importante.

— ¿Qué pasa mamá? —Dije sorprendido, mi madre no solía decir cosas como esa sin una razón seria.

— Ya os lo explicará tu padre. Es más cosa de él que mía. ¿Sabes algo de tu hermana?

— No, hace días que no hablamos.

— Voy a llamarla para que también venga. —Dijo secamente.

— Pues, ¡sí es serio! —Dije en tono desenfadado como para quitarle importancia a la cuestión.

— No estoy de humor para bromas. ¡Adiós! Nos vemos el sábado sobre las dos.

Diez minutos después me llamaba mi hermana.

— ¿Te llamado mamá? —Me preguntó.

— Sí, me ha convocado a comer el sábado a una reunión como muy misteriosa y seria. Se la veía nerviosa. —Dije.

— Me ha pegado tal bronca porque no me iba bien ir el sábado que un poco más y le cuelgo el teléfono —Me dijo en un tono semi-lloroso. — ¿Tienes idea de lo que pasa?

— No, pero me ha dicho que era más cosa de papá que no de ella.

— ¿No se querrán separar? — Dijo ella muy intuitiva.

— No lo sé, aunque por el tono de todo no me sorprendería de que fuera por ahí. Estaba pensando en llamar a papá para preguntarle, pero ya sabes que yo no soy muy hábil en esas cosas y seguro que además de no sacarle nada consigo que se enfade. —Comenté.

— Pues quizás que lo intente yo, pero lo haré dentro de un rato que se me haya pasado el efecto de la bronca de mamá —añadió en un tono más calmado.— Si averiguo algo ya te llamaré.

Y me llamó una hora después.

— No le he podido sacar gran cosa —me dijo.

— Ya me lo imaginaba.

— Pero le he dicho: "no os vais a separar ¿verdad?" y me ha dicho : "todo podría ser" —dijo y siguió— No sé por qué me temo que papá tiene algún rollito y que mamá lo ha descubierto... Veo a mamá demasiado nerviosa.

— No sé, ya lo sabremos el sábado, aunque me parece que te estás precipitando, me cuesta creer que papá...

— ¡Hostia! ¿Crees que tu padre es un santo?

— No —dije,— pero me parece que papá es difícil pillar.

Nos pusimos a reír y lo dejamos estar a la espera de la reunión del sábado siguiente, total sólo faltaban unas 30 horas.

un abrazo.

dimecres, 8 de gener del 2014

Forts i febles --- Fuertes y débiles

[Entrada 19]

Forts i febles


No sé si sabré explicar prou bé la idea que duc al cap. Crec que està ben plasmada, almenys parcialment en aquest fragment de cançó:
Half of the people can be part right all of the time
Some of the people can be all right part of the time
But all of the people can’t be all right all of the time
I think Abraham Lincoln said that.

Talkin' World War III Blues by Bob Dylan
Que es podria traduir per: «La meitat de les persones poden ser parcialment correctes sempre. Algunes persones poden ser totalment correctes en alguns moments, però ningú pot ser totalment correcte sempre. Crec que això ho va dir Abraham Lincoln.»

Em sembla que està clar que l'animal humà, el ser humà, que és prou complexe en si mateix, i que entre altres coses és per naturalesa voluble, inconstant, variable i que té moments de fortalesa i de feblesa, de por i de mediocritat, etc., fins i tot al llarg del dia, ja que la seva naturalesa, que molts diuen que té uns bioritmes cíclics, on hi ha tres elements fonamentals, o tres cervells —raó, emocions i instints—, no li dóna una altra opció. Una persona equilibrada i madura. Aquella que pot haver aconseguit conèixer-se a si mateix i per tan lluitar per arribar l'auto-realització sap que el seu equilibri és trobar la formula adequada entre tot aquest seguit de variables que he apuntat i que és fàcil que elements externs, com un microbi que faci que li minvi la salut, pot trencar-lo.

Potser per això em crispa aquest llenguatge que van adoptar els feixistes i que crec que van treure de Nietszche, el filòsof alemany, considerat actualment com un dels més influents en el pensament del segle XX, que divideix la humanitat en forts, mediocres i febles i que acusa als febles i mediocres dels nostres mals, quan en realitat tots som forts, febles i mediocres en determinats moments, en determinades circumstàncies i en determinades qüestions.

