[Entrada 313]
Epidèmies
El bé més preuat de l'home és la llibertat.
Arturo Pérez-Reverte, periodista i escriptor espanyol (1951).
Els antropòlegs afirmen que quan l'home va començar a domesticar animals, va començar a patir les seves malalties, les dels animals domesticats, com la tuberculosi. Hi ha hagut a la història moltes epidèmies, plagues i pandèmies que han causat gran mortaldat entre els humans, i en força casos el seu origen han estat els altres animals. I això s'ha anat repetint al llarg de la història. Vegem-ne uns quants exemples.
La Plaga d'Atenes va ser una epidèmia devastadora que va afectar principalment a la ciutat-estat d'Atenes l'any 430 aC, durant el segon any de la Guerra del Peloponès. Atenes va perdre possiblement un terç de les persones que s'acollien dins dels seus murs. La història en diu, a més, que Atenes va perdre la guerra.
La Pesta antonina del 165-180 dC, també coneguda com la plaga de Galè, causava fins a 2.000 morts al dia a Roma, morien una quarta part dels afectats.
La Pesta de Cebrià va ser una pandèmia que va afectar l'Imperi romà des del 249 al 262 dC. Es deia que morien 5.000 persones al dia a la ciutat de Roma. L’historiador William Hardy McNeill afirma que tant la pesta antonina anterior com la pesta de Cebrià van ser les primeres transferències d'infeccions animals a humans. Tot i que no se sap amb certesa, avui es creu que una d'aquestes epidèmies va ser causada pel xarampió i l'altra per la verola, tot i que s'ignora quina fou quina. Tant una pesta com l'altra van afeblir l'Imperi. Els historiadors solen situar al segle II l'inici del declivi de l'imperi Romà.
La Pesta de Justinià (541-542 dC) que s'allargà fins al 750 va ser una de les pandèmies més mortals de la història, amb una estimació d'uns 25 a 50 milions de persones mortes en dos segles. Es creu que el responsable va ser el mateix bacteri responsable de la Pesta Negra (1347-1351). Segons estudis moderns, la Pesta Negra matà com a mínim un terç de la població del continent, és a dir, gairebé 20 milions de persones. S'ha pogut comprovar que foren les rates qui van transportar d'un lloc a un altre el bacteri causant de tanta mortaldat, i les puces qui el va fer passar de les rates als humans i d'un humà a un altre.
Arribant als nostres dies hem d'esmentar el VIH i la Sida. Entre el seu descobriment (1981) i el 2014 la Sida havia causat uns 39 milions de morts a tot el món. I es creu que fins d'aquí a uns deu anys no es podrà donar per acabada aquesta pandèmia. Es creu que és probable que el virus que la causa sigui una mutació d'un virus (el VIS) que produïa malalties similars a la mona verda de l'Àfrica.
La pandèmia del Covid-19 no és més que una altra d'aquestes infeccions provinents dels animals que ens han agafat sense defenses com la pesta antoniana o la de Cebrià. Dit així sembla que tot sigui normal, que no cal patir, però quan un d'aquests morts és d'un dels teus éssers estimats i a més saps que ha mort sol, aïllat en una UCI, que no se li pot fer un comiat com cal, que el seu cos ha estat enterrat vés a saber on i com... I per acabar-ho d'adobar el funcionari que us ho ha comunicat ha estat de tot menys delicat, llavors les coses no es veuen igual. Llavors t'importa ben poc que sigui una cosa relativament freqüent això de les epidèmies i que generalment causin una gran mortaldat, i que la humanitat segueixi el seu camí malgrat tot. Llavors poses en dubte la humanitat, la seva ciència i, sobretot els seus valors. Ens estem debatent entre la cobdícia i la solidaritat, entre salvar l'economia o salvar vides... Quina vergonya!
Sé que algú em pot dir que si no salvem l'economia morirem de gana en lloc de morir de la pandèmia, però que ningú s'enganyi, això és fals. Salvar l'economia només és protegir les riqueses dels rics, les classes mitjanes i baixes patirem igualment la pobresa després d'aquesta crisi com la vam patir després de la crisi bancària o de les hipoteques del 2007.
El bé més preuat de qualsevol animal, inclòs l'home, és la seva vida, si fos la llibertat, no s'entendria com hi ha hagut tants humans que han viscut (o sobreviscut) en esclavatge...
Una abraçada.
Epidemias
El bien más preciado del hombre es la libertad.
Arturo Pérez-Reverte, periodista y escritor español (1951).
Los antropólogos afirman que cuando el hombre empezó a domesticar animales, comenzó a sufrir sus enfermedades, las de los animales domesticados, como la tuberculosis. Ha habido en la historia muchas epidemias, plagas y pandemias que han causado gran mortandad entre los humanos, y en bastantes casos su origen han sido los otros animales. Y esto se ha ido repitiendo a lo largo de la historia. Veamos unos cuantos ejemplos.
La Plaga de Atenas fue una epidemia devastadora que afectó principalmente a la ciudad-estado de Atenas el año 430 aC, durante el segundo año de la Guerra del Peloponeso. Atenas perdió posiblemente un tercio de las personas que se acogían dentro de sus muros. La historia dice, además, que Atenas perdió la guerra.
La Peste antonina del 165-180 dC, también conocida como la plaga de Galeno, causaba hasta 2.000 muertes al día en Roma, morían una cuarta parte de los afectados.
