Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dilluns, 13 de març de 2017

Homofòbia --- Homofobia

[Entrada 161]

Homofòbia


Apallissen dos nois que es feien un petó davant una discoteca de Berga el 12.03.2017-19:22- Dos nois han estat agredits aquesta matinada davant la discoteca La General de Berga pel fet de ser homosexuals. Segons la policia local, els fets han passat cap a les quatre de la matinada al carrer de Maixerí, quan els joves es feien un petó i uns desconeguts els han apallissats. Una ambulància del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) ha dut la parella a l’hospital de Berga amb ferides lleus. Els mossos d’esquadra han informat que els dos agredits havien denunciat els fets avui a primera hora. Demà a les set del vespre es farà una concentració davant l’Ajuntament de Berga, a la plaça Sant Pere, per condemnar l’agressió i demostrar el suport als dos agredits i a la comunitat LGTBI.

Els fets van passar als voltants de les 4 de la matinada quan la parella va sortir a fumar i es van fer un petó, un home se'ls va acostar i els va dir, segons explic Andy, "Aneu a un altre costat a fer això" amb la qual cosa que l'Andy li va respondre que si no li agradava, mirés cap a un altre costat. L'home va tornar a dirigir-se a la parella i els va dir: "No sabeu que això pot fer fàstic a algú". Va estar aleshores quan l'Andy es va girar cap a la seva parella per fer-li un altre petó i l'home li va endinyar un cop de puny. La resposta del jove va ser tornar-li l'agressió, i va rebre un altre cop de puny que el va deixar a terra. Segons explica el jove, que ara viu a Barcelona però havia passat molts anys a Berga, va caure a terra i no recorda res més. Els nois asseguren que eren un grup d'almenys sis persones qui els van apallissar quan eren a terra, amb cops de puny i puntades de peu.

Se suma a...

Hazte Oir vol contrarestar la campanya que el mes de gener passat va començar l’associació de menors transsexuals Chrysallis amb el lema “Hi ha nens amb vulva i nenes amb penis” amb el seu autobús "Els nens tenen penis, les nenes tenen vulva".

Hazte oir

Aquesta no és la primera polèmica d’Hazte Oir. Fa unes setmanes ja va aixecar polseguera per un llibre ple de continguts homòfobs que va enviar a pràcticament totes les escoles. Repassem qui són i com funcionen.

Qui són? Hazte Oir és una entitat declarada d’utilitat pública pel govern espanyol. Pertany a l’organització CitizenGO, amb seu a Madrid, però amb presència en una quinzena de ciutats de tot el món. Asseguren influir governs d’una cinquantena d’estats.

Què demanen? Es defineixen com una associació que defensa i promou la vida, la família i la llibertat. De fet, diuen que treballen amb experts en la matèria.

Com treballen? Ho fan a través de peticions i accions per internet, sobretot amb recollides de signatures. Per exemple, una de les últimes campanyes té l’objectiu que la Junta d’Andalusia no retiri el concert a 8 escoles que separen els nens i les nenes. En una altra, rebutja el finançament públic pels avortaments.

Com es financen? Segons la seva pàgina web, només accepten donatius de particulars i rebutgen qualsevol tipus de subvenció. Asseguren que tenen el suport de ciutadans d’arreu del món. Al web hi ha més de 6 milions de persones inscrites.

El govern de Mariano Rajoy pensa mantenir que l’organització Hazte Oír segueixi sent “d’utilitat pública” i, per tant, pugui continuar rebent bonificacions econòmiques. La Moncloa no pensa canviar d’opinió fins que un jutge ordeni el contrari.

Sense comentaris

Una abraçada








Homofobia


Dan una paliza dos chicos que se besaban frente a una discoteca de Berga, el 12.03.2017-19: 22- Dos chicos han sido agredidos esta madrugada frente a la discoteca La General de Berga por ser homosexuales. Según la policía local, los hechos han ocurrido sobre las cuatro de la madrugada en la calle de Maixerí, cuando los jóvenes se besaban y unos desconocidos les han apaleados. Una ambulancia del Sistema de Emergencias Médicas (SEM) ha llevado a la pareja en el hospital de Berga con heridas leves. Los mozos de escuadra han informado de que los dos agredidos habían denunciado los hechos a primera hora de la mañana. Mañana a las siete de la tarde se hará una concentración ante el Ayuntamiento de Berga, en la plaza San Pedro, para condenar la agresión y demostrar el apoyo a los dos agredidos y a la comunidad LGTBI.

Los hechos ocurrieron alrededor de las 4 de la madrugada cuando la pareja salió a fumar y se besaron, un hombre se acercó y les dijo, según explico Andy, "Id a otro sítio a hacer esto" con lo cual que Andy le respondió que si no le gustaba, mirara hacia otro lado. El hombre volvió a dirigirse a la pareja y les dijo: "¿No sabéis que esto puede dar asco a alguien?". Fue entonces cuando Andy se giró hacia su pareja para darle otro beso y el hombre le asestó un puñetazo. La respuesta del joven fue devolverle la agresión, y recibió otro puñetazo que lo dejó en el suelo. Según explica el joven, que ahora vive en Barcelona pero había pasado muchos años en Berga, cayó al suelo y no recuerda nada más. Los chicos aseguran que eran un grupo de al menos seis personas las que les golpearon cuando estaban en el suelo, con puñetazos y patadas.

Se suma a ...

Hazte Oír quiere contrarrestar la campaña que el pasado mes de enero comenzó la asociación de menores transexuales Chrysallis con el lema "Hay niños con vulva y niñas con pene" con su autobús "Los niños tienen pene, las niñas tienen vulva".

Hazte oir

Esta no es la primera polémica de Hazte Oír. Hace unas semanas ya levantó polvareda por un libro lleno de contenidos homófobos que envió a prácticamente todas las escuelas. Repasemos quiénes son y cómo funcionan.

¿Quiénes son? Hazte Oír es una entidad declarada de utilidad pública por el gobierno español. Pertenece a la organización CitizenGO, con sede en Madrid, pero con presencia en una quincena de ciudades de todo el mundo. Aseguran influir gobiernos de cincuenta estados.

¿Qué piden? Se definen como una asociación que defiende y promueve la vida, la familia y la libertad. De hecho, dicen que trabajan con expertos en la materia.

¿Cómo trabajan? Lo hacen a través de peticiones y acciones por internet, sobre todo con recogidas de firmas. Por ejemplo, una de las últimas campañas tiene el objetivo de que la Junta de Andalucía no retire el concierto a 8 colegios que separan a los niños y niñas. En otra, rechaza la financiación pública por los abortos.

¿Cómo se financian? Según su página web, sólo aceptan donativos de particulares y rechazan cualquier tipo de subvención. Aseguran que tienen el apoyo de ciudadanos de todo el mundo. En la web hay más de 6 millones de personas inscritas.

El gobierno de Mariano Rajoy piensa mantener que la organización Hazte Oír siga siendo "de utilidad pública" y, por tanto, pueda continuar recibiendo bonificaciones económicas. La Moncloa no piensa cambiar de opinión hasta que un juez ordene lo contrario.

Sin comentarios

Un abrazo


dilluns, 6 de març de 2017

Fraternité

[Entrada 160]

Fraternité


Imagino que ja sabeu que el títol és part del lema oficial de la República Francesa: Liberté, égalité, fraternité, un lema que també el comparteixen la República d'Haití i el Grand Orient de France (l’obediència maçònica francesa). De fet, es pot traduir al català tant per “fraternitat” (un lligam entre germans) com per “germanor” (afecte, unió, propi de persones que es tracten com a germans). A la Wikipedia en francès s’assegura que per extensió aquest terme (fraternité) es refereix a un vincle de solidaritat i amistat.

El que m’ha mogut a usar el mot fraternité de títol ha estat el fet que la solidaritat és també una relació fraternal, ja que en aquest lema hem d’entendre la fraternitat com un deure envers els altres, com el principi de totes les expressions de la solidaritat universal.

Un exemple. Hi ha estudis prou seriosos i imparcials per ser dignes de crèdit que ens diuen que amb els recursos que tenim podríem alimentar sense restriccions a tota la humanitat. És a dir, que amb el que es produeix en aquests moments al planeta Terra es podria mantenir ben alimentada a tota la població mundial. El menjar que a les zones riques del planeta es malbarata i desaprofita o s'usa inadequadament produint problemes de salut (com l'obesitat), fóra suficient per alimentar a tots els que estan tenint problemes de salut per una alimentació deficient o, simplement, morint de fam a la resta del planeta. Llavors, per què no es fa? Això és un exemple de manca de solidaritat que no ens afecta d'una manera directa perquè els perjudicats solen viure lluny de casa.

