Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dijous, 30 de maig del 2019

Bondat --- Bondad

[Entrada 271]

Bondat

L'home neix lliure, però en tots costats està encadenat.
Jean-Jacques Rousseau (1712–1778), filòsof.
No fa gaire algú em va dir que "Si tothom ens comportéssim d'una forma raonable, ens estalviaríem moltes coses, començant per la policia o els tribunals." En un primer moment em va fer gràcia la ingenuïtat d'aquesta proposta. Després m'ha vingut al cap diverses vegades i ha estat motiu de reflexió. Per què no ho fem? Que fa que no ens comportem com caldria?

El primer que em ve al cap és la complexitat del comportament humà. Hi ha una branca de la ciència dedicada en aquest tema: la psicologia. He sentit definir-la com la ciència que estudia la personalitat, les relacions humanes i la seva conducta. Als diccionaris de la llengua hi afegeixen a això l'estudi del comportament animal. Es tracta d'una ciència relativament jove, ja que les arrels de la psicologia actual no van més enllà dels finals del segle XIX. Potser per això encara hi ha un debat important entre les diferents escoles i encara no s'ha assolit un consens prou ampli en les seves conclusions. I també podria ser la causa de què encara no sapiguem si realment l'ésser humà és bo o dolent per naturalesa, si és possible una societat basada amb un capteniment benintencionat o si és possible acabar amb tant desequilibri mental com el que patim, sense una manipulació o anul·lació de la nostra llibertat individual i col·lectiva, sense acabar amb la diversitat que ens fa humans. Com deia un professor de psicologia, tota psicologia és psicologia social, de fet, en la definició que he escrit es deixà ben palès, ja que hi diu que estudia les relacions humanes.

Segurament els que coneixeu bé la psicologia i els psicòlegs podeu aportar més llum en aquest tema. Jo el deixo aquí. Només l'he introduït per fer evident que el comportament de l'home és complex, i, en conseqüència, hi ha alguns comportaments que obliguen al sistema a protegir-se'n, a tenir cossos policials i sistemes judicials estructurats i regulats força cars de mantenir.

D'altra banda cal considerar l'estructura de la societat, i el que en diem el sistema, és a dir, la forma de funcionament d'aquesta societat. Simplificant una mica: la societat humana que neix amb propi ésser humà ara farà uns 300.000 anys (segons les darreres descobertes). L'home modern (mal anomenat sapiens) va començar organitzant-se en tribus nòmades de caçadors (o pescadors) / recol·lectors, formades per algunes desenes de persones, que excepcionalment (i difícilment) podien passar d'un centenar. Es creu que eren societats matriarcals i igualitàries, poc donades a la violència entre tribus (tot i que s'ha trobat restes que demostren que hi va haver algun enfrontament violent, sembla que aquesta no era la tònica general). Aquestes tribus es relacionaven entre elles per intercanviar tecnologia i mascles.

El primer canvi ve del fet que en algun moment es va prendre consciència de la importància del mascle en la reproducció, cosa que va marcar l'origen de la crisi dels matriarcats. El segon gran canvi es produeix força més tard i s'associa a l'origen del Neolític, és el sedentarisme. El final de la darrera glaciació du a una forta fertilització d'algunes regions a Euràsia, i Amèrica, això va permetre als humans abandonar el constant desplaçament a la recerca de cacera (o pesca) i vegetals a recol·lectar. El sedentarisme permet el desenvolupament de l'agricultura i la ramaderia i amb aquestes tecnologies apareixen els excedents. Vol dir que l'humà produeix més aliments i peces de vestir que no consumeix, i que, per tant, en sobren.

En un principi aquests excedents s'emmagatzemen en previsió de moments d'escassesa, però de seguida es veu que els excedents es poden intercanviar per altres béns i es comença a comerciar. A més, els excedents permeten alliberar recursos, permeten que hi hagi persones que no treballin directament en la producció d'aliments o de peces de vestir o d'abrigar. Persones que es poden dedicar a administrar els excedents, a comerciar-hi o a les diferents arts decoratives i d'entreteniment.

El sedentarisme, també és l'origen de les poblacions estables i aquestes de les ciutats, on no tothom forma part de la família, sinó que hi ha gent estranya i desconeguda. On la gent no s'autoabasteix, sinó que s'especialitza en tasques concretes i depèn dels altres per abastir-se.

Això els va dur a unes societats complexes, masclistes, on alguns espavilats es van adonar que podien abusar dels altres i viure a expenses d'ells. On s'instauren les herències, el traspàs de privilegis de pares a fills, la importància de saber qui és fill de qui, i altres normes que justifiquen les desigualtats socials. En força casos es tracta de sistemes teocràtics sostinguts per sistemes teocràtics sostinguts per unes religions adequades a cada cas, com la de l'Egipte dels faraons.

Aquestes societats es jerarquitzen i han de justificar i mantenir unes desigualtats socials que fins llavors no havien existit. Comencen a necessitar eines que fins llavors no havien calgut, com l'escriptura, primer per controlar els excedents i després per escriure lleis i codis, com el codi d'Hammurabi, ja que per controlar les desigualtats i mantenir-les van caler lleis, un control de la violència per defensar-les i uns tribunals per aplicar-les. I ja tenim l'estructura bàsica de l'estat modern el control de la riquesa (fiscalitat), de la violència (exercits i policies) i de les normes (legislació i tribunals).

Crec que he defensat més d'un cop que probablement les coses es podien haver fet millor des del principi del Neolític, que vivim en una societat força injusta i que aquesta injustícia que hem heretat dels nostres avantpassats justifica moltes de les coses que no haurien de passar i que passen. I amb això tant faig referència a la salut mental, com a la delinqüència conscient i premeditada, etc. Sens dubte ho podríem haver fet millor. A l'estat espanyol, en tenim una petita mostra del que vull dir. Només cal recordar que actualment hi ha al voltant d'un terç de la població en una situació que va de la pobresa a la més profunda misèria i als nostres polítics sembla que només els preocupi l'Ibex-35 i la sacrosanta unitat del territori... (Per si algú no ho sap o no ho recorda l'Ibex-35 és l'índex borsari de referència d'àmbit espanyol que inclou les 35 principal empreses de l'estat.)

No m'estendré més, però la qüestió segueix viva: on ha quedat la bondat?

Una abraçada.








