Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

diumenge, 17 de novembre del 2013

Estimem Espanya --- Amamos a España

[Entrada 6]

Estimem Espanya


Fa poc en un ple del Parlament de Catalunya, tant Artur Mas com Oriol Jonqueres, líders dels dos partits més importants que suport a la independència de Catalunya van pronunciar aquestes paraules: estimem Espanya, però no el seu govern.

Ni PP ni PSOE entenen res del que està passant a Catalunya. L'espoleta del moviment actual fou la sentència del Constitucional que al 2010 va deixar sense efecte bona part del nou estatut d'autonomia català que havien aprovat (i retallat) les Corts de l'Estat i després el poble català en referèndum. Aquesta va ser la gota que va fer vessar un got d'una llarga història d'incomprensió i de decepcions.

Des del triomf del jacobinisme amb la arribada del Borbons a la monarquia espanyola (que va representar que a 1714 la Corona d'Aragó deixés de ser una confederació d'Estats per incorporar-se a la concepció centralitzadora, tan castellana, de l'estat) que Catalunya està buscant la forma de mantenir una relació equilibrada amb l'estat central. Un exemple fou la primera República Espanyola, impulsada entre d'altres per Pi i Margall (1873-74) que era federal. I segueixen els diversos intents fallits que hi ha hagut des de 1914 fins avui de buscar fórmules sense cap èxit.

En aquest moment ha fracassat l'Espanya de les Autonomies en l'intent de donar solució en aquest problema, i es dóna la circumstància de què fins hi tot el partit del govern es permet mentir i enganyar a la població de la resta del estat fent-los creure, per exemple, que a Catalunya hi ha un conflicte lingüístic inexistent que ell és l'únic que s'està esforçant en provocar. Que intenta per tots el mitjans al seu abast, com està fent a València o Balears on governa, convertir el català en una llengua de segona categoria. I no solament a la llengua sinó a qualsevol element que pugui representar cultura catalana... Per no parlar de l'ofec econòmic al qual està sotmetent en aquesta terra ja que mentre el PIB de Catalunya representa casi el 24% del PIB de Espanya, l'últim pressupost de l'Estat només dedica el 7% de la inversió a Catalunya, percentatge que redueix sensiblement el de l'any anterior. I és que la inversió real de l'estat central al territori català és decreixent des de 1992, any en què es va arribar excepcionalment i amb motiu de l'olimpíada de Barcelona a una xifra propera en aquest 24%... I el president del govern té la barra de dir que es injust que ens queixem. A més, està clar que el nostre tarannà, la nostre manera de concebre les coses com ara el diàleg, la negociació, la democràcia o la justícia, són completament diferents. Sense parlar de com ens veuen i ens tracten bona part dels espanyols, cosa que li devem fonamentalment al PP i als seus mitjans de difusió.

En conclusió, estimem Espanya, però no hi encaixem, i cada dia hi ha més gent a Catalunya que veu ben clar que l'única solució real és la secessió.

Una abraçada.






Amamos a España


Hace poco en un pleno del Parlamento de Cataluña, tanto Artur Mas como Oriol Junqueras, líderes de los dos partidos más importantes que apoyan la independencia de Cataluña pronunciaron estas palabras: Amamos a España, pero no a su gobierno.

Ni PP ni PSOE entienden nada de lo que está pasando en Cataluña. La espoleta del movimiento actual fue la sentencia del Constitucional que en 2010 dejó sin efecto buena parte del nuevo estatuto de autonomía catalán que habían aprobado (y recortado) las Cortes del Estado y luego el pueblo catalán en referéndum. Esta fue la gota que colmó un vaso de una larga historia de incomprensión y de decepciones.

Desde el triunfo del jacobinismo con la llegada del Borbones a la monarquía española (que representó que en 1714 la Corona de Aragón dejara de ser una confederación de Estados para incorporarse a la concepción centralizadora, tan castellana, del estado) que Cataluña está buscando la forma de mantener una relación equilibrada con el estado central. Un ejemplo fue la primera República Española, impulsada entre otros por Pi y Margall (1873-74) que era federal. Y siguen los diversos intentos fallidos que ha habido desde 1914 hasta la fecha de buscar fórmulas sin ningún éxito.

En este momento ha fracasado la España de las Autonomías en su intento de dar solución en este problema, y se da la circunstancia de que incluso el partido del gobierno se permite mentir y engañar a la población del resto del estado haciéndoles creer, por ejemplo, que en Cataluña hay un conflicto lingüístico inexistente que él es el único que se está esforzando en provocar. Que intenta por todos los medios a su alcance, como está haciendo en Valencia o Baleares donde gobierna, convertir el catalán en una lengua de segunda categoría. Y no sólo a la lengua sino a cualquier elemento que pueda representar cultura catalana... Por no hablar del ahogo económico al que está sometiendo a esta tierra ya que mientras el PIB de Cataluña representa casi el 24% del PIB de España, el último presupuesto del Estado sólo dedica el 7% de la inversión a Cataluña, porcentaje que reduce sensiblemente el del año anterior. Y es que la inversión real del estado central en el territorio catalán es decreciente desde 1992, año en que se llegó excepcionalmente y con motivo de la Olimpiada de Barcelona a una cifra cercana en este 24%... Y el presidente del gobierno tiene la desfachatez de decir que es injusto que nos quejamos. Además, está claro que nuestro talante, nuestra manera de concebir las cosas como el diálogo, la negociación, la democracia o la justicia, son completamente diferentes. Sin hablar de cómo nos ven y nos tratan buena parte de los españoles, cosa que le debemos fundamentalmente al PP y a sus medios de difusión.

