Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dilluns, 29 de desembre de 2014

Gitanofòbia --- Gitanofobia

[Entrada 86]

Gitanofòbia


Suposo que com a molts de vosaltres, de petit em van ensenyar a tenir por dels gitanos que entre altres coses eren rars, bruts, lladres i segrestaven nens. D'adolescent em digueren que el seu principi era "fotre al paio". Els pocs gitanos amb que he tingut tractes m'han semblat gent meravellosa i encantadora, però sempre hi he tingut la prevenció que em van inculcar de petit.

Per completar el tema de la judeofòbia crec que he de dedicar un record en aquest poble, el gitano, que segurament ha estat perseguit com aquell (el jueu). La Viquipèdia ens explica:
La història de persecució dels gitanos, especialment a Europa, és quasi tan antiga com la de la seua presència. L'acollida inicial durant el segle XV va ser relativament bona si la comparem amb la seua situació els segles posteriors. Els gitanos van ser rebuts amb curiositat i fins i tot amb respecte, i alguns prínceps i senyors oferien escorta a les seues comitives, que es presentaven com a pelegrins cristians. Però el desacord amb les comunitats receptores era quasi total al començament del segle XVI quan ja havien estat expulsats o perseguits a quasi tota Europa.

La documentació històrica conservada arreplega una llarga sèrie d'expulsions en cadena pràcticament des de la seua mateixa arribada. El 8 de setembre de 1427 són expulsats de Pontoise i finalment de París el 1439, de tota Suïssa el 1471, de tot Alemanya el 1500 i d'Anglaterra, sota pena de mort, el 1514, el 1540, de Bèlgica, també sota pena de mort. Llavors, tant a Espanya com a França ja se'ls envia a galeres. El segle XVII, Portugal els deporta a Amèrica. A Hongria i Romania van ser senzillament esclavitzats.

El nombre de lleis, pragmàtiques, decrets, reglaments i mesures d'excepció específiques contra els gitanos a tot arreu és tan alt que seria impossible enumerar-les. Només a Espanya es van promulgar, des de l'any 1499, més de 280 pragmàtiques contra el poble gitano. El mateix va passar als altres països. Per exemple, el 1998 es va derogar l'última llei que a l'estat de Nova Jersey (Estats Units) "contemplava vigilància especial sobre la població gitana".
Però a la Viquipèdia no hi he trobat cap entrada per aquest terme "gitanofòbia".

De fet, la seva primera expulsió d'Espanya coincideix amb la dels jueus a 1492. I van compatir amb ells l'holocaust de la Segona Guerra Mundial, ells no tenen una terra on retornar com Palestina ni un estat com el d'Israel que s'ocupi de reivindicar-los. Segurament per això quasi no se'n parla.

A la constitució espanyola de 1978 se'ls donava carta d'igualtat i el primer alcalde de Badalona del postfranquisme fou comunista i gitano, a més d'una excel·lent persona. En puc donar fe per que et tingut la sort de coneixer-lo prou. Malauradament això no va posa fi a la gitanofòbia realment existent. Si no em creieu proveu de preguntar a qualsevol dels meus compatriotes, si no tingués més opcions amb qui prefereria que es casés la seva filla, amb un gitano o amb un jueu? Segur que la majoria preferirà el jueu.

BON ANY NOU!

Una abraçada.








Gitanofobia


Supongo que como muchos de vosotros, de pequeño me enseñaron a tener miedo de los gitanos que entre otras cosas eran raros, sucios, ladrones y secuestraban niños. De adolescente me dijeron que su principio era "joder al payo". Los pocos gitanos con que he tenido tratos me han parecido gente maravillosa y encantadora, pero siempre he tenido esa prevención que me inculcaron de niño.

Para completar el tema de la judeofobia creo que debo dedicar un recuerdo en este pueblo, el gitano, que seguramente ha sido perseguido como aquel (el judío). La Wikipedia nos cuenta:
La historia de persecución de los gitanos, especialmente en Europa, es casi tan antigua como la de su presencia. La acogida inicial durante el siglo XV fue relativamente buena si la comparamos con su situación los siglos posteriores. Los gitanos fueron recibidos con curiosidad y hasta con respeto, y algunos príncipes y señores ofrecían escolta a sus comitivas, que se presentaban como peregrinos cristianos. Pero el desacuerdo con las comunidades receptoras era casi total a comienzos del siglo XVI cuando ya habían sido expulsados o perseguidos en casi toda Europa.

La documentación histórica conservada recoge una larga serie de expulsiones en cadena prácticamente desde su misma llegada. El 8 de septiembre de 1427 son expulsados de Pontoise y finalmente de París en 1439, de toda Suiza el 1471, de toda Alemania en 1500 y de Inglaterra, bajo pena de muerte, en 1514, en 1540, de Bélgica, también bajo pena de muerte. Entonces, tanto en España como en Francia ya se les envía a galeras. El siglo XVII, Portugal los deporta a América. En Hungría y Rumanía fueron sencillamente esclavizados.

El número de leyes, pragmáticas, decretos, reglamentos y medidas de excepción específicas contra los gitanos en todas partes es tan alto que sería imposible enumerarlas. Sólo en España se promulgaron, desde el año 1499, más de 280 pragmáticas contra el pueblo gitano. Lo mismo ocurrió en los otros países. Por ejemplo, en 1998 se derogó la última ley que en el estado de Nueva Jersey (Estados Unidos) "contemplaba vigilancia especial sobre la población gitana".
Pero en la Wikipedia no he encontrado ninguna entrada para este término "gitanofobia".

De hecho, su primera expulsión de España coincide con la de los judíos en 1492. Y compartieron con ellos el holocausto de la Segunda Guerra Mundial, ellos no tienen una tierra donde retornar como Palestina ni un estado como el de Israel que se ocupe de reivindicarlos. Seguramente por eso casi no se habla de ellos.

En la constitución española de 1978 se les daba carta de igualdad y el primer alcalde de Badalona del posfranquismo fue comunista y gitano, además de una excelente persona. Puedo dar fe de ello porque he tenido la suerte de conocerlo lo suficiente. Desgraciadamente eso no puso fin a la gitanofobia realmente existente. Si no me creéis provad de preguntar a cualquiera de mis compatriotas, ¿si no tuviera más opciones con quien preferiría que se casara su hija, con un gitano o con un judío? Seguro que la mayoría preferirá el judío.