Un exemple: Jo estic d'acord en què l'home és polígam per naturalesa, que la fidelitat exigida especialment a la dona és una imposició masclista, ja que segons els historiadors, aquesta imposició apareix en el moment en que el mascle s'adona racionalment que no hi ha nadons sense la seva intervenció. I com que el mascle té la força i és qui governa, vol saber i controlar la seva prole. Però això va contra-natura i en realitat ens fa febles. Jo he estat fidel quan estat enamorat i per això no em considero feble, simplement m'ha sortit així, ja que preferia estar amb el meu amor per diverses raons. Per tant, em val com signe de la meva estimació per aquella persona, però no com a imposició social... Jo sé que puc tenir una parella i estar enamorat d'un altre i això no trenca la meva parella a qui estimo ja d'una altra manera... Tot i que sé que exigir fidelitat és una feblesa, em dol quan descobreixo la infidelitat perquè sé el que vol dir. Que això ha estat una imposició del mascle sobre la femella? Cert, sens dubte. Que això en ha afeblit com a persones? També d'acord ja que va contra-natura, que això transformi al mascle en feble pel simple fet de ser mascle?... Doncs em sembla que no.

Una abraçada.






Fuertes y débiles


No sé si sabré explicar suficientemente bien la idea que tengo en la cabeza. Creo que está bien plasmada, al menos parcialmente en este fragmento de canción :
Half of the people can be part right all of the time
Some of the people can be all right part of the time
But all of the people can’t be all right all of the time
I think Abraham Lincoln said that.

Talkin' World War III Blues by Bob Dylan
Que se podría traducir por: «La mitad de las personas pueden ser parcialmente correctos siempre. Algunas personas pueden ser totalmente correctas en algunos momentos, pero nadie puede ser totalmente correcto siempre. Creo que eso lo dijo Abraham Lincoln.»

Me parece que está claro que el animal humano, el ser humano, que es bastante complejo en sí mismo, y que entre otras cosas es por naturaleza voluble, inconstante, variable y que tiene momentos de fortaleza y de debilidad, de miedo y de mediocridad, etc., incluso a lo largo del día, ya que su naturaleza, que muchos dicen que tiene unos biorritmos cíclicos, donde hay tres elementos fundamentales, o tres cerebros —razón, emociones e instintos—, no le da una otra opción. Una persona equilibrada y madura. Aquella que puede haber conseguido conocerse a sí mismo y por tanto luchar para llegar la auto-realización sabe que su equilibrio es encontrar la formula adecuada entre toda esta serie de variables que he apuntado y que es fácil que elementos externos, como un microbio que haga que le disminuya la salud, puede romperlo.

Quizá por eso me crispa ese lenguaje que adoptaron los fascistas y que creo que sacaron de Nietszche, el filósofo alemán, considerado actualmente como uno de los más influyentes en el pensamiento del siglo XX, que divide la humanidad en fuertes, mediocres y débiles y que acusa a los débiles y mediocres de nuestros males, cuando en realidad todos somos fuertes, débiles y mediocres en determinados momentos, en determinadas circunstancias y en determinadas cuestiones.

Un ejemplo: Yo estoy de acuerdo en que el hombre es polígamo por naturaleza, que la fidelidad exigida especialmente a la mujer es una imposición machista, ya que según los historiadores, esta imposición aparece en el momento en que el macho se da cuenta racionalmente que no hay bebés sin su intervención. Y como el macho tiene la fuerza y es quien gobierna, quiere saber y controlar su prole. Pero esto va contra-natura y en realidad nos hace débiles. Yo he sido fiel cuando estado enamorado y por eso no me considero débil, simplemente me ha salido así, ya que prefería estar con mi amor por varias razones. Por lo tanto, me vale como signo de mi estima por esa persona, pero no como imposición social... Yo sé que puedo tener una pareja y estar enamorado de otro y esto no rompe mi pareja a quien amo en ses momento de otra manera... Aunque sé que exigir fidelidad es una debilidad, me duele cuando descubro la infidelidad porque sé lo que significa. ¿Que esto ha sido una imposición del macho sobre la hembra? Cierto, sin duda. ¿Que esto nos ha debilitado como personas? También de acuerdo ya que va contra-natura, ¿que esto transforme al macho en débil por el simple hecho de ser macho?... Pues me parece que no.

