Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

diumenge, 25 de juny de 2017

Clamar en el desert --- Clamar en el desierto

[Entrada 175]

Clamar en el desert


Jo sóc la veu que clama en el desert [Jo 1, 23] deia l'evangelista Joan. Una bonica imatge per dir que ningú m'escolta. A casa meva d'això en deiem "parlar a la paret". Moltes vegades tinc la sensació de parlar a la paret, de clamar en el desert i de fet em sembla que no és fals del tot.

De fet, també hi ha un adagi que diu que no hi ha més cec que qui no hi vol veure, ni més sort que qui no hi vol sentir. Aquest adagi ens ve a dir que ens tanquem en el nostre pensament, i no escoltem en aquells que aporten idees diferents de les nostres, que s'hi oposen o que les afebleixen. Per això, quan un expressa una determinada idea, és aplaudit per aquells que hi estan d'acord, perquè ja la tenien en el pensament, però generalment no aporta res en aquells que hi estaven en desacord, perquè en el seu pensament la rebutgen, i s'esforcen a buscar arguments per reforçar el seu rebuig. Per això expressar aquestes idees és com clamar al desert, no fas canviar a ningú de pensament, l'única cosa que s'aconsegueix és reforçar el pensament tant dels que hi estan d'acord que assumiran els arguments aportats, com els dels que hi estan en contra que els rebutjaran donant-los per invàlids.

Tradicionalment, i no parlo de fa molts anys, perquè són coses que estan passant ara, s'ha assumit que, en general, no es pot fer canviar el pensament dels adults. Ni tan sols la por i el terror, anul·la les idees d'aquests adults, que poden callar més o menys temps, però aquelles idees no desitjades acaben ressorgint. Per això se'ls elimina. I això s'ha fet de maneres més o menys brutals (tirant-los al mar des d'un avió) o amb formes dotades d'una aparent legitimitat (com els tribunals de la inquisició o altres tribunals ideològics). L'altra gran eina que va posar en marxa la Il·lustració és la programació ideològica a través de les escoles infantils i l'educació obligatòria. Això ja m'ho heu sentit dir moltes vegades, les escoles no han estat concebudes per formar persones, sinó per programar-les. L'objectiu és mantenir l'statu quo, que la gent accepti les desigualtats, els abusos, les injustícies, etc. sense queixar-se. Només quan el sistema atempta contra l'instint de supervivència, quan la població veu que morirà si no es rebel·la, han esclatat les revolucions. Moltes vegades sabent que tenien les de perdre.

Un exemple de programació ideològica és el votant del PP en aquest país, malgrat tota la corrupció, la pobresa i la precarietat que estem patint els segueixen sent fidels i els continuen votant. Hi ha estudis sociològics que apunten que la majoria d'aquests votants van ser educats (i programats) a les escoles franquistes.

Tot plegat em fa pensar sovint que aquesta bitàcola no és més que una altra veu que clama en el desert.

Una abraçada.







[Entrada 175]

Clamar en el desierto


Yo soy la voz que clama en el desierto [Jn 1, 23] decía el evangelista Juan. Una bonita imagen para decir que nadie me escucha. En mi casa a eso le llamábamos "hablar a la pared". Muchas veces tengo la sensación de hablar a la pared, de clamar en el desierto y de hecho me parece que no es totalmente falso.

De hecho, también hay un adagio que dice que no hay más ciego que el que no quiere ver, ni más sordo que el que no quiere oír. Este adagio nos viene a decir que nos encerramos en nuestro pensamiento, y no escuchamos a aquellos que aportan ideas diferentes de las nuestras, que se oponen a ellas o que las debilitan. Por eso, cuando uno expresa una determinada idea, es aplaudido por aquellos que están de acuerdo, porque ya la tenían en el pensamiento, pero generalmente no aporta nada a aquellos que estaban en desacuerdo, porque en su pensamiento la rechazan, y se esfuerzan en buscar argumentos para reforzar su rechazo. Por ello expresar estas ideas es como clamar en el desierto, no haces cambiar a nadie de pensamiento, lo único que se consigue es reforzar el pensamiento tanto de los que están de acuerdo que asumirán los argumentos aportados, como los de los que están en contra que los rechazarán dándolos por inválidos.