¡FELIZ AÑO NUEVO!

Un abrazo.



dijous, 25 de desembre de 2014

Bones Festes --- Felices Fiestas

[Entrada 85]

Bones Festes


Aquest any no tornaré a repetir el que vaig escriure l'any passat (al meu post Nadal) però no vull deixar de desitjar-vos unes bones festes del solstici d'hivern i un immillorable any nou (del quinze en diuen "la niña bonita", a veure si ho és).

Avui acompanyo aquest text amb les fotos d'un amic que m'ha reptat a que les publiqués. Cal dir que avui en dia, tot i ser un amic virtual, és la persona amb qui més converso i que més aporta a la meva vida, a part de la meva família. Jo diria que actualment és el meu millor amic i quan un amic així et demana que publiquis les seves fotos al teu bloc no t'hi pots negar... Així que gaudiu-ne.
























































BONES FESTES i FELIÇ 2015

Una abraçada.








Felices Fiestas


Este año no volveré a repetir lo que escribí el año pasado (en mi post Navidad) pero no quiero dejar de desearos unas felices fiestas del solsticio de invierno y un inmejorable año nuevo (al quince le llaman "la niña bonita", a ver si lo es).

Hoy acompaño estose texto con las fotos de un amigo que me ha retado a que las publicara. Hay que decir que hoy en día, a pesar de ser un amigo virtual, es la persona con la que más converso y que más aporta a mi vida, a parte de mi familia. Yo diría que actualmente es mi mejor amigo y cuando un amigo así te pide que publiques sus fotos en tu blog no te puedes negar... Así que disfrutad-las.


































































FELICES FIESTAS y FELIZ 2015

Un abrazo.


diumenge, 21 de desembre de 2014

Judeofòbia --- Judeofobia

[Entrada 84]
Devon LeBron

Judeofòbia


Amb aquest text vull intentar posar una mica més de llum en aquest tema que va ser objecte d'una certa polèmica entre el meu admirat i estimat amic Pucho, en el seus comentaris, i jo, en els meus, al text que vaig titular Oh! Europa.

Segons sembla l'antisemitisme té un component racista que la judeofòbia no té, però aquest odi als jueus, la judeofòbia, és una de les bases d'aquest antisemitisme. El context històric en el que es funda el Partit Nazi (NSDAP), al 1924, el racisme era totalment acceptat ja que havia estat intensament utilitzat a partir de les últimes dècades del segle XIX pels països europeus per justificar la legalitat d'accions de dominació colonial. Si bé era habitual que les cultures antigues manifestessin rebuig i menyspreu cap a altres pobles i cap als estrangers, el racisme com a tal, és un concepte modern que té les seves primeres manifestacions a Europa i a les colònies espanyoles a Amèrica, durant l'Edat Moderna. Per tant, es tracta d'una idea acceptada socialment en aquell moment històric d'entre guerres mundials on s'entenia "que el gènere humà es divideix en races superiors i inferiors". I encara avui en dia la joventut, segons els estudis que he pogut consultar, és manifestament racista. Però és que si no hagués existit la fòbia als jueus, potser els nazis no haguessin tingut prou arguments per fer de l'antisemitisme un dels aspectes més important del seu ideari.

La judeofòbia no és una forma de la xenofòbia, ja que els jueus no són estrangers dels països en els quals viuen. És un fenomen molt singular. És un odi antic, generalitzat, permanent, profund, obsessiu, perillós i quimèric. És un fenomen que es va perllongar ininterrompudament des de l'època hel·lènica fins els nostres dies, tot i que ha anat assumint característiques diferents al llarg de la història. De tots els països europeus en els quals van residir, els jueus van ser expulsats alguna vegada. Els exemples més recordats són Anglaterra el 1290, França el 1306 i el 1394, Hongria el 1349, Àustria el 1421, nombroses localitats d'Alemanya entre els segles XIV i XVI, Lituània al 1445 i al 1495, Espanya al 1492, Portugal al 1497, i Bohèmia i Moràvia al 1744. En la majoria dels llocs, la judeofòbia continuà anys, dècades, fins i tot segles després que els jueus haguessin marxat. Per segles, centenars de milions de persones han cregut que els jueus transmetien la lepra, mataven infants cristians per als seus rituals, dominaven el món sencer, eren una raça promíscua o criatures diabòliques, y que Déu desitja que sofreixin. El judeòfob no ha d’invertir gaires esforços en despertar antipaties contra els jueus . Es diu que Goebbels, el ministre de propaganda alemany durant el règim nazi, havia distribuït un cartell que mostrava a un home muntat en un bicicleta amb la llegenda "La desgràcia d'Alemanya són els jueus i els ciclistes". El lector es preguntava ingènuament “I per què els ciclistes?" i així la propaganda havia complert amb el seu objectiu . La xenofòbia respon a interpretacions esbiaixades de la realitat. Per exemple , a Alemanya avui hi ha odi pels turcs perquè diuen que els lleven els llocs de treball, quan sabem que l'atur alemany no és culpa dels turcs. El cas de la judeofòbia difereix de la xenofòbia perquè no cal confrontar-se amb una interpretació incorrecta del seu paper, sinó amb mites. Els jueus són odiats per menjar no-jueus, o per dominar el món en el present, per haver matat a Déu, o per haver inventat l'Holocaust, o per promoure les guerres, l'esclavitud, el mal...