Bondad

El hombre nace libre, pero en todos lados está encadenado.
Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), filósofo.
No hace mucho alguien me dijo que "Si todos nos comportásemos de una forma razonable, nos ahorraríamos muchas cosas, empezando por la policía o los tribunales." En un primer momento me hizo gracia la ingenuidad de esta propuesta. Después me ha venido a la cabeza varias veces y ha sido motivo de reflexión. ¿Por qué no lo hacemos? ¿Qué motiva que no nos comportemos como deberíamos?

Lo primero que me viene a la mente es la complejidad del comportamiento humano. Hay una rama de la ciencia dedicada a este tema: la psicología. He oído definirla como la ciencia que estudia la personalidad, las relaciones humanas y su conducta. En los diccionarios de la lengua añaden a eso el estudio del comportamiento animal. Se trata de una ciencia relativamente joven, ya que las raíces de la psicología actual no van más allá de los finales del siglo XIX. Quizá por eso todavía hay un debate importante entre las diferentes escuelas y todavía no se ha alcanzado un consenso suficientemente amplio en sus conclusiones. Y también podría ser la causa de que aún no sepamos si realmente el ser humano es bueno o malo por naturaleza, si es posible una sociedad basada en un comportamiento bienintencionado o si es posible acabar con tanto desequilibrio mental como el que padecemos, sin una manipulación o anulación de nuestra libertad individual y colectiva, sin acabar con la diversidad que nos hace humanos. Como decía un profesor de psicología, toda psicología es psicología social, de hecho, en la definición que he escrito queda muy claro, ya que dice que estudia las relaciones humanas.

Seguramente los que conocéis bien la psicología y los psicólogos podéis aportar más luz a este tema. Yo lo dejo aquí. Sólo la he introducido para dejar claro que el comportamiento del hombre es complejo, y, en consecuencia, hay algunos comportamientos que obligan al sistema a protegerse de ellos, a tener cuerpos policiales y sistemas judiciales estructurados y regulados bastante caros de mantener.

Por otro lado hay que considerar la estructura de la sociedad, y lo que llamamos el sistema, es decir, la forma de funcionamiento de esa sociedad. Simplificando un poco: la sociedad humana que nace con propio ser humano hace unos 300.000 años (según los últimos descubrimientos). El hombre moderno (mal llamado sapiens) comenzó organizándose en tribus nómadas cazadores (o pescadores) / recolectores, formadas por algunas decenas de personas, que excepcionalmente (y difícilmente) podían pasar de un centenar. Se cree que eran sociedades matriarcales e igualitarias, poco dadas a la violencia entre tribus (aunque se han encontrado restos que demuestran que hubo algún enfrentamiento violento, parece que esa no era la tónica general). Estas tribus se relacionaban entre ellas para intercambiar tecnología y machos.

El primer cambio viene de que en algún momento se tomó conciencia de la importancia del macho en la reproducción, lo cual marcó el origen de la crisis de los matriarcados. El segundo gran cambio se produce bastante más tarde y se asocia al origen del Neolítico, es el sedentarismo. El final de la última glaciación produce una gran fertilización de algunas regiones en Eurasia y América, esto permitió a los humanos abandonar el constante desplazamiento en busca de caza (o pesca) y vegetales a recolectar. El sedentarismo permite el desarrollo de la agricultura y la ganadería y con esas tecnologías aparecen los excedentes. Significa que el humano produce más alimentos y prendas de vestir de las que consume, y que, por tanto, hay de sobras.

Al principio esos excedentes se almacenan en previsión de momentos de escasez, pero enseguida se ve que los excedentes se pueden intercambiar por otros bienes y se empieza a comerciar. Además, los excedentes permiten liberar recursos, permiten que haya personas que no trabajen directamente en la producción de alimentos o prendas de vestir o de abrigo. Personas que pueden dedicarse a administrar los excedentes, a comerciar con ellos o a las diferentes artes decorativas y de entretenimiento.

El sedentarismo, también es el origen de las poblaciones estables y éstas de las ciudades, donde no todo el mundo forma parte de la familia, sino que hay gente extraña y desconocida. Donde la gente no se autoabastece, sino que se especializa en tareas concretas y depende de los demás para abastecerse.

Eso les llevó a unas sociedades complejas, machistas, donde algunos avispados dieron cuenta que podían abusar de los demás viviendo a expensas de ellos. Donde se instauran las herencias, el traspaso de privilegios de padres a hijos, la importancia de saber quien es hijo de quien, y otras desigualdades sociales. En bastantes casos son sistemas teocráticos sostenidos por unas religiones adecuadas a cada caso, como la del Egipto de los faraones.

Esas sociedades se jerarquizan y deben justificar y mantener unas desigualdades sociales que hasta entonces no habían existido. Empiezan a necesitar herramientas que hasta entonces no habían sido necesarias, como la escritura, primero para controlar los excedentes y luego para escribir leyes y códigos, como el código de Hammurabi, ya que para controlar las desigualdades y mantenerlas fueron necesarias leyes, un control de la violencia para defenderlas y unos tribunales para aplicarlas. Y ya tenemos la estructura básica del estado moderno: El control de la riqueza (fiscalidad), de la violencia (ejercidos y policías) y de las normas (legislación y tribunales).

Creo que he defendido más de una vez que probablemente las cosas se podían haber hecho mejor desde el principio del Neolítico, que vivimos en una sociedad bastante injusta y que esa injusticia que hemos heredado de nuestros antepasados justifica muchas de las cosas que no deberían pasar y que pasan. Y con ello tanto hago referencia a la salud mental, como la delincuencia consciente y premeditada, etc. Sin duda lo podríamos haber hecho mejor. En España, tenemos una pequeña muestra de lo que quiero decir. Sólo hay que recordar que actualmente hay alrededor de un tercio de la población en una situación que va de la pobreza a la más profunda miseria y a nuestros políticos parece que sólo les preocupe el Ibex-35 y la sacrosanta unidad del territorio. .. (Por si alguien no lo sabe o no lo recuerda el Ibex-35 es el índice bursátil de referencia de ámbito español que incluye las 35 principal empresas del estado.)

No me extenderé más, pero la cuestión sigue viva: ¿Donde ha quedado la bondad?