La Peste de Cipriano fue una pandemia que afectó al Imperio romano desde el 249 al 262 dC. Se decía que morían 5.000 personas al día en la ciudad de Roma. El historiador William Hardy McNeill afirma que tanto la peste antonina anterior como la peste de Cipriano fueron las primeras transferencias de infecciones animales a humanos. Aunque no se sabe con certeza, hoy se cree que una de estas epidemias fue causada por el sarampión y la otra por la viruela, aunque se ignora cuál fue cuál. Tanto una peste como la otra debilitaron el Imperio. Los historiadores suelen situar en el siglo II el inicio del declive del Imperio Romano.
Plaga de Justiniano (541-542 dC) que llegó hasta el año 750 fue una de las pandemias más mortales de la historia, con una estimación de unos 25 a 50 millones de personas muertas en dos siglos. Se cree que el responsable fue la misma bacteria responsable de la Peste Negra (1347-1351). Según estudios modernos, la Peste Negra mató al menos un tercio de la población del continente, es decir, casi 20 millones de personas. Se ha podido comprobar que fueron las ratas quienes transportaron de un lado a otro la bacteria causante de tanta mortandad, y las pulgas quien la hizo pasar de las ratas a los humanos y de un humano a otro.
Llegando a nuestros días debemos mencionar el VIH y el Sida. Entre su descubrimiento (1981) y el 2014 el Sida había causado unos 39 millones de muertes en todo el mundo. Y se cree que hasta dentro de unos diez años no se podrá dar por terminada esa pandemia. Se cree que es probable que el virus que la causa sea una mutación de un virus (el VIS) que producía enfermedades similares a la mono verde de África.
La pandemia del Covid-19 no es más que otra de estas infecciones provenientes de los animales que nos han cogido sin defensas como la peste antoniana o la de Cipriano. Dicho así parece que todo sea normal, que no hay que preocuparse, pero cuando uno de esos muertos es de uno de tus seres queridos y además sabes que ha muerto solo, aislado en una UCI, que no se le puede hacer una despedida como dios manda, que su cuerpo ha sido enterrado a saber dónde y cómo... Y para acabarlo de arreglar el funcionario que os lo ha comunicado ha sido de todo menos delicado, entonces las cosas no se ven igual. Entonces te importa poco que sea algo relativamente frecuente eso de las epidemias y que generalmente causen una gran mortandad, y que la humanidad siga su camino a pesar de todo. Entonces pones en duda la humanidad, su ciencia y, especialmente, sus valores. Nos estamos debatiendo entre la codicia y la solidaridad, entre salvar la economía o salvar vidas... ¡Qué vergüenza!
Sé que alguien me puede decir que si no salvamos la economía moriremos de hambre en lugar de morir de la pandemia, pero que nadie se engañe, esto es falso. Salvar la economía solo es proteger las riquezas de los ricos, las clases medias y bajas sufriremos igualmente la pobreza después de esta crisis como la sufrimos tras la crisis bancaria o de las hipotecas de 2007.
El bien más preciado de cualquier animal, incluido el hombre, es su vida, si fuera la libertad, no se entendería como ha habido tantos humanos que han vivido (o sobrevivido) en esclavitud...
Un abrazo.
[Entrada 312]
Confitats
A mi em sembla que el més definitori d’una persona són els errors que ha comès. Possiblement és el que més compta, i el que més la defineix.
Manuel Delgado, antropòleg i professor universitari català (Barcelona 1956)
Hi ha molts dels meus amics i coneguts que diuen que estan «confitats» per referir-se en aquest confinament que, segons va dir el president del govern central, s'allargarà, si més no, fins al 10 de maig.
És probable que aquells, encara prou enamorats, que han tingut la sort de quedar confinats només amb la seva parella, estiguin realment confitats. Ho dic perquè confitar és, també, conservar aliments (quin millor aliment que l'amor?) en almívar (quin almívar més dolç que fer l'amor?). En Luckitas explicava fa poc en el seu bloc, Yo soy el arquitecto de mi propio destino, que ara que estan confinats, ell i en Luciano, es passen el dia follant (cogiendo), potser estaria més bé dir, fent l'amor, perquè s'estimen. M'imagino que en circumstàncies similars i sense fills que requereixin una atenció permanent, moltes parelles deuen estar fent el mateix, fent l'amor contínuament... Caldrà veure que passa amb els índexs de natalitat dintre de nou mesos. Hahahaha...
Els que no tenim aquesta sort, potser no estem confitats en el sentit de gaudir de la dolçor ensucrada de l'enamorament correspost, potser estem confitats d'una altra manera, potser estem submergits en una melassa enganxosa que ens impedeix moure'ns en llibertat perquè la casa ens cau la casa al damunt i volem tornar a gaudir de l'aire lliure net i pur de la natura o de la pol·lució urbana que ens proporciona l'excés de trànsit, però fora de casa.
Els que follem fora de casa, que ara estem controlats les vint-i-quatre hores del dia per la parella oficial, amb qui, amb el pas dels anys, el sexe ha deixat de tenir sentit, tenim una greu dificultat. Fins i tot les palles, que abans em podia fer tranquil·lament quan estava sol a casa, gaudint de bona pornografia, ara me les he de fer d'amagat, aprofitant que ella dorm, ja que no m'és permès tancar-me al lavabo perquè una vegada durant el postoperatori vaig perdre el coneixement a la cambra de bany... I em sento confitat per aquesta melassa enganxosa que no em deixa moure amb llibertat.