A la Bíblia es manifesta en alguns passatges la por a un poble jueu fort: "Allunya’t d'entre nosaltres, ja que t'has fet més poderós que nosaltres" (Gènesi 26:16) va dir el rei de Guerar a Isaac. També s'atribueix al Faraó d'Egipte la frase: "els fills d'Israel, són més que nosaltres i més forts" (Èxode 1:9-10) . Alexandre el Gran, va tenir una actitud favorable cap als jueus, els va permetre construir els seus propis barris a la ciutat d'Alexandria que es va transformar en una segona Atenes. La major part dels historiadors alexandrins van ser notoris per la seva judeofòbia , acusant-los de leprosos i portadors d'altres malalties, xenòfobs assassins, antisocials, etc. Els escriptors romans van heretar dels grecs aquesta judeofòbia. El jueus van ser expulsat de Roma (tres vegades: al 139 aC, al 19 dC per Tiberi i al 50 per Claudi); i de Jerusalem, entre el 135 i el 638 dC. Els cristians els acusen, a més, de la mort de Crist i de no voler-lo reconèixer com al messies. Quan el cristianisme es va transformar en la religió dominant de l'Imperi Romà (s.IV), multituds de jueus van ser obligats a batejar-se. Una ona de conversions forçades es va expandir per Europa des que l'any 614 l'Emperador Heracli va prohibir la pràctica del judaisme a l'Imperi Bizantí. Les matances, espolis i destruccions de barris jueus, també conegudes com a pogroms, van començar a l'Imperi Romà, en temps cristià. Per exemple a Antioquia el 480 dC. La persecució ha arribat fins als nostres dies. La història de l'Holocaust jueu sota el nazisme no té justificació ni cap precedent equiparable: una nació sencera es va transformar en el braç executor de la judeofòbia més brutal, del gran pogrom. I era la nació més civilitzada del planeta. Segons s'ha demostrat no en podem donar la culpa només a Hitler i els seus, ja que van ser molts els europeus i fins i tot jueus eupoeus que hi van col·laborar. Prager i Telushkin afirmen que: "Gairebé tota ideologia i nacionalitat europea havia estat saturada amb odi contra el jueu quan els nazis van consumar la 'solució final'."

Què té el poble jueu que desperta aquest odi? Perquè ha estat expulsats gairebé de tot arreu? En el llarg i complet text de Juan Mayorga y Carmen Hermoza, en el seu blog, sobre aquest tema: Judeofobia raonen que els arguments econòmics que abunden no tenen sentit, més aviat són conseqüència de la seva situació de marginalitat i discriminació que els impedia establir-se o adquirir béns i terres. Després de raonar la feblesa de les explicacions sionistes, sociològiques, psicològiques, filosòfiques i antropològiques d'aquest fenomen, acaba amb unes conclusions de sis punts, dels quals m'he quedat amb un parell de frases del quart punt: "La judeofòbia és una actitud intrínsecament irracional d'una societat generalment racional. [...] Constantin Brunner va destacar la irracionalitat de la judeofòbia, com un egoisme de grup contraposat al pensament racional. Però no considero suficientment la característica més notòria d'aquesta irracionalitat, i és que moltes vegades és exhibida per gent molt racional, el que li dóna més credibilitat."

Una abraçada.





Devon LeBron

Judeofobia


Con este texto quiero intentar poner un poco más de luz a este tema que fue objeto de una cierta polémica entre mi admirado y estimado amigo Pucho, en sus comentarios, y yo, en los míos, en el texto que titulé Oh! Europa.

Al parecer el antisemitismo tiene un componente racista que la judeofobia no tiene, pero este odio a los judíos, la judeofobia, es una de las bases de este antisemitismo. El contexto histórico en el que se funda el Partido Nazi (NSDAP), en 1924, el racismo era totalmente aceptado ya que había sido intensamente utilizado a partir de las últimas décadas del siglo XIX por los países europeos para justificar la legalidad de acciones de dominación colonial. Si bien era habitual que las culturas antiguas manifestaran rechazo y desprecio hacia otros pueblos y hacia los extranjeros, el racismo como tal, es un concepto moderno que tiene sus primeras manifestaciones en Europa y en las colonias españolas en América, durante la Edad moderna. Por tanto, se trata de una idea aceptada socialmente en ese momento histórico de entre guerras mundiales donde se entendía "que el género humano se divide en razas superiores e inferiores". Y aún hoy en día la juventud, según los estudios que he podido consultar, es manifiestamente racista. Pero es que si no hubiera existido la fobia a los judíos, tal vez los nazis no hubieran tenido suficientes argumentos para hacer del antisemitismo uno de los aspectos más importante de su ideario.

La judeofobia no es una forma de la xenofobia, ya que los judíos no son extranjeros de los países en los que viven. Es un fenómeno muy singular. Es un odio antiguo, generalizado, permanente, profundo, obsesivo, peligroso y quimérico. Es un fenómeno que se prolongó ininterrumpidamente desde la época helénica hasta nuestros días, aunque ha ido asumiendo características diferentes a lo largo de la historia. De todos los países europeos en los que residieron, los judíos fueron expulsados alguna vez. Los ejemplos más recordados son Inglaterra en 1290, Francia en 1306 y en 1394, Hungría en 1349, Austria en 1421, numerosas localidades de Alemania entre los siglos XIV y XVI, Lituania 1445 y el 1495, España en 1492, Portugal en 1497 y Bohemia y Moravia en 1744. En la mayoría de los lugares, la judeofobia continuó años, décadas, incluso siglos después de que los judíos se hubiesen ido. Por siglos, cientos de millones de personas han creído que los judíos transmitían la lepra, mataban niños cristianos para sus rituales, dominaban el mundo entero, eran una raza promiscua o criaturas diabólicas, y que Dios desea que sufran. El judeofobia no debe invertir muchos esfuerzos en despertar antipatías contra los judíos. Se dice que Goebbels, el ministro de propaganda alemán durante el régimen nazi, había distribuido un cartel que mostraba a un hombre montado en un bicicleta con la leyenda "La desgracia de Alemania son los judíos y los ciclistas". El lector se preguntaba ingenuamente "Y por qué los ciclistas?" Y así la propaganda había cumplido con su objetivo. La xenofobia responde a interpretaciones sesgadas de la realidad. Por ejemplo, en Alemania hoy hay odio por los turcos porque dicen que les quitan los puestos de trabajo, cuando sabemos que el paro alemán no es culpa de los turcos. El caso de la judeofobia difiere de la xenofobia porque no hay que confrontarse con una interpretación incorrecta de su papel, sino con mitos. los judíos son odiados por comer no-judíos, o para dominar el mundo en el presente, por haber matado a Dios, o por haber inventado el Holocausto, o por promover las guerras, la esclavitud, el mal...

