Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dimarts, 29 d’abril del 2014

Desavinença --- Desencuentro

[Entrada 42]


Desavinença



Per acabar amb la sèrie de textos del llibre de n'Albert Sánchez Piñol, Victus, una darrer fragment que situa a l'any 1700:
Per als catalans, Espanya només era el nom que es donava a una confederació lliure de nacions; els castellans, en canvi, en la paraula Espanya veien la prolongació imperial del braç de Castella. O dit d’una altra manera: per als castellans Espanya era el galliner i Castella el gall; per als catalans Espanya només designava el pal del galliner. Vet aquí la tragèdia. De fet, quan un català i un castellà feien servir la paraula «Espanya» s’estaven referint a dues idees oposades, i això feia que els estrangers no entenguessin absolutament res. ¿Veieu el que us deia? En realitat Espanya no existeix; no és un lloc, sinó una desavinença.
Una abraçada.






Desencuentro


Para acabar con la serie de textos del libro de Abert Sanchez Piñol, Victus, un último fragmento que sitúa en el año 1700:
Para los catalanes, España sólo era el nombre que se otorgaba a una confederación libre de naciones; los castellanos, en cambio, en la palabra España veían una prolongación imperial del brazo de Castilla. O dicho de otra manera: para los castellanos España era el gallinero y Castilla su gallo; para los catalanes España sólo designaba el palo del gallinero. He ahí la tragedia. De hecho, cuando un catalán y un castellano empleaban la palabra «España» se estaban refiriendo a dos ideas opuestas, de ahí que los extranjeros no entendieran nada de nada. ¿Ven lo que les decía? En realidad España no existe; no es un sitio, es un desencuentro.
Un abrazo.

dimecres, 9 d’abril del 2014

Ingenuïtat catalana --- Ingenuidad catalana

[Entrada 41]

Ingenuïtat catalana


En el mateix llibre (Victus d'Albert Sánchez Piñol) hi diu:
En la mentalitat del comú dels catalans nia un principi moral únic, tan defectuós com entendridor: sempre estan segurs de tenir la raó de part seva. No són l’únic poble a qui li passa. El que té d’extraordinari el cas català és el que en dedueixen: com que tenen la raó, el món els hi acabarà donant. Naturalment, les coses no són així. El moviment d’un tren d’artilleria no el generen les veritats, sinó els interessos, i aquests no es debaten: s’imposen o s’esclafen.
Canviant de tema. Una qüestió personal. Estaré de viatge de plaer i de vacances uns 20 dies. Seguim en contacte a la tornada.

Una abraçada.






Ingenuidad catalana


En el mismo libro (Victus de Albert Sánchez Piñol) pone:
En la mentalidad del común de los catalanes anida un principio moral único, tan defectuoso como enternecedor: siempre están seguros de tener la razón de su parte. No son el único pueblo a quien le pasa. Lo extraordinario del caso catalán es lo que deducen de ello: puesto que tienen la razón, el mundo acabará por dársela. Naturalmente, las cosas no son así. El movimiento de un tren de artillería no lo generan las verdades, sino los intereses, y estos no se debaten: se imponen o se aplastan.
Cambiando de tema. Una cuestión personal. Estaré de viaje de placer y de vacaciones unos 20 días. Seguimos en contacto a la vuelta.

Un abrazo.

dissabte, 5 d’abril del 2014

Què és Espanya --- Qué es España

[Entrada 40]

Què és Espanya


N'Albert Sánchez Piñol al seu llibre Victus ens explica:
Catalunya i Castella eren dues mentalitats oposades. Més enllà del santoral, no tenien res en comú. Castella era un país de secà; Catalunya, mediterrània. Castella, aristocràtica i rural; Catalunya, burgesa i naviliera. Els paisatges castellans havien engendrat uns senyorius tirànics. Hi ha una anècdota medieval que recordo a mitges, i que potser és apòcrifa, però molt explicativa.

Una princeseta castellana es casa amb un principet català. Ella se’n va a viure a Barcelona, i el segon dia un criat li fa un desaire. La nena li ha demanat un got d’aigua, o l’orinal, no ho sé, i el criat li respon que se’l vagi a buscar ella. Com és natural, la princesa castellana recorre al seu marit, i demana que assotin aquell insolent. El príncep s’arronsa d’espatlles: «Em sap greu, senyora meva -li diu-, però no us puc satisfer.» Ella li demana, a punt de tenir un atac, que com pot ser allò. «Doncs perquè aquí, a diferència de Castella -respon l’afligit maridet-, la gent és lliure.»