Un abrazo.


dijous, 23 de maig del 2019

Relativisme --- Relativismo

[Entrada 270]

Relativisme

El sentit comú és la col·lecció de prejudicis que un ha adquirit quan compleix divuit anys.
Albert Einstein, físic alemany (1879-1955)
Creia que el meu pensament era més aviat eclèctic, que era una amalgama opinions, tendències, etc., ja que, com a autodidacta que sóc, he anat triant les idees més pròximes al meu tarannà i a la meva manera de veure les coses amb les quals he muntat el cos del meu pensament. Sens dubte, per educació, sóc un cientista, crec en la ciència, i com ella, crec en la necessitat de les evidències per donar en alguna cosa un mínim de credibilitat. No vull obrir ara un debat sobre les mentides o falsedats que s'han fet passar evidències. Sempre he defensat el fet coral de la ciència i que tot el que és mentida o erroni s'acaba destapant tard o d'hora. El que val és que jo hi crec i això m'ha fet més proper a Aristòtil que a la dialèctica de Plató. Aquest cientisme també m'ha acostat a l'escepticisme.

Fa poc m'han fet veure la proximitat del meu pensament al relativisme filosòfic, cosa que m'acosta a Protàgores i els sofistes dels quals me'n sentia força allunyat, ja que des del meu punt de vista no tot és la percepció individual. Però en admetre el grup com un ésser viu amb personalitat, he d'admetre que el consens científic també ens du a una percepció de les coses, una percepció que no és individual, sinó grupal. És el grup qui sota unes determinades normes decideix què és i què no és cert. Sens dubte la ciència es mou per consensos inestables, ja que canvien amb cada nova troballa. Uns consensos que esdevenen imprescindibles davant la diversitat de les percepcions individuals.

La meva visió de les coses deixa ben clar que no tot és vàlid, però que cada persona, o cada grup ha establert o pot d'establir la seva visió del real, i que cada persona, cada grup, té una visió d'aquest real que en diem realitat. Estic suposant que enteneu la diferència entre aquests conceptes, que des del punt de vista de la filosofia són dues coses diferents: real i realitat.

Sens dubte creure en la ciència d'una banda i en el relativisme de l'altre pot semblar-vos contradictori, i pot ser que ho sigui. Jo no ho veig així, però admeto que l'ésser humà és ple de contradiccions i segurament jo també. De fet, ni la ciència ni el relativisme creuen en les veritats absolutes ni que l'ésser humà pugui ser completament objectiu.

Hi ha qui diu que la ciència no és més que una religió, i pot ser que sigui cert, però en tot cas serà la religió dels escèptics, ja que a la ciència, que no fa més que simplificacions del real en un intent d'entendre'l, no concep les seves veritats com a veritats absolutes. La llei de la gravetat per exemple no és més que una simplificació de la de gravitació universal i aquesta tampoc és una llei absoluta com va fer-nos veure Einstein.

A banda d'això, el relativisme, genera por, la por a la llibertat. Ja que en no haver-hi cap valor absolut cada persona o cada grup pot establir els seus i això ens pot dur al canvi continu. Una generació no té per què admetre els prejudicis, els valors o els consensos de l'anterior, ja que cada persona neix completament despullada i pot començar des del no-res, però atenció que la societat té tendència a treure's de sobre tots aquells que no accepten les normes establertes, ja que o bé els tanca a la presó o bé en un sanatori mental. I ha inventat uns sistemes educatius reglats i fortament controlats per configurar els prejudicis dels nous ciutadans.

A més, qualifiquem de reaccionari a qui s'aferra a les normes existents i es resisteix a qualsevol canvi i parlem de progrés quan parlem de canvis a formes socials noves. Encara que no sempre aquestes formes noves signifiquen progressar en positiu. I què vull dir quan dic positiu? Doncs aquí ja entrem en el món del relativisme. Per a un membre d'aquest 10% que acumula el 90% de la riquesa del planeta, el positiu és tot allò que li permeti fer créixer la seva riquesa y la seva situació de privilegi, que li permeti seguir gaudint per sempre d'aquesta vida de súper luxe i del poder. Però no són només aquests rics i poderosos qui defensa això, sinó també aquells que aspiren a ser-ho, que tenen l'esperança d'aconseguir aquesta vida de privilegi, luxe i poder.

Per a mi en canvi això és un progrés en negatiu, jo lluito per la llibertat, la igualtat i l'equitat. És a dir, per una societat igualitària, sense privilegis permanents, sense rics i pobres on es comparteixi la riquesa existent. La qual cosa no vol dir que hàgim de ser tots idèntics, perquè crec en la diversitat, però amb els mateixos drets i amb les mateixes oportunitats. Una societat sense fronteres, però en la qual els grups diferencials siguin una realitat, una societat sense etiquetes, però amb diferències de costums, creences, ideologies, etc. Perquè cadascú té la seva realitat i no la pot imposar a ningú altre...

Per tant, el progrés positiu tampoc és una cosa absoluta i per això, mal que els pesi a qui no ho vol acceptar (òbviament parlo dels ultraliberals), hi ha dretes i esquerres. El mal és que al meu país li ha tocat la dreta més casposa i reaccionària del món (que es fa dir de centre), tot i que ens intenten enganyar presentant-se a si mateixos com una opció de progrés i titllen de nazis o de bolxevics a tot aquell que gosi oposar-se a les seves idees, quan si hi ha nazis i totalitaris en aquest país són aquells que propugnen que ompliran les cunetes amb els cadàvers dels independentistes... Però això és un altre tema. Un tema que no té a veure amb el meu relativisme, sinó amb la política del real.

Tornant al tema. El relativisme, per acabar-ho d'adobar, és contrari a l'autoritat i acaba duent al pensament anarquista, àcrata. Per això les grans institucions jeràrquiques, les grans religions, totes elles dogmàtiques, estan frontalment en contra d'aquesta mena d'idees que posen a l'home com a mesura de la realitat.
Quan es té la visió que el pensament és lliure i que hi ha poques evidències que el condicionin, ens situem en un buit que causa terror. I aquest horror vacui el fa difícil d'acceptar.

El tema dóna molt més de si, però de moment el deixaré així. Si s'escau, ja continuarem un altre dia.

Una abraçada.








Relativismo

El sentido común es la colección de prejuicios que uno ha adquirido cuando cumple dieciocho años.
Albert Einstein, físico alemán (1879-1955)
Creía que mi pensamiento era más bien ecléctico, que era una amalgama opiniones, tendencias, etc., ya que, como autodidacta que soy, he ido eligiendo las ideas más cercanas a mi talante y en mi manera de ver las cosas con las que he montado el cuerpo de mi pensamiento. Sin duda, por educación, soy un cientifista, creo en la ciencia, y como ella, creo en la necesidad de las evidencias para dar a algo un mínimo de credibilidad. No quiero abrir ahora un debate sobre las mentiras o falsedades que se han hecho pasar evidencias. Siempre he defendido el hecho coral de la ciencia y que todo lo que es mentira o erróneo se acaba destapando tarde o temprano. Lo que vale es que yo creo en ello y eso me ha situado más cerca de Aristóteles que de la dialéctica de Platón. Este cientifismo también me ha acercado al escepticismo.