A la meva Terra, que es caracteritza per llargs períodes de sequera, ha estat força habitual que hàgim hagut de patir, en un moment o altre, restriccions d’aigua, especialment cap al sud. Fa uns pocs anys l’Administració i altres organitzacions van emprendre una campanya per fer-nos adonar dels petits malbarataments d’aigua que fem tots de forma habitual. Estàvem patint una forta sequera i es temia que, en cas de seguir amb el ritme de consum que dúiem, no es podrien evitar les restriccions. La campanya va funcionar i no es van haver de fer restriccions abans que s’acabés la sequera. Aquí la solidaritat va funcionar, suposo que perquè els afectats per les restriccions érem els mateixos que havíem d’estalviar l’aigua. En el cas de la fam del món, els malbaratadors i els que passen fam no són o som els mateixos, i solem estar lluny els uns dels altres. Potser per això la conscienciació es fa més complicada.

Aprofitant l'exemple de la fam mundial afegiré que ser solidari no vol dir que aquells que tenen menjar de sobres en donin tant en aquells que tenen fam que acabin essent ells, els qui en tenia de sobres, qui acabi passant fam, mentre que aquells que havien patit gana neden en l'opulència. Ben vist això seria abusar. Pot ser que exageri, però si ho faig és perquè se m’entengui. La solidaritat és aplicar criteris de repartiment de forma que els menys agraciats es puguin veure compensats, que deixin d'estar en una situació d'inferioritat, però no d’invertir la situació, ofegant a qui en tenia de més per deixar als menys agraciats en una situació d’avantatge. En el cas de la fam una solidaritat ben entesa voldria dir aconseguir que tots estem igual de ben alimentats. La solidaritat, com tantes altres coses ha de ser equilibrada.

La vida en societat, en comunitat, requereix solidaritat per poder ser justa. A més, la igualtat entre les persones requereix de solidaritat. Fins i tot, les limitacions de la llibertat, respectar la llibertat dels altres, es fonamenta en aquesta solidaritat, en aquesta fraternité. De fet, aquesta tríada que apareix en el lema de França, Haití i la maçoneria francesa (Liberté, égalité, fraternité) és fonamental, és on s'ha de fonamentar l'ètica d'una societat justa, i on es fonamenten de drets de les persones.

Una abraçada.








Fraternité


Imagino que ya sabéis que el título es parte del lema oficial de la República Francesa: Liberté, égalité, fraternité, un lema que también lo comparten la República de Haití y el Grand Orient de France (la obediencia masónica francesa). De hecho, se puede traducir al castellano tanto por "fraternidad" (un vínculo entre hermanos) como por "hermandad" (afecto, unión, propio de personas que se tratan como hermanos). En la Wikipedia en francés se asegura que por extensión este término (fraternité) se refiere a un vínculo de solidaridad y amistad.

Lo que me ha movido a usar la palabra fraternité de título ha sido el hecho de que la solidaridad es también una relación fraternal, ya que en este lema debemos entender la fraternidad como un deber hacia los demás, como el principio de todas las expresiones de la solidaridad universal.

Un ejemplo. Hay estudios suficientemente serios e imparciales como para ser dignos de crédito que nos dicen que con los recursos que tenemos podríamos alimentar sin restricciones a toda la humanidad. Es decir, que con lo que se produce en estos momentos en el planeta Tierra se podría mantener bien alimentada a toda la población mundial. La comida que en las zonas ricas del planeta se derrocha y desperdicia o se usa inadecuadamente produciendo problemas de salud (como la obesidad), sería suficiente para alimentar a todos los que están teniendo problemas de salud por una alimentación deficiente o simplemente muriendo de hambre en el resto del planeta. Entonces ¿por qué no se hace? Esto es un ejemplo de falta de solidaridad que no nos afecta de una manera directa porque los perjudicados suelen vivir lejos de casa.

En mi Tierra, que se caracteriza por largos períodos de sequía, ha sido bastante habitual que hayamos tenido que sufrir, en un momento u otro, restricciones de agua, especialmente hacia el sur. Hace unos pocos años la Administración y otras organizaciones emprendieron una campaña para hacernos dar cuenta de los pequeños derroches de agua que hacemos todos de forma habitual. Estábamos sufriendo una fuerte sequía y se temía que, en caso de seguir con el ritmo de consumo que llevábamos, no se podrían evitar las restricciones. La campaña funcionó y no se tuvieron que hacer restricciones antes de que acabara la sequía. Aquí la solidaridad funcionó, supongo que porque los afectados por las restricciones éramos los mismos que teníamos que ahorrar el agua. En el caso del hambre del mundo, los derrochadores y los que pasan hambre no son o somos los mismos, y solemos estar lejos unos de otros. Quizá por ello la concienciación se hace más complicada.

Aprovechando el ejemplo del hambre mundial añadiré que ser solidario no significa que aquellos que tienen comida de sobra den tanto a aquellos que tienen hambre que acaben siendo ellos, los que tenía de sobra, quien acabe pasando hambre, mientras que aquellos que habían sufrido hambre nadan en la opulencia. Bien visto eso sería abusar. Puede que exagere, pero si lo hago es para que se me entienda. La solidaridad es aplicar criterios de reparto de forma que los menos agraciados puedan verse compensados, que dejen de estar en una situación de inferioridad, pero no de invertir la situación, ahogando a quien tenía de más para dejar a los menos agraciados en una situación de ventaja. En el caso del hambre una solidaridad bien entendida significaría conseguir que todos estemos igual de bien alimentados. La solidaridad, como tantas otras cosas debe ser equilibrada.

La vida en sociedad, en comunidad, requiere solidaridad para poder ser justa. Además, la igualdad entre las personas requiere solidaridad. Incluso, las limitaciones de la libertad, respetar la libertad de los demás, se fundamenta en esa solidaridad, en esa fraternité. De hecho, esa tríada que aparece en el lema de Francia, Haití y la masonería francesa (Liberté, égalité, fraternité) es fundamental, es donde se debe fundamentar la ética de una sociedad justa, y donde se fundamentan de derechos de las personas.

Un abrazo.


dimarts, 28 de febrer de 2017

Des/igualtat --- Des/igualdad

[Entrada 159]

Des/igualtat


Parlar d'igualtat es presta a força confusions. En primer lloc, com que no hi ha dues persones iguals, no podem confondre, com es fa a la matemàtica, la igualtat amb la identitat, ja que uns humans idèntics serien com els robots d'una mateixa marca i model, éssers clonats, és a dir, no es podrien distingir uns dels altres. Així que quan parlem d'igualtat entre humans no parlem d'uniformitat, sinó de diversitat perquè és innegable que la humanitat és diversa. I un exemple clar de què som diversos és que no tots som feliços de la mateixa manera, ni en el mateix entorn ni en les mateixes condicions. Un exemple d'aquest detall de l'entorn és la temperatura en què cadascú està confortable. És un fet comprovat que quan fixem una temperatura en un local que en alguns ens sembla confortable, malgrat que pugui ser un valor estàndard o homologat, sempre hi haurà qui es queixi de tenir fred o de tenir calor.

Aquesta confusió entre igualtat i uniformitat ha estat fomentada entre certs sectors de la política perquè la uniformitat, partir d'uns éssers idèntics, facilita l'establiment de normes uniformes per a tothom, i per tant la centralització i el control. En definitiva l'explotació de l'home per l'home. I en això es va basar l'absolutisme que va triomfar a l'Edat Moderna (als segles XVII i XVIII). La diversitat, la diferència (que tant molesta als que es fan dir «ciutadans») obliga a una dispersió en les normes, a una negociació continua que es fa esgotadora, i a haver d'acceptar que cada comunitat és tot un món.

Sens dubte hi ha una colla de principis bàsics i de drets fonamentals. Però un dret és això, un dret, no una obligació, no és el mateix un dret que un deure. Els drets són lliures, un pot exercir-los o no. Per això una llei com les que existeixen en alguns països «democràtics» que obliga als seus ciutadans a votar resulta antidemocràtica i injusta, ja que transforma un dret en una obligació.

Les obligacions, els deures, són reduccions de la nostra llibertat i, per tant, costen d'acceptar, d'aquí que els estats on la democràcia és real, no s'admet governar a base de decrets (antigament dits «pragmàtiques») i aprovar una llei que generi deures és objecte d'un llarg i tediós debat, perquè respectar la diversitat té aquesta dificultat, posar-se d'acord, i això és llarg i tediós, perquè obliga a qui governa democràticament a la negociació permanent. El principi de «cafè per a tots» aplicat a la igualtat entre humans genera desigualtat, ja que hi ha persones que no els agrada el cafè i no fa mal a ningú que no els agradi. A més, actualment un ésser humà no pot viure sense aquests deures fixats pels estats, perquè des del moment que es neix s'està sotmès a les normes (constitucions, lleis, costums, etc.) d'un estat i aquestes normes estan carregades de deures. No hi ha cap possibilitat de viure en aquest món en un espai no controlat per un estat, llevat de l'Antàrtida on la vida humana és pràcticament impossible.

