Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dijous, 2 de maig del 2019

L'ocàs (24) --- El ocaso (24)


[Entrada 267]

L'ocàs (24)

Saps que estàs enamorat quan no pots agafar el son, perquè la realitat és finalment millor que els teus somnis.
Dr. Seuss, escriptor i il·lustrador estatunidenc (1904-1991)
A la narració li falten els moments en què tot anava bé, en què ens sentíem parella, en els quals em vaig guanyar el títol de «maridito». És evident que n'hi va haver. Moments molt bons, de bogeria i de felicitat extrema. Moments que havien propiciat que li digués que volia viure amb ell tot el que em quedava de vida, que la meva màxima felicitat seria morir als seus braços. Sens dubte vaig estar-ne bojament enamorat, i potser encara n'estic. Tot i que no recordo cap moment en què riguéssim descontroladament, en què ens pixéssim de riure. Hi ha cultures (em sembla recordar que la dels inuit és una d'elles) on el riure és un signe gaudir de l'amor, i de gaudir de fer l'amor. La nostra relació va ser sempre molt seriosa, potser massa.

En Lore usava la paraula «chafariz» per referir-se als sortidors. Un vespre a Niça em va dur a contemplar-ne uns. Allà em va explicar que era una cosa que l'encantava, que es podia quedar extasiat mirant-ne un hores i hores. ―Jordi, si un dia tenim una casa amb jardí, en posarem un al bell mig, presidint-lo― em va dir amb un gran somriure. Poc temps després en van posar un als jardins que hi ha davant de casa meva.

Poc temps després, aprofitant un dels viatges de treball de la meva dona, ell va venir a casa meva per passar la nit junts. Quan va arribar vam estar xarrant, no recordo de què, fins que va ser l'hora de fer el sopar, la qual cosa em tocava a mi. Era a casa meva i la meva cuina. En Lore em va dir que volia anar a fer una volta per fumar una mica. Quan ja tenia el sopar a punt i la taula parada vaig guaitar al carrer a veure si el veia. Allà estava, assegut en un banc, davant el «chafariz», fumant. Poc després va pujar. Vam sopar i vam posar una pel·lícula. Si no m'equivoco, va ser el dia que vam veure «Le fate ignoranti» (aquí titulada El hada ignorante) i la van deixar de veure a la meitat perquè li recordava massa la nostra relació. Jo vaig començar a besar-lo i fer-li carícies per treure-li el mal gust de boca que li havia deixat la pel·lícula.

Una cosa va dur a l'altra i vam acabar despullats fent el nostre ritual sexual. Havíem apagat els llums. Teníem les finestres totalment obertes i la resplendor del carrer era suficient perquè jo gaudís del sabor del seu penis i de l'excitació que em produïa la seva fel·lació. Al final del 69 em va permetre fer-li una llarg un petó negre (ja he dit que no era habitual que m'ho permetés). Després es va posar dret de cara al finestral, vaig veure que rectificava la seva posició. De seguida vaig entendre que buscava veure el sortidor. Després em va dir ―vine Jordi―. El vaig lubricar bé, ell es va ajupir una mica posant les mans sobre els genolls i el vaig estar follant i masturbant mentre ell gaudia del seu «chafariz». Encara ara recordant la dolçor d'aquella estona el meu penis s'omple de sang.

També tinc un record especial de la primera vegada que ho vam fer sense preservatiu. Això també va ser a casa meva, tot i que força temps abans. Vaig tenir una sensació que no he tingut mai més, ni amb ell ni amb ningú altre. Vaig notar l'escalfor del seu cos temperat envoltant la meva polla. L'excitació que em produïa penetrar-lo, a partir d'aquell dia, va ser molt major, i les meves ejaculacions van passar a ser, quasi sempre, extraordinàriament plaents i fortes.

Alguna vegada que en Lore havia posat el seu cap sobre el meu pit després d'una bona escorreguda m'havia dit ―Collons! Tindràs un atac de cor! Et va a tota màquina! Bum-Bum! Bum-Bum!