Imagino que no sóc l'únic que se sent confitat d'aquesta manera. Suposo que els adolescents, sobretot els més joves a qui els pares els fan nosa, es deuen sentir d'una forma similar, tot i que ells segurament poden tancar-se al lavabo a masturbar-se quan vulguin, sense problemes. Per sort hi ha el Whatsapp, el Hangout, el Zoom, etc. que ens permeten xerrar veient al nostre interlocutor. Suposo que en aquestes circumstàncies el sexe telefònic deu de ser força més gratificant que el que es practicava abans...
Clar que si em trobo com em trobo, ben confitat, és per culpa meva. Si hagués... En fi, aquí us podria posar tota la cadena d'errors personals que m'ha dut on sóc, perquè els errors compten i són el que han acabat definint el meu confitament.
Una abraçada.
Confitados
A mí me parece que lo más definitorio de una persona son los errores que ha cometido. Posiblemente es lo que más cuenta, y lo que más la define.
Manuel Delgado, antropólogo y profesor universitario catalán (Barcelona 1956)
Hay muchos de mis amigos y conocidos que dicen que están «confitados» para referirse en este confinamiento que, según dijo el presidente del Gobierno, se alargará, cuando menos, hasta el 10 de mayo.
Es probable que aquellos, aún lo bastante enamorados, que han tenido la suerte de quedar confinados solo con su pareja, estén realmente confitados. Lo digo porque confitar es, también, conservar alimentos (¿qué mejor alimento que el amor?) en almíbar (¿qué almíbar más dulce que hacer el amor?). Luckitas explicaba recientemente en su blog, Yo soy el arquitecto de mi propio destino, que ahora que están confinados, él y Luciano, se pasan el día follando (cogiendo), tal vez estaría mejor decir, haciendo el amor, porque se aman. Me imagino que en circunstancias similares y sin hijos que requieran una atención permanente, muchas parejas deben estar haciendo lo mismo, haciendo el amor continuamente... Habrá que ver que pasa con los índices de natalidad dentro de nueve meses. Jajajaja ...
Los que no tenemos esa suerte, tal vez no estamos confitados en el sentido de disfrutar de la dulzura azucarada del enamoramiento correspondido, tal vez estemos confitados de otro modo, quizás estemos sumergidos en una melaza pegajosa que nos impide movernos en libertad porque la casa nos cae la casa encima y queremos volver a disfrutar del aire libre limpio y puro de la naturaleza o de la polución urbana que nos proporciona el exceso de tráfico, pero fuera de casa.
Los que follamos fuera de casa, que ahora estamos controlados las veinticuatro horas del día por la pareja oficial, con quien, con el paso de los años, el sexo ha dejado de tener sentido, tenemos una grave dificultad. Incluso las pajas, que antes me podía hacer tranquilamente cuando estaba solo en casa, disfrutando de buena pornografía, ahora me las tengo que hacer a escondidas, aprovechando que ella duerme, ya que no me està permitido encerrarme en el baño porque una vez durante el postoperatorio perdí el conocimiento en el cuarto de baño... Y me siento confitado por esa melaza pegajosa que no me deja mover con libertad.
Imagino que no soy el único que se siente confitado de esta forma. Supongo que los adolescentes, sobre todo los más jóvenes a los que los padres les molestan, se deben sentir de una forma similar, aunque ellos seguramente pueden encerrarse en el lavabo a masturbarse cuando quieran, sin problemas. Por suerte existe el Whatsapp, el Hangout, el Zoom, etc. que nos permiten charlar viendo a nuestro interlocutor. Supongo que en esas circunstancias el sexo telefónico debe ser bastante más gratificante que lo que se practicaba antes...
Claro que si me encuentro como me encuentro, bien confitado, es por mi culpa. Si hubiera... En fin, aquí os podría poner toda la cadena de errores personales que me ha llevado donde estoy, porque los errores cuentan y son lo que han acabado definiendo mi «confitamiento».
Un abrazo.
[Entrada 311]
COVID
El temps és infinit, però l’ésser humà té una imperiosa necessitat d’esmicolar el temps. D’aquí la invenció dels anys, el pas de les estacions, la grandària de la lluna i el polsim dels minuts.
Joan Barril, escriptor i periodista català (Barcelona, 1952-2014)
Tancat a casa des del catorze de març i comunicant-me amb amics i família pel Whatsapp sigui amb text, amb videoconferències, amb reunions virtuals o amb trucades de veu. Com sempre faig, intento mantenir-me ocupat, actiu. De fet, la universitat ha reprès les classes i els professors fan les classes amb eines TIC. Jo estic cursant una assignatura amb una eina d'aqueslles que s'usen per fer reunions virtuals que ens permet la comunicació bidireccional. El cor on canto també ha reprès els assajos de forma virtual. Camino una hora diària per dintre casa, endreço papers i racons que tenia pendents d'endreçar des de fa anys, llegeixo, miro pel·lícules que tenia pendents de veure, i, com sempre, em falta temps...
Els primers dies vaig dedicar-me a dormir fins que el cos em deia prou, però com que sóc de naturalesa insomne va arribar un moment que dormir massa em va deixar sense son. Llavors em vaig començar despertar a mitjan nit i a quedar-me mig despert llargues estones amb tots els meus fantasmes. Tinc por. Ho he descobert aquestes nits que no podia dormir. Tinc por del virus. Com diu el meu metge, sóc una persona de risc en patir una cardiopatia. I tinc la convicció, en algun lloc de la meva ment, que si m'enganxa el virus acabarà amb mi. Per això ara no dormo més de 7 hores cada nit, així no em desvetllo a mitjan nit i no em deixo atacar pels meus fantasmes.
Covid són les sigles, en anglès, de la malaltia del coronavirus (coronavirus disease), una malaltia que pràcticament ha paralitzat la humanitat. El fet de tancar-nos a casa per reduir el nombre de contagis té sentit per dues raons. La primera és intentar evitar o apaivagar la saturació del sistema sanitari, tot i que als llocs on aquest sistema sanitari és pràcticament inexistent, com en alguns països del tercer món, o està mal dimensionat (com ho està al meu país després dels darrers anys de govern del PP i les seves retallades de la sanitat pública), aquest s'ha saturat igualment i s'ha hagut de recórrer a la construcció d'hospitals de campanya o s'ha hagut d'habilitar altres instal·lacions com hotels, poliesportius, etc. (on n'hi ha) com a hospitals provisionals. I han mancat tota mena de materials bàsics com mascaretes, guants o tests per detectar la malaltia.
La segona, és donar temps a la ciència per trobar remeis eficaços i a desenvolupar una vacuna (es diu que per això caldrà esperar més de divuit mesos). Mentrestant qui ha patit la infecció i ha sobreviscut fa de barrera esperant que el virus no muti i les defenses que ha desenvolupat deixin de ser efectives.
És un virus molt cabró, amb unes característiques singulars, sobretot per la seva facilitat d'encomanar-se, de passar d'una persona a una altra, ja que la persona afectada transmet el virus des del moment que ha estat contagiada fins catorze dies després de superada la malaltia. Tenint-nos tancats a casa no s'atura res, ja que quan tornem a sortir hi tornarem a ser. Fent quatre números es veu de seguida.
Al meu país es diu que només s'han comptabilitzat un 4% dels casos reals perquè pràcticament només s'ha fet la prova en aquells que han estat ingressats en els hospitals, la resta, els qui han passat la malaltia a casa, no han estat comptabilitzats. Això vol dir que si ens diuen que han controlat cent cinquanta mil casos, en realitat n'hi haurà hagut uns tres milions set-cents cinquanta mil. Amb els morts passa una cosa similar, tot i que en una proporció menor.
De fet, es diu que a un lloc com la Xina que sembla que està sortint de l'epidèmia (o pandèmia), només hi ha entre el 10 i el 15% de la població que ha passat la malaltia. Vol dir que hi ha entre el 85 i el 90 % de la població que és susceptible de ser infectada un cop acabat el confinament. És a dir, que encara hi ha una fracció molt important de la població en risc. Segurament al meu país les coses no estaran millor que a la Xina quan se'ns «desconfini».
Això apunta al fet que no estarem protegits fins que no hi hagi una cura i/o una vacuna, però sembla que per això falta força temps. Però no podem tenir l'economia aturada tant de temps. La major part de la població que depèn del seu sou que no rep quan no treballa, no pot dependre dels subsidis de l'estat indefinidament. Sense impostos l'estat no podrà seguir pagant subsidis, i sense activitat econòmica l'estat no pot recaptar impostos... Hem de tornar a posar en marxa les empreses com més aviat millor i per això hem de «desconfinar» la població. I si la traiem al carrer, tornarà a créixer el risc d'agafar el virus... És un peix que es mossega la cua.
Com podeu veure estic fet un embolic.
Una abraçada.
COVID
El tiempo es infinito, pero el ser humano tiene una imperiosa necesidad de desmenuzar el tiempo. De ahí la invención de los años, el paso de las estaciones, el tamaño de la luna y el polvillo de los minutos.
Joan Barril, escritor y periodista catalán (Barcelona, 1952-2014)
Encerrado en casa desde el catorce de marzo y comunicándome con amigos y familia por Whatsapp sea con texto, con videoconferencias, con reuniones virtuales o con llamadas de voz. Como siempre hago, intento mantenerme ocupado, activo. De hecho, la universidad ha reanudado las clases y los profesores imparten las clases con herramientas TIC. Yo estoy cursando una asignatura con una herramienta de esas que se usan para las reuniones virtuales que nos permite la comunicación bidireccional. El coro donde canto también ha reanudado los ensayos de forma virtual. Ando una hora diaria por dentro casa, ordeno papeles y rincones que tenía pendientes de ordenar desde hace años, leo, miro películas que tenía pendientes de ver, y, como siempre, me falta tiempo...
Los primeros días me dediqué a dormir hasta que el cuerpo me decía basta, pero como soy de naturaleza insomne llegó un momento en el que dormir demasiado me dejó sin sueño. Entonces me empecé despertar a media noche y a quedarme medio despierto largos ratos con mis fantasmas. Tengo miedo. Lo he descubierto esas noches que no podía dormir. Tengo miedo del virus. Como dice mi médico, soy una persona de riesgo al padecer una cardiopatía. Y tengo la convicción, en algún lugar de mi mente, que si me pilla el virus acabará conmigo. Por eso ahora no duermo más de 7 horas cada noche, así no me desvelo a media noche y no me dejo atacar por mis fantasmas.
Covid son las siglas, en inglés, de la enfermedad del coronavirus (coronavirus disease), una enfermedad que prácticamente ha paralizado la humanidad. El hecho de encerrarnos en casa para reducir el número de contagios tiene sentido por dos razones. La primera es intentar evitar o mitigar la saturación del sistema sanitario, aunque los lugares donde este sistema sanitario es prácticamente inexistente, como en algunos países del tercer mundo, o está mal dimensionado (como lo está en mi país después de los últimos años de gobierno del PP y sus recortes de la sanidad pública), este se ha saturado igualmente y se ha tenido que recurrir a la construcción de hospitales de campaña o se ha tenido que habilitar otras instalaciones como hoteles, polideportivos, etc . (donde los hay) como hospitales provisionales. Y, además, han carecido todo tipo de materiales básicos como mascarillas, guantes o tests para detectar la enfermedad.
La segunda, es dar tiempo a la ciencia para encontrar remedios eficaces y desarrollar una vacuna (se dice que por eso habrá que esperar más de dieciocho meses). Mientras quien ha sufrido la infección y ha sobrevivido hace de barrera esperando que el virus no mute y las defensas que ha desarrollado dejen de ser efectivas.
Es un virus muy cabrón, con unas características singulares, sobre todo por su facilidad de contagiarse, de pasar de una persona a otra, ya que la persona afectada transmite el virus desde el momento que ha sido contagiada hasta catorce días después de superada la enfermedad. Teniendonos encerrados en casa no se para nada, ya que cuando volvamos a salir volveremos a las andadas. Haciendo cuatro números se ve enseguida.
En mi país se dice que solo se han contabilizado un 4% de los casos reales porque prácticamente solo se ha hecho la prueba a aquellos que han sido ingresados en los hospitales, el resto, los que han pasado la enfermedad en casa, no se han contabilizado. Esto quiere decir que si nos dicen que han controlado ciento cincuenta mil casos, en realidad habrà habido unos tres millones setecientos cincuenta mil. Con los fallecidos ocurre algo similar, aunque en una proporción menor.
De hecho, se dice que en un lugar como China que parece que está saliendo de la epidemia (o pandemia), solo hay entre el 10 y el 15% de la población que ha pasado la enfermedad. Significa que hay entre el 85 y el 90% de la población que es susceptible de ser infectada una vez acabado el confinamiento. Es decir, que todavía hay una fracción muy importante de la población en riesgo. Seguramente en mi país las cosas no estarán mejor que en China cuando se nos «desconfine».
Eso apunta a que no estaremos protegidos hasta que no haya una cura y/o una vacuna, pero parece que por eso falta bastante tiempo. Pero no podemos tener la economía parada tanto tiempo. La mayor parte de la población que depende de su sueldo que no recibe cuando no trabaja, no puede depender de los subsidios del estado indefinidamente. Sin impuestos el estado no podrá seguir pagando subsidios, y sin actividad económica del estado no puede recaudar impuestos... Tenemos que volver a poner en marcha las empresas lo antes posible y por eso debemos «desconfinar» a la población. Y si la sacamos a la calle, volverá a crecer el riesgo de contagiarse con el virus... Es un pez que se muerde la cola.
Como podéis ver estoy hecho un lío.
Un abrazo.
[Entrada 310]
Consciència d'espècie
«Com a humans no tenim consciència d’espècie»
«La consciència crítica de l’espècie substituirà els valors tradicionals»
«La Covid-19 és l’últim avís i si no prenen decisions, tindrem el col·lapse d’espècie»
Eudald Carbonell, arqueòleg, antropòleg, geòleg i paleontòleg (1953)
Segons explica David Bueno i Torres en el seu article «Consciència d'espècie» (El Punt Avui, 27/3/2015): Fa temps que Eduald Carbonell, director de l'Institut de Paleoecologia humana i Evolució social i cap del grup d'Autoecologia humana del quaternari de la Universitat Rovira i Virgili, aposta fermament per potenciar una consciència d'espècie, cada cop més necessària en un món absolutament interconnectat. I que és la consciència d'espècie? Us preguntareu.
Per donar resposta en aquesta qüestió em basaré en un article de Víctor M. Toledo (biòleg i acadèmic mexicà) a la revista «Polis, Revista de la Universidad Bolivariana, Volumen 8, Nº 22, 2009» titulat (tradueixo) «Contra nosaltres? La consciència d'espècie i el sorgiment d'una nova filosofia política». En ell ens explica que «el futur de la humanitat serà determinat cada vegada més, no pels bons i els dolents, els rics i els pobres, els capitalistes i els proletaris, o les esquerres i les dretes, sinó pels conscients i els dements, pels que lluiten per la supervivència i els que amb les seves actituds col·laboren, implícitament o explícita, per portar-nos al suïcidi col·lectiu, al desastre d'espècie.»
I segueix: «Sota la consciència d'espècie ja no només es pertany a una família, a un llinatge, a una comunitat, a una cultura, a una nació, o a una confraria religiosa o política. Primer de tot s'és part d'una espècie biològica, dotada d'una història i necessitada d'un futur, i amb una existència lligada a la resta dels éssers vius que integren l'hàbitat planetari i, per descomptat, en íntima connexió amb el planeta mateix.» [...] «La consciència d'espècie afavoreix un canvi en les actituds de l'individuo en almenys tres plans o dimensions: l'ètic, el polític i l'espiritual. En el pla de l'ètica, es transcendeix per arribar a un comportament solidari, que en el fons és una reacció de l'individu front als cada vegada més grans perills que amenacen la supervivència del planeta i de la humanitat.»
De fet, des d'aquest punt de vista, estem parlant de l'extinció de la humanitat (demència) o de la seva supervivència (consciència). «La principal il·lusió dels éssers humans és seguir creient que són éssers intel·ligents, quan en realitat han estat atemptant contra les seves pròpies fonts de proveïment, les condicions que els permeten existir, la matriu de la qual van sorgir i les formes de coneixement que els permeten adonar-se de l'anterior. Per conseqüència, treballen inconscientment contra la seva pròpia supervivència; és a dir, són una mena d'espècie suïcida.»
L'Eudald Carbonell relaciona l'amenaça de la Covid-19 amb aquesta manca de consciència crítica d'espècie que sembla imperar. Economicisme enfront una cosa tan important com la vida, que s'ha posat de manifest en aquesta crisi, on el «Salvis qui pugui!» ha volgut estar imposat en alguns països abans d'aturar la seva economia. Suposo que no us cal que us esmenti a Boris Johnson, Donald Trump o Jair Bolsonaro, per dir-ne alguns dels que han intentat treure importància a la Pandèmia.
«La consciència d'espècie atorga als éssers humans una nova percepció de l'espai (topoconciència) i del temps (cronoconciència), que transcendeix l'estretíssima visió a la qual el condemna l'individualisme, racionalisme i pragmatisme de l'Homo economicus, aquell que fomenta la civilització industrial. En efecte, en el món modern, els éssers humans tendeixen a tornar-actors racionalistes, individualistes i maximitzadors de guanys (Siebenhüner, B. (2000), “Homo sustinens: towards a new conception of humans for the science of sustainability”, Ecological Economics 32: 15-26), i per conseqüència, a construir una ideologia individual i col·lectiva basada en aquesta racionalitat. Aquests valors, que constitueixen els fonaments ideològics de les economies de mercat, són totalment perversos en una perspectiva social. Aquesta visió està marcada per el fet instantani de les mercaderies convertides ja en el fi suprem de l'activitat humana, en un món que tendeix a mercantilitzar fins a l'últim racó de la vida social, i on el mateix ésser humà acaba convertit en mercaderia.»
Una abraçada.
Conciencia de especie
«Como humanos no tenemos conciencia de especie»
«La conciencia crítica de la especie sustituirá los valores tradicionales»
«La Covid-19 es el último aviso y si no toman decisiones, tendremos el colapso de especie»
Eudald Carbonell, arqueólogo, antropólogo, geólogo y paleontólogo (1953)
Segun explica David Bueno y Torres en su artículo «Conciencia de especie» (El Punt Avui, 03/27/2015): Hace tiempo que Eduald Carbonell, director del Instituto de Paleoecología humana y Evolución social y jefe del grupo de Autoecología humana del cuaternario de la Universidad Rovira y Virgili, apuesta firmemente por potenciar una conciencia de especie, cada vez más necesaria en un mundo absolutamente interconectado. I que es la conciencia de especie? Os preguntaréis.
Para dar respuesta en esta cuestión me basaré en un artículo de Víctor M. Toledo (biólogo y académico mexicano) en la revista «Polis, Revista de la Universidad Bolivariana, Volumen 8, Nº 22, 2009» titulado «¿Contra nosotros? la conciencia de especie y el surgimiento de una nueva filosofía política». En él nos cuenta que «el futuro de la humanidad será determinado cada vez más, no por los buenos y los malos, los ricos y los pobres, los capitalistas y los proletarios, o las izquierdas y las derechas, sino por los concientes y los dementes, por los que luchan por la supervivencia y los que con sus actitudes colaboran, implícita o explícitamente, para llevarnos al suicidio colectivo, a la debacle de especie.»
Y sigue: «Bajo la conciencia de especie ya no sólo se pertenece a una familia, a un linaje, a una comunidad, a una cultura, a una nación, o a una cofradía religiosa o política. Antes que todo se es parte de una especie biológica, dotada de una historia y necesitada de un futuro, y con una existencia ligada al resto de los seres vivos que integran el hábitat planetario y, por supuesto, en íntima conexión con el planeta mismo» [...] «La conciencia de especie auspicia un cambio en las actitudes del individuo en por lo menos tres planos o dimensiones: el ético, el político y el espiritual. En el plano de la ética, se trasciende para alcanzar un comportamiento solidario, que en el fondo es una reacción del individuo frente a los cada vez mayores peligros que acechan la supervivencia del planeta y de la humanidad.»
De hecho, desde este punto de vista, estamos hablando de la extinción de la humanidad (demencia) o de su supervivencia (conciencia). «La principal ilusión de los seres humanos es el seguir creyendo que son seres inteligentes, cuando en realidad han estado atentando contra sus propias fuentes de abastecimiento, las condiciones que les permiten existir, la matriz de la cual surgieron y las formas de conocimiento que les permiten percatarse de lo anterior. Por consecuencia, trabajan inconscientemente contra su propia supervivencia; es decir son una suerte de especie suicida.»
Eudald Carbonell relaciona la amenaza de la Covid-19 con esta falta de conciencia crítica de especie que parece imperar. Economicismo frente algo tan importante como la vida, que se ha puesto de manifiesto en esta crisis, donde el «sálvese quien pueda!» ha querido estar impuesto en algunos países antes de detener su economía. Supongo que no es necesario que te mencione a Boris Johnson, Donald Trump o Jair Bolsonaro, por citar algunos de los que han intentado quitar importancia a la Pandemia.
«La conciencia de especie otorga a los seres humanos una nueva percepción del espacio (topoconciencia) y del tiempo (cronoconciencia), que trasciende la estrechísima visión a la que le condena el individualismo, racionalismo y pragmatismo del Homo economicus, ese que fomenta la civilización industrial. En efecto, en el mundo moderno, los seres humanos tienden a volverse actores racionalistas, individualistas y maximizadores de ganancias (Siebenhüner, B. (2000), “Homo sustinens: towards a new conception of humans for the science of sustainability”, Ecological Economics 32: 15-26), y por consecuencia, a construir una ideología individual y colectiva basada en esa racionalidad. Estos valores, que constituyen los fundamentos ideológicos de las economías de mercado, son totalmente perversos en una perspectiva social. Esta visión está marcada por lo instantáneo de las mercancías convertidas ya en el fin supremo de la actividad humana, en un mundo que tiende a mercantilizar hasta el último rincón de la vida social, y en donde el propio ser humano termina convertido en mercancía.»
Un abrazo.
[Entrada 309]
Alegria (i 5)
La joventut és el paradís de la vida, l'alegria és la joventut eterna de l'esperit.
Ippolito Nievo, escriptor italià (1831-1861)
―Ets bisexual, oi? ―vaig preguntar.
―No ho sé. No m'agrada etiquetar-me. M'agraden moltes noies i alguns nois. Sóc més exigent amb nois que amb noies. Amb els homes tot és més fàcil. Tots donem facilitats per al sexe, però jo busco homes més grans que jo, que estiguin bons i ben dotats. Com ara tu. Amb les noies no sóc tan restrictiu.
―Tens les idees clares pel que veig. I t'expliques força bé.
―I tu? ―em va preguntar― T'ho fas només amb homes?
―Ho he fet també amb dones, però prefereixo els homes. Especialment els 'twinks'. I les noies també m'agraden jovenetes. Però no les criatures, eh! Els vull majors d'edat, que sàpiguen el que es fan. No m'agraden els abusos i jo no vull abusar de ningú.
―Però a mi m'has dut aquí a la força.
―He cregut que t'equivocaves i he jugat amb tu. Si haguessis marxat, no li hauria dit res a ton pare.
―Així puc marxar?
―Si vols... Però només ha passat una hora. M'has donat la teva paraula que estaries dues hores.
―Sota pressió, no m'has donat elecció.
―Tens raó. Vols marxar? ―Es va aixecar. Va anar a buscar la seva motxilla on duia la roba bruta que s'havia tret en dutxar-se. I va anar cap a la porta. Es va quedar aturat amb el pom a la mà.
―Crec que comets un error, jo encara et desitjo tant com quan he descobert qui eres en rebre la foto del teu rostre. ―Em vaig posar dret mentre parlava.
―La veritat és que estàs bo i m'agrades. ―Seguia amb la mà al pom d'esquena a mi. El va deixar anar i es va girar, va deixar la motxilla a terra en un moviment ràpid i precís, i va venir sense dubtar on era jo. Ens vam quedar quiets l'un front l'altre, mirant-nos als ulls. Era a menys d'un pam davant meu. Somreia. Jo vaig prendre la iniciativa i vaig besar-lo. La resta ja us la podeu imaginar. Estàvem calents. Vam canviar-nos els papers diverses vegades, vam fer de tot, però no vam tenir temps d'arribar al llit. Un cop ens havíem buidat l'un a l'altre, ens vam dutxar junts i li vaig oferir: Vols quedar-te a sopar amb mi? Tinc unes pizzes que...
―D'acord! ―va dir sense deixar-me acabar. Vam preparar les pizzes junts. En Pau és una mica pallasso, li agrada riure i fer riure als altres. Li vaig demanar que parés de fer-me riure, que em faria mal el sopar. Va riure. Vam encetar una conversa seriosa sobre política. No va haver-hi polèmica. Som de la mateixa corda. Després de sopar vam tornar-hi i quan vam acabar li vaig demanar que es quedés a dormir amb mi. Encara ho vam fer un parell de cops més abans que s'hagués de llevar per dutxar-se i tornar a pintar a casa meva.
Vaig arribar uns minuts després que ell, per dissimular. Hi havia una conya tremenda sobre la nit del Pau. «Quines ulleres fas» li deien. «Tu no has tingut una cita, has anat a una orgia». «Ja ho sap ton pare que no pares de tenir temes?»...
A la nit següent, quan jo era a l'apartament posant les coses en ordre i les meves idees, també, va aparèixer ell. Va preguntar-me si tenia algun compromís, després de saludar-me amb un «hola» més aviat distant. «No, sóc solter i sense compromís.» Vaig dir i ell es va posar a riure.