En la Biblia se manifiesta en algunos pasajes el miedo a un pueblo judío fuerte: "Aléjate de entre nosotros, ya que has hecho más poderoso que nosotros" (Génesis 26:16) dijo el rey de Guerar a Isaac. También se atribuye al Faraón de Egipto la frase: "los hijos de Israel, son más que nosotros y más fuertes" (Éxodo 1:9-10). Alejandro Magno, tuvo una actitud favorable hacia los judíos, les permitió construir sus propios barrios en la ciudad de Alejandría que se transformó en una segunda Atenas. La mayor parte de los historiadores alejandrinos fueron notorios por su judeofobia, acusándolos de leprosos y portadores de otras enfermedades, xenófobos asesinos, antisociales, etc. Los escritores romanos heredaron de los griegos esa judeofobia. El judíos fueron expulsados de Roma (tres veces: en el 139 aC, en el 19 dC por Tiberio y een el 50 por Claudio); y de Jerusalén, entre el 135 y el 638 dC. Los cristianos les acusan, además, de la muerte de Cristo y de no quererle reconocer como el mesías. Cuando el cristianismo se transformó en la religión dominante del Imperio Romano (siglo IV), multitudes de judíos fueron obligados a bautizarse. Una ola de conversiones forzadas se expandió por Europa desde que el año 614 el emperador Heraclio prohibió la práctica del judaísmo en el Imperio Bizantino. Las matanzas, expolios y destrucciones de barrios judíos, también conocidas como pogromos, comenzaron en el Imperio Romano, en tiempo cristiano. Por ejemplo en Antioquia el 480 dC. La persecución ha llegado hasta nuestros días. La historia del Holocausto judío bajo el nazismo no tiene justificación ni ningún precedente comparable: una nación entera se transformó en el brazo ejecutor de la judeofobia más brutal, del gran pogromo. Y era la nación más civilizada del planeta. Según se ha demostrado no podemos echarle la culpa sólo a Hitler y los suyos, ya que fueron muchos los europeos e incluso judíos eupoeus que colaboraron. Prager y Telushkin afirman que: "Casi toda ideología y nacionalidad europea había sido saturada con odio contra el judío cuando los nazis consumaron la 'solución final'."

¿Qué tiene el pueblo judío que despierta ese odio? ¿Porque ha sido expulsados casi de todas partes? En el largo y completo texto de Juan Mayorga y Carmen Hermoza, en su blog, al respecto: Judeofobia razonan que los argumentos económicos que abundan no tienen sentido, más bien son consecuencia de su situación de marginalidad y discriminación que les impedía establecerse o adquirir bienes y tierras. Después de razonar la debilidad de las explicaciones sionistas, sociológicas, psicológicas, filosóficas y antropológicas de este fenómeno, acaba con unas conclusiones de seis puntos, de los que me he quedado con un par de frases del cuarto punto: "La judeofobia es una actitud intrínsecamente irracional de una sociedad generalmente racional. [...] Constantin Brunner destacó la irracionalidad de la judeofobia, como un egoísmo grupal contrapuesto al pensamiento racional. Pero no consideró suficientemente la característica más notoria de esta irracionalidad, y es que muchas veces es exhibida por gente muy racional, lo que le da mayor credibilidad. "

Un abrazo.

dilluns, 8 de desembre de 2014

El general Prim

[Entrada 83]

El general Prim


Joan Prim i Prats, marquès de Los Castillejos, comte de Reus, vescomte del Bruc, Gran d'Espanya (Reus, 16 de desembre de 1814 - Madrid, 30 de desembre de 1870), més conegut com el general Prim, fou un militar i polític progressista català, molt influent en la política espanyola del segle XIX. Va ser governador militar de Barcelona (1843), capità general de Puerto Rico (1847) i president del consell de Ministres entre els anys 1869 i 1870. Participà en la campanya del Marroc i dirigí les forces que lluitaren a la campanya de Mèxic. Va morir a conseqüència d'un atemptat a trets abans que no arribés Amadeu de Savoia a Espanya per ser proclamat rei. Va ser un dels polítics espanyols del seu temps més coneguts arreu del món.

El 21 de novembre de 1850 va pronunciar a les Corts Espanyoles les següents paraules: “Ministres d'Isabel Segona: els catalans, són o no són espanyols? Sapiguem el que són i doneu el remei i la mort, però que cessi l'agonia. Són espanyols? Doncs retorneu-los les garanties que els heu arrabassat, garanties que són seves, que tenen el dret a usar, perquè les han conquerit amb la seva sang. Si no els voleu com a espanyols, aneu-vos-en de Catalunya. Deixeu-los estar, que no us necessiten per a res. Però si, considerant-los espanyols, els voleu fer esclaus, si voleu continuar la política de Felip V, d'ominosa memòria, feu-ho en bona hora i feu-ho del tot. Fermeu-los el ganivet a la taula, com va fer aquell rei, i tanqueu-los dins un cercle de bronze, i si això no és prou, sia Catalunya arrasada i destruïda, i sembrada de sal com un poble maleït, perquè així i només així ens fareu doblegar la testa, perquè només així vencereu la nostra altivesa; i així, i no de cap altra manera, domareu la nostra ferotgia.” També el va dir que els catalans només volien ser tractats com la resta dels espanyols; "Fins quan hem de ser tractats com a esclaus... Som o no som espanyols?"

Està clar que el tema de l'encaix de Catalunya a Espanya no té quatre dies.

Conegut monàrquic i espanyolista, l'1 d'octubre de 1868 va dir a un grup de republicans catalans que li demanaven que es tragués una corona que duia a la gorra: "Catalans, voleu córrer massa; no correu tant que podríeu caure."

Una abraçada.






El general Prim


Juan Prim y Prats, marqués de Los Castillejos, conde de Reus, vizconde del Bruch, Grande de España (Reus, 16 de diciembre de 1814 - Madrid, 30 de diciembre de 1870), más conocido como el general Prim, fue un militar y político progresista catalán, muy influyente en la política española del siglo XIX. Fue gobernador militar de Barcelona (1843), capitán general de Puerto Rico (1847) y presidente del Consejo de Ministros entre los años 1869 y 1870. Participó en la campaña de Marruecos y dirigió las fuerzas que lucharon en la campaña de México. Murió a consecuencia de un atentado a tiros antes de que llegara Amadeo de Saboya en España para ser proclamado rey. Fue uno de los políticos españoles de su tiempo más conocidos en todo el mundo.

