Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dissabte, 28 de juny de 2014

El sistema

[Entrada 51]

El sistema


Resulta paradoxal que siguin els arbres els que no ens deixin veure el bosc. Sens dubte això és el que ens passa amb el sistema. Un sistema no és més que un conjunt de principis, regles, i altres elements enllaçats entre ells de manera que formen una unitat. Quan parlem del sistema ens referim, doncs, en aquell conjunt principis, regles, etc. que defineixen i conformen el funcionament de la nostra societat. Per això tots en formem part. Hi ha gent que nega la seva existència, però, sens dubte, hi és. Hi ha un sistema: El sistema.

Puc estar d'acord en què no hi ha un cervell central que hagi regit la conformació d'aquest sistema, que ha anat sorgint d'una manera més o menys natural, o més o menys forçada pels fets o per les descobertes que han permès que determinats comportaments tinguessin èxit. Però que hagin tingut èxit, que hagin estat admesos o imposats no vol dir que siguin encertats o bons ni que representin un progrés. El mateix sedentarisme està en discussió que sigui positiu. Així, per exemple, la ciència mèdica li dóna la culpa d'una bona colla dels nostres problemes de salut i els metges ens recomanen que fem com a mínim una hora d'exercici al dia.

Com va dir en Karl Marx: no saben que ho fan, però ho estan fent. Amb el sistema ens passa això. No ho saps, però hi pertanys, hi estàs integrat. Naixem en el sistema, el sistema ens forma i ens educa amb la finalitat de què ens hi integrem, ens hi incorporem i creguem en ell com la solució òptima a les nostres vides. A més, amb aquesta educació, se'ns intenta anul·lar l'esperit crític i la creativitat, perquè tant una cosa com l'altre resulten problemàtiques. I és que en realitat el sistema vol formar súbdits, i no ciutadans. Malgrat això hi ha gent creativa i crítica que s'adona dels problemes d'aquest sistema, gent que el sistema rebutja i tolera mal que bé i els manté en una situació de marginalitat i desprestigi. De fet, aquest sistema viu malament la singularitat i la tolera més aviat poc.

Cada una de les teves accions o negatives a actuar, cada una de les coses que fas o et negues a fer cada dia, forma part d'aquest sistema, el conforma, l'alimenta i el fa fort. Per això val la pena ser molt conscients dels nostres actes i de les seves conseqüències. Saber què o a qui estem engreixant o en què estem participant o col·laborant quan fem tal o qual cosa, perquè això és el que manté aquest sistema tal qual és. Clar que hi ha molta gent interessada en dur l'aigua el seu molí i que li agrada o li va bé que actuem sense pensar, sense calibrar res, sense esperit crític, acceptant el que ens ofereixen sense anar més enllà... Alguns d'ells s'han adonat de com van les coses i estan maniobrant forçar-les per tal que el sistema els sigui encara més favorables del que ja els és. Michel Foucault deia que el poder i el saber estan íntimament relacionats. Ells saben i busquen aquest poder, nosaltres...

Una abraçada.






El sistema


Resulta paradójico que sean los árboles los que no nos dejen ver el bosque. Sin duda esto es lo que nos pasa con el sistema. Un sistema no es más que un conjunto de principios, reglas, y otros elementos enlazados entre ellos de manera que forman una unidad. Cuando hablamos del sistema nos referimos, pues, en aquel conjunto principios, reglas, etc. que definen y conforman el funcionamiento de nuestra sociedad. Por eso todos formamos parte de él. Hay gente que niega su existencia, pero, sin duda, existe. Hay un sistema: El sistema.

Puedo estar de acuerdo en que no hay un cerebro central que haya regido la conformación de este sistema, que ha ido surgiendo de una manera más o menos natural, o más o menos forzada por los hechos o por los descubrimientos que han permitido que determinados comportamientos tuvieran éxito. Pero que hayan tenido éxito, que hayan sido admitidos o impuestos no quiere decir que sean acertados o buenos ni que representen un progreso. El mismo sedentarismo está en discusión que sea positivo. Así, por ejemplo, la ciencia médica le da la culpa de buena parte de nuestros problemas de salud y los médicos nos recomiendan que hagamos como mínimo una hora de ejercicio al día.

