Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dijous, 28 de març del 2019

L'ocàs (19) --- El ocaso (19)

[Entrada 262]

L'ocàs (19)

La història no és de bons i dolents, te l'agafis pel costat que te l'agafis. Tots dos bàndols tenien bones intencions en certs aspectes, i tots dos feien servir mètodes que duen al desastre.
Josep Fontana, historiador i professor universitari (1931-2018)
En Lore va tornar a Barcelona a finals de febrer, jo li havia buscat un apartament provisional, dels que es lloguen als turistes, mentre cercàvem el nostre. Volia que el llogués jo perquè deia que el seu origen cubà generava malfiança. Quan es va acabar el contracte de l'apartament va anar a un hotel, després a una residència d'estudiants (on jo no podia entrar a follar amb ell), un altre hotel i una pensió. Finalment va acabar a casa d'un amic seu, prop de la Sagrada Família, on tampoc em va deixar accedir.

A mi llavors ja em començava a molestar no conèixer cap dels seus amics i que tampoc tingués gens d'interès a conèixer els meus, però vaig haver-ho de respectar encara que no m'agradés, perquè allò significava seguir en la mateixa situació d'incògnit i de provisionalitat d'abans. I, a més, em feia malpensar.

Vam acabar llogant un apartament moblat a l'esquerra de l'eixample fet de mig pis d'una casa antiga. Estava situat ben a prop d'on ell vivia abans de marxar per cuidar a sa mare. Aquella va ser casa nostra els dos anys següents. De fet, aviat vaig adonar-me que no era ben bé casa nostra, ja que no m'hi deixava anar sense avisar. Ja sé que li havia dit que podia fer el que volgués amb el seu sexe, i que tenia dret a la intimitat, però haver de demanar permís per anar-hi el va transformar en casa seva a la pràctica.

La nostra relació, a poc a poc, va començar a fer-se rutinària. Quan quedàvem per follar, també sopàvem junts a l'apartament, i de tant en tant, dormíem junts. Moltes vegades quan arribava el trobava netejant la casa o rentant els plats que havia acumulat durant dies, i quasi sempre estava el llit per fer. Alguna vegada l'ajudava plegant-li la roba que treia de l'estenedor o fregant els plats. Els nostres sopars van acabar sent cuinats sempre per mi. Consumíem un parell d'ampolles de vi cada vegada, i jo solia tornar a casa una mica begut. De vegades més que una mica.

En Lore fumava, i a Cuba, amb la cura del tumor de la seva mare, es va aficionar a l'herba (a la marihuana). Em va explicar que a sa mare n'hi feien fumar com a calmant i que ell s'havia habituat a compartir-ho amb ella. En fumava de tant en tant i va intentar habituar-me a compartir-ho amb ell. Jo n'havia fumat força vegades al final de la meva adolescència, quan era estudiant universitari, però mai l'havia barrejat amb alcohol. Beure vi i fumar va resultar que em feia trobar malament, així que ho vam deixar estar.

Vam tenir una primera època en què les nostres cites eren irregulars, tot i que va quedar clar d'entrada que com a mínim ens havíem de veure un cop per setmana, cosa a vegades no es complia. L'excusa sempre eren els estudis i els exàmens. A més, va trobar feina de cambrer en un bar del Gai-Eixample i treballava a partir de les 8 del vespre. Durant aquesta temporada, havíem de quedar el dia del seu descans setmanal o quedar abans de la seva hora d'entrada. Més endavant, també això es va rutinitzar. Sopàvem junts els dimarts després d'una bona follada, amb dutxa inclosa, i dinàvem junts els divendres, i després de dinar pujàvem a l'apartament i li feia una mamada mentre jo em masturbava. Sempre em posava molt calent i aconseguia produir-me unes ejaculacions brutals, fins i tot ara, recordant-ho, em poso calent. Evidentment també vaig deixar la Viagra.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (19)

La historia no es de buenos y malos, lo cojas (tomes) por donde lo cojas (tomes). Ambos bandos tenían buenas intenciones en ciertos aspectos, y ambos utilizaban métodos que llevan al desastre.
Josep Fontana, historiador y profesor universitario (1931-2018)
Lore volvió a Barcelona a finales de febrero, yo le había buscado un apartamento provisional, de los que se alquilan a los turistas, mientras encontrábamos el nuestro. Quería que lo alquilara yo porque decía que su origen cubano generaba desconfianza. Cuando se acabó el contrato del apartamento fue a un hotel, después a una residencia de estudiantes (donde yo no podía entrar a follar con él), otro hotel y una pensión. Finalmente acabó en el apartamento de uno de sus amigos, cerca de la Sagrada Familia, al cual tampoco me dio acceso.