―No, només et preguntava per aquest vespre. Només volia saber si avui tenies algun compromís. Si em puc quedar avui també. ―Va dir entre rialles. Es va quedar aquella nit, i la següent, i l'altra... Fins que va venir a viure amb mi al pis de la meva àvia que ell i els seus companys acabaven de pintar. I la seva alegria contagiosa el bon sexe m'han acompanyat des de llavors. Viure amb ell és una festa.
He après d'ell com fer riure els meus companys de feina i com transmetre alegria a qui m'envolta.
Fi.
Una abraçada.
Alegría (y 5)
La juventud es el paraíso de la vida, la alegría es la juventud eterna del espíritu.
Ippolito Nievo, escritor italiano (1831―1861)
―Eres bisexual, ¿verdad? ―pregunté.
―No lo sé. No me gusta etiquetarme. Me gustan muchas chicas y algunos chicos. Soy más exigente con chicos que con chicas. Con los hombres todo es más fácil. Todos damos facilidades para el sexo, pero busco hombres mayores que yo, que estén buenos y bien dotados. Tales como tú. Con las chicas no soy tan restrictivo.
―Tienes las ideas claras por lo que veo. Y te explicas bastante bien.
―¿Y tú? ―me preguntó― ¿Te lo montas solo con hombres?
―Lo he hecho también con mujeres, pero prefiero a los hombres. Especialmente los 'Twinks'. Y las chicas también me gustan jovencitas. Pero no las criaturas, ¡eh! Los quiero mayores de edad, que sepan lo que hacen. No me gustan los abusos y yo no quiero abusar de nadie.
―Pero a mí me has venir forzado.
―He creído que te equivocabas y he jugado contigo. Si te hubieras ido, no le habría dicho nada a tu padre.
―Así, ¿me puedo ir?
―Si quieres... Pero solo ha pasado una hora. Me has dado tu palabra de que estarías dos horas.
―Bajo presión, no me has dado elección.
―Tienes razón. ¿Quieres irte? ―Se levantó. Buscó su mochila donde llevaba la ropa sucia que se había quitado al ducharse. Y fue hacia la puerta. Se quedó parado con el tirador en la mano.
―Creo que cometes un error, yo aún te deseo tanto como cuando he descubierto quien eras al recibir la foto de tu rostro. ―Me puse de pie mientras hablaba.
―La verdad es que estás bueno y me gustas. ―Seguía con la mano en el tirador de espaldas a mí. Lo soltó y se giró, dejó la mochila en el suelo en un movimiento rápido y preciso, y vino sin dudar donde estaba yo. Nos quedamos quietos uno frente al otro, mirándonos a los ojos. Estaba a menos de un palmo frente a mí. Sonreía. Tomé la iniciativa y le besé. El resto ya os la podéis imaginar. Estábamos calientes. Nos cambiamos los papeles varias veces, hicimos de todo, pero no tuvimos tiempo de llegar a la cama. Cuando ya nos habíamos vaciado el uno al otro, nos duchamos juntos y le ofrecí: ¿Quieres quedarte a cenar conmigo? Tengo unas pizzas que...
―¡Vale! ―dijo sin dejarme terminar. Preparamos las pizzas juntos. Pau es un poco payaso, le gusta reír y hacer reír a los demás. Le pedí que parara de hacerme reír, que me sentaría la cena. Se rió. Empezamos una conversación seria sobre política. No hubo polémica. Somos de la misma cuerda. Después de cenar repetimos y cuando acabamos le pedí que se quedara a dormir conmigo. Aunque lo hicimos un par de veces más antes de que se tuviera que levantar para ducharse y volver a pintar en mi casa.
Llegué unos minutos después de que él, para disimular. Había un cachondeo tremendo sobre la noche de Pau. «¡Qué ojeras traes!» le decían. «Tú no has tenido una cita, has ido a una orgía». «Ya lo sabe tu padre que no paras de tener temas?»...
A la noche siguiente, cuando ya estaba en el apartamento poniendo las cosas en orden y mis ideas, también, apareció él. Me preguntó si tenía algún compromiso, después de saludarme con un «hola» más bien distante. «No, soy soltero y sin compromiso.» Dije y él se echó a reír.
―No, solo te preguntaba por esta noche. Tan solo quería saber si hoy tenías algún compromiso. Si me puedo quedar hoy también. ―Dijo entre risas. Se quedó aquella noche, y la siguiente, y la otra... Hasta que vino a vivir conmigo en el piso de mi abuela que él y sus compañeros acababan de pintar. Y su alegría contagiosa y el buen sexo me han acompañado desde entonces. Vivir con él es una fiesta.
He aprendido de él cómo hacer reír a mis compañeros de trabajo y cómo transmitir alegría a quien me rodea.
Fin.
Un abrazo.
La Pesta de Justinià (541-542 dC) que s'allargà fins al 750 va ser una de les pandèmies més mortals de la història, amb una estimació d'uns 25 a 50 milions de persones mortes en dos segles. Es creu que el responsable va ser el mateix bacteri responsable de la Pesta Negra (1347-1351). Segons estudis moderns, la Pesta Negra matà com a mínim un terç de la població del continent, és a dir, gairebé 20 milions de persones. S'ha pogut comprovar que foren les rates qui van transportar d'un lloc a un altre el bacteri causant de tanta mortaldat, i les puces qui el va fer passar de les rates als humans i d'un humà a un altre.