Tradicionalmente, y no hablo de hace muchos años, porque son cosas que están pasando ahora, se ha asumido que, en general, no se puede hacer cambiar el pensamiento de los adultos. Ni siquiera el miedo y el terror, anula las ideas de esos adultos, que pueden callar más o menos tiempo, pero esas ideas no deseadas acaban resurgiendo. Por eso se les elimina. Y esto se ha hecho de maneras más o menos brutales (tirándolos al mar desde un avión) o con formas dotadas de una aparente legitimidad (como los tribunales de la inquisición u otros tribunales ideológicos). La otra gran herramienta que puso en marcha la Ilustración es la programación ideológica a través de las escuelas infantiles y la educación obligatoria. Eso ya me lo habéis oído decir muchas veces, las escuelas no han sido concebidas para formar personas, sino para programarlas. El objetivo es mantener el statu quo, que la gente acepte las desigualdades, los abusos, las injusticias, etc. sin quejarse. Sólo cuando el sistema atenta contra el instinto de supervivencia, cuando la población ve que morirá si no se rebela, han estallado las revoluciones. Muchas veces sabiendo que tenían las de perder.

Un ejemplo de programación ideológica es el votante del PP en este país, a pesar de toda la corrupción, la pobreza y la precariedad que estamos sufriendo les siguen siendo fieles y les siguen votando. Hay estudios sociológicos que apuntan que la mayoría de estos votantes fueron educados (y programados) en las escuelas franquistas.

Todo ello me hace pensar a menudo que esta bitácora no es más que otra voz que clama en el desierto.

Un abrazo.



dilluns, 19 de juny de 2017

La interpretació de la llei --- La interpretación de la ley

[Entrada 174]

La interpretació de la llei


Les matemàtiques no són més que un formalisme que permet expressar amb precisió i sense ambigüitats determinats comportaments que admeten forma numèrica. La precisió del formalisme matemàtic ens du a resultats precisos i difícilment discutibles. En canvi un text, sigui prosa o poesia, pot estar ben redactat i intentar ser precís, però un text lliure en llenguatge natural (vull dir no formalitzat), a banda dels defectes de mala redacció que poden fer que resulti incomprensible, pot contenir elements de soroll, és a dir, informació supèrflua o innecessària; sobredefinició o sobreespecificació, és a dir, massa detall o detall innecessari; silenci, és a dir, manca informació necessària; ambigüitat, és a dir, manca concreció o hi ha falses descripcions, per exemple, fetes amb sinònims; penediment, és a dir, rectificar el que s'ha dit; i referències avançades, és a dir, referir-se a aspectes encara desconeguts pel lector, que, encara que s'expliquin més endavant, en dificulten la comprensió.

Els legisladors intenten que els textos legals siguin el més precisos possible, per això han desenvolupat uns formalismes concrets que intenten superar aquests problemes del text lliure, però desgraciadament aquests formalismes en dificulten la comprensió i fan que necessitem tot d'un seguit de professionals —com advocats, procuradors, jutges, fiscals, i altres especialistes en dret— per saber que volen dir exactament. Cosa que allunya la llei de la ciutadania i, per tant, deixa al ciutadà mitjà en una situació d'indefensió en no entendre completament les lleis.

A més, aquests formalismes, estan lluny de tenir la precisió que s'ha aconseguit amb els de les matemàtiques, i, per això, la llei es presta a interpretacions. Una mateixa llei pot ser aplicada de formes diferents perquè depèn de com s'interpreti. Cada llei sol tenir un reglament que és la base de la seva aplicació real i que fa una interpretació concreta d'aquesta llei. Curiosament el reglament que interpreta la llei es fa fora de l'àmbit del parlament, sol ser obra del govern del moment. Per tant és el govern qui decideix com s'aplica una determinada llei.