A mí entonces ya me empezaba a molestar no conocer a ninguno de sus amigos y que tampoco tuviera ningún interés en conocer a los míos, pero tuve que respetarlo, aunque no me gustara, porque aquello significaba seguir en la misma situación de incógnito y de provisionalidad de antes. Y, además, me daba qué pensar, pensar mal.

Acabamos alquilando un apartamento amueblado en la izquierda del ensanche hecho de la mitad de apartamento de una casa antigua. Estaba situado muy cerca de donde él vivía antes de irse para cuidar a su madre. Aquella fue nuestra casa los dos años siguientes. De hecho, pronto me di cuenta que no era exactamente nuestra casa, ya que no me dejaba que fuera sin avisar. Ya sé que le había dicho que podía hacer lo que quisiera con su sexo, y que tenía derecho a la intimidad, pero tener que pedir permiso para ir lo transformó en su casa a la práctica.

Nuestra relación, poco a poco, empezó a hacerse rutinaria. Cuando quedábamos para follar, también cenábamos juntos en el apartamento, y de vez en cuando, dormíamos juntos. Muchas veces cuando llegaba lo encontraba limpiando la casa o lavando los platos que había acumulado durante días, y casi siempre estaba la cama por hacer. Alguna vez le ayudaba plegando la ropa que sacaba del tendedero o fregando los platos. Nuestras cenas acabaron siendo cocinadas siempre por mí. Consumíamos un par de botellas de vino cada vez, y yo solía volver a casa un poco bebido. A veces más que un poco.

Lore fumaba, y en Cuba, cuidando del tumor de su madre, se aficionó a la hierba (a la marihuana). Me contó que a su madre le recomendaron fumarla como calmante y que él se había habituado a compartirla con ella. Fumaba hierba de vez en cuando e intentó habituarme a compartirla con él. Yo había fumado hierba muchas veces al final de mi adolescencia, cuando era estudiante universitario, pero nunca la había mezclado con alcohol. Beber vino y fumar me resultó que me sentava mal, así que lo dejamos.

Tuvimos una primera época en que nuestras citas eran irregulares, aunque quedó claro de entrada que al menos teníamos que vernos una vez por semana, lo cual no siempre se cumplía. La excusa siempre eran los estudios y los exámenes. Además, encontró trabajo de camarero en un bar del Gay-Eixample y trabajaba a partir de las 8 de la tarde. Durante esa temporada, teníamos que quedar el día de su descanso semanal o quedar antes de su hora de entrada. Más adelante, también esto se rutinizó. Cenábamos juntos los martes después de una buena follada, con ducha incluida, y comíamos juntos los viernes, y después de comer subíamos al apartamento y le hacía una mamada mientras yo me masturbaba. Siempre me ponía muy caliente y conseguía producirme unas eyaculaciones brutales, incluso ahora, recordándolo, me pongo caliente. Evidentemente también dejé la Viagra.

.../...

Un abrazo.


dijous, 21 de març del 2019

L'ocàs (18) --- El ocaso (18)

[Entrada 261]

L'ocàs (18)

La memòria és la facultat més preciosa que té l’home, encara que no ―i en som prou conscients― la més precisa.
Miquel Pairolí (1955-2011)
Vaig començar a intentar refer la meva vida sense ell. El primer problema va ser recuperar el desig sexual. Vaig haver de recórrer a la Viagra, ja que tenia problemes per mantenir l'erecció amb altres nois (aquí en diuen «gatillazo» quan l'erecció decau abans de l'ejaculació i aquest era el meu problema sense ell).

En Kevin acabava de trencar amb el seu darrer xicot i em va venir a buscar. Crec que va ser llavors quan em va explicar allò de què quan jo el penetrava se li posava la pell de gallina. El que recordo clarament que em deia és que a ell li calia una polla de veritat com la meva, que el xicot amb qui havia trencat, que era molt gelós i aclaparador, la tenia massa petita per a ell, a més, el seu ex-xicot era bàsicament passiu, i no el satisfeia les poques vegades que feia d'actiu. Vam reprendre les relacions. Però tampoc vaig poder prescindir de la Viagra amb ell.