El 21 de noviembre de 1850 pronunció en las Cortes Españolas las siguientes palabras: "Ministros de Isabel Segunda: ¿Los catalanes, son o no son españoles? Sepamos lo que son y dad el remedio y la muerte, pero que cese la agonía. ¿Son españoles? Pues devolvedles las garantías que les habéis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen el derecho a usar, porque las han conquistado con su sangre. Si no los quieréis como españoles, iros de Cataluña. Dejadlos en paz, que no os necesitan para nada. Pero si, considerándolos españoles, los queréis hacer esclavos, si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, hacedlo en buena hora y hacerlo por completo. Atadles el cuchillo a la mesa, como hizo aquel rey, y encerradlos con un aro de bronce, y si esto no basta, sea Cataluña arrasada y destruida, y sembrada de sal como un pueblo maldito, porque así y sólo así nos haréis doblar la testa, porque sólo así venceréis nuestra altivez; así, y no de otra forma, domaréis nuestra fiereza." También les dijo que los catalanes sólo querían ser tratados como el resto de los españoles; "¿Hasta cuando hemos de ser tratados como esclavos... Somos o no somos españoles?"

Está claro que el tema del encaje de Cataluña en España no tiene cuatro días.

Conocido monárquico y españolista, el 1 de octubre de 1868 dijo a un grupo de republicanos catalanes que le pedían que se quitara una corona que llevaba la gorra: "Catalanes, queréis correr demasiado, no corráis tanto que podríais caer."

Un abrazo.

divendres, 5 de desembre de 2014

Credibilitat --- Credibilidad

[Entrada 82]

Credibilitat


Lyndon B. Johnson (LBJ) va arribar a la presidència dels EUA després de l'assassinat del president John F. Kennedy (JFK) l'any 1963. L'any 1964 es va presentar per primer cop a unes eleccions presidencials i les va guanyar amb un 61,10% dels vots, és a dir, va escombrar el candidat republicà. Segons diuen el principal factor del seu triomf es deu a la seva reacció, com a president, davant de l'incident del golf de TonKin. Va obtenir amb l'anomenada resolució del Golf de Tonquín que el Congrés acceptés concedir al president LBJ plens poders per prescindir de limitacions legals a l'hora d'implicar més als EUA en la guerra. Donant amb aquest fet el tret de sortida a la participació efectiva del exercit del EUA a la guerra de Vietnam. Kennedy només hi havia enviat assessors militars.

Malgrat s'hagi adduït que s'havien equivocat, que no sabien on es ficaven, i que en la situació de Guerra Freda d'aquell moment no tenien més remei que respondre com ho van fer, avui en dia se sap que les dues coses són mentida. Ni els incidents de Tonkin foren tan greus, ni ignoraven on es ficaven.

LBJ va presentar l'enviament de tropes com un element dissuasiu, cada enviament de tropes es presentava com el darrer i definitiu, i cada cop i enviaven més tropes en una autèntica escalada. La clau per entendre aquest fets es troba als problemes de la política interior on LBJ necessitava defensar la seva credibilitat. Ell va afrontar les principals reformes legislatives plantejades per Kennedy, la coneguda “Great Society Legislation” (1964-1965). Necessitava, doncs, credibilitat i, per tant, evitar a qualsevol preu la marxa enrere o rectificació per tal de preservar-la.

El fets que van servir a LBJ per arrasar a les eleccions de 1964 i el seu entossudiment a no rectificar li van impedir presentar-se a la reelecció el 1968.

Bé, fins aquí un fets històrics. Avui dia al meu país hi ha actituds d'obstinació, de preservació de la credibilitat que poden tenir conseqüències tant o més funestes per Espanya que la Guerra de Vietnam per als EUA. Credibilitat que no porta a enlloc. A bon entenedor amb poques paraules n'hi ha prou.

Una abraçada.






Credibilidad


Lyndon B. Johnson (LBJ) llegó a la presidencia de EEUU tras el asesinato del presidente John F. Kennedy (JFK) en 1963. En el año 1964 se presentó por primera vez en unas elecciones presidenciales y las ganó con un 61,10% de los votos, es decir, barrió el candidato republicano. Según dicen el principal factor de su triunfo se debe a su reacción, como presidente, ante el incidente del Golfo de Tonkin. Obtuvo con la llamada resolución del Golfo de Tonkín que el Congreso aceptara conceder al presidente LBJ plenos poderes para prescindir de limitaciones legales a la hora de implicar más a los EEUU en la guerra. Dando con ello el disparo de salida a la participación efectiva del ejercido de EEUU en la guerra de Vietnam. Kennedy sólo había enviado asesores militares.

Pese a que se haya aducido que se habían equivocado, que no sabían donde se metían, y que en la situación de Guerra Fría de ese momento no tenían más remedio que responder como lo hicieron, hoy en día se sabe que las dos cosas son mentira. Ni los incidentes de Tonkin fueron tan graves, ni ignoraban dónde se metían.

LBJ presentó el envío de tropas como un elemento disuasorio, cada envío de tropas se presentaba como el último y definitivo, y cada vez y enviaban más tropas en una auténtica escalada. La clave para entender esos hechos se encuentra en los problemas de la política interior donde LBJ necesitaba defender su credibilidad. Él afrontó las principales reformas legislativas planteadas por Kennedy, la conocida "Great Society Legislation" (1964-1965). Necesitaba, pues, credibilidad y, por tanto, evitar a toda costa la marcha atrás o rectificación para preservarla.

El hechos que sirvieron a LBJ para arrasar en las elecciones de 1964 y su empeño en no rectificar le impidieron presentarse a la reelección en 1968.

Bueno, hasta aquí un hechos históricos. Hoy en día en mi país hay actitudes de obstinación, de preservación de la credibilidad que pueden tener consecuencias tanto o más funestas para España que la Guerra de Vietnam para EEUU. Credibilidad que no lleva a ninguna parte. A buen entendedor con pocas palabras bastan.

