Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dijous, 26 de juliol del 2018

Esplendor

[Entrada 227]

Esplendor

Es tendeix a pensar que la nostra fita és l'èxit quan, de bo de bo, la nostra fita és fer-nos persones.
Jaume Cabré (Barcelona 1947)
No, no em vull referir a la pel·lícula de 1989 d’Etore Scola que du aquest títol, tot i que quan he decidit aquest títol per al post hi he pensat, però la pel·lícula té poc a veure amb els pensaments que vull expressar.

Un dels meus professors d’història, quan ens explicava la Grècia antiga, ens va fer notar que les èpoques major esplendor coincidien amb els moments en què hi havia més desigualtat social, on una minoria la controlava, ja sigui en forma d’aristocràcia, de ciutadans privilegiats, de dictadors, de reis, de faraons, etc. que són, a més, els moments de major esplendor de les arts (arquitectura, dansa, escultura, música, pintura, i literatura), i de major desenvolupament de conflictes i guerres. En canvi els llargs períodes de pau, on no hi ha grans conflictes ni guerres, tampoc hi destaquen grans creacions artístiques. Aquestes èpoques que és on hi sol haver major igualtat social, més justícia social, i són considerades èpoques grises, mancades d’interès per a la història.

Recordo que un altre dels professors defensava que les èpoques d’esplendor (és a dir, les de major opressió, conflictes i guerres) eren èpoques de progrés. I sens dubte és un fet que el gran progrés tecnològic i científic del segle XX fou impulsat per les guerres, especialment per la Guerra Freda (que sembla no haver acabat). De fet, el més gran inversor, i per tant impulsor, de la informàtica en el món fou el DoD (Department of Defense dels EUA).

A les societats igualitàries que van precedir la nostra civilització, el principal objectiu de l’educació era posar les persones al servei de la comunitat, evitar que ningú volgués destacar per sobre dels altres, ans al contrari, la vàlua personal era mesurada pel servei. L’instint de supervivència situava la comunitat per davant de les individualitats. Això topa amb les competicions constants a què estem sotmesos avui buscant qui és el millor. Els objectius eren col·lectius, com ara ho són en una expedició científica o en una excursió.

Això no vol dir que no tinguessin líders, ja que sens dubte els tenien, però aquests eren especialitzats i temporals, el més hàbil organitzant una cacera dirigia les caceres, i segurament aquest no era qui liderava l’organització de les festes o dels banquets... Això passa ara en els grups d’amics, on hi ha qui explica millor els acudits, qui cuina millor, etc. i s’encarrega a cada un d’ells allò que fa millor. En aquesta mena de grups és el més assenyat qui acaba essent el coordinador general, el cap.

Des de molt jove m’han preocupat les diferències socials. Vaig descobrir aquesta inquietud a la meva etapa de «boy scout», però he de confessar que fins que no m’he posat a estudiar història una mica seriosament no he entès els mecanismes que ens ha dut on som. I he après a apreciar les èpoques grises i a recelar de les d’esplendor.

Una abraçada








Esplendor

Se tiende a pensar que nuestra meta es el éxito cuando, de veras, nuestra meta es hacernos personas.
Jaume Cabré (Barcelona 1947)
No, no me quiero referir a la película de 1989 de Etore Scola que lleva ese título, aunque cuando he decidido ese título para el post he pensado en ella, pero la película tiene poco que ver con los pensamientos que quiero expresar.

Uno de mis profesores de historia, cuando nos explicaba la Grecia antigua, nos hizo notar que las épocas mayor esplendor coincidían con los momentos en que había más desigualdad social, donde una minoría la controlaba, ya sea en forma de aristocracia, de ciudadanos privilegiados, de dictadores, de reyes, de faraones, etc. que son, además, los momentos de mayor esplendor de las artes (arquitectura, danza, escultura, música, pintura, y literatura), y de mayor desarrollo de conflictos y guerras. En cambio los largos períodos de paz, donde no hay grandes conflictos ni guerras, tampoco destacan grandes creaciones artísticas. Esas épocas que es donde suele haber mayor igualdad social, más justicia social, y son consideradas épocas grises, carentes de interés para la historia.