No recordo si va ser llavors al seu missatge de comiat, o en un altre de posterior, que vaig rebre per Nadal, quan vaig saber que la mare d'en Lorenzo tenia un càncer, un tumor maligne i que ell l'estava cuidant (més endavant vaig sospitar que aquesta havia estat l'autèntica causa de la seva marxa a Cuba). Més m'inclino a creure que va ser en el seu missatge nadalenc o fins i tot pot ser que m'ho digués posteriorment. Jo li havia enviat un missatge, en resposta al seu de comiat dient-li que si havia pogut entrar al seu Facebook, era perquè ell m'hi havia convidat, que em sabia greu saber que tenia una cardiopatia i que jo malgrat tot el que havia passat seguia estimant-lo i desitjant-lo, tot i que veia molt difícil una reconciliació, que ell sempre seria l'amor de la meva vida.

Crec que em vaig equivocar, que no hauria hagut de fer el que vaig fer quan aquell Nadal vaig rebre una felicitació d'en Lore amb els millors desitjos per a les festes i l'any nou i on deia amb lletres grans que era el moment del perdó. Em vaig sentir eufòric, havia recuperat el meu amor. Vam començar a escriure'ns. També vaig trucar-lo alguna vegada. Com podeu imaginar vaig intentar justificar la meva actitud amb tot el que havia passat. Ell sempre va canviar de tema i em va dir que volia tornar per compartir un apartament amb mi. Vaig saber, també, que sa mare havia tancat el taller d'alta costura en el qual ell havia estat col·laborant en el seu viatge anterior, la crisi també havia arribat a Cuba, i la malaltia n'havia precipitat el tancament. També volia que tanqués el compte corrent que havíem compartit. A més, volia acabar els estudis de psicologia i buscar una feina relacionada amb ells. Mentrestant buscaria feina a Barcelona (ja en plena crisi). Mai sabré que va motivar el seu perdó. Ell deia que havia estat conversa amb la seva mare on ella li havia dit que eren ―Cosas de enamorados.―. Després me n'he malfiat moltes vegades d'aquesta reconciliació, ja que jo vaig ser el recurs financer de la seva tornada. Vaig haver d'assumir totes les despeses, des dels bitllets d'avió al lloguer de l'habitatge i la seva manutenció (roba, menjar, mútua mèdica, universitat, etc.)

Em va demanar que li ensenyés a parlar bé en català, ja que creia que així li seria més fàcil trobar feina. O sigui que vam començar a parlar-nos en català, tot i que sempre acabàvem tornant al castellà quan la cosa era seriosa o quan manteníem relacions sexuals.

Vaig tornar a trencar amb en Kevin. El noi va lamentar-se'n molt. Aquest cop havia vingut a mi d'una forma menys interessada que el primer cop, donant-me mostres de què m'apreciava. Aquest no va ser el final definitiu de les meves relacions sexuals amb ell. Tant en el cas d'en Kevin com en el d'en Lore, va ser la distància la que ens va separar definitivament. En el cas d'en Kevin quan se'n va anar a treballar a Àustria.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (18)

La memoria es la facultad más preciosa que tiene el hombre, aunque no ―y somos suficientemente conscientes de ello― la más precisa.
Miquel Pairolí (1955-2011)
Empecé a intentar rehacer mi vida sin él. El primer problema fue recuperar el deseo sexual. Tuve que recurrir a la Viagra, ya que tenía problemas para mantener la erección con otros chicos (aquí lo llaman «gatillazo» cuando la erección decae antes de la eyaculación y este era mi problema sin él).

Kevin acababa de romper con su último novio y me vino a buscar. Creo que fue entonces cuando me contó lo de que cuando yo lo penetraba se le ponía la piel de gallina. Lo que recuerdo claramente que me decía es que él necesitaba una polla de verdad como la mía, que el muchacho con quien había roto, que era muy celoso y agobiante, la tenía demasiado pequeña para él, además, su exnovio era básicamente pasivo, y no le satisfacía las pocas veces que hacía de activo. Retomamos las relaciones. Pero tampoco pude prescindir de la Viagra con él.

No recuerdo si fue entonces en su mensaje de despedida, o en otro posterior, que recibí en Navidad, cuando supe que la madre de Lorenzo tenía un cáncer, un tumor maligno, y que él la estaba cuidando (más adelante sospeché que ésta había sido la verdadera causa de su marcha a Cuba). Aunque me inclino a creer que fue en su mensaje navideño o incluso puede que me lo dijera posteriormente. Yo le había enviado un mensaje, en respuesta al suyo de despedida, diciéndole que si había podido entrar en su Facebook, era porque él me había invitado, que me lamentaba saber que tenía una cardiopatía y que yo a pesar de todo lo que había pasado seguía amándolo y deseándolo, aunque veía muy difícil una reconciliación, que él siempre sería el amor de mi vida.