Como dijo Karl Marx: no saben que lo hacen, pero lo están haciendo. Con el sistema nos pasa eso. No lo sabes, pero perteneces a él, estás integrado en él. Nacemos en el sistema, el sistema nos forma y nos educa con el fin de que nos integramos, nos incorporamos y creamos en él como la solución óptima a nuestras vidas. Además, con esa educación, nos intenta anular el espíritu crítico y la creatividad, porque tanto lo uno como lo otro resultan problemáticos. Y es que en realidad el sistema quiere formar súbditos, y no ciudadanos. Sin embargo hay gente creativa y crítica que se da cuenta de los problemas de este sistema, gente que el sistema rechaza y tolera más mal que bien y los mantiene en una situación de marginalidad y desprestigio. De hecho, este sistema vive mal la singularidad y las tolera más bien poco.

Cada una de tus acciones o negativas a actuar, cada una de las cosas que haces o te niegas a hacer cada día, forma parte de este sistema, lo conforma, lo alimenta y le da fuerza. Por eso vale la pena ser muy conscientes de nuestros actos y de sus consecuencias. Saber qué o a quién estamos engordando o en qué estamos participando o colaborando cuando hacemos tal o cual cosa, porque eso es lo que mantiene este sistema tal cual es. Claro que hay mucha gente interesada en llevar el agua a su molino y que le gusta o le va bien que actuemos sin pensar, sin calibrar nada, sin espíritu crítico, aceptando lo que nos ofrecen sin ir más allá... Algunos de ellos se han dado cuenta de cómo van las cosas y están maniobrando para forzarlas de forma que el sistema les sea aún más favorable de lo que ya les es. Michel Foucault decía que el poder y el saber están íntimamente relacionados. Ellos saben y buscan ese poder, nosotros...

Un abrazo.

dilluns, 23 de juny de 2014

Propietat privada --- Propiedad privada

[Entrada 50]

Propietat privada


De la mateixa manera que tinc clar que l'home és un ser poligàmic i que la monogàmia ens ve a contrapèl, estic convençut que el sedentarisme també és contrari a la naturalesa humana, tot i que tinguem tendència a moure'ns dins d'un territori limitat, el progrés real de la humanitat sempre ha estat lligat a la comunicació i al desplaçar-se territori enllà. No va ser gràcies al seu sedentarisme, sinó al contrari, que Sapiens, és dir nosaltres, acabés ocupant tota el planeta. L'origen de la nostra espècie se situa uns 200.000 anys enrere a l'Àfrica meridional. Però es creu que són en els últims 10.000 de la nostra existència en què hem anat encadenant un error darrere l'altre i hem acabat creant aquesta civilització injusta i esclavitzant.

Segons diuen els historiadors ha estat en aquesta darrera època en la qual hem creat els llinatges i les herències. Abans les societats humanes havien estat matriarcals i no hi havia més llinatges que els materns ja que el pare era una anècdota. En el comportament sexual de l'home no hi havia una consciència clara que la intervenció del mascle fos necessària en la concepció d'un nou humà i igual que passava amb moltes altres especies no monogàmiques, els infants pertanyien a les mares i posteriorment a la tribu, és a dir, a la comunitat. En aquest context un humà només sabia qui era sa mare. Per això les societats matriarcals havien d'intercanviar els mascles preadolescents abans que no arribessin a la edat fèrtil i així evitar possibles i més que probables relacions incestuoses entre germans, o entre pares i filles ja que el pare no era conegut.

En aquelles tribus la propietat privada només tenia un sentit utilitarista. En primer lloc perquè eren comunitats petites i només tenia sentit que fos de propietat individual allò que era per a l'ús personal, objectes que un cop morta la persona o s'enterraven amb ella (cosa evident en algunes troballes arqueològiques) o bé revertien de nou a la comunitat. Una persona disposava d'allò que li calia per a la seva comesa a la comunitat i disposava d'allò mentre li calia i era capaç de fer-ho servir, és a dir, mentre tenia sentit que ho fes. Fixem-nos que els nòmades d'avui no acumulen bens, només duen amb ells allò que els cal, usen, o els és útil.