Recuerdo que otro de los profesores defendía que las épocas de esplendor (es decir, las de mayor opresión, conflictos y guerras) eran épocas de progreso. Y sin duda es un hecho que el gran progreso tecnológico y científico del siglo XX fue impulsado por las guerras, especialmente por la Guerra Fría (que parece no haber terminado). De hecho, el mayor inversor, y por tanto impulsor, de la informática en el mundo fue el DoD (Department of Defense de EE.UU.)

En las sociedades igualitarias que precedieron nuestra civilización, el principal objetivo de la educación era poner a las personas al servicio de la comunidad, evitar que nadie quisiera destacar por encima de los otros, al contrario, la valía personal era medida por el servicio. El instinto de supervivencia situaba la comunidad por delante de las individualidades. Esto choca con las competiciones constantes a que estamos sometidos hoy buscando quién es el mejor. Los objetivos eran colectivos, como lo son en una expedición científica o en una excursión.

Eso no significa que no tuvieran líderes, ya que sin duda los tenían, pero estos eran especializados y temporales, el más hábil organizando una cacería dirigía las cacerías, y seguramente ese no era quien lideraba la organización de las fiestas o los banquetes... Esto ocurre ahora en los grupos de amigos, donde hay quien cuenta mejor los chistes, quien cocina mejor, etc. y encarga a cada uno de ellos lo que hace mejor. En este tipo de grupos es el más sensato quien acaba siendo el coordinador general, el jefe.

Desde muy joven me han preocupado las diferencias sociales. Descubrí esa inquietud a mi etapa de «boy scout», pero he de confesar que hasta que no me he puesto a estudiar historia un poco serio no he entendido los mecanismos que nos ha llevado donde estamos. Y he aprendido a apreciar las épocas grises y a recelar de las de esplendor.

Un abrazo


dijous, 19 de juliol del 2018

M’agrada el cinema --- Me gusta el cine

[Entrada 226]

M’agrada el cinema

No s'hi val a amargar la vida dels qui tenen l'amarg propòsit que la vida no els sigui amarga.
Salvador Espriu (1913-1985)
Quan era petit qui ens duia al cinema era meu pare. Ell gaudia de les comèdies i els westerns, que llavors en dèiem pel·lícules de «cowboys». Dels drames, sobretot si no acabaven prou bé, en deia «dramons». Més tard, a la meva preadolescència i adolescència s’hi va afegir la meva mare. Els gustos de la meva mare no eren tan limitats com els del meu pare, ja que gaudia dels drames, les policíaques, dels «trhillers», etc.

A la meva adolescència vaig començar a anar al cinema sol, a vegades amb amics o companys i poques vegades amb algun dels meus germans. I vaig començar a discriminar el cinema de qualitat. Als meus 17 anys vaig tenir un professor afeccionat al cinema que ens muntava el que se’n deia llavors «cine-fòrums» que consistien a projectar una pel·lícula i després fer un debat sobre ella. Aquest home va ser qui em va fer prendre consciència que m’agradava el cinema.

A partir de llavors vaig anar al cinema per sistema i vaig començar a intentar veure totes les bones pel·lícules que s’estrenaven en aquesta terra. He estat capaç de veure en un mateix dia 4 pel·lícules seguides (matinal, dues sessions de tarda i sessió de nit). Al meu compte del Filmaffinity, crear a juny del 2010, hi ha més de mil vuit-centes pel·lícules avaluades. No és que les hagi vistes totes en aquests 8 anys, també he avaluat també aquelles que recordava haver vist.

Actualment, els últims anys, la feina i la família m’han fet més difícil seguir anant al cinema dos o tres cops per setmana, també perquè hi va haver un moment en què hi havia molt poques pel·lícules que realment m’interessessin. Però segueixo veient cinema per televisió (que no és el mateix que veure-les en una sala) i per serveis com Netflix, HBO, etc.

El que em sap greu és que de tant en tant em perdo alguna perla que difícilment tindré l’oportunitat de veure perquè es tracta de cinema minoritari. La darrera ha estat Hjartasteinn, aquí titulada Heartstone, corazones de piedra. Una pel·lícula islandesa sobre les conseqüències d’un amor homosexual entre dos adolescents en una petita població de la costa d’aquell país. Les crítiques la deixen prou bé.

Ara sabeu perquè de tant en tant us parlo d’alguna de les pel·lícules que he vist.

Una abraçada.








Me gusta el cine

No és lícito amargar la vida de quienes tienen el amargo propósito de que la vida no les sea amarga.
Salvador Espriu (1913-1985)
Me gusta el cineCuando era pequeño quien nos llevaba al cine era mi padre. Él disfrutaba de las comedias y los westerns, que entonces llamábamos películas de «cowboys». De los dramas, sobre todo si no acababan bastante bien, llamaba «dramones». Más tarde, en mi preadolescencia y adolescencia se añadió a ello mi madre. Los gustos de mi madre no eran tan limitados como los de mi padre, ya que gozaba de los dramas, las policiacas, de los «trhillers», etc.

En mi adolescencia empecé a ir al cine solo, a veces con amigos o compañeros y pocas veces con alguno de mis hermanos. Y empecé a discriminar el cine de calidad. A mis 17 años tuve un profesor aficionado al cine que nos montaba lo que se llamaba entonces «cine-fórums» que consistían en proyectar una película y luego hacer un debate sobre ella. Ese hombre fue quien me hizo tomar conciencia de que me gustaba el cine.

A partir de entonces fui al cine por sistema y empecé a intentar ver todas las buenas películas que se estrenaban en esta tierra. He sido capaz de ver en un mismo día 4 películas seguidas (matinal, dos sesiones de tarde y sesión de noche). En mi cuenta de Filmaffinity, creada en junio de 2010, hay más de mil ochocientas películas evaluadas. No es que las haya visto todas en estos 8 años, también he evaluado también aquellas que recordaba haber visto.

Actualmente, en los últimos años, el trabajo y la familia me han hecho más difícil seguir yendo al cine dos o tres veces por semana, también porque hubo un momento en que había muy pocas películas que realmente me interesaran. Pero sigo viendo cine para televisión (que no es lo mismo que verlas en una sala) y por servicios como Netflix, HBO, etc.

Lo que me duele es que de vez en cuando me pierdo alguna perla que difícilmente tendré la oportunidad de ver porque se trata de cine minoritario. La última ha sido Hjartasteinn, aquí titulada Heartstone, corazones de piedra. Una película islandesa sobre las consecuencias de un amor homosexual entre dos adolescentes en una pequeña población de la costa de aquel país. Las críticas la dejan bastante bien.

Ahora sabéis porque de vez en cuando os hablo de alguna de las películas que he visto.

Un abrazo.


dijous, 12 de juliol del 2018

Inexorable

[Entrada 225]

Inexorable

«Essent la naturalesa inexorable i immutable, i sense que sobrepassi mai els límits de les lleis que li han estat imposats»
Galileo Galilei, físic, matemàtic, i filòsof (1564 -1642)
El comportament de la natura moltes vegades ens resulta cruel, especialment davant la mort, quan mor un ser estimat, i sobretot quan aquest és jove, més jove que un mateix.

Tenia deu anys quan va morir un dels petits de casa. Ell en tenia quatre i mig. Era un nen imaginatiu que ens havia sorprès més d’una vegada amb les seves sortides. Quan he estat pare he comprès que el pitjor que em podria passar era viure la mort d’un fill. El meu pare en va haver de viure dues. Aquesta va ser la primera. Un veí ens va explicar que aquell dia, quan, assabentat de la desgràcia, venia cap a casa meva a veure si podia donar un cop de mà, va veure al meu pare, encara amb el vestit de bany amb què havia tret el seu fill sense vida de la profunditat de l’aigua, caminant amb determinació, amb la mirada perduda, carretera enllà. El va seguir. Va caminar uns quants quilòmetres seguint-lo fins que el meu pare es va aturar. El veí s’hi va acostar. El meu pare en veure’l li va preguntar «on sóc?».

En canvi jo vaig restar insensible. Com si no hagués passat res. No coneixia la mort. No havia viscut mai una mort propera. No sentia res de nou. Em sentia igual que feia unes hores, quan encara era viu. No em va caure ni una sola llàgrima. Fins i tot el meu germà petit, que llavors rondava els dos anys i mig, plorava. I a mi se’m va escapar el riure, un riure nerviós, explicant-li a un nen veí el que havia passat. Em vaig sentir malvat, sense cor, com podia riure en una situació com aquella?

Vaig passar mesos, potser més d’un any, somiant que jugava amb ell. Fins que un dia vaig somiar que era mort. En aquell somni jo estava jugant amb els altres germans i va venir ell, me’l vaig mirar i li vaig preguntar que hi feia allà si era mort. I vaig deixar de somiar que jugava amb ell.

Tant el meu fill com la meva filla han viscut l’amarga experiència d’un avort no desitjat. En els dos casos hauria estat el seu segon fill. Sé el dur que va resultar per a ells. He de confessar que cap de les dues vegades vaig sentir res especial, tot i que la meva racionalitat em va ajudar a entendre’m (ara sé el que és la mort i com reacciono quan mor algú que m’és proper, ja he perdut prou familiars i amics per a saber com afrontar-ho). Així que vaig poder donar-los suport, vaig saber estar al seu costat, encara que no em sortís ni una sola llàgrima. Però vaig patir amb ells. Tot i que la tristor em vindria després, quan ells ja no estaven tristos.

Amic meu, ens separen quilòmetres i tot un oceà, ens separen els anys, tu anaves a ser pare i jo ja sóc avi, però la mare-natura ens ha unit més d’una vegada. Comparteixo el dolor que estàs passant. El món i la natura són inexorables, però vivim, la vida segueix, i aquests moments tristos formen part d’ella, també s’han de viure. Només lamento no poder reconfortar-te amb la meva companyia.

Una abraçada aquest cop especial i fortament sentita.








Inexorable

«Siendo la naturaleza inexorable e inmutable, y sin que sobrepase jamás los límites de las leyes que le han sido impuestos»
Galileo Galilei, físico, matemático, y filósofo (1564-1642)
El comportamiento de la naturaleza muchas veces nos resulta cruel, especialmente ante la muerte, cuando muere un ser querido, y sobre todo cuando éste es joven, más joven que uno mismo.

Yo tenía diez años cuando murió uno de los pequeños de mi casa. Él tenía cuatro y medio. Era un niño imaginativo que nos había sorprendido más de una vez con sus salidas. Cuando he sido padre he comprendido que lo peor que me podría pasar era vivir la muerte de un hijo. Mi padre tuvo que vivirlo dos veces. Esta fue la primera. Un vecino nos explicó que ese día, cuando, enterado de la desgracia, venía hacia mi casa a ver si podía echar una mano, vio a mi padre, aún con el traje de baño con el que había sacado a su hijo sin vida de la profundidad del agua, caminando con determinación, con la mirada perdida, alejándose por la carretera. Le siguió. Caminó unos cuantos kilómetros siguiéndole hasta que mi padre se detuvo. El vecino se le acercó. Mi padre al verlo le preguntó «¿dónde estoy?».

En cambio yo permanecí insensible. Como si no hubiera pasado nada. No conocía la muerte. No había vivido una muerte cercana. No sentía nada nuevo. Me sentía igual que hacía unas horas, cuando aún estaba vivo. No me cayó ni una sola lágrima. Incluso mi hermano menor, que entonces rondaba los dos años y medio, lloraba. Y a mí se me escapó la risa, una risa nerviosa, explicándole a un niño vecino lo que había pasado. Me sentí desalmado, sin corazón, ¿cómo podía reír en una situación como aquella?

Pasé meses, puede que más de un año, soñando que jugaba con él. Hasta que un día soñé que estaba muerto. En ese sueño yo estaba jugando con los otros hermanos y vino él, le miré y le pregunté que hacía allí si estaba muerto. Y dejé de soñar que jugaba con él.

Tanto mi hijo como mi hija han vivido la amarga experiencia de un aborto no deseado. En ambos casos habría sido su segundo hijo. Sé lo duro que resultó para ellos. Tengo que confesar que ninguna de las dos veces sentí nada especial, aunque mi racionalidad me ayudó a entenderme (ahora sé lo que es la muerte y cómo reacciono cuando muere alguien que me es cercano, ya he perdido bastantes familiares y amigos como para saber cómo afrontarlo). Así que pude darles mi apoyo, supe estar a su lado, aunque no me saltara ni una sola lágrima. Pero sufrí con ellos. Aunque la tristeza me vendría después, cuando ellos ya no estaban tristes.

Amigo mío, nos separan kilómetros y todo un océano, nos separan los años, tú ibas a ser padre y yo ya soy abuelo, pero la madre naturaleza nos ha unido más de una vez. Comparto el dolor que estás pasando. El mundo y la naturaleza son inexorables, pero vivimos, la vida sigue, y estos momentos tristes forman parte de ella, también se han de vivir. Sólo lamento no poder reconfortarte con mi compañía.

Un abrazo esta vez especial y fuertemente sentido.


dijous, 5 de juliol del 2018

Filosofia --- Filosofía


[Entrada 224]

Filosofia

Qui no sap viure amb poc sempre serà un esclau. Amb molt poc es viu bé.
—Horaci, poeta llatí (65aC-8 aC)
Hi ha historiadors que situen el final del segle XX, al 1989 amb la caiguda del mur de Berlín que era el preludi del final de la URSS al 1991. Poc abans d’això, al 1983, Peter Sloterdijk va publicar la seva «Crítica de la raó cínica» (Kritik der zynischen Vernunft), en ella planteja que la filosofia va morir al segle XIX. La recerca de la veritat havia deixat de tenir sentit, la veritat estava fora de la racionalitat. Gilles Lipovetsky hi afegia: «Déu ha mort, però a ningú li importa un rave». La humanitat havia acceptat el relativisme, cosa que quan es disfressa segons els interessos de cadascú esdevé cinisme. El cinisme no és més que l'abús d'aquest relativisme que ha dut a la societat a un «tot s'hi val, no hi ha res que importi», només cal trobar arguments per justificar-ho, i si no se'n troben s'inventen, per a això les mentides també valen. Hi ha exemples de sobra, com les armes de destrucció massiva d'Iraq o la grip A.

El progrés de ciències empíriques com la física, la química, la medicina, etc. es fonamenta en el treball coral sistemàtic de científics de tot el món. Xoca amb el món del pensament i l'especulació on les coses van d'una altra manera, hi ha molt treball individual, molts noms propis, és a dir, molta visió personal i, per tant, subjectiva. El debat, l'acció coral, que en altres ciències és sistemàtic i simultani, aquí passa a produir-se d'una generació a la següent, de mestre a deixeble, i moltes vegades oscil·la com el pèndul. La majoria, per no dir tots, els grans pensadors de la història han acabat perdent-se en les seves divagacions, segurament per falta d'una crítica seriosa i sistemàtica. Sens dubte, hi ha raons que justifiquen que això sigui així, i contraexemples com l'Escola de Frankfurt, nascuda el 1924, amb el seu pensament crític, on destaquen pensadors com Theodor Adorno, Max Horkheimer, Herbert Marcuse, Erich Fromm, Walter Benjamin, Jürgen Habermas o Karl Otto Apel, entre d'altres.

Diuen que encara estem immersos en la postmodernitat. La història de l'Edat Moderna situa en el punt culminant del seu pensament a Kant. La postmodernitat té en Nietzsche, (qui va anunciar-nos: «Déu ha mort») una de les seves grans referències. Potser per això el nazisme de Hitler va voler usar cínicament el pensament d'aquest filòsof (Nietzsche) i el seu superhome per justificar el seu ideari. Sens dubte a la postmodernitat n'hi ha d'altres de pensadors importants, a més de Nietzsche, com Freud, Marx, Engels, etc. Els pensadors actuals, els del segle XXI encara estan refent-se de la crueltat de la Segona Guerra Mundial. Adorno ho expressa ben clarament: «No pot tornar a passar: no hi pot haver un arbre en flor sense l'ombra de l'horror.»

L'espècie humana ha fet una evolució des d'un primat que era depredat, a ser un carronyaire i després un predador quan va aprendre a caçar i a pescar. Per al depredat la vida té una importància relativa, sap que quan el predador ataca, la mort d'alguns d'ells és inevitable. Ell, el depredat, no mata, però ha d'acceptar la mort en qualsevol dels atacs dels seus predadors. Molts d'ells, com que no poden protegir a tots dels seus congèneres (en especial als més febles com els malalts, vells, cries, etc.), opten per concentrar els seus esforços en protegir les cries.

El predador genuí, el que ho estat sempre, sap que pot matar, malgrat això entre adults no es maten mai, només s'espanten i es fan fora uns als altres. És una regla que no se salten, tot i que hi ha mascles (com el del lleó) que maten les cries de les seves femelles perquè tornin a estar aviat en zel. Així que la seva capacitat de matar la reserven per a l'alimentació, per a la supervivència, caçant animals d'altres espècies.

La espècie humana és predadora amb instints de depredat. Considera la mort violenta com inevitable. No té l'instint del predador, i, per tant, és capaç de produir la mort violenta dels seus congèneres, a més amb sanya i crueltat. Sabem que la crueltat de l'espècie humana supera de forma incomparable, sens cap mena dubte, a la de qualsevol altra espècie.

L'home, amb la seva capacitat de raonar que l'ha dotat de superbia, s'ha situat a si mateix com a amo del món (al centre de la creació segons els creacionistes) quan en realitat la humanitat no és més importatnt que ho podria ser una colònia de virus que visqués en un gra de sorra en mig d'un desert immens. Això qualsevol astrònom ho té ben clar. Dins d'aquesta supèrbia aquest virus es permet el luxe de dubtar que hi pugui haver una altra colònia de virus en un altre dels incomptables grans de sorra d'aquell desert.

El triomf del cinisme a la societat postmoderna és indiscutible. S'ha posat a la cobdícia per sobre de tot, i vivim al dictat de l'economia i les finances, i amb el cinisme es justifiquen les guerres, l'opressió dels pobles, el tancament de les fronteres als menys afavorits, etc. Mentre l'acumulació de la riquesa en unes poques mans fa que les desigualtats, la pobresa, la precarietat, etc. estiguin creixent de manera exponencial. I tot està perfectament justificat racionalment amb el cinisme i els seus sofismes.

La humanitat ha deixat de banda el pensament, ha deixat de buscar la veritat, d'intentar donar-li sentit a la pròpia vida («Déu ha mort, però a ningú li importa un rave»). I s'està deixant explotar per una minoria, cosa que ha passat sempre a la civilització des que aquesta existeix (d'això fa només uns deu mil anys dels 300.000 que es creu que tenim com a espècie). Estem a la societat de l'oci, on el que importa és no avorrir-se, fugir de la buidor que ens podria fer pensar. Cada individu és al mateix temps productor i consumidor; i hi ha una minoria que es queda amb els excedents i no els reparteix, que acumula les riqueses, i viu en un fals paradís que té por de perdre.

Els crítics de l'escola de Frankfurt creien que la filosofia ens duria a un món millor, però no ha estat així. Malgrat tot la filosofia agonitza, però no pot morir perquè encara no ha trobat les respostes i les preguntes encara hi són.

Una abraçada.








Quien no sabe vivir con poco siempre será un esclavo. Con muy poco se vive bien.
-Horacio, poeta latino (65aC-8 aC)
Hay historiadores que sitúan el final del siglo XX, en 1989 con la caída del muro de Berlín que era el preludio del final de la URSS en 1991. Poco antes de eso, en 1983, Peter Sloterdijk publicó su «Crítica la razón cínica »(Kritik der zynischen Vernunft), en ella plantea que la filosofía murió en el siglo XIX. La búsqueda de la verdad había dejado de tener sentido, la verdad estaba fuera de la racionalidad. Gilles Lipovetsky añadía: «Dios ha muerto, pero a nadie le importa un bledo». La humanidad había aceptado el relativismo, lo que cuando se disfraza según los intereses de cada uno se convierte en cinismo. El cinismo no es más que el abuso de ese relativismo que ha llevado a la sociedad a un «todo vale, no hay nada que importe», sólo hay que encontrar argumentos para justificarlo, y si no se encuentran inventan, para eso las mentiras también valen. Hay ejemplos de sobra, como las armas de destrucción masiva de Irak o la gripe A.

El progreso de ciencias empíricas como la física, la química, la medicina, etc. se fundamenta en el trabajo coral sistemático de científicos de todo el mundo. Choca con el mundo del pensamiento y la especulación donde las cosas van de otra manera, hay mucho trabajo individual, muchos nombres propios, es decir, mucha visión personal y, por tanto, subjetiva. El debate, la acción coral, que en otras ciencias es sistemático y simultáneo, aquí pasa a producirse de una generación a la siguiente, de maestro a discípulo, y muchas veces oscila como el péndulo. La mayoría, por no decir todos, los grandes pensadores de la historia han acabado perdiéndose en sus divagaciones, seguramente por falta de una crítica seria y sistemática. Sin duda, hay razones que justifican que esto sea así, y contraejemplos como la Escuela de Frankfurt, nacida en 1924, con su pensamiento crítico, donde destacan pensadores como Theodor Adorno, Max Horkheimer, Herbert Marcuse, Erich Fromm, Walter Benjamin, Jürgen Habermas o Karl Otto Apel, entre otros.

Dicen que todavía estamos inmersos en la postmodernidad. La historia de la Edad Moderna sitúa en el punto culminante de su pensamiento a Kant. La posmodernidad tiene en Nietzsche, (quien nos anunció: «Dios ha muerto») una de sus grandes referencias. Quizá por eso el nazismo de Hitler quiso usar cínicamente el pensamiento de este filósofo (Nietzsche) y su superhombre para justificar su ideario. Sin duda en la postmodernidad hay otros de pensadores importantes, además de Nietzsche, como Freud, Marx, Engels, etc. Los pensadores actuales, los del siglo XXI todavía están rehaciéndose de la crueldad de la Segunda Guerra Mundial. Adorno lo expresa claramente: «No puede volver a pasar: no puede haber un árbol en flor sin la sombra del horror.»

La especie humana ha hecho una evolución desde un primate que era depredado, a ser un carroñero y luego un predador cuando aprendió a cazar y pescar. Para el depredado la vida tiene una importancia relativa, sabe que cuando el predador ataca, la muerte de algunos de ellos es inevitable. Él, el depredado, no mata, pero debe aceptar la muerte en cualquiera de los ataques de sus depredadores. Muchos de ellos, como no pueden proteger a todos de sus congéneres (en especial a los más débiles como los enfermos, viejos, crías, etc.), optan por concentrar sus esfuerzos en proteger las crías.

El predador genuino, el que lo sido siempre, sabe que puede matar, sin embargo entre adultos no se matan nunca, sólo se asustan y se expulsan unos a otros. Es una regla que no se saltan, aunque hay machos (como el del león) que matan las crías de sus hembras para que vuelvan a estar pronto en celo. Así que su capacidad de matar la reservan para la alimentación, para la supervivencia, cazando animales de otras especies.

La especie humana es predadora con instintos de depredado. Considera la muerte violenta como inevitable. No tiene el instinto del predador, y, por tanto, es capaz de producir la muerte violenta de sus congéneres, además con saña y crueldad. Sabemos que la crueldad de la especie humana supera de forma incomparable, sin lugar a dudas, a la de cualquier otra especie.

El hombre, con su capacidad de razonar que le ha dotado de soberbia, se ha situado a sí mismo como dueño del mundo (en el centro de la creación según los creacionistas) cuando en realidad la humanidad no es más importante que lo podría ser una colonia de virus que viviera en un grano de arena en medio de un desierto inmenso. Eso cualquier astrónomo lo tiene claro. En su soberbia ese virus se permite el lujo de dudar que pueda haber otra colonia de virus en otro de los incontables granos de arena de aquel desierto.

El triunfo del cinismo en la sociedad postmoderna es indiscutible. Se ha puesto a la codicia por encima de todo, y vivimos al dictado de la economía y las finanzas, y con el cinismo se justifican las guerras, la opresión de los pueblos, el cierre de las fronteras a los menos favorecidos, etc. Mientras la acumulación de la riqueza en unas pocas manos hace que las desigualdades, la pobreza, la precariedad, etc. estén creciendo de manera exponencial. Y todo está perfectamente justificado racionalmente con el cinismo y sus sofismas.

La humanidad ha dejado de lado el pensamiento, ha dejado de buscar la verdad, de intentar darle sentido a la propia vida ( «Dios ha muerto, pero a nadie le importa un bledo»). Y se está dejando explotar por una minoría, lo cual ha pasado siempre en la civilización desde que esta existe (de eso hace sólo unos diez mil años de los 300.000 que se cree que tenemos como especie). Estamos en la sociedad del ocio, donde lo que importa es no aburrirse, huir del vacío que nos podría hacer pensar. Cada individuo es al mismo tiempo productor y consumidor; y hay una minoría que se queda con los excedentes y no los reparte, que acumula las riquezas, y vive en un falso paraíso que teme perder.

Los críticos de la escuela de Frankfurt creían que la filosofía nos llevaría a un mundo mejor, pero no ha sido así. A pesar de todo la filosofía agoniza, pero no puede morir porque aún no ha encontrado las respuestas y las preguntas siguen ahí.

Un abrazo