Creo que me equivoqué, que no habría tenido que hacer lo que hice cuando aquella Navidad recibí una felicitación de Lore con los mejores deseos para las fiestas y el año nuevo y donde decía con letras grandes que era el momento del perdón. Me sentí eufórico, había recuperado mi amor. Empezamos a escribirnos. También le telefoneé alguna vez. Como podéis imaginar intenté justificar mi actitud en todo lo que había pasado. Él siempre cambió de tema y me dijo que quería volver para compartir un apartamento conmigo. Supe, también, que su madre había cerrado el taller de alta costura en el que él había estado colaborando en su viaje anterior, la crisis también había llegado a Cuba, y la enfermedad había precipitado el cierre. También quería que cerrara la cuenta corriente que habíamos compartido. Además, quería terminar los estudios de psicología y buscar un trabajo relacionado con ellos. Mientras buscaría trabajo en Barcelona (ya en plena crisis). Nunca sabré que motivó su perdón. Él decía que había sido conversación con su madre donde ella le había dicho que eran ―Cosas de enamorados.―. Después he desconfiado muchas veces de esta reconciliación, ya que yo fui el recurso financiero de su regreso. Tuve que asumir todos los gastos, desde los billetes de avión al alquiler de la vivienda y su manutención (ropa, comida, mutua médica, universidad, etc.)

Me pidió que le enseñara a hablar bien en catalán, ya que creía que así le sería más fácil encontrar trabajo. O sea que empezamos a hablar en catalán entre nosotros, aunque siempre acabábamos volviendo al castellano cuando la cosa era seria o cuando manteníamos relaciones sexuales.

Volví a romper con Kevin. El muchacho se lamentó mucho de ello. Esta vez había venido a mí de una forma menos interesada que la primera vez, dándome muestras de que me apreciaba. Este no fue el final definitivo de mis relaciones sexuales con él. Tanto en el caso de Kevin como en el de Lore, fue la distancia la que nos separó definitivamente. En el caso de Kevin cuando se fue a trabajar en Austria.

.../...

Un abrazo.


dijous, 14 de març del 2019

L'ocàs (17) --- El ocaso (17)

[Entrada 260]

L'ocàs (17)

La millor manera de plantar cara a la tristesa és ajornar-la.
Guillem Simó, escriptor, pintor i compositor (1945-2004)
Encara tinc la imatge de nosaltres al JFK esperant l'avió sense dir-nos res, ni una paraula. En algun moment en Lore em va intentar donar una explicació del que havia fet la nit anterior. Jo li vaig dir que no calia que me la donés. El va insistir a donar-me-la i no vaig poder evitar que ho fes.

Des que havíem arribat a Nova York en Lore havia anat trucant a un amic que no li contestava. Em va dir que l'havia trucat aquell vespre després de connectar-se a Internet, que l'havia trobat i que havien quedat al Bronx a prendre alguna cosa. Com que el meu anglès no era prou bo i el seu amic era molt exigent i menystenia a qui no el parlava bé, li va semblar millor no dir-me res i anar-se-n'hi sol. ―Jordi, no quería que te tratara mal, seguramente te iba a tomar por idiota al no hablar inglés con fluidez.― em va dir, com si m'hagués protegit d'alguna cosa. Encara avui no sé si creure-me'l. Per cert, en Jordi sóc jo.

El fracàs del viatge i sobretot aquella darrera nit m'havien trencat el cor, però creia que parlant la gent s'entén i que em podia disculpar pel meu mal humor si sabia fer-li veure com m'havia sentit en alguns moments del viatge. Com el primer dia sense ni un petó i tampoc el més mínim signe d'entusiasme o el tercer dia a Staten Island, però no vaig poder-ho fer mai.

Un dia de mitjans d'octubre, mentre jo encara esperava la conversa que no es produiria mai, vaig posar el seu nom al buscador d'Internet. Jo tenia, i tinc, el costum de mirar de tant en tant si hi ha alguna cosa que fa referència a mi a Internet, és una mesura de prudència que he après a la meva professió. No se sap mai, sempre hi ha el risc d'aparèixer en alguna llista d'impagats, de multes, etc. o que algú més o menys malintencionat esmenti el nostre nom amb rancúnia o mala fe. Per això és bo mirar de tant en tant que en diuen els cercadors, és un bon costum que us recomano que adquiriu.