Un abrazo.

dissabte, 4 de gener del 2014

Babau (Capítol I) --- Babau (Capítulo I)

[Entrada 18]

Babau (Capítol I)


Crec que tots ens hem trobat amb coses que ens costen d'entendre. La meva tàctica sol ser la de passar. Vull dir que quan una cosa, la que sigui, em costa d'entendre, faig veure que no m'importa i la deixo estar. És clar que això no sempre em val ja que no sempre em puc fer el suec, no sempre puc fer veure que no va amb mi. I això és el que em passa en aquest cas en què es tracta de mon pare.

Diuen que un bon recurs per entendre allò que ens costa és explicar-ho i he de confessar que m'ha funcionat més d'una vegada. Així que he pensat en aquest recurs per intentar entendre aquesta història. Tot i que no estic gaire segur de saber-me explicar vull intentar-ho. Així que començo a explicar-ho pel començament... No, pel començament no, crec que serà millor que comenci pel moment en què aquesta història va sortir a la llum i així potser serà més fàcil que s'entengui.

Heu de saber que ma mare de vegades fa afirmacions arriscades, d'aquelles que sorprenen i que no t'acabes de creure que n'estigui gaire convençuda. Ella les aboca fent gala de la seva originalitat amb un somriure, amb el mateix to de qui fa una gracieta. A més, té tendència a fer-ho buscant moments estel·lars, quan l'auditori és gent que no la coneix a fons i li sembla que els pot enlluernar amb la seva originalitat, és a dir, quan hi ha gent de fora de casa, gent que no coneix el veritable sentit d'aquestes sortides "sorprenents".

Una d'aquestes afirmacions la va deixar anar en una conversa sobre la gent que se separa quan ja porten força anys junts. En aquell moment els meus pares en portaven més de 35. Comentaven el cas d'uns amics que s'acabaven de separar després de més de 30 anys de casats.

— Això només té sentit quan n'hi ha un altre —va dir ma mare. Va aconseguir que tothom es quedés en silenci. Ella, aprofitant el seu moment triomfal, va insistir— només té sentit quan es vol formar parella amb una altre persona.

Mon pare se la va mirar amb estranyesa, amb certa expressió de sorpresa, després amb mig somriure sarcàstic es va quedar pensatiu.

Ma mare va fitar al seu auditori amb certa superioritat, com fa sempre que fa una afirmació d'aquest tipus, i després va mirar a mon pare ulls amb cert aire de repte, com dient-li "ara ja saps per què et deixaré'.

— És clar, —va seguir ma mare reblant el clau— quan has aguantat tants anys només té sentit que trenquis la parella perquè has trobat a algú que t'interessa més.

El meu pare seguia pensatiu, com si estigués en un altre lloc, immers en el seu interior. La conversa va continuar sobre el tema. En el cas de la parella que havia motivat la afirmació de ma mare no hi havia indicis de què existís una tercera persona cosa que no lligava doncs amb la tesi de ma mare i en conseqüència va donar peu a tota mena de elucubracions per donar-li sentit a la separació...

Aquest estirabot de ma mare li va servir a mon pare per iniciar seu el camí. Pocs dies després, quan s'acostava la data de fer la declaració trimestral de l'IVA, cosa que ma mare havia de fer per la seva activitat professional, li va de demanar a mon pare els rebuts i factures del trimestre. A casa, mon pare ocupava dels temes bancaris, del control de les factures i rebuts, de la gestió dels estalvis familiars, etc. Quan ella necessitava saber-ne alguna cosa o fer alguna tramitació recorria a ell. Mon pare li va recordar que per fer-ho bé necessitava entre dues i tres hores i que, per tant, ho faria el cap de setmana següent.

Passats uns minuts ma mare va començar a interessar-se en saber com funcionaven les coses dels bancs i els rebuts, cosa que no havia fet mai abans.