Hace poco me han hecho ver la proximidad de mi pensamiento al relativismo filosófico, lo que me acerca a Protágoras y los sofistas de los que me sentía bastante alejado, ya que desde mi punto de vista no todo es la percepción individual. Pero en admitir el grupo como un ser vivo con personalidad, tengo que admitir que el consenso científico también nos lleva a una percepción de las cosas, una percepción que no es individual, sino grupal. Es el grupo que bajo unas determinadas normas decide qué es y qué no es cierto. Sin duda la ciencia se mueve por consensos inestables, ya que cambian con cada nuevo hallazgo. Unos consensos que se convierten en imprescindibles ante la diversidad de las percepciones individuales.

Mi visión de las cosas deja bien claro que no todo es válido, pero que cada persona, o cada grupo ha establecido o puede establecer su visión del real, y que cada persona, cada grupo, tiene una visión de este real que llamamos realidad. Estoy suponiendo que entendéis la diferencia entre esos conceptos, que desde el punto de vista de la filosofía son dos cosas diferentes: Real y realidad.

Sin duda creer en la ciencia por un lado y en el relativismo del otro puede pareceros contradictorio, y puede que lo sea. Yo no lo veo así, pero admito que el ser humano está lleno de contradicciones y seguramente yo también. De hecho, ni la ciencia ni el relativismo creen en las verdades absolutas ni que el ser humano pueda ser completamente objetivo.

Hay quien dice que la ciencia no es más que una religión, y puede que sea cierto, pero en todo caso será la religión de los escépticos, ya que a la ciencia, que no hace más que simplificaciones del real en un intento de entenderlo, no concibe sus verdades como verdades absolutas. La ley de la gravedad por ejemplo no es más que una simplificación de la de gravitación universal y esta tampoco es una ley absoluta como no hizo ver Einstein.

Aparte de esto, el relativismo, genera miedo, el miedo a la libertad. Ya que al no haber ningún valor absoluto cada persona o cada grupo puede establecer los suyos y eso nos puede llevar al cambio continuo. Una generación no tiene por qué admitir los prejuicios, los valores o los consensos de la anterior, ya que cada persona nace completamente desnuda y puede empezar desde la nada, pero atención que la sociedad tiene tendencia a quitarse de encima todos aquellos que no aceptan las normas establecidas, ya que o bien los encierra en la cárcel o bien en un sanatorio mental. Y ha inventado unos sistemas educativos reglados y fuertemente controlados para configurar los prejuicios de los nuevos ciudadanos.

Además, calificamos de reaccionario al que se aferra a las normas existentes y se resiste a cualquier cambio y hablamos de progreso cuando hablamos de cambios a formas sociales nuevas. Aunque no siempre esas formas nuevas significan progresar en positivo. ¿Y qué quiero decir cuando digo positivo? Pues aquí ya entramos en el mundo del relativismo. Para un miembro de ese 10% que acumula el 90% de la riqueza del planeta, lo positivo es todo lo que le permita hacer crecer su riqueza y su situación de privilegio, que le permita seguir disfrutando para siempre de esa vida de súperlujo y del poder. Pero no son sólo esos ricos y poderosos los que defiende eso, sino también aquellos que aspiran a serlo, que tienen la esperanza de conseguir esta vida de privilegio, lujo y poder.

Para mí en cambio eso es un progreso en negativo, yo lucho por la libertad, la igualdad y la equidad. Es decir, por una sociedad igualitaria, sin privilegios permanentes, sin ricos y pobres donde se comparta la riqueza existente. Lo cual no quiere decir que tengamos que ser todos idénticos, porque creo en la diversidad, pero con los mismos derechos y con las mismas oportunidades. Una sociedad sin fronteras, pero en la que los grupos diferenciales sean una realidad, una sociedad sin etiquetas, pero con diferencias de costumbres, creencias, ideologías, etc. Porque cada uno tiene su realidad y no la puede imponer a nadie...

Por tanto, el progreso positivo tampoco es algo absoluto y por ello, aunque les pese a quien no lo quiere aceptar (obviamente hablo de los ultraliberales), hay derechas e izquierdas. Lo malo es que en mi país le ha tocado la derecha más casposa y reaccionaria del mundo (que se hace llamar de centro), aunque nos intentan engañar presentándose a sí mismos como una opción de progreso y tachan de nazis o de bolcheviques a todo aquel que ose oponerse a sus ideas, cuando si hay nazis y totalitarios en este país son aquellos que propugnan que llenarán las cunetas con los cadáveres de los independentistas... Pero eso es otro tema. Un tema que no tiene que ver con mi relativismo, sino con la política del real.

Volviendo al tema. El relativismo, por si fuera poco, es contrario a la autoridad y acaba llevando al pensamiento anarquista, ácrata. Por eso las grandes instituciones jerárquicas, las grandes religiones, todas ellas dogmáticas, están frontalmente en contra de este tipo de ideas que ponen al hombre como medida de la realidad.
Cuando se tiene la visión de que el pensamiento es libre y que hay pocas evidencias que lo condicionen, nos situamos en un vacío que causa terror. Y este horror vacui lo hace difícil de aceptar.

El tema da mucho más de si, pero de momento lo dejaré así. En su caso, ya continuaremos otro día.

Un abrazo.


dijous, 16 de maig del 2019

L'ocàs, un epíleg --- El ocaso, un epílogo

L'ocàs, un epíleg --- El ocaso, un epílogo

[Entrada 269]

L'ocàs, un epíleg

Potser algun dia, per qüestions de la vida (que cruel vida seria), ens separem físicament, i potser mai més podrem veure'ns o estar junts. Llavors, hauria d'escriure la nostra història, i per tant, un epíleg.
Carlos Acosta, fragment de "Vivieron como nadie... juntos, fueron irrepetibles." [publicat a: http://www.pensamientos.com.mx/epilogo.htm]
No tinc molt clar en quin moment de la nostra relació vam decidir escriure'n la història. El situo entre el nostre viatge a Nova York i el viatge a la Costa d'Atzur, però no puc concretar més. Del que n'estic segur és que estàvem en un moment àlgid, un d'aquells en què hi ha eufòria. Vam establir que cadascú n'escriuria una part, la seva versió de com ho havia viscut. Jo en vaig escriure un bon bocí, potser vuit o deu planes, ell, en Lore, també s'hi va posar. Un dia em va ensenyar un text que devia ocupar com a molt una plana on explicava com s'havia acomiadat de sa mare quan va venir per primer cop. Recordo que narrava com tots dos, ell i sa mare ploraven.