Aquell dia, després de veure que no hi havia res de nou amb el meu nom, vaig buscar amb el seu. No recordo que tingués cap esperança de trobar-hi res. Simplement era veure si hi havia res sobre ell, ja que no me'l podia treure del cap. Vaig trobar el seu Facebook. En Lore m'hi havia convidat quan el va crear i per això no vaig tenir cap problema per entrar-hi.

Allò va ser horrible. Si era cert el que hi deia m'havia estat enganyant tot aquell any. En vaig extreure unes quantes frases que deien coses com que «estava al llit amb un amic» o que «havia hagut d'amagar-se per no topar amb el seu ex-xicot», sense afegir-hi cap comentari meu les hi vaig enviar en un email (missatge de correu electrònic). Jo sabia que, a més d'una forta puntada el seu orgull que ja coneixia prou bé, allò podia ser el cop definitiu a la nostra relació.

Li havia cridat l'atenció diverses vegades sobre les seves despeses, havien pujat força des de la tornada d'aquell desgraciat viatge. Després d'això del Facebook, vaig haver d'insistir en el fet que jo no podia suportar aquell nivell de despesa, que el meu sou no donava per a més. El seu silenci encara va durar un mes més.

Eren mitjans de novembre quan vaig rebre el seu missatge. Començava atacant-me. M'acusava d'una incursió innoble al seu Facebook, com si jo l'hagués «hackejat» (entrat sense autorització). Deia que no en podia creure fidelment el que hi posava, ja que per a ell era un divertiment, un joc, un lloc on hi posava coses que no responien a la realitat. La pena era que algunes em resultaven sospitosament versemblants. Després d'aquell dia no hi vaig entrar mai més al seu Facebook.

D'altra banda, per justificar l'excés de despesa em va explicar que havia hagut d'anar al metge i fer-se un seguit de proves perquè tenia problemes al cor. Que finalment li havien diagnosticat un problema d'excés de colesterol a la sang. He de dir que, en les nostres relacions posteriors, no el vaig veure mai tenir cura del seu colesterol, ni prendre medicines ni tenir precaucions amb el que menjava. O sigui que vist amb els meus ulls d'ara, que he de tenir cura del meu colesterol, també em costaria de creure-me'l. Finalment em deia que, com que això nostre s'havia acabat (Ep! Jo encara no ho havia donat per acabat, encara que em semblés implícit després del meu missatge amb retalls del seu Facebook, era ell qui ho feia, sense haver-ne parlat) havia de deixar Barcelona, tancar l'apartament on vivia i tornar a la seva terra natal. Evidentment es podria inferir sense que ho digués explícitament que tot era culpa meva.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (17)

La mejor manera de hacer frente a la tristeza es aplazarla.
Guillem Simó, escritor, pintor y compositor (1945-2004)
Aún tengo la imagen de nosotros en el JFK esperando del avión sin decirnos nada, ni una paraula. En algún momento Lore me intentó dar una explicación de lo que había hecho la noche anterior. Yo le dije que no era necesario que me la diera. El insistió en dármela y no pude evitar que lo hiciera.

Desde que habíamos llegado a Nueva York en Lore había ido llamando a un amigo que no le contestaba. Me dijo que le había llamado esa noche después de conectarse a Internet, que lo había encontrado y que habían quedado en el Bronx a tomar algo. Como mi inglés no era lo suficientemente bueno y su amigo era muy exigente y despreciaba a quien no lo hablaba bien, le pareció mejor no decirme nada e ir solo a la cita. ―Jordi, no quería que te tratara mal, seguramente te iba a tomar por idiota al no hablar inglés con fluidez.― me dijo, como si me hubiera protegido de algo. Todavía hoy no sé si creérmelo. Por cierto, Jordi soy yo.

El fracaso del viaje y sobre todo aquella última noche me habían roto el corazón, pero creía que hablando se entiende la gente y que me podía disculpar por mi mal humor si sabía hacerle ver cómo me había sentido en algunos momentos del viaje. Como el primer día sin un beso y tampoco el más mínimo signo de entusiasmo o el tercer día en Staten Island, pero no pude hacerlo nunca.

