[Entrada 398]
Les creences més arrelades i enganyoses són aquelles que no sabem que mantenim.
Antoni Seva, escriptor i filòleg (Alacant 1942)
En Marçal es va adonar que estava nerviós, més que no pas havia imaginat. Li semblava que parlar amb en Dani podia ser complicat, però volia fer-ho. Volia saber si en Dani encara era aquell amic que el va ajudar en el bordell on es van conèixer. Si encara podia ser aquell follamic que havia perdut. Si encara era l'amic que havia perdut perquè era l'amant de son pare. A més volia donar-li els escrits de son pare. Al cap i a la fi parlaven d'ell. Com que el coneixia prou podia intuir, o més ben dit, sabia que les seves reaccions podien ser complicades.
Va dir a la família que aquell vespre tenia un compromís de feina i que no sabia a quina hora tornaria. Que fessin sense comptar amb ell, que ell ja s'espavilaria. Havia posat els documents que havia trobat a l'ordinador de son pare que es referien a en Dani en un pendrive on els havia endreçat en carpetes i separat per temes i dates. Va agafar el petit dispositiu i se'l va posar a la butxaca.
A la feina li va costar concentrar-se. Només podia pensar en com enfocar la conversa. Per molts esforços que fes, aquella trobada tornava a concentrar els seus pensaments. Fins i tot, una de les companyes més observadora li va comentar, avui se't veu distret, sembla que no hi siguis. Ell va riure i va fer broma, és que estic enamorat.
Va arribar abans d'hora. En Dani encara no havia arribat. Només va esperar uns escassos cinc minuts abans no el va veure acostar-se, puntual com un rellotge. En Dani se li acostà amb un somriure a la boca, mentre ell dubtava si fer-li una abraçada o un petó o simplement donar-li la mà, el cubà li va tocar el muscle amb la mà oberta com havia fet tantes vegades per animar-lo i va preguntar-li:
―Com estàs?
―Bé, molt bé, I tu?
―Encara trist.
―Home, el pare m'ha deixat un forat que costarà molt d'omplir ―va dir en Marçal.
―Potser serà millor que canviem de tema. ―va proposar en Dani.
―No sé si ho podrem evitar, tot i que el meu objectiu quan et vaig proposar aquesta trobada No era parlar d'ell, sinó de nosaltres.
―I què vols saber?
―Per què et va allunyar de mi d'aquella manera, sense cap explicació.
―Potser vas ser tu qui es va allunyar de mi.
―Bon intent, però no cola. Vas ser tu qui va aprofitar que jo anava de cul amb les criatures petites per evitar que ens veiéssim.
―D'acord, tens raó. ―es va fer un silenci llarg i espès. Finalment el cubà va afegir― Havia de triar entre tu i ell i no vaig tenir cap dubte.
―Per què? Per què havies de triar?
―Per què no sabia com reaccionaria ell si hagués sabut el que hi havia entre tu i jo, i tampoc tenia clar com reaccionaries tu si sabies que jo era l'amant de ton pare. Em va semblar que el més prudent era evitar que un dels dos, o tots dos sabéssiu quina relació mantenia jo amb l'altre. ―una altra vegada hi va haver un silenci d'aquells que permeten el pas d'un àngel.
―Però els amics ―començar dir en Marçal.
―Els amics també tenen reaccions imprevisibles en circumstàncies sorprenents. Sens dubte ton pare sabia que jo t'havia de conèixer, però va tenir l'habilitat de fer com si tu no haguessis estat mai a Gigoló Boys. Mai em va mostrar una foto teva ni de la vostra família.
―Llavors, com ho vas saber?
―Un dia per accident vaig veure la teva foto a la seva cartera i ell m'havia dit que només duia fotos de la seva família a la cartera...
―Quina mala sort. ―va fer en Marçal, parlant només per si mateix
―Mala sort? ―va interrogar en Dani interrompent el seu discurs.
―Vaig tenir mala sort, perquè em vaig quedar sense un dels meus millors amics.
―Ha estat una cosa temporal.
―Sí? Només ha estat una pèrdua temporal?
―Sí. Vaja, si és que no m'odies pel que t'he fet passar.
Es van aixecar tots dos sense dir-se res i es van fondre una forta abraçada. Després van tornar a seure i van seguir xerrant una llarga estona sobre la vida i com els anaven les coses abans d'acomiadar-se i retornar cadascú a casa seva.
[Entrada 397]
Amor no es cuida del que és taciturn: és una cosa molt pròpia de qui és cortès riure, fer broma i estar molt alegre.
Guillaume de Lorris, poeta (c. 1200 - c. 1238). Le Roman de la Rose.
Com diu el proverbi, els anys passen i no és en debades. En Dani va acabar els estudis i va deixar la feina a Gigoló quan va trobar feina en un despatx d’advocats on treballava quasi com a becari, cobrant un sou més baix que un becari. El vaig haver de convèncer perquè l’agafés. El sou no li donava per viure i em deia que hi havia molts advocats a la misèria, treballant de qualsevol cosa menys del que havien estudiat. Jo li deia que l’única forma d’arribar era començar així, cobrant quatre xavos i portant els cafès. A més li vaig prometre ajuda econòmica mentre tingués un sou tan miserable.
