Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dimecres, 6 de març del 2019

L'ocàs (16) --- El ocaso (16)


[Entrada 259]

L'ocàs (16)

Penso que l’èxit no té regles, però del fracàs se’n poden aprendre moltes coses.
Jean Kerr, dramaturga nord-americana (1922-2003)
Aquell va ser el dia del gran desastre. Era el quart dia a la ciutat. Vam començar descobrint que l'esmorzar a l'hotel era gratuït i que feia tres dies que fèiem el préssec anant a esmorzar fora. En Lore em mirava com ho havia fet el matí del dia abans a Staten Islan, com si jo fos un imbècil que no sabia anar pel món. Vam anar a veure el Lincoln Center i la Metropolitan Opera House, i després vam tombar per Broadway amunt fins al carrer vuitanta-tants. Era un diumenge, la gent passejava. Ell va posar-se a xerrar amb un noi que passejava un gos. Va començar fent carícies al gos i va acabar parlant amb el seu amo. Tampoc vaig entendre gaire cosa del que deia aquell habitant de Nova York. Després vam entrar a una botiga a comprar roba, vam passejar per Central Park i vam tornar per Madison Av, per on vam caminar fins al carrer 54 on vam agafar el metro per tornar a l'hotel. Una nova sessió de sexe similar a les dels dies anteriors, una dutxa i a les 19 h ja havíem sortit a sopar. Vam triar un restaurant Thay. Tot va anar bé, se'l veia content i animat, fins que ell va fer una d'aquelles promeses que jo ja sabia que deia per dir i que en realitat no faria. A més, jo ja em veia el final del viatge (l'endemà agafaríem l'avió de tornada) i les meves expectatives no s'havien acomplert. Havíem estat lluny d'una lluna de mel. Llavors ell va dir que en arribar a Barcelona es buscaria un apartament més petit on no li calgués tenir un rellogat, per poder compartir-lo amb mi. Allò que en un altre moment m'hauria omplert d'esperança, en aquell moment em va semblar un engany. I li ho vaig dir, però li ho vaig dir de males maneres, almenys això em va dir ell, donant cops a la taula i alçant la veu. Li vaig dir que estava fart que em digués coses que em creaven falses expectatives, i n'hi vaig retreure unes quantes. Em va sortir la mala llet que m'havia hagut d'empassar a Staten Island. Quan vam tornar a l'hotel ja estàvem ben distanciats. Ell es va queixar dels meus cops a la taula i de què les cambreres ens miraven amb cara de sorpresa. Jo no em vaig disculpar, encara estava alterat. I és que això és el que ens sol passar en aquells que aguantem molt, als que en costa petar, quan ho fem solem fer-ho a destemps i de males maneres... La gota que omple el got no sol justificar tot el que s'ha acumulat al got.

Un cop a la cambra de l'hotel ell em va dir que volia connectar-se a Internet i va marxar. Hi havia un ordinador al hall de l'hotel perquè els hostes poguessin accedir a Internet. Jo em vaig despullar i em vaig posar al llit. Una hora després em vaig tornar a vestir i vaig baixar al hall de l'hotel, però ell no hi era. Vaig sortir fora al carrer pensant que potser estava parlant per telèfon. Tampoc hi era. Me'n vaig anar a tombar, volia pensar. Vaig acabar a Times Sq. Els carrers solitaris em feia cosa. Vaig tornar a la cambra a dos quarts d'una. No hi havia ningú. Em vaig tornar a posar al llit. Em vaig adormir, però em vaig despertar una estona després i em vaig desvetllar. En Lore no havia tornat. Vaig començar a pensar en què passaria si no tornés. Cap a les tres va tornar. Es va despullar completament per dormir totalment nu per primer cop en el nostre viatge i es va posar a dormir. Dormia profundament, vaig tenir la sensació que havia begut, feia olor d'alcohol.

Jo ja no vaig dormir més. Quan va començar a clarejar em vaig llevar i amb molta cura de no fer soroll vaig fer la maleta i la vaig baixar al hall de l'hotel. Li vaig deixar una nota dient-li que tornaria cap a les 17 h per anar a l'aeroport i li demanava que fes el check-out de la cambra. Em vaig passar el dia torturant-me per Central Park. Vaig intentar llegir una mica, però no vaig aconseguir concentrar-me en la lectura. Els nervis no em deixaven estar parat enlloc, ni bars ni parcs em servien, em vaig passar el dia caminant. Cap a les quatre de la tarda, mort de son, vaig entrar a l'hotel i vaig recuperar el meu equipatge. Em vaig asseure a esperar-lo. En Lore va arribar cap a dos quarts de cinc. Va intentar fer com si no hagués passat res, però com que només li responia amb monosíl·labs o amb les paraules mínimes per complir amb una cortesia freda i distant de seguida va desistir. Em sentia fatal. En Lore em va dir que s'estava esforçant per veure'm normal, però que no podia oblidar la meva imatge donant cops a la taula. Vaig viure el viatge de tornada amb tensió i tristesa, a més de mort de son. Malgrat tot ens vam tractar amb cortesia i educació.