Un día de mediados de octubre, mientras yo aún esperaba la conversación que no se produciría nunca, puse su nombre en el buscador de Internet. Yo tenía, y tengo, la costumbre de mirar de vez en cuando si hay algo que hace referencia a mí en Internet, es una medida de prudencia que he aprendido en mi profesión. Nunca se sabe, siempre hay el riesgo de aparecer en alguna lista de impagados, de multas, etc. o que alguien más o menos malintencionado mencione nuestro nombre con rencor o mala fe. Por eso es bueno mirar de vez en cuando que dicen los buscadores, es una buena costumbre que os recomiendo que adquiráis.

Ese día, después de ver que no había nada con mi nombre, busqué con el suyo. No recuerdo que tuviera esperanzas de encontrar nada. Simplemente era ver si había nada sobre él, ya que no me lo podía sacar de la cabeza. Encontré su Facebook. Lore me había invitado cuando lo creó y por eso no tuve ningún problema para entrar.

Aquello fue horrible. Si era cierto lo que decía me había estado engañando todo aquel año. Extraje unas cuantas frases de su muro que decían cosas como que «estaba en la cama con un amigo» o que «había tenido que esconderse para no chocar con su ex novio», sin añadir ningún comentario mío se las envié en un email (mensaje de correo electrónico). Yo sabía que, además de una fuerte patada su orgullo que ya conocía bastante bien, aquello podía ser el golpe definitivo a nuestra relación.

Le había llamado la atención varias veces sobre sus gastos, habían subido bastante desde la vuelta de aquel desgraciado viaje. Después de eso del Facebook, tuve que insistir en que yo no podía soportar aquel nivel de gasto, que mi sueldo no daba para más. Su silencio aunque duró un mes más.

Eran mediados de noviembre cuando recibí su mensaje. Empezaba atacándome. Me acusaba de un incursión innoble en su Facebook, como si yo la hubiera «hackeado» (entrado sin autorización). Decía que no me podía hacer carta cabal de lo que ponía, ya que para él era un divertimento, un juego, un lugar donde ponía cosas que no respondían a la realidad. La pena era que algunas me resultaban sospechosamente verosímiles. Después de ese día no entré nunca más en su Facebook.

Por otra parte, para justificar el exceso de gasto me explicó que había tenido que ir al médico y hacerse una serie de pruebas porue tenía problemas en el corazón. Que finalmente le habían diagnosticado un problema de exceso de colesterol en la sangre. Tengo que decir que, en nuestras relaciones posteriores, no lo vi nunca cuidar de su colesterol, ni tomar medicinas ni tener precauciones con lo que comía. O sea que visto con mis ojos de ahora, que tengo que cuidar de mi colesterol, también me costaría creermelo. Finalmente me decía que, como lo nuestro había terminado (Ep! Yo aún no lo había dado por terminado, aunque me pareciera implícito después de mi mensaje con recortes de su Facebook, era él quien lo hacía, sin haber hablado) debía dejar Barcelona, cerrar el apartamento donde vivía y volver a su tierra natal. Evidentemente se podría inferir sin que lo dijera explícitamente que todo era por mi culpa.

... / ...

Un abrazo.


dimecres, 6 de març del 2019

L'ocàs (16) --- El ocaso (16)


[Entrada 259]

L'ocàs (16)