Les constitucions solen establir un àrbitre per resoldre conflictes en la interpretació del seu text. S'intenta que aquest àrbitre sigui el més neutral possible, format per especialistes en dret constitucional de reconegut prestigi, independents, i deslligats de la vida política. En aquestes terres aquest àrbitre és el Tribunal Constitucional, però lamentablement no satisfà aquests principis, raó per la qual ha perdut el seu prestigi i no resulta creïble, ja que està essent manipulat i utilitzat pel govern de l'Estat per assolir els seus objectius polítics.

Per això, quan un polític afirma que determinada cosa és legal o és il·legal, sense aval suficient, ja sigui per consens dels experts en dret o perquè ho digui el tribunal arbitral corresponent, no està dient la veritat, ja que, en tal cas, es tracta de la seva interpretació de la llei. I aquesta és la clau de lectura de moltes de les coses que estan passant en l'àmbit d'aquest estat.

Una abraçada.








La interpretación de la ley


Las matemáticas no son más que un formalismo que permite expresar con precisión y sin ambigüedades determinados comportamientos que admiten forma numérica. La precisión del formalismo matemático nos lleva a resultados precisos y difícilmente discutibles. En cambio un texto, sea prosa o poesía, puede estar bien redactado e intentar ser preciso, pero un texto libre en lenguaje natural (quiero decir no formalizado), aparte de los defectos de mala redacción que pueden hacer que resulte incomprensible, puede contener elementos de ruido, es decir, información superflua o innecesaria; sobredefinición o sobreespecificación, es decir, demasiado detalle o detalle innecesario; silencio, es decir, falta información necesaria; ambigüedad, es decir, falta concreción o hay falsas descripciones, por ejemplo, hechas con sinónimos; arrepentimiento, es decir, rectificar lo dicho; y referencias avanzadas, es decir, referirse a aspectos aún desconocidos para el lector, que, aunque se expliquen más adelante, dificultan la comprensión del texto.

Los legisladores intentan que los textos legales sean lo más precisos posible, por ello han desarrollado unos formalismos concretos que intentan superar esos problemas del texto libre, pero desgraciadamente esos formalismos dificultan su comprensión y hace que necesitemos de una serie de profesionales —como abogados, procuradores, jueces, fiscales, y otros especialistas en derecho— para saber que quieren decir exactamente. Lo que aleja la ley de la ciudadanía y, por tanto, deja al ciudadano en una situación de indefensión al no entender completamente las leyes.

Además, estos formalismos, están lejos de tener la precisión que se ha conseguido con los de las matemáticas, y, por eso, la ley se presta a interpretaciones. Una misma ley puede ser aplicada de formas diferentes porque depende de cómo se interprete. Cada ley suele tener un reglamento que es la base de su aplicación real y que hace una interpretación concreta de esa ley. Curiosamente el reglamento que interpreta la ley se hace fuera del ámbito del parlamento, suele ser obra del gobierno del momento. Por lo tanto es el gobierno quien decide cómo se aplica una determinada ley.

Las constituciones suelen establecer un árbitro para resolver conflictos en la interpretación de su texto. Se intenta este arbiro sea lo más neutral posible, formado por especialistas en derecho constitucional de reconocido prestigio, independientes, y desligados de la vida política. En estas tierras ese árbitro es el Tribunal Constitucional, pero lamentablemente no satisface esos principios, por lo que ha perdido su prestigio y no resulta creíble, ya que está siendo manipulado y utilizado por el gobierno del Estado para alcanzar sus objetivos políticos .

Por eso, cuando un político afirma que determinada cosa es legal o es ilegal, sin aval suficiente, ya sea por consenso de los expertos en derecho o porque lo diga el tribunal arbitral correspondiente, no está diciendo la verdad, ya que, en tal caso, se trata de su interpretación de la ley. Y esa es la clave de lectura de muchas de las cosas que están pasando en el ámbito de este estado.