Més o menys pels volts del 1450 els dos regnes es van unir per matrimoni reial. Tothom podia veure que com a matrimoni acabaria malament, molt malament. Comparo aquesta unió de corones amb un matrimoni desavingut, perquè les discrepàncies que encara havien de venir s’assemblen molt a això, a una parella que es casa amb propòsits divergents. Per als catalans es tractava d’una unió entre iguals. Castella, amb el pas del temps, va anar oblidant aquest principi fundador.

Durant els primers segles tot va anar bé perquè els dos regnes van seguir vivint com sempre, l’un d’esquena a l’altre i cada un a la seva. Catalunya, governada per la Generalitat (així es deia el govern català), rendint un tribut més simbòlic que una altra cosa a la corona comuna. Més tard, la monarquia hispànica, que a l’edat mitjana era itinerant, es va assentar a Madrid. El cas va ser que la seu del poder s’havia desplaçat a Castella.

Segons una de les nostres constitucions més antigues, els catalans només estaven obligats a lluitar pel rei «en cas d’atac i en defensa de Catalunya». En altres paraules: Madrid no tenia el dret de reclutar-hi carn de pólvora per a les seves guerres a Flandes, les planes dels patagons o qualsevol racó miserable de la Florida. I pel que fa als capitals recaptats, la xifra que els catalans aportaven a la corona havia de ser aprovada per les seves mateixes Corts. Acostumats al règim despòtic de Castella, els reis assentats a Madrid trobaven intolerable i vergonyós que la part més rica de la Península no afluixés quan estaven en guerra amb mig món.

Quina bestiesa! Al segle XV s’havien unificat les corones, no els regnes; un rei per a tots, mai un mateix govern, i mai de la vida sota el jou de Castella. Aquest era l’acord. A Castella, aquesta independència sempre es va veure com una murga, i més tard com pura traïció.
Una abraçada.






Qué es España


Albert Sánchez Piñol en su libro Victus nos cuenta:
Cataluña y Castilla eran dos mentalidades opuestas. Más allá del santoral, no tenían nada en común. Castilla era un país de secano; Cataluña, mediterránea. Castilla, aristocrática y rural; Cataluña, burguesa y naviera. Los paisajes castellanos habían engendrado unos señoríos tiránicos. Hay una anécdota medieval que recuerdo a medias, y puede que apócrifa, pero muy explicativa.

Una princesita castellana se casa con un principito catalán. Ella se va a vivir a Barcelona, y al segundo día un criado le da plantón. La niñata le ha pedido un vaso de agua, o el orinal, no sé, y el criado le contesta que se lo busque ella. Como es natural, la princesa castellana recurre a su marido, pidiendo que azoten al deslenguado. El príncipe se encoge de hombros: «Lo siento, mi señora —le dice—, no puedo satisfaceros». Ella le pregunta, al borde de un ataque, que cómo es eso. «Pues porque aquí, a diferencia de Castilla —responde el afligido maridito—, la gente es libre.»

Más o menos hacia 1450 los dos reinos se unieron por matrimonio real. Cualquiera podía ver que como matrimonio acabaría mal, muy mal. Comparo esa unión de coronas con un matrimonio desavenido, porque las discrepancias que estaban por venir se parecen mucho a eso, a una pareja que se casa con propósitos divergentes. Para los catalanes se trataba de una unión entre iguales. Castilla, con el paso del tiempo, fue olvidando ese principio fundador.

En los primeros siglos todo fue bien porque los dos reinos siguieron viviendo como siempre, el uno a espaldas del otro y a lo suyo. Cataluña, gobernada por la Generalitat (así se llamaba el gobierno catalán), rindiendo un tributo más simbólico que otra cosa a la corona común. Después, la monarquía hispánica, que en la Edad Media era itinerante, se asentó en Madrid. El caso fue que la sede del poder se había desplazado a Castilla.

Según una de nuestras constituciones más antiguas, los catalanes sólo estaban obligados a luchar por el rey «en caso de ataque y en defensa de Cataluña». En otras palabras: Madrid no tenía derecho a reclutar carne de pólvora para sus guerras en Flandes, las llanuras de los patagones o cualquier apestoso rincón de la Florida. Y en cuanto a los capitales recaudados, la cifra que los catalanes aportaban a la corona tenía que ser aprobada por sus propias Cortes. Acostumbrados al régimen despótico de Castilla, los reyes asentados en Madrid encontraban intolerable, bochornoso, que la parte más rica de la Península no aflojara cuando estaban en guerra con medio mundo.