Penso que l’èxit no té regles, però del fracàs se’n poden aprendre moltes coses.
Jean Kerr, dramaturga nord-americana (1922-2003)
Aquell va ser el dia del gran desastre. Era el quart dia a la ciutat. Vam començar descobrint que l'esmorzar a l'hotel era gratuït i que feia tres dies que fèiem el préssec anant a esmorzar fora. En Lore em mirava com ho havia fet el matí del dia abans a Staten Islan, com si jo fos un imbècil que no sabia anar pel món. Vam anar a veure el Lincoln Center i la Metropolitan Opera House, i després vam tombar per Broadway amunt fins al carrer vuitanta-tants. Era un diumenge, la gent passejava. Ell va posar-se a xerrar amb un noi que passejava un gos. Va començar fent carícies al gos i va acabar parlant amb el seu amo. Tampoc vaig entendre gaire cosa del que deia aquell habitant de Nova York. Després vam entrar a una botiga a comprar roba, vam passejar per Central Park i vam tornar per Madison Av, per on vam caminar fins al carrer 54 on vam agafar el metro per tornar a l'hotel. Una nova sessió de sexe similar a les dels dies anteriors, una dutxa i a les 19 h ja havíem sortit a sopar. Vam triar un restaurant Thay. Tot va anar bé, se'l veia content i animat, fins que ell va fer una d'aquelles promeses que jo ja sabia que deia per dir i que en realitat no faria. A més, jo ja em veia el final del viatge (l'endemà agafaríem l'avió de tornada) i les meves expectatives no s'havien acomplert. Havíem estat lluny d'una lluna de mel. Llavors ell va dir que en arribar a Barcelona es buscaria un apartament més petit on no li calgués tenir un rellogat, per poder compartir-lo amb mi. Allò que en un altre moment m'hauria omplert d'esperança, en aquell moment em va semblar un engany. I li ho vaig dir, però li ho vaig dir de males maneres, almenys això em va dir ell, donant cops a la taula i alçant la veu. Li vaig dir que estava fart que em digués coses que em creaven falses expectatives, i n'hi vaig retreure unes quantes. Em va sortir la mala llet que m'havia hagut d'empassar a Staten Island. Quan vam tornar a l'hotel ja estàvem ben distanciats. Ell es va queixar dels meus cops a la taula i de què les cambreres ens miraven amb cara de sorpresa. Jo no em vaig disculpar, encara estava alterat. I és que això és el que ens sol passar en aquells que aguantem molt, als que en costa petar, quan ho fem solem fer-ho a destemps i de males maneres... La gota que omple el got no sol justificar tot el que s'ha acumulat al got.

Un cop a la cambra de l'hotel ell em va dir que volia connectar-se a Internet i va marxar. Hi havia un ordinador al hall de l'hotel perquè els hostes poguessin accedir a Internet. Jo em vaig despullar i em vaig posar al llit. Una hora després em vaig tornar a vestir i vaig baixar al hall de l'hotel, però ell no hi era. Vaig sortir fora al carrer pensant que potser estava parlant per telèfon. Tampoc hi era. Me'n vaig anar a tombar, volia pensar. Vaig acabar a Times Sq. Els carrers solitaris em feia cosa. Vaig tornar a la cambra a dos quarts d'una. No hi havia ningú. Em vaig tornar a posar al llit. Em vaig adormir, però em vaig despertar una estona després i em vaig desvetllar. En Lore no havia tornat. Vaig començar a pensar en què passaria si no tornés. Cap a les tres va tornar. Es va despullar completament per dormir totalment nu per primer cop en el nostre viatge i es va posar a dormir. Dormia profundament, vaig tenir la sensació que havia begut, feia olor d'alcohol.

Jo ja no vaig dormir més. Quan va començar a clarejar em vaig llevar i amb molta cura de no fer soroll vaig fer la maleta i la vaig baixar al hall de l'hotel. Li vaig deixar una nota dient-li que tornaria cap a les 17 h per anar a l'aeroport i li demanava que fes el check-out de la cambra. Em vaig passar el dia torturant-me per Central Park. Vaig intentar llegir una mica, però no vaig aconseguir concentrar-me en la lectura. Els nervis no em deixaven estar parat enlloc, ni bars ni parcs em servien, em vaig passar el dia caminant. Cap a les quatre de la tarda, mort de son, vaig entrar a l'hotel i vaig recuperar el meu equipatge. Em vaig asseure a esperar-lo. En Lore va arribar cap a dos quarts de cinc. Va intentar fer com si no hagués passat res, però com que només li responia amb monosíl·labs o amb les paraules mínimes per complir amb una cortesia freda i distant de seguida va desistir. Em sentia fatal. En Lore em va dir que s'estava esforçant per veure'm normal, però que no podia oblidar la meva imatge donant cops a la taula. Vaig viure el viatge de tornada amb tensió i tristesa, a més de mort de son. Malgrat tot ens vam tractar amb cortesia i educació.

Un cop a Barcelona vam agafar un taxi, el vaig deixar a casa seva i no vam tornar-nos a veure fins uns quants mesos després. Durant aquest període vaig intentar insistentment parlar-ne amb ell, però no me'n vaig sortir.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (16)

