Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dilluns, 21 de novembre de 2016

Uns bàrbars --- Unos bárbaros

[Entrada 146]

Uns bàrbars


A finals del segle XIII s'inicien a Europa una sèrie de transformacions que donaran el tret de sortida a l'Edat Moderna de la mà del Renaixement que va posar fi al mil·lenni fosc que havia representat l'Edat Mitjana, iniciada amb la caiguda de l'Imperi Romà l'any 476.

El ressorgiment del comerç i de la vida urbana fan de la burgesia una classe social ascendent i propicia l'aparició de poders monàrquics forts. El pensament evoluciona a una separació clara entre religió i filosofia, entre raó i fe. Humanisme enfront de teocentrisme. Una llibertat de pensament major, allunyada del dogmatisme medieval, i que es correspon amb un impuls considerable dels coneixements científics. El desenvolupament de les universitats i, sobretot, l'aparició de la impremta afavoreixen la difusió de les noves idees, i la cultura passa dels monestirs als carrers de les ciutats.

En aquest entorn la Corona de Castella finança el primer viatge de Colon cosa que dóna el tret de sortida a la conquesta d'Amèrica per part d'Europa (1492). I Martí Luter, el 31 d'octubre de 1517 va clavar les noranta-cinc tesis, contra la venda d'indulgències a la porta de l'església del Palau de Wittenberg fet que dóna el tret de sortida a una nova escissió de la fe cristiana i a una sèrie de conflictes bèl·lics (guerres de religió entre catòlics i protestants) en un nou intent d'imposar per la força, els uns als altres i els altres als uns, una manera de pensar i una manera de viure.

Carles IX de França, que havia ascendit al tron de França amb 10 anys, tot i que no va regnar fins a la seva majoria d'edat, a 16 anys, va ser Rei de França de 1560 a 1574, i se'l considera responsable de la massacre del dia de Sant Bartomeu. Als inicis del seu regnat va voler conèixer alguns dels cabdills dels indígenes de les seves colònies al Brasil (França Antàrtica 1555-1567). Michel de Montaigne (el pensador, escriptor i polític francès del Renaixement que vaig esmentar en el post anterior), coneixedor del fet va voler parlar amb ells per tenir informació de primera mà sobre el que els europeus estaven fent en aquelles terres, i va participar en aquesta entrevista dels cabdills amb el rei.

L'escriptura de Montaigne és alegre i lliure, amb força cites dels clàssics grecs i llatins. Està fonamentalment centrada en l'ésser humà i en concret en ell mateix. Defensa les limitacions del coneixement humà, els límits de la raó (la raó és contornejable), i l'empirisme i el sentit comú. Entre altres coses va ser força crític amb les guerres de les religions i amb la conquesta d'Amèrica. L'assaig on parla d'aquesta entrevista amb els cabdills indígenes del Brasil, es titula "Dels caníbals" (Assajos, llibre I, capítol XXX). Comença fent una reflexió sobre que era i és ser barbar. Explica el canibalisme d'aquelles tribus com un acte d'humiliació i venjança. I conclou:
Crec que és més bàrbar menjar-se a un home viu que menjar-se'l mort; esquinçar per mitjà de suplicis i turments un cos encara ple de vida, rostir-lo a poc a poc, i tirar-lo després als gossos o als porcs; això, no només ho hem llegit, sinó que l'hem vist recentment, i no és que es tractés d'antics enemics, sinó de veïns i conciutadans, amb l'agreujant circumstància que per a la comissió de tal horror van servir de pretext la pietat i la religió.
L'entrevista amb els cabdills brasilers va tenir lloc a Ruan en audiència pública i presidida pel rei, qui va ser el primer a parlar-hi i després...
Després algú va voler saber l'opinió que es formaven, i desitjant conèixer el que els havia semblat més admirable, van respondre que tres coses (d'elles vaig oblidar-ne una i n'estic ben trist, però dues les recordo bé): van dir que trobaven molt estrany que tants homes barbuts, d'elevada alçada, forts i ben armats com envoltaven al rei (de cas es referien als suïssos de la guarda) se sotmetessin a l'obediència d'un noietó, i no triessin millor un d'entre ells perquè els manés. En segon lloc (segons ells la meitat dels homes val almenys l'altra meitat), van observar que hi havia entre nosaltres moltes persones plenes i tipes de tota mena de comoditats i riqueses; que els altres captaven de fam i misèria, i que els semblava també singular que els segons poguessin suportar una injustícia semblant i que no estrangulessin als primers, o no posessin foc a casa seva.
A mi, això segon també em té meravellat. Aquesta desigualtat i submissió és el fruit de la civilització? Eren aquells pobles brasilers els bàrbars?

Una abraçada








Unos bárbaros


A finales del siglo XIII se inician en Europa una serie de transformaciones que darán el pistoletazo de salida a la Edad Moderna de la mano del Renacimiento que puso fin al milenio oscuro que había representado la Edad Media, iniciada con la caída del Imperio Romano en el año 476.

El resurgimiento del comercio y de la vida urbana hacen de la burguesía una clase social ascendente y propicia la aparición de poderes monárquicos fuertes. El pensamiento evoluciona a una separación clara entre religión y filosofía, entre razón y fe. Humanismo frente a teocentrismo. Una libertad de pensamiento mayor, alejada del dogmatismo medieval, y que se corresponde con un impulso considerable de los conocimientos científicos. El desarrollo de las universidades y, sobre todo, la aparición de la imprenta favorecen la difusión de las nuevas ideas, y la cultura pasa de los monasterios en las calles de las ciudades.

En ese entorno la Corona de Castilla financia el primer viaje de Colón lo cual da el pistoletazo de salida a la conquista de América por parte de Europa (1492). Y Martín Lutero, el 31 de octubre de 1517 clavó las noventa y cinco tesis, contra la venta de indulgencias en la puerta de la iglesia del Palacio de Wittenberg un hecho que da el pistoletazo de salida a una nueva escisión de la fe cristiana y a una serie de conflictos bélicos (guerras de religión entre católicos y protestantes) en un nuevo intento de imponer por la fuerza, los unos a los otros y los otros a los unos, una manera de pensar y una manera de vivir.

Carlos IX de Francia, que había ascendido al trono de Francia con 10 años, aunque no reinó hasta su mayoría de edad, a los 16 años, fue Rey de Francia de 1560 a 1574, y se le considera responsable de la masacre del día de San Bartolomé. En los inicios de su reinado quiso conocer algunos de los caudillos de los indígenas de sus colonias en Brasil (Francia Antártica 1555-67). Michel de Montaigne (el pensador, escritor y político francés del Renacimiento que mencioné en el post anterior), conocedor del hecho quiso hablar con ellos para tener información de primera mano sobre lo que los europeos estaban haciendo en aquellas tierras, y participó en esa entrevista de los caudillos con el rey.

La escritura de Montaigne es alegre y libre, con bastantes citas de los clásicos griegos y latinos. Está fundamentalmente centrada en el ser humano y en concreto en sí mismo. Defiende las limitaciones del conocimiento humano, los límites de la razón (la razón es contorneable), y el empirismo y el sentido común. Entre otras cosas fue bastante crítico con las guerras de las religiones y con la conquista de América. El ensayo donde habla de esa entrevista con los caudillos indígenas de Brasil, se titula "De los caníbales" (Ensayos, libro I, capítulo XXX). Empieza haciendo una reflexión sobre que era y es ser bárbaro. Explica el canibalismo de aquellas tribus como un acto de humillación y venganza. Y concluye:
Creo que es más bárbaro comerse a un hombre vivo que comérselo muerto; desgarrar por medio de suplicios y tormentos un cuerpo todavía lleno de vida, asarlo lentamente, y echarlo luego a los perros o a los cerdos; esto, no sólo lo hemos leído, sino que lo hemos visto recientemente, y no es que se tratara de antiguos enemigos, sino de vecinos y conciudadanos, con la agravante circunstancia de que para la comisión de tal horror sirvieron de pretexto la piedad y la religión.
La entrevista con los caudillos brasileños tuvo lugar en Ruan en audiencia pública y presidida por el rey, quien fue el primero en hablar con ellos y luego...
Luego alguien quiso saber la opinión que formaran, y deseando conocer lo que les había parecido más admirable, respondieron que tres cosas (de ellas olvidé una y estoy bien pesaroso, pero dos las recuerdo bien): dijeron que encontraban muy raro que tantos hombres barbudos, de elevada estatura, fuertes y bien armados como rodeaban al rey (acaso se referían a los suizos de su guarda) se sometieran a la obediencia de un muchachillo, no eligieran mejor uno de entre ellos para que los mandara. En segundo lugar (según ellos la mitad de los hombres vale por lo menos la otra mitad), observaron que había entre nosotros muchas personas llenas y ahítas de toda suerte de comodidades y riquezas; que los otros mendigaban de hambre y miseria, y que les parecía también singular que los segundos pudieran soportar injusticia semejante y que no estrangularan a los primeros, o no pusieran fuego a sus casas.
A mí, eso segundo también me tiene maravillado. ¿Esa desigualdad y sumisión es el fruto de la civilización? ¿Eran aquellos pueblos brasileños los bárbaros?

Un abrazo


4 comentaris:

  1. Respostes
    1. Muchas gracias. Me alegra que te haya gustado.

      Un abrazo.

      Elimina
  2. No aclares, JOSEP, que se oscurece! jaaaaa...

    Besos!

    Pd. El morochito de la última foto, se está agarrando el celular (móvil) que se le cayó adentro del pantalón? Jaaaaa... Qué pedazo, amigazo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. En el blog de Zecky's, Fede y Sony (Bananas Ardientes) tienes a tu disposición imágenes directas y claras del móvil (celular) de ese morochito... Jijijiji...

      Si he entendido bien has disfrutado mi post.

      Gracias por el comentario.

      Un abrazo.

      Elimina