— Com és que ara t'interesses per aquestes coses? —Li va preguntar mon pare.

— No sé, em penso que també ho he de saber fer.

— Tens por que em mori o què me'n vagi?

— Després d'això de la Núria... —Va dir referint-se a una veïna que s'acabava de morir sobtadament d'un vessament cerebral. La Núria que era deu anys més jove que ma mare, havia deixat al vidu amb un fill de 6 anys. Aquesta mort l'havia deixat molt impressionada.

— Fas bé perquè així quan em jubili podré estar fora els tres mesos que em calen per fer el camí de Sant Jaume de Galícia sense haver-me de preocupar del teu IVA —va seguir mon pare.

— Doncs també tens raó.

Mon pare es va quedar uns instants en silenci, llavors es va mirar a ma mare seriosament i va afegir:

— De fet, potser comença a ser hora de què et digui una cosa, —va fer una pausa per emfatitzar el que anava a dir i va afegir— em sembla que comença a ser hora que sàpigues que hi ha una altra persona a la meva vida.

Es va produir un silenci sepulcral, d'aquells en què es diu que hom deixa passar un àngel. Ma mare va fer veure que no l'havia sentit.

— Aquest programa per llegir els rebuts que t'arriben de la Caixa per correu electrònic, el podria tenir en el meu ordinador? —Va preguntar tot reprenent el tema de la declaració del IVA.

— L'altre dia vas dir que entendries que una parella se separés després de tants anys com duem nosaltres junts si n'hi havia un altre. Doncs bé, jo en tinc un altre. —Va insistir mon pare en un to de veu que no permetia fer-se l'orni.

— Ja t'he sentit abans. I què vols fer?

— Doncs que en parlem.

— És algú que conegui?

— Crec que no, em sembla que no us coneixeu.

— Alguna joveneta de la Universitat? —va ironitzar ella.

— No té res a veure amb la Universitat.

— Llavors alguna meuca de la feina.

— Tampoc ho has encertat.

— D'acord, com se diu?

— Sandro —va dir ell una mica entre les dents.

— Quina edat té aquesta Sandra?

— No, no és una noia, es diu Sandro, —aquesta vegada va pronunciar i remarcar clarament aquesta 'o' del final— és un noi que té 31 anys.

Així que en Sandro era 32 anys més jove que ell, i, fins i tot, dos més jove que jo...

Una abraçada.






Babau (Capítulo I)


Creo que a todos nos han pasado con cosas que nos cuestan entender. Mi táctica suele ser la de pasar. Quiero decir que cuando una cosa, la que sea, me cuesta entenderla, hago como que no me importa y la dejo estar. Claro que eso no siempre me vale ya que no siempre me puedo hacer el sueco, no siempre puedo hacer como que no va conmigo. Y eso es lo que me pasa en este caso en que se trata de mi padre.

Dicen que un buen recurso para entender lo que nos cuesta es contarlo y he de confesar que me ha funcionado más de una vez. Así que he pensado en ese recurso para intentar entender esta historia. Aunque no estoy muy seguro de saberme explicar quiero intentarlo. Así que empiezo a contarlo por el principio... No, por el principio no, creo que será mejor que empiece por el momento en que esta historia salió a la luz y así quizá sea más fácil que se entienda.

Tenéis que saber que mi madre a veces hace afirmaciones arriesgadas, de esas que sorprenden y que no acabas de creer que esté muy convencida de lo que dice. Ella las vierte haciendo gala de su originalidad con una sonrisa, con el mismo tono de quien hace una gracia. Además, tiene tendencia a hacerlo buscando momentos estelares, cuando el auditorio es gente que no la conoce a fondo y le parece que puede deslumbrar con su originalidad, es decir, cuando hay gente extraña, gente que no conoce el verdadero sentido de estas salidas "sorprendentes".

Una de esas afirmaciones la soltó en una conversación sobre la gente que se separa cuando ya llevan muchos años juntos. En ese momento mis padres llevaban más de 35. Comentaban el caso de unos amigos que se acababan de separar después de más de 30 años de casados​.