El problema és que ell tenia més de trenta anys i els advocats de la seva edat ja tenien experiència, ell havia acabat els estudis set o vuit més tard del que era habitual, així que estava en les condicions professionals d’un noi de vint-i-tants. Tot plegat el situava en unes condicions de desavantatge que el feien creure que no podria superar, que fracassaria. El vaig empènyer, donant-li suport, moral i econòmic durant un parell d'anys més o menys. Després va començar a tirar sol. Va demostrar la seva vàlua professional i va començar a guanyar-se la vida folgadament.
Va voler retornar-me tots els diners que havia invertit en els seus estudis i la seva arrencada professional. Tot i que m’hi vaig resistir tant com vaig poder, vam haver de fer un pla de retorn, Vam establir una quantitat mensual i va estar cinc anys a retornar-me fins a l’últim cèntim.
També va fer un canvi d’habitatge. Va buscar un apartament en un àtic assolellat que en va dir el nostre «nidito de amor». Allà hi havia tres cambres: el dormitori, el seu despatx i un espai per a mi per si volia llegir i escoltar música, o estar sol una estona. El vaig usar molt poc i va acabar destinat als mals endreços. A partir de llavors hi he anat dos cops per setmana, un dia a l’hora de dinar i l’altre sopem junts, i de tant en tant m’hi quedo dormir. Especialment, quan la Núria és de viatge i jo he de dormir sol a casa meva.
Sempre li he donat llibertat per follar amb qui vulgui, i ell me l'ha donada a mi. «Però, només follar.» Em diu, i afegeix: «No se t'acudeixi dur-lo al cine o de festa, perquè això seria mantenir una relació.» De fet, a mi no m'ha fet falta. A ell no ho sé si li ha calgut fer-ho. Ho ignoro, tot i que puc sospitar que almenys volia tenir llibertat per fer-ho quan li vingués de gust. Ho dic perquè, tot i que jo tenia les claus de casa seva, no vol que hi vagui sense avisar. Diu: «No m’agraden les sorpreses». També ho he sospitat quan em diu que no es pot escórrer perquè fa poc que s’ha fet una palla. La qüestió és simple: per què es fa una palla si sap que ens hem de veure?
Les nostres converses han estat serioses, no recordo que hàgim rigut gaire i menys encara que hàgim fet bromes, ni tampoc crec haver jugat amb ell a res. Mai ens hem comportat com a criatures o adolescents jugant empaitar-nos o a donar-nos cops de coixí. Potser ens manca alegria. Potser hem estat massa continguts i seriosos, Ep! Seriosos no vol dir tristos. Tinc la sensació que ens hem estat examinant contínuament, l’un a l’altre, i l'altre a l'un. Bé, no ho sé, potser només he estat jo qui s'ha sentit permanentment examinat, amb una por tremenda a cagar-la. I segurament per això l'he cagada força més del que em sembla admissible.
Un dia li vaig dir que ell i jo no tindríem intimitat fins que no fos capaç de deixar anar un pet davant meu, sense avergonyir-se’n. No va riure, més aviat va posar cara de no creure-s’ho. No recordo que ho hagi fet mai. Tan desinhibits que som amb el sexe i tan poc que ho som amb altres coses. Potser per això ens ha faltat jugar i riure. No hem fet mai festa fora del llit.
A veure, l’he vist trist, i en més d’una ocasió l’he vist plorar, l'he vist amb els ulls plens de llàgrimes, però no recordo haver-lo vist riure descontroladament, sense poder parar de riure. Ha estat per a mi un home de somriures generosos, però no de rialles. I no és perquè a mi no m’agradi riure fins que em fa mal la panxa...
[Entrada 396]
Si me faltaras, no voy a morirme.
Si he de morir, quiero que sea contigo.
Pablo Milanés, cantautor i músic (1943-2022)
Yolanda, fragment.
Hi ha hagut força moments que la nostra relació ha trontollat. Hi han tingut més a veure les meves pors paranoiques, que una realitat concreta. Més d’una vegada m'he passat amb la meva por a perdre’l, i això ens ha dut a distanciaments que han durat mesos, però sempre hem acabat recuperant la nostra relació. Suposo que això ha anat afeblint-la a poc a poc, o almenys això em sembla, tot i que per a mi no ha estat així, jo segueixo bojament enamorat i desitjant que això no s’acabi mai. Per sort son coses que amb el temps han anat produint-se menys freqüentment i ara fa temps que no en tenim cap.
Cada vegada que es produïa un d’aquests distanciaments jo acabava recorrent a en Bruno per satisfer les meves necessitats de sexe. Les crisis de la meva relació amb en Dani solien coincidir amb les ruptures d'en Bruno qui anava d'una parella a una altra amb relativa freqüència, i que em sembla que li venia bé tornar a follar amb mi cada vegada que jo em quedava sol. Hi va haver una temporada, abans que en Dani em digués que s’havia enamorat de mi, que vaig ser amant de tots dos a la vegada. Llavors follava dos o tres cops per setmana, crec que és la temporada que més he follat de la meva vida. Ara, reconec que gaudia més follant amb en Dani que amb en Bruno, tot i que la relació amb aquest segon, potser era més morbosa i més porca. En Bruno era més desinhibit que en Dani i això feia que les coses fluïssin d’una altra manera.
