Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dilluns, 26 de setembre de 2016

Històries (II) --- Historias (II)

[Entrada 138]

Històries (II)


Els visigots, o gots de l'oest, van iniciar la conquesta d'Hispània el 472, quasi al final de de l'imperi d'Occident, i no la van completar fins al 586, any que Leovigild va conquerir Galícia. Van regnar a Hispània fins a l'any 711. Aquell any Roderic va aconseguir el tron i els seus rivals van reclamar ajut al líder musulmà nord-africà Tàriq ibn Ziyad, qui, amb la seva victòria en la batalla de Guadalete va iniciar la conquesta del regne. Va ser entre l'any 716 i el 725 quan els musulmans van conquerir Hispània, posant fi al Regne Visigot i van inaugurar el període islàmic en la història ibèrica que va durar fins al 1492.

Es considera que l'any 722 s'inicià la Reconquesta amb la Batalla de Covadonga. Un noble visigot, Pelai, que havia estat l'encarregat de la guàrdia reial de Roderic i que hauria escapat de la batalla de Guadalete refugiant-se junt amb altres visigots a Astúries, va vèncer a les tropes andalusines a Covadonga. La victòria va enfortir els asturians i els va animar a atacar Lleó, la ciutat principal del nord-oest de la península, i van dominar els passos de les muntanyes, aïllant la regió dels atacs andalusins. Alfons II, nét de Pelai, es va consolidar com a rei d'Astúries amb el reconeixement de Carlemany i del Papa.

El 778 la primera expedició franca de Carlemany contra Saragossa va fracassar i la rereguarda de l'exèrcit va ser destruïda a la Batalla de Roncesvalls mentre es retirava cap a França. Com a resultat, els Pirineus occidentals havien estat alliberats pels indígenes tant de musulmans com de francs, i van sorgir quatre estats diferents: el regne de Pamplona (que després seria conegut com a Navarra), i els comtats d'Aragó, Sobrarb i Ribagorça. Navarra va emergir com a regne al voltant de Pamplona, la seva capital, i va controlar el pas de Roncesvalls. El comtat d'Aragó va ser annexionat per Navarra a finals del segle X. Es van construir fortificacions i es va donar protecció als habitants de les antigues ciutats romanes com ara Jaca i Girona. Els passos principals que van quedar sota el seu control, van ser: Orreaga/Roncesvalls, Somport i Jonquera. Carlemany va poblar els comtats de Pamplona, Aragó i Barcelona.

Més o menys al mateix temps, entre el 752 i el 774, amb l'ajuda de Pipí el Breu i el seu fill Carlemany la major part d'Itàlia central va quedar constituïda com un estat independent sota el govern del patriarca o bisbe de Roma (que avui és el Papa de Roma, o simplement el Papa), que va esdevenir el monarca d'aquell territori. Aquest fet va donar al patriarca de Roma un estatus de poder espiritual i terrenal que no tenien els altres patriarques de la cristiandat. En agraïment, el patriarca de Roma, Esteve II, havia coronat i beneït a Pipí el Breu com a rei dels Francs (convertint-lo així en el primer monarca europeu que va regnar per la gràcia de Déu), i l'any 800, un altre patriarca de Roma, Lleó III, que havia trencat les relacions amb l'imperi de Bizanci, va coronar Carlemany com a emperador d'Occident.

Una abraçada.








Historias (II)


Los visigodos, o godos del oeste, iniciaron la conquista de Hispania el 472, casi al final de del imperio de Occidente, y no la completaron hasta el 586, año que Leovigildo conquistó Galicia. Reinaron en Hispania hasta el año 711. Aquel año Rodrigo consiguió el trono y sus rivales reclamaron ayuda al líder musulmán norteafricano Táriq ibn Ziyad, quien, con su victoria en la batalla de Guadalete inició la conquista del reino. Fue entre el año 716 y el 725 cuando los musulmanes conquistaron Hispania, poniendo fin al Reino Visigodo e inauguraron el período islámico en la historia ibérica que duró hasta 1492.

