Pensaments: 3 – Imaginació

[Entrada 404]

A mesura que el temps ha anat passant, la realitat imaginada s'ha anat fent cada vegada més poderosa, de manera que avui dia la mateixa supervivència de rius, arbres i lleons depèn de la benevolència d'unes entitats imaginades com ara déus, nacions i corporacions.
Yuval Noah Harari (1976), historiador. Fragment de Sàpiens: Una breu història de la humanitat

Crec que la imaginació és una de les capacitats que caracteritza la ment humana i estic convençut que la resta dels animals que ens acompanyen a la Terra no tenen aquesta capacitat. De fet, la imaginació és la base de la creativitat. Amb la imaginació hem creat móns que probablement no existeixen. L’univers de la literatura de Tolkien pot ser un exemple del que vull dir. Però la mitologia grega, un món de deus terribles, també ho és. A més a més, hi ha tota una realitat imaginada que s’ha incorporat a la vida de la humanitat i ha estat el motiu que ha justificat l'activitat de bona part de la història de la humanitat: déus, nacions, corporacions, etc.

Un dels artífexs de la realitat imaginada ha estat Plató, el filòsof de l'antiga Grècia que, possiblement, més influència ha tingut en el pensament occidental, en clara competència amb el seu deixeble Aristòtil. Ell i els seus seguidors van desenvolupar el platonisme, també anomenat, realisme platònic. La base del qual és l’existència d’«universals». Els universals no tenen una existència física, sinó que existeixen en un sentit més ampli i abstracte. El concepte central del pensament platònic és la teoria de les idees: L'única existència veritable es troba en les idees, eternes, immutables, perfectes, de les quals els objectes particulars en són còpies imperfectes.

La metàfora de la caverna, és molt bona per explicar l’abstracció que és una de les capacitats de la ment humana. Davant d’una multitud d’objectes amb respatller que serveixen per a seure individualment, l’home ha arribat a definir-los amb una sola paraula: cadira. Això és l’abstracció. Existeixen cadires ben diferents com la Gaulino dissenyada per Òscar Tusquets, i la Cesca Chair dissenyada per Mercel Brauer que poden ser dos exemples de cadires ben diferents. Segons Plató aquestes no són més que còpies imperfectes d’una cadira immutable i perfecta que només existeix en el món de les idees. Una pura abstracció que ell en diu la realitat. Una realitat que només existeix en la ment, una realitat imaginada. D’això es dedueix que els universals de Plató només existeixen en la ment humana, com els números o les lletres.

En la seva obra, Sapiens, Yuval Noah Harari ens diu una cosa evident, una obvietat que val la pena no oblidar: «la veritable característica única del nostre llenguatge no és la capacitat de transmetre informació sobre els homes i els lleons, sinó la capacitat de transmetre informació sobre coses que no existeixen en absolut. Que nosaltres sapiguem, només els sàpiens poden parlar sobre unes entitats que no han vist, tocat ni olorat mai.» Perquè el món de les idees ho suporta tot, sigui real o fictici, sigui veritat, fals o directament mentida. La falsedat es diferencia de la mentida pel fet que una mentida té intenció d’enganyar, mentre que la falsedat pot ser fruit un error, d’una percepció equivocada, o d’un engany que ens han transmès i que hàgim donat per verídic. No podem assegurar que totes les realitats imaginades (déus, nacions i corporacions) siguin enganys o falsedats, però és innegable que poden ser-ho. I tots els sàpiens som susceptibles de ser enganyats. I com diu la locució llatina antiga «errare humanum est» (equivocar-se és humà, que en català hem convertit en, qui té boca, s’equivoca), i, pot ser que, quan més ens equivoquem més humans som.

Entre el llenguatge i el pensament hi ha una relació íntima. L’un condiciona l’altre i l’altre condiciona a l’un. Hi ha qui afirma que «no es pot pensar allò que no se sap dir» i, per contra, els pensadors inventen termes i expressions per poder donar forma a allò que pensen. Per això els idiomes van més enllà de la seva comesa de comunicació i acaben per ser un vehicle del pensament i d’una certa forma de concepció del cosmos. Un idioma acaba duent incorporada una càrrega ideològica.

Pot ser que sigui perquè m’agrada tocar de peus a terra, astrològicament vaig néixer sota un signe de terra, que el món de les idees sempre se m’ha fet llunyà i difícil d’entendre, i ara que hi estic entrant més a fons encara el veig més lluny del meu pensament. I amb això no vull dir que sigui ni millor ni pitjor que el pensament que em mou, simplement és diferent. I per a mi imaginat, especulatiu i, probablement, erroni. Per què ens hi hem aferrat d’aquesta manera? Per què bona part de l’activitat de la civilització està justificada per aquesta realitat imaginada?