Ignoro que se n'ha fet d'aquelles planes que vaig escriure llavors, però crec que encara que tard, he completat el que m'havia compromès a fer: explicar la meva versió. No crec que ell l'arribi a llegir mai ni que en mai faci la seva part. Clar que jo li havia promès ajudar-lo corregint els textos que fes i això em temo que no hi serem a temps. No sé quanta vida em queda, però no en tinc gaires expectatives. Ja m'he fet gran i estic delicat, em prenc un disbarat de pastilles cada dia. Suposo que als meus 87 anys no puc esperar que això duri gaire més.

M'ha costat anys, més de vint, arribar a ser capaç d'escriure tot això sense que em fes mal. De fet, encara que he estat capaç d'escriure la nostra història fins al final, algunes coses han reviscut sentiments i emocions que havia oblidat i m'he adonat que vaig passar èpoques ben maques amb ell.

Us he explicat el que en recordo. No sé si he estat capaç d'explicar-me bé, d'explicar-vos-ho d'una forma ordenada i coherent. Si he estat prou clar i amè. Ni tan sols sé si el que us he explicat és veritat perquè sé que la memòria és molt traïdora i fa que els records s'adaptin en allò que som capaços d'acceptar, ja que la realitat de vegades ens resulta inacceptable.

El meu somni era poder contrastar aquesta versió dels fets amb la d'en Lore, però malgrat el meu desig de morir als seus braços, d'estar amb ell tot el que em quedava de vida, fa prou anys que no en res i així, resulta difícil obtenir la seva opinió, els seus comentaris i, encara menys, la seva versió. També sé que això d'aconseguir la seva versió té el risc més que evident de descobrir coses que no puc ni imaginar, ja que ignoro les coses que m'amagava, si és que n'hi havia, i també ignoro fins a quin punt l'afectaven els fets que he intentat explicar. El meu comportament, el que li deia...

Sé que llegint aquest text ens heu estat jutjant, tant a mi i com a ell, resulta inevitable. Només em penedeixo de no haver sabut conquerir-lo i fer-lo meu per a tota la vida, no em penedeixo de res més. Tot ho he fet creient obrar correctament.

Aquest va ser el meu l'ocàs, el crepuscle de la meva vida amorosa i eròtic-sexual. Després d'ell no hi ha hagut ningú, ni home ni dona, que hagi sabut fer-me sentir la plenitud que vaig gaudir amb ell. Aquest va ser l'últim amor de la meva vida, el darrer cop que em vaig enamorar, i crec que també ha estat el més autèntic i el més pletòric, però tot a la vida té un final, fins i tot la vida mateixa.

Gràcies per haver tingut la paciència de llegir la meva història. Confesso que encara l'enyoro cada dia.

I per acabar, una forta abraçada,

Jordi.

――Fi d'aquesta narració, una abraçada.――








El ocaso, un epílogo

Tal vez algún día, por cuestiones de la vida (que cruel vida seria), nos separemos físicamente, y tal vez nunca mas podamos vernos o estar juntos. Entonces, habría que escribir nuestra historia, y por tanto, un epilogo.
Carlos Acosta, fragmento de "Vivieron como nadie... juntos, fueron irrepetibles." [publicat a: http://www.pensamientos.com.mx/epilogo.htm]
No tengo muy claro en qué momento de nuestra relación decidimos escribir la historia. Lo sitúo entre nuestro viaja a Nueva York el viaje a la Costa Azur, pero no puedo concretar más. De lo que estoy seguro es que estábamos en un momento álgido, uno de esos en los que hay euforia. Establecimos que cada uno escribiría una parte, su versión de cómo lo había vivido. Yo escribí un buen trozo, quizá ocho o diez páginas, él, Lore, también se puso a escribir. Un día me enseñó un texto que debía ocupar como mucho una página donde contaba como se había despedido de su madre cuando vino por primera vez. Recuerdo que narraba como ambos, él y su madre lloraban.

Ignoro que se ha hecho de aquellas páginas que escribí entonces, pero creo que aunque tarde, he completado lo que me había comprometido a hacer: Contar mi versión. No creo que él la llegue a leer nunca ni que nuca escriba su parte. Claro que yo le había prometido ayudarle corrigiendo los textos que escribiera y me temo que a eso no llegaremos a tiempo. No sé cuánta vida me queda, pero no tengo muchas expectativas. Ya me he hecho mayor y estoy delicado, me tomo una exageración de pastillas cada día. Supongo que a mis 87 años no puedo esperar que esto dure mucho más

Me ha costado años, más de veinte, llegar a ser capaz de escribir todo esto sin que me hiciera daño. De hecho, aunque he sido capaz de escribir nuestra historia hasta el final, algunas cosas han revivido sentimientos y emociones que había olvidado y me he dado cuenta de que pasé épocas muy bellas con él.

Os he contado lo que recuerdo. No sé si he sido capaz de explicarme bien, de contároslo de una forma ordenada y coherente. Si he sido bastante claro y ameno. Ni siquiera sé si lo que os he contado es verdad porque sé que la memoria es muy traidora y hace que los recuerdos se adapten a lo que somos capaces de aceptar, ya que la realidad a veces nos resulta inaceptable.

Mi sueño era poder contrastar esta versión de los hechos con la de Lore, pero a pesar de mi deseo de morir en sus brazos, de estar con él todo lo que me quedaba de vida, hace bastantes años que no nada de él y así, resulta difícil obtener su opinión, sus comentarios y, menos aún, su versión. También sé que eso de conseguir su versión tiene el riesgo más que evidente de descubrir cosas que no puedo ni imaginar, ya que ignoro las cosas que me escondía, si es que las había, y también ignoro hasta qué punto le afectaban los hechos que he intentado narrar. Mi comportamiento, lo que le decía...

Sé que leyendo ese texto nos habéis estado juzgando, tanto a mí y como él, resulta inevitable. Sólo me arrepiento de no haber sabido conquistarlo y hacerlo mío para toda la vida, no me arrepiento de nada más. Todo lo he hecho creyendo obrar correctamente.

