Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dijous, 9 de maig del 2019

L'ocàs (25) --- El ocaso (25)

[Entrada 268]

L'ocàs (25)

Un vaixell que torna d'una travessia és un vaixell diferent del que era quan va salpar. També les veritats viatgen pel meu cap i per la meva vida. Per fer sobreviure aquestes veritats a vegades he de posar-les en dubte i fer-les canviar.
Henning Mankell, escriptor i dramaturg suec (1948-2015)
Sens dubte hi ha coses que no he contat en aquest relat. Pot ser que algunes no siguin rellevants, d'altres sens dubte han quedat a l'oblit i un parell d'elles, que em semblen prou rellevants, m'han vingut al cap quan ja el donava per acabat, així que les afegiré mal que sigui aquí, al final i fora de lloc.

La primera vegada que vaig trucar a en Lore a Cuba va ser durant el seu primer viatge que he comentat que va ser després que haguéssim formalitzat la nostra parella. Havia marxat a primers de novembre i jo el trobava a faltar. De totes maneres vaig deixar passar dues setmanes. Ell m'havia donat el número tal com l'havia de marcar des d'aquí. El vaig marcar esperant que em contestés ell o fos a prop, però em va contestar sa mare. No ens enteníem, llavors li va passar el telèfon la seva filla, és a dir, la germana d'en Lore, que sabia una mica de castellà. Ella em va donar un altre número. Vaig donar les gràcies i vaig marcar el nou número. Aquest cop s'hi va posar ell.

―Lore?

Sí, soy yo, Jordi.

¡Qué suerte!

En Lore va estar ben estrany tota la conversa. No va donar cap mostra d'alegria de sentir-me. Em va fer contar-li amb pèls i senyals que havia passat amb la trucada a sa mare. Estava fred i distant. Vaig pensar que s'acabava de llevar i que estava mig adormit com sempre a primera hora del matí.

Dos dies després va enviar-me un correu electrònic lamentable on em fotia una esbroncada perquè deia que jo havia dit ¡Qué fuerte! i va fer tot un discurs sobre el meu aparent lament, quan simplement era un malentès. Li vaig explicar el seu error, però temps després, potser havia passat un any, em va confessar que no m'havia cregut. Va ser una ensopegada més a la llista de la nostra relació, malgrat que fos només una petita xorrada.

L'altra cosa que no he dit és que jo sabia de les pors d'en Lore enfront de l'enamorament, ja que una de les primeres coses que em va explicar sobre la seva vida privada, un cop declarat el nostre amor, va ser la seva única experiència amorosa prèvia en aquesta. No puc recordar exactament quan va ser que em va dir que a la seva vida només hi havia hagut un amor abans d'això nostre. Que aquell va ser per a ell una follia com tots els amors adolescents.

En Lore tenia uns quinze anys quan això va començar, el seu cosí rondava els 18. Es veien per follar. Es veu que el cosí era una màquina i era capaç d'ejacular dues i tres vegades sense treure-la. En Lore confessa que era esgotador, però n'estava bojament enamorat i només desitjava estar amb ell. ―Me utilizaba― deia.

Em va dir que el feia esperar hores i hores, i que de vegades ni tan sols apareixia i que quan estaven junts follaven i poca cosa més. No recordo molt bé la raó de la ruptura, tot i que crec que tenia a veure amb què el xicot, el seu cosí, es volia casar i tenir família i em sembla que va començar a tenir una xicota i que per això va trencar amb ell. Evidentment li va trencar el cor. La ferida va ser tan profunda que no volia enamorar-se mai més. No volia tornar a passar aquell dolor. Sempre he cregut que per aquesta mateixa raó no es va acabar d'enamorar mai de mi, o es va retenir a fer-ho. ―¿Por eso te viniste a Barcelona?― li vaig preguntar. ―Fue una de las razones por las que vine― em va respondre.

En Lore va venir a Barcelona amb una mà al davant i l'altra al darrere, sense feina ni padrins, amb quatre estalvis quan tenia 22 anys. A la seva terra natal havia començat a estudiar dret (advocacia) i ho va deixar tot per venir.

Quan va tornar del seu primer viatge em va explicar que el seu cosí havia anat a un sopar familiar a casa seva i que ell no havia sentit res, que havia estat parlant-hi i que l'altre tampoc va mostrar gens d'interès especial per ell, per reprendre la relació. ―Está casado y barrigudo― em va dir amb cara de fàstic.