Un abrazo.


dilluns, 12 de juny de 2017

L'abús d'antidepressius --- El abuso de antidepresivos


[Entrada 173]

L'abús d'antidepressius


Els catalans van al metge d'atenció primària una mitjana de vuit cops a l'any. Més de 45 milions de visites el 2014. Les que estan motivades per un problema de salut emocional no han deixat d’augmentar. Ho han fet de manera especialment notòria durant els anys de la crisi, i els metges de capçalera senten que no tenen les eines necessàries per fer-hi front o, fins i tot, que no han rebut la formació adequada per fer-ho.

Problemes com l'ansietat, trastorns de conducta en nens i adults, tristesa, pors, etc. s'estan tractant amb antidepressius. Estem en un dels països on més antidepressius es consumeixen. Però aquests fàrmacs són perillosos, no serveixen per posar-se a to, i un consum no adequat fa créixer les tendències suïcides en els joves. Funciona millor un placebo especialment en joves. A la gent gran facilita les caigudes i els trencaments ossis. L'ús d'antidepressius en persones sanes té efectes secundaris, tot i que en això són més perillosos altres fàrmacs, com els tranquil·litzants, que generen més riscos, com la pèrdua de memòria o l’addicció. Deixar de prendre un antidepressiu de cop pot produir efectes similars en deixar de prendre drogues, i poden produir brots de violència, com ara violència homicida o suïcida... Els metges asseguren que és pitjor el mal ús, o l’ús durant un temps que no és l’adequat, que l’abús o la sobre medicació.

Els metges reconeixen que usen antidepressius a vegades contra l’estrès i contra les adversitats de la vida, és un ús incorrecte i contraproduent. Hi ha trastorns com la depressió que han estat tractats històricament poc i malament. La depressió, que afecta uns 350 milions de persones a tot el món, és una malaltia amb un gran impacte en la qualitat de vida del pacient i que comporta alts costos socials. Es calcula que, a l'estat, més del 14% de les dones i més del 6% dels homes podrien patir una depressió al llarg de la seva vida. Els estudis epidemiològics indiquen que en els últims anys han crescut trastorns com la depressió o l’ansietat. I en aquests casos una drogoaddicció complica encara més les coses.

Hi ha relació entre la crisi i el consum d’antidepressius? Els metges coincideixen que no, almenys no de manera determinant. Els efectes dramàtics de la crisi sí que provoquen l’aparició de més patologies, però això no vol dir que els antidepressius s’estiguin convertint en un refugi. El major d'ús dels antidepressius podria explicar-se per aquest augment de la incidència de trastorns de l'estat d'ànim, per la detecció diagnòstica més gran per part dels metges d'Atenció Primària, així com per l'extensió de les indicacions terapèutiques autoritzades per a aquests medicaments. Cal sumar-hi, en aquesta extensió del seu ús, el màrqueting i la no publicació dels resultats negatius. Per exemple, els assaigs clínics en nens amb depressió suggereixen que els ISRS (antidepressius inhibidors selectius de la recaptació de serotonina) s’associen a un increment del risc d’ideació i conducta suïcida, i la majoria d’ells tenen una eficàcia escassa o nul·la.

Hi ha, sens dubte, opcions alternatives com ara sortir i relacionar-se (clubs de lectura, fer esport, anar a la muntanya, etc.) que pot ser molt millor remei que un medicament, especialment per a petites depressions. No tot té cura amb una pastilla. No hi ha una pastilla contra el dol, ni contra els mals d'amors o els cors partits...

Un dels problemes és que només 3-5% dels malats són tractats per especialistes, la resta ho recepta el metge de família i això podria no ser el més adequat.

Una abraçada.








El abuso de antidepresivos


Los catalanes van al médico de atención primaria una media de ocho veces al año. Más de 45 millones de visitas en 2014. Las que están motivadas por un problema de salud emocional no han dejado de aumentar. Lo han hecho de manera especialmente notoria durante los años de la crisis, y los médicos de cabecera sienten que no tienen las herramientas necesarias para hacerles frente o, incluso, que no han recibido la formación adecuada para hacerlo.