Este fue mi el ocaso, el crepúsculo de mi vida amorosa y erótico-sexual. Después de él no ha habido nadie, ni hombre ni mujer, que haya sabido hacerme sentir la plenitud que disfruté con él. Este fue el último amor de mi vida, la última vez que me enamoré, y creo que también ha sido el más auténtico y el más pletórico, pero todo en la vida tiene un final, incluso la vida misma.

Gracias por haber tenido la paciencia de leer mi historia. Confieso que aún le añoro cada día.

Y para terminar, un fuerte abrazo,

Jordi.

――Fin de esta narración, un abrazo.――


dijous, 9 de maig del 2019

L'ocàs (25) --- El ocaso (25)

[Entrada 268]

L'ocàs (25)

Un vaixell que torna d'una travessia és un vaixell diferent del que era quan va salpar. També les veritats viatgen pel meu cap i per la meva vida. Per fer sobreviure aquestes veritats a vegades he de posar-les en dubte i fer-les canviar.
Henning Mankell, escriptor i dramaturg suec (1948-2015)
Sens dubte hi ha coses que no he contat en aquest relat. Pot ser que algunes no siguin rellevants, d'altres sens dubte han quedat a l'oblit i un parell d'elles, que em semblen prou rellevants, m'han vingut al cap quan ja el donava per acabat, així que les afegiré mal que sigui aquí, al final i fora de lloc.

La primera vegada que vaig trucar a en Lore a Cuba va ser durant el seu primer viatge que he comentat que va ser després que haguéssim formalitzat la nostra parella. Havia marxat a primers de novembre i jo el trobava a faltar. De totes maneres vaig deixar passar dues setmanes. Ell m'havia donat el número tal com l'havia de marcar des d'aquí. El vaig marcar esperant que em contestés ell o fos a prop, però em va contestar sa mare. No ens enteníem, llavors li va passar el telèfon la seva filla, és a dir, la germana d'en Lore, que sabia una mica de castellà. Ella em va donar un altre número. Vaig donar les gràcies i vaig marcar el nou número. Aquest cop s'hi va posar ell.

―Lore?

Sí, soy yo, Jordi.

¡Qué suerte!

En Lore va estar ben estrany tota la conversa. No va donar cap mostra d'alegria de sentir-me. Em va fer contar-li amb pèls i senyals que havia passat amb la trucada a sa mare. Estava fred i distant. Vaig pensar que s'acabava de llevar i que estava mig adormit com sempre a primera hora del matí.

Dos dies després va enviar-me un correu electrònic lamentable on em fotia una esbroncada perquè deia que jo havia dit ¡Qué fuerte! i va fer tot un discurs sobre el meu aparent lament, quan simplement era un malentès. Li vaig explicar el seu error, però temps després, potser havia passat un any, em va confessar que no m'havia cregut. Va ser una ensopegada més a la llista de la nostra relació, malgrat que fos només una petita xorrada.

L'altra cosa que no he dit és que jo sabia de les pors d'en Lore enfront de l'enamorament, ja que una de les primeres coses que em va explicar sobre la seva vida privada, un cop declarat el nostre amor, va ser la seva única experiència amorosa prèvia en aquesta. No puc recordar exactament quan va ser que em va dir que a la seva vida només hi havia hagut un amor abans d'això nostre. Que aquell va ser per a ell una follia com tots els amors adolescents.

En Lore tenia uns quinze anys quan això va començar, el seu cosí rondava els 18. Es veien per follar. Es veu que el cosí era una màquina i era capaç d'ejacular dues i tres vegades sense treure-la. En Lore confessa que era esgotador, però n'estava bojament enamorat i només desitjava estar amb ell. ―Me utilizaba― deia.

Em va dir que el feia esperar hores i hores, i que de vegades ni tan sols apareixia i que quan estaven junts follaven i poca cosa més. No recordo molt bé la raó de la ruptura, tot i que crec que tenia a veure amb què el xicot, el seu cosí, es volia casar i tenir família i em sembla que va començar a tenir una xicota i que per això va trencar amb ell. Evidentment li va trencar el cor. La ferida va ser tan profunda que no volia enamorar-se mai més. No volia tornar a passar aquell dolor. Sempre he cregut que per aquesta mateixa raó no es va acabar d'enamorar mai de mi, o es va retenir a fer-ho. ―¿Por eso te viniste a Barcelona?― li vaig preguntar. ―Fue una de las razones por las que vine― em va respondre.

En Lore va venir a Barcelona amb una mà al davant i l'altra al darrere, sense feina ni padrins, amb quatre estalvis quan tenia 22 anys. A la seva terra natal havia començat a estudiar dret (advocacia) i ho va deixar tot per venir.

Quan va tornar del seu primer viatge em va explicar que el seu cosí havia anat a un sopar familiar a casa seva i que ell no havia sentit res, que havia estat parlant-hi i que l'altre tampoc va mostrar gens d'interès especial per ell, per reprendre la relació. ―Está casado y barrigudo― em va dir amb cara de fàstic.

Quan vam decidir formar parella em va dir que l'hauria d'ajudar perquè no tenia experiència en aquestes coses, que mai havia tingut una parella, que l'experiència amb el seu cosí havia estat de tot menys una parella en un sentit estricte. Jo li vaig dir que no es preocupés que segur que ho faria bé. Passat el temps, un dia, després follar en aquell meublé al qual anàvem abans de tenir l'apartament, em va preguntar ―¿Cómo vamos?― sens dubte es referia a la nostra relació de parella i jo vaig respondre ―Mal―, però vaig ser incapaç de dir-li el que sentia, de dir-li que trobava a faltar entrega per part seva, que jo tenia un dèficit d'estimació i que ell no l'estava omplint. Possiblement no vaig ser capaç de fer-ho perquè llavors jo tampoc ho sabia. Encara ho ignorava.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (25)

Un barco que vuelve de una travesía es un barco diferente del que era cuando zarpó. También las verdades viajan por mi mente y por mi vida. Para hacer sobrevivir estas verdades a veces tengo que ponerlas en entredicho y hacerlas cambiar.
Henning Mankell, escritor y dramaturgo sueco (1948-2015)
Sin duda hay cosas que no he contado en este relato. Puede que algunas no sean relevantes, otras sin duda han quedado en el olvido y un par de ellas, que me parecen bastante relevantes, me han venido a la cabeza cuando ya lo daba por acabado, así que voy a añadirlas aunque sea aquí, al final y fuera de lugar.