La igualtat, vol dir sens dubte, que tot ciutadà ha de ser igual davant les normes, és a dir, davant la llei, cosa que obliga a la llei a ser prou amplia per encabir-hi tota mena d'ideologies, creences i criteris, perquè si no deixa fora de la llei a algunes persones per una pura raó de pensament, cosa que fins i tot la Constitució Espanyola considera inadmissible.

La igualtat, vol dir sens dubte, que tot ciutadà ha de tenir les mateixes oportunitats, i ell amb la seva llibertat triarà les que consideri adients. Això acaba per invalidar el dret a l'herència de qualsevol tipus, tant de càrrecs (com ho és encara avui el de rei) com de béns, i també el nepotisme. Els mèrits d'una persona no poden repercutir en els seus familiars, perquè els dóna avantatge enfront de les altres persones. Tenir les mateixes oportunitats queda ben reflectit amb el fet que «tots venim al món nus» cosa que dóna una imatge clara del que hauria de ser el principi de la igualtat d'oportunitats, cadascú s'hauria de guanyar el que arribi ser per mèrits propis, no pels mèrits d'altres persones, siguin familiars, o no. Aquesta idea també posa en dubte el concepte de família nuclear monogàmica que tant ha arrelat al món actual.

Em podeu dir que tots els éssers vius arrosseguem una herència genètica ineludible, i si la natura ens dota d'aquest fet diferenciador, per què no podem heretar més coses, com ara béns i càrrecs? La raó em sembla més que evident perquè l'herència genètica ens fa desiguals, i, per tant, l'herència dels càrrecs i dels béns, també. Aquí podríem començar un debat, que no emprendré, sobre si la igualtat entre éssers humans és natural o va contra natura, perquè crec que aquest debat s'escapa de l'àmbit de la meva reflexió sobre el concepte d'igualtat entre éssers humans. Només apuntaré que Robespierre va introduir el concepte de fraternitat per resoldre aquest debat.

La monogàmia genera altres problemes, com haver d'estar en una lluita permanent contra la nostra naturalesa de primat que és essencialment poligàmica, i a més, té el defecte que he comentat, que genera desigualtat. En realitat els fills són de la mare almenys durant la lactància (tot i que la mare pot ser substituïda durant aquesta lactància imprescindible, avui en dia es considera força recomanable que aquesta primera lactància se'n faci càrrec la mare biològica, almenys els 6 primers mesos de vida del nadó) i en aquesta primera edat els humans depenen de qui els cria i educa, adquirint moltes vegades la visió del món que els transmet aquesta persona (aquest fet dóna una rellevància especial en qui i de quina manera es fa aquesta educació durant la primera infància). A poc a poc van integrant-se a la comunitat, una integració que hauria de ser definitiu a l'adolescència. En la nostra societat l'adolescent és encara patrimoni de la família i segueix protegit per ella, per tant, pertànyer a una família concreta genera una situació desigual d'origen i trenca amb la igualtat d'oportunitats. Quina culpa tinc jo si el meu pare és un alcohòlic o un ionqui (un drogoaddicte)? Quin mèrit tinc perquè el meu pare ha estat mereixedor d'un determinat prestigi o mèrit?

Un altre enemic de la igualtat és la competència, que no és més que voler destacar, que voler estar per sobre dels altres, això acaba duent a uns privilegis injustificats i a l'extrem a l'acaparament i l'abús, cosa que ja he comentat prou quan he parlat de societats igualitàries i no hi insistiré, però no he pogut evitar comentar que tota competició, sigui del caire que sigui, esportiva o no, fomenta la desigualtat.

Crec que han quedat ben clares les dificultats que té aquesta igualtat teòrica en una societat com la nostra on la igualtat d'oportunitats està condicionada perquè a quasi tot arreu el fet d'heretar béns i alguns privilegis es fa per via de sang; perquè les nostres famílies generen diferències prou importants en l'educació (vull dir la formació de la persona); i perquè a la majoria dels països (estats) no hi ha respecte a la diversitat. A més, a la nostra societat ja hi ha tota una sèrie de mecanismes que serveixen per justificar aquesta desigualtat, com el de la competència, que ens volen vendre com a tan sana.

Això és el que hi ha.

Una abraçada.








Des/igualdad


Hablar de igualdad se presta a bastantes confusiones. En primer lugar, como no hay dos personas iguales, no podemos confundir, como se hace en las matemáticas, la igualdad con la identidad, ya que unos humanos idénticos serían como los robots de una misma marca y modelo, seres clonados, es decir, no se podrían distinguir unos de otros. Así que cuando hablamos de igualdad entre humanos no hablamos de uniformidad, sino de diversidad porque es innegable que la humanidad es diversa. Y un ejemplo claro de que somos diversos es que no todos somos felices de la misma manera, ni en el mismo entorno ni en las mismas condiciones. Un ejemplo de este detalle del entorno es la temperatura en la que cada uno está cómodo. Es un hecho comprobado que cuando fijamos una temperatura en un local que en algunos nos parece confortable, aunque pueda ser un valor estándar u homologado, siempre habrá quien queje de tener frío o tener calor.

Esta confusión entre igualdad y uniformidad ha sido fomentada entre ciertos sectores de la política porque la uniformidad, partir de unos seres idénticos, facilita el establecimiento de normas uniformes para todos, y por tanto la centralización y el control. En definitiva la explotación del hombre por el hombre. Y en eso se basó el absolutismo que triunfó en la Edad Moderna (en los siglos XVII y XVIII). La diversidad, la diferencia (que tanto molesta a los que se hacen llamar «ciudadanos») obliga a una dispersión en las normas, a una negociación continua que se hace agotadora, y a tener que aceptar que cada comunidad es un mundo a parte.

Sin duda hay una serie de principios básicos y de derechos fundamentales. Pero un derecho es eso, un derecho, no una obligación, no es lo mismo un derecho que un deber. Los derechos son libres, uno puede ejercerlos o no. Por eso una ley como las que existen en algunos países «democráticos» que obliga a sus ciudadanos a votar resulta antidemocrática e injusta, ya que transforma un derecho en una obligación.

Las obligaciones, los deberes, son reducciones de nuestra libertad y, por tanto, cuestan de aceptar, de ahí que los estados donde la democracia es real, no se admite gobernar a base de decretos (antiguamente llamados «pragmáticas») y aprobar una ley que genere deberes es objeto de un largo y tedioso debate, porque respetar la diversidad tiene esa dificultad, ponerse de acuerdo, y eso es largo y tedioso, porque obliga a quien gobierna democráticamente a la negociación permanente. El principio de «café para todos» aplicado a la igualdad entre humanos genera desigualdad, ya que hay personas que no les gusta el café y no perjudica a nadie que no les guste. Además, actualmente un ser humano no puede vivir sin esos deberes fijados por los estados, porque desde el momento en que se nace se está sometido a las normas (constituciones, leyes, costumbres, etc.) de un estado y estas normas están cargadas de deberes. No hay ninguna posibilidad de vivir en este mundo en un espacio no controlado por un estado, salvo en la Antártida donde la vida humana es prácticamente imposible.

La igualdad, significa sin duda, que todo ciudadano debe ser igual ante las normas, es decir, ante la ley, lo que obliga a la ley a ser lo suficientemente amplia para dar cabida a todo tipo de ideologías, creencias y criterios , porque si no deja fuera de la ley a algunas personas por una pura razón de pensamiento, lo cual incluso la Constitución Española considera inadmisible.

La igualdad, significa sin duda, que todo ciudadano debe tener las mismas oportunidades, y él con su libertad elegirá las que considere adecuadas. Esto acaba por invalidar el derecho a la herencia de cualquier tipo, tanto de cargos (como lo es todavía hoy el de rey) como de bienes, así como el nepotismo. Los méritos de una persona no pueden repercutir en sus familiares, porque les da ventaja frente a las otras personas. Tener las mismas oportunidades queda bien reflejado en el hecho de que «todos venimos al mundo desnudos» lo que da una imagen clara de lo que debería ser el principio de la igualdad de oportunidades, cada uno debería ganarse lo que llegue ser por méritos propios, no por los méritos de otras personas, sean familiares o no. Esta idea también pone en duda el concepto de familia nuclear monogámica que tanto ha arraigado en el mundo actual.