S'estima que el ser humà abans del Neolític, és a dir, fa més de 10.000 anys, tenia una esperança de vida d'uns 30 o 40 anys, i que només treballava entre 2 i 4 hores diàries per aconseguir allò que li calia per sobreviure. Aquells humans van desenvolupar tecnologies que encara usem, com el foc controlat o la roda. Sense la civilització tal com l'entenem ara, també hi va haver progrés científic i tecnològic. Sense l'acumulació de béns que desperta la cobdícia, ni l'herència que només fa que establir una situació de desigualtat injusta (inequitativa) entre les persones ja en el moment del seu naixement, l'home va desenvolupar-se durant el 95% de la seva existència. Aquesta civilització actual injusta i esclavitzant ens permetrà sobreviure gaire temps més?

Ens ha costat, però ja hem vist que les jerarquies hereditàries no funcionen i hem buidat de poder als reis amb les monarquies parlamentàries, hem creat repúbliques i intentem evitar de tota mena de totalitarisme, però encara no hem recuperat el fet de que hi ha moltes coses que no tingui sentit que passin de pares a fills, que s'heretin. Les coses, els objectes, les cases, les terres, tenen sentit que siguin propietat de qui les usa mentre ho fa, mentre els treu rendiment... Quin sentit té que algú acumuli uns bens que no pot explotar ni usar?

Bé, no tots estem cecs, el moviment Okupa és un exemple de que les coses es poden veure d'una altra manera.

Una abraçada.






Propiedad privada


De la misma manera que tengo claro que el hombre es un ser poligámico y que la monogamia nos viene a contrapelo, estoy convencido de que el sedentarismo también es contrario a la naturaleza humana, aunque tengamos tendencia a movernos dentro de un territorio limitado, el progreso real de la humanidad siempre ha estado ligado a la comunicación y al desplazarse por el territorio. No fue gracias a su sedentarismo, sino al contrario, que Sapiens, es decir nosotros, acabara ocupando todo el planeta. El origen de nuestra especie se sitúa unos 200.000 años atrás en el África meridional. Però se cree que son los últimos 10.000 de nuestra existencia en los que hemos encadenado un error tras otro y hemos acabado creando esta civilización injusta y esclavizante.

Según dicen los historiadores ha sido en esta última época en la que hemos creado los linages y las herencias. Antes las sociedades humanas habían sido matriarcales y no había más linajes que los maternos ya que el padre era una anécdota. En el comportamiento sexual del hombre no había una conciencia clara de que la intervención del macho fuera necesaria en la concepción de un nuevo humano y al igual que ocurría con muchas otras especies no monogámicas, los niños pertenecían a las madres y posteriormente a la tribu, es decir, a la comunidad. En ese contexto un humano sólo sabía quién era su madre. Por eso las sociedades matriarcales tenían que intercambiar los machos preadolescentes antes de que llegaran a la edad fértil y así evitar posibles y más que probables relaciones incestuosas entre hermanos, o entre padres e hijas ya que el padre no era conocido.

En aquellas tribus la propiedad privada sólo tenía un sentido utilitarista. En primer lugar porque eran comunidades pequeñas y solo tenía sentido que fuera de propiedad individual lo que era para uso personal, objetos que una vez muerta la persona o enterraban con ella (algo evidente en algunos hallazgos arqueológicos) o bien revertían de nuevo a la comunidad. Una persona disponía de lo que necesitaba para su cometido en la comunidad y disponía de ello mientras necesitaba y era capaz de usarlo, es decir, mientras tenía sentido que lo hiciera. Fijémonos en que los nómadas de hoy no acumulan bienes, sólo llevan con ellos lo que necesitan, usan, o les es útil.

Se estima que el ser humano antes del Neolítico, es decir, hace más 10.000 años, tenía una esperanza de vida de unos 30 o 40 años, y que sólo trabajaba entre 2 y 4 horas diarias para conseguir lo que necesitaba para sobrevivir. Aquellos humanos desarrollaron tecnologías que todavía usamos, como el fuego controlado o la rueda. Sin la civilización tal como la entendemos ahora, también hubo progreso científico y tecnológico. Sin la acumulación de bienes que despierta la codicia, ni la herencia que sólo hace que establecer una situación de desigualdad injusta (inequitativa) entre las personas ya en el momento de su nacimiento, el hombre se desarrolló durante el 95% de su existencia. ¿Esta civilización actual injusta y esclavizante nos permitirá sobrevivir mucho tiempo más?