La primera vez que llamé a Lore a Cuba fue durante su primer viaje que ya he comentado que fue después de que hubiéramos formalizado nuestra pareja. Se había ido a primeros de noviembre y yo le echaba de menos. De todos modos dejé pasar dos semanas. Él me había dado el número tal como lo tenía que marcar desde aquí. Lo marque esperando que contestara él o estuviera cerca, pero me contestó su madre. No nos entendíamos, entonces le pasó el teléfono a su hija, es decir, la hermana de Lore, que sabía un poco de castellano. Ella me dio otro número. Di las gracias y marqué el nuevo número. Esta vez respondió él.

―Lore?

Sí, soy yo, Jordi.

¡Qué suerte!

Lore estuvo muy extraño en esa conversación. No dio ninguna muestra de alegría de oírme. Me hizo contarle con pelos y señales lo que había pasado con la llamada a su madre. Estaba frío y distante. Pensé que se acababa de levantar y que estaba medio dormido como siempre a primera hora de la mañana.

Dos días después me mandó un correo electrónico lamentable, donde me metía bronca porque decía que yo había dicho ¡Qué fuerte! y montó todo un discurso sobre mi aparente lamento, cuando simplemente era un malentendido. Le expliqué su error, pero tiempo después, tal vez había pasado un año, me confesó que no me había creído. Fue un tropiezo más en la lista de nuestra relación, aunque fuera sólo una pequeña chorrada.

La otra cosa que no he dicho es que yo sabía de los miedos de en Lore frente al enamoramiento, ya que una de las primeras cosas que me contó sobre su vida privada, una vez declarado nuestro amor, fue su única experiencia amorosa previa a esta. No puedo recordar exactamente cuando fue que me dijo que en su vida sólo había habido un amor antes de eso nuestro. Que aquel fue para él una locura como todo amor adolescente.

Lore tenía unos quince años cuando esto se inició, su primo rondaba los 18. Se veían para follar. Parece que el primo era una máquina y era capaz de eyacular dos y tres veces sin sacarla. En Lore confiesa que era agotador, pero estaba locamente enamorado y sólo deseaba estar con él. ―Me utilizaba― decía.

Me dijo que lo hacía esperar horas y horas, y que a veces ni siquiera aparecía y que cuando estaban juntos follaban y poco más. No recuerdo muy bien la razón de la ruptura, aunque creo que tenía que ver con que el muchacho, su primo, se quería casar y tener familia y me parece que comenzó a tener una novia y que por eso rompió con él. Evidentemente le rompió el corazón. La herida fue tan profunda que no quería enamorarse nunca más. No quería volver a pasar ese dolor. Siempre he creído que por esta misma razón no se acabó de enamorar nunca de mí, o se retuvo a hacerlo. ―¿Por eso te viniste a Barcelona?― le pregunté. ―Fue una de las razones por las que vine― me respondió.

Lore vino a Barcelona con una mano delante y otra atrás, sin trabajo ni padrinos, con cuatro ahorros cuando tenía 22 años. En su tierra natal había empezado a estudiar derecho (abogacía) y lo dejó todo para venir.

Cuando regresó de su primer viaje me explicó que su primo había ido a una cena familiar a su casa y que él no había sentido nada, que habían estado hablando con él y que el otro tampoco mostró ningún interés especial por él, por retomar la relación. ―Está casado y barrigudo― me dijo con cara de asco.

Cuando decidimos formar pareja me dijo que tendría que ayudar porque no tenía experiencia en estas cosas, que nunca había tenido una pareja, que la experiencia con su primo había sido de todo menos una pareja en un sentido estricto. Yo le dije que no se preocupara que seguro que lo haría bien. Pasado el tiempo, un día, después de follar en aquel mueblé al que íbamos antes de tener el apartamento, me preguntó ―¿Cómo vamos?― sin duda se refería a nuestra relación de pareja y yo respondí ―Mal―, pero fui incapaz de contarle lo que sentía, de decirle que echaba de menos entrega por su parte, que yo tenía un déficit de cariño y que él no lo estaba llenando. Posiblemente no fui capaz de hacerlo porque entonces yo tampoco lo sabía. Aún lo ignoraba.

.../...

Un abrazo.


dijous, 2 de maig del 2019

L'ocàs (24) --- El ocaso (24)


[Entrada 267]

L'ocàs (24)

Saps que estàs enamorat quan no pots agafar el son, perquè la realitat és finalment millor que els teus somnis.
Dr. Seuss, escriptor i il·lustrador estatunidenc (1904-1991)
A la narració li falten els moments en què tot anava bé, en què ens sentíem parella, en els quals em vaig guanyar el títol de «maridito». És evident que n'hi va haver. Moments molt bons, de bogeria i de felicitat extrema. Moments que havien propiciat que li digués que volia viure amb ell tot el que em quedava de vida, que la meva màxima felicitat seria morir als seus braços. Sens dubte vaig estar-ne bojament enamorat, i potser encara n'estic. Tot i que no recordo cap moment en què riguéssim descontroladament, en què ens pixéssim de riure. Hi ha cultures (em sembla recordar que la dels inuit és una d'elles) on el riure és un signe gaudir de l'amor, i de gaudir de fer l'amor. La nostra relació va ser sempre molt seriosa, potser massa.

En Lore usava la paraula «chafariz» per referir-se als sortidors. Un vespre a Niça em va dur a contemplar-ne uns. Allà em va explicar que era una cosa que l'encantava, que es podia quedar extasiat mirant-ne un hores i hores. ―Jordi, si un dia tenim una casa amb jardí, en posarem un al bell mig, presidint-lo― em va dir amb un gran somriure. Poc temps després en van posar un als jardins que hi ha davant de casa meva.

Poc temps després, aprofitant un dels viatges de treball de la meva dona, ell va venir a casa meva per passar la nit junts. Quan va arribar vam estar xarrant, no recordo de què, fins que va ser l'hora de fer el sopar, la qual cosa em tocava a mi. Era a casa meva i la meva cuina. En Lore em va dir que volia anar a fer una volta per fumar una mica. Quan ja tenia el sopar a punt i la taula parada vaig guaitar al carrer a veure si el veia. Allà estava, assegut en un banc, davant el «chafariz», fumant. Poc després va pujar. Vam sopar i vam posar una pel·lícula. Si no m'equivoco, va ser el dia que vam veure «Le fate ignoranti» (aquí titulada El hada ignorante) i la van deixar de veure a la meitat perquè li recordava massa la nostra relació. Jo vaig començar a besar-lo i fer-li carícies per treure-li el mal gust de boca que li havia deixat la pel·lícula.

Una cosa va dur a l'altra i vam acabar despullats fent el nostre ritual sexual. Havíem apagat els llums. Teníem les finestres totalment obertes i la resplendor del carrer era suficient perquè jo gaudís del sabor del seu penis i de l'excitació que em produïa la seva fel·lació. Al final del 69 em va permetre fer-li una llarg un petó negre (ja he dit que no era habitual que m'ho permetés). Després es va posar dret de cara al finestral, vaig veure que rectificava la seva posició. De seguida vaig entendre que buscava veure el sortidor. Després em va dir ―vine Jordi―. El vaig lubricar bé, ell es va ajupir una mica posant les mans sobre els genolls i el vaig estar follant i masturbant mentre ell gaudia del seu «chafariz». Encara ara recordant la dolçor d'aquella estona el meu penis s'omple de sang.

També tinc un record especial de la primera vegada que ho vam fer sense preservatiu. Això també va ser a casa meva, tot i que força temps abans. Vaig tenir una sensació que no he tingut mai més, ni amb ell ni amb ningú altre. Vaig notar l'escalfor del seu cos temperat envoltant la meva polla. L'excitació que em produïa penetrar-lo, a partir d'aquell dia, va ser molt major, i les meves ejaculacions van passar a ser, quasi sempre, extraordinàriament plaents i fortes.

Alguna vegada que en Lore havia posat el seu cap sobre el meu pit després d'una bona escorreguda m'havia dit ―Collons! Tindràs un atac de cor! Et va a tota màquina! Bum-Bum! Bum-Bum!

Quan tot anava bé i compartíem grans converses i bones escorregudes, jo tenia ganes de ser seu per sempre i no tenia gens de por que ho sabés tothom, malgrat el daltabaix que era previsible que es produiria a la meva família, però no ho han sabut mai. I si en saben, o en sospiten alguna cosa, ho tenen ben callat. El daltabaix no s'ha produït. La meva doble vida queda aquí escrita. Potser algun dia els meus fills o algú altre troba aquest escrit i llavors, si encara sóc viu, hagi de respondre dels meus actes davant d'ells. Esperem que això no passi.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (24)

Sabes que estás enamorado cuando no puedes conciliar el sueño, porque la realidad es finalmente mejor que tus sueños.
Dr. Seuss, escritor e ilustrador estadounidense (1904-1991)
A la narración le faltan los momentos en que todo iba bien, en que nos sentíamos pareja, en los que me gané el título de «maridito». Es evidente que los hubo. Momentos muy buenos, de locura y de felicidad extrema. Momentos que habían propiciado que le dijera que quería vivir con él todo lo que me quedaba de vida, que mi máxima felicidad sería morir en sus brazos. Sin duda estuve locamente enamorado de él, y quizás todavía lo estoy. Aunque no recuerdo ningún momento en que riéramos descontroladamente, en el que nos measemos de risa. Hay culturas (me parece recordar que la de los inuit es una de ellas) donde la risa es un signo disfrutar del amor, y de gozar de hacer el amor. Nuestra relación fue siempre muy seria, quizás demasiado.

Lore usaba la palabra «chafariz» para referirse a los surtidores. Una tarde en Niza me llevó a contemplar unos surtidores. Allí me explicó que era algo que le encantaba, que se podía quedar extasiado horas y horas contemplándolos. ―Jordi, si un día tenemos una casa con jardín, pondremos uno en el centro, presidiéndolo― me dijo con una gran sonrisa. Poco tiempo después pusieron un surtidor en los jardines que hay delante de mi casa.

Poco tiempo después, aprovechando uno de los viajes de trabajo de mi esposa, él vino a mi casa a pasar la noche juntos. Cuando llegó estuvimos charlando, no recuerdo de qué, hasta que fue la hora de preparar la cena, lo cual me tocaba a mí. Era mi casa y mi cocina. Lore me dijo que quería ir a dar una vuelta para fumar un poco. Cuando ya tenía la cena a punto y la mesa puesta me asomé por la ventana a ver si lo veía. Allí estaba, sentado en un banco, ante el «chafariz», fumando. Poco después subió. Cenamos y pusimos una película. Si no me equivoco, fue el día que vimos «Le fate ignoranti» (aquí titulada El hada ignorante) y la dejaron a la mitad porque le recordaba demasiado nuestra relación. Yo empecé a besarlo y acariciarlo para sacarle el mal sabor de boca que le había dejado la película.

Una cosa llevó a la otra y acabamos desnudos practicando nuestro ritual sexual. Habíamos apagado las luces para que nadie nos viera. Teníamos las ventanas totalmente abiertas y el resplandor de la calle era suficiente para que yo disfrutara del sabor de su pene y de la excitación que me producía su felación. Al final del 69 me permitió hacerle una largo un beso negro (ya he dicho que no era habitual que me lo permitiera). Después se puso de pie de cara al ventanal, vi que rectificaba su posición. Enseguida entendí que buscaba ver el surtidor. Después me dijo ―Ven Jordi―. Le lubriqué bien, él se agachó un poco poniendo las manos sobre las rodillas y lo estuve follando y masturbándo mientras él disfrutaba de su «chafariz». Aún ahora, recordando la dulzura de ese momento, mi pene se llena de sangre.

También tengo un recuerdo especial de la primera vez que lo hicimos sin preservativo. Eso también pasó en mi casa, aunque fuera mucho antes. Tuve una sensación que no he tenido nunca más, ni con él ni con nadie. Noté el calor de su cuerpo templado envolviendo mi polla. La excitación que me producía penetrarlo, a partir de ese día, fue mucho mayor, y mis eyaculaciones pasaron a ser, casi siempre, extraordinariamente placenteras, explosivas y abundantes.

Alguna vez que Lore había puesto su cabeza sobre mi pecho tras una buena corrida me había dicho ―¡Joder! ¡Tendrás un ataque al corazón! ¡Te va a toda máquina! ¡Bum-Bum! ¡Bum-Bum!

Cuando todo iba bien y compartíamos grandes conversaciones y buenas corridas, yo tenía ganas de ser suyo para siempre y no tenía ningún miedo a que lo supiera todo el mundo, a pesar del descalabro que era previsible que se produciría en mi familia, pero no lo han sabido nunca. Y si lo saben, o sospechan algo, se lo tienen bien callado. El descalabro no se ha producido. Mi doble vida queda aquí escrita. Quizás algún día mis hijos o alguien de mi entorno encuentra este escrito y entonces, si aún estoy vivo, deba responder de mis actos ante ellos. Esperamos que eso no ocurra.

.../...

Un abrazo.