En conclusión, amamos a España, pero no encajamos, y cada día hay más gente en Cataluña que ve bien claro que la única solución real es la secesión.

Un abrazo.

6 comentaris:

  1. Generalment d'acord amb tu, però pel que fa a l'afirmació "Tan castellana" en el sentit centralitzador al que fas referència, tot i que és cert que l'estat castellà ha estat sistemàticament centralizador pel fet fa als dominis sota el seu govern al llarg de la història (Especialment els dominis americans) no es troba en la cultura castellana el fet que sotmet els diferents territoris distints a la mateixa sinó a l'actitud borbònica, una actitud i comportament ja aplicat a la França d'aleshores, tot aprofitant com a excusa la rebel·lia contra els Borbons per part dels distints territoris de parla catalana d'aleshores; Bàsicament els borbons varen imposar la cultura castellana independentment dels costums d'aquesta, si els hagués sortit més a compte per raons x, imposar la portuguesa (En un cas hipotètic en el que Portugal comptàs en tot el pastís) ho haguessin fet sobre la resta de l'estat. De fet, els territoris no castellans com Navarra per ser fidel als Borbons varen poder mantenir les seves institucios d'acord amb el professor d'Història que tinc ara que m'ha assegurat que així era (Cosa que em sorprengué)

    Un petó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament, El centralisme castellà fou reforçat pels Borbons que duen el centralisme francés a la monarquia, malgrat que van mantenir els furs a bascos i navarresos en agraïment pel seu suport.

      Moltes gràcies pel comentari.

      Una abraçada.

      Elimina
  2. Benvolgut Josep, ja em creia que havies desaparegut...no és així i m´en alegro moltissim!!!
    El periodista italià Marco Gargini diu que España es un estat feixista, més concretament "un estat que no deixa viure un poble en llibertat és simplement feixista"
    I és cert, l´ânima d´ España és totalitaria, ahir, avui i demá.
    Els dos principals partits ho son de feixistes i el que es pensi lo contrari és un il.lus.
    España ha estat, és i será un estat totalitari i molta de la seva gent té el sindrome de l´esclau.
    Catalunya és un poble que estima la llibertat.
    España i Catalunya son incompatibles
    Una abraçada molt forta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic molt content de saber de tu i de veure que compartim aquesta idea sobre la dificil convivència de Catalunya i España...

      Sens dubte la transcisió espanyola no va acabar amb el feixisme espanyol i aquest encara segueix viu, amb corrupció inclosa.

      Moltes gràcies pel teu comentari, ja saps com m'agradaria poder seguir gaudint-ne amb més regulatitat a partir d'ara.

      Una abraçada.

      Elimina
  3. Bueno Peace, yo estoy de acuerdo contigo, pero sólo en parte. No es que crea que faltas a la verdad en lo que dices, es que me parece una visión parcial, la que supongo se verá desde Cataluňa. Hay por tanto otras miradas y otras realidades distintas que también son ciertas. Pero creo que ese no es el problema, ni tampoco es una cuestión de aprecio. También desde Espaňa existe un sentimiento de afecto hacia los catalanes. Cualquier muestra de rechazo que veas, siempre está vinculada a la política, nunca a los catalanes como pueblo. El verdadero problema está en la falta de voluntad de entendimiento, creo que por ambas partes, pero más desde el gobierno central, empeňado en compotarse de forma autoritaria y déspota, y con un estúpido convencimiento de que no podrá haber divorcio si no se firman los papeles. Pero es imosible retener a nadie en contra de su voluntad eternamente, y al paso al que vamos, acabaremos finalmente separados y de la peor forma posible para las dos partes.
    De todo lo que has dicho, me voy a quedar con el recuerdo de aquellas olimpiadas del aňo 92, que seguramente tenga un poco mitificadas porque entonces era prácticamente un niňo todavía. Recuerdo aquella grandeza y la magia de Barcelona, y como eso nos orgullecía como país a todos. Donde habrá quedado eso ahora.
    Y creo que no voy a decir nada más, porque como ya te dije en un comentario anterior, toda esta historia me da mucha pena.

    Abrazos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Los que vivimos el franquismo, creímos que la transición iba, por fin a acabar con eso de somos polacos para muchos y de que no hablamos en cristiano, para otros... Pero no fue así. La gota que colmó el vaso fue la sentencia del Constitucional (dominado por el PP) en el 2010, creo que ahí se inició un proceso irreversible, que desgraciadamente, no creo que tenga marcha atrás.

      Como bien dices, tal como van la cosas, tarde o temprano eso va a acabar con esa secesión que tan mal está intentado evitar el gobierno actual que no para de echar leña al fuego.

      No es que me alegre de esa falta de entendimiento, a pesar de que no le vea otra salida, creo que ruptura será inevitablemente dura y dolorosa para todos.

      Muchas gracias por tu comentario.

      Un abrazo.

      Elimina