Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dijous, 14 de març del 2019

L'ocàs (17) --- El ocaso (17)

[Entrada 260]

L'ocàs (17)

La millor manera de plantar cara a la tristesa és ajornar-la.
Guillem Simó, escriptor, pintor i compositor (1945-2004)
Encara tinc la imatge de nosaltres al JFK esperant l'avió sense dir-nos res, ni una paraula. En algun moment en Lore em va intentar donar una explicació del que havia fet la nit anterior. Jo li vaig dir que no calia que me la donés. El va insistir a donar-me-la i no vaig poder evitar que ho fes.

Des que havíem arribat a Nova York en Lore havia anat trucant a un amic que no li contestava. Em va dir que l'havia trucat aquell vespre després de connectar-se a Internet, que l'havia trobat i que havien quedat al Bronx a prendre alguna cosa. Com que el meu anglès no era prou bo i el seu amic era molt exigent i menystenia a qui no el parlava bé, li va semblar millor no dir-me res i anar-se-n'hi sol. ―Jordi, no quería que te tratara mal, seguramente te iba a tomar por idiota al no hablar inglés con fluidez.― em va dir, com si m'hagués protegit d'alguna cosa. Encara avui no sé si creure-me'l. Per cert, en Jordi sóc jo.

El fracàs del viatge i sobretot aquella darrera nit m'havien trencat el cor, però creia que parlant la gent s'entén i que em podia disculpar pel meu mal humor si sabia fer-li veure com m'havia sentit en alguns moments del viatge. Com el primer dia sense ni un petó i tampoc el més mínim signe d'entusiasme o el tercer dia a Staten Island, però no vaig poder-ho fer mai.

Un dia de mitjans d'octubre, mentre jo encara esperava la conversa que no es produiria mai, vaig posar el seu nom al buscador d'Internet. Jo tenia, i tinc, el costum de mirar de tant en tant si hi ha alguna cosa que fa referència a mi a Internet, és una mesura de prudència que he après a la meva professió. No se sap mai, sempre hi ha el risc d'aparèixer en alguna llista d'impagats, de multes, etc. o que algú més o menys malintencionat esmenti el nostre nom amb rancúnia o mala fe. Per això és bo mirar de tant en tant que en diuen els cercadors, és un bon costum que us recomano que adquiriu.

Aquell dia, després de veure que no hi havia res de nou amb el meu nom, vaig buscar amb el seu. No recordo que tingués cap esperança de trobar-hi res. Simplement era veure si hi havia res sobre ell, ja que no me'l podia treure del cap. Vaig trobar el seu Facebook. En Lore m'hi havia convidat quan el va crear i per això no vaig tenir cap problema per entrar-hi.

Allò va ser horrible. Si era cert el que hi deia m'havia estat enganyant tot aquell any. En vaig extreure unes quantes frases que deien coses com que «estava al llit amb un amic» o que «havia hagut d'amagar-se per no topar amb el seu ex-xicot», sense afegir-hi cap comentari meu les hi vaig enviar en un email (missatge de correu electrònic). Jo sabia que, a més d'una forta puntada el seu orgull que ja coneixia prou bé, allò podia ser el cop definitiu a la nostra relació.

Li havia cridat l'atenció diverses vegades sobre les seves despeses, havien pujat força des de la tornada d'aquell desgraciat viatge. Després d'això del Facebook, vaig haver d'insistir en el fet que jo no podia suportar aquell nivell de despesa, que el meu sou no donava per a més. El seu silenci encara va durar un mes més.

Eren mitjans de novembre quan vaig rebre el seu missatge. Començava atacant-me. M'acusava d'una incursió innoble al seu Facebook, com si jo l'hagués «hackejat» (entrat sense autorització). Deia que no en podia creure fidelment el que hi posava, ja que per a ell era un divertiment, un joc, un lloc on hi posava coses que no responien a la realitat. La pena era que algunes em resultaven sospitosament versemblants. Després d'aquell dia no hi vaig entrar mai més al seu Facebook.

D'altra banda, per justificar l'excés de despesa em va explicar que havia hagut d'anar al metge i fer-se un seguit de proves perquè tenia problemes al cor. Que finalment li havien diagnosticat un problema d'excés de colesterol a la sang. He de dir que, en les nostres relacions posteriors, no el vaig veure mai tenir cura del seu colesterol, ni prendre medicines ni tenir precaucions amb el que menjava. O sigui que vist amb els meus ulls d'ara, que he de tenir cura del meu colesterol, també em costaria de creure-me'l. Finalment em deia que, com que això nostre s'havia acabat (Ep! Jo encara no ho havia donat per acabat, encara que em semblés implícit després del meu missatge amb retalls del seu Facebook, era ell qui ho feia, sense haver-ne parlat) havia de deixar Barcelona, tancar l'apartament on vivia i tornar a la seva terra natal. Evidentment es podria inferir sense que ho digués explícitament que tot era culpa meva.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (17)

La mejor manera de hacer frente a la tristeza es aplazarla.
Guillem Simó, escritor, pintor y compositor (1945-2004)
Aún tengo la imagen de nosotros en el JFK esperando del avión sin decirnos nada, ni una paraula. En algún momento Lore me intentó dar una explicación de lo que había hecho la noche anterior. Yo le dije que no era necesario que me la diera. El insistió en dármela y no pude evitar que lo hiciera.