¡Vaya memez! En el siglo XV se habían unificado las coronas, no los reinos; un rey para todos, nunca un mismo gobierno, y jamás bajo el yugo de Castilla. Ese era el acuerdo. En Castilla, esa independencia siempre se vio como un fastidio, y luego como pura traición.
Un abrazo.

dimarts, 1 d’abril del 2014

Crisi institucional --- Crisis institucional

[Entrada 39]

Crisi institucional


Espanya viu sumida en una greu crisi de resolució incerta en la qual estan compromeses totes les institucions de l'Estat sense excepció. El Govern, el Congrés i el Senat, els primers de la fila, però també la Prefectura de l' Estat com un fet relativament nou i, per tancar el periple, el Tribunal Constitucional, que ve arrossegant, llastat per les dificultats passades en la seva renovació, una fama de parcialitat tremenda. Ni l'Executiu, ni el Legislatiu, ni el poder Judicial en els seus nivells màxims se salven de la crisi, i el fet que l'autoritat moderadora de la Monarquia també hagi patit un poderós desgast deixa molt poc marge a concebre una solució renovadora. Però, segons sembla, des de la política i des de la pròpia Magistratura, la gent es mou inassequible a les percepcions socials. Sembla que només els importa aconseguir el seu.
Fragment de La crisi institucional espanyola: el Tribunal Constitucional de Josep Miró i Ardèvol

No hauria de sorprendre el que mostren les dades, en definitiva, estem en un país en què s'ha rescatat la banca amb diners públics i socialitzat les pèrdues d'un sistema financer trencat. Les normatives afectant sectors sencers com l'energètic s'alteren per mantenir els oligopolis. Mentrestant, als carrers, la gent està sent apallissada i desnonada. Molts altres se suïciden. Tot això sense que les institucions polítiques i els diferents governs abandonin el seu paper de botxins socials i d'instruments al servei d'un immens saqueig social que redunda en benefici d'una oligarquia extractiva de rendes. [...] Les dades avalen la percepció generalitzada que tenim una greu crisi institucional i que com no canviem ràpidament el sistema polític, ens esperen dècades molt dures.
Fragment de "La Crisi Institucional a Espanya: Una Anàlisi Quantitativa" de Vicente Rios.

Una abraçada.





Crisis institucional


España vive sumida en una grave crisis de resolución incierta en la que están comprometidas todas las instituciones del Estado sin excepción. El Gobierno, el Congreso y el Senado, los primeros de la fila, pero también la Prefectura del Estado como un hecho relativamente nuevo y, para cerrar el periplo, el Tribunal Constitucional, que viene arrastrando, lastrado por las dificultades pasadas en la su renovación, una fama de parcialidad tremenda. Ni el Ejecutivo, ni el Legislativo, ni el poder judicial en sus niveles máximos se salvan de la crisis, y el hecho de que la autoridad moderadora de la Monarquía también haya sufrido un poderoso desgaste deja muy poco margen a concebir una solución renovadora . Pero, al parecer, desde la política y desde la propia Magistratura, la gente se mueve inasequible a las percepciones sociales. Parece que sólo les importa conseguir lo suyo.
Fragmento de La crisis institucional española: el Tribunal Constitucional de Josep Miró i Ardèvol

No debería sorprendernos lo que muestran los datos, en definitiva, estamos en un país en el que se ha rescatado a la banca con dinero público y socializado las pérdidas de un sistema financiero quebrado. Las normativas afectando a sectores enteros como el energético se alteran para mantener los oligopolios. Mientras tanto, en las calles, la gente está siendo apaleada y desahuciada. Otros muchos se suicidan. Todo ello sin que las instituciones políticas y los diferentes gobiernos abandonen su papel de verdugos sociales y de instrumentos al servicio de un inmenso saqueo social que redunda en beneficio de una oligarquía extractiva de rentas. [...] los datos avalan la percepción generalizada de que tenemos una grave crisis institucional y que como no cambiemos rápidamente el sistema político, nos esperan décadas muy duras.
Fragmento de "La Crisis Institucional en España: Un Análisis Cuantitativo" de Vicente Rios.

Un abrazo.