Se considera que en el año 722 se inició la Reconquista con la Batalla de Covadonga. Un noble visigodo, Pelayo, que había sido el encargado de la guardia real de Rodrigo y que habría escapado de la batalla de Guadalete refugiándose junto con otros visigodos en Asturias, venció a las tropas andalusíes en Covadonga. La victoria fortaleció los asturianos y los animó a atacar León, la ciudad principal del noroeste de la península, y dominaron los pasos de las montañas, aislando la región de los ataques andalusíes. Alfonso II, nieto de Pelayo, se consolidó como rey de Asturias con el reconocimiento de Carlomagno y del Papa.

El 778 la primera expedición franca de Carlomagno contra Zaragoza fracasó y la retaguardia del ejército fue destruida en la Batalla de Roncesvalles mientras se retiraba hacia Francia. Como resultado, los Pirineos occidentales habían sido liberados por los indígenas tanto de musulmanes como de francos, y surgieron cuatro estados diferentes: el reino de Pamplona (que luego sería conocido como Navarra), y los condados de Aragón, Sobrarbe y Ribagorza . Navarra emergió como reino alrededor de Pamplona, su capital, y controló el paso de Roncesvalles. El condado de Aragón fue anexionado por Navarra a finales del siglo X. Se construyeron fortificaciones y se dio protección a los habitantes de las antiguas ciudades romanas como Jaca y Girona. Los pasos principales que quedaron bajo su control, fueron: Orreaga / Roncesvalles, Somport y Junquera. Carlomagno pobló los condados de Pamplona, Aragón y Barcelona.

Más o menos al mismo tiempo, entre el 752 y el 774, con la ayuda de Pipino el Breve y su hijo Carlomagno la mayor parte de Italia central quedó constituida como un estado independiente bajo el gobierno del patriarca u obispo de Roma (que hoy es el Papa de Roma, o simplemente el Papa), que se convirtió en el monarca de aquel territorio. Este hecho dio al patriarca de Roma un estatus de poder espiritual y terrenal que no tenían los otros patriarcas de la cristiandad. En agradecimiento, el patriarca de Roma, Esteban II, había coronado y bendecido a Pipino el Breve como rey de los Francos (convirtiéndolo así en el primer monarca europeo que reinó por la gracia de Dios) y el año 800, otro patriarca de Roma, León III, que había roto sus relaciones con el imperio de Bizancio, coronó a Carlomagno como emperador de Occidente.

Un abrazo.


dilluns, 19 de setembre de 2016

Històries (I) --- Historias (I)

[Entrada 137]

Històries (I)


Constantí el Gran fou el darrer emperador únic de Roma des de l'any 324 fins a la seva mort al 337. Després d'ell l'imperi es va partir definitivament. Fou el primer emperador romà que va professar el cristianisme, tot i que va ser batejat quan ja es trobava en el llit de mort. Va repartir l'imperi entre els seus fills i dos dels seus nebots. Pretenia que governessin tots en comú però el gran, Constantí II, fos el primer en rang, encara que tots ho fessin amb la mateixa autoritat. Tot plegat va dur a què l'imperi es partís definitivament en dos tal com havia ideat el seu antecessor Dioclecià. Un d'ells va mantenir la capital a Roma, va ser l'Imperi d'Occident. Es considera que va durar fins a l'any 476 quan Odoacre, el primer rei bàrbar d'Itàlia, va deposar a Ròmul Augústul, el darrer emperador de Roma. L'altre va tenir la capital a Constantinoble (Bizanci), va ser conegut com l'Imperi Romà d'Orient (o Imperi de Bizanci), i es va mantenir fins al 1453, any en què Constantinoble va caure en mans dels Otomans. És a dir, que l'Imperi d'Orient a durar quasi mil anys més que el d'Occident. Les relacions entre aquests dos imperis (Orient i Occident) mentre van coexistir van tenir moments bons i d'altres no tan bons, fins i tot va haver-hi enfrontaments bèl·lics entre ells, essent en general el d'Orient el més fort.