Un abrazo.

diumenge, 30 de novembre de 2014

La vida secreta de les paraules --- La vida secreta de las palabras

[Entrada 81]

La vida secreta de les paraules


Li he robat el títol a Isabel Coixet, malgrat que no volia parlar de la seva pel·lícula, sinó que volia comentar un altre tema. Fa pocs dies un amic meu i jo ens vam passar una estona discutint per una paraula i és una cosa que malauradament no era el primer cop que ho feia a la meva vida, amb ell i amb altres amics. De fet, són moltes les ocasions en què, per posar-nos d'acord, hem hagut de matisar el sentit de les paraules, hem hagut de posar-nos d'acord en el sentit de les paraules.

Són moltes les ciències que comencen la seva introducció, els seus fonaments, definint el que en diuen conceptes bàsics que no és més que donar un sentit precís, exacte, a determinades paraules.

Les paraules són l'eina que usem per a la comunicació. Està clar doncs que ens hem de posar d'acord en el seu significat. I per això no em dol passar-me hores per arribar a definir correctament el que estic dient, més ben dit, el que estic volent dir.

A més les paraules són vives ja que evolucionen i canvien de sentit. Els que estudien història ho saben bé, perquè en llegir un document antic es poden trobar paraules que avui dia usem en un determinat sentit i que en aquell moment, quan es va generar el document, en tenien un altre matisadament diferent, fins i tot completament diferent. Les paraules "tonto", idiota, imbècil, o subnormal, han estat en algun moment paraules usades per designar la disminució mental, però han acabat sent ofensives, perquè s'han usat per insultar.

Tot i parlant el mateix idioma no sempre tothom entén el mateix de les nostres paraules. Per això, quan comunicar-nos correctament esdevé important, matisar el sentit de les paraules pot ser importantíssim, fonamental.

Potser perquè les paraules tenen vida, i dins nostre una vida secreta, una vida que ningú controla.

Una abraçada.






La vida secreta de las palabras


Le he robado el título a Isabel Coixet, aunque no quería hablar de su película, sino que quería comentar otro tema. Hace pocos días un amigo mío y yo nos pasamos un rato discutiendo por una palabra y es algo que desgraciadamente no era la primera vez que lo hacía en mi vida, con él y con otros amigos. De hecho, son muchas las ocasiones en las que, para ponernos de acuerdo, hemos tenido que matizar el sentido de las palabras, hemos tenido que ponernos de acuerdo en el sentido de las palabras. N

Son muchas las ciencias que comienzan su introducción, sus fundamentos, definiendo lo que llaman conceptos básicos que no es más que dar un sentido preciso, exacto, a determinadas palabras.

Las palabras son la herramienta que usamos para la comunicación. Está claro pues que hay que ponerse de acuerdo en su significado. Y por eso no me duele pasarme horas para llegar a definir correctamente lo que estoy diciendo, mejor dicho, lo que estoy queriendo decir.

Además las palabras están vivas ya que evolucionan y cambian de sentido. Los que estudian historia lo saben bien, porque al leer un documento antiguo pueden hallar palabras que hoy en día usamos en un determinado sentido y que en aquel momento, cuando se generó el documento, tenían otro matizadamente diferente, incluso completamente diferente. Las palabras tonto, idiota, imbécil, o subnormal, han estado en algún momento palabras usadas para designar la disminución mental, pero han acabado siendo ofensivas, porque se han usado para insultar.

Aunque hablemos el mismo idioma no siempre todo el mundo entiende lo mismo de nuestras palabras. Por eso, cuando comunicarnos correctamente es importante, matizar el sentido de las palabras puede ser importantísimo, fundamental.

Quizás porque las palabras tienen vida, y dentro de nosotros una vida secreta, una vida que nadie controla.

Un abrazo.

dimecres, 26 de novembre de 2014

Zelotes

[Entrada 80]

Zelotes


A finals de setembre vaig comentar com el govern turc va aprofitar la primera guerra mundial per acabar amb les aspiracions de l'independentisme armeni amb un brutal genocidi (acabant amb el poble armeni s'acabaven les reivindicacions). "Qui recorda als armenis?".

Els Zelotes eren grups radicals religiosos del segle I a l'Israel fundats per Judes el Galileu l'any 6 dC. El seu objectiu era una Judea independent de l'Imperi Romà mitjançant la lluita armada tal com va succeir en la Gran Revolta Jueva del 66 dC durant la qual van prendre control de Jerusalem i van massacrar la guarnició romana. En el Nou Testament és conegut el capítol en el qual la llibertat de Barrabàs, un líder zelota pres, és preferida a la de Jesús de Natzaret, testificant la popularitat d'aquest moviment en la seva època. Aquest grup va estar actiu durant sis decennis i va ser un dels motors de la Primera Guerra Judeoromana entre el anys 66 i 73 dC.

Aquesta Gran Revolta va acabar quan les legions romanes assetjaren i destruïren Jerusalem, saquejaren i incendiaren el Temple de Jerusalem (l'any 70), van destruir les principals fortaleses jueves (especialment Massada, en l'any 73), i esclavitzaren o massacraren a gran part de la població jueva (s'estimen 1.100.000 morts i 97.000 esclaus). La destrucció del Temple de Jerusalem marca l'inici de la diàspora jueva que va rebre l'impuls definitiu amb la Segona Revolta Jueva.

La Segona Revolta Jueva tingué lloc 60 anys després a conseqüència de la prohibició de la circumcisió per l'emperador Adrià, i va aconseguir restablir un estat jueu independent durant tres anys. En aquesta revolta van morir 580.000 jueus i 50 pobles fortificats i 985 viles foren arrasades per les tropes romanes, inclosa Jerusalem (l'any 135 dC). Llavors Adrià, per eradicar el judaisme i evitar més revoltes, va prohibir la Torà i el calendari hebreu. Va executar els prominents savis jueus i va cremar les escriptures sagrades. El nom "Judea" es va substituir per "Síria Palaestina". Des de llavors, aquella terra ha estat anomenada "Palestina". De la mateixa manera, es va reconstruir Jerusalem amb el nom romà de "Aelia Capitolina", i als jueus se'ls va prohibir entrar-hi. Amb el que va aconseguir la dispersió definitiva de la població jueva.