Problemas como la ansiedad, trastornos de conducta en niños y adultos, tristeza, miedos, etc. se están tratando con antidepresivos. Estamos en uno de los países donde más antidepresivos se consumen. Pero esos fármacos son peligrosos, no sirven para ponerse a tono, y un consumo no adecuado hace crecer las tendencias suicidas en los jóvenes. Funciona mejor un placebo especialmente en jóvenes. A la gente mayor les facilita las caídas y las roturas óseos. El uso de antidepresivos en personas sanas tiene efectos secundarios, aunque en eso son más peligrosos otros fármacos, como los tranquilizantes, que generan más riesgos, como la pérdida de memoria o la adicción. Dejar de tomar un antidepresivo de golpe puede producir efectos similares en dejar de tomar drogas, y pueden producir brotes de violencia, tales como violencia homicida o suicida... Los médicos aseguran que es peor el mal uso, o el uso durante un tiempo que no es el adecuado, que el abuso o la sobremedicación.

Los médicos reconocen que usan antidepresivos a veces contra el estrés y contra las adversidades de la vida, es un uso incorrecto y contraproducente. Hay trastornos como la depresión que han sido tratados históricamente poco y mal. La depresión, que afecta a unos 350 millones de personas en todo el mundo, es una enfermedad con un gran impacto en la calidad de vida del paciente y que conlleva altos costes sociales. Se calcula que, en el estado, más del 14% de las mujeres y más del 6% de los hombres podrían sufrir una depresión a lo largo de su vida. Los estudios epidemiológicos indican que en los últimos años han crecido trastornos como la depresión o la ansiedad. Y en estos casos una drogadicción complica aún más las cosas.

¿Hay relación entre la crisis y el consumo de antidepresivos? Los médicos coinciden en que no, al menos no de manera determinante. Los efectos dramáticos de la crisis sí que provocan la aparición de más patologías, pero eso no quiere decir que los antidepresivos se estén convirtiendo en un refugio. El mayor de uso de los antidepresivos podría explicarse por este aumento de la incidencia de trastornos del estado de ánimo, por la detección diagnóstica mayor por parte de los médicos de Atención Primaria, así como por la extensión de las indicaciones terapéuticas autorizadas para estos medicamentos. Hay que sumarle, a esta extensión de su uso, el marketing y la no publicación de los resultados negativos. Por ejemplo, los ensayos clínicos en niños con depresión sugieren que los ISRS (antidepresivos inhibidores selectivos de la captación de serotonina) se asocian a un incremento del riesgo de ideación y conducta suicida, y la mayoría de ellos tienen una eficacia escasa o nula.

Hay, sin duda, opciones alternativas como salir y relacionarse (clubes de lectura, hacer deporte, ir a la montaña, etc.) que puede ser mucho mejor remedio que un medicamento, especialmente para pequeñas depresiones. No todo tiene cura con una pastilla. No hay una pastilla contra el duelo, ni contra los males de amores o los corazones partidos...

Uno de los problemas es que sólo 3-5% de los enfermos son tratados por especialistas, el resto lo receta el médico de familia y eso podría no ser el más adecuado.

Un abrazo.


dilluns, 5 de juny de 2017

Els nens de la clau --- Los niños de la llave

[Entrada 172]

Els nens de la clau


S'ha donat aquest nom als nens que es passen hores sols a casa un cop han sortit de l'escola, i abans que tornin els pares dels seus respectius treballs. Això els obliga a anar a l'escola amb la clau de casa a sobre.

L'ONG Educo calcula que l'any 2009 hi havia uns 350.000 nens espanyols en aquesta situació i que actualment són prop de 600.000. Educo és una organització no governamental espanyola nascuda de la fusió d'Intervida i Educació sense Fronteres, que té entre els seus objectius la defensa i protecció de drets de la infància a través de l'apadrinament i les beques menjador.