Me podéis decir que todos los seres vivos arrastramos una herencia genética ineludible, y si la naturaleza nos dota de este hecho diferenciador ¿por qué no podemos heredar más cosas, como bienes y cargos? La razón me parece más que evidente, ya que la herencia genética nos hace desiguales, y, por tanto, la herencia de los cargos y de los bienes, también. Aquí podríamos empezar un debate, que no emprenderé, sobre si la igualdad entre seres humanos es natural o va contra natura, porque creo que ese debate se escapa del ámbito de mi reflexión sobre el concepto de igualdad entre seres humanos. Solo apuntaré que Robespierre introdujo el concepto de fraternidad para resolver este debate.

La monogamia genera otros problemas, como tener que estar en una lucha permanente contra nuestra naturaleza de primate que es esencialmente poligámica, y además, tiene el defecto que he comentado, que genera desigualdad. En realidad los hijos son de la madre al menos durante la lactancia (aunque la madre puede ser sustituida durante esa lactancia imprescindible, hoy en día se considera muy recomendable que de esa primera lactancia se haga cargo la madre biológica, al menos los 6 primeros meses de vida del bebé) y en esa primera edad los humanos dependen de quien los cría y educa, adquiriendo muchas veces la visión del mundo que les transmite esta persona (ese hecho da una relevancia especial en quien y de qué manera se hace esa educación durante la primera infancia). Poco a poco van integrándose en la comunidad, una integración que debería ser definitivo en la adolescencia. En nuestra sociedad el adolescente es todavía patrimonio de la familia y sigue protegido por ella, por lo tanto, pertenecer a una familia concreta genera una situación desigual de origen y rompe con la igualdad de oportunidades. ¿Qué culpa tengo yo si mi padre es un alcohólico o un yonqui (un drogadicto)? ¿Qué mérito tengo porque mi padre ha sido merecedor de un determinado prestigio o mérito?

Otro enemigo de la igualdad es la competencia, que no es más que querer destacar, que querer estar por encima de los demás, eso acaba llevando a unos privilegios injustificados y al extremo al acaparamiento y el abuso, lo cual ya he comentado suficientemente cuando he hablado de sociedades igualitarias y no insistiré en ello, pero no he podido evitar comentar que toda competición, sea del tipo que sea, deportiva o no, fomenta la desigualdad.

Creo que han quedado bien claras las dificultades que tiene esta igualdad teórica en una sociedad como la nuestra donde la igualdad de oportunidades está condicionada porque en casi todas partes el hecho de heredar bienes y algunos privilegios se hace por vía de sangre; porque nuestras familias generan diferencias bastante importantes en la educación (quiero decir la formación de la persona); y porque en la mayoría de los países (estados) no hay respeto a la diversidad. Además, en nuestra sociedad ya hay toda una serie de mecanismos que sirven para justificar esta desigualdad, como el de la competencia, que nos quieren vender como tan sana.

Esto es lo que hay.

Un abrazo.


dilluns, 6 de febrer de 2017

La doctrina del Xoc --- La doctrina del Shock

[Entrada 157]

La doctrina del Xoc


Us presento un documental basat en el llibre de Naomi Klein, "La doctrina del xoc" parla de l'auge de l'anomenat "capitalisme del desastre", és a dir, la implantació de les idees neoliberals del premi Nobel d'Economia Milton Friedman, professor de la universitat de Chicago, sobretot pel que fa a la desregulació econòmica i el desmantellament de l’Estat del Benestar. Aquest model econòmic insta els governs a aprofitar el “shock” que provoquen als pobles i als individus els períodes de crisis econòmiques i socials, guerres, desastres naturals, atacs terroristes i epidèmies per saquejar els interessos públics i dur a terme tot tipus de reformes que afavoreixin el lliure mercat. Unes mesures tan despietades que només s'han pogut imposar amb el recurs a la por, la força i la repressió.

El documental rastreja els orígens d'aquest capitalisme salvatge en les teories radicals de Friedman i la seva posterior implementació a tot el món, des de les dictadures a Xile de Pinochet i a l'Argentina de Videla als anys 70 fins a la Gran Bretanya de Margaret Thatcher, la Rússia de Ieltsin o les no tan llunyanes invasions de l'Afganistan i l'Iraq.

Aquestes idees econòmiques s’han vist acompanyades de menys llibertats i menys drets allà on s’han imposat. Es posa de manifest el vessant més fosc de la ideologia de Friedman, tan impopular que només es va poder posar en pràctica mitjançant la tortura i la repressió. Tal com va dir Donald Rumfsfeld: "Milton Friedman encarna una veritat: que les idees tenen conseqüències". I donada la influència que van tenir aquestes idees i el fet evident que les seves conseqüències estan sent terribles, val la pena tenir present la interpretació que aquest documental fa dels esdeveniments històrics que les il·lustren.


Una abraçada.








La doctrina del Shock


Os presento un documental basado en el libro de Naomi Klein, "La doctrina del shock" habla del auge del llamado "capitalismo del desastre", es decir, la implantación de las ideas neoliberales del premio Nobel de Economía Milton Friedman , profesor de la universidad de Chicago, sobre todo en cuanto a la desregulación económica y el desmantelamiento del Estado del Bienestar. Este modelo económico insta a los gobiernos a aprovechar el "shock" que provocan los pueblos y los individuos los periodos de crisis económicas y sociales, guerras, desastres naturales, ataques terroristas y epidemias para saquear los intereses públicos y llevar a cabo todo tipo de reformas que favorezcan el libre mercado. Unas medidas tan despiadadas que sólo han podido imponerse con el recurso al miedo, la fuerza y la represión.

El documental rastrea los orígenes de este capitalismo salvaje en las teorías radicales de Friedman y su posterior implementación en todo el mundo, desde las dictaduras en Chile de Pinochet y en Argentina de Videla en los años 70 hasta la Gran Bretaña de Margaret Thatcher, la Rusia de Yeltsin o las no tan lejanas invasiones de Afganistán e Irak.

Estas ideas económicas se han visto acompañadas de menos libertades y menos derechos allí donde se han impuesto. Se pone de manifiesto la vertiente más oscuro de la ideología de Friedman, tan impopular que sólo se pudo poner en práctica mediante la tortura y la represión. Como dijo Donald Rumfsfeld: "Milton Friedman encarna una verdad: que las ideas tienen consecuencias". Y dada la influencia que tuvieron estas ideas y el hecho evidente que sus consecuencias están siendo terribles, vale la pena tener presente la interpretación que este documental hace de los acontecimientos históricos que las ilustran.


Un abrazo.


dilluns, 30 de gener de 2017

περίπατος (i|y 3)

[Entrada 156]

περίπατος (i 3)


(Us recordo que he partit aquest text en tres parts per facilitar-ne la lectura. Aquest és el tercer i darrer fragment.)

Llavors, com s'aconsegueix la felicitat? Anem a veure què en diuen els savis.

L'hedonisme identifica la felicitat amb el plaer, sigui del cos o de l'ànima. Els primers textos que ho plantegen són d'Epicur i Aristip de Cirene. Els seus opositors són els ascetes, que veuen el bé en el refús del plaer. L'asceticisme defensat pels estoics i gnòstics, és un tret que caracteritza les religions més importants de l'actualitat com: budisme, cristianisme, judaisme...

Algunes escoles filosòfiques socràtiques i presocràtiques de l'antiga Grècia, consideren que la felicitat s'obté quan s'aprecia l'ordre de les coses i la justícia, quan es compleix amb els deures propis i se sent que tot va bé. També que sorgeix de la contemplació de la bellesa.

L'eudemonisme lliga la felicitat a obtenir un objectiu, en aquest sentit seria un estat temporal, ja que un cop assolida la meta deixaria de ser plaent i caldria buscar-ne una altra. L'eudemonisme és una doctrina filosòfica que considera la felicitat com el bé suprem. Es distingeixen diverses concepcions eudemonistes, com les hedonistes d'Epicur o les objectivistes d'Aristòtil. Avui en dia s'ha canviat aquell objectiu per una trajectòria, rumb o finalitat, de manera que mai s'arriba a assolir, el plaer està en el camí, en la lluita...

Hi ha qui defensa que la felicitat s'obté de l'amor, d'estar amb les persones per les quals se sent afecte i es rep estimació. Aquesta versió ens apropa tant a la caritat cristiana, com en aquesta necessitat, que ens han inculcat, de tenir parella estable amb qui compartir la vida en monogàmia i que, d'altra banda, ens allunya de la naturalesa real del primat poligàmic que som.