Com podem veure hi ha hagut intents d'independència amb finals ben funestos.

Una abraçada.






Zelotes


A finales de septiembre comenté como el gobierno turco aprovechó la primera guerra mundial para acabar con las aspiraciones del independentismo armenio con un brutal genocidio (acabando con el pueblo armenio se terminaban las reivindicaciones). "¿Quien recuerda a los armenios?".

Los Zelotes eran grupos radicales religiosos del siglo I en Israel fundados por Judas el Galileo el año 6 dC. Su objetivo era una Judea independiente del Imperio Romano mediante la lucha armada tal como sucedió en la Gran Revuelta Judía del 66 dC durante la que tomaron control de Jerusalén y masacraron la guarnición romana. En el Nuevo Testamento es conocido el capítulo en la que la libertad de Barrabás, un líder zelota preso, es preferida a la de Jesús de Nazaret, atestiguando la popularidad de este movimiento en su época. Este grupo estuvo activo durante seis decenios y fue uno de los motores de la Primera Guerra Judeo-Romana entre años 66 y 73 dC.

Esta Gran Revuelta terminó cuando las legiones romanas asediaron y destruyeron Jerusalén, saquearon e incendiaron el Templo de Jerusalén (el año 70), destruyeron las principales fortalezas judías (especialmente Massada, en el año 73), y esclavizaron o masacraron a gran parte de la población judía (se estiman 1.100.000 muertos y 97.000 esclavos). La destrucción del Templo de Jerusalén marca el inicio de la diáspora judía que recibió el impulso definitivo con la Segunda Revuelta Judía.

La Segunda Revuelta Judía tuvo lugar 60 años después a consecuencia de la prohibición de la circuncisión por el emperador Adriano, y logró restablecer un estado judío independiente durante tres años. En esa revuelta murieron 580.000 judíos y 50 pueblos fortificados y 985 villas fueron arrasadas por las tropas romanas, incluida Jerusalén (el año 135 dC). Entonces Adriano, para erradicar el judaísmo y evitar más revueltas, prohibió la Torá y el calendario hebreo. Ejecutó a los prominentes sabios judíos y quemó las escrituras sagradas. El nombre "Judea" se sustituyó por "Siria Palaestina". Desde entonces, esa tierra ha sido llamada "Palestina". Del mismo modo, se reconstruyó Jerusalén con el nombre romano de "Aelia Capitolina", y a los judíos se les prohibió entrar en ella. Con lo que consiguió a la dispersión definitiva de la población judía.

Como podemos ver ha habido intentos de independencia con finales muy funestos.

Un abrazo.

dissabte, 22 de novembre de 2014

Oh! Europa

[Entrada 79]

Oh! Europa


He dubtat en titular aquest text si incloure'l o no com a epíleg d'aquesta sèrie de tres que vaig titular "La humanitat és un desastre" i que em va inspirar un cap de setmana a terres catalano-franceses, però la meva reflexió que, com veureu, acaba a França de nou, té més a veure amb la hipocresia que amb els mals de la nostra cobdícia i amb el sofriment que aquesta genera a través de les guerres que provoca.

La història ens diu que entre el principi del segle XVI i el final del XIX el 88% del territori del planeta ha estat sotmès d'una forma o una altra a algun dels imperis colonials europeus. El segle XX (entre 1914 i 1991) es caracteritza per les guerres, començant amb les dues grans guerres o guerres mundials que alguns asseguren que van ser una única guerra entre 1914 i 1945 amb un període de treva tensa entre 1918 i 1940. Guerra que alguns ja anomenen la segona guerra dels trenta anys, una guerra molt cruenta, la més cruenta de la història. La segona part del segle XX es caracteritza per la Guerra Freda (1945-1991) que va ser molt menys cruenta, encara que va haver enfrontaments bèl·lics gens menyspreables com el de Corea, o el de Vietnam.

Així que la història del món dels últims 400 anys està molt relacionada amb Europa on durant tots aquest anys s'ha fet una persecució sistemàtica dels jueus. Els primers grans imperis d'aquesta època van ser els d'Espanya i Portugal i els jueus sefardites (o jueus ibèrics) són una de les comunitats més importants de la diàspora jueva. La comunitat jueva, molt pròspera a l'edat mitjana, va ser expulsada pels Reis Catòlics al 1492 i perseguida per la Inquisició fins que aquesta va desaparèixer al segle XIX. Encara que a partir de llavors hi ha hagut intents d'aproximació a la comunitat sefardita, que gairebé va desaparèixer amb l'holocaust, ni tan sols el retorn a la democràcia va garantir la desaparició de la judeofòbia de la cultura espanyola on, segons diversos sondejos, encara avui en dia un terç dels espanyols sent rebuig pels jueus.

La judeofòbia era palesa a tot Europa i evident abans de la Gran Guerra, i tot i que l'holocaust va ser originat, promocionat i exportat pels nazis durant la Segona Guerra Mundial en la part ocupada per les tropes de III Reich, en certs llocs de l'est d'Europa com Hongria, Eslovàquia o Craocia els seus règims titella van realitzar els seus propis projectes criminals. A l'oest sens dubte els nazis no podrien haver fet el que van fer a Holanda, Bèlgica o Noruega sense la col·laboració de la població local. L'únic lloc on no van comptar amb aquesta col·laboració va ser a Dinamarca on els jueus van sobreviure. Però en tots aquests casos de l'Europa de l'oest, amb una única excepció, les ordres venien dels alemanys. Fins i tot Suïssa va col·laborar amb el III Reich en la seva persecució dels jueus i va intentar beneficiar-se'n econòmicament.

Els jueus d'aquests països que van tornar a casa seva després de la Segona Guerra Mundial van ser, en general, mal acollits, per una banda hi va haver resistència a tornar-los les seves propietats, i per l'altre també n'hi va haver a reconèixer que havien estat víctimes de guerra i per deixar-los acollir-se als beneficis que això donava dret. La majoria, inclosa Alemanya, va intentar tirar terra sobre de l'holocaust i no va ser fins als 60 quan això va començar a canviar ja que les generacions que no havien viscut la guerra van començar a interessar-se pel tema i en posar llum sobre el que realment havia passat (en això va jugar bon paper una minisèrie televisiva anomenada així Holocaust). I no va ser fins als anys noranta quan el reconeixement internacional va començar a generalitzar-se.