Nos ha costado, pero ya hemos visto que las jerarquías hereditarias no funcionan y hemos vaciado de poder a los reyes con las monarquías parlamentarias, hemos creado repúblicas e intentamos evitar cualquier tipo de totalitarismo, pero todavía no hemos recuperado el hecho de que hay muchas cosas que no tiene sentido que pasen de padres a hijos, que se hereden. Las cosas, los objetos, las casas, las tierras, tienen sentido que sean propiedad de quien las usa mientras lo hace, mientras les saca rendimiento... ¿Qué sentido tiene que alguien acumule unos bienes que no puede explotar ni usar?

Bueno, no todos estamos ciegos, el movimiento Okupa es un ejemplo de que las cosas se pueden ver de otra manera.

Un abrazo.

diumenge, 15 de juny de 2014

On és el problema. --- Donde está el problema.

[Entrada 49]

On és el problema.


Suposo que em teniu per un gran nacionalista i independentista català. De fet, crec que no us equivoqueu, malgrat que considero els nacionalismes, igual que les religions, un engany que no pretén més que la manipulació i utilització de la gent, un odi visceral (vull dir no racional) al nacionalisme espanyol que va desenvolupar en mi el franquisme m'ha dut, com a reacció, al nacionalisme català, malgrat que sóc ben conscient del que és i de que en realitat no és en mi més que una actitud estratègica. No vull el nacionalisme espanyol dels nostres dictadors del segle XX (Primo de Rivera i Franco) ni que em matin. La meva Espanya, si fos possible seria plural i diversa i no uniformitzadora i excloent.

Malgrat això, sóc ben conscient de què l'autentic problema és la equitat i la llibertat, i no només a Espanya, sinó a tot el món. Em preocupa el país, el món que us estem deixant, el que us estan muntant els ultraliberals, que el justifiquen amb mentides i mitges veritats, un món basat en l'abús i la precarietat. Aquest és l'autentic problema. I això és el que em preocupa de veritat.

És que ens estant anul·lant la creativitat, el criteri independent, el sentit critic... I a sobre ens volen fer creure que el progrés són els 6.000 anys de guerres continues que conformen la nostra història i els abusos de la minoria que controla la riquesa i que sotmet i explota a la majoria.

I el que em revolta és que sou majoria els que no us n'adoneu o, pitjor encara, que no us en voleu adonar.

Una abraçada.






Donde está el problema.


Supongo que me consideráis un gran nacionalista e independentista catalán. De hecho, creo que no os equivocáis, aunque considero los nacionalismos, al igual que las religiones, un engaño que no pretende más que la manipulación y utilización de la gente, un odio visceral (quiero decir no racional) al nacionalismo español que desarrolló en mí el franquismo me ha llevado, como reacción, al nacionalismo catalán, a pesar de que soy muy consciente de lo que es y de que en realidad no es en mí más que una actitud estratégica. No quiero el nacionalismo español de nuestros dictadores del siglo XX (Primo de Rivera y Franco) aunque que me maten. Mi España, si fuera posible, sería plural y diversa y no uniformizadora y excluyente.

Sin embargo, soy consciente de que el verdadero problema es la equidad y la libertad, y no sólo en España, sino en todo el mundo. Me preocupa el país, mejor dicho el mundo, que os estamos dejando, el que os están montando los ultraliberales, que lo justifican con mentiras y medias verdades, un mundo basado en el abuso y la precariedad. Este es el verdadero problema. Y eso es lo que me preocupa de verdad.

Es que nos están anulando la creatividad, el criterio independiente, el sentido crítico... Y encima nos quieren hacer creer que el progreso son los 6.000 años de guerras continuas que conforman nuestra historia y los abusos de la minoría que controla la riqueza y que somete y explota a la mayoría.

Y lo que me subleva es que sois mayoría los que no os dais cuenta de ello o, peor aún, que no os queréis dar cuenta.

Un abrazo.