Pienso que el éxito no tiene reglas, pero del fracaso se pueden aprender muchas cosas.
Jean Kerr, dramaturga norteamericana (1922-2003)
Aquel fue el día del gran desastre. Era el cuarto día en la ciudad. Empezamos descubriendo que el desayuno en el hotel era gratuito y que hacía tres días que hacíamos el primo yendo a desayunar fuera. Lore me miraba como lo había hecho la mañana del día anterior en Staten Islan, como si yo fuera un imbécil que no sabía ir por el mundo. Fuimos a ver el Lincoln Center y la Metropolitan Opera House, y luego dar una vuelta hacia el norte por Broadway hasta la calle ochenta y tantos. Era un domingo, la gente paseaba. Él se puso a hablar con un chico que paseaba un perro. Empezó acariciando al perro y acabó hablando con su dueño. Tampoco entendí mucho de lo que decía aquel habitante de Nueva York. Luego entramos en una tienda a comprar ropa, paseamos por Central Park y volvimos para Madison Av, por donde anduvimos hasta la calle 54 donde tomamos el metro para volver al hotel. Una nueva sesión de sexo similar a las de los días anteriores, una ducha y a las 19 h ya habíamos salido a cenar. Elegimos un restaurante Thay. Todo fue bien, se le veía contento y animado, hasta que él hizo una de esas promesas que yo ya sabía que era un hablar por hablar y que en realidad no cumpliría. Además, yo ya me sentía en el final del viaje (al día siguiente tomaríamos el avión de vuelta) y mis expectativas no se habían cumplido. Habíamos estado lejos de una luna de miel. Entonces él dijo que al llegar a Barcelona buscaría un apartamento más pequeño donde no necesitara tener un realquilado, para poder compartirlo conmigo. Lo que en otro momento me hubiera llenado de esperanza, en ese momento me pareció un engaño. Y se lo dije, pero se lo dije de malas maneras, al menos eso me dijo él, dando golpes en la mesa y alzando la voz. Le dije que estaba harto de que me dijera cosas que me creaban falsas expectativas, y hay reproché unas cuantas. Me salió la mala leche que me había tenido que tragar en Staten Island. Cuando regresamos al hotel ya estábamos muy distanciados. Él se quejó de mis golpes en la mesa y de que las camareras nos miraban con cara de sorpresa. Yo no me disculpé, aún estaba alterado. Y es eso es lo que nos suele pasar a los aguantamos mucho, a los que cuesta explotar, cuando lo hacemos solemos hacerlo a destiempo y de malas maneras... La gota que colma el vaso no suele justificar todo lo que se ha acumulado en el vaso.

Ya en la habitación del hotel él me dijo que quería conectarse a Internet y se fue. Había un ordenador en el hall del hotel para que los huéspedes pudieran acceder a Internet. Yo me desnudé y me acosté. Una hora más tarde me volví a vestir y bajé al hall del hotel, pero él no estaba allí. Salí a la calle pensando que tal vez estaba hablando por teléfono. Tampoco estaba. Me fui a dar una vuelta, quería pensar. Acabé en Times Sq. Las calles solitarias me inquietaban. Volví a la habitación a las doce y media. No había nadie. Me volví a acostar. Me dormí, pero me desperté poco después y me desvelé. Lore no había vuelto. Empecé a pensar en qué pasaría si no volviera. Volvió sobre las tres volvió. Se desnudó completamente para dormir totalmente desnudo por primera vez en nuestro viaje y se puso a dormir. Dormía profundamente, tuve la sensación de que había bebido, olía a alcohol.

Yo ya no dormí más. Cuando empezó a clarear me levanté y con mucho cuidado de no hacer ruido preparé mi equipaje y la bajé al hall del hotel. Le dejé una nota diciéndole que volvería hacia las 17 h para ir al aeropuerto y le pedía que hiciera el check-out de la habitación. Me pasé el día torturandome por Central Park. Intenté leer un poco, pero no conseguí concentrarme en la lectura. Los nervios no me dejaban estar parado en ninguna parte, ni bares ni parques me servían, me pasé el día caminando. Hacia las cuatro de la tarde, muerto de sueño, entré en el hotel y recuperé mi equipaje. Me senté a esperarlo. Lore llegó hacia las cuatro y media. Intentó hacer como si no hubiera pasado nada, pero como sólo le respondía con monosílabos o con las palabras mínimas para cumplir con una cortesía fría y distante enseguida desistió. Me sentía fatal. Lore me dijo que se estaba esforzando por verme normal, pero que no podía olvidar mi imagen dando golpes en la mesa. Viví el viaje de vuelta con tensión y tristeza, además de muerto de sueño. A pesar de todo nos tratamos con cortesía y educación.

Una vez en Barcelona tomamos un taxi, lo dejé en su casa y no volvimos a vernos hasta unos meses más tarde. Durante este período intenté insistentemente hablar de esto con él, pero no lo conseguí.

.../...

Un abrazo.