Les teories d'Epicur ens han dut a la idea que la felicitat és l'absència de dolor, patiment i angoixa. La seva definició s'extreu dels seus contraris i està lligada a l'equilibri en un sentit ampli.

L'utilitarisme lliga la felicitat pròpia a l'aliena i inaugura així la concepció social de la felicitat: l'home no viu sol, no és feliç sinó que és jutjat com a feliç i depèn dels altres per aconseguir-ho. Si viu en un sistema que aporta grans dosis de patiment als altres, no pot ser feliç.

Una de les darreres aportacions al concepte de la felicitat ha estat el de l'anomenada psicologia positiva. La felicitat suma emocions positives i activitats positives (ja que es produeix una identificació entre el sentiment de felicitat i el fet que la causa). Les emocions positives estan lligades al passat (satisfacció, orgull...), al present (plaer, absorció...) i al futur (esperança, optimisme, confiança...) Poden estar lligades al cos, a la ment o a la societat (segons la clàssica piràmide de necessitats d'Abraham Maslow).

Aquesta dispersió, o falta de consens, en les formes d'aconseguir la felicitat ens dóna una idea clara que es tracta d'un tema que és difícil en si mateix i que potser hàgim de ser cadascú qui ha de buscar-la, i de saber trobar-la, el seu camí cap a la seva pròpia felicitat. Tot i que ja sabeu que crec en les solucions equilibrades. Per això crec que hi ha d'haver un equilibri entre l'hedonisme i l'ascetisme, entre l'ordre i el desordre, etc. De manera que puguem aconseguir cadascú aquest sentiment agradable de plena satisfacció que és la felicitat.

Estic convençut que la nostra actitud és fonamental, però no podem oblidar que aquest sentiment també requereix una certa sort amb la natura, els accidents, la salut, etc. I, sens dubte, sort en tenir accés als recursos que ens permeten viure, amb igualtat d'oportunitats i justícia, sense haver-nos de sotmetre ni acceptar que se'ns esclavitzi, perquè no crec possible que ningú es pugui sentir feliç sense que es respectin els seus drets, i entre aquests drets destaca, clarament, la llibertat.

Una abraçada.








περίπατος (y 3)


(Os recuerdo que he partido este texto en tres partes para facilitar su lectura. Este es el tercer y último fragmento.)

Entonces, ¿cómo se consigue la felicidad? Vamos a ver qué dicen de ello los sabios.

El hedonismo identifica la felicidad con el placer, sea del cuerpo o del alma. Los primeros textos que lo plantean son de Epicuro y Aristipo de Cirene. Sus opositores son los ascetas, que ven el bien en el rechazo del placer. El ascetismo defendido por los estoicos y gnósticos, es un rasgo que caracteriza a las religiones más importantes de la actualidad como: budismo, cristianismo, judaísmo...

Algunas escuelas filosóficas socráticas y presocráticas de la antigua Grecia, consideran que la felicidad se obtiene cuando se aprecia el orden de las cosas y la justicia, cuando se cumple con los deberes propios y se siente que todo va bien. También que surge de la contemplación de la belleza.

El eudemonismo liga la felicidad a obtener un objetivo, en este sentido sería un estado temporal, ya que una vez alcanzada la meta dejaría de ser placentero y habría que buscar otra. El eudemonismo es una doctrina filosófica que considera la felicidad como el bien supremo. Se distinguen varias concepciones eudemonistas, como las hedonistas de Epicuro o las objetivistas de Aristóteles. Hoy en día se ha cambiado ese objetivo por una trayectoria, rumbo o finalidad, por lo que nunca llega a alcanzar, el placer está en el camino, en la lucha...

Hay quien defiende que la felicidad se obtiene del amor, de estar con las personas por las que se siente afecto y se recibe estimación. Esta versión nos acerca tanto a la caridad cristiana, como en esta necesidad, que nos han inculcado, de tener pareja estable con quien compartir la vida en monogamia y que, por otro lado, nos aleja de la naturaleza real del primate poligámico que somos.

Las teorías de Epicuro nos han llevado a la idea de que la felicidad es la ausencia de dolor, sufrimiento y angustia. Su definición se extrae de sus contrarios y está ligada al equilibrio en un sentido amplio.

El utilitarismo liga la felicidad propia a la ajena e inaugura así la concepción social de la felicidad: el hombre no vive solo, no es feliz sino que es juzgado como feliz y depende de los demás para conseguirlo. Si vive en un sistema que aporta grandes dosis de sufrimiento a los demás, no puede ser feliz.

Una de las últimas aportaciones al concepto de la felicidad ha sido el de la llamada psicología positiva. La felicidad suma emociones positivas y actividades positivas (ya que se produce una identificación entre el sentimiento de felicidad y el hecho que la causa). Las emociones positivas están ligadas al pasado (satisfacción, orgullo...), al presente (placer, absorción...) y al futuro (esperanza, optimismo, confianza...) Pueden estar ligadas al cuerpo, a la mente o en la sociedad (según la clásica pirámide de necesidades de Abraham Maslow).

Esta dispersión, o falta de consenso, en las formas de conseguir la felicidad nos da una idea clara de que se trata de un tema que es difícil en sí mismo y que tal vez tengamos que ser cada uno quien debe buscarla, y saber encontrarla, su camino hacia su propia felicidad. Aunque ya sabéis que creo en las soluciones equilibradas. Por eso creo que debe haber un equilibrio entre el hedonismo y el ascetismo, entre el orden y el desorden, etc. De modo que podamos conseguir cada uno este sentimiento agradable de plena satisfacción que es la felicidad.

Estoy convencido de que nuestra actitud es fundamental, pero no podemos olvidar que este sentimiento también requiere una cierta suerte con la naturaleza, los accidentes, la salud, etc. Y, sin duda, suerte en tener acceso a los recursos que nos permiten vivir, con igualdad de oportunidades y justicia, sin tener que someterse ni aceptar que se nos esclavice, porque no creo posible que nadie pueda sentirse feliz sin que se respeten sus derechos, y entre estos derechos destaca claramente la libertad.

Un abrazo.




dilluns, 23 de gener de 2017

περίπατος (2)

[Entrada 155]

περίπατος (2)


(Us recordo que he partit aquest text en tres parts per facilitar-ne la lectura. Aquest és el segon fragment.)

Ja sabem que anar contra la mare natura sol tenir males conseqüències, en canvi em sembla força més prudent intentar conèixer-la tan a fons com es pugui per trobar formes de prevenció que ens les facin menys vulnerables i, per tant, ens sigui menys perjudicial allò que per llei natural ens és desfavorable, com ho fa la ciència mèdica amb els temes de salut, o ho intenta la meteorologia preveient els moviments de les grans tempestes que poden malmetre cultius o que poden cobrar-se vides humanes. També hem après a lluitar contra les sequeres amb el rec artificial, i fins i tot a conrear al desert... Però no podem evitar que la natura sigui com és i que es comporti com ho fa.

En canvi sí que podem evitar que els mercats, que el món econòmic i financer, es comporti com ho fa i que causi la pobresa i la precarietat que s'està imposant d'una forma general a la nostra societat, perquè això no és inevitable (malgrat que alguns vulguin fer-nos-ho creure). Es tracta d'un tema col·lectiu, de la comunitat dels humans, i, per tant, hem de buscar el camí per enfocar la solució conjuntament. Hauríem de saber trobar el sistema que eviti que sigui una minoria qui controla els mercats i les finances amb criteris individualistes, liberals. Ens cal un sistema, que garanteixi la preeminència dels interessos de la comunitat, de la majoria. Hi ha propostes com les de Marx i Engels, o les de Bakunin (que d'altra banda no són les úniques), unes propostes que altres s'ha encarregat de desprestigiar i d'omplir de violència i sang. Cosa que no les invalida, sinó que només ens mostra les dicultats que se li posen a produir un canvi com aquest.

Quan parlem de raons subjectives entrem en el terreny de les individualitats, vèncer-les o deixar que ens facin sentir desgraciats és personal, cada individu amb la seva actitud vital és qui ha de resoldre com vol encarar-s'hi i si ho vol fer. Quan diem que cadascú és l'arquitecte del seu destí ens referim en això, la nostra reacció davant casa succés de la nostra vida és el que a la llarga, i si no ho eviten les desgràcies objectives, el que ens fan feliços o desgraciats. Sembla doncs que de nou, i com passava amb la llibertat, som nosaltres en bona part els responsables de la nostra felicitat.

Fa pocs dies sentia en una pel·lícula algú que afirmava: "la felicitat no existeix, és una idea que hem de tenir, però ningú pot abastar-la. Només els idiotes se senten feliços". Com podeu imaginar no estic gens d'acord amb aquesta idea, en primer lloc perquè sé que no sóc idiota i puc afirmar em sento feliç. I en segon lloc perquè em sembla una idea desmobilitzadora propagada per crear conformistes, gent que no reclami el seu dret a ser feliç, i que acabi acceptant que només una minoria, les elits, tinguin aquest dret. De fet, si ens hi fixem, Hollywood ens presenten aquestes elits com a gent poc feliç, esclavitzada per les seves riqueses. Les comèdies romàntiques i ensucrades es produeixen a les classes mitjanes, o bé quan algú de les classes altes s'enamora d'una persona de les classes mitjanes o baixes... El missatge sembla prou clar: no aspireu a ser rics que us busqueu la desgràcia, perquè essent rics no sereu feliços. I també ens han assegurat que els diners no donen la felicitat... Però sense diners no podem viure.

Una abraçada.








περίπατος (2)


(Os recuerdo que he partido este texto en tres partes para facilitar su lectura. Este es el segundo fragmento.)

Ya sabemos que ir contra la madre naturaleza suele tener malas consecuencias, en cambio me parece bastante prudente intentar conocerla tan a fondo como se pueda para encontrar formas de prevención que nos las hagan menos vulnerables y, por lo tanto, nos sea menos perjudicial lo que por la ley natural nos es desfavorable, como lo hace la ciencia médica en los temas de salud, o lo intenta la meteorología previendo los movimientos de las grandes tormentas que pueden dañar cultivos o que pueden cobrarse vidas humanas. También hemos aprendido a luchar contra las sequías con el riego artificial, e incluso a cultivar en el desierto,.. Pero no podemos evitar que la naturaleza sea como es y que se comporte como lo hace.

En cambio sí podemos evitar que los mercados, que el mundo económico y financiero, se comporte como lo hace y que cause la pobreza y la precariedad que se está imponiendo de una forma general en nuestra sociedad, porque esto no es inevitable ( aunque algunos quieran hacérnoslo creer). Se trata de un tema colectivo, de la comunidad de los humanos, y, por tanto, tenemos que buscar el camino para enfocar la solución conjuntamente. Tendríamos que saber encontrar el sistema que evite que sea una minoría quien controla los mercados y las finanzas con criterios individualistas, liberales. Necesitamos un sistema que garantice la preeminencia de los intereses de la comunidad, de la mayoría. Hay propuestas como las de Marx y Engels, o las de Bakunin (que por otra parte no son las únicas), unas propuestas que otros se ha encargado de desprestigiar y de llenar de violencia y sangre. La cual cosa que no las invalida, sino que sólo nos muestra las dificultades que se le ponen a producir un cambio como este.

Cuando hablamos de razones subjetivas entramos en el terreno de las individualidades, vencerlas o dejar que nos hagan sentir desgraciados es personal, cada individuo con su actitud vital es quien debe resolver cómo quiere encararse a ellos y si lo quiere hacer, Cuando decimos que cada uno es el arquitecto de su destino nos referimos a eso, nuestra reacción ante casa suceso de nuestra vida es lo que a la larga, y si no lo evitan las desgracias objetivas, lo que nos hacen felices o desgraciados. Parece pues que de nuevo, y como ocurría con la libertad, somos nosotros en buena parte los responsables de nuestra felicidad.

Hace pocos días oía en una película alguien que afirmaba: "la felicidad no existe, es una idea que debemos tener, pero nadie puede conseguirla. Sólo los idiotas se sienten felices". Como podéis imaginar no estoy de acuerdo con esa idea, para nada, en primer lugar porque sé que no soy idiota y puedo afirmar me siento feliz. Y en segundo lugar porque me parece una idea desmovilizadora propagada por crear conformistas, gente que no reclame su derecho a ser feliz, y que acabe aceptando que sólo una minoría, las élites, tengan este derecho. De hecho, si nos fijamos, Hollywood nos presentan esas élites como gente poco feliz, esclavizada por sus riquezas. Las comedias románticas y azucaradas se producen en las clases medias, o bien cuando alguien de las clases altas se enamora de una persona de las clases medias o bajas,. El mensaje parece claro: no aspiréis a ser ricos que os buscáis la desgracia, porque siendo ricos no seréis felices. Y también nos han asegurado que el dinero no da la felicidad... Pero sin dinero no podemos vivir.

Un abrazo.


dilluns, 16 de gener de 2017

περίπατος (1)

[Entrada 154]

περίπατος (1)


He partit aquest text en tres parts per facilitar-ne la lectura. Aquest és el primer fragment.

El mot περίπατος (perípatos) vol dir passeig. Peripatètic (de περιπατητικός), el qui es passeja, i dóna nom als membres de l'escola doctrinal fundada per Aristòtil a Atenes (335 aC) pel fet que moltes lliçons s'hi donaven tot passejant.

Els peripatètics estan de moda a la meva terra gràcies a Merlí, una sèrie de la Televisió de Catalunya sobre filosofia que ha tingut molt èxit. N'han fet dues temporades i ja es parla d'una tercera. Crec que s'està emetent a la resta d'Espanya doblada al castellà i que també s'ha venut en alguns països de l'Amèrica del Sud. La meva afició pel pensament humà, que s'ha reviscolat no fa pas gaire i que sens dubte s'ha d'haver notat en aquest blog, no es deu a la sèrie, ja que no l'he seguida, sinó al meu estimat amic Bactèria que des del primer moment m'ha anat encomanant el seu interès per aquest tema. Ell sap que és el meu filòsof de capçalera.

El pensament humà s'ha ocupat, almenys des que en tenim rastre escrit, de tot un seguit de temes sobre nosaltres i el món que ens envolta, com l'existència, el coneixement, la llibertat, la felicitat, el comportament, el mateix pensament, etc. Són temes que d'una forma o altra ens interessen a tots i que en algun moment de la nostra vida ens han preocupat.

En el discurs de José Mugica, un home exemplar en molts aspectes, destaca un d'aquests temes: la felicitat humana. També ho fa en Merlí a la seva sèrie, i és un dels temes que he tocat més d'una vegada tant aquí com al meu blog destinat als adolescents LGBT.

La felicitat és un sentiment, un estat d'ànim (una emoció); grat, agradable, de plena satisfacció. Els sentiments formen part de l'emotivitat dels ésser humans, un dels elements d'aquesta triada que sembla ser la responsable de la nostra forma de ser i del nostre comportament. Ara, la qüestió és si és possible ser feliç, què ens pot fer feliços i quines condicions mínimes necessitem per poder-ho ser.

D'una persona mancada de felicitat solem dir que és infeliç o també que és desgraciat, però un desgraciat és algú mancat de sort. La sort, no és més que atzar... Com deia Bertran Russell, les úniques raons objectives per a la desgràcia són aquelles coses que ens són desfavorables sobre les que en tenim poc o cap control. En aquest sac hi podem posar força coses, com les que tenen el seu origen a la mare natura, entre les quals hi ha els cataclismes (sismes, erupcions...), les grans tempestes (huracans, ciclons...), les malalties, les malformacions, els accidents, etc. D'altra banda hi ha altres elements per a la desgràcia, com la manca de recursos per a la nostra subsistència, que també pot ser produïda per fenòmens naturals, com les sequeres, però que avui en dia solen estar més relacionats amb el control econòmic i financer, o amb els mercats que ens deia en Mugica. Però com que la felicitat està relacionada amb la nostra emotivitat, no totes les raons d'infelicitat són objectives, també n'hi ha de subjectives.

Una abraçada.








περίπατος (1)


He partido este texto en tres partes para facilitar su lectura. Este es el primer fragmento.

La palabra περίπατος (perípatos) significa paseo. Peripatético (de περιπατητικός), el que se pasea, y da nombre a los miembros de la escuela doctrinal fundada por Aristóteles en Atenas (335 aC) por el hecho de que muchas lecciones se daban paseando.

Los peripatéticos están de moda en mi tierra gracias a Merlín, una serie de la Televisión de Cataluña sobre filosofía que ha tenido mucho éxito. Han emitido dos temporadas y ya se habla de una tercera. Creo que se está emitiendo en el resto de España doblada al castellano y que también se ha vendido a algunos países de América del Sur. Mi afición por el pensamiento humano, que ha revivido no hace mucho y que sin duda se habrá notado en este blog, no se debe a la serie, ya que no la he seguido, sino a mi querido amigo Bactèria que desde el primer momento me ha ido contagiando su interés por ese tema. Él sabe que es mi filósofo de cabecera.

El pensamiento humano se ha ocupado, al menos desde que tenemos rastro escrito, de toda una serie de temas sobre nosotros y el mundo que nos rodea, como la existencia, el conocimiento, la libertad, la felicidad, el comportamiento, el mismo pensamiento, etc. Son temas que de una forma u otra nos interesan a todos y que en algún momento de nuestra vida nos han preocupado.

En el discurso de José Mugica, un hombre ejemplar en muchos aspectos, destaca uno de esos temas: la felicidad humana. También lo hace Merlín en su serie, y es uno de los temas que he tocado más de una vez tanto aquí como en mi blog destinado a los adolescentes LGBT.

La felicidad es un sentimiento, un estado de ánimo (una emoción); grato, agradable, de plena satisfacción. Los sentimientos forman parte de la emotividad de los seres humanos, uno de los elementos de esa tríada que parece ser la responsable de nuestra forma de ser y de nuestro comportamiento. Ahora, la cuestión es si es posible ser feliz, qué nos puede hacer felices y qué condiciones mínimas necesitamos para poderlo ser.

De una persona carente de felicidad solemos decir que es infeliz o también que es desgraciado, pero un desgraciado es alguien falto de suerte. La suerte, no es más que azar... Como decía Bertran Russell, las únicas razones objetivas para la desgracia son aquellas cosas que nos son desfavorables sobre las que tenemos poco o ningún control. En ese saco podemos poner muchas cosas, como las que tienen su origen en la madre naturaleza, entre las que están los cataclismos (seísmos, erupciones...), las grandes tormentas (huracanes, ciclones...), las enfermedades, las malformaciones, los accidentes, etc. Por otra parte hay otros elementos para la desgracia, como la falta de recursos para nuestra subsistencia, que también puede ser producida por fenómenos naturales, como las sequías, pero que hoy en día suelen estar más relacionados con el control económico y financiero, o con los mercados que nos decía Mugica. Pero como la felicidad está relacionada con nuestra emotividad, no todas las razones de infelicidad son objetivas, también las hay subjetivas.

Un abrazo.


dilluns, 9 de gener de 2017

Felicitat humana --- Felicidad humana

[Entrada 153]

Felicitat humana

Hem creat aquesta civilització en la qual estem: filla del mercat, filla de la competència, que ha proporcionat un progrés material portentós i explosiu. Però el que va ser economia de mercat ha creat societats de mercat. I ens ha proporcionat aquesta globalització, que vol dir mirar per tot el planeta.

Estem governant la globalització o la globalització ens governa a nosaltres? És possible parlar de solidaritat i que "estem tots junts" en una economia que està basada en la competència despietada? Fins on arriba la nostra fraternitat?

Res de tot això ho dic per negar la importància d'aquest esdeveniment. No, és pel contrari: el desafiament que tenim per davant és d'una magnitud de caràcter colossal i la gran crisi... No és ecològica, és política.

L'home no governa avui les forces que ha desencadenat, sinó que les forces que ha desencadenat governen l'home... I a la vida. Perquè no venim al planeta per desenvolupar-nos en termes generals. Venim a la vida intentant ser feliços. Perquè la vida és curta i se'ns en va. I cap bé val com la vida i això és elemental. Però si la vida se m'escaparà treballant i treballant per consumir un "plus" i la societat de consum és el motor -perquè, en definitiva, si es paralitza el consum o si s'atura, s'atura l'economia, i si s'atura l'economia, apareix el fantasma de l'estancament per a cada un de nosaltres- però aquest hiperconsum al seu torn, és el que està agredint el planeta. I ha de generar aquest hiperconsum, coses durin poc, perquè cal vendre molt! I una bombeta elèctrica no pot durar més de 1000 hores encesa. Però hi ha llums que poden durar 100 mil... 200 mil hores! Però aquestes no es poden fer!, perquè el problema és el mercat, perquè hem de treballar... I hem de tenir una civilització d'usi i tiri! I així estem en un cercle viciós. Aquests són problemes de caràcter polític que ens estan dient la necessitat de començar a lluitar per una altra cultura.

No es tracta de plantejar-nos tornar a l'home de les cavernes, ni de tenir un "monument de l'endarreriment". Però no podem indefinidament continuar governats pel mercat, sinó que hem de governar al mercat. Per això dic que el problema és de caràcter polític, en la meva humil manera de pensar. Perquè... Els vells pensadors definien: -Epicur, Sèneca, els Aimares- "pobre no és el que té poc sinó que veritablement pobre és el que necessita infinitament molt" i desitja, i desitja, i desitja més i més. Aquesta és una clau de caràcter cultural.

Llavors, saludaré l'esforç i els acords que es fan. I els acompanyaré, com a governant. Sé que algunes de les coses que estic dient, "grinyolen". Però hem d'adonar-nos que la crisi de l'aigua, que la crisi de l'agressió al medi ambient no és una causa. La causa és el model de civilització que hem muntat. I el que hem de revisar és la nostra forma de viure.

Per què? Pertanyo a un petit país molt ben dotat de recursos naturals per viure. Al meu país hi ha 3 milions d'habitants. Una mica més, 3 milions dos-cents. Però hi ha uns 13 milions de vaques, de les millors del món. I uns 8 o 10 milions d'ovelles, estupendes. El meu país és exportador de menjar, de làctics, de carn... És un peneplà, gairebé el 90% del seu territori és aprofitable. Els meus companys treballadors, van lluitar molt per les 8 hores de treball! I ara estan aconseguint les 6 hores! Però el que aconsegueix 6 hores, s'aconsegueix dos treballs; per tant, treballa més que abans. Per què? Perquè ha de pagar una quantitat de quotes: la moteta que va comprar, el cotxet que va comprar... I pagui quotes! I pagui quotes! I quan se'n vol adonar, és un vell reumàtic -com jo- i se li ha passat la vida. I un es fa aquesta pregunta: ¿aquest és el destí de la vida humana?

Aquestes coses són molt elementals: el desenvolupament no pot ser en contra de la felicitat. Ha de ser a favor de la felicitat humana! De l'amor... damunt la Terra! De les relacions humanes! Del fet de cuidar els fills! De tenir amics! De tenir el que és elemental!

Precisament, perquè això és el tresor més important que teniu, quan lluitem pel medi ambient, el primer element del medi ambient es diu: la felicitat humana.

Gràcies.
Aquest és el fragment final del discurs que José Mugica, sent encara president d'Uruguai, va pronunciar en la conferència Rio+20 (Conferència de Nacions Unides sobre Desenvolupament Sostenible (UNCSD)) que es va celebrar al juny del 2012 a Rio de Janeiro. Unes paraules que subscric completament.


Una abraçada.








Felicidad humana

Hemos creado esta civilización en la que estamos: hija del mercado, hija de la competencia, que ha deparado un progreso material portentoso y explosivo. Pero lo que fue economía de mercado ha creado sociedades de mercado. Y nos ha deparado esta globalización, que significa mirar por todo el planeta.

¿Estamos gobernando la globalización o la globalización nos gobierna a nosotros? ¿Es posible hablar de solidaridad y de que “estamos todos juntos” en una economía que está basada en la competencia despiadada? ¿Hasta dónde llega nuestra fraternidad?

Nada de esto lo digo para negar la importancia de este evento. No, es por el contrario: el desafío que tenemos por delante es de una magnitud de carácter colosal y la gran crisis... no es ecológica, es política.

El hombre no gobierna hoy las fuerzas que ha desatado, sino que las fuerzas que ha desatado gobiernan al hombre... Y a la vida. Porque no venimos al planeta para desarrollarnos en terminos generales. Venimos a la vida intentando ser felices. Porque la vida es corta y se nos va. Y ningún bien vale como la vida y esto es elemental. Pero si la vida se me va a escapar trabajando y trabajando para consumir un “plus” y la sociedad de consumo es el motor -porque, en definitiva, si se paraliza el consumo o si se detiene, se detiene la economía, y si se detiene la economía, aparece el fantasma del estancamiento para cada uno de nosotros- pero ese hiper consumo a su vez, es el que está agrediendo al planeta. Y tiene que generar ese hiper consumo, cosas duren poco, porque hay que vender mucho! Y una lamparita eléctrica no puede durar más de 1000 horas prendida ¡Pero hay lamparitas que pueden durar 100 mil... 200 mil horas! Pero esas no se pueden hacer! porque el problema es el mercado, porque tenemos que trabajar... y tenemos que tener una civilización de uso y tíre! ¡Y así estamos en un círculo vicioso. Estos son problemas de carácter político que nos están diciendo la necesidad de empezar a luchar por otra cultura.