Un cop a Barcelona vam agafar un taxi, el vaig deixar a casa seva i no vam tornar-nos a veure fins uns quants mesos després. Durant aquest període vaig intentar insistentment parlar-ne amb ell, però no me'n vaig sortir.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (16)

Pienso que el éxito no tiene reglas, pero del fracaso se pueden aprender muchas cosas.
Jean Kerr, dramaturga norteamericana (1922-2003)
Aquel fue el día del gran desastre. Era el cuarto día en la ciudad. Empezamos descubriendo que el desayuno en el hotel era gratuito y que hacía tres días que hacíamos el primo yendo a desayunar fuera. Lore me miraba como lo había hecho la mañana del día anterior en Staten Islan, como si yo fuera un imbécil que no sabía ir por el mundo. Fuimos a ver el Lincoln Center y la Metropolitan Opera House, y luego dar una vuelta hacia el norte por Broadway hasta la calle ochenta y tantos. Era un domingo, la gente paseaba. Él se puso a hablar con un chico que paseaba un perro. Empezó acariciando al perro y acabó hablando con su dueño. Tampoco entendí mucho de lo que decía aquel habitante de Nueva York. Luego entramos en una tienda a comprar ropa, paseamos por Central Park y volvimos para Madison Av, por donde anduvimos hasta la calle 54 donde tomamos el metro para volver al hotel. Una nueva sesión de sexo similar a las de los días anteriores, una ducha y a las 19 h ya habíamos salido a cenar. Elegimos un restaurante Thay. Todo fue bien, se le veía contento y animado, hasta que él hizo una de esas promesas que yo ya sabía que era un hablar por hablar y que en realidad no cumpliría. Además, yo ya me sentía en el final del viaje (al día siguiente tomaríamos el avión de vuelta) y mis expectativas no se habían cumplido. Habíamos estado lejos de una luna de miel. Entonces él dijo que al llegar a Barcelona buscaría un apartamento más pequeño donde no necesitara tener un realquilado, para poder compartirlo conmigo. Lo que en otro momento me hubiera llenado de esperanza, en ese momento me pareció un engaño. Y se lo dije, pero se lo dije de malas maneras, al menos eso me dijo él, dando golpes en la mesa y alzando la voz. Le dije que estaba harto de que me dijera cosas que me creaban falsas expectativas, y hay reproché unas cuantas. Me salió la mala leche que me había tenido que tragar en Staten Island. Cuando regresamos al hotel ya estábamos muy distanciados. Él se quejó de mis golpes en la mesa y de que las camareras nos miraban con cara de sorpresa. Yo no me disculpé, aún estaba alterado. Y es eso es lo que nos suele pasar a los aguantamos mucho, a los que cuesta explotar, cuando lo hacemos solemos hacerlo a destiempo y de malas maneras... La gota que colma el vaso no suele justificar todo lo que se ha acumulado en el vaso.

Ya en la habitación del hotel él me dijo que quería conectarse a Internet y se fue. Había un ordenador en el hall del hotel para que los huéspedes pudieran acceder a Internet. Yo me desnudé y me acosté. Una hora más tarde me volví a vestir y bajé al hall del hotel, pero él no estaba allí. Salí a la calle pensando que tal vez estaba hablando por teléfono. Tampoco estaba. Me fui a dar una vuelta, quería pensar. Acabé en Times Sq. Las calles solitarias me inquietaban. Volví a la habitación a las doce y media. No había nadie. Me volví a acostar. Me dormí, pero me desperté poco después y me desvelé. Lore no había vuelto. Empecé a pensar en qué pasaría si no volviera. Volvió sobre las tres volvió. Se desnudó completamente para dormir totalmente desnudo por primera vez en nuestro viaje y se puso a dormir. Dormía profundamente, tuve la sensación de que había bebido, olía a alcohol.

Yo ya no dormí más. Cuando empezó a clarear me levanté y con mucho cuidado de no hacer ruido preparé mi equipaje y la bajé al hall del hotel. Le dejé una nota diciéndole que volvería hacia las 17 h para ir al aeropuerto y le pedía que hiciera el check-out de la habitación. Me pasé el día torturandome por Central Park. Intenté leer un poco, pero no conseguí concentrarme en la lectura. Los nervios no me dejaban estar parado en ninguna parte, ni bares ni parques me servían, me pasé el día caminando. Hacia las cuatro de la tarde, muerto de sueño, entré en el hotel y recuperé mi equipaje. Me senté a esperarlo. Lore llegó hacia las cuatro y media. Intentó hacer como si no hubiera pasado nada, pero como sólo le respondía con monosílabos o con las palabras mínimas para cumplir con una cortesía fría y distante enseguida desistió. Me sentía fatal. Lore me dijo que se estaba esforzando por verme normal, pero que no podía olvidar mi imagen dando golpes en la mesa. Viví el viaje de vuelta con tensión y tristeza, además de muerto de sueño. A pesar de todo nos tratamos con cortesía y educación.

Una vez en Barcelona tomamos un taxi, lo dejé en su casa y no volvimos a vernos hasta unos meses más tarde. Durante este período intenté insistentemente hablar de esto con él, pero no lo conseguí.

.../...

Un abrazo.


2 comentaris:

  1. No tuve más relación con un madurito que la que tuve con el Nesti, así que mucho no puedo hablar de la tuya. Pero entiendo que Lore, estaba muy lejos, de estar enamorado de tí. Aunque el sentimiento, no era recíproco. Tú estabas enamorado de él o al menos había una corriente de afecto que te unía a él mucho más que la que lo unía a él contigo y te lo demostró casi en todo momento.

    Mi única experiencia con un madurito fue diferente. Creo que ambos estábamos enamorados, quizás yo más que el Nesti. Pero el que terminó arrojando todo por la borda, fueron ciertas actitudes del Nesti, que no entendí en su momento y que me lastimaron demasiado como para perdonárselas.

    Será que la diferencia económica, cultural, social y muchos etcéteras entre un joven y un madurito es demasiado abismal como para congeniar?

    Besos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tengo muy claro que es lo que hace tan difícil una relación estable cuando la diferencia de edad es significativa. Aunque empiezo a sospechar que es un conjunto de cosas lo que interviene en estos casos. Además, en este caso concreto, hay un salto cultural importante, una visión del mundo diferente.

      Muchas gracias por aportar tu comentario.

      Un abrazo.

      Elimina