Dioclecià havia posat fi a la crisi del segle III (235-284), deguda la pressió dels veïns pobres de l'Imperi (fonamentalment els bàrbars del nord com les tribus germàniques, normandes i magiars), i a les revoltes a la zona d'Egipte. Va arribar a la conclusió que l'imperi era massa gran per ser governat per un sol emperador i va idear un sistema anomenat tetrarquia que es basava en dos emperadors (amb el títol d'august) i dos hereus (amb el títol de cèsar). Quan l'any 305 Dioclecià i Maximilià, els dos primers que ostentaren el títol d'august, es retiraren, s'inicià una guerra civil que va dur a Constantí el Gran al poder i a la reunificació de l'imperi. En aquesta guerra civil, tant Constantí com els seus adversaris, van haver d'aliar-se amb algunes tribus bàrbares.

De fet, al contrari del que alguns defensen, els bàrbars no van invadir mai formalment l'Imperi Romà d'Occident, sinó que van ésser introduïts pels mateixos romans. Així, Odoacre, quan va deposar a Ròmul Augústul, formava part de la guàrdia imperial amb altres mercenaris bàrbars. A més, alguns dels darrers emperadors de Roma havien estat nomenats per l'emperador d'Orient amb el suport dels bàrbars. A poc a poc les grans fortunes de l'imperi s'havien anat desentenent de la vida política i militar de l'imperi i s'havien retirat a les seves quintes on es van fer forts, cosa que va donar origen als castells feudals, i va obligar a l'imperi a reclutar com a mercenaris els bàrbars del nord, cosa que va evidenciar les seves febleses.

Una abraçada.








Historias (I)


Constantino el Grande fue el último emperador único de Roma desde el año 324 hasta su muerte en el 337. Después de él el imperio se partió definitivamente. Fue el primer emperador romano que profesó el cristianismo, aunque fue bautizado cuando ya se encontraba en el lecho de muerte. Repartió el imperio entre sus hijos y dos de sus sobrinos. Pretendía que gobernaran todos en común pero el mayor, Constantino II, fuera el primero en rango, aunque todos lo hicieran con la misma autoridad. Todo ello llevó a que el imperio se partiera definitivamente en dos tal como había ideado su antecesor Diocleciano. Uno de ellos mantuvo la capital en Roma, fue el Imperio de Occidente. Se considera que duró hasta el año 476 cuando Odoacro, el primer rey bárbaro de Italia, depuso a Rómulo Augústulo, último emperador de Roma. El otro tuvo la capital en Constantinopla (Bizancio), fue conocido como el Imperio Romano de Oriente (o Imperio de Bizancio), y se mantuvo hasta el 1453, año en que Constantinopla cayó en manos de los Otomanos. Es decir, que el Imperio de Oriente duró casi mil años más que el de Occidente. Las relaciones entre esos dos imperios (Oriente y Occidente) mientras coexistieron tuvieron momentos buenos y otros no tan buenos, incluso hubo enfrentamientos bélicos entre ellos, siendo en general el de Oriente el más fuerte.

Diocleciano había puesto fin a la crisis del siglo III (235-284), debida la presión de los vecinos pobres del Imperio (fundamentalmente los bárbaros del norte como las tribus germánicas, normandas y magiares), y a las revueltas en la zona de Egipto. Llegó a la conclusión de que el imperio era demasiado grande para ser gobernado por un solo emperador e ideó un sistema llamado tetrarquía que se basaba en dos emperadores (con el título de augusto) y dos herederos (con el título de césar). Cuando en el año 305 Diocleciano y Maximiliano, los dos primeros que ostentaron el título de augusto, se retiraron, se inició una guerra civil que concluyó con Constantino el Grande en el poder y con la reunificación del imperio. En esa guerra civil, tanto Constantino como sus adversarios, tuvieron que aliarse con algunas tribus bárbaras.

De hecho, al contrario de lo que algunos defiendan, los bárbaros no invadieron nunca formalmente del Imperio Romano de Occidente, sino que fueron introducidos por los mismos romanos. Así, Odoacro, cuando depuso a Rómulo Augústulo, formaba parte de la guardia imperial con otros mercenarios bárbaros. Además, algunos de los últimos emperadores de Roma habían sido nombrados por el emperador de Oriente con el apoyo de los bárbaros. Poco a poco las grandes fortunas del imperio habían ido desentendiéndose de la vida política y militar del imperio y se habían retirado a sus quintas donde se hicieron fuertes, lo que dio origen a los castillos feudales, y obligó al imperio a reclutar como mercenarios a los bárbaros del norte, lo que evidenció sus debilidades.

Un abrazo.


dissabte, 10 de setembre de 2016

Black Mirror

[Entrada 136]

Black Mirror


Quan escrivia el meu darrer post, Futurologia, tenia al cap escriure un conte per il·lustrar la vida d’aquells ilotes que allà esmentava. Uns ilotes que serien la capa menys afavorida d’una societat que imagino com la més probable com a evolució natural de la del segle XXI. Però m’han pres la idea, millor dit, l’havien tinguda abans que jo. Els meus ilotes s’haurien passat la vida pedalant per sobreviure en un planeta destruït per la sobreexplotació i la pol·lució de tota mena que aquesta sobreexplotació hauria produït, viurien tancats en un espai net i polit, ben cuidats, feliços i contents, sense conèixer res més, sense veure el món exterior. Mentrestant una elit o aristocràcia viuria del dolce far niente i serien vistos per la resta de la societat com als déus de l’Olimp a l’antiga Grècia.

A la Viquipèdia es descriu Black Mirror com «una sèrie de televisió dramàtica britànica[, de ficció especulativa,] creada per Charlie Brooker, produïda per Endemol i emesa pel canal britànic Channel 4. Pel que fa al contingut i l'estructura del programa, Brooker ha assenyalat que "cada episodi té un to diferent, un entorn diferent, fins i tot una realitat diferent, però tots són sobre la forma en què vivim actualment - i sobre la forma en què podríem estar vivint d'aquí a poc temps si no anem amb compte".» El que es descriu és vàlid per a les dues primeres temporades i l’extra de Nadal de l’any 2014. Actualment Netflix està emetent una tercera temporada (setembre del 2015 – octubre 2016) i en prepara una quarta (pel 2017).

En el segon episodi de la primera temporada, Fifteen Million Merits (Quinze milions de mèrits), descriu molt millor que ho hauria fet jo el que seria la vida i les motivacions dels meus ilotes. Potser la mancança d’aquest episodi és que no hi apareix l’aristocràcia, només hi ha ilotes. Uns són els que pedalen, els altres els que s’ocupen de la seva motivació, de fer-los sentir feliços, que són els poderosos, però que en realitat no són més que funcionaris amb una comesa ben clara, mantenir motivats als que pedalen. Aquests permeten a una minoria dels «pedaladors» que es promocionin, deixin de pedalar i passin a formar part del sistema d’entreteniment dels ilotes que pedalen. Viuen en un món aparentment satisfactori on la gent es relaciona ben poc i on deixar de veure la publicitat és penalitzat. Mengen pomes fetes en laboratoris, que és el més natural que poden consumir i pedalen sense parar per aconseguir els mèrits amb què es paga tot el que consumeixen, el que desitgen i les penalitzacions. Un món feliç, fins que l’amor arriba per pertorbar la vida del protagonista. Us recomano que us el mireu si en teniu l'oportunitat de fer-ho, val pena, està molt ben fet. Li he donat un 8 sobre 10.

Una abraçada.








Black Mirror


Cuando escribía mi último post, Futurología, tenía en la cabeza escribir un cuento para ilustrar la vida de aquellos ilotas que allí mencionaba. Unos ilotas que serían la capa menos favorecida de una sociedad que imagino como la más probable como evolución natural de la del siglo XXI. Pero me han robado la idea, mejor dicho, la habían tenido antes que yo. Mis ilotas se habrían pasado la vida pedaleando para sobrevivir en un planeta destruido por la sobreexplotación y la polución de todo tipo que esta sobreexplotación habría producido, vivirían encerrados en un espacio limpio y aseado, bien cuidados, felices y contentos, sin conocer nada más, sin ver el mundo exterior. Mientras una élite o aristocracia viviría del dolce far niente y serían vistos por el resto de la sociedad como a los dioses del Olimpo en la antigua Grecia.

En la Wikipedia se describe Black Mirror como «una serie de televisión dramática británica[, de ficción especulativa,] creada por Charlie Brooker, producida por Endemol y emitida por canal británico Channel 4. En cuanto al contenido y la estructura del programa, Brooker ha señalado que "cada episodio tiene un tono diferente, un entorno diferente, incluso una realidad diferente, pero todos van sobre la forma en que vivimos actualmente - y sobre la forma en que podríamos estar viviendo dentro de poco tiempo si no tenemos cuidado".» Lo que se describe es válido para las dos primeras temporadas y la extra de Navidad del año 2014. Actualmente Netflix està emitiendo una tercera temporada (septiembre de 2015 - octubre 2016) y prepara una cuarta (para 2017).

En el segundo episodio de la primera temporada, Fifteen Million Méritos (Quince millones de méritos), describe mucho mejor que lo habría hecho yo lo que sería la vida y las motivaciones de mis ilotas. Quizás lo que le falta a ese episodio es que no aparece la aristocracia, sólo hay ilotas. Unos son los que pedalean, los otros los que se ocupan de su motivación, de hacerles sentir felices, que son los poderosos, pero que en realidad no son más que funcionarios con un cometido bien claro, mantener motivados los que pedalean. Estos permiten a una minoría de los pedaleadores que se promocionen, dejen de pedalear y pasen a formar parte del sistema de entretenimiento de los ilotas que pedalean. Viven en un mundo aparentemente satisfactorio donde la gente se relaciona muy poco y donde dejar de ver la publicidad es penalizado. Comen manzanas hechas en laboratorios, que es lo más natural que pueden consumir y pedalean sin parar para conseguir los méritos con el que se paga todo lo que consumen, lo que desean y las penalizaciones. Un mundo feliz, hasta que el amor llega para perturbar la vida del protagonista. Os recomiendo que lo veais si teneis oportunidad de hacerlo, vale pena, está muy bien hecho. Le he dado un 8 sobre 10.

Un abrazo.


divendres, 2 de setembre de 2016

Futurologia --- Futurología

[Entrada 135]

Futurologia


Un bon amic meu va començar fa poc a escriure una novel·la i em va enviar el que tenia escrit tot demanant-me’n l'opinió. La novel·la se situa en el futur, quasi 200 anys després d’una hipotètica tercera guerra mundial, nuclear per descomptat, que hauria devastat el món deixant-ne bona part inhabitable per la contaminació radioactiva. Els humans supervivents, o bé muntarien nuclis més o menys potents amb organitzacions diverses, castigats de tant en tant per tempestes radioactives, o bé es dedicarien al saqueig i al pillatge sistemàtic dels nuclis encara inhabitables on es podrien trobar restes del que havia estat la civilització del segle XXI...

Tot plegat m’ha fet reflexionar. Sens dubte el que descriu és desastrós: una civilització devastada que s’ha de tornar a construir de nou, sense cap mena d'ètica o moral comuna, sense ordre ni concert. Només hi valdria la llei del més fort o del més astut. Cosa que també ens apunta Manuel de Pedrolo en el seu Mecanoscrit del segon origen, la diferència és que en aquest cas els qui acaben amb la civilització són extraterrestres. En tots dos casos el desastre és indiscutible i molt lamentable, però tenen la llum de l’esperança d’una nova civilització que neix. Una oportunitat de començar de nou, de no caure en els mateixos erros i d’aconseguir una societat nova, justa i lliure. Ja sé que hi haurà veus que em diran que el problema és el mateix ésser humà i que la nova societat serà molt semblant a l’anterior. I pot ser que estiguin carregats de raó, però no em podeu negar que l’oportunitat hi és.

Molta més por em fa un futur com el que descriu George Orwell en la seva novel·la 1984 o Aldous Huxley en Un món feliç. Aquí no hi ha devastació sinó simple evolució de la civilització actual. I em fa més por perquè em sembla força més probable (recordeu que ells tenen les armes i el poder) i perquè cada dia em sembla més difícil que sense un cataclisme que la nostra societat evolucioni cap a l'equitativitat i la llibertat que ens pertoca com a éssers humans que som.

No se'n parla gaire, tot i que ja hi ha qui ho denuncia: l'energia barata, és a dir, el petroli i el gas natural ja han entrat en declivi. Vol dir que d'aquí a uns anys (no sé dir quants, 20? 30?... 100? no seran més) aconseguir combustible d'origen fòssil serà molt complicat i car, i en conseqüència tots els seus derivats com els plàstics i tot el que es fabrica amb ells, com bona part del material electrònic, també seran escassos i cars. L'electricitat s'haurà d'obtenir a base del que ara en diem energies renovables (com el sol, el vent o el moviment del mar) o dels ja clàssics salts d'aigua. També podem pensar en les nuclears, però no oblidem que en aquest cas també estem parlant d'un recurs limitat com ho és el material radioactiu (l'urani, etc.)

Cal considerar, a més, que aquesta sobreexplotació dels recursos naturals que no aconseguim aturar, tot i els moviments ecologistes, potser d'aquí a 100 anys ja hagi degradat tant el medi ambient que els núvols siguin una cosa permanent a tot el planeta i el sol sigui un bé escàs, és a dir, que no el vegem mai... Llavors potser haurem de tornar a la tracció animal que van usar durant mil·lennis els nostres avantpassats... Això sense cap guerra apocalíptica ni cap cataclisme universal.

Serà una societat sense classe mitjana (això és quasi present) i sense classe obrera (els robots i els androides els hauran substituït)... Llavors qui quedarà? Una possibilitat és que aquest 10% de la població que acapara ara el 90% de la riquesa del planeta (que potser en el futur només sigui un 7% de la població, com es calcula que va ser l'aristocràcia de l'Atenes clàssica, o fins i tot menys) acabi sent l'aristocràcia del futur... Però també caldrà tota una caterva de governants i funcionaris (que tant odia algun dels meus lectors) que es faran càrrec de què tot funcioni, que s'ocuparan de resoldre els problemes que vagin sorgint i de què s'avanci el coneixement tecnològic per preveure els problemes del futur... Aquests, com els ilotes de l'antiga Esparta, estaran sotmesos completament a una aristocràcia que serà l'única amb dret a gaudir de la vida en certa llibertat. Ilotes que estaran perfectament programats per fer les seves tasques. Els psicòlegs i psiquiatres del moment s'hauran ocupat de fer-los creure que són feliços i que viuen en el millor món possible gràcies en aquella aristocràcia a la qual estaran servint. En un planeta en descomposició a causa d'una sobreexplotació que no podrà parar per satisfer els desitjos de l'aristocràcia que seran, com ha estat sempre, cada cop més complexos. Una aristocràcia oligàrquica que ja ens ha demostrat avui que no té cap mena d'ètica ni de vergonya. Ells seran, o millor dit, seguiran sent els amos.

Això sí que pot ser terrible perquè no hi haurà esperança ni possibilitat de canvi.

Una abraçada.








Futurología


Un buen amigo mío empezó hace poco a escribir una novela y me envió lo que tenía escrito pidiendome mi opinión. La novela se sitúa en el futuro, casi 200 años después de una hipotética tercera guerra mundial, nuclear por supuesto, que habría devastado el mundo dejando buena parte de él inhabitable por la contaminación radiactiva. Los humanos supervivientes, o bien montarían núcleos más o menos potentes con organizaciones diversas, castigados de vez en cuando por tormentas radioactivas, o bien se dedicarían al saqueo y al pillaje sistemático de los núcleos aún inhabitables donde se podrían encontrar restos de lo que había sido la civilización del siglo XXI...

Todo ello me ha hecho reflexionar. Sin duda lo que describe es desastroso: una civilización devastada que tiene que volverse a construir de nuevo, sin ningún tipo de ética o moral común, sin orden ni concierto. Allí sólo valdría la ley del más fuerte o del más astuto. Lo que también nos apunta Manuel de Pedrolo en su Mecanoscrito del segundo origen, la diferencia es que en este caso los que acaban con la civilización son extraterrestres. En ambos casos el desastre es indiscutible y muy lamentable, pero tienen la luz de la esperanza de una nueva civilización que nace. Una oportunidad de empezar de nuevo, de no caer en los mismos errores y de conseguir una sociedad nueva, justa y libre. Ya sé que habrá voces que me dirán que el problema es el propio ser humano y que la nueva sociedad será muy parecida a la anterior. Y puede que estén cargados de razón, pero no me podéis negar que hay la oportunidad está ahí.

Mucho más miedo me da un futuro como el que describe George Orwell en su novela 1984 o Aldous Huxley en Un mundo feliz. Aquí no hay devastación sino simple evolución de la civilización actual. Y me da más miedo porque me parece bastante más probable (recordad que ellos tienen las armas y el poder) y porque cada día me parece más difícil que sin un cataclismo que nuestra sociedad evolucione hacia la equitatividad y la libertad que nos corresponde como seres humanos que somos.

No se habla mucho de ello, aunque ya hay quien lo denuncia: la energía barata, es decir, el petróleo y el gas natural ya han entrado en declive. Significa que dentro de unos años (no sé decir cuántos, ¿20? ¿30?... ¿100? no serán más) conseguir combustible de origen fósil será muy complicado y caro, y en consecuencia todos sus derivados como los plásticos y todo lo que se fabrica con ellos, como buena parte del material electrónico, también serán escasos y caros. La electricidad se deberá obtener a base de lo que ahora llamamos energías renovables (como el sol, el viento o el movimiento del mar) o los ya clásicos saltos de agua. También podemos pensar en las nucleares, pero no olvidemos que en ese caso también estamos hablando de un recurso limitado como lo es el material radiactivo (el uranio, etc.)

Hay que considerar, además, que esta sobreexplotación de los recursos naturales que no conseguimos detener, a pesar de los movimientos ecologistas, quizá dentro de 100 años ya haya degradado tanto el medio ambiente que las nubes sean algo permanente en todo el planeta y el solo sea un bien escaso, es decir, que no lo veamos nunca... Entonces quizás tendremos que volver a la tracción animal que usaron durante milenios nuestros antepasados... Eso sin ninguna guerra apocalíptica ni ningún cataclismo universal.

Será una sociedad sin clase media (esto es casi presente) y sin clase obrera (los robots y los androides los habrán sustituido)... Entonces ¿quién quedará? Una posibilidad es que ese 10% de la población que acapara ahora el 90% de la riqueza del planeta (que quizás en el futuro sólo sea un 7% de la población, como se calcula que fue la aristocracia de la Atenas clásica , o incluso menos) acabe siendo la aristocracia del futuro... Pero también habrá toda una caterva de gobernantes y funcionarios (que tanto odia alguno de mis lectores) que se harán cargo de que todo funcione, que se ocuparán de resolver los problemas que vayan surgiendo y de que se avance el conocimiento tecnológico para prever los problemas del futuro... Estos, como los ilotas de la antigua Esparta, estarán sometidos completamente a una aristocracia que será la única con derecho a disfrutar de la vida en cierta libertad. Ilotas que estarán perfectamente programados para hacer sus tareas. Los psicólogos y psiquiatras del momento se habrán ocupado de hacerles creer que son felices y que viven en el mejor mundo posible gracias a aquella aristocracia a la que estarán sirviendo. En un planeta en descomposición debido a una sobreexplotación que no podrá parar para satisfacer los deseos de la aristocracia que serán, como ha sido siempre, cada vez más complejos. Una aristocracia oligárquica que ya nos ha demostrado hoy que no tiene ningún tipo de ética ni de vergüenza. Ellos serán, o mejor dicho, seguirán siendo los dueños.

Esto sí que puede ser terrible porque no habrá esperanza ni posibilidad de cambio.

Un abrazo.