Quan tot anava bé i compartíem grans converses i bones escorregudes, jo tenia ganes de ser seu per sempre i no tenia gens de por que ho sabés tothom, malgrat el daltabaix que era previsible que es produiria a la meva família, però no ho han sabut mai. I si en saben, o en sospiten alguna cosa, ho tenen ben callat. El daltabaix no s'ha produït. La meva doble vida queda aquí escrita. Potser algun dia els meus fills o algú altre troba aquest escrit i llavors, si encara sóc viu, hagi de respondre dels meus actes davant d'ells. Esperem que això no passi.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (24)

Sabes que estás enamorado cuando no puedes conciliar el sueño, porque la realidad es finalmente mejor que tus sueños.
Dr. Seuss, escritor e ilustrador estadounidense (1904-1991)
A la narración le faltan los momentos en que todo iba bien, en que nos sentíamos pareja, en los que me gané el título de «maridito». Es evidente que los hubo. Momentos muy buenos, de locura y de felicidad extrema. Momentos que habían propiciado que le dijera que quería vivir con él todo lo que me quedaba de vida, que mi máxima felicidad sería morir en sus brazos. Sin duda estuve locamente enamorado de él, y quizás todavía lo estoy. Aunque no recuerdo ningún momento en que riéramos descontroladamente, en el que nos measemos de risa. Hay culturas (me parece recordar que la de los inuit es una de ellas) donde la risa es un signo disfrutar del amor, y de gozar de hacer el amor. Nuestra relación fue siempre muy seria, quizás demasiado.

Lore usaba la palabra «chafariz» para referirse a los surtidores. Una tarde en Niza me llevó a contemplar unos surtidores. Allí me explicó que era algo que le encantaba, que se podía quedar extasiado horas y horas contemplándolos. ―Jordi, si un día tenemos una casa con jardín, pondremos uno en el centro, presidiéndolo― me dijo con una gran sonrisa. Poco tiempo después pusieron un surtidor en los jardines que hay delante de mi casa.

Poco tiempo después, aprovechando uno de los viajes de trabajo de mi esposa, él vino a mi casa a pasar la noche juntos. Cuando llegó estuvimos charlando, no recuerdo de qué, hasta que fue la hora de preparar la cena, lo cual me tocaba a mí. Era mi casa y mi cocina. Lore me dijo que quería ir a dar una vuelta para fumar un poco. Cuando ya tenía la cena a punto y la mesa puesta me asomé por la ventana a ver si lo veía. Allí estaba, sentado en un banco, ante el «chafariz», fumando. Poco después subió. Cenamos y pusimos una película. Si no me equivoco, fue el día que vimos «Le fate ignoranti» (aquí titulada El hada ignorante) y la dejaron a la mitad porque le recordaba demasiado nuestra relación. Yo empecé a besarlo y acariciarlo para sacarle el mal sabor de boca que le había dejado la película.

Una cosa llevó a la otra y acabamos desnudos practicando nuestro ritual sexual. Habíamos apagado las luces para que nadie nos viera. Teníamos las ventanas totalmente abiertas y el resplandor de la calle era suficiente para que yo disfrutara del sabor de su pene y de la excitación que me producía su felación. Al final del 69 me permitió hacerle una largo un beso negro (ya he dicho que no era habitual que me lo permitiera). Después se puso de pie de cara al ventanal, vi que rectificaba su posición. Enseguida entendí que buscaba ver el surtidor. Después me dijo ―Ven Jordi―. Le lubriqué bien, él se agachó un poco poniendo las manos sobre las rodillas y lo estuve follando y masturbándo mientras él disfrutaba de su «chafariz». Aún ahora, recordando la dulzura de ese momento, mi pene se llena de sangre.

También tengo un recuerdo especial de la primera vez que lo hicimos sin preservativo. Eso también pasó en mi casa, aunque fuera mucho antes. Tuve una sensación que no he tenido nunca más, ni con él ni con nadie. Noté el calor de su cuerpo templado envolviendo mi polla. La excitación que me producía penetrarlo, a partir de ese día, fue mucho mayor, y mis eyaculaciones pasaron a ser, casi siempre, extraordinariamente placenteras, explosivas y abundantes.

Alguna vez que Lore había puesto su cabeza sobre mi pecho tras una buena corrida me había dicho ―¡Joder! ¡Tendrás un ataque al corazón! ¡Te va a toda máquina! ¡Bum-Bum! ¡Bum-Bum!

Cuando todo iba bien y compartíamos grandes conversaciones y buenas corridas, yo tenía ganas de ser suyo para siempre y no tenía ningún miedo a que lo supiera todo el mundo, a pesar del descalabro que era previsible que se produciría en mi familia, pero no lo han sabido nunca. Y si lo saben, o sospechan algo, se lo tienen bien callado. El descalabro no se ha producido. Mi doble vida queda aquí escrita. Quizás algún día mis hijos o alguien de mi entorno encuentra este escrito y entonces, si aún estoy vivo, deba responder de mis actos ante ellos. Esperamos que eso no ocurra.

.../...

Un abrazo.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada