Pensaments: 6 – Supèrbia

[Entrada 407]

No som més que una colònia de virus que viu en un gra de sorra en mig d'un desert immens.
Autor desconegut

Antigament, ens creiem en el centre de l’univers. Einstein ens ha explicat la raó que ens va dur a aquest engany. Des de la nostra posició veiem que tot gira al voltant de la Terra, quan en realitat és aquesta que gira sobre ella mateixa.

La Terra és el tercer planeta del sistema solar, atenent la seva proximitat al Sol, i l'únic astre que se sap que té vida. El Sol és descrit informalment com un nan groc, i lluny de ser el centre de l’univers, el sistema solar està situat a uns vint-i-set mil anys llum del centre de la galàxia. No s’ha pogut determinar un «centre» o una «vora» de l'univers, no tenim una referència per fixar la ubicació general de la Terra a l'Univers. Òbviament, està lluny de ser el centre de l’univers.

També ens hem cregut que érem un ésser especial, el rei de la creació: ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra. (Gn, 1, 28). De fet, no som més que un primat, un mamífer vertebrat, que té la capacitat de parlar i de raonar. A més, és considerat l’animal més cruel del món, tant per com tracta a la resta del món animal, com pel seu comportament amb la resta d’elements del seu entorn.

He encapçalat aquest text amb una frase que em sembla que recull molt bé el meu pensament respecte a la importància de l’espècie humana a l’univers. Es tracta d’un petit raig de llum que vaig trobar fa uns anys a internet, però que no he estat capaç de trobar avui, per això no puc dir qui n’és l’autor. Crec que no és la primera vegada que la faig servir.

Em sembla més que evident la supèrbia dels humans quan es van posar a imaginar quin era el seu paper en aquest univers que de moment és l’únic que sabem que existeix.

Ja he dit que no veig un altre sentit a la vida que la supervivència. La pregunta és si això requereix haver de suportar angoixa, patiment, i necessitat? La veritat és que no ho sé tot i que ho veig inevitable, almenys, de moment. Els humans som conscients d’aquest fet, els altres animals possiblement no en tinguin consciència, no ho sé, però els toca igualment haver de viure amb angoixa, patiment, i necessitat.

Sens dubte un món més just, podria apaivagar aquesta angoixa, patiment i necessitat; però podríem suprimir-ho del tot? És el que intenten les religions? Són necessàries aquestes religions amb els seus ritus, dogmes, morals i la resta de parafernàlia?

Segurament aquesta lluita per fugir de l’angoixa, el patiment i la necessitat sigui un dels motors que han mogut a la societat opulenta, és a dir, les capes més altes de la nostra civilització. Però una societat opulenta necessita, per poder ser opulenta, de l'explotació d’una gran part de la població. Mai, al llarg de la història de la civilització, les classes altes han passat de ser una petita porció de la població. Això vol dir que s’ha sotmès a passar força més angoixa, patiment i necessitat a la major part de la població, per reduir-ne la part d’aquesta que els tocaria a la minoria opulenta.