Quan vam decidir formar parella em va dir que l'hauria d'ajudar perquè no tenia experiència en aquestes coses, que mai havia tingut una parella, que l'experiència amb el seu cosí havia estat de tot menys una parella en un sentit estricte. Jo li vaig dir que no es preocupés que segur que ho faria bé. Passat el temps, un dia, després follar en aquell meublé al qual anàvem abans de tenir l'apartament, em va preguntar ―¿Cómo vamos?― sens dubte es referia a la nostra relació de parella i jo vaig respondre ―Mal―, però vaig ser incapaç de dir-li el que sentia, de dir-li que trobava a faltar entrega per part seva, que jo tenia un dèficit d'estimació i que ell no l'estava omplint. Possiblement no vaig ser capaç de fer-ho perquè llavors jo tampoc ho sabia. Encara ho ignorava.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (25)

Un barco que vuelve de una travesía es un barco diferente del que era cuando zarpó. También las verdades viajan por mi mente y por mi vida. Para hacer sobrevivir estas verdades a veces tengo que ponerlas en entredicho y hacerlas cambiar.
Henning Mankell, escritor y dramaturgo sueco (1948-2015)
Sin duda hay cosas que no he contado en este relato. Puede que algunas no sean relevantes, otras sin duda han quedado en el olvido y un par de ellas, que me parecen bastante relevantes, me han venido a la cabeza cuando ya lo daba por acabado, así que voy a añadirlas aunque sea aquí, al final y fuera de lugar.

La primera vez que llamé a Lore a Cuba fue durante su primer viaje que ya he comentado que fue después de que hubiéramos formalizado nuestra pareja. Se había ido a primeros de noviembre y yo le echaba de menos. De todos modos dejé pasar dos semanas. Él me había dado el número tal como lo tenía que marcar desde aquí. Lo marque esperando que contestara él o estuviera cerca, pero me contestó su madre. No nos entendíamos, entonces le pasó el teléfono a su hija, es decir, la hermana de Lore, que sabía un poco de castellano. Ella me dio otro número. Di las gracias y marqué el nuevo número. Esta vez respondió él.

―Lore?

Sí, soy yo, Jordi.

¡Qué suerte!

Lore estuvo muy extraño en esa conversación. No dio ninguna muestra de alegría de oírme. Me hizo contarle con pelos y señales lo que había pasado con la llamada a su madre. Estaba frío y distante. Pensé que se acababa de levantar y que estaba medio dormido como siempre a primera hora de la mañana.

Dos días después me mandó un correo electrónico lamentable, donde me metía bronca porque decía que yo había dicho ¡Qué fuerte! y montó todo un discurso sobre mi aparente lamento, cuando simplemente era un malentendido. Le expliqué su error, pero tiempo después, tal vez había pasado un año, me confesó que no me había creído. Fue un tropiezo más en la lista de nuestra relación, aunque fuera sólo una pequeña chorrada.

La otra cosa que no he dicho es que yo sabía de los miedos de en Lore frente al enamoramiento, ya que una de las primeras cosas que me contó sobre su vida privada, una vez declarado nuestro amor, fue su única experiencia amorosa previa a esta. No puedo recordar exactamente cuando fue que me dijo que en su vida sólo había habido un amor antes de eso nuestro. Que aquel fue para él una locura como todo amor adolescente.

Lore tenía unos quince años cuando esto se inició, su primo rondaba los 18. Se veían para follar. Parece que el primo era una máquina y era capaz de eyacular dos y tres veces sin sacarla. En Lore confiesa que era agotador, pero estaba locamente enamorado y sólo deseaba estar con él. ―Me utilizaba― decía.

Me dijo que lo hacía esperar horas y horas, y que a veces ni siquiera aparecía y que cuando estaban juntos follaban y poco más. No recuerdo muy bien la razón de la ruptura, aunque creo que tenía que ver con que el muchacho, su primo, se quería casar y tener familia y me parece que comenzó a tener una novia y que por eso rompió con él. Evidentemente le rompió el corazón. La herida fue tan profunda que no quería enamorarse nunca más. No quería volver a pasar ese dolor. Siempre he creído que por esta misma razón no se acabó de enamorar nunca de mí, o se retuvo a hacerlo. ―¿Por eso te viniste a Barcelona?― le pregunté. ―Fue una de las razones por las que vine― me respondió.

Lore vino a Barcelona con una mano delante y otra atrás, sin trabajo ni padrinos, con cuatro ahorros cuando tenía 22 años. En su tierra natal había empezado a estudiar derecho (abogacía) y lo dejó todo para venir.

Cuando regresó de su primer viaje me explicó que su primo había ido a una cena familiar a su casa y que él no había sentido nada, que habían estado hablando con él y que el otro tampoco mostró ningún interés especial por él, por retomar la relación. ―Está casado y barrigudo― me dijo con cara de asco.

Cuando decidimos formar pareja me dijo que tendría que ayudar porque no tenía experiencia en estas cosas, que nunca había tenido una pareja, que la experiencia con su primo había sido de todo menos una pareja en un sentido estricto. Yo le dije que no se preocupara que seguro que lo haría bien. Pasado el tiempo, un día, después de follar en aquel mueblé al que íbamos antes de tener el apartamento, me preguntó ―¿Cómo vamos?― sin duda se refería a nuestra relación de pareja y yo respondí ―Mal―, pero fui incapaz de contarle lo que sentía, de decirle que echaba de menos entrega por su parte, que yo tenía un déficit de cariño y que él no lo estaba llenando. Posiblemente no fui capaz de hacerlo porque entonces yo tampoco lo sabía. Aún lo ignoraba.

.../...

Un abrazo.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada