Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dilluns, 26 de setembre de 2016

Històries (II) --- Historias (II)

[Entrada 138]

Històries (II)


Els visigots, o gots de l'oest, van iniciar la conquesta d'Hispània el 472, quasi al final de de l'imperi d'Occident, i no la van completar fins al 586, any que Leovigild va conquerir Galícia. Van regnar a Hispània fins a l'any 711. Aquell any Roderic va aconseguir el tron i els seus rivals van reclamar ajut al líder musulmà nord-africà Tàriq ibn Ziyad, qui, amb la seva victòria en la batalla de Guadalete va iniciar la conquesta del regne. Va ser entre l'any 716 i el 725 quan els musulmans van conquerir Hispània, posant fi al Regne Visigot i van inaugurar el període islàmic en la història ibèrica que va durar fins al 1492.

Es considera que l'any 722 s'inicià la Reconquesta amb la Batalla de Covadonga. Un noble visigot, Pelai, que havia estat l'encarregat de la guàrdia reial de Roderic i que hauria escapat de la batalla de Guadalete refugiant-se junt amb altres visigots a Astúries, va vèncer a les tropes andalusines a Covadonga. La victòria va enfortir els asturians i els va animar a atacar Lleó, la ciutat principal del nord-oest de la península, i van dominar els passos de les muntanyes, aïllant la regió dels atacs andalusins. Alfons II, nét de Pelai, es va consolidar com a rei d'Astúries amb el reconeixement de Carlemany i del Papa.

El 778 la primera expedició franca de Carlemany contra Saragossa va fracassar i la rereguarda de l'exèrcit va ser destruïda a la Batalla de Roncesvalls mentre es retirava cap a França. Com a resultat, els Pirineus occidentals havien estat alliberats pels indígenes tant de musulmans com de francs, i van sorgir quatre estats diferents: el regne de Pamplona (que després seria conegut com a Navarra), i els comtats d'Aragó, Sobrarb i Ribagorça. Navarra va emergir com a regne al voltant de Pamplona, la seva capital, i va controlar el pas de Roncesvalls. El comtat d'Aragó va ser annexionat per Navarra a finals del segle X. Es van construir fortificacions i es va donar protecció als habitants de les antigues ciutats romanes com ara Jaca i Girona. Els passos principals que van quedar sota el seu control, van ser: Orreaga/Roncesvalls, Somport i Jonquera. Carlemany va poblar els comtats de Pamplona, Aragó i Barcelona.

Més o menys al mateix temps, entre el 752 i el 774, amb l'ajuda de Pipí el Breu i el seu fill Carlemany la major part d'Itàlia central va quedar constituïda com un estat independent sota el govern del patriarca o bisbe de Roma (que avui és el Papa de Roma, o simplement el Papa), que va esdevenir el monarca d'aquell territori. Aquest fet va donar al patriarca de Roma un estatus de poder espiritual i terrenal que no tenien els altres patriarques de la cristiandat. En agraïment, el patriarca de Roma, Esteve II, havia coronat i beneït a Pipí el Breu com a rei dels Francs (convertint-lo així en el primer monarca europeu que va regnar per la gràcia de Déu), i l'any 800, un altre patriarca de Roma, Lleó III, que havia trencat les relacions amb l'imperi de Bizanci, va coronar Carlemany com a emperador d'Occident.

Una abraçada.








Historias (II)


Los visigodos, o godos del oeste, iniciaron la conquista de Hispania el 472, casi al final de del imperio de Occidente, y no la completaron hasta el 586, año que Leovigildo conquistó Galicia. Reinaron en Hispania hasta el año 711. Aquel año Rodrigo consiguió el trono y sus rivales reclamaron ayuda al líder musulmán norteafricano Táriq ibn Ziyad, quien, con su victoria en la batalla de Guadalete inició la conquista del reino. Fue entre el año 716 y el 725 cuando los musulmanes conquistaron Hispania, poniendo fin al Reino Visigodo e inauguraron el período islámico en la historia ibérica que duró hasta 1492.

Se considera que en el año 722 se inició la Reconquista con la Batalla de Covadonga. Un noble visigodo, Pelayo, que había sido el encargado de la guardia real de Rodrigo y que habría escapado de la batalla de Guadalete refugiándose junto con otros visigodos en Asturias, venció a las tropas andalusíes en Covadonga. La victoria fortaleció los asturianos y los animó a atacar León, la ciudad principal del noroeste de la península, y dominaron los pasos de las montañas, aislando la región de los ataques andalusíes. Alfonso II, nieto de Pelayo, se consolidó como rey de Asturias con el reconocimiento de Carlomagno y del Papa.

El 778 la primera expedición franca de Carlomagno contra Zaragoza fracasó y la retaguardia del ejército fue destruida en la Batalla de Roncesvalles mientras se retiraba hacia Francia. Como resultado, los Pirineos occidentales habían sido liberados por los indígenas tanto de musulmanes como de francos, y surgieron cuatro estados diferentes: el reino de Pamplona (que luego sería conocido como Navarra), y los condados de Aragón, Sobrarbe y Ribagorza . Navarra emergió como reino alrededor de Pamplona, su capital, y controló el paso de Roncesvalles. El condado de Aragón fue anexionado por Navarra a finales del siglo X. Se construyeron fortificaciones y se dio protección a los habitantes de las antiguas ciudades romanas como Jaca y Girona. Los pasos principales que quedaron bajo su control, fueron: Orreaga / Roncesvalles, Somport y Junquera. Carlomagno pobló los condados de Pamplona, Aragón y Barcelona.

Más o menos al mismo tiempo, entre el 752 y el 774, con la ayuda de Pipino el Breve y su hijo Carlomagno la mayor parte de Italia central quedó constituida como un estado independiente bajo el gobierno del patriarca u obispo de Roma (que hoy es el Papa de Roma, o simplemente el Papa), que se convirtió en el monarca de aquel territorio. Este hecho dio al patriarca de Roma un estatus de poder espiritual y terrenal que no tenían los otros patriarcas de la cristiandad. En agradecimiento, el patriarca de Roma, Esteban II, había coronado y bendecido a Pipino el Breve como rey de los Francos (convirtiéndolo así en el primer monarca europeo que reinó por la gracia de Dios) y el año 800, otro patriarca de Roma, León III, que había roto sus relaciones con el imperio de Bizancio, coronó a Carlomagno como emperador de Occidente.

Un abrazo.


dilluns, 19 de setembre de 2016

Històries (I) --- Historias (I)

[Entrada 137]

Històries (I)


Constantí el Gran fou el darrer emperador únic de Roma des de l'any 324 fins a la seva mort al 337. Després d'ell l'imperi es va partir definitivament. Fou el primer emperador romà que va professar el cristianisme, tot i que va ser batejat quan ja es trobava en el llit de mort. Va repartir l'imperi entre els seus fills i dos dels seus nebots. Pretenia que governessin tots en comú però el gran, Constantí II, fos el primer en rang, encara que tots ho fessin amb la mateixa autoritat. Tot plegat va dur a què l'imperi es partís definitivament en dos tal com havia ideat el seu antecessor Dioclecià. Un d'ells va mantenir la capital a Roma, va ser l'Imperi d'Occident. Es considera que va durar fins a l'any 476 quan Odoacre, el primer rei bàrbar d'Itàlia, va deposar a Ròmul Augústul, el darrer emperador de Roma. L'altre va tenir la capital a Constantinoble (Bizanci), va ser conegut com l'Imperi Romà d'Orient (o Imperi de Bizanci), i es va mantenir fins al 1453, any en què Constantinoble va caure en mans dels Otomans. És a dir, que l'Imperi d'Orient a durar quasi mil anys més que el d'Occident. Les relacions entre aquests dos imperis (Orient i Occident) mentre van coexistir van tenir moments bons i d'altres no tan bons, fins i tot va haver-hi enfrontaments bèl·lics entre ells, essent en general el d'Orient el més fort.

Dioclecià havia posat fi a la crisi del segle III (235-284), deguda la pressió dels veïns pobres de l'Imperi (fonamentalment els bàrbars del nord com les tribus germàniques, normandes i magiars), i a les revoltes a la zona d'Egipte. Va arribar a la conclusió que l'imperi era massa gran per ser governat per un sol emperador i va idear un sistema anomenat tetrarquia que es basava en dos emperadors (amb el títol d'august) i dos hereus (amb el títol de cèsar). Quan l'any 305 Dioclecià i Maximilià, els dos primers que ostentaren el títol d'august, es retiraren, s'inicià una guerra civil que va dur a Constantí el Gran al poder i a la reunificació de l'imperi. En aquesta guerra civil, tant Constantí com els seus adversaris, van haver d'aliar-se amb algunes tribus bàrbares.

De fet, al contrari del que alguns defensen, els bàrbars no van invadir mai formalment l'Imperi Romà d'Occident, sinó que van ésser introduïts pels mateixos romans. Així, Odoacre, quan va deposar a Ròmul Augústul, formava part de la guàrdia imperial amb altres mercenaris bàrbars. A més, alguns dels darrers emperadors de Roma havien estat nomenats per l'emperador d'Orient amb el suport dels bàrbars. A poc a poc les grans fortunes de l'imperi s'havien anat desentenent de la vida política i militar de l'imperi i s'havien retirat a les seves quintes on es van fer forts, cosa que va donar origen als castells feudals, i va obligar a l'imperi a reclutar com a mercenaris els bàrbars del nord, cosa que va evidenciar les seves febleses.

Una abraçada.








Historias (I)


Constantino el Grande fue el último emperador único de Roma desde el año 324 hasta su muerte en el 337. Después de él el imperio se partió definitivamente. Fue el primer emperador romano que profesó el cristianismo, aunque fue bautizado cuando ya se encontraba en el lecho de muerte. Repartió el imperio entre sus hijos y dos de sus sobrinos. Pretendía que gobernaran todos en común pero el mayor, Constantino II, fuera el primero en rango, aunque todos lo hicieran con la misma autoridad. Todo ello llevó a que el imperio se partiera definitivamente en dos tal como había ideado su antecesor Diocleciano. Uno de ellos mantuvo la capital en Roma, fue el Imperio de Occidente. Se considera que duró hasta el año 476 cuando Odoacro, el primer rey bárbaro de Italia, depuso a Rómulo Augústulo, último emperador de Roma. El otro tuvo la capital en Constantinopla (Bizancio), fue conocido como el Imperio Romano de Oriente (o Imperio de Bizancio), y se mantuvo hasta el 1453, año en que Constantinopla cayó en manos de los Otomanos. Es decir, que el Imperio de Oriente duró casi mil años más que el de Occidente. Las relaciones entre esos dos imperios (Oriente y Occidente) mientras coexistieron tuvieron momentos buenos y otros no tan buenos, incluso hubo enfrentamientos bélicos entre ellos, siendo en general el de Oriente el más fuerte.

Diocleciano había puesto fin a la crisis del siglo III (235-284), debida la presión de los vecinos pobres del Imperio (fundamentalmente los bárbaros del norte como las tribus germánicas, normandas y magiares), y a las revueltas en la zona de Egipto. Llegó a la conclusión de que el imperio era demasiado grande para ser gobernado por un solo emperador e ideó un sistema llamado tetrarquía que se basaba en dos emperadores (con el título de augusto) y dos herederos (con el título de césar). Cuando en el año 305 Diocleciano y Maximiliano, los dos primeros que ostentaron el título de augusto, se retiraron, se inició una guerra civil que concluyó con Constantino el Grande en el poder y con la reunificación del imperio. En esa guerra civil, tanto Constantino como sus adversarios, tuvieron que aliarse con algunas tribus bárbaras.

De hecho, al contrario de lo que algunos defiendan, los bárbaros no invadieron nunca formalmente del Imperio Romano de Occidente, sino que fueron introducidos por los mismos romanos. Así, Odoacro, cuando depuso a Rómulo Augústulo, formaba parte de la guardia imperial con otros mercenarios bárbaros. Además, algunos de los últimos emperadores de Roma habían sido nombrados por el emperador de Oriente con el apoyo de los bárbaros. Poco a poco las grandes fortunas del imperio habían ido desentendiéndose de la vida política y militar del imperio y se habían retirado a sus quintas donde se hicieron fuertes, lo que dio origen a los castillos feudales, y obligó al imperio a reclutar como mercenarios a los bárbaros del norte, lo que evidenció sus debilidades.

Un abrazo.


dissabte, 10 de setembre de 2016

Black Mirror

[Entrada 136]

Black Mirror


Quan escrivia el meu darrer post, Futurologia, tenia al cap escriure un conte per il·lustrar la vida d’aquells ilotes que allà esmentava. Uns ilotes que serien la capa menys afavorida d’una societat que imagino com la més probable com a evolució natural de la del segle XXI. Però m’han pres la idea, millor dit, l’havien tinguda abans que jo. Els meus ilotes s’haurien passat la vida pedalant per sobreviure en un planeta destruït per la sobreexplotació i la pol·lució de tota mena que aquesta sobreexplotació hauria produït, viurien tancats en un espai net i polit, ben cuidats, feliços i contents, sense conèixer res més, sense veure el món exterior. Mentrestant una elit o aristocràcia viuria del dolce far niente i serien vistos per la resta de la societat com als déus de l’Olimp a l’antiga Grècia.

A la Viquipèdia es descriu Black Mirror com «una sèrie de televisió dramàtica britànica[, de ficció especulativa,] creada per Charlie Brooker, produïda per Endemol i emesa pel canal britànic Channel 4. Pel que fa al contingut i l'estructura del programa, Brooker ha assenyalat que "cada episodi té un to diferent, un entorn diferent, fins i tot una realitat diferent, però tots són sobre la forma en què vivim actualment - i sobre la forma en què podríem estar vivint d'aquí a poc temps si no anem amb compte".» El que es descriu és vàlid per a les dues primeres temporades i l’extra de Nadal de l’any 2014. Actualment Netflix està emetent una tercera temporada (setembre del 2015 – octubre 2016) i en prepara una quarta (pel 2017).

En el segon episodi de la primera temporada, Fifteen Million Merits (Quinze milions de mèrits), descriu molt millor que ho hauria fet jo el que seria la vida i les motivacions dels meus ilotes. Potser la mancança d’aquest episodi és que no hi apareix l’aristocràcia, només hi ha ilotes. Uns són els que pedalen, els altres els que s’ocupen de la seva motivació, de fer-los sentir feliços, que són els poderosos, però que en realitat no són més que funcionaris amb una comesa ben clara, mantenir motivats als que pedalen. Aquests permeten a una minoria dels «pedaladors» que es promocionin, deixin de pedalar i passin a formar part del sistema d’entreteniment dels ilotes que pedalen. Viuen en un món aparentment satisfactori on la gent es relaciona ben poc i on deixar de veure la publicitat és penalitzat. Mengen pomes fetes en laboratoris, que és el més natural que poden consumir i pedalen sense parar per aconseguir els mèrits amb què es paga tot el que consumeixen, el que desitgen i les penalitzacions. Un món feliç, fins que l’amor arriba per pertorbar la vida del protagonista. Us recomano que us el mireu si en teniu l'oportunitat de fer-ho, val pena, està molt ben fet. Li he donat un 8 sobre 10.

Una abraçada.








Black Mirror


Cuando escribía mi último post, Futurología, tenía en la cabeza escribir un cuento para ilustrar la vida de aquellos ilotas que allí mencionaba. Unos ilotas que serían la capa menos favorecida de una sociedad que imagino como la más probable como evolución natural de la del siglo XXI. Pero me han robado la idea, mejor dicho, la habían tenido antes que yo. Mis ilotas se habrían pasado la vida pedaleando para sobrevivir en un planeta destruido por la sobreexplotación y la polución de todo tipo que esta sobreexplotación habría producido, vivirían encerrados en un espacio limpio y aseado, bien cuidados, felices y contentos, sin conocer nada más, sin ver el mundo exterior. Mientras una élite o aristocracia viviría del dolce far niente y serían vistos por el resto de la sociedad como a los dioses del Olimpo en la antigua Grecia.

En la Wikipedia se describe Black Mirror como «una serie de televisión dramática británica[, de ficción especulativa,] creada por Charlie Brooker, producida por Endemol y emitida por canal británico Channel 4. En cuanto al contenido y la estructura del programa, Brooker ha señalado que "cada episodio tiene un tono diferente, un entorno diferente, incluso una realidad diferente, pero todos van sobre la forma en que vivimos actualmente - y sobre la forma en que podríamos estar viviendo dentro de poco tiempo si no tenemos cuidado".» Lo que se describe es válido para las dos primeras temporadas y la extra de Navidad del año 2014. Actualmente Netflix està emitiendo una tercera temporada (septiembre de 2015 - octubre 2016) y prepara una cuarta (para 2017).

En el segundo episodio de la primera temporada, Fifteen Million Méritos (Quince millones de méritos), describe mucho mejor que lo habría hecho yo lo que sería la vida y las motivaciones de mis ilotas. Quizás lo que le falta a ese episodio es que no aparece la aristocracia, sólo hay ilotas. Unos son los que pedalean, los otros los que se ocupan de su motivación, de hacerles sentir felices, que son los poderosos, pero que en realidad no son más que funcionarios con un cometido bien claro, mantener motivados los que pedalean. Estos permiten a una minoría de los pedaleadores que se promocionen, dejen de pedalear y pasen a formar parte del sistema de entretenimiento de los ilotas que pedalean. Viven en un mundo aparentemente satisfactorio donde la gente se relaciona muy poco y donde dejar de ver la publicidad es penalizado. Comen manzanas hechas en laboratorios, que es lo más natural que pueden consumir y pedalean sin parar para conseguir los méritos con el que se paga todo lo que consumen, lo que desean y las penalizaciones. Un mundo feliz, hasta que el amor llega para perturbar la vida del protagonista. Os recomiendo que lo veais si teneis oportunidad de hacerlo, vale pena, está muy bien hecho. Le he dado un 8 sobre 10.

Un abrazo.


divendres, 2 de setembre de 2016

Futurologia --- Futurología

[Entrada 135]

Futurologia


Un bon amic meu va començar fa poc a escriure una novel·la i em va enviar el que tenia escrit tot demanant-me’n l'opinió. La novel·la se situa en el futur, quasi 200 anys després d’una hipotètica tercera guerra mundial, nuclear per descomptat, que hauria devastat el món deixant-ne bona part inhabitable per la contaminació radioactiva. Els humans supervivents, o bé muntarien nuclis més o menys potents amb organitzacions diverses, castigats de tant en tant per tempestes radioactives, o bé es dedicarien al saqueig i al pillatge sistemàtic dels nuclis encara inhabitables on es podrien trobar restes del que havia estat la civilització del segle XXI...

Tot plegat m’ha fet reflexionar. Sens dubte el que descriu és desastrós: una civilització devastada que s’ha de tornar a construir de nou, sense cap mena d'ètica o moral comuna, sense ordre ni concert. Només hi valdria la llei del més fort o del més astut. Cosa que també ens apunta Manuel de Pedrolo en el seu Mecanoscrit del segon origen, la diferència és que en aquest cas els qui acaben amb la civilització són extraterrestres. En tots dos casos el desastre és indiscutible i molt lamentable, però tenen la llum de l’esperança d’una nova civilització que neix. Una oportunitat de començar de nou, de no caure en els mateixos erros i d’aconseguir una societat nova, justa i lliure. Ja sé que hi haurà veus que em diran que el problema és el mateix ésser humà i que la nova societat serà molt semblant a l’anterior. I pot ser que estiguin carregats de raó, però no em podeu negar que l’oportunitat hi és.

Molta més por em fa un futur com el que descriu George Orwell en la seva novel·la 1984 o Aldous Huxley en Un món feliç. Aquí no hi ha devastació sinó simple evolució de la civilització actual. I em fa més por perquè em sembla força més probable (recordeu que ells tenen les armes i el poder) i perquè cada dia em sembla més difícil que sense un cataclisme que la nostra societat evolucioni cap a l'equitativitat i la llibertat que ens pertoca com a éssers humans que som.

No se'n parla gaire, tot i que ja hi ha qui ho denuncia: l'energia barata, és a dir, el petroli i el gas natural ja han entrat en declivi. Vol dir que d'aquí a uns anys (no sé dir quants, 20? 30?... 100? no seran més) aconseguir combustible d'origen fòssil serà molt complicat i car, i en conseqüència tots els seus derivats com els plàstics i tot el que es fabrica amb ells, com bona part del material electrònic, també seran escassos i cars. L'electricitat s'haurà d'obtenir a base del que ara en diem energies renovables (com el sol, el vent o el moviment del mar) o dels ja clàssics salts d'aigua. També podem pensar en les nuclears, però no oblidem que en aquest cas també estem parlant d'un recurs limitat com ho és el material radioactiu (l'urani, etc.)

Cal considerar, a més, que aquesta sobreexplotació dels recursos naturals que no aconseguim aturar, tot i els moviments ecologistes, potser d'aquí a 100 anys ja hagi degradat tant el medi ambient que els núvols siguin una cosa permanent a tot el planeta i el sol sigui un bé escàs, és a dir, que no el vegem mai... Llavors potser haurem de tornar a la tracció animal que van usar durant mil·lennis els nostres avantpassats... Això sense cap guerra apocalíptica ni cap cataclisme universal.

Serà una societat sense classe mitjana (això és quasi present) i sense classe obrera (els robots i els androides els hauran substituït)... Llavors qui quedarà? Una possibilitat és que aquest 10% de la població que acapara ara el 90% de la riquesa del planeta (que potser en el futur només sigui un 7% de la població, com es calcula que va ser l'aristocràcia de l'Atenes clàssica, o fins i tot menys) acabi sent l'aristocràcia del futur... Però també caldrà tota una caterva de governants i funcionaris (que tant odia algun dels meus lectors) que es faran càrrec de què tot funcioni, que s'ocuparan de resoldre els problemes que vagin sorgint i de què s'avanci el coneixement tecnològic per preveure els problemes del futur... Aquests, com els ilotes de l'antiga Esparta, estaran sotmesos completament a una aristocràcia que serà l'única amb dret a gaudir de la vida en certa llibertat. Ilotes que estaran perfectament programats per fer les seves tasques. Els psicòlegs i psiquiatres del moment s'hauran ocupat de fer-los creure que són feliços i que viuen en el millor món possible gràcies en aquella aristocràcia a la qual estaran servint. En un planeta en descomposició a causa d'una sobreexplotació que no podrà parar per satisfer els desitjos de l'aristocràcia que seran, com ha estat sempre, cada cop més complexos. Una aristocràcia oligàrquica que ja ens ha demostrat avui que no té cap mena d'ètica ni de vergonya. Ells seran, o millor dit, seguiran sent els amos.

Això sí que pot ser terrible perquè no hi haurà esperança ni possibilitat de canvi.

Una abraçada.








Futurología


Un buen amigo mío empezó hace poco a escribir una novela y me envió lo que tenía escrito pidiendome mi opinión. La novela se sitúa en el futuro, casi 200 años después de una hipotética tercera guerra mundial, nuclear por supuesto, que habría devastado el mundo dejando buena parte de él inhabitable por la contaminación radiactiva. Los humanos supervivientes, o bien montarían núcleos más o menos potentes con organizaciones diversas, castigados de vez en cuando por tormentas radioactivas, o bien se dedicarían al saqueo y al pillaje sistemático de los núcleos aún inhabitables donde se podrían encontrar restos de lo que había sido la civilización del siglo XXI...

Todo ello me ha hecho reflexionar. Sin duda lo que describe es desastroso: una civilización devastada que tiene que volverse a construir de nuevo, sin ningún tipo de ética o moral común, sin orden ni concierto. Allí sólo valdría la ley del más fuerte o del más astuto. Lo que también nos apunta Manuel de Pedrolo en su Mecanoscrito del segundo origen, la diferencia es que en este caso los que acaban con la civilización son extraterrestres. En ambos casos el desastre es indiscutible y muy lamentable, pero tienen la luz de la esperanza de una nueva civilización que nace. Una oportunidad de empezar de nuevo, de no caer en los mismos errores y de conseguir una sociedad nueva, justa y libre. Ya sé que habrá voces que me dirán que el problema es el propio ser humano y que la nueva sociedad será muy parecida a la anterior. Y puede que estén cargados de razón, pero no me podéis negar que hay la oportunidad está ahí.

Mucho más miedo me da un futuro como el que describe George Orwell en su novela 1984 o Aldous Huxley en Un mundo feliz. Aquí no hay devastación sino simple evolución de la civilización actual. Y me da más miedo porque me parece bastante más probable (recordad que ellos tienen las armas y el poder) y porque cada día me parece más difícil que sin un cataclismo que nuestra sociedad evolucione hacia la equitatividad y la libertad que nos corresponde como seres humanos que somos.

No se habla mucho de ello, aunque ya hay quien lo denuncia: la energía barata, es decir, el petróleo y el gas natural ya han entrado en declive. Significa que dentro de unos años (no sé decir cuántos, ¿20? ¿30?... ¿100? no serán más) conseguir combustible de origen fósil será muy complicado y caro, y en consecuencia todos sus derivados como los plásticos y todo lo que se fabrica con ellos, como buena parte del material electrónico, también serán escasos y caros. La electricidad se deberá obtener a base de lo que ahora llamamos energías renovables (como el sol, el viento o el movimiento del mar) o los ya clásicos saltos de agua. También podemos pensar en las nucleares, pero no olvidemos que en ese caso también estamos hablando de un recurso limitado como lo es el material radiactivo (el uranio, etc.)

Hay que considerar, además, que esta sobreexplotación de los recursos naturales que no conseguimos detener, a pesar de los movimientos ecologistas, quizá dentro de 100 años ya haya degradado tanto el medio ambiente que las nubes sean algo permanente en todo el planeta y el solo sea un bien escaso, es decir, que no lo veamos nunca... Entonces quizás tendremos que volver a la tracción animal que usaron durante milenios nuestros antepasados... Eso sin ninguna guerra apocalíptica ni ningún cataclismo universal.

Será una sociedad sin clase media (esto es casi presente) y sin clase obrera (los robots y los androides los habrán sustituido)... Entonces ¿quién quedará? Una posibilidad es que ese 10% de la población que acapara ahora el 90% de la riqueza del planeta (que quizás en el futuro sólo sea un 7% de la población, como se calcula que fue la aristocracia de la Atenas clásica , o incluso menos) acabe siendo la aristocracia del futuro... Pero también habrá toda una caterva de gobernantes y funcionarios (que tanto odia alguno de mis lectores) que se harán cargo de que todo funcione, que se ocuparán de resolver los problemas que vayan surgiendo y de que se avance el conocimiento tecnológico para prever los problemas del futuro... Estos, como los ilotas de la antigua Esparta, estarán sometidos completamente a una aristocracia que será la única con derecho a disfrutar de la vida en cierta libertad. Ilotas que estarán perfectamente programados para hacer sus tareas. Los psicólogos y psiquiatras del momento se habrán ocupado de hacerles creer que son felices y que viven en el mejor mundo posible gracias a aquella aristocracia a la que estarán sirviendo. En un planeta en descomposición debido a una sobreexplotación que no podrá parar para satisfacer los deseos de la aristocracia que serán, como ha sido siempre, cada vez más complejos. Una aristocracia oligárquica que ya nos ha demostrado hoy que no tiene ningún tipo de ética ni de vergüenza. Ellos serán, o mejor dicho, seguirán siendo los dueños.

Esto sí que puede ser terrible porque no habrá esperanza ni posibilidad de cambio.

Un abrazo.


dimecres, 3 d’agost de 2016

Sofistes --- Sofistas

[Entrada 134]

Sofistes


Els diccionaris els qualifiquen de filòsofs, malgrat que altres filòsofs com Sòcrates, Plató o Aristòtil no els hi van considerar. Eren una mena de mestres ambulants que oferien els seus ensenyaments sovint a canvi de diners. Es guanyaven la vida preparant els alumnes per a la vida a la polis mitjançant l'ensenyament del llenguatge, la capacitat d'argumentar, persuadir, i/o mostrar les implicacions de qualsevol qüestió. Plató criticava els sofistes pel seu formalisme i les seves trampes dialèctiques, mentre pretenien ensenyar la virtut i humanisme.

Havien de "poder convertir en sòlids i forts els arguments més febles", deia Protàgores. Gòrgies afirmava que amb les paraules es pot enverinar i extasiar. Es tracta, doncs, d'adquirir el domini dels raonaments enganyosos. L'art de la persuasió no està al servei de la veritat sinó dels interessos de qui parla. No creien que l'ésser humà fos capaç de conèixer una veritat vàlida per a tots, tot afirmant que cadascú té "la seva" veritat. D'Aristòtil provindrà el sentit pejoratiu: sofista és qui utilitza el sofisma per a raonar. No oblidem que un sofisma és un argument capciós, un sil·logisme viciós, per fer passar com a veritat el que és fals.

Tot i que avui es creu que la causa principal del seu poc prestigi davant dels seus coetanis era degut al fet que cobraven pels seus ensenyaments, en realitat el seu poc prestigi està justificat perquè practicaven l'art de la persuasió, que no estava ni està al servei de la veritat sinó dels interessos de qui parla.

Aquesta art, la de la persuasió, és la principal eina dels polítics del món, tant dels del passat com dels del present. Avui en dia molts d'ells recorren a filòsofs, historiadors, psicòlegs i altres professionals del pensament i les emocions humanes per trobar arguments que els permetin defensar els seus interessos i els dels lobbies que els financen.

Entenc que els sofistes van fer palès que el pensament basat només en el raonament, en l'argumentació especulativa, admet qualsevol conclusió. Em costa molt d'entendre i acceptar que admetem que els polítics i els seus partits juguin amb nosaltres d'aquesta manera, amb una fal·làcia darrera l'altra, tot fent promeses que tots sabem que no compliran, ja que no es mouen pels nostres interessos, sinó pels dels grups de pressió que tenen darrere, i el seu únic interès personal és fer seu el poder i mantenir-s'hi tant de temps com puguin, és a dir, guanyar les següents eleccions. I de fet no són més que tontos útils.

Sóc un amant de la veritat i, en conseqüència, de la ciència que intenta esbrinar que és real. No puc amb els sofistes i la seva argumentació.

Una abraçada.








Sofistas


Los diccionarios y enciclopedias los califican de filósofos, a pesar de que otros filósofos como Sócrates, Platón o Aristóteles no los consideraron tal cosa. Eran una especie de maestros ambulantes que ofrecían sus enseñanzas a menudo a cambio de dinero. Se ganaban la vida preparando a los alumnos para la vida en la polis mediante la enseñanza del lenguaje, la capacidad de argumentar, persuadir, y/o mostrar las implicaciones de cualquier cuestión. Platón criticaba los sofistas por su formalismo y sus trampas dialécticas, mientras pretendían enseñar la virtud y humanismo.

Tenían que "poder convertir en sólidos y fuertes los argumentos más débiles", decía Protágoras. Gorgias afirmaba que con las palabras se puede envenenar y embelesar. Se trata, pues, de adquirir el dominio de los razonamientos engañosos. El arte de la persuasión no está al servicio de la verdad sino de los intereses de quien habla. No creían que el ser humano fuera capaz de conocer una verdad válida para todos, afirmando que cada uno tiene "su" verdad. De Aristóteles provendrá el sentido peyorativo: sofista es quien utiliza el sofisma para razonar. No olvidemos que un sofisma es un argumento capcioso, un silogismo vicioso, para hacer pasar como verdad lo que es falso.

Aunque hoy se cree que la causa principal de su poco prestigio ante sus coetáneos era debido a que cobraban por sus enseñanzas, en realidad su poco prestigio está justificado porque practicaban el arte de la persuasión, que no estaba ni está al servicio de la verdad sino de los intereses de quien habla.

Esta arte, la de la persuasión, es la principal herramienta de los políticos del mundo, tanto de los del pasado como de los del presente. Hoy en día muchos de ellos recurren a filósofos, historiadores, psicólogos y otros profesionales del pensamiento y las emociones humanas para encontrar argumentos que les permitan defender sus intereses y los de los lobbies que los financian.

Entiendo que los sofistas pusieron de manifiesto que el pensamiento basado sólo en el razonamiento, en la argumentación especulativa, admite cualquier conclusión. Me cuesta mucho entender y aceptar que admitamos que los políticos y sus partidos jueguen con nosotros de esta manera, con una falacia tras otra, haciendo promesas que todos sabemos que no cumplirán, ya que no se mueven por nuestros intereses, sino por los de los grupos de presión que tienen detrás, y su único interés personal es hacer-se con el poder y mantenerse en él tanto tiempo como puedan, es decir, ganar las siguientes elecciones. Y de hecho no son más que tontos útiles.

Soy un amante de la verdad y, en consecuencia, de la ciencia que trata de averiguar que es real. No puedo con los sofistas y su argumentación.

Un abrazo.


dilluns, 18 de juliol de 2016

Vuitanta anys de franquisme --- Ochenta años de franquismo

[Entrada 133]

Vuitanta anys de franquisme


Vuitanta anys es compleixen avui del cop d'estat de 1936. Un cop d'estat que va fracassar però que va donar el tret de sortida a una llarga guerra civil, que alguns van usar de laboratori d'assaig per a la segona guerra mundial.

Vuitanta anys després el feixisme encara és present als nostres carrers... Encara hi ha noms de carrers i places en força ciutats: Madrid, Lleida... Encara hi ha monuments d'aquells que s'aixecaren contra un règim democràtic legalment establert, com el monument de Tortosa...

Una guerra fratricida de la qual que només s'ha permès la reconciliació al bàndol vencedor, però que encara és hora que es demanin responsabilitats pels crims, per la corrupció i pels abusos dels qui van vèncer.

Vuitanta anys després el nacional-catolicisme encara és present en la societat civil de moltes poblacions i en les polítiques neofranquistes del govern ara en funcions.

Vuitanta anys després encara està pendent la reforma econòmica d'un país que fou profundament agrícola, que va viure de les seves colònies durant quasi 400 anys, i que encara avui viu d'aquella antiga glòria, però que no té una orientació econòmica clara.

Vuitanta anys després encara seguim lluitant a Catalunya, Euskadi, Galícia...

Vuitanta anys negres per a la història.

Una abraçada.








Ochenta años de franquismo


Ochenta años se cumplen hoy del golpe de estado de 1936. Un golpe de estado que fracasó pero que dio el pistoletazo de salida a una larga guerra civil, que algunos usaron de laboratorio de ensayo para la segunda guerra mundial .

Ochenta años después el fascismo todavía está presente en nuestras calles ... Todavía hay nombres de calles y plazas en bastantes ciudades: Madrid, Lérida ... Todavía hay monumentos de aquellos que se levantaron contra un régimen democrático legalmente establecido como el monumento de Tortosa ...

Una guerra fratricida de la que que sólo se ha permitido la reconciliación al bando vencedor, pero que aún es hora de que se pidan responsabilidades por los crímenes, por la corrupción y los abusos de los que vencieron.

Ochenta años después el nacional-catolicismo todavía está presente en la sociedad civil de muchas poblaciones y en las políticas neofranquistas del gobierno ahora en funciones.

Ochenta años después todavía está pendiente la reforma económica de un país que fue profundamente agrícola, que vivió de sus colonias durante casi 400 años, y que aún hoy vive de aquella antigua gloria, pero que no tiene una orientación económica clara.

Ochenta años después aún seguimos luchando en Cataluña, Euskadi, Galicia...

Ochenta años negros para la historia.

Un abrazo.


dimecres, 13 de juliol de 2016

Treball --- Trabajo

[Entrada 132]

Treball


A la versió catalana de la Wikipedia (la Viquipèdia) es diu que el treball "és un esforç manual o intel·lectual que generalment implica, encara que no sempre, una contrapartida econòmica o en espècie. Té implicacions directes en el dret, l'economia i la sociologia. Segons el “Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana”, és l'activitat conscient dels éssers humans orientada per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que els envolta. En economia capitalista es defineix com un esforç humà aplicat a la producció de la riquesa (benefici econòmic) i es considera, per tant un factor de producció."

Treballar per satisfer les necessitats d'un mateix i les dels que en puguin dependre (penso bàsicament en malalts, ancians i nens) justifica ben clarament fer l'esforç manual o intel·lectual que es defineix com a treball. Ara treballar per produir riquesa ja no em sembla tan clar. En tot cas em pregunto "quanta" riquesa i "per a qui", una cosa és satisfer les necessitats i l'altre produir més del que ens cal, és a dir, produir excedents amb els quals mantenir en aquells que no estan col·laborant en res, però encara és molt pitjor quan aquest produir riquesa és per enriquir en algú, especialment si aquest algú no és un mateix, com sol passar al qui treballa per a un altre.

Antigament, quan l'estat estava dirigit per un príncep sobirà (es fes dir, rei, emperador, duc, comte, etc.) els tributs que s'obligava a pagar a la població no tenien més justificació que el manteniment d'aquest sobirà, la seva cort i el seu principat. El sobirà no havia de donar-ne comptes i podia fàcilment donar via lliure a la seva cobdícia i practicar la cleptocràcia. Això ha canviat radicalment, ja que els estats actuals estan obligats a rendir comptes de tot el que recapten i també de quin destí se li dóna... Malgrat els casos de corrupció que ja sabem que són força freqüents i que en tot cas són un delicte que és perseguit amb més o menys encert pel mateix estat.

No passa el mateix amb els negocis privats, especialment després de la globalització. Els seus beneficis es justifiquen d'una manera estrictament comptable: m'he gastat tant i he aconseguit quant i la diferència de quant a tant són els beneficis. Com es gestionen aquest quant i aquest tant és més complicat de controlar. D'una banda perquè el món dels negocis privats sol tenir una regulació força laxa i es permeten pràctiques que en l'àmbit públic són considerades corruptes i delictives, com ara els regals d'empresa. D'altra banda el fet de la globalització encara ho complica més, ja que fa pràcticament impossible controlar els beneficis reals dels negocis privats en cada estat, i també les maniobres financeres que es fan per eludir fiscalitats, regulacions socials, etc. que ja sabem que no són iguals a tots els estats. O sigui que les companyies d'abast multinacional poden fer coses en alguns països que en altres són il·legals. Cosa que és afavorida pels tractats de lliure comerç internacional que tant agraden als ultraliberals.

Treballar per cobrir les meves necessitats i les dels meus, ho trobo absolutament imprescindible. Treballar per cobrir les despeses de l'estat, també. Parlo d'un estat que assumeixi les seves comeses, lliure de corrupció i cleptocràcia. Però em sembla que ens hem de negar rotundament a treballar per enriquir a un altre, qui probablement s'endurà la seva riquesa lluny de l'estat on treballo i intentarà pagar la mínima part d'impostos que li tocaria en aquest estat (recordem que només el 4% del que recapta l'Estat Espanyol prové de les grans fortunes i les grans empreses). Com que ja he parlat del cooperativisme i del que en diu la constitució espanyola de 1978 a l'article 129.2 al respecte no m'estendré en explicar com aconseguir-ho.

D'altra banda també col·laborem a l'enriquiment de tercers comprant-los el que venen. Per això també és important vigilar què, com i on comprem. En aquest sentit hi ha el tema del comerç just i del de proximitat, on es valora on i com es produeix d'una banda, i de com i a través de qui arriba el producte als nostres mercats de l'altra.

Treballar sí, però per a mi, per als meus i per al manteniment del meu estat, no per enriquir a tercers que ni tan sols contribueixen a mantenir aquest estat.

Una abraçada.








Trabajo


En la versión catalana de la Wikipedia (la Viquipèdia) se dice que el trabajo "es un esfuerzo manual o intelectual que generalmente implica, aunque no siempre, una contrapartida económica o en especie. Tiene implicaciones directas en el derecho, la economía y la sociología. Según el "Diccionario de la Enciclopedia Catalana", es la actividad consciente de los seres humanos orientada a satisfacer sus necesidades transformando la naturaleza que los rodea. En economía capitalista se define como un esfuerzo humano aplicado a la producción de la riqueza (beneficio económico) y se considera, por tanto un factor de producción. "

Trabajar para satisfacer las necesidades de uno mismo y las de los que puedan depender (pienso básicamente en enfermos, ancianos y niños) justifica claramente hacer el esfuerzo manual o intelectual que se define como trabajo. Ahora trabajar para producir riqueza ya no me parece tan claro. En todo caso me pregunto "cuánta" riqueza y "para quién", una cosa es satisfacer las necesidades y el otro producir más de lo que nos hace falta, es decir, producir excedentes con los que mantener a aquellos que no están colaborando en nada, pero aún es mucho peor cuando éste producir riqueza es para enriquecer en alguien, especialmente si ese alguien no es uno mismo, como suele ocurrir a quien trabaja para otro.

Antiguamente, cuando el estado estaba dirigido por un príncipe soberano (se hiciera llamar, rey, emperador, duque, conde, etc.) los tributos que se obligaba a pagar a la población no tenían más justificación que el mantenimiento de ese soberano , su corte y su principado. El soberano no tenía que dar cuentas y podía fácilmente dar vía libre a su codicia y practicar la cleptocracia. Eso ha cambiado radicalmente, ya que los estados actuales están obligados a rendir cuentas de todo lo que recaudan y también de qué destino se le da... A pesar de los casos de corrupción que ya sabemos que son bastante frecuentes y que en todo caso son un delito que es perseguido con más o menos acierto por el propio estado.

No ocurre lo mismo con los negocios privados, especialmente después de la globalización. Sus beneficios se justifican de una manera estrictamente contable: me he gastado tanto y he conseguido cuánto y la diferencia de cuanto a tanto son los beneficios. Cómo se gestionan ese cuanto y ese tanto es más complicado de controlar. Por un lado porque el mundo de los negocios privados suele tener una regulación bastante laxa y se permiten prácticas que en el ámbito público son consideradas corruptas y delictivas, como los regalos de empresa. Por otra parte el hecho de la globalización aún lo complica más, ya que hace prácticamente imposible controlar los beneficios reales de los negocios privados en cada estado, y también las maniobras financieras que se hacen para eludir fiscalidades, regulaciones sociales, etc. que ya sabemos que no son iguales en todos los estados. O sea que las compañías de alcance multinacional pueden hacer cosas en algunos países que en otros son ilegales. Lo cual es favorecido por los tratados de libre comercio internacional que tanto gustan a los ultraliberales.

Trabajar para cubrir mis necesidades y las de los mios, me parece absolutamente imprescindible. Trabajar para cubrir los gastos del estado, también. Hablo de un estado que asuma sus cometidos, libre de corrupción y cleptocracia. Pero me parece que hemos que negar rotundamente a trabajar para enriquecer a otro, quien probablemente llevará su riqueza lejos del estado donde trabajo e intentará pagar la mínima parte de impuestos que le tocaría a ese estado (recordemos que sólo el 4% de lo que recauda el Estado Español proviene de las grandes fortunas y las grandes empresas). Como ya he hablado del cooperativismo y de lo que dice la constitución española de 1978 en el artículo 129.2 al respecto no me extenderé en explicar cómo conseguirlo.

Por otro lado también colaboramos al enriquecimiento de terceros comprándoles lo que venden. Por eso también es importante vigilar qué, cómo y dónde compramos. En este sentido está el tema del comercio justo y del de proximidad , donde se valora dónde y cómo se produce por un lado, y de cómo ya través de quién llega el producto a nuestros mercados por el otro.

Trabajar sí, pero para mí, para los míos y para el mantenimiento de mi estado, no para enriquecer a terceros que ni siquiera contribuyen a mantener ese estado.

Un abrazo.


divendres, 8 de juliol de 2016

Orlando

[Entrada 131]

Orlando


El món està de dol, i també la comunitat LGBT. Prop d'una cinquantena de persones han mort a mans d'una altra persona. L'un diu defensar uns ideals, unes creences que altres qualifiquem d'extremistes. Els altres feien la seva vida, amb totes les limitacions que tenim els LGBT. Limitacions que compartim a la nostra societat amb tants d'altres que per una singularitat o altra viuen de forma diferent.

L'agressor va irrompre en un club gai d'Orlando (Florida) amb una arma d'assalt. Abans de l'atac, havia jurat lleialtat a Estat Islàmic (també conegut com a ISIS o DAESH). Havia aconseguit l'armament amb relativa facilitat en aquells estats units on la llibertat individual forma part dels seus principis fonamentals. Aquella persona va posar la seva vida a disposició d'uns ideals fonamentats en el que actualment qualifiquem de fanatisme religiós.

Els precandidats que estan lluitant per arribar a la Casablanca han intentat aprofitar-se de la situació per intentar esgarrapar uns quants vots. L'un va aprofitar per fomentar l'odi cap al món islàmic, l'altre per reobrir la polèmica sobre la llibertat d'accés a les armes als EUA.

Limitar l'accés a les armes té allà grans detractors. A part dels qui les fabriquen i comercialitzen, hi ha també la poderosa National Rifle Association (Associació Estatunidenca d'Armes de Foc) que va presidir entre 1998 i 2003 en Charlton Heston. També s'hi oposen tots aquells que creuen que fer-ho seria una agressió a la seva llibertat individual, als seus drets bàsics. Altres creiem que les armes, siguin de foc o no, sempre són perilloses i que, per tant, cal restringir-ne l'accés. No vull polemitzar sobre aquest tema de l'accés a les armes. Em sembla massa obvi.

En realitat al darrere de tot plegat el que hi ha és una altra qüestió que és aquest delicat equilibri o desequilibri entre la llibertat individual i l'interès de la comunitat. Polèmica que es podria també vincular al debat entre els defensors del liberalisme i els que creuen en una gestió comunitària de béns i recursos. Sens dubte estic amb els que defensen que cal trobar l'equilibri adequat entre ambdues coses.

Sens dubte, el meu dolor per aquestes 49 víctimes va molt més enllà de les meves reflexions sobre el funcionament de la nostra societat, que entre altres coses, encara no ens tracta com seria just, i no solament per ser LGBT. Són 49 persones que han mort simplement per practicar una sexualitat diferent.

Una abraçada.








Orlando


El mundo está de luto, así como la comunidad LGBT. Cerca de una cincuentena de personas han muerto a manos de otra persona. El uno dice defender unos ideales, unas creencias que otros calificamos de extremistas. Los otros hacían su vida, con todas las limitaciones que tenemos los LGBT. Limitaciones que compartimos en nuestra sociedad con tantos otros que por una singularidad u otra viven de forma diferente.

El agresor irrumpió en un club gay de Orlando (Florida) con un arma de asalto. Antes del ataque, había jurado lealtad a Estado Islámico (también conocido como ISIS o DAESH). Había conseguido el armamento con relativa facilidad en aquellos estados unidos donde la libertad individual forma parte de sus principios fundamentales. Aquella persona puso su vida a disposición de unos ideales fundamentados en lo que actualmente calificamos de fanatismo religioso.

Los precandidatos que están luchando para llegar a la Casablanca han intentado aprovecharse de la situación para intentar arañar unos cuantos votos. El uno aprovechó para fomentar el odio hacia el mundo islámico, el otro para reabrir la polémica sobre la libertad de acceso a las armas en EEUU.

Limitar el acceso a las armas tiene allí grandes detractores. A parte de quienes las fabrican y comercializan, hay también la poderosa National Rifle Association (Asociación Estadounidense de Armas de Fuego) que presidió entre 1998 y 2003 Charlton Heston. También se oponen todos aquellos que creen que hacerlo sería una agresión a su libertad individual, a sus derechos básicos. Otros creemos que las armas, sean de fuego o no, siempre son peligrosas y que, por tanto, hay que restringir el acceso a ellas. No quiero polemizar sobre este tema del acceso a las armas. Me parece demasiado obvio.

En realidad detrás de todo ello lo que hay es otra cuestión que es este delicado equilibrio o desequilibrio entre la libertad individual y el interés de la comunidad. Polémica que se podría también vincularse al debate entre los defensores del liberalismo y los que creen en una gestión comunitaria de bienes y recursos. Sin duda estoy con los que defienden que hay que encontrar el equilibrio adecuado entre ambas cosas.

Sin duda, mi dolor por estas 49 víctimas va mucho más allá de mis reflexiones sobre el funcionamiento de nuestra sociedad, que entre otras cosas, aún no nos trata como sería justo, y no solamente por ser LGBT. Son 49 personas que han muerto simplemente para practicar una sexualidad diferente.

Un abrazo.



diumenge, 12 de juny de 2016

La tieta --- La tía soltera

[Entrada 130]

La tieta


La despertarà el vent d'un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit... I són freds els llençols...
Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com ahir, com demà.

La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol d'un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm els llargs vespres d'hivern.

Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d'aigua mig buit quan es lleva la tieta.

Un mirall esquerdat li dirà: "Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carrers s'han perdut!
Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!..."

La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l'orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l'autobús
per treballar al despatx d'un advocat gandul,
amb qui en altre temps ella es feia l'estreta.
D'això fa tant de temps... Ni ho recorda la tieta.

La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: "Tot va bé". La que diu: "Tant se val".

I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l'església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...

Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.

I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts

i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrera uns amics, descoberts fa un instant

i una esquela que diu: "Ha mort la senyoreta.
Descansi en pau, AMÉN. ".
I oblidarem la tieta.

(Joan Manuel Serrat)
Extret de Albúm, Canción y Letra (http://www.albumcancionyletra.com/)







La tía soltera


La despertará el viento de un golpe en los postigos.
Es tan larga y ancha la cama... Y están frías las sábanas.
Con los ojos medio cerrados buscará otra mano
sin encontrar ninguna, como ayer, como mañana.

Su soledad es el amante fiel
que conoce su cuerpo pliegue a pliegue, palmo a palmo...
Escuchará el maullido de un gato castrado y viejo
que en sus rodillas duerme las largas noches de invierno.

Hay un misal dormido encima de la mesilla de noche
y un vaso de agua medio vacío cuando se levanta «la tieta».

Un espejo resquebrajado le dirá: «Te haces mayor.
¡Cómo ha pasado el tiempo! ¡Cómo han volado los años!
¡Cómo se han perdido por las calles los sueños de juventud!
¡Cómo se arruga la piel, cómo se hunden los ojos!...»

La portera, a su paso, dibujará una sonrisa:
es el orgullo de quien tiene alguien que le caliente la cama.
Cada día lo mismo: coger el autobús
para ir a trabajar en el despacho de un abogado gandul
con quien en otro tiempo ella se hacía la estrecha.
De eso hace tanto tiempo... Ni lo recuerda «la tieta».

La que siempre tiene un plato cuando llega Navidad.
La que no quiere nadie si un buen día cae enferma.
La que no tiene más hijos que los hijos de sus hermanos.
La que dice: «Todo va bien». La que dice: «¡Qué más da!»

Y el Domingo de Ramos le comprará a su ahijado
un palmón largo y blanco y un par de calcetines
y en la iglesia los dos harán lo que hace el cura
y alabarán a Jesús que entra en Jerusalén...

Le dará veinte duritos para abrir una libreta:
hay que ahorrar el dinero, como siempre ha hecho «la tieta».

Y un día se ha de morir, más o menos como todos.
Se la llevará una gripe al agujero profundo.
Entonces ya habrá pagado el nicho y el ataúd,
los salmos de los sacerdotes, las misas de difuntos

y las flores que acompañarán su entierro;
son cosas que a menudo las olvida la gente,

y son tan bonitas las flores con crespones negros colgando
y detrás unos amigos, descubiertos hace un instante
y una esquela que dice... «Ha muerto la señorita... descanse en paz. AMÉN»...
Y olvidaremos a «la tieta».

(Joan Manuel Serrat)
Extraido de Albúm, Canción y Letra (http://www.albumcancionyletra.com/)


dijous, 2 de juny de 2016

Les mars del Sud --- Los mares del Sur

[Entrada 129]

Les mars del Sud


En Joan vivia amb els seus pares i s'ocupava d'ells. Ja s'havien fet grans i ell s'havia fet càrrec de gestionar els seus béns, la seva salut i de regir el domicili familiar. Als seus trenta tants ja era com aquelles tietes catalanes que s'havien de quedar per vestir sants i fer-se càrrec de cuidar dels pares ja grans.

Tenia una germana, la Núria, que s'havia casat amb l'hereu d'un dels amics del pare. Ella vivia a Pedralbes, tenia dues filipines a jornada completa i només anava a veure als pares un cop o dos al mes. Sempre estava molt ocupada amb totes les seves relacions socials, tant que no havia tingut temps de tenir fills.

El seu germà gran, en Jordi, era un solter d'or d'aquests que omplen les revistes del cor. Havia estat un esportista de tercera fila que havia fracassat en tot el que havia emprès i que vivia dels diners que anava estirant dels pares i que llavors li en aquell moment ja li havia de proporcionar en Joan.

Aquell dia al matí el pare li havia donat la combinació de la caixa forta de casa i després de dinar ell s'havia dedicat a inspeccionar-ne el contingut. Entre els documents va trobar el testament que havia refet el seu pare feia poc més d'un any. El testament era el típic testament català. La mare d'en Joan seria usufructuaria de tots els béns familiars, en aquell moment a nom del pare, si el sobrevivia. Fins aquí tot normal. El seu germà gran en Jordi seria l'hereu universal dels béns familiars i ell i la seva germana només rebrien la legítima, que si bé no era per menystenir, no era més que una mínima part de la riquesa familiar.

Va fer les maletes, tranquil·lament, sense pressa, va escollir amb cura tot el que hi posava. Va comprar un bitllet només d'anada a un lloc remot on tota la vida havia somiat viure-hi. Quan ja ho tenia tot a punt i li faltaven 2 hores perquè s'enlairés el seu avió va agafar el telèfon, va trucar al seu germà gran i li va dir que s'hauria de fer càrrec dels seus pares i de gestionar els negocis familiars ja que ell se n'anava. No li va donar temps per a gaires preguntes i no li va donar cap resposta clara a les poques que aquell, sorprès, li va fer. Després de penjar el telèfon va sortir al carrer amb el seu equipatge, va agafar un taxi per anar a l'aeroport i no va tornar mai més a la ciutat on havia nascut i havia viscut fins aquell dia.

En Jordi va dur els pares a una residència, la més barata que va trobar, i va fer-se càrrec dels béns d'aquells dos vells que van viure la resta dels seus dies en la tristor i la soledat. Quan van morir, primer va ser la mare i poc després el pare, van haver de ser enterrats per la beneficència. En Jordi havia dilapidat, amb la seva vida buida i dissoluta, tot el que tenien. Aquella legítima que havia estat considerable va quedar en no res. Poc temps després moria en Jordi d'una cirrosi hepàtica fruit de les seves disbauxes sexuals, etíliques i al·lucinògenes. La Núria, que havia seguit tot el procés de lluny, que havia continuat amb aquella vida, molt ocupada, s'havia acabat suïcidant quan el seu ric marit se'n va divorciar perquè havia deixat embarassada una noia força més jove que ella i que li donaria bons hereus per a la seva fortuna. En Joan havia muntat una cooperativa allà on havia anat a viure, amb bons socis treballadors i honestos. Aquesta va funcionar tant bé que els va permetre a reunir a ell i als altres cooperants una fortuna suficient, fins i tot més folgada que la dels seus pares. Fortuna que va deixar en herència als seus sis fills en parts proporcionals al que aquests havien aportat a la família i a la societat. Diuen que el dia del seu 70 aniversari va assegurar davant de tota la família i dels amics i socis d'aquella afortunada cooperativa que el dia que va llegir el testament de son pare havia decidit abandonar una societat on la tendència no és valorar el hom hi aporta, si no el que se n'aconsegueix, és a dir, els béns i privilegis que pot acumular.

Una abraçada.








Los mares del Sur


Juan vivía con sus padres y se ocupaba de ellos. Ya eran mayores y él se había hecho cargo de gestionar sus bienes, su salud y de regir el domicilio familiar. A sus treinta tantos ya era como aquellas tietas catalanas que se habían de quedar para vestir santos y hacerse cargo del cuidado de sus padres ya mayores.

Tenía una hermana, Nuria, que se había casado con el heredero de uno de los amigos del padre. Ella vivía en Pedralbes, tenía dos filipinas a jornada completa y sólo iba a ver a sus padres una vez o dos al mes. Siempre estaba muy ocupada con sus extensas relaciones sociales, tanto que no había tenido tiempo de tener hijos.

Su hermano mayor, Jordi, era un soltero de oro de esos que llenan las revistas del corazón. Había sido un deportista de tercera fila que había fracasado en todo lo que había emprendido y que vivía del dinero que les iba sacando a sus padres y en aquel entonces que entonces le debía proporcionar Juan.

Ese día por la mañana su padre le había dado la combinación de la caja fuerte de su casa y después de comer él se había dedicado a inspeccionar su contenido. Entre los documentos encontró el testamento que había rehecho su padre hacía poco más de un año. El testamento era el típico testamento catalán. La madre de Juan sería usufructuaria de todos los bienes familiares, en aquel momento a nombre de su padre, si le sobrevivía. Hasta aquí todo normal. Su hermano mayor Jorge sería el heredero universal de los bienes familiares y él y su hermana sólo recibirían la legítima, que si bien no era de despreciar, no era más que una mínima parte de la riqueza familiar.

Hizo las maletas, tranquilamente, sin prisa, escogió con cuidado todo lo que ponía en ellas. Compró un billete sólo de ida a un lugar remoto donde toda su vida había soñado vivir. Cuando ya lo tenía todo a punto y le faltaban 2 horas para que despegara su avión cogió el teléfono, llamó a su hermano mayor y le dijo que debería hacerse cargo de sus padres y de gestionar los negocios familiares ya que él se iba. No le dio tiempo para muchas preguntas y no le dio ninguna respuesta clara a las pocas que aquél, sorprendido, le hizo. Después de colgar el teléfono salió a la calle con su equipaje, tomó un taxi para ir al aeropuerto y no volvió nunca más a la ciudad donde había nacido y había vivido hasta ese día.

Jordi llevó a los padres a una residencia, la más barata que encontró, y se hizo cargo de los bienes de aquellos dos ancianos que vivieron el resto de sus días en la tristeza y la soledad. Cuando murieron, primero fue su madre y poco después su padre, tuvieron que ser enterrados por la beneficencia. Jordi había dilapidado, con su vida vacía y disoluta, todo lo que tenían. Aquella legítima que había sido considerable quedó en nada. Poco tiempo después moría Jordi de una cirrosis hepática fruto de sus desenfrenos sexuales, etílicos y alucinógenos. Nuria, que había seguido todo el proceso de lejos, que había continuado con aquella vida, muy ocupada, había acabado suicidándose cuando su rico marido se divorció de ella porque había dejado embarazada a una chica mucho más joven y que le daría buenos herederos para su fortuna. Juan había montado una cooperativa donde había ido a vivir, con buenos socios trabajadores y honestos. Esta funcionó tan bien que les permitió a reunir a él y a los otros cooperantes una fortuna suficiente, incluso más holgada que la de sus padres. Fortuna que dejó en herencia a sus seis hijos en partes proporcionales a lo que éstos habían aportado a la familia y la sociedad. Dicen que el día de su 70 cumpleaños aseguró ante toda la familia y los amigos y socios de aquella afortunada cooperativa que el día que leyó el testamento de su padre había decidido abandonar una sociedad donde la tendencia no es valorar lo que se aporta, si no lo que se consigue de ella, es decir, los bienes y privilegios que uno puede acumular.

Un abrazo.