Desde que habíamos llegado a Nueva York en Lore había ido llamando a un amigo que no le contestaba. Me dijo que le había llamado esa noche después de conectarse a Internet, que lo había encontrado y que habían quedado en el Bronx a tomar algo. Como mi inglés no era lo suficientemente bueno y su amigo era muy exigente y despreciaba a quien no lo hablaba bien, le pareció mejor no decirme nada e ir solo a la cita. ―Jordi, no quería que te tratara mal, seguramente te iba a tomar por idiota al no hablar inglés con fluidez.― me dijo, como si me hubiera protegido de algo. Todavía hoy no sé si creérmelo. Por cierto, Jordi soy yo.

El fracaso del viaje y sobre todo aquella última noche me habían roto el corazón, pero creía que hablando se entiende la gente y que me podía disculpar por mi mal humor si sabía hacerle ver cómo me había sentido en algunos momentos del viaje. Como el primer día sin un beso y tampoco el más mínimo signo de entusiasmo o el tercer día en Staten Island, pero no pude hacerlo nunca.

Un día de mediados de octubre, mientras yo aún esperaba la conversación que no se produciría nunca, puse su nombre en el buscador de Internet. Yo tenía, y tengo, la costumbre de mirar de vez en cuando si hay algo que hace referencia a mí en Internet, es una medida de prudencia que he aprendido en mi profesión. Nunca se sabe, siempre hay el riesgo de aparecer en alguna lista de impagados, de multas, etc. o que alguien más o menos malintencionado mencione nuestro nombre con rencor o mala fe. Por eso es bueno mirar de vez en cuando que dicen los buscadores, es una buena costumbre que os recomiendo que adquiráis.

Ese día, después de ver que no había nada con mi nombre, busqué con el suyo. No recuerdo que tuviera esperanzas de encontrar nada. Simplemente era ver si había nada sobre él, ya que no me lo podía sacar de la cabeza. Encontré su Facebook. Lore me había invitado cuando lo creó y por eso no tuve ningún problema para entrar.

Aquello fue horrible. Si era cierto lo que decía me había estado engañando todo aquel año. Extraje unas cuantas frases de su muro que decían cosas como que «estaba en la cama con un amigo» o que «había tenido que esconderse para no chocar con su ex novio», sin añadir ningún comentario mío se las envié en un email (mensaje de correo electrónico). Yo sabía que, además de una fuerte patada su orgullo que ya conocía bastante bien, aquello podía ser el golpe definitivo a nuestra relación.

Le había llamado la atención varias veces sobre sus gastos, habían subido bastante desde la vuelta de aquel desgraciado viaje. Después de eso del Facebook, tuve que insistir en que yo no podía soportar aquel nivel de gasto, que mi sueldo no daba para más. Su silencio aunque duró un mes más.

Eran mediados de noviembre cuando recibí su mensaje. Empezaba atacándome. Me acusaba de un incursión innoble en su Facebook, como si yo la hubiera «hackeado» (entrado sin autorización). Decía que no me podía hacer carta cabal de lo que ponía, ya que para él era un divertimento, un juego, un lugar donde ponía cosas que no respondían a la realidad. La pena era que algunas me resultaban sospechosamente verosímiles. Después de ese día no entré nunca más en su Facebook.

Por otra parte, para justificar el exceso de gasto me explicó que había tenido que ir al médico y hacerse una serie de pruebas porue tenía problemas en el corazón. Que finalmente le habían diagnosticado un problema de exceso de colesterol en la sangre. Tengo que decir que, en nuestras relaciones posteriores, no lo vi nunca cuidar de su colesterol, ni tomar medicinas ni tener precauciones con lo que comía. O sea que visto con mis ojos de ahora, que tengo que cuidar de mi colesterol, también me costaría creermelo. Finalmente me decía que, como lo nuestro había terminado (Ep! Yo aún no lo había dado por terminado, aunque me pareciera implícito después de mi mensaje con recortes de su Facebook, era él quien lo hacía, sin haber hablado) debía dejar Barcelona, cerrar el apartamento donde vivía y volver a su tierra natal. Evidentemente se podría inferir sin que lo dijera explícitamente que todo era por mi culpa.

... / ...

Un abrazo.


2 comentaris:

  1. Por qué será que los culpables de algo, son los primeros que se sienten ofendidos? Creerán que la victimización los libera de culpa y cargo?

    Besos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alguna razón habrá, digo yo, aunque la desconozco. Me parece un aspecto importante sobre el cual reflexionar. Me quedo con la cuestión a ver si algún día le encuentro una respuesta adecuada.

      Muchas gracias por aportar tu comentario.

      Un abrazo.

      Elimina