Stalin també va participar a la persecució dels jueus. La seva judeofòbia es va posar de manifest en les purgues dels anys 20-30 i va reaparèixer amb força en la dècada dels 40. No entro en detalls però només diré que es xifra en 750.000 els ciutadans de l'estat d'Israel que són d'origen rus.

L'estat de l'oest europeu, que va ser l'única excepció, i que va prendre la iniciativa a l'holocaust jueu sense que ningú li ho exigís va ser l'estat francès amb seu a Vichy, el règim del qual, presidit pel Mariscal Pétain, estava legitimat per l'Assemblea de la República. No només va col·laborar amb els nazis sinó que va prendre la iniciativa i va entregar els jueus francesos als alemanys a París perquè fossin traslladats a Auschwitz. Fets que la República Francesa va ocultar el 1945 i no va reconèixer fins a l'any 1995, amb la boca petita, tot i que ja en els anys 60-70 els historiadors, no francesos per descomptat, tenien proves d'aquestes accions del govern de Vichy, del qual havia estat funcionari François Mitterrand... Com han de disculpar-se pel d'Argelers?

Una abraçada.






Oh! Europa


He dudado al titular este texto si incluirlo o no como epílogo de esa serie de tres que titulé "La humanidad es un desastre" y que me inspiró un fin de semana en tierras catalano-francesas, pero mi reflexión que, como veréis, acaba en Francia de nuevo, tiene más que ver con la hipocresía que con los males de nuestra codicia y con el sufrimiento que esta genera a través de las guerras que provoca.

La historia nos dice que entre el principio del siglo XVI y el final del XIX el 88% del territorio del planeta ha estado sometido de una forma u otra a alguno de los imperios coloniales europeos. El siglo XX (entre 1914 y 1991) se caracteriza por las guerras, empezando con las dos grandes guerras o guerras mundiales que algunos aseguran que fueron una única guerra entre 1914 y 1945 con un período de tregua tensa entre 1918 i 1940. Guerra que algunos ya llaman la segunda guerra de los treinta años, una guerra muy cruenta, la más cruenta de la historia. La segunda parte del siglo XX se caracteriza por la Guerra Fría (1945-1991) que fue mucho menos cruenta, aunque hubo enfrentamientos bélicos nada despreciables como el de Corea, o el de Vietnam.

Así que en la historia del mundo de los últimos 400 años está muy relacionada con Europa. Los primeros grandes imperios de esa época fueron los de España y Portugal, y los últimos Estados Unidos (excolonia de Gran Bretaña) y la URSS, cuya metrópolis fue Rusia. Una de las constantes de esos años ha sido la persecución de los judíos.

Así que la historia del mundo de los últimos 400 años está muy relacionada con Europa donde durante todos estos años se ha hecho una persecución sistemática de los judíos. Los primeros grandes imperios de esa época fueron los de España y Portugal y los judíos sefardíes (o judíos ibéricos) son una de las comunidades más importantes de la diáspora judía. La comunidad judía, muy próspera en la Edad Media, fue expulsada por los Reyes Católicos al 1492 y perseguida por la Inquisición hasta que ésta desapareció en el siglo XIX. Aunque a partir de entonces ha habido intentos de aproximación a la comunidad sefardita, que casi desapareció en el holocausto, ni siquiera el retorno a la democracia garantizó la desaparición de la judiofobia de la cultura española donde, según diversos sondeos, aún hoy en día un tercio de los españoles siente rechazo por los judíos.

La judiofobia era patente en toda Europa y evidente antes de la Gran Guerra, y aunque el holocausto fue originado, promocionado y exportado por los nazis durante la Segunda Guerra Mundial, en la parte ocupada por las tropas de III Reich, en ciertos lugares del este de Europa como Hungría, Eslovaquia o Craocia sus regímenes títere realizaron sus propios proyectos criminales. En el oeste sin duda los nazis no podrían haber hecho lo que hicieron en Holanda, Bélgica o Noruega sin la colaboración de la población local. El único lugar donde no contaron con esa colaboración fue Dinamarca donde los judíos sobrevivieron. Pero en todos esos casos de la Europa del oeste, con una única excepción, las ordenes venían de los alemanes. Incluso Suiza colaboró con el III Reich en su persecución de los judíos y intentó beneficiarse económicamente de ello.

Los judíos de esos países que volvieron a sus casas después de la Segunda Guerra Mundial fueron, en general, mal acogidos, por una lado hubo resistencia a devolverles sus propiedades, y por el otro también la hubo en reconocer que habían sido víctimas de guerra y para dejarles acogerse a los beneficios a que eso daba derecho. La mayoría, incluida Alemania, intentó echar tierra encima del holocausto y no fue hasta los 60 cuando eso empezó a cambiar ya que las generaciones que no habían vivido la guerra empezaron a interesarse por el tema y a poner luz sobre lo que realmente había ocurrido (en eso jugó buen papel una miniserie televisiva llamada así Holocausto). Y no fue hasta los años noventa cuando el reconocimiento internacional empezó a generalizarse.

Stalin también participó en la persecución de los judíos. Su judiofobia se puso de manifiesto en las purgas de los años 20-30 y reapareció con fuerza en la década de los 40. No entro en detalles pero solo diré que se cifra en 750.000 los ciudadanos del estado de Israel que son de origen ruso.

El estado del oeste europeo, que fue la única excepción, y que tomo la iniciativa en el holocausto judío sin que nadie se lo exigiera fue el estado francés con sede en Vichy, cuyo régimen, presidido por el Mariscal Pétain, estaba legitimado por la Asamblea de la República. No solo colaboro con los nazis sino que tomó la iniciativa y entrego los judíos franceses a los alemanes en París para que fueran trasladados a Auschwitz. Hechos que la República Francesa ocultó en 1945 y no reconoció hasta el año 1995, con la boca pequeña, a pesar de que ya en los años 60-70 los historiadores, no franceses por supuesto, tenían pruebas de esas acciones del gobierno de Vichy, del que había sido funcionario François Mitterrand... ¿Como van a disculpar-se por lo de Argelers?

Un abrazo.