Aquests nens solen sorgir en el canvi d'escolarització que es produeix entre els 11 i els 13 anys quan es passa de l'escola primària a l'institut per inicial la formació secundària amb els consegüents canvis d'horaris escolars. En general són fills aquella fracció de la població que té ocupacions precàries que els impedeixen sortir de l'exclusió social i que no disposen de temps per estar amb els seus fills i atendre'ls. Sens dubte cada nen respon d'una manera diferent en aquesta situació d'abandó forçat, però solen caracteritzar-se per la irritabilitat, l'aïllament, dificultats de relació, i per no acceptar el "no" per resposta. El que més preocupa Educo és que aquests nens no poden participar en igualtat de condicions en quedar al marge i no poder ni tan sols anar de vacances. La solució és, sens dubte, les ocupacions dignes i l'ajuda a les famílies, des dels poders públics, amb una prestació universal com la que ja existeix en molts països d'Europa. No oblidem que criar i educar nens és una tasca social que està en general poc reconeguda.

Un informe de l'Agència de Salut Pública de Barcelona assegura que un de cada tres alumnes dels instituts d'educació secundària va a classe en dejú, sense haver esmorzat, i que en alguns casos és per falta d'aliments a casa seva.

Mentre el govern de l'estat assegura que l'economia espanyola és un exemple per a Europa i que estem sortint de la crisi a tota velocitat, la pobresa creix sense parar i les seves víctimes són, entre d'altres, aquests nens de la clau que cada dia són més i que arribaran a adults en una situació de desavantatge i marginació. Sens dubte fixar salaris dignes i establir prestacions universals és, per als ultraliberals que ens governen, una aberració inadmissible. Però tots sabem que l'acumulació de riquesa per part d'uns pocs és la causa de la pobresa de les classes més desfavorides, és a dir, de la majoria de la població. Per a mostra, basta un botó.

Una abraçada.








Los niños de la llave


Se ha dado ese nombre a los niños que pasan horas solos en casa una vez han salido de la escuela, y antes que vuelvan sus padres de sus respectivos trabajos. Eso les obliga a ir a la escuela con la llave de su casa a cuestas.

La ONG Educo calcula que en el año 2009 había unos 350.000 niños españoles en esta situación y que actualmente están cerca de los 600.000. Educo es una organización no gubernamental española nacida de la fusión de Intervida y Educación sin Fronteras, que tiene entre sus objetivos la defensa y protección de derechos de la infancia a través del apadrinamiento y las becas comedor.

Esos niños suelen surgir en el cambio de escolarización que se produce entre los 11 y los 13 años cuando se pasa de la escuela primaria al instituto para inicial la formación secundaria con los consiguientes cambios de horarios escolares. En general son hijos aquella fracción de la población que tiene empleos precarios que les impiden salir de la exclusión social y que no disponen de tiempo para estar con sus hijos y atenderles. Sin duda cada niño responde de una forma distinta a esta situación de abandono forzado, pero suelen caracterizarse por la irritabilidad, el aislamiento, dificultades de relación, y por no aceptar el "no" por respuesta. Lo que más preocupa a Educo es que estos niños no pueden participar en igualdad de condiciones al quedar al margen y no poder ni siquiera ir de vacaciones. La solución es, sin duda, los empleos dignos y la ayuda a las familias, desde los poderes públicos, con una prestación universal como la que ya existe en muchos países de Europa. No olvidemos que criar y educar niños es una labor social que está en general poco reconocida.

Un informe de la Agencia de Salud Pública de Barcelona asegura que uno de cada tres alumnos de los institutos de educación secundaria va a clase en ayunas, sin haber desayunado, y que en algunos casos es por falta de alimentos en su casa.

Mientras el gobierno del estado asegura que la economía española es un ejemplo para Europa y que estamos saliendo de la crisis a toda velocidad, la pobreza crece sin parar y sus victimas son, entre otros, esos niños de la llave que cada día son más y que van a llegar a adultos en una situación de desventaja y marginación. Sin duda fijar salarios dignos y establecer prestaciones universales es, para los ultraliberales que nos gobiernan, una aberración inadmisible. Pero todos sabemos que la acumulación de riqueza por parte de unos pocos es la causa de la pobreza de las clases más desfavorecidas, es decir, de la mayoría de la población. Para muestra, un botón.

Un abrazo.