Però d’en Dani me’n vaig enamorar perdudament i aquesta bogeria que és l’enamorament fa que el sexe tingui una dimensió nova i molt més plaent. En Bruno només tenia l’atractiu de la morbositat i la varietat. M’explicava les coses que feia amb d’altres. Una vegada em va explicar que havia follat dins del mar, de nit, en una platja nudista. Fins i tot una nit em va dur a aquella platja, però feia massa fred i vam acabar fent-nos unes mamades dins del cotxe.
En la mesura que em vaig anar fent gran, vaig començar a tenir problemes per mantenir una erecció decent, sobretot si havia begut. L’alcohol ha estat funest per a mi en aquest aspecte. Per sort ja existia la Viagra i aviat van aparèixer tota una sèrie d’altres coses menys agressives. Així que vaig recórrer a les pastilletes auxiliadores per poder seguir gaudint del sexe.
A en Dani no li ho vaig amagar i un dia em va dir que li agradaria provar-les. Així que a la primera ocasió n'hi vaig donar una. En acabar em va confessar que no li havia agradat, que l’erecció forçada no era prou agradable, i no en vam parlar més. Només de tant en tant, quan en té ganes, em diu «pren-te la pastilleta de l’amor» en lloc de dir-me directament que vol follar. I li ha quedat aquest nom: la pastilla de l'amor.
De vegades aprofita quan estic assegut per posar-se dret al meu costat, obrir-se la bragueta i posar-me la polla a la boca. Sempre he cregut que això ho va començar a fer pensant que jo no estava en condicions de follar tant com a ell li agradaria, però es va sorprendre més d’una vegada de veure com em posava de calent quan em feia coses com aquesta i que l'acompanyava a l'ejaculació. Jo sempre li havia dit que el meu ritme normal per estar satisfet era el de follar a dies alterns, però a ell ho volia cada dia. Quan passem uns dies junts, m’adapto al seu ritme. Encara que no follem cada dia, ens fem palles o mamades cada dia, i ejaculo amb ell.
Hem acabat veient-nos un parell de cops per setmana, un dels dies follem com déu mana, i l’altre fem alguna cosa rapideta. Com que m’encanta sentir la seva polla erecta dins de la meva boca, sempre que puc li faig una bona mamada i espero rebre la seva descàrrega directament a la meva boca, mentre jo ejaculo o estic a punt de fer-ho.
A en Bruno també n’hi havia fet, però el sabor del seu semen no em resultava tan agradable. Ell solia ejacular força, deixava anar una bona quantitat de semen transparent, mentre que el d’en Dani és més dens i blanquinós. A més, en Dani m’omple la boca amb el seu penis, i el d’en Bruno no era tan gruixut i a penes tenia prepuci. Se li havia infectat un piercing que s’havia posat al fre del penis, i li havia quedat una marca o cicatriu força curiosa que semblava que l’haguessin circumcidat a mossegades, així que el tacte de tot plegat a la boca no em resultava tan excitant, potser perquè la manca del fre li donava un aire estrany a aquella zona on el gland es replega.
Una de les vegades que ho vam reprendre amb en Bruno, ell encara tenia parella, encara que estava a punt de trencar. Una de les coses que argumentava per fer-ho, era que ell necessitava una polla de veritat, com la meva. En certa manera em va fer gràcia que li agradés el que jo li podia oferir. En Dani ja m’havia dit alguna vegada que li encantava el meu penis, que era exactament de la seva talla i afegia que les meves ereccions eren potents, que no podia demanar més perquè era el seu mascle perfecte.
Tot plegat va fer que em quedés amb en Dani, sobretot perquè n’estava, i encara n’estic, molt enamorat, i que no recorregués a en Bruno més que en moments de carència, que solien ser culpa meva, per la meva paranoia idiota i pel terror que tenia a què qualsevol dia en Dani em deixés, que es cansés de mi, de follar amb mi. Per sort, sempre va perdonar la meva estupidesa. La mateixa bogeria amb què l’estimava, feia que em comportés com un imbècil. Tant és així que un dia em va dir que la fama que tenen els cubans ser persones afectuoses era un tòpic, que ell no n’era. Suposo que li he demanat més afecte del que està en condicions de donar-me. I, de fet, és més afectuós que la majoria dels homes que he conegut.
En els meus ardors amorosos li havia dit: «voldria morir en els teus braços». Un temps després, en un moment potser no tan agradable, en Dani va dir «una vegada vas assegurar una cosa que guardo per si em cal recordar-t’ho.» El to que va emprar tenia un cert ànim de retret. No sé per què em va venir al cap la frase que jo li havia dit i la vaig repetir tot assegurant que encara ho desitjava. Van ser unes paraules màgiques, l'ambient va canviar com per art d’encantament i la tensió va desaparèixer totalment.
