[Entrada 411]
Pels seus fruits els coneixereu. ¿Es cullen raïms dels cards, o figues dels arços? Tot arbre bo dona fruits bons, i l’arbre dolent dona fruits dolents. Un arbre bo no pot donar fruits dolents, ni un arbre dolent, donar fruits bons.
Evangeli de Mateu 7,16-18
Les motivacions de l'actuació humana són ben diverses. Aquestes són de vegades contradictòries o poc racionals, tant que ens poden semblar sense sentit. Jo crec que no, crec que tot acte d’una persona té un sentit, una motivació, que moltes vegades no sap ni controla ella mateixa. Això només s’explica per aquest garbuix d’instints, emocions, sentiments, passions, i pensaments que es mouen pels nostres cervells. Com que el que passa pel cervell d’una persona només ho pot arribar a saber ella mateixa, moltes vegades, la majoria, resulta complicat que els altres entenguem perquè actua d’una determinada manera.
Així que allò que els altres veiem d’una persona és només allò que fa en un moment concret, ignorant, a més, moltes vegades les seves circumstàncies. Òbviament, també ens comuniquem parlant, oralment o corporalment, perquè el cos també parla, no només la boca. Tots sabem del valor de les mirades, del gest dels llavis o de la posició corporal. Quan un va capcot, o amb la mirada trista, perduda a l’infinit, deduïm el seu estat d’ànim. Però també sabem que la paraula i el gest poden ser enganosos, només cal veure un bon actor, i, en canvi, els fets, allò que es fa lliurement, no. Aquí s'enceta un meló força polèmic: quan i com actuem lliurement? Un debat que deixo per a una altra ocasió.
L’experiència és allò que aprenem dels nostres errors. Tots ens equivoquem, no en tinc cap dubte, però si no assumim els nostres errors, no n’aprenem res. Ja se sap que ningú no és perfecte, i que tots ens hem penedit més d’una vegada d’alguna cosa que hem dit o fet. A tots, ens han molestat o ferit alguna vegada les paraules o els fets d’algú. I n’hem perdonat, o no, a l’autor en funció de com n’ha assumit la seva culpa, de com ha estat la disculpa, perquè segur que tots hem ferit o molestat a algú altre i sabem del nostre penediment d'allò que hem fet. Moltes vegades valorem el penediment dels altres en funció de l'experiència viscuda amb els nostres i amb els anteriors d’aquella mateixa persona. Tot són fets, actes, el penediment, també.
A més, aprenem més d’allò que veiem fer que d’allò que ens diuen que hem de fer. Tots els pedagogs saben que els fills es comporten com han vist comportar-se als seus pares, educadors, tutors, etc. «Fes el que et dic, no el que jo faig» diu el refrany que vol contrarestar la tendència natural de les persones a imitar els seus mestres, líders i ídols. Per això hem de tenir present que els nostres actes de vegades tenen conseqüències no relacionades directament en l’acte en si mateix. Potser per això he sentit, més d’una vegada, que un membre d'una parella li deia a l’altre: «No facis això davant del teu fill».
En conclusió, som allò que fem. No importa el que pensem o el que sentim, això no ho veuen els altres, especialment si no ens coneixen, i ens valoraran pel que fem. Serem jutjats per això, pels nostres actes, igual com jutgem a les plantes pels seus fruits. I aprenem del que fem (experiència) i del que veiem fer als altres (imitació).
[Entrada 410]
Només l’equilibri desfà la força.
Simone Weil (1909-1943) filòsofa, humanista, escriptora i activista política.
Les bones solucions als problemes tècnics són aquelles que en diem equilibrades. D’una banda, perquè el seu cost sigui equilibrat respecte al problema que vol resoldre. No té sentit matar mosquits a canonades. I de l’altra, perquè hi hagi un equilibri adequat entre avantatges i inconvenients. Així la contaminació causada pels herbicides, entre altres productes agroquímics, és un dels problemes mediambientals més greus en l'actualitat, val la pena usar herbicides? Per això una bona solució ha d'intentar minimitzar els inconvenients i obtenir el màxim d’avantatges possible. Per això una de les màximes d’un bon tecnòleg és: «allò que és millor és enemic d’allò que és bo». Aquesta solució que equilibra avantatges i inconvenients se’n sol dir la solució de compromís.
En un sistema de forces s’aconsegueix l’equilibri quan totes les forces que hi intervenen estan contrarestades per una força igual i de signe contrari. Un equilibri que no vol dir immobilitat perquè molts d’aquests equilibris s’obtenen mantenint-se en moviment, com el de la Lluna al voltant de la Terra o el de la Terra al voltant del sol. Quan els psicòlegs parlen d’equilibri en certa manera busquen això, un equilibri entre les tendències o forces que lluiten dins del caràcter i la personalitat de cadascú.
Les anàlisis científiques solen fer descomposició en parts més simples per eliminar complexitat i abordar la qüestió de manera més fàcil. Simplificacions que allunyen el tema de la realitat, però que permeten arribar a conclusions prou vàlides. Les dualitats són unes d’aquestes simplificacions. En Claudio Naranjo, el psiquiatre i escriptor xilè, ens parlava d’un ésser «tricervellat», per explicar els tres motors que impulsen els actes dels éssers humans: instints, emocions, i racionalitat. Aquesta triada, sens dubte, es pot descompondre en tres dualitats: instints-emocions, emocions-racionalitat, racionalitat-instints. Però quedaran fora d’aquestes tres dualitats les interferències de la raó sobre la dualitat instints-emocions, les dels instints sobre la d’emocions-racionalitat, i les dels sentiments, passions i emocions en general sobre la de racionalitat-instints. Evidentment, si intentem trobar l’equilibri, no podem obviar-les.
Pel que sabem, el món, l’univers que forma part de la nostra realitat objectiva, funciona a base d’equilibris. Totes les seves dinàmiques són impulsades per la recerca de l’equilibri. Un equilibri que manté tot l’univers en moviment, tant en els cossos siderals com en les partícules dels àtoms.
Encara no es coneix fins a quin punt existeix una emocionalitat o una racionalitat en els altres animals, sembla que s’han detectat indicis tant de deduccions i inferències com d’emocionalitat en alguns d’ells. El que s’ha vist és la inestabilitat de l’equilibri instintiu/emocional/racional en l’ésser humà perquè és un equilibri que generalment resulta fàcil de trencar. Una feblesa que saben aprofitar els qui volem abusar del proïsme, és a dir. dels altres humans.
Per a mi és important saber trobar aquest equilibri personal (trobar-se a un mateix, o conèixer-se a un mateix). També em sembla que és bo saber acceptar solucions de compromís quan les circumstàncies no ens deixen arribar a l’equilibri òptim.