— Esto sólo tiene sentido cuando hay otro —dijo mi madre. Consiguió que todo el mundo se quedara en silencio. Ella, aprovechando su momento triunfal, insistió —sólo tiene sentido cuando se quiere formar pareja con otra persona.

Mi padre la miró con asombro, con cierta expresión de sorpresa, luego con media sonrisa sarcástica se quedó pensativo.

Mi madre miró a su auditorio con cierta superioridad, como hace siempre que hace una afirmación de este tipo, y luego mirò a mi padre ojos con cierto aire de reto, como diciéndole "ahora ya sabes por qué te dejaré".

— Claro, —siguió mi madre remachando el clavo— cuando has aguantado tantos años sólo tiene sentido que rompas la pareja porque has encontrado a alguien que te más.

Mi padre seguía pensativo, como si estuviera en otro lugar, inmerso en su interior. La conversación continuó sobre el tema. En el caso de la pareja que había motivado la afirmación de mi madre no había indicios de que existiera una tercera persona cosa que no ligaba pues con la tesis de mi madre y en consecuencia dio pie a todo tipo de elucubraciones para darle sentido a la separación...

Ese despropósito de mi madre le sirvió a mi padre para iniciar su camino. Pocos días después, cuando se acercaba la fecha de hacer la declaración trimestral de IVA, lo que mi madre tenía que hacer por su actividad profesional, le pidió a mi padre los recibos y facturas del trimestre. En mi casa, mi padre se ocupaba de los temas bancarios, del control de las facturas y recibos, de la gestión de los ahorros familiares, etc. Cuando ella necesitaba saber algo o hacer alguna tramitación recurría a él. Mi padre le recordó que para hacerlo bien necesitaba entre dos y tres horas y que, por tanto, lo haría el fin de semana siguiente.

Pasados ​​unos minutos mi madre empezó a interesarse en saber cómo funcionaban las cosas de los bancos y los recibos, algo que no había hecho nunca antes.

— ¿Por qué te interesas ahora por estas cosas? —Le preguntó mi padre.

— No sé, creo que también lo he de saber hacer.

— ¿Tienes miedo a que me muera o que me vaya?

— Después de lo de Nuria... — Dijo refiriéndose a una vecina que se acababa de morir repentinamente de un derrame cerebral. Nuria que era diez años más joven que mi madre, había dejado al viudo con un hijo de 6 años. Esa muerte la había dejado muy impresionada.

— Haces bien porque así cuando me jubile podré estar fuera los tres meses que necesito para hacer el camino de Santiago sin tenerme que preocupar de tu IVA —continuó mi padre.

— Pues también tienes razón.

Mi padre se quedó unos instantes en silencio, entonces miró a mi madre en serio y añadió:

— De hecho, quizás va siendo hora de que te diga algo, —hizo una pausa para enfatizar lo que iba a decir y añadió— me parece que empieza a ser hora de que sepas que hay otra persona en mi vida.

Se produjo un silencio sepulcral, de aquellos en los que se dice que se deja pasar un ángel. Mi madre hizo ver que no lo había oído.

— Ese programa para leer los recibos que te llegan de la Caja por correo electrónico, lo podría tener en mi ordenador? —Preguntó retomando el tema de la declaración del IVA.

— El otro día dijiste que entenderías que una pareja se separara después de tantos años como llevamos nosotros juntos si había otro. Pues bien, yo tengo otro. — Insistió mi padre en un tono de voz que no permitía hacerse el loco.

— Ya te he oído antes. Y qué quieres hacer?

— Pues que hablemos de ello.

— ¿Es alguien que conozca?

— Creo que no, me parece que no os conocéis.

— ¿Alguna jovencita de la Universidad? — Ironizó ella.

— No tiene nada que ver con la Universidad.

— Entonces alguna puta del trabajo.

— Tampoco has acertado.

— De acuerdo, como se llama?

— Sandro —dijo él un poco entre los dientes.

— ¿Qué edad tiene esta Sandra?

— No, no es una chica, se llama Sandro, —esta vez pronunció y remarcar claramente esta 'o' del final— es un chico que tiene 31 años.

Así que Sandro era 32 años más joven que él, y, incluso, dos más joven que yo...

Un abrazo.