No se trata de plantearnos volver al hombre de las cavernas, ni de tener un “monumento del atraso”. Pero no podemos indefinidamente continuar gobernados por el mercado, sino que tenemos que gobernar al mercado. Por ello digo que el problema es de carácter político, en mi humilde manera de pensar. Porque... los viejos pensadores definian: –Epicúreo, Séneca, los Aymaras- “pobre no es el que tiene poco sino que verdaderamente pobre es el que necesita infinitamente mucho" y desea, y desea, y desea más y más. Esta es una clave de carácter cultural.

Entonces, voy a saludar el esfuerzo y los acuerdos que se hacen. Y los voy acompañar, como gobernante. Sé que algunas cosas de las que estoy diciendo, “rechinan”. Pero tenemos que darnos cuenta que la crisis del agua, que la crisis de la agresión al medio ambiente no es una causa. La causa es el modelo de civilización que hemos montado. Y lo que tenemos que revisar es nuestra forma de vivir.

¿Por qué? Pertenezco a un pequeño país muy bien dotado de recursos naturales para vivir. En mi país hay 3 millones de habitantes. Un poco más, 3 millones doscientos. Pero hay unos 13 millones de vacas, de las mejores del mundo. Y unos 8 o 10 millones de ovejas, estupendas. Mi país es exportador de comida, de lácteos, de carne... Es una penillanura, casi el 90% de su territorio es aprovechable. Mis compañeros trabajadores, lucharon mucho por las 8 horas de trabajo! Y ahora están consiguiendo las 6 horas! Pero el que consigue 6 horas, se consigue dos trabajos; por lo tanto, trabaja más que antes. ¿Por qué? Porque tiene que pagar una cantidad de cuotas: la motito que compró, el autito que compró... Y pague cuotas! Y pague cuotas! Y cuando se quiere acordar, es un viejo reumático –como yo- y se le fue la vida. Y uno se hace esta pregunta: ¿ese es el destino de la vida humana?

Estas cosas son muy elementales: el desarrollo no puede ser en contra de la felicidad ¡Tiene que ser a favor de la felicidad humana! Del amor... arriba de la Tierra! De las relaciones humanas! Del cuidar a los hijos! De tener amigos! De tener lo elemental!

Precisamente, porque eso es el tesoro más importante que tienen, cuando luchamos por el medio ambiente, el primer elemento del medio ambiente se llama: la felicidad humana.

Gracias.
Este es el fragmento final del discurso que José Mugica, siendo aún presidente de Uruguay, pronunció en la conferencia Rio+20 (Conferencia de Naciones Unidas sobre Desarrollo Sostenible (UNCSD)) que se celebró en junio de 2012 en Rio de Janeiro. Unas palabras que suscribo completamente.


Un abrazo.


dilluns, 2 de gener de 2017

Llibertat limitada (i 3) --- Libertad limitada (y 3)

[Entrada 152]

Llibertat limitada (i 3)


La meva formació tècnica m'ha dut a saber que tot a la natura té un equilibri i que trencar-lo o forçar-lo sol tenir males conseqüències. Ara està de moda parlar d'ecologia, perquè l'actuació humana n'ha trencat l'equilibri i en comencem a pagar les conseqüències en forma d'escalfament global... Fa poc sentia dir a un pensador català prou reconegut que "tot és una qüestió d'equilibris. La democràcia és una qüestió d'equilibri, la llibertat és una qüestió d'equilibri..." Per tant, la relació de l'individu amb la comunitat també ha de ser-ho. Ni es pot sacrificar a l'individu pel bé de la comunitat, que en l'extrem ens duria a l'esclavitud, ni es pot donar llibertat absoluta a l'individu davant la comunitat, ja que en l'extrem ens du al sotmetiment per la força de la majoria per una minoria, és a dir, de nou a l'esclavitud.

Crec que devem a Alexis de Tocqueville la frase: "la meva llibertat acaba on comença la dels altres", és a dir, que ningú té dret a violar els drets dels altres. Però aquest pensament, que per a alguns ha esdevingut paradigmàtic, està lluny de situar-nos en la realitat social i per tant de definir on s'acaba la meva llibertat, ja que no són només els drets dels altres el que posa els límits sinó també les estructures que s'han creat a la comunitat per mantenir aquest equilibri entre les llibertats individuals i les exigències de la comunitat, tant per garantir la igualtat d'oportunitats entre les persones (cosa que també defensava Tocqueville) com per garantir els subministraments necessaris per donar cobertura a les necessitats dels individus que la componen, etc. A més de mantenir els elements, coactius o no, que han de permetre la subsistència d'aquesta comunitat (policies, exèrcits, tribunals de justícia, etc.)

També he après de la meva formació tècnica que els equilibris depenen de l'objectiu a aconseguir, i que es poden forçar de cara a un objectiu concret. Un exemple és la producció d'objectes per al consum, que ha estat estudiada per mantenir al consumidor a la necessitat permanent de comprar, i d'això en tenim exemples evidents com ara la telefonia mòbil o l'equipament informàtic.

Malgrat tot encara ens queda marge de decisió. El pensament encara és nostre, i com va dir Primo Levi, l'única cosa que no ens poden prendre i que sempre duem anem on anem està darrere del nostre front. Malgrat tota la "ideologia" que ens hagin imposat, malgrat totes les rentades de cervell amb què ens estan bombardejant contínuament, el nostre pensament encara és nostre. Sempre podem pensar lliurement, tot i que ja he raonat que no és que sigui fàcil. Actuar en conseqüència i difondre el que pensem potser és encara més difícil perquè en l'actualitat no hi ha sobre el planeta un espai sense lleis, sense el control d'un estat (llevat del pol sud on la subsistència és quasi impossible) i, sens dubte, les possibilitats d'actuació i difusió d'idees estan sotmeses als corpus legals dels diferents estats.

Una abraçada.








Libertad limitada (y 3)


Mi formación técnica me ha llevado a saber que todo en la naturaleza tiene un equilibrio y que romperlo o forzarlo suele tener malas consecuencias. Ahora está de moda hablar de ecología, porque la actuación humana ha roto su equilibrio y empezamos a pagar las consecuencias en forma de calentamiento global... Hace poco oía decir a un pensador catalán suficientemente reconocido que "todo es una cuestión de equilibrios. la democracia es una cuestión de equilibrio, la libertad es una cuestión de equilibrio..." Por tanto, la relación del individuo con la comunidad también debe serlo. Ni se puede sacrificar al individuo por el bien de la comunidad, que en el extremo nos llevaría a la esclavitud, ni se puede dar libertad absoluta al individuo ante la comunidad, ya que en el extremo nos lleva al sometimiento por la fuerza de la mayoría por una minoría, es decir, de nuevo a la esclavitud.

Creo que debemos a Alexis de Tocqueville la frase: "mi libertad termina donde empieza la de los demás", es decir, que nadie tiene derecho a violar los derechos de los demás. Pero este pensamiento, que para algunos se ha convertido en paradigmático, está lejos de situarnos en la realidad social y por tanto de definir dónde termina mi libertad, ya que no son sólo los derechos de los demás lo que pone los límites sino también las estructuras que se han creado en la comunidad para mantener este equilibrio entre las libertades individuales y las exigencias de la comunidad, tanto para garantizar la igualdad de oportunidades entre las personas (lo que también defendía Tocqueville) como para garantizar los suministros necesarios para dar cobertura a las necesidades de los individuos que la componen, etc. Además de mantener los elementos, coactivos o no, que deben permitir la subsistencia de esta comunidad (policías, ejércitos, tribunales de justicia, etc.)

También he aprendido de mi formación técnica que los equilibrios dependen del objetivo a conseguir, y que se pueden forzar de cara a un objetivo concreto. Un ejemplo es la producción de objetos para el consumo, que ha sido estudiada para mantener al consumidor en la necesidad permanente de comprar, y de esto tenemos ejemplos evidentes como la telefonía móvil o el equipamiento informático.

A pesar de todo todavía nos queda margen de decisión. El pensamiento todavía es nuestro, y como dijo Primo Levi, lo único que no nos pueden quitar y que siempre llevamos vayamos donde vaayamos está detrás de nuestra frente. A pesar de toda la "ideología" que nos hayan impuesto, a pesar de todos los lavados de cerebro con que nos están bombardeando continuamente, nuestro pensamiento aún es nuestro. Siempre podemos pensar libremente, aunque ya he razonado que no es que sea fácil. Actuar en consecuencia y difundir lo que pensamos quizás es aún más difícil porque en la actualidad no hay sobre el planeta un espacio sin leyes, sin el control de un estado (salvo el polo sur donde la subsistencia es casi imposible) y, sin duda, las posibilidades de actuación y difusión de ideas están sometidas a los corpus legales de los diferentes estados.

Un abrazo.